Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

06.10.2010

Amenaçar un país amb nou paraules

Era un acte més. Mig de campanya, mig de govern. Un dels darrers com a ministre. Li van passar els papers que havia de llegir. Ell anava llegint i, de sobte, quan faltaven poques frases per a acabar, va improvisar i va deixar anar que ningú no es pensàs que la independència fóra pacífica. I ho va dir ensopegant amb la fonètica. Nerviós. Sec. Violent.

La frase escrita, segons la versió que n'ha repartit el seu ministeri, deia: 'En l’àmbit econòmic, podem desconnectar-nos del mercat espanyol? Potser sí, encara que d'una manera traumàtica. Em pregunto si la solució per a garantir el futur econòmic de Catalunya està en el divorci traumàtic d'Espanya i en l’aïllament.' Però el ministre Corbacho va dir 'Podem desconnectar-nos del mercat espanyol? Potser sí, encara que d'una manera traumàtica. Que ningú es pensi que les coses [silenci una mica llarg] seran `pacíficas´ [en espanyol]'. Nou paraules improvisades que deixà caure. I a continuació continuà llegint com si res: 'Em pregunto si la solució...' (Ho podeu sentir).

Ell va dir això i nosaltres tenim l'obligació de demanar-nos per què el ministre Corbacho no va cenyir-se al text escrit per dir just això que va dir? No ho sé. L'acte era del ministeri. Parlava com a ministre i, parlant en aquesta funció, no crec que ningú siga tan imprudent de dir una cosa així simplement improvisant. Parlava, potser, com a membre del govern? No es pot ignorar que la constitució espanyola atorga encara avui a l'exèrcit la defensa de la 'unitat de la pàtria', un anacronisme com un altre, hereu directe de la dictadura franquista i incompatible amb la democràcia i amb Europa. Ens volia dir, doncs, que si intentàvem de proclamar la independència, la seua resposta, en plena Europa del segle XXI, seria d'enviar l'exèrcit contra la voluntat popular?

Hi ha la possibilitat que deixàs anar una frase que no hauria d'haver dit o que fins i tot no volia dir. Ho entenc. Potser volia recalcar el discurs i en va fer un gra massa sense adonar-se de la solemnitat del moment. Però, com que allò que va dir és molt greu, gravíssim, si aquest fos el cas, ja hauria d'haver dimitit. Perquè hi ha errors que es poden permetre i errors que cal corregir el mateix dia que passen. I aquest, si fos un error, és dels intolerables.

O ho hauria de ser, perquè, dit tot això, resulta sorprenent que els partits polítics, tret dels independentistes, hagen optat per rebaixar la importància de les paraules del ministre. Començant pel seu partit que va dir que això no era cosa d'ells, sinó del ministeri (quina excusa!) i continuant amb el silenci de CiU i ICV, silenci que van justificar dient que no volien que la frase adquirís una gran importància –potser volien dir molesta.

Estic convençut, diga què diga el ministre, que no hi haurà violència contra la independència, per una raó molt concreta: perquè, si Espanya prova de recórrer-hi, aleshores, automàticament, nosaltres haurem guanyat el reconeixement i la salvaguarda de les democràcies europees. I això, no ho ignora el govern espanyol.

Nosaltres no som Croàcia, Eslovènia o Bòsnia. Però això té poca importància. Allò que sí que en té és que Espanya ja no pot ser Sèrbia. Encara que a voltes pensen com si foren serbis, ells també són conscients que, la batalla dels tancs, l'han perduda abans de començar, i per això sobten de manera especial paraules, amenaces directes, del to de les que ahir va proferir el ministre Corbacho.

Als qui es pensen que faig massa cas d'una simple frase, m'agradaria recordar-los que fa molts anys vaig llegir amb estupor una carta al director publicada en el diari croat Vjesnik. Aquell diari era dels primers que havia criticat la política supremacista sèrbia de Vik Draskovic, política que acabà portant a la guerra, a la independència de sis nacions i a la misèria absoluta i a l'aïllament internacional de Sèrbia. La carta (era el 1986) em va cridar l'atenció perquè tenia una forma molt rara. Solament deia: 'Onsevulla que hi haja una tomba sèrbia serà Sèrbia.' No ho vaig entendre a la primera, però era una amenaça, i també aleshores bastaren nou paraules per fer-la.

Mail Obert