Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

28.02.2013

El PSC no ho sap encara, però es va tornant independentista

Fa unes quantes setmanes que vaig dir a un dirigent destacat del PSC: 'Vosaltres no ho sabeu encara, però us aneu tornant independentistes.' Era un comentari potser massa fatxenda, però la resposta va ser un somriure poc dissimulat que vaig entendre clarament més aviat com una complicitat. Ho he dit molt sovint, però ho he de tornar a dir avui: anem molt bé i anem molt de pressa. Cal que no ho oblidem.


Quan vaig fer aquell comentari ja s’havia votat la declaració de sobirania i el PSC s’havia partit, negativament i traumàtica, al parlament. Poc que em podia esperar que al cap de tan sols unes setmanes el referèndum originaria el primer vot separat del PSC al congrés espanyol, l’arraconament de José Zaragoza de la direcció del grup parlamentari i l’aparició de tot de veus que reclamen el trencament --de fet, volen dir la imposició del PSOE sobre el PSC.


Els socialistes espanyols més llegits saben que això és un drama, sobretot per a ells. Perquè sense el PSC no hi ha govern socialista possible a Espanya. De fet, sense Catalunya no hi ha govern socialista possible a Espanya. No ixen els comptes i, per això, segurament per això sobretot, no s’atreveixen a trencar. Encara.


I no ho saben segur del tot, però aquests socialistes espanyols llegits intueixen que presentar el PSOE contra el PSC a Catalunya, això que demana el dinosaure Guerra, seria un fracàs monumental que els deixaria en evidència molt més que no ara, que engegaria a rodar la pretensió de ser un partit ‘nacional’ i que els impediria el retorn a això que han estat fins aquesta setmana.


El càlcul fred, doncs, mira d’allunyar el conflicte, però jo no tinc cap dubte que la política els hi menarà irremeiablement. Perquè per al PSC el pas més difícil era el primer, i ara ja l'han fet. La votació de despús-ahir a Madrid per als socialistes catalans equival a la manifestació de l'Onze de Setembre per a la majoria del país: el dia que es traspassa la ratlla que ja no tornaràs a travessar cap enrere. 


El PSOE vol un PSC dòcil, dominable. Això entenien ells per pacte. Però la docilitat s’ha esvaït amb el vot de tretze diputats i les suspicàcies desfermades. I ara qualsevol discrepància, per menuda que siga, prendrà una rellevància enorme. Històrica. I l’esquerda inevitablement serà cada dia més ampla, exactament igual que ha passat des de fa anys en el conjunt de la societat. Facen què facen i diguen què diguen, l’esquerda esdevindrà més gran perquè el paradigma ha canviat. Quan deixes de pensar en l’altre i comences a pensar en tu mateix, l’alliberament és immediat. I costa molt de tornar a ser com abans.


Ara, finalment, els socialistes més recalcitrants, els més fidels al carrer de Nicaragua, experimentaran en la pròpia pell això que molts sentim des de fa anys: la necessitat de respondre amb la dignitat al menyspreu, amb l’afirmació pròpia a la voluntat de sotmetiment. Zaragoza --qui m’ho havia de dir, això-- ja ho va fer ahir. I sovintejaran les oportunitats d'anar assumint conscientment allò que encara no saben que pensen.


No passarà demà, segurament. Però passarà, i aquest pas endavant del PSC serà una fita clau en el procés cap a la independència. Segurament el pas final.

Mail Obert