Així ho ha afirmat el govern marroquí en un comunicat publicat aquesta tarda en què –sempre segons Rabat– Netanyahu s’ha compromès també a transmetre la decisió a tots els seus socis diplomàtics i totes les organitzacions internacionals de què Israel és membre, incloent-hi les Nacions Unides.

L’anunci arriba el mateix dia en què el govern israelià ha nomenat el coronel Sharon Itach com a primer agregat militar a Marroc, en un context d’enfortiment dels vincles militars entre ambdós països que segueix al restabliment de les relacions diplomàtiques el 2020, després de més de dues dècades de discòrdia pel cas palestí. La represa de les relacions entre Tel Aviv i Rabat arribà en el marc dels Acords d’Abraham, la política d’acostament d’Israel –sota l’empara dels Estats Units– als seus veïns àrabs. En el marc d’aquest procés, l’aleshores president nord-americà Donald Trump reconegué també per part de Washington la sobirania marroquina sobre el territori del Sàhara Occidental.

—Quina és la vostra situació actual?
—Estic sota arrest domiciliari fins a final de maig. He de tornar a les deu a casa cada dia. Porto una turmellera electrònica. Sempre saben on sóc. Oficialment, em van condemnar per haver donat suport a Navalni. Però en el fons em van condemnar pel meu post a Instagram, que vaig fer amb la meva xicota, dient que teníem molts presos polítics i que l’endemà hi protestaríem en contra. Ho van convertir en un cas penal. Ara mateix, hi ha milers de casos com aquest. Rússia és avui un exemple clar de censura. Contra els mitjans i els artistes. És bo que se sàpiga què et pot passar si fas servir la llibertat, i la rapidesa amb què actuen.

—És el segon cas penal que teniu. El 2012 vau passar vint-i-un mesos a la presó, condemnada per haver fet accions de protesta contra Putin i el seu lligam amb l’església. Què hi vau veure, dins la presó?
—Que no tenim un sistema penitenciari. Tenim colònies penitenciàries. No són presons, són colònies. És un sistema d’esclavitud legal. S’hi treballa deu hores el dia, sis dies la setmana, i gairebé no cobren. El salari és de 3 dòlars o 4 el mes. Dins les presons no hi ha drets humans, hi ha tortures, assassinats. Per això vam començar el Media Zone, un mitjà de comunicació per a denunciar les condicions dins les presons, que s’ha convertit en un dels mitjans més populars a Rússia. Tenim informació des de dins, i enviem periodistes als judicis. Però ara, amb la pandèmia, ja no ens deixen. Els bars són oberts, i els restaurants, els teatres, els estadis, els cafès, els centres comercials… Però els judicis, no. No per als periodistes. Ja no podem enviar-hi gent. Fem periodisme de veritat. Jo estudiava literatura, i poesia. I somniava que algun dia podria escriure sobre els problemes socials. I mira, al final, és el que ha passat!

—Vladímir Putin. Com el descriuríeu?
—És un zero a l’esquerra. Com a persona, no és gens interessant. És un mediocre. És tan sols una peça del sistema, però com que té el poder del Kremlin, s’ha convertit en un dictador.

—Navalni serà el nou líder a Rússia?
—No m’agrada el concepte de líder. No crec que necessitem líders cada vegada.

—Després de Putin, qui?
—Tots nosaltres. Rússia. Nosaltres som el poble. A vegades, no sempre, som millors que ell.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare era programadora. I el meu pare, professor de matemàtiques. Però no vaig créixer amb el pare, només amb la mare i l’àvia, en un pis petit als afores de Moscou. Filla única. A casa no es parlava de política, però ja de petita era molt sensible a la injustícia. I quan el 2000 va arribar internet, vaig començar a llegir i comparar allò que llegia amb allò que vivia. Vaig començar a treballar força jove, a quinze anys, en un videoclub. I allà vaig veure molts films d’art i assaig. I vaig entendre el poder de l’art.

—I l’anarquisme, d’on us ve?
—No ho sé. Recordo que no entenia gaires de les normes imposades. Potser és això. Per exemple, a escola ens van separar, nens i nenes. A les nenes ens ensenyaven a cuinar i a cosir. Els nens aprenien a fer mobles. I em preguntava per què jo no podia aprendre a fer mobles. Molt del material teòric i filosòfic es pot trobar, tens els llibres i les respostes. L’important és trobar les preguntes, basades en la teva vida. Aleshores començaràs a explorar.

—Sou nascuda el 1988. Què opineu del comunisme soviètic?
—Mai vam tenir comunisme. Vam tenir una dictadura. Això vam tenir. I assassinats en massa. Una tragèdia. I no té res a veure amb els inicis. Quan va començar la revolució, es volien fer canvis, reformes, i estava molt bé. Però després es va convertir en un malson. I ara, voleu creure que fan nous monuments a Stalin? A l’Stalin dels nassos! I aplaudeixen el dictador. Això és terrible.

—Expliqueu-me com us uniu a les Pussy Riots i per què?
—Quan vaig unir-me a les Pussy Riot, ja era una activista. Era estudiant, mare d’una criatura de ben jove, que tinc un fill de quatre anys. Era una activista ecologista. Vaig començar l’activisme ecologista perquè l’estat va decidir de tallar el bosc on anava la meva família. Vaig anar a Greenpeace a demanar què hi podia fer. I em van donar un paper i un bolígraf i em van dir: torna amb 5.000 signatures en contra. I això vaig fer. Què més? Fes una manifestació, em van dir. Ensenya-me’n, com. I vam començar a formar un equip. I en una de les protestes, van venir la Nadejda i en Peter. I allà em van explicar que feien accions de protesta artístiques. Ens vam anar veient i després de sis mesos va començar Pussy Riot.

—Pussy Riot és una icona a l’oest. Ho és a Rússia?
—No és igual. Aquí no tenim cap plataforma, ni cap escenari. No ens permeten de parlar. Estem censurats. No és cap broma, això que ens passa. Si decidís de pujar a un escenari aquí, em censurarien immediatament. Em detindrien de seguida. Durant el judici, em van arrestar tres vegades, i vaig estar darrere els barrots durant un mes.

