Les pantalles –mòbils, tauletes o televisors– formen part del dia a dia d’ençà d’edats molt primerenques, com a eines d’entreteniment i també de suport educatiu. Aquesta presència constant, sovint normalitzada, també ha obert un interrogant: l’ús de les pantalles pot tenir cap relació amb l’augment dels diagnòstics d’autisme?

Avui, 2 d’abril, Dia Mundial de la Conscienciació sobre l’Autisme, analitzem aquest fenomen amb experts i recollim la veu de les famílies mitjançant les entitats, que denuncien la saturació i la tensió del sistema sanitari i educatiu, sense una resposta pública suficient, planificada i continuada.

Augment dels diagnòstics: hi tenen a veure les pantalles?

La doctora Laura Gisbert, coordinadora del Programa d’Atenció Integral a l’Espectre Autista del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron, assenyala que l’augment tan dràstic dels casos d’autisme s’ha detectat aquests darrers deu anys. Tal com explica, això es deu a dues causes principals.

La primera: “En detectem més perquè cada vegada sabem més què és l’autisme.” Diu que se’n detecten casos més lleus, però també en parts de la població en què abans no es parava tanta atenció; per exemple, les persones amb discapacitats intel·lectuals, com ara la síndrome de Down. I la segona causa: “L’edat avançada de pares i de mares contribueix a augmentar els problemes de neurodesenvolupament. S’ha demostrat que la qualitat de l’esperma no és igual. Cada vegada tenim els fills més tard i això acaba tenint conseqüències”, afegeix.

Aquests anys, l’augment dels diagnòstics –també entre els adults– ha anat acompanyat d’un augment de l’ús de les pantalles, sobretot entre els més joves. Té cap mena de relació, l’ús dels mòbils o tauletes amb el trastorn? Gisbert és taxativa: “Les pantalles no causen autisme, és impossible. L’autisme és un trastorn de neurodesenvolupament sobre una base genètica.”

La psiquiatra explica que l’exposició a les pantalles en els nens petits fa que tinguin poca estimulació i això pot causar endarreriments en el llenguatge i més dificultats. “Les pantalles poden agreujar dificultats de base o alentir el desenvolupament del nen”, diu Gisbert. Dit d’una altra manera: les pantalles poden desenvolupar símptomes que podrien ser compatibles amb l’autisme, però no el causen, de cap manera.

Un sistema sanitari i educatiu al límit

Les entitats dedicades a l’autisme fa temps que denuncien que el sistema sanitari i educatiu s’ha col·lapsat i no dóna resposta a les necessitats dels infants i les famílies. Patricia Giménez, membre de la junta de l’associació Aprenem Autisme, diu: “Les escoles no estan preparades, hi ha més infants amb autisme que fa deu anys. El sistema no s’ha actualitzat. Ens trobem amb escoles infradotades de professionals.” Diu que els infants es deriven a escoles especials, que també s’han saturat perquè no hi ha prou professionals.

Rebeca Sánchez, directora de la Federació Autisme Catalunya, arriba a les mateixes conclusions. Diu que hi ha una manca de professionals en tots els àmbits: psiquiatres, psicòlegs, pedagogs, experts a les escoles… “En l’àmbit educatiu, tothom vol una societat inclusiva, però la realitat és que les escoles no tenen prou recursos per a atendre un nen que té necessitats addicionals a la resta de companys”, assenyala Sánchez.

Per Sánchez, tenir la canalla en una escola ordinària és positiu per a l’aprenentatge i el desenvolupament, però, vista la manca de recursos, el nen pot estar desatès. Per tant, afegeix: “És contraproduent portar un nen a una escola que no li pot oferir tot allò que necessita.” Aquests problemes també apareixen a l’estiu, amb campaments o colònies que no són prou adaptats. És per això que la federació ha optat per muntar activitats pròpies.

La doctora Gisbert apunta que en l’educació falla la formació dels professionals: “Dins de la carrera no tenen formació per a la complexitat que troben a les aules.” Diu que aquest greuge es va corregint i que les noves generacions ja arriben molt més preparades. 

En la sanitat, la manca de professionals també és ben palesa. “L’autisme requereix uns sistemes d’estimulació primerenca que són moltes hores al mes. El mètode efectiu és una teràpia intensiva i no sempre es pot dur a terme per la manca de professionals”, diu Gisbert. La saturació de la sanitat pública empeny moltes famílies a anar a la privada, on també es formen llistes d’espera. Els tractaments són cars i molta gent no se’ls pot permetre: “La condició socioeconòmica determina el grau d’evolució dels nens.”

L’hospital de la Vall d’Hebron fa èmfasi que cal treballar per adaptar tots els entorns, entre els quals el sanitari: “Els entorns educatius cada vegada són més adaptats a la població; l’altra gran barrera és l’adaptació de l’entorn sanitari. Treballem molt per millorar-ne l’accés. Per desgràcia, l’atenció mèdica no sempre ha estat prou correcta.”

Giménez afegeix que les bones paraules i bones intencions del govern i les institucions sempre són benvingudes, però que les polítiques no s’acaben d’aplicar. “Cada vegada hi ha més infants que seran adults i l’administració no va al ritme”, critica.

Cal més conscienciació?

Les famílies coincideixen a dir que hi ha com més va més conscienciació, però encara no n’hi ha mai prou. A les empreses, per exemple, diuen que sempre els costa de moure’s. “Les empreses només es mouen si hi estan obligades. Si no hi ha una llei que les obligui, els costa. Hi ha d’haver un marc legislatiu”, diu Giménez. Segons Gisbert, la societat ha d’entendre millor els trastorns. 

Giménez també vol deixar clar el paper de les curadores dels infants autistes: “El 90% som les dones i ho hem de fer renunciant a la nostra vida i a la nostra salut. Això origina situacions de molta vulnerabilitat. Hi ha d’haver mesures per a les cuidadores, hi ha persones que no cotitzen i avancem cap a una situació de vulnerabilitat.”

El càncer colorectal continua essent el més freqüent entre homes i dones i el risc augmenta sobretot a partir de 50 anys. Tanmateix, els especialistes observen que cada vegada arriben més pacients joves a la consulta. Segons Élez, això també comporta dificultats en el diagnòstic, perquè sovint aquests pacients han de passar per unes quantes visites abans no es detecti la malaltia.

És el cas de Meritxell Jané, a qui van diagnosticar un càncer de còlon amb 37 anys després de mesos amb símptomes i diagnòstics equivocats. El tumor ja era localment avançat i més tard va fer metàstasi. Després d’anys de tractaments –cirurgies, quimioteràpia, radioteràpia i immunoteràpia–, d’ençà del 2017 la malaltia es troba en remissió.

Els especialistes reconeixen que part de l’augment es pot deure al fet que la Vall d’Hebron és un centre de referència que rep casos de tot arreu. Amb tot, insisteixen que també l’observen en la població de referència i que es tracta d’una tendència real.

Segons dades del centre, els diagnòstics en adults joves han augmentat prop d’un 40% respecte d’abans de la pandèmia. Élez apunta que aquest increment encara trigarà a reflectir-se en les estatístiques oficials, perquè en epidemiologia sovint els canvis es detecten abans a la consulta que no pas als registres.

Les causes de l’augment no són clares. La majoria de tumors en pacients joves no s’expliquen per factors hereditaris ni tampoc per hàbits de vida poc sans. De fet, molts afectats tenen estils de vida actius. Per això, els investigadors estudien uns altres factors, com ara el microbioma, l’ús d’antibiòtics o determinades exposicions ambientals, a més de possibles alteracions en l’envelliment de l’epiteli del còlon.

Un altre problema és que, com que es tracta d’una malaltia associada a l’edat, sovint no se sospita en persones joves. Això fa que el diagnòstic arribi tard: un 70% dels pacients de menys de 50 anys té el tumor avançat quan és detectat. Els especialistes recomanen d’anar a la consulta amb símptomes com ara pèrdua de pes inexplicable, cansament, anèmia i sagnats.

Un cribratge pendent d’ampliar-se a més edats

Quant al cribratge, actualment s’adreça a persones d’entre 50 anys i 69 amb una prova de sang oculta en femta cada dos anys. S’ha decidit d’ampliar-lo fins a 74 anys, però encara no hi ha consens a l’hora de rebaixar l’edat d’inici a 45. Élez considera que abans cal demostrar que la mesura tindria un impacte real.

Els experts insisteixen que la prioritat és augmentar la participació en el programa actual, que es manté per sota del 50%, lluny del 65% recomanat per les guies europees. Recorden que aquest cribratge no sols permet de detectar el càncer precoçment, sinó també de prevenir-lo, perquè possibilita extirpar pòlips abans que evolucionin.

Finalment, els especialistes subratllen la importància de la prevenció d’ençà de la infància amb hàbits sans, com ara una alimentació equilibrada i activitat física regular.

Maeso havia sortit en llibertat condicional el març del 2023, després d’haver passat més de quinze anys a la presó, a causa del seu estat de salut delicat, que s’havia agreujat.

El cas es va destapar el 1998, quan es va començar a detectar un nombre inusual d’infeccions d’hepatitis C en quatre hospitals de València: l’Hospital Universitari la Fe i els privats Casa de Salut, Clínica Quirón i Virgen del Consuelo. Finalment, es va confirmar que el focus del brot era el mateix anestesista, portador del virus de l’hepatitis C.

L’Audiència de València va sentenciar com a provat que, durant les intervencions quirúrgiques, s’injectava a si mateix part de les substàncies analgèsiques que després administrava als pacients amb la mateixa agulla, que feia de transmissora.

La magistrada de la plaça 20 de la secció d’instrucció del Tribunal d’Instància de Barcelona ha denegat les mesures cautelaríssimes que el grupuscle havia demanat. Argumenta que l’eutanàsia ha estat avalada tant pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) com pel Tribunal Constitucional espanyol, de manera que aquest jutjat no té potestat per a contradir-los. És la tercera petició de mesures cautelaríssimes que presenta Abogados Cristianos.

Així doncs, es manté la previsió que la noia pugui rebre una mort digna aquestes pròximes hores.

Fa anys que el TSJC va avalar l’eutanàsia, però va acceptar que el pare tenia dret de formar part del procediment. I, d’aleshores ençà, el pare ha elevat el cas a totes les instàncies judicials possibles per mirar d’aturar la voluntat de la noia, que viu amb dolor per una lesió medul·lar que li afecta la mobilitat.

