Segons l’entitat, “País Català” no és una formulació recent ni marginal, sinó una expressió àmpliament consolidada al territori. En aquest sentit, recorden que en una enquesta de France Bleu Roussillon, feta el gener del 2024 amb uns 17.000 participants, aquesta denominació va obtenir el 56% dels vots i es va situar clarament en primera posició.

Més enllà d’aquesta dada, Sí al País Català subratlla la presència habitual del terme en l’espai públic. Diversos municipis del departament han incorporat “País Català” als rètols d’entrada, i la denominació també és present en la comunicació turística institucional, inclosa la del mateix Consell Departamental. Així mateix, és utilitzada de manera habitual per nombroses entitats esportives, culturals i cíviques del territori.

A parer de l’organització, aquests elements evidencien que “País Català” és una realitat arrelada en les pràctiques socials i associatives, i no pas una hipòtesi abstracta. En aquest context, es pregunten si el Consell Departamental s’inspira en el que qualifiquen de “gran esborrament identitari català” impulsat per la municipalitat de Perpinyà, després de la retirada del lema “Perpinyà, la catalana”.

Per tot plegat, Sí al País Català insta la presidenta del Consell Departamental, Hermeline Malherbe, i el conjunt d’electes a respectar la pluralitat d’expressions de la ciutadania i a garantir que l’opció “País Català” formi part de la consulta.

En Jérémy no en té consciència, però, malgrat tot, va tenir sort. D’ençà del 1984, la taxa de desocupació a Catalunya Nord no ha baixat del 10% de la població activa, i sobrepassa fins i tot de quatre punts el percentatge de l’estat francès, des del 1989. Avui dia, són desocupats 54.000 habitants, és a dir, un nord-català de cada deu. I si els de més de 55 anys són el segment principal sense feina és perquè representen la meitat de la població nord-catalana. Els de menys de 24 anys, una minoria que representa un 14% de la població, també són el 14% dels desocupats. Una sobrerepresentació que demostra que les primeres víctimes de la debilitat econòmica de Catalunya Nord són els joves: dels 54.000 desocupats, 8.200 tenen menys de 24 anys. Dit d’una altra manera, de cada tres joves de menys de 24 anys, un no té feina.

La Leila, de 25 anys, va triar, com fan 5.900 joves cada any, la formació d’infermeria, medicina i fisioteràpia. Una dada impressionant, pensant en els efectius de la Universitat de Perpinyà, que té amb prou feines uns 9.500 estudiants. “És cert que hi ha una demanda, tenim una població gran i necessitats de metges i de personal de salut.” En un territori marcat pel desinterès de l’estat i la falta d’inversions públiques i d’empreses dinàmiques, alguns sectors fan palesa l’epidèmia de la desocupació. Els cinc sectors que més contracten són la gran distribució, la salut i l’acció social, l’hoteleria i la restauració, els serveis de logística (seguretat, neteja), i la construcció i les immobiliàries. Molt sovint, amb contractes curts i poc qualificats: al departament, una oferta de feina de cada dues és temporal. “Quan vaig acabar el batxillerat, m’agradava treballar amb la gent i cuidar-me’n –explica la Leila–, però també volia començar a treballar ràpidament, ser independent financerament. Les meues amigues van voler fer dret, però han acabat gairebé totes a treballar a despatxos de venda de pisos, i a gestionar-ne el secretariat.”

Avui dia, els contractants més importants del territori són l’Hospital de Perpinyà, el Departament del Pirineu Oriental, l’Ajuntament de Perpinyà, el sistema d’educació públic, les clíniques privades i les firmes de la gran distribució, la majoria instal·lades a la plana del Rosselló i al litoral. Al rerepaís, esclata la desocupació del jovent. Els municipis de l’Albera, del Conflent, del Vallespir i de la gran perifèria rossellonesa són els més colpits per la desocupació juvenil. En certs vilatges de la vall del Tec, un jove de cada dos no té feina. Nogensmenys, Perpinyà és al capdamunt del podi de la desocupació dels joves de menys de 24 anys, amb una taxa del 36%.
Entre tot, la desocupació del jovent nord-català demostra també la derrota dels poders públics, i particularment de l’escola, de la formació i dels estudis universitaris: el 60% del jovent que cerca feina no és diplomat en batxillerat ni equivalent, i un 16% no té cap diploma. El Departament del Pirineu Oriental és el tercer de l’estat francès en població juvenil sense cap diploma.