—La policia us segueix, ara?
—Sí. Vestits d’amagat. Us en podria ensenyar fotos i tot.

—Gairebé dos anys de presó, ara un any d’arrest domiciliari, censurada als escenaris. Per què no us n’aneu de Rússia?
—No me’n vaig perquè aquest és el meu país. I no vull que ningú em faci marxar perquè no els agrado. Ells tampoc no m’agraden a mi. Que se’n vagin ells. Per què jo? Maten i emmetzinen gent. Van emmetzinar un dels nostres membres, en Peter Verzílov. Ells són criminals de veritat. Nosaltres, no.

—Durant el judici diu que vau fer d’advocada.
—M’agrada veure com funciona la llei. Abans d’anar a judici, no sabia que fos tan interessant, la llei.

—I com funciona?
—A Rússia, no funciona. Però cada paràgraf de la llei ha estat escrit per algú. En alguns casos, la gent va lluitar anys; en uns altres, van fer vagues; i en uns altres, van morir per aquell paràgraf. Ara la llei no funciona perquè el sistema és corrupte. La llei penal no és dolenta, s’hauria de corregir, però no és la pitjor. Passa que no funciona. Perdona un moment. És el meu fill. Ara hem de pujar al taxi i tornar a casa. Abans de les deu. He anat al metge. Si no arribo a casa, ells ho sabran, perquè porto una turmellera electrònica.

—Podeu continuar parlant?
—Sí. Parlaré des de dins el taxi.

—Quins canvis voldríeu veure a Rússia?
—Hauríem de poder triar, no vull la censura, vull justícia social, perquè el nivell de pobresa al nostre país és terrible. Vull que la gent visqui sense por d’anar a la presó, emmetzinada pel simple fet d’expressar les seves opinions. La llista de desitjos és llarga. Però podríem començar per aquí.

—Heu seguit les notícies sobre Catalunya?
—Sí. Estic al cas del referèndum de fa quatre anys. No sóc un ciutadà espanyol, i no estic segur que pugui parlar-ne, però crec que no seria dolent que Catalunya tingués la independència. No és dolent. Un amic meu va viure uns anys a Barcelona, i em va explicar les protestes i què hi passava. Però si vols guanyar, has de recordar que no és qüestió d’un sol dia. Ni de cinc anys. És important de continuar. Hauria de tenir més informació per a parlar-ne, però la meva opinió és que el desig de ser lliure està molt bé.

—Anireu a Barcelona a actuar?
—Això espero! Primer, que em tornin el passaport. Em van regirar el pis i me’l van prendre.

—Consells als activistes catalans?
—Creure en tu mateix. La llibertat no és qüestió de passar-s’ho bé. La llibertat vol dir ser-ne responsable, de la teva llibertat.

Ara es comencen a fer públiques les primeres imatges aèries de la devastació provocada pel volcà arreu de l’arxipèlag. Les forces de defensa de Nova Zelanda i Austràlia van sobrevolar ahir l’arxipèlag per fer tasques de reconeixement i van poder captar imatges de diversos paratges i poblacions cobertes de cendra.

Per altra banda, l’Agència Espacial Europea, mitjançant l’organització Copernicus, també ha fet públiques imatges on es poden veure els danys provocats per l’erupció volcànica. En les imatges, captades via satèl·lit, es poden observar els canvis en la costa d’algunes de les illes de l’arxipèlag i com algunes han desaparegut pràcticament sota l’aigua.

L’erupció volcànica només va durar vuit minuts, però va ser tan intensa que fins i tot se’n van notar els efectes a Europa. També als Països Catalans on segons l’agència espanyola de meteorologia, a les 20.30 del passat dissabte, en algunes zones del País Valencià, es van poder enregistrar canvis en la pressió atmosfèrica i el nivell del mar vinculats amb el volcà de Tonga. Segons els gràfics, les alteracions en el nivell del mar van arribar als 20 centímetres.

—Heu passat la pandèmia al Canadà. Com la viviu, ara?
—Aquí és una mica incert, es pot sortir més i les regles estan relaxades, però el món de la cultura, per exemple, està molt restringit. Ara obriran amb una capacitat màxima de cent persones a l’aire lliure i cinquanta en llocs tancats. Les màscares són obligatòries dins un local, però al carrer no. Hi veig un cert relaxament. Al Quebec, encara pitjor, la gestió ha estat un desastre, perquè el ministre de Salut va llegir les recomanacions de Salut Pública com una imposició del govern federal i va arribar a fer bromes per la televisió sobre la màscara. Imagineu-vos-ho. Una vergonya. I després, va sortir a la televisió plorant i demanant perdó. I això és un bon detall. Sortir, dimitir i demanar perdó. Com a Xile.

—A Xile?
—A Xile el responsable va dimitir perquè, segons va dir, no havia sabut veure les diferències socio-econòmiques i que les mesures no afectaven tothom de la mateixa manera… Tancar-se a casa no afecta tothom igual. Ni prohibir la mobilitat. L’home era nefròleg, i no va entendre que no es podia demanar als pobres que aturessin la mobilitat si a la vegada no els donaven ajuts econòmics.

—Com veieu la gestió a Catalunya, comparada amb altres països?
—No gaire bona. Les dades no permeten l’elogi. Tenim massa casos al voltant de gent que ho ha fet molt més bé. Països més pobres ho han fet més bé: Cuba, el Vietnam. Països similars, també, com Corea i Portugal. Per no parlar d’Alemanya. De moment, el balanç no és gens positiu. S’ha d’acceptar que hi ha pecat d’omissió. No prenc cap plaer en criticar la Generalitat.