Paneque ha recordat que hi havia sentències que havien tombat acords signats exclusivament amb representants mèdics. En aquest sentit, ha subratllat que el Departament de Salut no contractava directament els metges, sinó que ho feien l’ICS o els centres concertats, que negocien un conveni amb els professionals. Segons que ha dit, cada conveni pot incloure tota mena d’acords, però caldrà que sigui amb la representació sindical existent. “No pots pactar fora d’aquests convenis. Una vegada que es va provar, el jutjat ho va tombar”, ha remarcat.

Dinamisme en el diàleg amb els metges

La consellera ha reivindicat que Catalunya és l’únic territori amb una taula permanent de debat i diàleg amb els metges. No és possible de negociar-hi, però sí d’extreure’n conclusions perquè les representacions sindicals les estudiïn. El 2025 es va reunir quinze vegades i enguany, tres.

Quant als salaris, ha assenyalat que aquests darrers anys havien millorat molt, tant per als metges com per a les infermeres. Ha precisat que, d’ençà de la pandèmia, s’havia incrementat d’uns 5.000 milions la despesa sanitària al país, dels quals una part important havia estat per al capítol de professionals. Sobre si hi havia professionals que cobraven més que el president de la Generalitat, ha dit que sí, però que no eren la majoria.

Sobre la manca de places, Pané ha reconegut que s’havia considerat de contractar metges que encara feien el MIR, però la qüestió és controvertida, perquè aquests MIR han d’estar tutelats fins el quart any.

El català, requisit i drets de ciutadania

Respecte del català, ha dit que, si fos un requisit obligatori per a exercir la medicina, mancarien professionals. “Hi podríem obligar, però no podem posar en qüestió la capacitat de respondre assistencialment”, ha dit, i ha posat l’accent en els programes de formació impulsats pel departament. Ha reconegut que els facultatius haurien de saber català si volien treballar a Catalunya: “La ciutadania té dret a ser atesa en la seva llengua.” Amb tot, ha demanat de donar temps perquè tothom pugui aprendre el català.

Menys resiliència entre els joves

Sobre la salut mental, Pané ha opinat que la població, sobretot els joves, “té menys resiliència” que la seva generació quan experimenta malestars emocionals. Segons que ha dit, “tenir malestar emocional no és estar malalt” i cal que cadascú disposi de recursos per a afrontar situacions difícils.

En aquest sentit, ha destacat el desenvolupament d’un projecte a tres-centes escoles per a proporcionar eines de resiliència a la canalla per a superar el malestar, perquè “el malestar és un component de la vida”. “Se’ns morirà un familiar, segur, i ens causarà un malestar horrible. Hem de trobar els nostres recursos, i a vegades has de donar ajuda”, ha afegit.

També ha informat de la contractació de 380 psicòlegs als CAP per a fer feina comunitària, principalment per combatre la soledat i l’aïllament. També fan consultes individuals dels casos menys greus per tal que només els més greus arribin als centres de salut mental.

En tornar a parlar de la resiliència dels joves, Pané ha reconegut que la renda hi tenia un paper determinant i ha subratllat que “la primera mesura de salut pública és apujar el salari mínim”. Ha indicat que, després de l’augment de problemes de salut mental arran de la pandèmia, s’ha notat una lleugera davallada en els casos detectats.

La consellera, contundent sobre l’eutanàsia

Sobre el cas de l’eutanàsia de la Noèlia, Pané ha estat clara: “Allargar el patiment de les persones d’acord amb la ideologia de no sé qui em sembla molt poc assenyat.” Ha dit que les lleis incloïen garanties, però que de vegades se’n feia un ús abusiu: “S’ha prioritzat el dret o la voluntat de familiars davant el mateix afectat, que és major d’edat, ho ha expressat, i ha estat valorat pels seus metges i per una comissió independent.”

Ha afegit que no s’havien tingut en compte els drets de la jove, “amb tot el patiment que això significa per a aquesta persona, que s’ha mantingut molt ferma en la seva posició”.

El cas correspon, segons que ha avançat El País, a un noi de 17 anys que no havia estat immunitzat perquè la seva família rebutja els vaccins. Sembla que el jove va contraure la infecció a partir d’una ferida arran d’una caiguda fa unes setmanes.

Inicialment, va ser atès en un centre hospitalari i donat d’alta, però al cap de pocs dies va començar a presentar símptomes neurològics, com ara rigidesa muscular i espasmes. A causa d’aquest agreujament del quadre, va ser traslladat novament a l’hospital, on va ingressar a l’UCI.

El tètanus és una malaltia infecciosa greu causada per la toxina del bacteri Clostridium tetani, que penetra a l’organisme per ferides contaminades. No es transmet entre persones, però pot tenir conseqüències molt greus si no es tracta a temps. El vaccí és altament efectiu i forma part del calendari sistemàtic de vaccinació.

Els metges tornen a estar cridats a la vaga  i l’aturada continuarà en una nova jornada demà, amb una manifestació de l’Hospital del Mar al parlament en què el sindicat preveu de coincidir amb els mestres, que també estan mobilitzats aquesta setmana. “Tenim un govern que és insensible al malestar dels col·lectius que formen els pilars bàsics de l’estat del benestar, mestres i metges. No es pot aguantar”, ha carregat el secretari general de Metges de Catalunya, Xavier Lleonart, en una atenció avui als periodistes.

Lleonart ha retret al Departament de Salut que no negociés mesures per a trobar una sortida a les reclamacions del col·lectiu i ha recalcat que els havien dit prou: “No podem continuar amb les condicions en què ens forcen a treballar i a donar assistència a la població. Són absolutament indignes. I, mentrestant, l’administració fa l’orni.” També s’ha referit a la resolució aprovada pel parlament que instava el govern a negociar amb els representants dels metges.

Lleonart ha assegurat que en aquestes mobilitzacions constataven una “resiliència del col·lectiu, tot i el desgast que pot tenir un cicle de protestes tan llarg”. “Mentre tinguem aquest suport, continuarem la mobilització. Som en un punt molt crític i, si no es reverteix, la sanitat pública s’ensorrarà com el servei de Rodalia”, ha alertat.

“Els metges estem bastant malalts. La sobrecàrrega ens destrueix”

Durant el matí, a la plaça de la Universitat hi ha hagut un micròfon obert –inspirat en la idea del racó del Hyde Park de Londres– perquè metges i ciutadans parlessin en públic sobre les experiències en el sistema de salut. “La sanitat està malalta, s’enfonsa”, ha avisat l’oftalmòleg Pere Pujol, que ha afegit: “Per als professionals que ho aguantem, la medicina és l’estatut mèdic propi, una norma que defensi els professionals mèdics davant els polítics de torn, davant els canvis de govern i davant els capricis de l’administració.”

La metgessa de família Elena Bartolozzi ha posat el focus en la salut dels metges: “Els metges estem bastant malalts quant a salut mental. La sobrecàrrega ens destrueix moralment. Estem deprimits, amb angoixa, cremats.” “Quan els usuaris, també metges, anem a una visita, hem de saber que moltes vegades la persona que és al darrere de la taula no és que no sigui amable, és que no pot més”, ha recalcat.

Irene Bermell ha destacat l’afectació de les guàrdies de 24 hores en la salut i ha afirmat que “no hi ha calers que les puguin compensar”. També ha alertat que a vegades s’han d’anul·lar proves, intervencions i visites perquè falten professionals per a substituir els metges malalts o que, per exemple, volen agafar dies de vacances.

“En les mans dels metges, hi poso la vida”

Una infermera jubilada, que ha explicat que era sogra i àvia de metges, ha pujat al faristol per animar els ciutadans a sortir al carrer i instar els polítics a reaccionar: “A veure si posen més metges, apugen els sous i redueixen les guàrdies. Els metges estan rebentats.”

Mari Carmen Rodríguez, turista a Barcelona, ha explicat que a les Canàries tenien els mateixos problemes i ha qualificat el sistema sanitari públic de “joia” per la qual calia lluitar. “Valoro tots els professionals, però no té la mateixa responsabilitat el metge de digestiu que em va operar que el zelador que em va portar a la sala d’operacions. En les mans dels metges, hi poso la vida.”

Per als serveis assistencials dels hospitals que no fan guàrdies en dies festius, es garantirà la presència d’un facultatiu en el torn de matí. En els serveis centrals, l’activitat es cobrirà amb el 30% del personal ordinari, excepte en radiofísica, en què la cobertura serà del 50%. Al servei d’hematologia i hemoteràpia s’estableix un mínim del 50% del personal habitual.

Serveis hospitalaris i atenció contínua

Als serveis hospitalaris d’activitat urgent o crítica es prestarà el 100% de l’assistència per a garantir l’activitat programada i la continuïtat de tractaments vitals com ara oncologia, hematologia mèdica i radioteràpica, cirurgia oncològica, urgències, diàlisi, hospital de dia i farmàcia hospitalària. Sobre la resta de serveis, també cal assegurar la rotació adequada dels pacients hospitalitzats. Els serveis mínims de guàrdia localitzada seran en el mateix nombre d’efectius que habitualment tenen assignats a aquesta activitat. Aquest personal garantirà l’atenció sanitària adequada en casos d’urgència extraordinària que el personal disponible en aquell moment no pugui cobrir.

En l’atenció primària, entre els dies 16 i 20, de les 8.00 a les 15.00, hi haurà un metge i un pediatre per centre de salut als torns de matí. Als centres amb més de 20.500 targetes sanitàries, hi caldran dos metges i un pediatre. Al torn de tarda, entre les 15.00 i les 20.00, hi haurà un metge i un pediatre (si n’hi ha). Quant al torn d’atenció contínua (PAC), de les 15.00 a les 23.59, entre el 16 i el 20 de març, cal que hi hagi tots els metges i pediatres que habitualment fan aquesta atenció. Els serveis d’urgències i d’emergències (SUAP i 061) mantindran el 100% de cobertura en tots els serveis sanitaris.

La vaga afecta el personal sanitari del grup A1 del Sistema de Salut espanyol, del 16 al 20 de març, en protesta per la reforma de l’estatut marc del personal estatutari proposada pel Ministeri de Sanitat espanyol.

