Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

07.05.2013

La diversió Navarro i el fons de la qüestió

La intervenció ahir de Pere Navarro, en nom dels socialistes catalans, és una de les escenificacions polítiques més penoses que haja vist mai. I n'he vistes moltes, amb els anys. 


Entenc que el líder del PSC té un peu i mig a l'aire i que l'abisme és molt fosc. Entenc que la senyora Chacón li va fer de bon matí un boicot a consciència i li va rebentar, segurament, el pla del dia. Entenc que saber que avui mateix Antoni Castells anunciarà per televisió que també votarà per la independència el deu posar frenètic –perquè ja n'hi ha molts, de socialistes, que fan el pas. I que saber que a Rajoy li preguntaven ahir mateix com era que ell seia en aquella taula amb Mas el puga neguitejar. 


Entenc tot allò que he d'entendre. Però una intervenció més absurda i plena de despropòsits és simplement impossible de fer. Que un polític arribe a dir que el govern no és neutral i afirme que hauria de ser-ho és gairebé impossible de creure. I per a què l'hauríem de votar, nosaltres, un govern, qualsevol govern, si hagués de ser neutral? Si ha de ser neutral no farà política. I si no ha de fer política quin sentit té escollir-lo? Que el nomene una màquina...


Lamentable. És espectacularment lamentable i preocupant, això que en podríem dir la 'diversió Navarro'. Tanmateix, no ens perdem amb el primer arbre que trobem. El ridícul espantós de la cúpula del PSC no pot amagar el fons de la qüestió: aquesta cimera no ha significat cap pas concret endavant. I això em sembla preocupant. 


La reunió ha estat sobretot un exercici de gestualitats. I és clar que ha estat interessant des del punt de vista de la fotografia. Interessant per a visualitzar el caos en què es mou el PSC i mostrar-lo al públic. Però també decebedora. Han passat vuit mesos de la manifestació de l'Onze de Setembre i, si bé s'han fet moltes coses i ahir es posava en marxa una nova pota institucional, és difícil negar que el més calent és a l'aigüera i que una certa impaciència comença a prendre cos. A mi discutir sobre si els socialistes són ací o allà em pot semblar interessant si m'ho mire com un entomòleg. Però no és el cas. 


Quan convoquen amb tanta solemnitat una reunió, i la qualifiquen de cimera, és lògic esperar que de la sala n'isca alguna cosa per a oferir-nos als ciutadans, alguna proposta, algun pas endavant. Per això em sorprèn que l'únic resultat tangible siga visualitzar que tots els participants s'avenen a dir que el dret de decidir és important i que algun dia caldrà fer una consulta. Perquè això ja ho sabíem: els qui no s'hi avenen simplement no hi van anar.

Mail Obert