Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

08.07.2013

La independència més espanyola

Tot procés de negociació implica renúncies. Això és evident. Podríem esperar, per tant, que el procés d'independència del Principat, en el moment extrem i de màxima tensió, també implicàs renúncies. Ara, és molt xocant de veure com i amb quina alegria ja fem renúncies sense haver-hi cap negociació i sense que, en canvi de la renúncia, hi guanyem res.


Aquest cap de setmana ERC ha renunciat als Països Catalans. És veritat que manté una certa retòrica i també és cert que encara proposa algunes mesures per després de la independència que espere que siguen realitat. Però ja ni tan sols s'atreveix a dir que els Països Catalans són, som, una nació. És ben curiós, en canvi, l'ús que fa d'una fórmula d'atribució que Esquerra mateix va criticar molt, en un altre context, concretament quan en l'estatut mutilat la referència nacional catalana va quedar reduïda a dir que el Parlament de Catalunya considerava que els catalans eren una nació. Ara és ERC que diu que per a 'una bona part del sobiranisme' els Països Catalans són la nació completa. 


I al costat d'això hi ha la renúncia a la llengua en nom del bilingüisme. Renúncia en què el conseller de Cultura ha fet una altra passa atorgant el Premi Nacional a un escriptor --magnífic, però això és un altre debat-- en llengua castellana. Concretament a Eduardo Mendoza. En una entrevista contundent a Joan M. Minguet, publicada fa uns quants dies, aquest historiador de l'art advertia que CiU no tenia interès en la cultura i per això no qüestionava la política de l'actual conseller. Conseller que, en aquest punt, aplica amb mà de ferro, amb la submissió del CoNCA, la filosofia del PSC de fa uns quants anys. I, doncs, trenca la feina tenaç d'anys de governs anteriors, aparentment sense que açò preocupe gaire ningú.


Entenguem-nos. No crec que siga possible de tenir un país ideal. Per a ningú. I és evident que en la mesura que la gran majoria de la ciutadania assumeix la independència hi ha conceptes posats en circulació per l'independentisme que entren en perill de dissolució. Això és inevitable i tindrà conseqüències. No és el debat sobre aquesta qüestió, que m'alarma. M'alarma de veure amb quina facilitat no tan solament acceptem que cal fer renúncies, sinó que les fem entusiàsticament abans i tot que ningú ens les demane.


Això i que els renúncies, de moment, van en la línia de fer que la Catalunya independent siga com menys diferent millor. Com menys diferent millor de l'Espanya d'on venim. Com si volguéssem fer de la Catalunya independent la república més espanyola possible…

Mail Obert