Les víctimes principals són dones (78%) i la distribució per categories és semblant: personal d’infermeria (27%), facultatius (27%) i administratius (23%). L’atenció primària concentra la major part d’agressions (61%) i els llocs on més es produeixen són les consultes (39%) i els punts d’admissió o informació (28%). L’11% de les agressions són físiques, cosa que significa més de 300 casos.

Les primeres dades oficials

Aquestes són les primeres dades oficials i sistematitzades d’agressions a professionals sanitaris a Catalunya, tot i que encara no reflecteixen la totalitat del sistema sanitari públic. El registre s’acabarà de desplegar els mesos vinents i més endavant preveu d’integrar també les dades dels centres privats. L’Observatori per a Situacions de Violència en l’Àmbit Sanitari de Catalunya es va impulsar el 2022.

La gran majoria d’agressions detectades el 2025 són no físiques (89%), i inclouen insults, injúries o amenaces. Per àmbit assistencial, l’atenció primària ha registrat el 61% de casos, els hospitals el 29% i les emergències extrahospitalàries el 10%.

Uns altres espais on sovint hi ha agressions són l’hospitalització (14%) i els serveis d’urgències (13%). Majoritàriament, són agressions en presència d’unes altres persones, cosa que per al Departament de Salut posa de manifest l’impacte que tenen en l’entorn assistencial.

Perfil de l’agressor i causes

Els agressors són principalment els usuaris o pacients (75%), seguit de familiars o acompanyants (22%). Un 63% són homes. També s’ha identificat un nivell important de reincidència (26%).

Quant a les causes més freqüents, la majoria tenen relació amb l’atenció percebuda per l’usuari (30%), seguides de causes alienes a l’organització o assistència (26%), demandes de l’usuari (18%) i causes vinculades al mateix acte sanitari o administratiu (18%).

Millorar la notificació i la prevenció

El director general de Professionals de la Salut, Jordi Vilana, ha dit a l’ACN que eren xifres molt altes i que calia avançar encara en la cultura de la notificació: “Sigui un cop, una empenta, un crit, donar un cop sobre el taulell. Tot és violència”, ha dit.

El registre també ha de permetre d’establir mesures per a prevenir les agressions i acompanyar qui n’és víctima. Vilana ha dit que preparen un instrument legislatiu per crear un sistema integral de protecció, prevenció i resposta arran de situacions de violència als centres sanitaris, que hauria d’incloure un règim sancionador.

Ha remarcat que a l’organisme de direcció de l’observatori hi participen col·legis professionals, sindicats, patronals, usuaris i més agents, i ha posat l’accent en la feina “mancomunada”.

El sindicat SATSE demana més conscienciació

El sindicat d’infermeria SATSE Catalunya, que participa en l’observatori, ha fet una crida a reforçar la conscienciació ciutadana arran d’aquestes dades. Destaca que els professionals mereixen “respecte” i “protecció”. En un comunicat, el delegat de prevenció, Xavier Massabé, diu: “[Les dades] evidencien que la violència continua molt present en el dia a dia dels centres i això té un impacte emocional i professional enorme.”

La unitat del CoMB atén 75 metges

La Unitat Integral de Violència contra el Metge (UIVCM) del Col·legi de Barcelona va rebrer 75 comunicacions d’agressions el 2025. Entre el 2015 i 2025, la unitat havia tingut coneixement de 662 casos; el 2024 fou l’any amb més casos (91).

Aquestes dades es refereixen a metges de la demarcació de Barcelona que s’adrecen voluntàriament al servei per demanar suport, assessorament i acompanyament després d’una agressió. El CoMB destaca que la UIVCM no funciona com un registre oficial de les agressions a metges del sistema sanitari.

Aquesta unitat, creada el 2010, ofereix als professionals víctimes d’agressions assessorament i acompanyament jurídic, psicològic –amb professionals de la Fundació Galatea– i de seguretat.

El CoMB adverteix que les agressions físiques o verbals a professionals sanitaris són una “realitat molt preocupant” i assenyalen que, a més de l’impacte emocional immediat, cal tenir eines i estratègies per a actuar-hi i comptar amb la protecció i suport institucional.

Quan la UIVCM rep l’avís d’un incident, un advocat es posa en contacte amb el metge per recollir informació bàsica, explicar-li les opcions i programar una entrevista per valorar si es presenta una denúncia. Si el metge ho decideix i la denúncia es tramita, els advocats de la unitat es personen com a acusació particular.

“L’ictus no té horari”, ha recordat el president de la FAVT, Alfonso López. A la concentració hi han assistit representants polítics d’Esquerra, els Comuns i Junts, que han acusat el govern de mantenir un “greuge comparatiu” amb la demarcació de Tarragona.

Des de la conselleria remarquen que el risc per a la població d’infectar-se amb aquest virus és molt baix.

En declaracions als periodistes, el sots-director general de Vigilància i Resposta a Emergències de Salut Pública, Jacobo Mendioroz, ha remarcat que la grip porcina “no hi té absolutament res a veure” i ha afegit que la pesta porcina no pot afectar humans.

El cas es va detectar aquest febrer, quan una persona va acudir al centre de salut per un motiu que no era relacionat amb símptomes respiratoris. Se li va fer una prova i va donar positiu per grip porcina A, tot i que no va manifestar símptomes. Mendioroz ha dit que la persona es troba bé i que ja és a casa.

Segons que ha explicat, es va fer un estudi de tots els contactes de l’entorn i cap no tenia símptomes. Totes les proves van donar negatiu. “A priori és una situació que està controlada, perquè no hi ha evidències que cap persona estigui afectada”, ha dit. I ha insistit que el pacient no ha estat amb símptomes de grip en cap moment, que ningú del seu entorn està malalt i que, malgrat això, la prova va donar positiu per aquest virus.

Experts de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’organisme estatal Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries (CCAES) i l’Agència de Salut Pública estan avaluant conjuntament el cas.

Mendioroz ha explicat que ja es va detectar un cas humà de grip porcina A el 2024, en un treballador, i que el de Lleida és el segon. Ha defensat que això mostra la capacitat de Catalunya de detectar aquests casos. També ha dit que l’últim cas semblant a aquest va ser fa tres anys als Països Baixos.

Finalment, ha explicat que, en funció del que digui ara l’OMS, s’intentarà tornar a enquestar o insistir a la zona per si hi ha més casos. En tot cas, ha reiterat que ara com ara no s’ha vist un augment de cap patologia relacionada i que “la hipòtesi més probable” és una contaminació ambiental.

Els metges no s’arronsen i tornen a sortir al carrer per exigir millores laborals que, alhora, diuen que també repercutiran en el benestar dels ciutadans. Uns quants metges i metgesses expliquen a VilaWeb amb què es troben, les situacions que els toca viure i la pressió que aguanten. Les seves experiències ajuden a entendre què demanen i què falla.

L’atenció primària i les urgències, el reflex d’una sanitat cada vegada més tensada

La sobrecàrrega assistencial és un dels punts que destaquen els metges. Roger Badia, que fa vint-i-tres anys que és metge de família a l’atenció primària, descriu la situació a les consultes: “Tenim una població més envellida i amb més complexitat. El temps per visita i el nombre de visites no han variat. Deu minuts per visita presencial i cinc minuts per a les no presencials.”

En aquesta estona, Badia explica que s’han de revisar les patologies cròniques i els resultats de proves, cal demanar controls, atendre problemes aguts, revisar la recepta, registrar els indicadors que exigeix CatSalut… “Queda molt poc temps no assistencial, i moltes vegades serveix per a fer informes o interconsultes amb especialistes”, diu. La combinació de temps limitat, uns pacients amb patologies complexes i la manca de personal comporta la saturació del sistema. “A tot això, cal afegir-hi la falta de professionals, no es cobreixen baixes ni vacances… cosa que sobrecarrega més l’equip.”

Alba Cuberas, metgessa de família del CAP Sagrada Família de Manresa, es troba amb la mateixa situació. A primera hora, l’agenda de pacients li permet de mantenir els dotze minuts per visita, tal com marca la normativa. Però, a mesura que avança el dia, tot es complica: “Passa l’estona i es van omplint els forats. I veus que ja ho tens tot ple, que ja no n’hi caben més. Però en van apareixent més. Et trobes que, a la mateixa hora, tens deu visites.” És quan apareix la preocupació: “Volem oferir qualitat assistencial, però com m’ho faig?”

I què passa quan l’atenció primària està saturada? Doncs que els ciutadans, tips d’esperes, opten per anar a les urgències dels hospitals amb l’esperança que algú els resolgui el mal. I tot s’enreda encara més. “Hi ha més pressió assistencial perquè la primària no dóna l’abast, hi ha llistes d’espera a les especialitats. Hi ha gent que fa sis mesos que espera el digestòleg i acaba a urgències, cercant-hi una solució”, explica Neus Muñoz, metgessa del servei d’urgències de l’Hospital de Terrassa.

Muñoz fa catorze anys que treballa a urgències i mai no havia vist un servei tan saturat com ara. Diu que la situació s’ha agreujat d’ençà de la pandèmia de la covid. Creu que el servei sanitari no s’ha adequat a l’augment de la població i hi ha manca de llits. Hi ha gent, diu, que s’ha passat fins a quatre dies a urgències esperant un llit a planta: “La població ha crescut molt, però els hospitals no creixen. La situació és insostenible.” A més, diu que en més d’un centre ja hi ha queixes a les gerències perquè, a causa de la saturació del servei i l’allau de pacients, no sempre s’hi pot garantir la seguretat. “Si al pacient li passa alguna cosa, la culpa és teva. El departament no anirà a judici”, recorda Muñoz.

Neguit pel relleu generacional i el futur

María Carmen Pérez, metgessa de família d’un centre d’atenció primària d’ençà de l’any 2005 i tutora de residents, expressa una profunda preocupació pel futur de l’atenció primària i pel relleu generacional. Segons ella, molts residents que acaben l’especialitat cerquen alternatives fora de la consulta de primària per evitar les condicions que han vist: agendes sobrecarregades, manca de temps per a reflexionar i tensió constant entre vocació i desgast. “Ens hem deixat atrapar per un sistema que exigeix molt més que allò pot sostenir i que delega amb desmesura en la vocació dels seus professionals.”