—Quines serien les coses a millorar?
—Les mesures del confinament, com s’ha vist, van funcionar. Si haguessin tancat abans del 15 de març, condicionats pel govern espanyol, hauria estat molt millor. Però, més o menys, van seguir les recomanacions del doctor Mitjà i el doctor Arenas i va funcionar. Però després va haver-hi pressió per deixar la fase 3 massa de pressa. Pressió dels negocis. I en certa manera, com havia predit novament el doctor Arenas, s’ha pagat ara, en aquest nou rebrot. Ja es pot dir que han tornat a fallar, com el primer cop. No estan preparats. Emparats en el fet que els buròcrates de la salut amb poder no estan acostumats a ser criticats i rendir comptes, es van permetre el luxe de no aprendre de la primera situació: al febrer ja va fallar la identificació, el seguiment de contactes i l’aïllament. I el factor social, que no s’esmenta mai. No es pot demanar que la gent estigui aïllada si no pot menjar. L’aïllament també ha de comportar ajuts. Han tornat a no estar preparats.

—Quan dieu que no estan preparats, què voleu dir?
—En salut pública hi ha tres punts importants: preparació, avaluació i les polítiques a seguir. La preparació és tenir materials, per exemple: màscares, respiradors, llits, gent formada per a fer de rastrejadors. Al febrer no estàvem preparats. I ara amb el rebrot, tampoc. És impressionant. Falla la Generalitat, i també l’Ajuntament de Barcelona. Això no té una explicació gaire clara, fora del fet que el poder en les nostres institucions estatals ve del franquisme. I en el franquisme no hi havia cultura de servidor públic. No hi havia cultura democràtica, com als països nòrdics, on la idea és de servidor públic. Recordem que en el feixisme la idea central és que el poder és en l’estat. I tots els funcionaris d’aleshores, i els de més endavant, tenen aquesta cultura: aquest és el meu lloc. Meu i prou.

—Sou dels primers que vau demanar que el director de Salut, Joan Guix, dimitís. I Guix va plegar, certament, però emparat en els motius personals i de salut. Com ho llegiu?
—Molt espavilat. Els errors no els va corregir, va esperar que el desconfinament, que havien organitzat uns altres, funcionés, i quan va veure que la cosa anava més bé, va dir ‘aquest és el moment per a deixar-ho’. Va ser espavilat. Uns altres no ho han estat tant. Crec que s’hauria de fer una avaluació de com s’ha gestionat la pandèmia a Catalunya. Jo i altres l’hem demanada. I esperem que aviat surti en alguna publicació científica important. Potser haurem d’esperar un temps per a fer una valoració com cal. Però la història que faran d’aquesta epidèmia no deixarà gaire bé les persones que estaven al càrrec de la salut, i de Salut Pública. Per molt que facin el Rajoy, de deixar passar el temps, o que no surtin gaire.

—Josep Maria Argimon, nou secretari de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.
—El seu perfil personal no és l’adient per a Salut Pública. Si no m’equivoco, és un gestor hospitalari. Dit això, li desitjo el millor. I tot dependrà de qui s’envolta i a qui escolta. Si escolta el doctor Arenas, que fa les millors prediccions del Principat, o el doctor Mitjà, li pot sortir bé. He vist que el seu estil ja és més comunicatiu, de sortir a donar la cara. És molt important mostrar que t’importa la gent. Fugir de la cultura que dèiem abans: no amagar-se en el teu castell. Donar la cara quan les coses van malament. Mostrar que el pacient t’importa. Veig que ho fa d’una manera una mica diferent. Doncs molt bé en aquest sentit. Fins que no va haver-hi aquest segon rebrot, no vaig veure un canvi d’actitud gaire clar. Ara l’he vist, sí. Per fi han vist, crec, que les mesures de Salut Pública són molt importants.

—Quin ha estat el canvi d’actitud?
—La gent es pensa que contra la pandèmia es lluita dins un laboratori, creant un vaccí. És veritat. La investigació és clau. Però la salut pública, també: màscares, rastreig, llits d’UCI. Tot això salva vides. Fins ara s’ha premiat la visió acadèmica, els estudis pensats per ser publicats en revistes, i no la ciència aplicada. Trobo que hi havia manca d’una visió de mesures de salut pública, com la identificació, els tests massius, el rastreig, l’aïllament i la qüestió social. Tot això espero que ara es tingui més en compte.

—La qüestió social?
—Donar diners. En sanitat hem de tenir en compte la desigualtat social, cosa que no fem mai. L’equitat. El risc de contagi no és igual entre els treballadors precaritzats que entre els qui podem fer teletreball. Tenir en compte això també és cosa de la salut pública. És part d’això que anomenem intersectorialitat. Aquesta visió de la salut pública ja hi era, a la famosa declaració d’Alma Ata de l’Organització Mundial de la Salut el 1978. El confinament ha funcionat, i els polítics han vist que calien mesures de salut pública. Però fixeu-vos que no han fet res per a controlar els brots. Tenim 180 rastrejadors, i se’n necessiten 2.500, a Catalunya. Per què no van avançar amb el programa Orfeu? No s’han fet proves en massa.

—Certament. I no he acabat d’entendre per què. En sabeu el motiu?
—No. Tampoc. No entenc per què no van continuar amb el programa Orfeu.

—La gent esperava que la Generalitat ho faria molt millor que l’estat espanyol. Ho ha fet més bé?
—No. Durant la pandèmia no s’ha mostrat que la Generalitat ho faci més bé que l’estat. Hi estic totalment d’acord. Si volien que hi hagués gent que veiés positivament el govern local, o fins i tot la idea independentista, aquest era un moment d’or.

—I a Barcelona, com ho han fet?
—Amb els piulets de l’alcaldessa ja es veu la pressió per a anar de pressa amb el desconfinament. Tampoc li he vist rastrejadors ni gent preparada. No he vist aquesta resposta. Això sí, ha demanat ajuda a la Generalitat. Però crec que el rol del comissionat de Salut Pública, a Barcelona, ha de ser tècnic i polític. No tan sols polític.

—Com veieu la gestió a Espanya?
—Quan comparem Espanya en termes de morts per milió d’habitants, és el tercer pitjor estat d’Europa, darrere d’Anglaterra i Bèlgica. El millor indicador és l’excés de mortalitat respecte anys anteriors. I tant Espanya com el Principat no en surten ben parats.