Leila constata: “En la feina, vivim de prop la misèria social del territori. Anem a visitar malalts a casa seua, i toquem l’empobriment i l’abandonament de tot un ram de la població. Veig joves que ni tan sols segueixen cursos, o que no treballen ni tenen dret gairebé a cap ajuda.” Aquests últims tenen un nom, o més aviat il·lustren el fenomen conegut amb la sigla anglesa NEET: “Not in Education, Employment or Training” (‘sense educació, ni feina ni formació’). Perquè, a banda els desocupats, en cerca de feina, o els estudiants o joves inscrits a formacions professionals, Catalunya Nord té el jovent completament abandonat: 13.300 dels joves de 16-29 anys no treballen ni segueixen estudis ni cap formació, és a dir, més d’un jove de cada quatre.
El 1970, quan la situació del departament va esdevenir crítica i els poders públics i les inversions privades es decantaven, cada vegada més, pel model turístic temporal, un alt funcionari parisenc ja entenia les coses així: “Efectivament, serà complicat per al territori d’atreure empreses si tota la seua comunicació oficial es basa en la farniente, la siesta i les vacances.” Els catalans, tranquils al matí i a poc a poc a la tarda.

El copresident d’Unitat Catalana, Mateu Pons, ha explicat a Ràdio Arrels que la candidatura representa una esquerra més arrelada al territori i atenta a les realitats locals. Pons considera que una part de l’esquerra institucional francesa “s’ha allunyat de la ruralitat i del contacte directe amb la ciutadania”. Per això, Unitat Catalana ha decidit de donar suport a Lydie Massard com a candidata a les primàries de l’esquerra.

Enguany, Sant Jordi ha arribat poc després de les eleccions municipals a l’estat francès en què Aliot ha revalidat el càrrec per majoria absoluta i ha reactivat la particular croada en contra del català a la ciutat i també a l’àrea metropolitana de la capital nord-catalana. Per això ha estat tan important la celebració de l’esdeveniment, malgrat les traves posades pel consistori, i per això ha estat significativa la participació de més entitats, més enllà de les que fan de la defensa del català el seu motiu de ser: Sant Jordi ha esdevingut també una mostra i unió de bona part d’entitats i col·lectius antifeixistes de la ciutat.

El lloc escollit per a la celebració tampoc no és cap casualitat. Des del primer moment, les organitzadores van optar pel passeig de Torcatis, ben a prop del local de l’editorial Trabucaire, i situat al Baix Vernet, un dels barris més populars de la ciutat, crescut fora muralles, separat de la ciutat pel Tet, el riu que cal travessar si es volen connectar aquests dos mons.

De fet, l’essència de reivindicació del barri ha estat una constant en la programació dels actes, però també en el tarannà de paradistes, visitants i oradors de les diferents activitats programades. Ben a tocar hi ha la passera sobre el riu que connecta tots dos mons i que sovint costa tant de passar encara ara, especialment des de Perpinyà cap a aquest barri menestral i popular del nord, on la Bressola té una de les seves escoles i on la multiculturalitat és una realitat ben palpable, i sobretot molesta, per a la visió tan blanca-heteropatriarcal-francesa del món que té el batlle Aliot.

Trencar motlles

Joana Serra, llibretera de la Llibreria Catalana de Perpinyà, explicava així la jornada: “Quan va guanyar l’extrema dreta ens vam plantejar que el Sant Jordi que organitzava l’ajuntament no era el que a nosaltres ens agradava i vam decidir de fer un Sant Jordi al carrer, obert a tothom, amb activitats diverses, que és el que un sector cultural de la ciutat reivindicàvem i l’ajuntament no volia fer. Enguany ha anat molt bé, feia tres anys seguits que no teníem tan bon temps i només aconseguíem salvar el matí. L’important és que enguany s’han afegit llibreries i gent que no són estrictament lligades i relacionades amb la cultura catalana, i això per a nosaltres és important perquè són entitats que no volen participar en l’actual model de Sant Jordi municipal. És una manera d’eixamplar i trencar esquemes.”

I sí, efectivament, el bon temps ha estat la tònica d’una jornada en què hi ha hagut més de 25 °C. Això ha estat suportable gràcies a un ventet molt agradable que, per contra, ha portat també pol·len i borrissol, tot i que res a veure amb la quantitat que hi havia a Barcelona dijous, i que ha obligat a cercar l’ombra en molts moments del dia, sobretot a l’hora de l’arrossada popular, que s’ha cuinat i servit al mateix indret on es feia la fira.