Cuberas, que també és tutora de residents, explica que al començament molts es queden al centre, però que de seguida en volen marxar quan veuen les condicions de treball. Alguns se’n van del país i uns altres opten per la docència a la universitat o per laboratoris farmacèutics. En aquest context, opten per captar metges de fora: “Hi vénen amb bona predisposició, però la formació MIR no la tenen, i aquí és on hi ha la diferència quant a qualitat”, diu Cuberas.

La doctora Pérez destaca que la primera generació de residents que ha tutoritzat ja manifesta desànim pel model actual, que considera exhaurit perquè no hi ha condicions per a pensar i prendre decisions amb la seguretat que els pacients mereixen: “Companys ja jubilats ens alerten que no prenguem mal, que vigilem fins on arribem i en quines condicions.”

Josefa López és precisament una d’aquestes metgesses jubilades –d’ençà del 2022– que denuncia que la precarietat i la tensió del sistema fa temps que s’arrosseguen: “La nostra feina és essencial i imprescindible per a la societat i, en canvi, probablement com la dels mestres, no és prou valorada ni retribuïda  adequadament.” Recorda que la retribució dels metges al nostre país és a la cua d’Europa i critica durament la classe política, a qui acusa de manca de previsió i de no haver aportat solucions als problemes.

“La miopia política i la falta de previsió fan que, si no es produeix un canvi dràstic en la política econòmica sanitària i no es doten els centres sanitaris per poder pagar correctament els professionals i es formen tots els que fan falta, hi pugui haver un problema gravíssim per a la sanitat del futur i, segurament ja, del present”, defensa. Segons ella, cal que els polítics mirin més enllà dels quatre anys de legislatura: “Si no es fa així, serà del tot impossible solucionar aquesta crisi.”

Un problema que afecta tot el país

El malestar dels metges afecta tot el país. A Catalunya, el col·lectiu té obert un front molt concret amb el Departament de Salut: reclama que les millores laborals les assumeixi directament la conselleria que comanda Olga Pané. Però al País Valencià i les Illes, els professionals també fa temps que es queixen.

Xavier Bel, del País Valencià, fa trenta-cinc anys que treballa en l’atenció primària. Segons ell, el problema principal és la manca d’interlocució directa amb les autoritats sanitàries i la defensa insuficient dels interessos dels metges en les taules sindicals. Diu que hi ha una representació escassa de metges entre els sindicats que participen en les taules sectorials i que alguns estan ben polititzats, com ara el Sindicato Médico: “Quan governa el PP a la Generalitat –la major part dels últims trenta-cinc anys– no se’ls sent piular. Només han alçat la veu –molt fugaçment– quan ha governat el PSOE.”

Bel defensa amb fermesa un estatut propi per als metges que permeti de tractar les necessitats dels metges en particular. També alerta de la deriva privatitzadora que afebleix la sanitat pública: “Em sobta que el partit que dirigeix el Ministeri de Sanitat espanyol –dels que s’autoanomenen a l’esquerra del PSOE– faci el joc als qui no tenen gens de vergonya a tirar endavant el desmantellament de la cosa pública.”

Ser dona, un altre afegit

La doctora Àngels Escorsell diu que hi ha problemes específics de les dones, que representen més del 70% del col·lectiu. “En certs ambients professionals encara es penalitzen les metgesses pels embarassos o les reduccions horàries. També hi ha la impossibilitat de fer privada per temes de conciliació, la necessitat de plegar abans de fer guàrdies –és bo per a la salut, però dolent per a la butxaca– i la manca d’oportunitats de lideratge”, explica.

La majoria de les reduccions de jornada les agafen les metgesses embarassades i Cuberas es queixa que no sempre es respecta la proporcionalitat quant al nombre de pacients. “I si hi ha un equip amb unes quantes metgesses, amb força joves, això genera un problema per a elles i la resta”, afegeix.

Segons que denuncien els sanitaris al manifest, aquests darrers mesos el departament ha intentat de condicionar la gestió i la durada de les baixes mèdiques. Recorden que el març del 2025 es van anunciar incentius econòmics vinculats a l’adequació de les altes als criteris de les mútues col·laboradores i que, més tard, al desembre, es van difondre cartells que qüestionaven l’ús de les baixes per part de la població. Ara lamenten que el departament vulgui incorporar nous indicadors a l’acord de contraprestació per resultats –contracte de serveis que estableix el CatSalut amb els proveïdors– que relacionen part del finançament dels CAP amb la durada d’aquestes baixes.

Tals maniobres van causar tant de rebuig entre els sanitaris que el govern ha anat modificant el discurs. Dimarts, el president Salvador Illa va dir que estava content de “clarificar” que les baixes laborals sempre s’havien donat amb criteris mèdics i que havia de continuar essent així. Segons Illa, la proposta de Pané mai no ha estat de condicionar els recursos dels CAP a la durada de les baixes, sinó donar-los més recursos perquè puguin reduir el temps d’espera de les proves diagnòstiques que les dilaten innecessàriament. De fet, però, era una rectificació, perquè Pané havia assenyalat obertament un suposat fenomen d’absentisme com “un tema que preocupa les empreses i que causa un problema de competitivitat important”.

Avui, la FoCAP i la Capçalera han valorat positivament que “tal com va passar amb les dues  propostes anteriors de la consellera de Salut, el rebuig de les organitzacions de sanitaris i en defensa de la salut i el rebuig dels sindicats laborals ha fet que hagin de recular”, en paraules de la doctora Elena Bellido. En l’acord de pressupost del govern amb els Comuns, el departament es compromet a garantir que els CAP “no vegin reduïdes les seves condicions econòmiques per la durada o la quantia de les incapacitats temporals.” Tanmateix, totes dues organitzacions alerten que el problema no s’acaba aquí, perquè ara, per accelerar els processos de diagnòstic, denuncien que Pané proposa “derivar proves i tractaments a les mútues laborals, tot i les nombroses evidències de males pràctiques d’aquestes entitats, enlloc d’enfortir l’atenció primària.” 

Segons que han denunciat, la proposta de Pané de derivar a les mútues laborals els processos diagnòstics i terapèutics cerca el mateix objectiu que la primera proposta d’incentivar la reducció de les baixes: “Prioritzar l’estalvi per damunt de la qualitat assistencial.” “Malgrat l’origen laboral, els motius de consulta osteomusculars i de salut mental són sistemàticament rebutjats per les mútues col·laboradores i acaben sent atesos a l’atenció primària, on es tramiten com a baixes per malaltia comuna”, lamenten. A més a més, diuen que moltes d’aquestes mútues no se sotmeten a cap control de qualitat. El govern nega que això formi part d’una estratègia per a augmentar el control sobre les baixes, com denuncien les entitats.

Entre els signants del manifest que es va presentar l’altre dia hi ha noms destacats com els de Carme Borrell, Joan-Ramon Laporte, Marta Sibina, Ramon Morera i Albert Planes. També s’hi han adherit organitzacions com ara la Intersindical, la Marea Blanca de Catalunya, Metges de Catalunya, Infermeres de Catalunya i el Sindicat de Sanitat Pública.

Segons que han explicat, la proposta del departament condicionava una part del pressupost dels centres d’atenció primària a la reducció de la durada de les baixes per patologies osteomusculars i de salut mental. Això podia comportar una disminució del finançament dels equips si les baixes superaven la durada prevista estatísticament segons l’edat, el sexe i la professió, amb un impacte directe també en la retribució de les professionals. Les entitats alerten que aquesta pressió econòmica podia afectar la salut dels treballadors i posar en qüestió el criteri clínic.

Els col·lectius han remarcat que l’indicador mesurava literalment “l’excés de dies de baixa” sense incloure cap referència a proves diagnòstiques ni a millores assistencials. “Reduir baixes no equival a agilitzar diagnòstics. Les baixes duren menys quan els pacients es recuperen abans, no quan es condiciona el pressupost d’un centre a donar una alta que encara no correspon”, han dit.

La retirada de la mesura arriba després del rebuig de més de dos mil professionals sanitaris i del posicionament contrari de nombroses organitzacions sindicals i professionals. Tot i valorar positivament aquest pas enrere, les entitats sostenen que el relat sobre un suposat allargament excessiu de les baixes no es correspon amb les dades disponibles. Durant la compareixença han presentat xifres de l’INSS que indiquen que la durada mitjana de les baixes a Catalunya s’ha mantingut estable els darrers anys —de poc més de trenta dies el 2012 a menys de trenta el 2025— i que continua per sota de la mitjana de l’estat espanyol.

L’augment observat es concentra en la prevalença i respon, segons que expliquen, a factors estructurals com l’envelliment de la població activa, la precarietat socioeconòmica, l’exposició a riscs ergonòmics i psicosocials, l’increment de malalties cròniques o les llistes d’espera que retarden diagnòstics i tractaments. També han assenyalat que moltes baixes curtes que abans no es registraven ara sí que s’emeten i que persisteix el presentisme en entorns laborals precaris. Un altre dels eixos de la compareixença ha estat la crítica al paper de les mútues laborals. Segons les dades exposades, rebutgen aproximadament tres de cada quatre casos de malaltia professional i solament una petita part de les altes que proposen estan clínicament justificades. Les entitats denuncien que això provoca que nombrosos casos d’origen laboral acabin essent assumits pel sistema públic sense el reconeixement corresponent. “Ampliar el paper de les mútues no és la solució”, han advertit.

FoCAP i la Capçalera han defensat que el debat s’ha de centrar en les causes estructurals que afecten la salut de la població treballadora. Entre les mesures proposades hi ha de garantir més recursos per a l’atenció primària i el sistema públic, transferir-hi els recursos de les mútues, reforçar la prevenció de riscs laborals i la inspecció de treball, investigar l’impacte de la precarietat en la salut i implantar baixes autodeclarades de menys de tres dies per reduir burocràcia. Les entitats han conclòs que la baixa laboral és una eina terapèutica i de protecció econòmica, i que el debat polític ha de partir d’aquesta premissa. “Si la pregunta és com reduïm la despesa, les respostes seran restrictives. Si la pregunta és com protegim la salut de la població treballadora, les respostes han de ser estructurals”, han afirmat.