—A hores d’ara, hi ha molts casos i pocs morts. Per què passa?
—No us ho puc respondre. No ho sé. El sistema funciona bé? Una hipòtesi per a contestar a la vostra pregunta és que la gent a qui fan tests ara és més jove i sana que durant el primer brot.

—Què hauríem de reforçar? Què hauríem d’aprendre d’aquesta pandèmia?
—Que s’han de crear escoles de salut pública. Aquesta hauria de ser una de les conseqüències. Com deia, a la salut pública a Barcelona, per exemple, estan molt academitzats. Són molt potents en recerca, però això no és exactament la funció que caldria per a una institució d’aquest tipus. Hi ha d’haver gent formada en escoles de salut pública. I que cobrissin les necessitats de les poblacions catalanes. Màscares, rastrejadors, detecció de casos. Epidemiòlegs aplicats. Això ha fet falta. Jo hauria fet més èmfasi en les desigualtats, també. Potser perquè és el meu camp: determinants socials en la salut. Veure, com s’explicava en el cas xilè, que les mesures no afecten tothom de manera igual. Hauríem de veure-ho per al futur. I acceptar millor les crítiques.

—Què voleu dir?
—Després de la primera entrevista vaig rebre insults, fins i tot coses que es podien interpretar com a amenaces. I això no està bé. I això passa perquè molts responsables no veuen que se’ls pugui rendir comptes. Quedi clar que els insults no els vaig rebre de la Generalitat, sinó d’altres administracions. Però estan tancats a la seva fortalesa, tan difícil de penetrar. No es veuen com un servidor. Oriol Mitjà va ser molt atrevit quan va dir que el govern era com una fortalesa inexpugnable. Quan veuen la crítica, es pensen que és personal. Tens responsabilitats sobre milions de catalans, i no esperes que faci una crítica de la teva gestió? És realment no entendre la funció del teu lloc de treball. Creia que s’havia de donar un cop d’alerta. I ho vaig fer. Suposo perquè feia anys que deia que calia més salut pública i menys recerca. I les coses que fa anys que dic han esclatat en plena covid-19.

El rotatiu fa un recull de tots els impediments amb què s’han trobat els electors catalans avui, fins i tot la intervenció del sistema informàtic per provar d’impedir els vots a l’últim moment. No obstant això, l’editorial assenyala que, amb les condicions en què s’ha fet el plebiscit, la votació no pot ser considerada ‘ni legalment ni moralment vinculant’ i que no representa la voluntat de Catalunya. El rotatiu continua dient que la votació ha estat ‘molt polèmica i sense sentit’ i s’afegeix a les crides de líders internacionals al diàleg i a la negociació entre totes dues parts.

L’agència de notícies britànica Reuters titula ‘Esclata la violència en la votació sobre la independència‘. La notícia recull les declaracions del president espanyol i dóna la xifra de ferits. Apunta que la jornada d’avui ha intensificat la ‘ruptura centenària’ entre Barcelona i Madrid. El mitjà compara la manera d’actuar de la policia espanyola amb la de la catalana, que considera ‘molt més suau’ i fa un recull de declaracions de ciutadans d’edats diferents que han votat.

L’agència compara també les declaracions de la vice-presidenta del govern espanyol, en què justifica la brutalitat policíaca, amb les de la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, que condemna la intensitat de la repressió i demana al govern espanyol que l’aturi.

La BBC destaca que l’intent d’aturar els votants es tradueix amb ‘centenars de ferits’. Destaca la xifra de damnificats i l’ús de bales de goma per part dels agents espanyols. Recorda així mateix l’enviament de milers d’agents d’un cos ‘paramilitar amb càrrecs policíacs’ per impedir la votació.

El rotatiu nord-americà The New York Times titula ‘El referèndum d’independència de Catalunya desemboca en violència i confrontació‘. El diari diu que la votació d’avui ha estat una de les proves més serioses a què la democràcia espanyola ha hagut de fer front des del restabliment de la democràcia el 1978. El rotatiu descriu amb detall l’operatiu de la policia espanyola per aturar la votació i diu que, a mesura que la jornada avançava, el dia esdevenia ‘gairebé surrealista’.

Així mateix, es fa ressò de la defensa dels col·legis electorals durant tot el cap de setmana i durant les hores de la votació i diu que la violència de la policia ha posat punt final a un cap de setmana festiu. El diari contrasta els atacs policíacs amb les declaracions de defensa de la democràcia espanyola de Mariano Rajoy.

The New York Times recull les paraules d’un votant que deia que l’estat espanyol havia mostrat avui la cara ‘més lletja i fosca, que ens pensàvem que havia desaparegut feia quaranta anys’ i assenyala que votants com ell han fet, de la jornada d’avui, ‘una demostració extraordinària de determinació’ enfront d’una constant explosió d’amenaces des de Madrid.

Malgrat la repressió policíaca, el diari assenyala que el referèndum ha anat endavant en un ambient ‘del gat i la rata’ i en condicions improvisades. El rotatiu acaba amb la història de l’avi d’una noia independentista que es demana si ella –’que va manifestar que no li agradaven els espanyols’– era conscient que el seu avi havia arribat a Catalunya des de Sevilla molts anys enrere.

‘Enfrontaments violents en el referèndum d’independència de Catalunya’ titula el prestigiós diari nord-americà The Washington Post. El rotatiu destaca l’ús de la violència contra manifestants pacífics. A continuació fa un recorregut per la història de la repressió que ha viscut Catalunya des del 1939 fins al 1975 i l’actualitat i dedica uns paràgrafs a explicar amb més detall com han canviat les reclamacions independentistes des de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol el 2010 fins ara. El diari acaba dient que la intenció inicial dels catalans era convocar un referèndum acordat amb l’estat, però que no ha estat possible.

Sanders ha dit:

«No he vingut aquí per parlar del passat, sinó del futur. I el nostre futur depèn més del que pugui passar el 8 de novembre que de qualsevol altre esdeveniment al món. He vingut aquí perquè quedi clar que dono suport a Hillary Clinton i perquè ha de ser la nostra pròxima presidenta.