De bon matí, tot ha començat amb jocs de fusta populars per a la mainada, que han estat a la seva disposició durant tot el dia, i també un taller de castells. Després de dinar, els més petits també han tingut contacontes. Durant el dia, uns quants discjòqueis han amenitzat amb música la trobada i han fet de reclam per als vianants, tot i que la immensa majoria dels qui passaven pel passeig de Torcatis ja estaven convençuts de què hi veurien, com era el cas del conseller Lluís Puig, que hi ha passat una bona estona, i de Joan-Daniel Bezsonoff i Carles Sarrat, per exemple, dos escriptors dels molts que hi han passat en diferents moments a signar llibres. Més despistat estava en Jordi, un noi que s’ha trobat la festa en el seu camí a peu de pelegrinatge entre Sabadell i Lió, i que ha pogut viure la diada fora de la data assenyalada. De fet, Bezsonoff signava els llibres amb la data Sant Jordi +2.

I si bé la data és casualitat –el Sant Jordi alternatiu a Perpinyà sempre es fa el dissabte més proper a la diada– ha coincidit amb dues efemèrides molt importants, la Diada del País Valencià i la commemoració de la Revolució dels Clavells de Portugal del 1974. “Ha estat una casualitat, però és ben bonic que sigui així, el Vernet és també el barri dels portuguesos de la ciutat i una mica més avall celebren també la commemoració d’aquesta efemèride tan important de lluita contra el feixisme”, explicava Joana Serra.

Temps per al debat

El Sant Jordi alternatiu a Perpinyà també és un moment que incita a la reflexió. Si bé la mainada tenia activitats programades i el concert de cloenda de Molinet de Pebre era perquè tothom trobés un moment de comunió amb el ball i el folk, hi ha hagut presentacions de llibres, signatures i debats. Especialment interessant ha estat la xerrada ‘Per una república federal’, de Lydie Massard, ex-diputada al Parlament Europeu per la Unió Democràtica Bretona, organitzada per Unitat Catalana.

Així doncs, hi ha hagut activitats per a tots els gustos i per a tota mena de públic, amb el llibre i la rosa com a eixos centrals, en un espai de la ciutat que, com explica Serra, “és molt gran i molt popular, i de la mateixa manera que hi ha gent a la qual li costa travessar el riu per a venir-hi, també hi ha molta gent del barri que no va a Perpinyà. Per això i per la conjunció de gent propera, com ara bars i associacions culturals que són al barri i amb les quals treballàvem junts, era clar que ho havíem de fer aquí des del primer moment”.

Per descomptat, el Sant Jordi alternatiu continuarà l’any vinent, no perquè les organitzadores en tinguin gens de ganes, sinó perquè, com elles diuen: “Hem de continuar, costa molt tot plegat i hem de fer la feina d’anar remant contra corrent per moltes coses, començant pel fet de ser catalans a Catalunya Nord, un territori on la llengua no està normalitzada. Muntar això és anar remant contra corrent, però és l’única manera de ser presents al carrer i l’any vinent hi tornarem.” Ja ho sabeu, guardeu la data, el dissabte més proper a Sant Jordi del 2027, tothom a Perpinyà a celebrar la diada i a demostrar que llibres i roses són les millors armes contra la barbàrie i el feixisme.

—Diu que parleu nou llengües?
—Parlo amb fluïdesa el francès, el català, el castellà, l’anglès, l’italià i l’occità. I, després, no tan bé, el llatí, el rus i el romanès. Quan tenia vint anys llegia més bé el llatí que no l’anglès.

—En quantes ciutats heu viscut a l’estat francès?
—Vaig ser concebut a l’Algèria francesa, però nascut a Perpinyà. He viscut als Alps (Briançon), a Nils (poble dels padrins), París, Massy, Orly, Canes, Niça i, ja de gran, amb la meva feina, vaig anar a Bourg-en-Bresse, al costat de Suïssa, després vaig tenir la desgràcia de ser deportat de la feina al nord de França. No vaig tornar al país ben bé fins als trenta anys. Com que canviava de casa a cada moment, la casa dels avis a Nils era l’àncora.

—La vostra mare de què va treballar?
—A casa fins que es va divorciar. Després, a l’editorial Tallandier, molt prestigiosa. Ma mare tenia els dos batxillerats, l’equivalent ara de quatre o cinc anys d’universitat.

—Hi ha un moment en el llibre que parleu dels vostres cognoms i dieu “no n’hi ha cap, de francès”.
—Dos són russos, Bezsonov, Grigoriev; i sis catalans, Montalat, Bertrana, Bau, Pujol, Bertran, Brial. Brial era un nom de jueves de l’edat mitjana.

—I de tots aquests parents, vós el català el parleu amb els padrins, però no pas amb el pare i la mare.
—El meu pare era mig rus, mig català, però a mi m’ha parlat en francès. Ma mare, parlava català, els avis eren de l’Empordà, però a deu anys la van tancar en una presó de monges, un institut, i allà li van ensenyar el francès i li van fotre el cap hexagonal. I hem parlat en francès. El català el vaig aprendre bé amb els padrins. La padrina parlava un francès infecte, i quan ella parlava francès, aprenies català.