El text diu que no ser rigorosos en la indicació i la durada d’una baixa és injust i potencialment perjudicial, però que condicionar-la amb incentius pressupostaris posa en qüestió el criteri clínic i la confiança entre professionals i població. Per això exigeixen que es retirin immediatament aquests indicadors i reclamen que prevalguin el criteri mèdic i la salut. 

Entre els signants, hi ha noms destacats com els de Carme Borrell, Joan-Ramon Laporte, Marta Sibina, Ramon Morera i Albert Planes. També s’hi han adherit organitzacions com ara la Intersindical, la Marea Blanca de Catalunya, Metges de Catalunya, Infermeres de Catalunya i el Sindicat de Sanitat Pública.

Segons que denuncien, aquests darrers mesos el CatSalut ha intentat de condicionar la gestió i la durada de les baixes mèdiques. Recorden que el març del 2025 es van anunciar incentius econòmics vinculats a l’adequació de les altes als criteris de les mútues col·laboradores i que, més tard, al desembre, es van difondre cartells que qüestionaven l’ús de les baixes per part de la població. Ara lamenten que el departament vulgui incorporar nous indicadors a l’acord de contraprestació per resultats –contracte de serveis que estableix el CatSalut amb els proveïdors– que relacionen part del finançament dels CAP amb la durada d’aquestes baixes.

Els facultatius denuncien que els nous indicadors penalitzen les baixes que superin una durada considerada òptima i calculada estatísticament segons l’edat, el sexe i la professió. Com que aquests indicadors es vincularien a la part variable del pressupost, els equips amb més mals resultats podrien perdre finançament. Això, alerten, pot accentuar desigualtats territorials i socials i posar en risc el bon funcionament de l’atenció primària.

Els signants refusen la mesura perquè consideren que introdueix pressió econòmica en una decisió clínica que ha de respondre exclusivament a criteris de necessitat, que vulnera el dret dels treballadors a una valoració equànime i que trasllada la responsabilitat de l’augment de les baixes a professionals i pacients, sense tenir en compte les causes socials i laborals.

El text també subratlla que la baixa laboral és un dret dels treballadors i una eina terapèutica que es prescriu segons criteri mèdic. A més, assenyala que, segons les dades de la Seguretat Social espanyola, la durada mitjana de les baixes a Catalunya s’ha mantingut estable aquests darrers anys i és inferior a la mitjana de l’estat espanyol. Ha augmentat la prevalença, diuen, en un context marcat per l’envelliment de la població treballadora, l’augment de malalties cròniques, la precarietat laboral i els riscs ergonòmics i psicosocials. També remarca que continua essent més freqüent anar a treballar malalt que no pas fer un ús indegut de la baixa.

A més d’exigir la retirada immediata dels nous indicadors, els metges signants proposen d’investigar i monitoritzar l’impacte de la precarietat laboral en la salut, reforçar la inspecció laboral i el reconeixement de les malalties professionals, garantir una prevenció de riscs real als llocs de treball, implantar les baixes autodeclarades de menys de tres dies per reduir burocràcia i descarregar l’atenció primària, i reduir el paper de les mútues en el seguiment de les baixes per malaltia comuna, transferint aquest pressupost als equips de primària.

Després d’una reunió, ahir, amb els grups parlamentaris de la CUP, els Comuns i ERC, avui a les 16.00 lliuraran les signatures al parlament i exigiran formalment la retirada dels indicadors.

Consistiran en incentius per als centres que aconsegueixin escurçar la durada d’aquestes baixes tot resolent més ràpidament el diagnòstic dels pacients. El govern defensa que així es volen evitar casos com ara haver de passar cinc mesos de baixa mentre esperen un diagnòstic en situacions no greus. També afegeix que en qualsevol cas les incapacitats temporals s’atorgaran “sempre sota criteri mèdic”.

La conselleria ja ha començat a informar els CAP d’aquesta proposta, segons que ha publicat SER Catalunya, que detalla que cada centre mantindrà el pressupost i rebrà un suplement d’un 5% si aconsegueix els objectius fixats.

La durada òptima de les baixes, subratlla la Generalitat, ve marcada pel govern espanyol mitjançant la Seguretat Social.

Pràcticament cap malaltia reconeguda

Els problemes de Montserrat Cànovas per a rebre el reconeixement i l’assistència necessaris no han començat pas ara. Fa anys, li van rebaixar el grau de discapacitat al 36% i no va poder ser visitada de manera presencial fins que el Síndic de Greuges no hi va intervenir. Llavors, aquest grau va pujar fins al 55%, però d’ençà de llavors –l’any 2016–, no l’ha tornada a visitar en persona per avaluar la necessitat d’un canvi de grau de discapacitat. Ara bé, aquests problemes han anat empitjorant amb el temps. “El setembre del 2023 em van dir que la solució al gran dolor que tenia a l’esquena era una intervenció agressiva, que tindria com a conseqüència una discapacitat important”, explica ella mateixa. “O m’operaven aviat o em quedaria sense caminar. Dues de les meves vèrtebres dorsals podien partir-se amb qualsevol cop. Va ser una intervenció de cinc hores amb quatre neurocirurgians que implicava risc de perdre una gran quantitat de sang. Llavors vaig demanar la revisió del grau de discapacitat i em van dir que trigaria vint-i-tres mesos. A més, l’assistenta social se’n va oblidar i, en comptes de fer-ho al novembre, ho va fer el febrer. Al final ho han resolt en vint-i-quatre mesos i sense visitar-me.”

El resultat d’aquest informe ha indignat Cànovas, que considera que el document menysté absolutament la seva situació. Malgrat que ella va presentar la documentació necessària, l’informe no reconeix moltes de les malalties cròniques que té: no esmenta la fibromiàlgia, la fatiga crònica, la sensibilitat química, el dolor neuropàtic, la diabetis ni la depressió derivada de la manca de serotonina que causen algunes d’aquestes malalties. “Només han deixat la insuficiència renal i unes hèrnies en uns discs que ja no tinc. És com si la intervenció que em van fer no existís, malgrat les fotografies que els vaig enviar, que són esgarrifoses. Diuen que només tinc un 19% de mobilitat reduïda, però tinc, com a mínim, un 50%.”

De fet, l’informe d’una clínica privada diu clarament que Cànovas és del tot dependent per a la seva cura personal i higiene. “El meu cos és un tronc sense cap tipus de mobilitat”, afegeix ella. “No em puc ajupir ni portar pes, em vesteixo amb dues pinces llargues i em poso els mitjons amb un aparell, i les sabates, amb un calçador de metro. Per dutxar-me i vestir-me necessito, com a mínim, una hora. Tinc un inodor especial per a la higiene, amb un irrigador, però només el puc utilitzar a casa i quan sóc fora això em pot generar problemes. Em diuen que no necessito una altra persona per a res, però no puc fer-me ni el llit. He de sortir al carrer amb les pinces perquè, si cau alguna cosa, no la puc agafar, porto un imant per si em cauen les claus…”

“No sóc un cas aïllat”

De moment, les explicacions que ha rebut apunten a un possible error d’algun treballador que potser no va marcar alguna casella necessària, però més enllà de les particularitats del seu cas, ella assenyala la gravetat d’avaluar certs canvis sense una visita física, a més de la demora en el procés. Explica que, de moment, paga de la seva butxaca algunes persones perquè vagin a ajudar-la: una l’ajuda amb la higiene íntima i dels peus dos dies la setmana, i una altra hi va cada quinze dies a netejar i canviar els llençols. Segons que explica, amb el grau 1 de dependència, només tenia accés a una persona que hi anava noranta minuts la setmana, i en general denuncia que aquesta situació d’assistència i reconeixement insuficient és més habitual del que hauria de ser: “No sóc un cas aïllat.”

Tal com informa COCEMFE Catalunya, malgrat que el grau de discapacitat sempre es valora amb unes quantes visites presencials, això no sempre és així en la revisió per a un possible canvi en aquest grau de discapacitat, que es pot arribar a valorar per mitjà d’informes. A més, denuncien que aquests graus s’acostumen a avaluar a la baixa i no reconeixen del tot la situació de la persona. Un altre problema que també ha sofert Cànovas, i que és habitual, és la llarga espera per a obtenir el resultat de la revisió. En el seu cas, van acabar essent dos anys, una xifra que s’alinea amb la que assenyalen les entitats i famílies que han denunciat aquestes demores.

El Departament de Drets Socials i Inclusió va activar un pla de xoc el 2024 per a agilitar aquestes valoracions. Entre les mesures adoptades, hi havia la introducció d’un sistema de triatge previ, que permet d’evitar visites presencials quan no són necessàries, i la incorporació de nous perfils professionals, a més de nous procediments administratius destinats a reduir els terminis d’espera i agilitar la tramitació. De moment, però, els terminis continuen essent extensos, amb les repercussions que això té per als pacients a l’hora de no rebre certs ajuts, per exemple.

A més, el nombre de sol·licituds de valoració de dependència i també de discapacitat no fa sinó créixer, en un context d’envelliment de la població. Quant a la dependència, la xifra gairebé s’ha duplicat aquesta darrera dècada, amb un augment de prop del 86%. I quant a la discapacitat, l’augment ha estat de prop del 85%.

Segons que ha informat l’hospital, el primer pacient que rep el tractament té 44 anys. El fàrmac, anomenat Tofersen, alenteix l’evolució d’una variant genètica d’ELA i, segons fonts del centre de Can Ruti, el posa entre els primers hospitals de l’estat espanyol a aplicar aquesta teràpia. El tractament es dirigeix a pacients diagnosticats d’ELA per una mutació del gen SOD1. Aquest subgrup representa un 2% dels casos i és la segona causa més habitual d’ELA genètica.

Millores després de dècades sense novetats

El producte, aprovat fa poc, ha demostrat la seva eficàcia en la millora de la qualitat de vida dels malalts d’aquesta variant, que és la segona més habitual d’ELA hereditària. Les tres primeres dosis del fàrmac, aprovat després d’un assaig clínic internacional, s’apliquen amb una punció lumbar cada quinze dies i posteriorment, les dosis són mensuals.

