Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

23.05.2013

Aznar o el col·lapse

Ho explica Beth Galí amb el seu coneixement professional, però també amb la seua mirada ampla i llarga: en arquitectura un edifici es col·lapsa quan els seus materials es deformen fins arribar al seu punt crític. Ella ho diu no pas referint-se a cases o finques, sinó a la política. No ho diu directament sobre la situació de l'estat espanyol. Ara faré trampa, però no crec que ella discrepe gaire de mi si, manllevant-li la imatge, dic que l'aparició fantasmagòrica de José Maria Aznar és un símptoma que l'edifici institucional espanyol és a punt del col·lapse.


És difícil de trobar ningú tan antipàtic com José Maria Aznar. Molt difícil. I que conste que dic antipàtic en el sentit més etimològic del terme (és a dir, aquell que és contrari als meus sentiments), però també en el sentit més habitual (persona que causa un sentiment consistent de rebuig). No crec que en la política europea, i ben bé des de l'època de la senyora Thatcher hi trobem cap cas semblant de polític que reba un rebuig homogeni i frontal de tanta i tanta gent. Sí, és cert que té partidaris, però allò que crida l'atenció és sobretot quanta gent rebutja uniformement el seu estil de fer, el seu tarannà, les seues idees, la seua persona.


I ara resulta que és aquest personatge que es postula per salvar Espanya. Amb aquella seua grandiloqüència de sarsuela i amb aquells cops de pit tan poc creïbles. Sembla impossible, però és cert. Alguns ho vam veure per la televisió i alguns altres ho hem llegit: Aznar amenaça de tornar, deia ahir aquest diari. No us enganyeu, que això és qualsevol cosa excepte una anècdota.


I tan malament estan, que hi ha qui pensa que ell és la solució? El PSOE ja tan solament és un pàl·lid record d'allò que havia estat, l'autèntic pal de paller de l'Espanya democràtica. I el PP, ebri encara d'una victòria abassegadora, tasta ara sobtadament però concreta el fel del fracàs. No únicament sap que perd, que perdrà; sap també que la falange magenta li disputarà el vot i veu com Aznar, el vell 'capo', insinua encara una tercera divisió del vot. Esbojarrada. Els boigs, els més boigs i els més boigs dels boigs. Els grans partits literalment s'enfonsen.


I això és important perquè l'edifici de l'Espanya de la transició es va bastir, ens agrade a nosaltres o no, sobre els pilars d'uns partits obsessivament forts. Els arquitectes del règim es malfiaven de la població i per això el rigor de les formacions polítiques era la fórmula cercada. I heus-los ací, al punt del col·lapse...

Mail Obert