Durant l’últim any, he tingut l’extraordinària oportunitat de parlar amb més d’1,4 milions de nord-americans en gairebé tots els estats. I la profunda lliçó que n’he après és que aquesta campanya no tracta de Hillary Clinton o Donald Trump o Bernie Sanders. Aquesta campanya tracta de les necessitats del poble nord-americà i com podem fer front a les profundes i greus crisis que tenim. Sens dubte, a mesura que ens acostem al novembre, Hillary Clinton és de lluny la millor candidata per a fer això.

Hillary Clinton entén que hem d’arreglar una economia que als Estats Units està per terra.

Ella creu, tots creiem, que cal augmentar el salari mínim, i que sigui un salari digne. I, encara més, ella vol crear milions de llocs de feina nous per a reconstruir les infrastructures del país, que s’ensorren.

Però el seu oponent, Donald Trump, bé, ell té una visió molt diferent. Trump creu que els estats haurien de tenir el dret d’abaixar el salari mínim o fins i tot de suprimir-lo. Si és elegit Donald Trump, no veurem cap augment en el salari mínim federal de 7,25 dòlars l’hora, un salari de fam».

Vegeu el vídeo de Sanders ací:

Hillary Clinton ha agraït també des de l’escenari el suport de Sanders, el seu rival fins ara:

«Amb la teva ajuda, unim forces per a vèncer Donald Trump i construir un futur en què tots puguem creure-hi. Tal com ha dit Bernie, amb els anys he arribat a conèixer-lo. I la seva posició apassionada no sempre l’han convertit en la persona més popular a Washington. Però sabeu què? Això vol dir que fas alguna cosa bé. Sanders ha revolucionat i inspirat una generació de joves que es preocupen profundament pel futur i que ja construeixen un moviment.»

Tots dos candidats han aparegut dalt l’escenari en un acte del partit a Vermont, l’estat de Bernie Sanders. L’acte es pot seguir en directe ací:

https://www.youtube.com/watch?v=Jv8WWBULPLA

És nét i fill de sindicalistes, i és un dels homes que va donar suport públic a la candidatura d’Ada Colau. Owen Jones, provinent de l’esquerra, no té cap problema a parlar i reflexionar d’afers nacionals, i d’independència. En va parlar ahir en aquesta entrevista amb VilaWeb, molt breu perquè tenia poquíssims minuts per atendre la premsa.

—Escoltava el final de l’entrevista amb el periodista que em precedia. I dèieu que en el primer referèndum vau oposar-vos a la independència d’Escòcia, però ara no us veieu amb cor de tornar a fer-ho. Per què?
—No sóc qui per a dir-ho, això de la independència. És la gent d’Escòcia que ha de decidir. Jo sí que dono suport al dret d’autodeterminació d’Escòcia. És Escòcia que ha de decidir. Jo dic que ara es fa més difícil de defensar que s’han de quedar a la Gran Bretanya per canviar-la des de dins, quan veus que Escòcia vota contra coses que després passen igualment. Han votat de romandre a la Unió Europea. Doncs n’han de marxar. No sóc qui per dir-ho, jo només dic que ara es fa difícil d’argumentar en contra seu.

—He llegit que també doneu suport a una Irlanda unificada. Els del Nord i els del sud, en un sol estat. Volia saber si és veritat i si és així, per què?
—Tornem-hi. Això ho han de decidir els irlandesos, i no ho sóc. Però sí, donaria suport a la reunificació d’Irlanda. També basant-me en els drets dels irlandesos del nord que no hi donen suport. Històricament, Irlanda és un país que els anglesos van oprimir durant segles. Els van arrasar. Van patir fam, i el govern britànic en va ser responsable, d’aquesta fam. Irlanda del nord es va crear de manera artificial. Gerymandering, en diem en anglès. És un estat artificial. Ara, jo només donaria suport a la reunificació si la gent del nord hi donés suport, és clar. I aquesta és una probabilitat llunyana, ara per ara.

—Després del Brexit, també ho veieu llunyà?
—Podria canviar, ara, a causa del referèndum sobre la Unió Europea. Com Escòcia, ells han votat de romandre a la UE. Per tant, no ho sé. Només dic: si fos irlandès, donaria suport a la reunificació. I ho faria si una majoria de la gent d’Irlanda, i d’Irlanda del Nord, hi donessin suport. Però no sóc jo qui per a dir-los res.

—I si fóssiu català, donaríeu suport a la independència de Catalunya?
—Tornem-hi. No sóc qui per a dir-ho. Jo dono suport el dret d’autodeterminació de les nacions. Per tant, crec que els catalans tenen el dret de votar. I des d’una perspectiva britànica és del tot incomprensible que no puguin votar. Recordo que va ser un govern conservador que va permetre un referèndum a Escòcia. És com en una relació en què la parella comença a dubtar i la teva resposta és: ‘No. No pots deixar-me. No t’ho permeto.’ Seria ridícul. Dit això: que jo doni suport al dret de divorci, això no vol dir que cregui que tothom s’hagi de divorciar. Però sí que crec que tothom hi té dret. I si en un país hi hagués un suport amplíssim al dret d’enganyar la parella, doncs s’hauria de respectar. Altrament, és contraproduent. Només aconsegueixes que la gent s’enfadi cada vegada més. Si no els deixes votar, la gent veu que els lleves un dret, i s’aconsegueix que cada vegada hi hagi més independentistes.

—A Escòcia van dir que farien el referèndum tant sí com no, i només aleshores Londres va acceptar de fer-lo. Aquí hi ha gent que diu que només es pot fer un referèndum si és pactat. Si no, no. Què faríeu?
—No m’agradaria pas intervenir gaire en els afers dels catalans i espanyols. Per tant, no sé què respondre a la vostra pregunta. Només diré que el govern britànic va fer ben fet de permetre el referèndum. Tocava fer allò. Vam tenir-lo. Escòcia va votar de quedar-se. Poquíssima gent del Regne Unit s’hauria oposat al referèndum. Tant se val si ets de dretes o d’esquerres, la immensa majoria et dirà que Escòcia ha de tenir el dret de decidir si han de ser independents o no. Tot i que la majoria de la gent s’oposa a la independència, a Anglaterra, Gal·les o Escòcia. Però crec que és un principi democràtic bàsic.

