Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

04.04.2013

La monarquia, a la corda fluixa

El jutge de Palma José Castro té molt bona fama dins la professió. Mai no ha volgut ascendir en una carrera plena d'oportunitats que reclamen, això sí, de vendre l'ànima al diable. S'ha de jubilar d'ací a dos anys i, per tant, ja no hi té res a perdre ni a guanyar. I creu fermament en la seua feina. Cosa que es fa palesa en la seriositat amb què ha redactat la interlocutòria ja famosa sobre Cristina de Borbó –i que, per cert, us recomane vivament que llegiu, especialment a partir de la pàgina set. 


Mireu especialment el raonament que consta en el full 26, on el jutge diu que Cristina de Borbó pot ser encausada per cooperació necessària amb els delictes comesos pel seu marit i, per a justificar-ho, hi explica ben clarament allò que tots sabem: que les empreses i administracions pagaven a Nóos 'per l'aparent i consensuat reforç de la Casa de SM El Rei', que 'de manera intencionada es feia desprendre de la presència a la junta directiva de l'associació de la mateixa infanta i de Carlos García Revenga', que es presentava explícitament amb el càrrec oficial que ocupa dins la casa reial espanyola. I això, o siga que pagaven negocis estrafolaris només perquè es pensaven que els pagaven a la casa reial, el jutge ho diu després d'haver recordat que algunes de les reunions de Nóos amb els seus clients s'havien fet als palaus de Marivent i de la Zarzuela o després d'haver dit que era molt difícil de creure que Juan Carlos no hagués parlat mai del cas Nóos amb la seua filla.


Durant mesos l'estratègia de la monarquia espanyola ha consistit a fer servir Iñaki Urdangarín de dic de contenció que els separava de l'abisme. I ahir el dic s'esbotzà i amenaçà no tan sols Cristina sinó Juan Carlos. Des de la instauració de l'actual monarquia espanyola, el 1969, Juan Carlos ha gaudit d'un privilegiat silenci sobre les seues activitats. Inaudit. Se n'ha silenciat qualsevol crítica, s'ha barrat el pas a qualsevol investigació i s'ha censurat (quasi) qualsevol detall que comprometés el relat que havia de legitimar-lo. Ha estat un esforç monumental però, des d'ahir, ja no és important. Simplement perquè ara ja és tota la institució monàrquica que es troba a la corda fluixa. 

Mail Obert