—L’Artur, el barber de Perpinyà, us va ensenyar l’idioma.
—L’Artur m’encantava. Deia que el català era un suplement. La nata de les maduixes. Mmmm. Jo vaig passar d’una fase passiva a una fase activa a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Jo era incapaç d’escriure una trista postal en català, i això em va indignar. Vaig estudiar, vaig perfeccionar, i em vaig intoxicar tot sol, sense l’ajut de la propaganda barcelonina, amb un llibre meravellós que es diu El catalán sin esfuerzo.

—Del vostre professor, en Durandeu.
—Professor de català meu a París. Tot un gentleman. I la seva especialitat era emmerdar, molestar, França. Va denunciar l’estat perquè el català era llengua regional al batxillerat i llengua estrangera a la universitat. Va demostrar que legalment això era impossible. Ell havia vist com la gent de Dublín, els irlandesos, havien exigit documents en gaèlic.

—De parelles catalanoparlants, n’heu tingudes?
—Més tard. Una barcelonina. Jo tenia quaranta anys. I la primera vegada que vam fer l’amor en català em va xocar. Em va desplaure. Em va pertorbar. Era una llengua familiar, i per a mi era com un incest. Després m’hi vaig anar acostumant, però em costava molt. Ella tenia un gran sentit de l’humor. Deia que parlàvem català en la “més estricta” intimitat.

—Al llibre queda clar que hi ha molts pares que no han transmès el català als fills. I que els millors transmissors de la llengua catalana, a Catalunya Nord, són els gitanos.
—Sí. Passa que, a qui transmeten la llengua? Als seus fills. No ho transmeten a ningú més, perquè hi ha contactes molt superficials amb la resta de la població. He conegut gitanos a tota la geografia francesa, i quan els parlo en català, alguns no els agrada gens, se senten defraudats. Per a ells, és la llengua de la tribu. Qui ets tu, estranger, per a parlar la meva llengua?

—Per què, de les nou llengües que parleu, teniu aquest enamorament amb la catalana?
—Perquè és la llengua dels meus avis, i els estimava molt. En un altre llibre, Un país de butxaca, explico que em va costar admetre que hi ha catalans que són autèntics fills de puta. Per a mi, un català necessàriament era una bona persona. Fins als divuit anys, que gràcies a un professor vaig descobrir que hi ha catalans poc interessants. Això no ho sabia. M’imaginava que els catalans eren una patent d’humanitat. I després, com diu la frase, el veritable coratge és de fer el que és just. I el català és perseguit.

—Qui és Roger Bofill?
—Un lector que m’ajuda molt, de Vic. Em diu, “això no ho entenc, això sí”. És un científic, però té una gran sensibilitat literària. El meu objectiu és de ser entès en tots els Països Catalans.

—He llegit, entre línies, que la relació amb el vostre pare no era fàcil.
—Amb el meu pare va ser un amor incorrespost. Jo me l’estimava molt. Molt. M’ha afectat molt la seva mort. Encara m’afecta. I ell mantenia distància. Per mi, tenia carències afectives, era molt fred. I amb la seva mort he descobert coses que m’han emocionat. La seva dona m’ha dit que li deia, anem a Perpinyà a veure el Joan-Daniel. No m’ho havia dit mai, a mi. Si haguéssim nascut per ser feliços, ja se sabria; teníem aquesta distància. Era un gran admirador de Lluís Llach. “Què en pensa, del procés?”, em diu un dia. “Home, Lluís Llach és un gran patriota, un gran independentista.” I em diu: “Bo, quin imbècil!” En quaranta anys no s’havia adonat que Llach era independentista! Quan va festejar la seva segona dona, li va dir: “Tu has de conèixer això”, i li va fer escoltar “El cant dels ocells” del mestre Casals. I va demanar que les seves cendres fossin dispersades a Catalunya. Totalment contradictori.

—Una frase vostra: “Sóc francès, però m’estic curant.”
—Això és un acudit que tinc. Fa trenta anys que ho dic. Surt d’una pel·lícula de Pierre Richard, que diu “je suis timide, mais je me soigne”. Un dia ho vaig dir en una conferència, i un senyor em va venir a veure: “No pensava que ser francès fos una malaltia.” És l’únic que ha captat la dolenteria de la frase.

—Una altra: “He après català per espionatge.”
—El darrer cop que vaig anar a Girona, per les fires de Sant Narcís, em van dir: “Ai, quin català més bonic que teniu”. És molt agradable, quan vaig a París ningú no em diu mai res. I vaig respondre aquesta frase. De fet, vaig dir: “He après català escoltant rere les portes.”

