Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

19.11.2012

Jo això ho veig molt bé...

Sóc conscient que una campanya electoral és un moment en què cadascú ha d’estirar del seu costat --parle dels partits-- i on hi ha poques orelles a veus que no tinguen sigla. Però deixeu-me dir que, això, ho veig bé. A sis dies de les votacions em fa l'efecte que el país farà un pas de gegant, amb una tranquil·litat esbalaïdora.


Aquest cap de setmana he anat a veure, i a viure, tots els actes centrals que feien a Barcelona les forces que donen suport al procés d’autodeterminació. Han estat moltes hores de discursos, de mirar les cares dels militants per veure què hi intuïa, de seure entre el públic i d'escoltar què deien, de cantar crits i himnes compartits i d’escoltar crits i himnes contraposats. I la meua impressió és que, naturalment, tothom lluita per les seues sigles, però l’esperit de l’Onze de Setembre és ben viu.


Fa molts anys que seguesc campanyes electorals i que mire mítings. N'he vistos de tots colors i en totes circumstàncies. I aquest cap de setmana he notat més que res una gran confiança, de fons, del país en si mateix. Ep!, ho dic des de la perspectiva d’un individu com jo, que vol votar, tan aviat com siga possible, en un referèndum per la independència.


La manifestació de l’Onze de Setembre va deixar estabornida Espanya, però, no ens enganyem, una mica també ens va deixar estabornits a nosaltres. El 25 de novembre hauran passat tot just onze setmanes d’aquell terratrèmol. I tots sabem que en onze setmanes no hi ha temps perquè un impacte d’aquesta dimensió única es puga reconduir.


I tanmateix és normal que per un moment dubtem sobre si els qui caminàvem aquell dimarts, hi serem encara aquest diumenge. Perquè onze setmanes la veritat és que també donen per a molt en termes de confondre, d'agafar por, de fer-ne mil-i-una per a intranquil·litzar a la gent. Ells, parle de l’estat, ja ho saben que no guanyaran. Ni ho intenten. Però intenten de no perdre de tant. Si per comptes d’un setanta a trenta, és un seixanta-cinc a trenta-cinc, per a ells molt millor. I d’això es tracta. De traure vots de la columna del sí per a posar-los a la columna del no ,i que les negociacions que hauran de començar el dia 26 no siguen tan difícils per a ells.


Aquest cap de setmana, tanmateix, entre els uns i els altres, assegut al costat de gent ben diferent i mirant tot de colors en els cartells i en les banderes, m'ha fet l'efecte, molt íntim i clar, que aquest 25 de novembre serà un altre 11 de setembre. Perquè em sembla que hem resistit raonablement bé la pressió que ens volien endossar. Sense que la baralla partidària, necessària i legítima, esgarre la confiança en la força col·lectiva que tenim, més enllà dels partits. I no sé si sóc un inconscient --i podria ser, és clar, que m’equivocara en la percepció--, però, sincerament, he de dir que m’he quedat molt tranquil, enormement tranquil i confiat.


Manquen tot just sis dies. No res. Una última empenteta...

Mail Obert