“Fa molts anys que acompanyem persones i famílies afectades per l’ELA, i fins ara les opcions terapèutiques eren molt limitades. Aquest fàrmac, tot i que no és una cura, sí que és capaç de modificar l’evolució de la malaltia en un subgrup concret de pacients”, explica la doctora Míriam Almendrote, especialista de la Unitat d’Experiència Clínica de Malalties Minoritàries Neuromusculars de l’hospital. Segons Almendrote, és “un avanç esperançador que obre la porta a una nova etapa en el tractament d’aquesta patologia”.

Una dècada llarga sense avenços terapèutics

El Tofersen és la primera teràpia autoritzada per la Unió Europea per a l’ELA d’ençà del 1996. L’Agència Europea de Medicaments va aprovar l’ús d’aquest fàrmac el 2024, tot i que el Ministeri de Sanitat espanyol tan sols fa uns pocs mesos que el finança.

L’ELA és minoritària a escala global, però a Catalunya és la tercera malaltia neurodegenerativa més habitual, després de la demència i el Parkinson. Encara no se n’ha trobat cap cura.

Imagineu que teniu una alarma d’incendis a casa. És un dispositiu vital: si hi ha foc, sona fort, us desperta i us salva la vida. Però, què passaria si aquesta alarma hagués estat dissenyada per sonar també cada vegada que obriu la nevera, rebeu un correu electrònic o sentiu un soroll al carrer? Acabaríeu vivint en un estat de nervis constant o, pitjor encara, arrencant els cables per no sentir-la. Aquest és, exactament, el dilema del vostre cos al segle XXI.

Senyals equivocats a les defenses

Quan el cervell detecta un perill, el cos entra en una mena d’economia de guerra. Tota l’energia es desvia cap als músculs i el cor (per fugir del “lleó”). I d’on surt aquesta energia? De processos a llarg termini que el cos considera prescindibles en aquell moment: la digestió, la reproducció i, també, el sistema immunitari. En condicions normals, el cortisol (l’hormona de l’estrès) actua com un antiinflamatori potent, de manera que l’estrès inicialment redueix les nostres defenses, però també redueix la inflamació. Tanmateix, segons alguns estudis recents, quan l’estrès és crònic, les cèl·lules immunitàries es cansen de rebre tantes ordres del cortisol. Per protegir-se, en fan cas omís.

El resultat? Les cèl·lules es tornen sordes al senyal de regulació. Això duu a una paradoxa clínica: la persona estressada té el cortisol pels núvols, però el seu cos està permanentment inflamat i en alerta perquè el sistema immunitari s’ha descontrolat i ja no fa cas del cervell. Aquest desequilibri químic té conseqüències que ben segur que heu notat alguna vegada.

Inflamació silenciosa: una porta oberta a les infeccions

Quan l’estrès es fa crònic, el cos prioritza la supervivència immediata i retalla la inversió en “defensa”. Concretament, es redueix la citotoxicitat de les cèl·lules NK (Natural Killer) i dels limfòcits T CD8+ (citotòxics), els encarregats de detectar i destruir a l’instant cèl·lules infectades per virus. Això no tan sols el fa més susceptible a nous contagis, sinó que origina un fenomen anomenat reactivació viral latent. Virus que el cos ja tenia controlats, com l’herpes, aprofiten aquesta baixada de defenses per despertar-se i replicar-se. No és casualitat que l’herpes labial aparegui en moments de molt d’estrès.

La cosa va més enllà. Estudis rigorosos han demostrat que l’estrès psicològic interfereix en la formació de la memòria immunològica. En situació d’estrès, es dificulta la cooperació entre les cèl·lules presentadores d’antigen i els limfòcits T i B. El resultat és que individus amb molt d’estrès crònic desenvolupen menys anticossos quan es vaccinen que no els que estan relaxats.

Un sistema immunitari confús

Ací ens trobem una gran paradoxa. Com podem tenir les defenses baixes i alhora un sistema immunitari massa actiu? La clau està en el desequilibri entre limfòcits Th1/Th2. L’estrès sol suprimir la immunitat cel·lular (Th1, la que mata virus), però sovint deixa descontrolada o fins i tot augmenta la immunitat humoral i inflamatòria (Th2/Th17). A més, la falta de regulació fa fallar els limfòcits T reguladors (Tregs), que són els encarregats de dir prou al sistema. Sense aquest fre, el sistema immunitari confús comença a atacar teixits sans, cosa que desencadena o empitjora brots de malalties com l’artritis reumatoide, la psoriasi i malalties inflamatòries intestinals.

Imaginem-nos un camp de batalla on les defenses del front estan desgavellades i no fan cas de les instruccions dels superiors. No sembla més fàcil que hi hagi “foc amic” que amb unes tropes ben organitzades i calmades?

Envelliment accelerat

L’efecte més profund de l’estrès arriba al nucli mateix de les cèl·lules. Cada cromosoma té uns taps protectors als extrems anomenats telòmers. Com la punta de plàstic d’un cordó de sabata, eviten que l’ADN es desfaci. L’estrès oxidatiu i l’excés de cortisol inhibeixen l’enzim telomerasa, encarregat de reparar aquests taps. La conseqüència és l’escurçament accelerat dels telòmers. Quan els telòmers són massa curts, la cèl·lula entra en fase de senescència: deixa de dividir-se i emet encara més senyals inflamatoris a l’entorn. Segons estudis seriosos, una càrrega d’estrès molt gran es pot traduir en un envelliment biològic de les cèl·lules immunitàries equivalent a deu anys addicionals.

L’eix cervell-intestí

No heu tingut mai mal de panxa abans d’una reunió important o un examen? Heu tingut anomalies digestives, com ara gasos, estrenyiment o diarrea en èpoques de més estrès o ansietat? No són manies. L’estrès altera profundament el funcionament de l’aparell digestiu. L’alliberament en massa de CRH (hormona alliberadora de corticotropina) actua directament sobre els receptors del còlon i origina una hipermotilitat immediata. Aquest trànsit accelerat no solament causa molèsties físiques, sinó que altera la capa de moc protector i impedeix que la microbiota estableixi nínxols ecològics estables. Dit d’una altra manera, modifica tant el comportament com la quantitat i les espècies de microorganismes en el nostre intestí.

Aquesta inestabilitat altera els processos de fermentació bacteriana i redueix dràsticament la producció d’àcids grassos de cadena curta (SCFA), com el butirat. Aquest és el punt clau per al sistema immunitari: el butirat és una de les molècules que manté en calma al GALT (teixit limfoide associat a l’intestí), que alberga el 70% de les nostres cèl·lules immunitàries.

Sense aquests frens químics i amb la barrera intestinal compromesa per l’estrès, el GALT interpreta el caos com una infecció. Canvia d’estratègia: deixa de produir cèl·lules reguladores (limfòcits T reguladors, que eviten l’autoimmunitat i la inflamació crònica) i comença a diferenciar limfòcits Th17 molt inflamatoris. El resultat és un sistema immunitari que entra en “modalitat d’atac” a partir del budell: exporta citocines inflamatòries a la resta del cos, de manera que agreuja patologies com al·lèrgies o malalties autoimmunitàries i crea un estat microinflamatori generalitzat.

Estratègies basades en la ciència per a reactivar la immunitat

La bona notícia és que la ciència també ens ensenya com capgirar aquest procés. No podem eliminar l’estrès de la nostra vida, però sí que podem canviar la resposta del nostre cos.

Dormir bé. Dormir no és cap luxe, és una reparació mecànica. Una sola nit dormint tan sols quatre hores pot reduir l’activitat de les cèl·lules antitumorals (NK) d’un 72%. Dormir serveix per a recuperar la “memòria” del sistema immunitari.

Atenció plena en el present. Assaigs clínics demostren que el seguiment de programes de reducció de l’estrès basats en l’atenció plena redueixen marcadors inflamatoris com la proteïna C reactiva, i frenen també l’escurçament dels telòmers, que són un indicador d’envelliment cel·lular.

Connexió social. Som primats, i per a la nostra espècie la solitud no és tan sols trista, és perillosa. El cervell interpreta l’aïllament social com una amenaça vital imminent (a la natura, un humà sol hi durava poc), i activa automàticament gens pro-inflamatoris i senyals d’alerta. La interacció social positiva allibera oxitocina, que actua com a antagonista al cortisol: redueix la pressió arterial, disminueix la inflamació i promou la reparació de teixits.

El vostre cos no falla quan s’estressa, sinó que intenta de salvar-vos d’un perill que percep com a real. El secret de la salut en el món modern no és evitar l’estrès sigui com sigui, sinó ensenyar al nostre cos a distingir entre un lleó i un mal dia, i donar-li les eines per a tornar a la calma.

Luis Franco Serrano és professor de ciències de la salut a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Aquest article va ser publicat originàriament a The Conversation.

—A quaranta-set anys, una vivència personal va comportar un punt d’inflexió en la vostra aproximació mèdica a la menopausa. Què va passar?
—Em vaig sorprendre de tenir la menopausa. Saps que et passarà, però després d’haver-ne parlat amb moltes dones veig que sempre ens agafa una mica de sorpresa. La vaig tenir una mica abans del moment esperat i notava fogots, no dormia bé, estava més irritable, tenia molèsties vaginals… Ho vaig preguntar a companys i em vaig interessar per les noves evidències científiques, però em va sorprendre la dificultat que tenia d’arribar a treure l’entrellat de què calia fer en aquesta etapa. Com a ginecòloga m’he dedicat a la medicina maternofetal i estava desactualitzada, d’alguna manera, respecte dels estudis sobre la menopausa. Quan vaig començar a investigar-la arran d’aquella necessitat personal em vaig adonar de la dificultat esmentada de trobar-ne informació útil i em vaig tornar a formar. La menopausa no és una patologia, sinó un estat fisiològic i, per tant, cal valorar què cal fer per a millorar i optimitzar la salut.

—De manera integral.
—Vaig estudiar medicina funcional, medicina integrativa, un tipus de medicina que també aborda les coses segons l’estil de vida, va a l’arrel dels problemes. No és només donar un medicament o suplement, sinó que es tracta d’anar a buscar per què et passa allò i ajudar-te a entendre el cos, perquè puguis disposar d’eines. Totes dues coses són compatibles, però la menopausa no l’hem d’abordar del punt de vista mèdic, sinó de la fisiologia, de donar eines d’estil de vida i, si cal, valorar tractaments o unes altres estratègies.