—En algunes parts del llibre queda clar que sou pessimista, però en unes altres no queda tan clar que sigueu pessimista sobre el català.
—Com deia l’Artur, el barber, ho vol amb controvèrsia o sense controvèrsia?

—Amb controvèrsia, si us plau.
—Sóc molt pessimista. Sempre he vist el got molt buit. Sempre. Si agafo el cotxe, ja tindré una avaria. I amb els catalans he trobat el camp ideal per a conrear el meu pessimisme. Aquí dalt la llengua s’està perdent. Ningú no ho diu, però jo ho dic: els alumnes tenen quasi tots una fonètica deplorable. El català, per a ells, és una llengua secreta, de tribu, per a no ser entès. Vaig anar a un forn de pa, a Vilanova de Raó (Rosselló). “Sou català!”, em deia. Hòstia, estava tan content d’haver trobat un català! Com si l’haguéssim trobat a la Patagònia. Així anem. Jo puc passar dies sense trobar cap interlocutor en català. I els catalans, com deia el meu oncle, bategem poc. Quants catalans neixen cada dia?

—Un dels capítols més durs del llibre és quan parleu del jacobinisme dels mestres d’escola.
—I els que odien més el català són els professors d’espanyol. És insuportable. I que no em diguin després que sóc pessimista. A mi m’agradaria que fos diferent. Fa quaranta anys que escric llibres en una llengua que ja no parlen vora meu.

—Voldríeu afegir res que no hagi preguntat?
—M’hauries pogut demanar: “Com t’ho fas per ser tan bo?” Això seria una bona pregunta.

—Ha!
—O la pregunta habitual, de si estàs treballant en un altre llibre. I sí, en faré un sobre els meus viatges per la geografia francesa, serà una mica planià. I una altra seria la meva relació amb Déu. Hi ha aquella frase del cant espiritual de Joan Maragall: “Ja ho sé, senyor, que sou, però on sou?”

—Sí que ho dieu, en algun moment del llibre, que us reconeixeu cristià.
—Sí, de tradició. Però sóc un mal cristià, sóc un mal exemple, sóc un gran pecador, malauradament. Però, com diu el meu amic de Niça, “sense les dones, seríem tots sants”. I les dones, sense nosaltres, també!

En aquesta entrevista, fem un balanç del seu primer any al càrrec, ens explica a què es dedica, ens parla de la relació entre el nord i el sud i de tot allò que es pot fer per teixir més aliances, de l’estat de la llengua i la cultura catalanes, de l’educació en català i de l’amenaça que implica l’extrema dreta de Louis Aliot, entre més qüestions.

—Fa un any que sou delegat del govern a Perpinyà. Veníem d’una etapa molt convulsa. Quin balanç en feu?
—Estic satisfet de com van les coses. Una de les tasques importants és les relacions institucionals. La casa exerceix un paper important també en la promoció de la llengua i la cultura catalanes. Hem recuperat els cursos de català. La cooperació transfronterera és una qüestió important. En l’àmbit de cultura i llengua, la nostra primera aliança és entre aquest territori i les comarques gironines. I si podem cooperar en això, també ho hem de fer en esports, mobilitat, energia, educació, economia.

—Què és la Casa de la Generalitat a Perpinyà?
—Sempre explico què no som. No som com les delegacions de la Generalitat de l’exterior, que formen part del Departament d’Unió Europea i Acció Exterior. És evident que som en un territori que administrativament no és Catalunya, però formem part del Departament de la Presidència. Té un cert sentit que sigui així, perquè és un territori compartit amb el qual tenim moltes coses comunes. Compartim llengua, cultura, identitat, un mateix espai socioeconòmic, sociodemogràfic. Per tant, no tenim el mateix paper que la delegació a la Xina o als Estats Units.

—Quin traspàs us va fer l’ex-delegat Christopher Daniel Person?
—Ha passat un any, toca girar full. Hi ha principis que intento aplicar a tot arreu. El primer és l’empatia. La intervenció que va fer el meu predecessor al parlament es va magnificar molt, segurament també amb una certa intensitat política. No és fàcil quan no s’ha anat mai a una compareixença parlamentària. El predecessor, l’hem de deixar tranquil.

—Renegava del terme “Catalunya Nord”. Al nord, la gent no n’estava contenta.
—No podem mirar sempre pel retrovisor. Perquè si mai algú té una paret davant, no la veurà i s’hi estamparà. És una etapa passada, no cal insistir-hi més. Quan vaig arribar aquí, em vaig preocupar del que toca, que és de mirar el present i el futur.

