Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

05.07.2013

El PSC contra el rellotge

Us recomane molta atenció a tot el moviment dels socialistes des d'avui fins dimecres. Demà hi haurà l'aquelarre --es diu aquelarre?-- aquell del PSOE, on tancaran la porta amb pany i forrellat a qualsevol reconeixement de la nació catalana, fins i tot reculant respecte d'allò que havien defensat històricament. Les reaccions del PSC, i potser també del PSPV, les haurem de seguir amb lupa. No pas les de la direcció, sinó les de la gent. Especialment dimarts, quan hi haurà una nova caputxinada: un grup, diuen que nodrit, de socialistes disconformes amb el tomb espanyolista del partit sembla que hi plantaran cara conjuntament en un acte públic, fet en un indret simbòlic de la lluita per la democràcia --i no crec que siga cap anècdota això.


De moment, la prèvia d'ahir va ser moguda. Per una banda, Àngel Ros va dir una obvietat que en un partit segrestat com és el seu sembla fins i tot revolucionària: que si algú ha de tancar tres ministeris és el govern espanyol. Ho va dir amb veu clara si fa no fa en el mateix moment que les joventuts socialistes catalanes, amb cinc grups juvenils més, signaven un manifest afirmant que ells es comprometien a 'defensar el dret democràtic dels catalans a poder escollir, mitjançant una pregunta clara, una resposta clara i una majoria clara el futur polític del seu país'. Com quadrava això amb el nou vot conjunt PSC - Plataforma per Catalunya no és pas fàcil d'entendre. Ara passava a Santa Coloma on, per segona vegada en poques setmanes, l'extrema dreta votava de bracet dels socialistes contra la independència. Ah!, i per si amb tot plegat no n'hi hagués prou, encara Lucena feia un ridícul lamentable i sonat al parlament, refiant-se d'una mala traducció de l'alemany...


Els socialistes viuen aquesta setmana uns dies especialment frenètics que em sembla que els encaminen a una catarsi. No crec que el partit es trenque encara ara, però cada hora que passa costa més d'amagar que això, més que un partit, ja són dos. Amb una direcció segrestada pels qui sembla que són la minoria i amb una creixent irritació de la majoria, que no troba emperò la manera de refer una situació que a moltíssima gent li fa sentir una autèntica vergonya aliena. 


Si això derivarà en una guerra oberta pel control del PSC o no fins i tot em sembla secundari. Perquè n'hi ha prou que quede clar que Navarro i el seu grupet tenen una oposició massiva dins el partit, i que aquesta oposició se centra en la voluntat de no passar-se amb armes i bagatges a l'altre costat, amb el PP i l'extrema dreta. I dic a l'altre costat perquè se'm comença a fer evident que tot això com més va més s'assembla als anys setanta: de l'un costat, l'Assemblea de Catalunya i de l'altre, els seguidors del règim; un espai on finalment estic convençut que el PSC no hi serà. Simplement perquè no hi podrà ser.

Mail Obert