Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

22.10.2012

Amb la caiguda del PSOE Espanya perd el pal de paller

L'estat espanyol modern, l'ha fet el PSOE i el feia possible el PSOE. La duresa ideològica i l'aspror personal del Partit Popular fa gairebé impossible que pugaconvèncer. Pot guanyar, però no convenç ningú que no en siga votant. El PSOE, en canvi, va saber atraure al projecte d'una Espanya moderna i europea gent que no era ideològicament socialista, i això durant decennis. Els socialistes bastien complicitats que el PP no pot bastir. I per això el fet que haja caigut és una de les grans notícies de la jornada electoral basca i gallega: Espanya ha perdut el pal de paller.


La caiguda dels socialistes sembla imparable i no és, en cap cas, un fet circumstancial. El PSOE va desapareixent lentament de l'escena i passa a ser un partit menor, sobretot on hi ha nacionalistes d'esquerres. A Euskadi ja és poca cosa en termes d'escons. A Galícia continua essent la segona força, però, per primera vegada en la història, el vot sumat dels sobiranistes ja supera el vot socialista. Al Principat les enquestes indiquen que el 25-N es pot repetir la imatge gallega amb ERC i ICV sumant més vots i escons que no el PSC. Fins i tot al País Valencià hi ha dades que pronostiquen una superació del PSPV per Compromís i Esquerra Unida.


El PSOE mai no s'ha vist en aquesta situació des que fou elegit perquè pilotàs la transició. Però, de nou, com passa tantes vegades, veiem que la transició s'acaba. Quan va començar, els partits socialistes i d'esquerres forts i realment implantats eren els de caire nacionalista. O el PCE-PSUC. Als Països Catalans, al País Basc i a Galícia el PSOE era un partit molt menor que no havia tingut gaire protagonisme en la lluita clandestina. Però la pressió de la internacional socialista en favor del PSOE i l'allau de diners que va caure sobre el tàndem Felipe-Guerra van invertir la tendència i van fer del vell grup de Pablo Iglesias la primera força no tan solament de l'esquerra, sinó de l'estat. Sovint, cal dir-ho, amb dirigents criats en el nacionalisme d'esquerres, fent papers determinats després d'haver passat amb armes i bagatges al que un dia havia estat l'enemic.


Ara, quan la dinàmica s'esgota, i l'estat s'afebleix el PSOE nota que alguna cosa torna a créixer i disputa molt eficaçment l'hegemonia ideològica de l'esquerra. Aquesta és una tendència que gose pronosticar que veurem cada dia més. I que posarà contra les cordes, cada dia més, no solament el Partit Socialista del carrer de Ferraz (Nicaragua, Blanqueries... tant se val: sucursal pura), sinó el concepte d'Espanya mateix.

Mail Obert