—Vau donar suport públic a Ada Colau. Escoltant-vos la conferència, he pensat que potser ho vau fer per la importància que doneu als nous llenguatges per a seduir a les classes populars. I que ella, i no el sindicalisme clàssic, ha sabut atreure gent amb nous llenguatges.
—De raons, n’hi ha moltes. D’entrada, ve dels moviments socials. El moviment contra els desnonaments. Pocs polítics en vénen. També crec que és inspirador de veure dones a primera línia. Com Manuela Carmena, a Madrid. I sí, ella parla d’una manera diferent. Comunica d’una manera que arriba a la gent. Gent que potser no es veuen a si mateixos com gent d’esquerres. És un exemple inspirador. Tant de bo tinguéssim més Ades Colaus.

En l’equip internacional que investiga sobre el terreny les causes de l’accident hi ha experts francesos, alemanys, russos i irlandesos. Les dues caixes negres de l’avió van ser localitzades hores després de l’accident i són analitzades detalladament a les oficines de l’autoritat d’aviació civil egípcia.

Dimecres la intel·ligència dels Estats Units va excloure que l’avió hagués estat abatut per un míssil, però el flaix que va observar un satèl·lit nord-americà ‘suggereix que un esdeveniment catastròfic, incloent-hi probablement una bomba, va ocórrer en el vol’, segons que afirmava la CNN, posant èmfasi en el fet que els experts analitzen unes altres possibilitats. La cadena televisiva va esmentar un funcionari anònim dels Estats Units.

Vint mil turistes britànics atrapats

Com a mesura preventiva, Londres ha decidit d’ajornar els vols que tenen per destinació Egipte i també tots els que havien de sortir des d’ahir de Xarm el-Xeic cap a la Gran Bretanya. La suspensió dels vols ha deixat uns vint mil britànics a la península del Sinaí sense mitjans per a tornar a casa, per la qual cosa el govern de David Cameron ha posat en marxa ‘mesures d’emergència’ com ara mobilitzar la RAF i vaixells de guerra per a començar-los a repatriar a partir de demà.

El govern rus, per la seva banda, ha criticat la suspensió dels vols britànica i ha assegurat que els avions procedents de Rússia continuen aterrant a Xarm el-Xeic.

La intel·ligència dels Estats Units ha exclòs que l’avió hagi estat abatut per un míssil, però el flaix observat ‘suggereix que un esdeveniment catastròfic, incloent-hi probablement una bomba, va ocórrer en el vol’, segons que afirma la cadena televisiva, posant èmfasi en el fet que els experts analitzen unes altres possibilitats. La CNN va esmentar un funcionari anònim dels Estats Units.

Davant la falta de certesa sobre les causes de l’accident, les autoritats egípcies esperen els resultats d’una gran part de l’anàlisi dels dos registradors de vol, amb les converses i els altres paràmetres de l’avió.

En un primer moment hi va haver una confusa reivindicació per part d’un grup gihadista egipci que va ser descartada. La reivindicació parlava de la implicació de Rússia en el conflicte de Síria contra l’anomenat ‘estat islàmic’ tot afirmant que l’avió havia estat abatut en represàlia.

Fonts del Kremlin han apuntat aquest matí per primer vegada a la hipòtesi de l’atemptat, afirmant que totes les hipòtesis són obertes. El govern egipci per la seva banda afirma que no té proves de que la reivindicació pugui ser certa.

Amb el 49,3 per cent dels vots l’AKP d’Erdogan, conservadors, controlarà 312 dels 550 diputats del nou parlament turc.

Com ja va passar en les eleccions de fa tres mesos els conservadors turcs no podran modificar la constitució gràcies a la presència del partit d’esquerres i pro-turc HDP. Segons les lleis turques, aquest grup havia de superar el 10% dels vots a tot Turquia com a condició per accedir al parlament i, amb l’escrutini tancat, en té el 10,3%. A les eleccions de fa tres mesos va ser la gran sorpresa, perquè hi obtingué el 13%. La major part dels diputats que treu l’HDP si no superés la barrera del deu per cent anirien a parar al partit d’Erdogan, permetent-li la super majoria necessària per a reformar la constitució.

Amb aquest resultat l’HDP serà present al nou parlament amb 56 diputats. Això el converteix en la tercera força després de l’AKP i del CHP, socialdemòcrata, que tindrà 135 escons. També han aconseguit entrar al parlament l’MHP, d’extrema dreta, amb 43 escons.

Intimidacions al Kurdistan

Els dirigents de la coalició pro-kurda atribueixen la baixada a les amenaces sobre els votants, que han estat particularment visibles tot avui, sobretot a les àrees kurdes. Hi han estat constants les denúncies d’intimidacions i agressions als votants per a impedir que acudissin amb normalitat als col·legis electorals. En moltes ciutats kurdes hi ha hagut incidents entre la policia i grups de manifestants que protestaven per aquests fets.

Alguns dirigents del partit d’Erdogan han insinuat la possibilitat de fer un segon recompte per tal de restar a l’HDP prou vots perquè no superi el llistó del 10%, però no sembla una opció gaire viable. Si l’HDP no entrés al parlament, l’AKP tindria prou escons per a imposar la reforma constitucional.

(Us recomanem de seguir la informació del recompte en la versió en anglès de Bianet.org.)

Des del 7 de juny, el govern turc ha trencat la treva que mantenia amb la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), ha assetjat i bombardat poblacions i posicions kurdes tant a Turquia com a Síria, s’han produït dos sagnants atemptats no reivindicats contra membres i simpatitzants de l’HDP i s’han tancat, recentment, uns quants mitjans de comunicació.

En aquest context de violència i manca de llibertats es repeteixen avui les eleccions. De tot plegat, en parlem amb Jordi Vàzquez, un dels fundadors del Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan (KurdisCat) i autor del llibre ‘Kurdistan, el poble del sol’ (Tigre de Paper, 2015).