—Quines mancances hi ha en aquest accés a una informació útil sobre el tema?
—El primer obstacle és que només afecta les dones. S’ha amagat, no se n’ha parlat ni s’ha estudiat prou. És una etapa de la vida de la dona silenciada, fins i tot com si fes vergonya dir-ho perquè sembla que siguis vella. En l’imaginari col·lectiu, les dones a la menopausa som un zero a l’esquerra. Al capdavall, és una etapa més que hem de gaudir, sense estigmes. La menopausa no ens ha de definir com a dones. Simplement, hem d’entendre que hem de treballar certes estratègies perquè ens ajudin a viure millor. Potser les hauríem d’haver posat en pràctica abans, però com que ara tenim símptomes que disminueixen la qualitat de vida, tenim la motivació per a revisar com dormim, l’estrès, l’alimentació… És una oportunitat.

—Quins mites hi ha, respecte de la menopausa?
—Primer hi ha el mite que diu que la menopausa és sinònim de vella. En canvi, és el principi de l’etapa probablement més llarga de la nostra vida. Potser viuràs més anys amb la menopausa que no pas amb període reproductiu. No l’hem de menystenir, doncs. Després hi ha el mite del tractament hormonal: costa d’entendre que és una eina més que ens pot ajudar, tot i que no tothom ho necessiti. Aquest mite que el tractament hormonal és dolent o que hem de passar la menopausa de manera natural, no ens va gens a favor. També hi ha el mite que la menopausa fa que ens engreixem. Amb l’edat, en general, augmentes de pes, i per això has de saber què cal menjar i què no i quina activitat física cal fer. És veritat que hi ha tot un seguit de processos metabòlics que canvien, però si els entens i saps de quina manera es poden afrontar, no t’has d’engreixar necessàriament. He escrit el llibre també perquè les dones puguin reconèixer les coses que els passen.

—Per exemple?
—Moltes dones tenen nombroses infeccions d’orina i no saben que és degut a una falta estrogènica vulvovaginal. Els poden donar antibiòtics, però l’arrel del problema no és allà, sinó l’atròfia i el canvi de la flora vulvovaginal. Moltes dones i metges no ho saben. Com també hi ha moltes dones que pensen que desenvolupen una malaltia degenerativa cerebral (com ara tenir dificultats perquè et surtin certes paraules o per a concentrar-te) i, en realitat, són símptomes normals. O també que tot se’t faci una muntanya. Hi ha estudis que demostren que les dones en aquesta etapa tendeixen a disminuir hores de feina, a demanar-se reduccions de jornada i a no assumir certes responsabilitats. És una pena, perquè perdem el potencial de moltes dones que arriben a la part de la seva carrera amb més experiència i coneixement. Hi ha maneres de solucionar-ho i que tornis a trobar la motivació i les capacitats d’abans. Hi ajuda entendre per què passa i que és transitori: al cap dels anys torna la normalitat.

—Heu esmentat el tractament hormonal. Què en sabem, ara mateix?
—El 2002 va sortir un estudi molt important que va determinar que les dones que en prenien tenien més risc cardiovascular i de càncer de mama, però després s’ha vist que aquelles dades no havien estat ben analitzades i estudis posteriors van demostrar que calia distingir entre tipus de tractament hormonal. L’estrogen en si no causa càncer de mama i fins i tot en redueix el risc. També cal tenir en compte que la majoria dels tractaments que es donaven llavors eren sintètics, hormones que no eren les naturals que tenies a l’ovari, sinó fetes amb efectes semblants, però no iguals. En canvi, les hormones bioidèntiques presenten avantatges sobre la salut i són les que ara mateix es recomanen. Les dones que prenen tractament hormonal viuen de mitjana 3,3 anys més que les que no en prenen. Tenen una qualitat de vida més bona, menys malalties cròniques i menys risc de malalties cardiovasculars, demència, depressió, diabetis, obesitat, càncer de còlon, osteoporosi…

—Per què?
—L’estrogen té un paper protector, és un gran antiinflamatori. És el mateix estrogen que teníem, però el donem de manera externa. Gairebé totes les dones són candidates a prendre’n: també pots prendre’n una temporada i, si no t’ajuda, ho deixes. Sobretot, les dones que tenen menopausa precoç o insuficiència ovàrica han de prendre tractament hormonal perquè l’efecte que té en la seva salut és molt important. Parlem de dones amb menys potencial de supervivència només pel fet de tenir una menopausa precoç. Moltes dubten si els causarà càncer i no: de fet, et protegirà de moltes coses. Et falta una hormona i simplement te la donen perquè no tenir-la et deixa en desavantatge.

—Quina mena de desavantatges?
—Començaràs a tenir la tensió alta i hauràs de prendre un antihipertensiu. Si se t’alteren els lípids, doncs hauràs de prendre un producte que ho combati. Un 30% o 40% de les dones desenvolupen depressió; doncs a prendre un antidepressiu. No podràs dormir a la nit; doncs un ansiolític… Al final t’ompliràs de pastilles que tenen molts efectes secundaris i que no són gens naturals. En canvi, el tractament hormonal en cert sentit és natural, és la mateixa hormona que tenies. Amb els tractaments actuals els avantatges superen, de llarg, els possibles riscs, que són molt baixos. El moment de la vida en què les dones tenen més risc de suïcidi és al voltant dels 45-55 anys, coincideix amb la menopausa. La prevalença més gran de suïcidi entre les dones és en aquesta etapa de la vida. Els estrògens en les dones són pivotals. Si un home perd testosterona, ningú no pensa de no donar-li’n. Per què nosaltres hem de passar per tot això sense res? Ara, això ha d’anar acompanyat de més canvis. Totes les eleccions que fem al llarg del dia determinen la nostra salut. Tenim la sensació que està en mans del metge, però la clau també la tenim nosaltres, no siguem tan passives. La genètica és només el 30% d’allò que ens passa, el 70% o 80% restant és el nostre estil de vida.

—Parleu d’un risc de suïcidi més alt durant la menopausa. Què passa en aquesta etapa perquè hi hagi aquesta davallada emocional en alguns casos?
—El cervell és ple de receptors d’estrògens que ajuden a la síntesi de neurotransmissors. Això va en detriment de la regulació neurològica i fisiològica que teníem, igual que en el moment del postpart o pre-menstrual també hi ha més risc de depressió. Qualsevol oscil·lació dels estrògens a la vida té un impacte i hi ha dones que hi són més sensibles que unes altres. Està condicionat per aquesta mancança estrogènica. Pot caldre tractament antidepressiu, però la recuperació serà més ràpida amb tractament hormonal. O potser quan comencin els primers símptomes, amb un tractament hormonal, no deixarem que evolucioni fins a una depressió. Les que han tingut depressió postpart o síndrome pre-menstrual tindran més risc i, evidentment, tot va lligat a la nostra història.

—Volia acabar demanant-vos per la qüestió del sexe en la menopausa. Hi hauria d’haver algun canvi de mentalitat en aquest sentit?
—Hi ha aquesta idea que ja no tenim sexe, que les dones amb menopausa som àngels sense desig sexual. No només com si no interesséssim als altres, sinó com si no ens interessés a nosaltres. És veritat que la disminució de les hormones redueix molt el desig sexual, però també ve condicionat per la nostra imatge, la nostra autoestima i per les dificultats físiques. Si no tens hormones, vaginalment tens molta atròfia i sequedat. Moltes dones fa anys que no tenen relacions, malgrat que en voldrien tenir. Han assumit com una cosa normal que siguin molt doloroses i aquest dolor no és normal. Es poden tenir relacions sense penetració, però si et vénen de gust amb penetració, no pot ser que per un tema físic no en puguis tenir.

—I no és únicament una qüestió de lubricants…
—Exacte. Els estrògens locals ens ajuden a tenir millor trofisme. I tot això no sols va de relacions sexuals, sinó també de risc d’incontinència urinària, de prolapse d’òrgans genitals, de dolor i picor a l’hora de posar-te uns pantalons o de seure en una cadira… I infeccions d’orina repetides que al final poden comportar malalties greus com ara afectacions al ronyó i fins i tot la mort. Cuidar el nostre sistema vulvovaginal no és opcional. És important prioritzar-nos, entendre’ns, preguntar-nos coses, no callar, no conformar-nos amb una resposta mèdica que no ens convenç. La pretensió del llibre és donar informació perquè les dones puguin decidir què volen.

Puñet, de 41 anys, va tenir un accident de moto el 2018 quan sortia de la feina, i en va resultar una lesió medul·lar cervical alta amb tetraplegia incompleta que li causà un dolor neuropàtic crònic i greu. Després de provar sistemes diversos per a contenir el dolor, el 2019 li van receptar fentanil d’absorció ràpida en forma de xumet amb gust de maduixa. “Em vaig prendre el primer i el dolor va desaparèixer del tot. Vaig pensar que els metges havien trobat finalment la solució, però en cap moment no em van dir que prenia fentanil”, recorda Puñet.

Més endavant, l’equip mèdic li va prescriure pegats d’alliberament prolongat de fentanil cada tres dies. En aquest cas, sí que l’havien informat, però l’efecte de la substància va començar a disminuir i calgué anar-ne augmentant la dosi.

El consum d’aquests xumets de maduixa era a demanda, sense un seguiment mèdic regular. Els metges li havien assegurat que, tenint en compte les seves característiques, aquest tractament no li ocasionaria cap dependència. “Jo estava col·locat tot el dia sense adonar-me’n”, diu Puñet.

Símptomes d’abstinència

Durant la pandèmia, Puñet va tenir episodis de sudoració, calfreds i febre baixa. Inicialment, es pensava que era covid, però després de proves repetides va comprendre que el que vivia era abstinència. “El malestar desapareixia minuts després de consumir una piruleta. Allà vaig entendre que depenia de la medicació”, relata.

Temorós que li restringissin l’accés a les piruletes i de tornar a un dolor insuportable, va optar per no demanar ajuda. Però un dia, estirat al llit i pensant en les seves filles, va veure que no tenia futur si continuava així.

L’octubre del 2021 va ingressar a la Unitat de Conductes Addictives de l’hospital de Sant Pau de Barcelona i, després de quinze dies, es va desenganxar del fentanil. Ara viu amb una invalidesa absoluta, un 40% de discapacitat, i segueix un tractament amb morfina per controlar el dolor.

