Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

15.01.2013

La covardia de Duran

Unió Democràtica es va despenjar ahir amb una proposta surrealista d’alentir la declaració de sobirania que prepara el Parlament de Catalunya. No ho va fer, com seria comprensible, afirmant els seus principis (que en queda cap?), sinó reclamant ni més ni menys que el PSC hi pogués votar a favor –escudant-se darrere un PSC que ja ha dit que no ho vol. Un argument que faria riure si no fos per la mala intenció que amaga i el cansament que causa. Duran, una altra volta...


Deu haver-hi poca gent de la qual el país estiga tan fart com d’ell. Des del 1979 ocupa càrrecs públics sense interrupció i des del 1982 mana com un senyor feudal d’Unió Democràtica. Són vint-i-sis anys de poder, però són vint-i-sis anys dedicats sobretot a conrear el seu propi poder. Amb una persistència i una ambició que cansen i que ja han arribat fins i tot a avorrir els seus correligionaris. 


Duran ha seguit una estratègia ben coneguda. Primer ha convertit Unió no pas en un partit, sinó en una oficina. Després ha amenaçat permanentment el seu aliat electoral per poder gaudir d’uns privilegis, col·lectius i sobretot privats, que la seua capacitat política no li reportarien mai. Duran treballa sempre per a ell, i d’ací ve que, malgrat haver romancejat mil i una vegada, mai no haja acabat de fer el pas que sempre amenaça de fer. Perquè no ens pot passar per alt això: no hi ha ni una sola votació en trenta-un any en què Duran s’haja oposat a Convergència, si no és que hi havia llibertat de vot. I sincerament em sorprendria moltíssim que la de la declaració de sobirania fos la primera.


En qualsevol estratègia de xantatge, el xantatgista sap que quan hi ha més en joc és quan ha d’alçar més la veu. Perquè és quan hi ha en joc la seua credibilitat, la credibilitat del seu xantatge. Per això Duran mai no perd l’oportunitat de marcar perfil, precisament quan més important és un tema per al seu soci. 


Duran és, en aquest sentit, tan covard com oportunista. Sap que el dia que CDC el deixe caure ell simplement desapareixerà del mapa. I s’acabarà el seu tren de vida. Per tant, estraleja i fa tants escarafalls com sap, per vendre millor el seu producte, que no és sinó ell mateix. Ho fa, però sense arribar mai a trepitjar l’ull de poll, sense ultrapassar ni una sola vegada la línia. 


Ara Duran travessa hores un poc més complicades que les habituals, pel cas Pallerols, que l’ha arraconat fins al límit. De manera que, per deslliurar-se una miqueta de la pressió mediàtica i també per recordar que és viu, ha organitzat un petit aquelarre –aquesta vegada a compte de la declaració de sobirania. A un altre polític la gent li podria reclamar dignitat i serenitat, tenint en compte el moment històric que vivim. Amb ell, però, tot això és inútil...

Mail Obert