–Hi té alguna cosa a veure, en la repetició de les eleccions, l’històric resultat que va aconseguir al juny el partit d’esquerres pro kurd HDP?

–Sí. L’AKP és el partit actualment al govern. Procedeix de l’islamisme, però ha aconseguit d’ampliar la base amb sectors conservadors i una retòrica neootomana. Aquest darrer terme es refereix al fet que vol, o fa veure que vol, restaurar l’imperi otomà. El còctel li ha permès de ser un ‘catch-all-party’ i el 7 de juny esperava una majoria absoluta clara. Però va passar que no va poder formar govern. Una bona part del ‘problema’ era que l’HDP va aconseguir 80 escons, dels 550 de la Gran Assemblea turca. Va superar el llindar electoral del 10% a tot Turquia. Aquest element és fonamental. És una mesura com la que existeix al País Valencià i que limita l’accés a les institucions, però notablement més exagerada. Per assolir-ho va obtenir resultats del 80% o 90% a les zones kurdes i, amb un programa d’esquerra moderna, també va sumar molt bons resultats a les grans urbs turques d’Ankara i Istanbul.

–En aquests cinc mesos han passat tot de fets especialment greus a Turquia. Es poden fer unes eleccions, en aquestes circumstàncies?

–Tens tota la raó. Són unes eleccions adulterades. En zones kurdes, com Silopi i Cizre, la junta electoral ha arribat a dir que no es poden fer les eleccions perquè el govern ha traslladat desenes d’urnes. El frau és una certesa, però s’ha aconseguit que quaranta observadors de divuit estats revisin algunes zones i, per tant, serà limitat. També n’hi va haver el 7 de juny, de frau, i els resultats van ser, malgrat tot, contraris al govern.

Com bé comentes hi ha una escalada de tensió. El govern ha limitat la llibertat de premsa al màxim. La setmana passada set organitzacions de periodistes van visitar Turquia i van denunciar la situació que hi viu la premsa. És molt important que els periodistes de fora donin suport als seus companys a Turquia. A part, hi ha hagut uns atemptats ‘d’autoria dubtosa’ que el govern turc atribueix a Estat Islàmic. Però Estat Islàmic sempre, sempre, reivindica les seves accions i no els ha reivindicats. Per què? No els han fet ells. Són accions de les clavegueres de l’estat per a obrir un escenari de tensió que dugui a una guerra civil i derivi en un estat autoritari. No sols contra el moviment kurd, sinó contra tota l’oposició que no sigui l’MHP neofeixista. S’ataca ‘Cumhurriyet‘, un diari d’esquerra, amb trets, o es tanquen televisions.

–Creus que, de tot plegat, en pot sortir beneficiada la formació del president Erdogan?

–Erdogan creu que en pot sortir beneficiat, sí, però es troba amb una oposició disposada, fins i tot, a morir abans de callar. Anar a manifestacions de l’oposició implica que pots morir quan t’esclati una bomba. I continuen manifestant-se. Per tant, crec que no en pot sortir beneficiat, es repetiran uns resultats semblants als del 7 de juny i la situació serà de blocatge.

–En aquest context, la UE no sols s’ha mantingut en silenci, sinó que acaba de proposar a Turquia de desencallar el procés d’integració europea si s’implica a aturar el flux de refugiats cap a Europa… Per què sembla que hi ha condescència internacional amb Turquia?

–Gran pregunta. Qui critica Turquia? Ningú. Tothom té interessos amb Turquia. És l’aliat incòmode que interessa tothom. Client de gas per a Rússia, únic aliat a la zona per a l’OTAN o patrocinador del Barça tres temporades. Tothom pot treure suc de Turquia, és un mercat enorme i, en el context del Pròxim Orient és l’aliat menys incòmode. Turquia comet brutalitats més terribles que Israel, però no rep ni la més mínima condemna. Els soldats turcs han arrossegat els últims mesos kurds i kurdes pels carrers lligats a carros blindats, n’han vexat els cadàvers, i tothom mira cap a un altre costat.

Això ha estat sempre així, però ara, a més, Turquia manté un dic de dos milions de persones. Abans de trencar la treva amb el PKK va obrir-lo. No fou una mesura irreflexiva. Tot al contrari. Si la UE critica les brutalitats del govern turc contra els kurds, o l’oposició, sap que no seran cent mil, els refugiats que arribaran a Europa, sinó vint vegades més. A la tradicional impunitat de què gaudeix Turquia, ara s’hi afegeix un xantatge: ‘Si voleu que ens quedem els refugiats no admetrem ni una sola crítica que matem els kurds.’ En tres mesos s’han detingut 2.600 quadres de pes de l’HDP, vint batlles i batllesses han estat empresonats sense motiu i desposseïts. Tothom ha mirat cap a un altre costat.

–Els kurds, escampats en una regió altament complexa geostratègicament, no han interessat realment mai a la comunitat internacional, però el fet que les milícies lligades al PKK siguin les úniques capaces de frenar l’avanç del grup Estat Islàmic a Síria podria canviar-ho?

–Correcte. Va canviant. Els kurds han estat ignorats sistemàticament, però són un poble tenaç que ha sobreviscut. Esperaven el seu moment. Aquest ha arribat i el gestionen bé. El president francès François Hollande ha rebut les milícies kurdes de Síria (YPG i YPJ), properes al PKK. S’ha acabat amb l’estigma. Això horroritza Turquia. Quan l’any passat tothom fugia davant d’Estat Islàmic, les milícies kurdes YPG i YPJ, i també la del PKK, van plantar-hi cara. De fet, van ser les úniques que el van aturar primer i enguany l’han fet retrocedir significativament. Tot plegat es resumeix en un mot: legitimitat. Costa molt de guanyar-la i ho han aconseguit.

–Què proposen, els kurds de Síria?