—Sou de Junts, però us va venir a cercar el conseller Albert Dalmau, socialista.
—Sí, i fent la reflexió que Catalunya és formada per gent molt diversa, amb pensaments diferents. I és bo que siguin representants en el govern i l’administració pública. Això ho veiem amb els perfils dels consellers, que provenen de tradicions polítiques diverses. Aquesta pluralitat enriqueix. No tenim un país monolític. Li vaig demanar uns quants dies per pensar-ho. Vaig acabar dient que sí perquè pensava que hi podia aportar el meu granet de sorra. Després s’hi afegien tot un seguit de factors que m’il·lusionaven especialment. El primer és que aquesta casa que s’ocupa molt de les relacions transfrontereres.

—El fet de ser independentista us ha causat cap dilema en el fet de dir o fer alguna acció?
—Tu m’has definit, jo no ho he fet.

—Bé, per fotos o samarretes que he pogut veure.
—Per exemple? Ensenya-me’n una.

—Vaig mirar el vostre Instagram, i ho vaig veure.
—Ensenya-me’n una, per saber a què et refereixes.

—[Començo a repassar el seu Instagram] Ostres, ara espero que no l’hàgiu eliminada…
—No, t’asseguro que no n’he eliminat cap.

—Em sembla que era una sobre la república, no sé si he d’anar gaire avall.
—Tranquil, no pateixis. M’espero. És que així sabré exactament a què et refereixes…

—Aquesta [li mostro una imatge en què apareix ell al pic del Puigmal de Llo amb la samarreta de color salmó de la Diada 2018, on es llegeix “Fem la República Catalana”].
—Sí. Si em demanes si soc republicà, i tant, i catalanista. No tinc cap inconvenient a portar una samarreta que em defineixi com a republicà i catalanista. Per cert, com la majoria de gent de Catalunya. Reitero, reivindico la política de l’acord. Vaig estar dotze anys d’alcalde de Puigcerdà. De tots els regidors, amb qui sempre discutia més era amb el meu tinent d’alcalde. No volia tenir al meu costat algú que pensés al 100% exacte com jo. Necessitava una persona que a vegades em pogués donar un punt de vista una mica diferent. Cal defugir d’aquests marcs mentals immobilistes. Quan era a l’ajuntament, vaig tenir la sort de tenir majoria absoluta totes les legislatures. Vaig negociar el pressupost municipal amb l’oposició. No ho necessitava, però si podia afegir-hi un altre grup, el pressupost era millor.

—Abans heu fet molta bandera del concepte transfronterer.
—Com a alcalde de Puigcerdà, vaig impulsar projectes transfronterers. Vam obrir l’Hospital de Cerdanya, l’únic hospital transfronterer que hi ha a la Unió Europea. El concepte transfronterer, a la Cerdanya, forma part del nostre ADN. Des de dalt del Puigmal, quan miro la vall, m’és molt difícil d’imaginar-me que allò són dues comarques. Catalunya Nord és un territori que conec per proximitat i que m’estimo. Quan sóc aquí, sóc a casa. Després hi ha l’àmbit de la cultura i llengua. Durant quatre mandats a la Diputació de Girona, era l’àrea que portava. Parlant amb el conseller Dalmau, ell sempre reivindica la política de l’acord, de ser capaços de fer projectes comuns, impulsar polítiques públiques, arribar a acords des de posicions de partida diferents. La confrontació, l’immobilisme, no porta enlloc. Amb aquest govern m’hi sento còmode, s’hi treballa bé, és un govern exigent en la feina. I notem que tenim el suport del govern. Posar un professor de català té un cost, uns 54.000 o 55.000 euros l’any. Cal un govern que sigui sensible amb la llengua i que entengui la importància de tenir això aquí.

—Per què hi doneu tant de valor?
—A la Cerdanya, ho tenim molt interioritzat. Puigcerdà es coneix per l’hospital, però també tenim un escorxador a Ur, i una depuradora compartida, i ens proveïm d’aigua amb el canal internacional, una infrastructura transfronterera que ve del segle XIX. Hi ha festivals compartits, intercanvis entre les escoles, tenim un consorci compartit entre l’Ajuntament de Puigcerdà i el de la Guingueta d’Ix. Col·laborem en aigua, cultura, ensenyament, sanitat… Els transports de la regió d’Occitània també tenen parades a Puigcerdà. La necessitat, la voluntat i la convicció et porta a cooperar. A partir del moment que som conscients que és un territori compartit, hem de fer coses plegats amb mirada ampla i amb la capacitat de superar el marc mental dels estats. Ara que parlem d’extrema dreta i que Europa es posa en qüestió, sempre dic que no convencerem la gent sobre la importància de la Unió Europea parlant-li de tractats internacionals. La convencerem dient que costa igual fer una trucada de Perpinyà a Barcelona que trucar al veí de Puigcerdà.

