Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

29.10.2012

Aviat hi haurà una contraoferta…

Cal entendre, perquè és ben lògic, que els partits contraris a la independència hagen reaccionat d'una manera tan poc dúctil a la proposta de referèndum sobre la independència que CiU, ERC, ICV i SI van aprovar al parlament de Catalunya. Mai no s’havien trobat en una situació com aquesta; l'impacte psicològic devia ser brutal i és més que comprensible que els inquiete profundament. Però, a mesura que van passant els dies i van acostumant-se a la situació resultant de la manifestació de l’Onze de Setembre, el cor va deixant pas al cap.


El PSC i el PP ja remodelen el discurs i allò que fa una setmana era resistència pura i numantina, aquest cap de setmana ha començat a presentar els primers indicis de racionalització. El PSC ha aprovat un programa electoral en què demana un referèndum sobre la independència --poca broma--. El matís: que siga legal, és ara mateix important perquè amaga la trampa. Però no siguem tampoc exagerats: fa sis mesos què hauríem dit, si ens haguéssem topat amb un programa electoral del PSC demanant de poder fer un referèndum d’independència al Principat?


El PP va més lent, per motius obvis, però la presència de Rajoy a Barcelona ha servit també aquest cap de setmana per presentar petits gestos, però significatius. Per exemple, el president del govern espanyol s’ha atrevit per primer vagada a parlar d'una ’Espanya plural’ (l'eslògan de Zapatero que tant l’irritava no fa pas gaire). I Alícia Sànchez Camacho ha remarcat que, 'naturalment', el PP era favorable a un millor finançament de Catalunya.


Són passos petits, però no ho perdem de vista: també són avisos. Pronostique que hi haurà una gran oferta un dia, segurament quan el referèndum serà damunt la taula, especialment si les dades demoscòpiques continuen donant la victòria al sí. Espanya encara es pot permetre el luxe de destralejar i de gesticular molt, però arribarà un dia, i em sembla que és a prop, que es veurà obligada a deixar l’orgull de banda i fer-nos una oferta. I la farà. I serà àmplia i generosa perquè ara ja saben que d’una altra manera fóra ineficaç.


Quina mena d'oferta? Això, no ho sé. Però hi ha qui ja treballa a tota màquina i esbossa possibilitats. La Vanguardia, per exemple. Que ahir va desplegar un número calculat al detall que era un clam (de qui?) perquè es recupere el pacte fiscal com a base d'un possible acord i que s’abandone la independència. Editorials, articles, enquestes d'opinió... tot ben calculat i presentat amb la coordinació de les grans ocasions.


Que ningú no s’enganye, tanmateix. Que ningú ens faça una oferta no ens obliga pas a acceptar-la, ni que siga molt bona. I siguem conscients que la seua oferta ens traslladarà, segurament també, el gran problema que ara tenen ells: haver esguerrat estúpidament la partida. Així que més val que anem pensant què direm...

Mail Obert