–Hi ha diferents grups a Síria. Hi ha kurds que encara confien en l’oposició o en Baixar al-Assad. També n’hi ha que tenen com a model el Kurdistan iraquià, pro occidental i conservador. Però qui gestiona avui el Kurdistan sirià majoritàriament és el Partit de la Unió Democràtica (PYD). Aquest partit, nascut el 2003 i germà del PKK, ha dut a terme des del 2011 una revolució social. Ha implementat el confederalisme democràtic plantejat per Abdullah Öcalan, cap històric del PKK empresonat des del 1999 a Turquia. Una proposta assembleària de base, radicalment democràtica, centrada en la igualtat de gènere i el cooperativisme. Així s’han organitzat comunes, cases de dones on s’ensenya informàtica o, aquesta setmana mateix, s’ha obert a Dêrik una escola de conducció de cotxes per a dones. Tot càrrec polític o institucional de pes és compartit per una dona i un home. S’han creat cooperatives tèxtils i un sistema comunitari que pot semblar utòpic, però que, de moment, funciona.

–Tenen relació política, els kurds de Síria, de Turquia, de l’Irac i de l’Iran?

–Parlem d’una nació de més de trenta-cinc milions de persones. Imagineu-ne la pluralitat. Hi ha més de cinquanta partits polítics amb un pes notable, no parlem de formacions marginals. És un trencaclosques. Hi ha un sentiment de comunitat compartida, de destí tràgic comú, de llengua i una cultura ancestral meravellosa. A l’altre costat de la balança hi ha diferències dialectals i tribals insalvables. Sobretot hi ha dos grans corrents: el del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), conservador, nacionalista i principalment establert al Kurdistan Meridional (al nord de l’Irac), i el del PKK, d’esquerra rupturista i, podríem dir, postnacionalista.

–El seu objectiu és un Kurdistan unit i independent?

–A grans trets, sí. Suposo que és la utopia final, però el pragmatisme és un tret comú al moviment kurd. Viuen envoltats d’estats àrabs que han dit que mai no permetran un estat kurd. El mateix diuen els iranians i els turcs. El PDK no amaga que vol un estat kurd per a la zona de l’Irac. Va fer un referèndum com el del 9-N amb una participació multitudinària i un 98% en favor de la independència. En canvi, es guarda prou de dir res de la resta del Kurdistan. S’hi fa ‘real politik’.

Quant al PKK, ha renunciat la independència. En canvi, el confederalisme democràtic diu que cal superar l’estat nació, crear zones autònomes on l’estat sigui subsidiari, no nuclear. I ho ha aconseguit a Rojava, la zona siriana. Però no ha declarat la independència car sap que immediatament això justificaria l’atac de tots els estats àrabs de la zona.

Avui el Kurdistan de Síria i el de l’Irac són independents de facto, però oficialitzar-ho no els beneficiaria, ans al contrari. Tenen cent mil persones armades que defensen la sobirania. No els cal proclamar-la, la tenen.

–I quin és l’objectiu de KurdisCat?

–Establir un pont entre dues ribes de la Mediterrània. Deixar de viure d’esquena. Hi havia un mur de silenci sobre el Kurdistan als Països Catalans, com a la resta del món. Ho hem canviat. No és mèrit nostre. La situació kurda ha esdevingut clau en una zona del planeta cabdal. Però sí que hi hem ajudat, volem que la població catalana conegui, en la nostra llengua, el dia a dia del Kurdistan. I ho fem de manera transversal. Això ens permet de treballar en uns quants sectors catalans. Tothom qui vulgui pot ajudar el Kurdistan. Expliquem fets, però la interpretació depèn de cadascú.

Vam començar explicant dades molt bàsiques, però és un país molt ric, per exemple, políticament. Persones que fa dos anys no sabien res del Kurdistan avui ens pregunten ‘si el PAK de Turquia és igual al de l’Iran’. Són qüestions molt específiques que certifiquen que moltes persones segueixen, dia a dia, la realitat kurda i provem de facilitar-ho. Enguany ja hem fet seixanta actes públics explicant què és el Kurdistan. Només coneixent quelcom se’l pot estimar. I el Kurdistan és per estimar-lo.

Finalment ens volem fer ressò de les reivindicacions kurdes al nostre país. Avui diumenge, per exemple, hem convocat a Barcelona una concentració a les cinc pel Dia Mundial de Kobanê. Se’n fan quatre-cents a tot el món. I amb això, també, posem Catalunya al mapa; la solidaritat catalana. De fet, una sorpresa agradable ha estat l’acollida al Kurdistan del KurdisCat, el ressò a la seva premsa de les nostres activitats o la publicació, enguany, del llibre ‘Kurdistan, el poble del sol’ amb prop de quatre-centes pàgines on provo d’explicar d’on ve aquesta nació. En general els sobta que algú s’interessi per ells. Els emociona. I la simpatia cap a la causa catalana és palpable. És una simbiosi i sempre et demanen: ‘No ens oblideu.’

Al programa ‘El matí de Catalunya Ràdio’, Mònica Terribas ha entrevistat Josep Boixet, un català resident a Viena que ahir a migdia va rebre aquest correu. Segons que ha explicat, l’ambaixada espanyola va mirar d’esmenar l’error de seguida i va voler recuperar el missatge per evitar que els qui no l’havien obert no poguessin descarregar-se l’arxiu. Amb tot, molts usuaris, com és el cas de Boixet, ja l’havien llegit. Finalment, com que la pífia ja no tenia solució, l’ambaixada va enviar un missatge de disculpes. ‘Per error li ha estat remès un missatge amb un document Excel que no hauria d’haver estat enviat. Preguem, si us plau, que elimini aquest document. Li demanem disculpes i li agraïm la seva col·laboració’, deia el missatge.

Escolteu l’entrevista que ha fet Mònica Terribas a Josep Boixet:

El piulet de Julin ha causat una reacció a la xarxa amb molts comentaris pel fet que aquest comentari l’hagués piulat justament avui.

Hoy, hace 110 años, se disolvió la unión entre Suecia y Noruega – en una manera tranquila y acordada y la cooperación nórdica crece.

— Per-Arne Hjelmborn, Embajador de Suecia en España (@EmbajadorSuecia) October 27, 2015