—D’aquí surt l’Espai Català Transfronterer (EsCaT)?
—Que inclou Catalunya Nord i el Departament dels Pirineus Orientals, que inclou la Fenolleda, que és Occitània. Aquests dos territoris que són veïns i que formen la mateixa realitat territorial han de cooperar amb les comarques gironines, mitjançant la Universitat de Perpinyà, les cambres de comerç, les escoles. El món transfronterer només té una pega, que cal constància, tenacitat.

—Que s’hi ha de creure.
—Sí. Tens divisions administratives, marcs mentals, competencials i costums diferents. S’han de trobar solucions cada vegada. Un cop fet això, el resultat és molt enriquidor. La paraula que més vegades he sentit en projectes transfronterers és “impossible”. I he arribat a la conclusió que les coses impossibles només són una mica més difícils.

—Aquesta convicció de cooperar hi és, al nord, entre les empreses i institucions?
—Molt. Aquí es creu molt en el fet transfronterer, més que al sud. Si proposes una idea transfronterera a una institució, associació o organisme, t’atendran amb bona predisposició. Aquest territori sempre s’ha sentit allunyat de París, el veu molt lluny des del punt de vista geogràfic, mental i emocional. Si el nord és molt lluny, és lògic mirar al sud amb Barcelona i Catalunya, amb una economia important, amb una història comuna, un passat i una identitat compartits. Aquí, qualsevol ajuntament o administració pública d’una certa mida tindrà una delegació d’afers transfronterers i catalanitat, cosa que al sud no sempre passa.

—Les empreses també tenen aquesta visió?
—I tant! Una de les coses que fem és mirar d’ajudar, acompanyar, dissenyar i executar projectes. Ho fem amb la Diputació de Girona, amb el Consell Departamental, amb la delegació del govern de la Generalitat de Girona, que són els que formen part de l’EsCaT, amb un dels àmbits funcionals de cooperació europea. Ajudem la gent a aplicar els projectes de mil maneres, com ara organitzant trobades transfrontereres.

—Venim d’unes eleccions municipals en què l’extrema dreta ha guanyat molta força. Com ho heu viscut?
—Hem de ser respectuosos, en el marge de les preferències personals i individuals de cada ciutadà. Correspon als conciutadans de triar els seus responsables polítics al marge de les preferències personals. Amb alguns pot ser més fàcil d’entendre-s’hi, amb alguns altres més difícil, però tampoc no hi ha res impossible.

—Hi teniu relació amb el batlle de Perpinyà, Louis Aliot?
—No hi he parlat mai. Amb tinents d’alcalde, a vegades sí. Mai a la vida s’han d’ensorrar tots els ponts, sempre s’ha de deixar un camí per a passar, fins i tot a vegades des de la distància extrema. Hem d’entendre que l’extrema dreta i el populisme són fenòmens globals. Hem de preguntar-nos per què passa i què hem de fer per què no passi. Això que va passant aquí, al sud ens arriba amb uns anys de decalatge. Probablement, si volem saber què passarà d’aquí a poquets d’anys a Catalunya, hauríem de mirar què passa aquí. Ara sabem que també hi ha una extrema dreta catalana. Hi ha molts fenòmens que són semblants. Els discursos, la manera d’actuar, la penetració entre els joves.

—Per què creieu que creix tant l’extrema dreta a Perpinyà?
—Té una taxa d’atur important, una taxa de pobresa no pas menor, uns percentatges d’immigració alts que a vegades la gent no sempre assumeix bé, unes taxes d’escolarització baixes… Amb aquest context, hi ha el risc que la gent es posicioni políticament als extrems. Històricament, les dues grans famílies polítiques que havien dominat la política francesa eren el Partit Socialista i el que podríem dir la dreta o el centre-dreta típic europeu. Ara la política pilota molt sobre el Rassemblement National i la França Insubmisa. En el cas de Perpinyà, s’hi afegeix un altre factor: que l’oposició es va presentar a les eleccions molt fragmentada i dividida. Hi va haver una abstenció molt alta. Després hi ha una part de la dreta tradicional que ha quedat sota l’òrbita d’Aliot. El centre-dreta s’equivoca quan per combatre l’extrema dreta prova d’assemblar-s’hi. Acaba passant que l’extrema dreta creix. També hem de comunicar diferent. En poc temps, hem passat del paper al mòbil. La comunicació institucional s’ha de desacomplexar una mica. Tenen molta acceptació entre els joves. Alguna cosa hem fet malament en la nostra generació. Hem de pensar com resoldre-ho i hem de mirar què passa aquí.

