Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

21.03.2011

Dubtes, espere que raonables

Hi ha gent que em demana l'opinió sobre l'atac de Líbia, però no en puc donar cap de contundent i rotunda: tinc el cap ple de dubtes. Hi ha voltes en què és fàcil d'adoptar una posició o una altra. En aquest cas, no ho he aconseguit. Però, sí que puc explicar el perquè dels meus dubtes, ni que siga per a discutir un poc...

Quan era molt jove algú em va explicar per primera volta la guerra, la 'nostra'. I l'explicació va ser: 'Vam perdre perquè ens deixaren sols.' Tothom reconeix que, mentre Franco comptà amb l'ajut de Hitler i Mussolini, les democràcies trobaren excuses de tota mena per a no ajudar el govern legítim de la república. Des d'aleshores tinc la tendència, que difícilment controle, de justificar això que la moderna concepció política denomina 'ingerència humanitària'. Crec, en efecte, que no es pot deixar que un govern ataque els seus propis ciutadans sense respondre-hi. Especialment si, com sol passar, el govern no és democràtic.

Però, a Líbia, són demòcrates els opositors de Gaddafi? Podem comparar els esdeveniments d'aquell país amb els de Tunísia o d'Egipte? Em tem que no, que no és tan fàcil. Els anomenats rebels no estic tan segur que siguen partidaris acèrrims de la democràcia. Coneixent el país i analitzant les dades que ens arriben, hi ha elements –per exemple la pertinença d'uns i altres a tribus diverses o la presència entre els rebels de grups gihadistes–, que compliquen molt el cas libi. Gaddafi té al darrere un historial de repressió i d'agressions molt notable, ningú no en pot dubtar. Però les certeses s'acaben ací.

Malgrat això, els països occidentals no s'ho han pensat dues vegades i han aconseguit una resolució de l'ONU per a atacar aquell país. Una resolució legalment suficient, això no ho discutesc, però políticament complicada, perquè tan solament hi ha un vot de diferència entre el sí i el no, però sobretot perquè Alemanya, el Brasil, l'Índia, la Xina i Rússia es van abstenir, després de manifestar que tenien dubtes seriosos sobre l'oportunitat de la missió.

Siga com siga, els estats occidentals han emprès l'atac sense esperar a tenir al costat ni els països veïns, Tunis i Egipte, ni cap país representatiu del món musulmà. Qatar i Turquia han dit que voldrien participar-hi, però no s'ha concretat res.

Això, jo crec que és un error molt important. Perquè sostreu l'atac de l'esfera de la democràcia i el porta a l'esfera de la contraposició entre una part del món islàmic i occident. Una dimensió que les revoltes democràtiques de Tunísia i d'Egipte havien superat. I, sincerament, em fa por que aquest atac no ature aquest procés. Just quan una generació d'àrabs joves havia estrenat un moviment innovador cap a la democràcia la guerra torna a ser el centre del debat. És un mal senyal, sobretot si la Lliga Àrab, com ha passat, s'hi oposa.

Dit tot això, quina era l'alternativa? Esperar a veure els opositors morts des de la televisió?

No, és clar, això no és cap alternativa. Però potser em sentiria més tranquil si aquest atac no l'haguérem acompanyat d'un altre solemne gest d'hipocresia occidental: hem d'atacar Líbia, però no Bahrain. Els ciutadans d'aquest estat del golf també es manifestaven, també en varen matar en les manifestacions, Bahrain també és una dictadura i, per a fer-ho pitjor, tropes de l'Aràbia Saudita, la pitjor de les dictadures d'aquella zona, hi han entrat per aixafar els rebels. I la resposta d'Occident ha estat el silenci. El fet que els Estats Units hi tinguen la base de Manama, la més important de la zona, m'inquieta encara més. Vol dir que, si a Líbia hi haguessen bases militars occidentals, l'atac no s'hauria fet? Dic que m'agradaria que atacassen Bahrain?

Allò que dic és que crec que tothom té dret de viure en democràcia, en qualsevol lloc. I que les democràcies occidentals haurien de mirar molt de no inspirar dubtes sobre la seua intenció de respectar aquest principi, cosa que em sembla sincerament que ara no fan.

Dues coses finals que m'inquieten: tot allò del 'no a la guerra' i els diners de Gaddafi.

Em sobta, em continua sobtant, que llavors de la guerra de l'Irac la reacció fóra tan gran i ara siga tan exigua. Les diferències són evidents, però la desproporció és tan considerable que no puc deixar de demanar-me si la reacció hauria estat la mateixa en cas que l'actual govern espanyol fóra del PP.

I en segon lloc, el gros interrogant que em persegueix dels diners i de les inversions de Gaddafi a Occident. Fa dies vam publicar un article en què explicàvem les implicacions econòmiques de Gaddafi a Occident. Què hi tenen a veure? Que hi té veure que Líbia diga que va finançar la campanya de Sarkozy amb el fet que els primers avions a disparar siguen francesos?

Ja ho veieu: l'única seguretat és el meu dubte.

Mail Obert