Pensaments suïcides

Inma Fernández, de 47 anys, també va passar per la unitat de Sant Pau per tractar l’addicció al fentanil i al tramadol. Els medicaments li havien estat prescrits per a combatre un dolor lumbar molt intens, conseqüència d’un limfoma de Hodgkin diagnosticat el 2011.

Sis anys més tard, l’hematòleg li va receptar pegats de fentanil. Inicialment, segons que explica a EFE, “eren oli en un llum”: ja no es cansava i sentia felicitat. Tanmateix, amb el pas del temps la tolerància va augmentar i la dosi també: de 25 micrograms va passar a 800 cada dos dies, a més de 21 pastilles diàries d’una barreja de tramadol i paracetamol.

La dependència es va fer evident l’agost del 2023, quan la doctora li va retirar els pegats. Va tenir una abstinència dura, amb suors, fred intens, vòmits i ansietat. “Era com si tingués una llosa d’una tona al pit que no em deixava respirar”, diu. Un dia va arribar a pensar de llançar-se per la finestra. El seu pare la va portar a l’hospital. “Només sabia dir: ‘Em falta fentanil.’ Una infermera, en veure tots els pegats que duia, es va espantar i llavors em posaren en contacte amb el Centre d’Atenció a les Drogodependències de l’hospital Joan XXIII de Tarragona”, afegeix.

Hi va estar en seguiment, fins que la van derivar a l’hospital de Sant Pau, després de mig any en llista d’espera durant el qual va disposar de fentanil sense cap control. Va restar-hi ingressada nou dies i el procés va ser dur perquè va refusar el tractament amb metadona i ho va deixar de manera sobtada. Tot just sortir del centre, va tornar a prendre tramadol. El maig del 2024 hi va tornar a ingressar una setmana, amb què va poder desenganxar-se’n definitivament.

De l’addicció, li han quedat seqüeles: pèrdua de memòria i de concentració, mareigs, i necessita una injecció mensual de buprenorfina. Continua amb la baixa mèdica.

Més control mèdic

Fernández i Puñet reclamen més control mèdic dels opioides per evitar situacions com les que han viscut. Ahmed Fabelo, psiquiatre del Centre d’Atenció a les Drogodependències de Tarragona, explica a EFE que “el fentanil és un fàrmac efectiu en casos de dolor intens i incapacitant, però ha de ser supervisat i controlat bé i prescrit per especialistes”.

Fabelo comenta que alguns addictes presenten, a més del dolor, trastorns psicopatològics que també cal tractar. “Són situacions complexes que requereixen una atenció integral i personalitzada”, afegeix.

El fentanil, un opioide sintètic amb una potència superior a la morfina, té característiques semblants a l’heroïna i, en certes variants químiques que circulen al mercat il·legal, pot ser fins a cinquanta vegades més fort. Darrerament, ha substituït l’heroïna en molts casos d’addicció.

El ministeri explica que, a banda l’estat, cinc països més han passat d’una situació d’eliminació al restabliment de la transmissió. Es tracta d’Armènia, Àustria, l’Azerbaitjan, l’Usbequistan i el Regne Unit. En total, aquesta malaltia presenta una circulació persistent en tretze països de la regió, entre els quals hi ha França, Alemanya i Itàlia, on s’ha passat de la interrupció de la transmissió a la transmissió sostinguda.

De fet, Sanitat apunta que la situació de països de l’entorn mostra un “augment general” de casos i brots i afegeix que la circulació de la malaltia els darrers mesos ha alentit el camí cap a l’eliminació.

A la notificació, el CRV diu que no es pot descartar una transmissió sostinguda del virus durant el 2024 a l’estat. La decisió no afecta la rubèola, respecte de la qual manté l’estatus d’eliminació.

Augment d’ençà del 2022

Segons dades de Sanitat, s’ha registrat un augment progressiu en el nombre de casos de xarampió a escala mundial i europea d’ençà del 2022. El 2024, segons dades publicades pel Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties, se’n van notificar 35.212 casos a la Unió Europea i l’Espai Econòmic Europeu, mentre que l’any anterior n’havien estat 3.973.

A l’estat, el 2024 se’n van notificar 427 casos sospitosos, 227 dels quals es van confirmar. D’aquests, un 23,3% van ser importats, un 44,9% eren relacionats amb la importació i en un 32,2% no se’n va poder establir l’origen. Fins el 28 de desembre del 2025 se n’havien confirmat 397 casos de 971 sospitosos, entre els quals n’hi havia 108 d’importats, principalment del Marroc i Romania.

Durant el 2024 es van registrar 30 brots en dotze comunitats autònomes, en general petits i de duració limitada. Un d’aquests, vinculat a una població infantil amb baixa cobertura vaccinal, va causar 52 casos i es va mantenir actiu tres mesos.

Vaccinació contra la malaltia

Sanitat ha afirmat que la immunització amb el vaccí de la triple vírica (xarampió, rubèola i parotiditis) continua sent la mesura més eficaç per a prevenir el xarampió. El 2024, la cobertura va arribar al 97,3% per a la primera dosi i al 93,8% per a la segona, a escala estatal. Dels 227 casos confirmats, 160 no estaven vaccinats i en 7 només se n’havia administrat la primera dosi. Per a aconseguir una immunitat col·lectiva efectiva cal tenir cobertures que superin el 95% de totes dues dosis. D’una altra banda, es considera protegida la població nascuda abans del 1978 per l’exposició natural al virus.

Segons que han informat en un comunicat, la vaga es farà durant una setmana cada mes fins el juny. En concret, les aturades s’han convocat del 16 al 20 de febrer, del 16 al 20 de març, del 27 al 30 d’abril, del 18 al 22 de maig i del 15 al 19 de juny. Els sindicats consideren la convocatòria una “primera etapa” de mobilitzacions conjuntes per a reclamar un estatut marc propi que reconegui les particularitats del col·lectiu mèdic i facultatiu.

Com a punt de partida, han anunciat una manifestació unitària el dissabte 14 de febrer a Madrid, on volen que participin sanitaris d’arreu de l’estat, tot i que a Catalunya la protesta tindrà una convocatòria pròpia per interpel·lar directament el Departament de Salut en les demandes d’aquests professionals, segons que avancen des del sindicat a l’ACN.

L’objectiu és fer visible el refús a la norma ministerial i exigir una regulació adequada per les “especials condicions de formació, responsabilitat i exercici laboral”. Els sindicats mantenen la predisposició al diàleg, tot esperant que el ministeri de Sanitat espanyol reconsideri la posició, reprengui la negociació i avanci cap a un acord que millori les condicions laborals dels professionals.

L’equip mèdic ha precisat que Illa continua el tractament pautat per una osteomielitis púbica d’origen bacterià i que, de moment, caldrà que completi el procés a l’hospital.

Tal com ja es va indicar els primers dies, el tractament s’allargarà aproximadament dues setmanes i, depenent de l’evolució, es decidirà si pot continuar-lo a casa.

Quina simptomatologia té?

Els símptomes bàsics són dolor i febre. De fet, en el cas del president Illa va ser clau l’aparició de la febre. Durant les primeres hores no en va tenir, però va aparèixer al cap de vint-i-quatre hores, quan ja era a l’hospital. El primer símptoma va ser el dolor i la impotència funcional.

Quines són les causes habituals de la infecció?

Una osteomielitis és una infecció aguda que pot ser causada per alguns microbis. En el cas del president Illa, ha estat provocada per l’Streptococcus dysgalactiae, que forma part de la flora habitual del nostre cos, però en ocasions concretes pot causar infecció si passa a la sang. Habitualment, no porta problemes, però si hi ha cap lloc amb patologia infecciosa o especialment fràgil s’hi pot agafar i és quan infecta.

“Habitualment la porta d’entrada són microlesions, microtraumatismes a la pell o bé a les mucoses. Llavors és quan aquest microbi arriba a la sang, i un cop allà viatja pel torrent sanguini i es pot situar a qualsevol lloc. Aquest microbi té una especial predilecció pels ossos, especialment, quan hi ha alguna lesió prèvia. Això, de fet, passa amb totes les infeccions. Quan tenim una zona una mica lesionada o amb alguna petita alteració, el microbi té més tendència a enganxar-s’hi i causar la infecció” explica Vicenç Falcó.

En el cas del president Illa, la zona fràgil és el pubis. I és on s’ha enganxat l’estreptococ. Habitualment, tenen infecció en aquesta zona els qui la puguin tenir una mica desgastada. Per això és com més va més habitual en gent que es fa gran.

L’osteomielitis també pot aparèixer després de traumatismes, intervencions mèdiques, infeccions prèvies o, amb menys freqüència, associada a pràctiques esportives.

Quina cura cal seguir?

Falcó explica que primer de tot cal controlar el bacteri perquè no continuï fent mal. Per això, ara el president Illa es tracta amb antibiòtic per via intravenosa, analgèsics i antiinflamatoris. En aquests casos, se solen necessitar dues setmanes per a determinar si el pacient ja surt negatiu en el bacteri.

Més endavant, es començaran a fer treballs de rehabilitació molt progressiva, però primer cal tenir controlat el dolor i que hagi baixat la inflamació.

“L’evolució depèn de cada persona.  Evidentment, si comences el tractament molt precoçment, el bacteri té menys temps de fer mal i, per tant, la recuperació s’espera que serà millor” explica Falcó. I recorda que en el cas del president Illa s’ha pogut trobar molt ràpidament. “L’estat físic de les persones –afegeix– també hi influeix. No és igual una rehabilitació d’una persona jove en bones condicions que d’una persona gran que té moltes malalties. Són factors que influeixen en la rehabilitació i en la resposta a la rehabilitació.”

Per això, els metges eviten de donar dates. “És com els futbolistes. N’hi ha que triguen tres setmanes i n’hi ha que cinc. S’ha d’anar veient dia a dia l’evolució.” Amb les seqüeles passa semblantment: depèn del tipus d’infecció, del dany que hagi fet el bacteri. “Com més avançada estigui la infecció en el moment del diagnòstic, més complicat pot ser tot. A vegades, també depèn de com es presenta; a vegades el dolor no és tan important com va ser en el cas del president; són molèsties i vas fent. Això endarrereix el diagnòstic i potser complica més la rehabilitació després.”