Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

13.12.2012

Ací ningú no acota el cap

La sentència del Suprem espanyol sobre la TV3 al País Valencià és una bona notícia. No sé si farà que la hi tornem a veure aviat, espere que sí, però ens carrega d'arguments legals contra el PP. I gratifica, si més no, l'esforç de tanta gent els darrers anys. Que no és pas poca cosa, encara que puga semblar-ho. No és poca cosa, perquè significa que es pot guanyar i, al cap i a la fi, reconeix que en aquest país, en el valencià i en tot sencer, ningú no acota el cap, ni en la pitjor situació.


El cas de TV3 al País Valencià ha estat de manual. La persecució delirant escomesa per Camps, com s'ha reconegut ara, va anar més enllà d’on permetia la legalitat. Simplement va fer allò que va voler, com va voler i quan ho va voler. I ens vam haver d’enfrontar a tota l’arbitrarietat imaginable. Però Camps, davant seu, s’hi trobà un mur. Un mur que, amb l’obstinació per a resistir els embats, ha acabat fent miques els arguments del Partit Popular i que ara empeny el president Fabra a una situació delicada –recordem que ell, a diferència d'alguns altres membres del seu partit, sempre fou favorable a la recepció de la televisió catalana.


I cal dir-ho avui. Aquest mur es diu Eliseu Climent, que, malgrat que tots li deien que era una batalla perduda, es va entossudir a mantenir-la. I la gent d'Acció Cultural del País Valencià. I els promotors de la ILP ‘Televisió sense Fronteres’. I les 651.650 persones que la vam signar. I els milers i milers de manifestants que a tot arreu alçaren una vegada i una altra, sense defallir, pancartes i consignes en favor de TV3. I els tres-cents que van pujar a la Carrasqueta un dia de fred viu i boira a no deixar passar la guàrdia civil. I tots els qui vam fer córrer el #sensesenyal i vam tancar les webs aquells nefast 17 de febrer de 2011 a dos quarts d’onze del vespre. I els ajuntaments de tot arreu que van votar mocions de protesta. I els diputats del País Valencià, les Illes i el Principat que van fer sentir la veu al parlament europeu, a Madrid i als nostres parlaments. I els partits i els sindicats i les associacions i les organitzacions que de Guardamar a Vinaròs i més enllà mantingueren viva la queixa i l’amplificaren. I Lluís Llach amb aquella salutació abans del concert de Verges que ens va revifar a tants. I tantes i tantes veus que, amb un article ací, amb un acte allà, amb una pintada si calia, es van alçar tots junts per denunciar aquesta injustícia. 


Perquè en aquest país on ningú no acota el cap aquesta és una batalla que ja podem dir que hem guanyat. Sabent, i és això que m’il·lusiona més, que tan solament és una lliçó: la lliçó que ens ensenya que, si continuem així, si no acotem mai el cap, en guanyarem moltes més.

Mail Obert