—Ens pot ajudar a entendre millor el fenomen.
—Ara que arriba Sant Jordi, recomano un llibre sobre l’extrema dreta que es diu Perpinyà. Declivi i desplaçament cap a la dreta, de David Giband, Dominique Sistach i Nicolas Lebourg, d’Edicions Trabucaire. Ens servirà per a tenir moltes pistes sobre què ha passat aquí i què passarà al sud. Catalunya Nord té un actiu, que és el coneixement en l’extrema dreta.

—La Federació d’Entitats Catalanes ha denunciat una ofensiva contra la llengua i la identitat catalanes, no solament a Perpinyà. Com reacciona el govern en vista d’aquesta situació?
—El problema del català a Catalunya Nord no ve del fet que a l’Ajuntament de Perpinyà guanyi el Rassemblement National. Som en un territori en què la llengua s’ha trobat amb un tall generacional i territorial. Les generacions més grans tenien molt més coneixement del català. Diumenge, el Correllengua Agermanat va començar al cementiri de Prada, on hi ha enterrat Pompeu Fabra. Quan Fabra era a Prada, als carrers es parlava català. Avui això no és així.

—Què ha passat?
—S’ha trencat la transmissió intergeneracional de la llengua. Ara, una de les poques maneres d’assegurar-la és mitjançant l’ensenyament. Aquí hi ha la Bressola i les escoles Arrels, públiques del Ministeri de l’Educació. Hi ha les escoles bilingües, que aquest curs s’han tornat a obrir noves fileres. Després tens les que fan una iniciació al català, com allò que fa l’APLEC. Gairebé un alumne de cada tres té algun ensenyament de català. Quan passem al col·legi, això baixa molt, i baixa més al liceu. L’any passat vam donar una ajuda important a la Bressola, també a l’APLEC, amb 80.000 euros. Si no, molts alumnes s’haurien quedat sense la iniciació al català. La Generalitat havia deixat d’ajudar l’APLEC des del 2011. Si es va fer, probablement va ser pel context pressupostari. Però em costa d’entendre per què no s’havia reprès. També hem ajudat Ràdio Arrels. No ho podem fer amb les escoles, perquè són públiques. Però ells tenen l’única ràdio en català. El president de la Bressola, Guillem Nivet, fa servir una expressió que a mi m’agrada molt: diu que el català és una llengua de vida. Hem d’aconseguir això. Si el català només es parla a l’escola i en sortir és un desert…

—I com es pot revertir això?
—Intentant ajudar i estar amb la llengua a tot arreu on ens ho demanen. Això lliga molt bé amb un instrument que és el Pacte Nacional per la Llegua. La Generalitat aquí pot donar una subvenció a la Bressola, però no pot regular. Però el Pacte Nacional per la Llengua també parla d’una mirada cap al domini lingüístic, perquè quan parlem de llengua, no podem circumscriure-ho a Catalunya i prou. Les divisions administratives no sempre casen amb les fronteres lingüístiques. Que a l’Ajuntament de Perpinyà se suprimeixi la regidora de Catalanitat no és una bona notícia. L’ús social del català ha baixat, però, per contra, ha guanyat prestigi i es veu com una oportunitat i un actiu.

—A què és degut això?
—Fa molts anys, hi havia gent que parlava català en aquest territori i tenia una mica de vergonya. Ara parlar català es veu com un actiu, com una cosa que dóna prestigi, un cert reconeixement, una oportunitat que t’obre portes laborals. En el sector turístic, però també te n’obre al sud. A final de l’any passat, en l’enquesta de llengües regionals, es va veure que hi ha un important sentiment de catalanitat. La població vol més descentralització política i majoritàriament és favorable a l’ensenyament de català a l’escola. Una part molt significativa, fins i tot vol que hi hagi un cert reconeixement legal del català. Alguns, a favor d’una certa cooficialitat. A vegades ens pensem que el sud ha de donar lliçons al nord. Però, si ho analitzem bé, el nord també pot donar moltes lliçons al sud. La Bressola és un cas d’un model d’immersió lingüística que, en un context sociolingüístic bastant hostil, difícil, on el català no té cap mena de reconeixement legal, que és invisible legalment, ha fet reeixir el seu model. La Bressola és un missatge d’esperança, de dir: no ens desanimem, fins i tot en els contextos més complicats o més adversos, pot reeixir un model d’aquests.

—La Bressola ens pot carregar d’esperança, però l’eliminació de l’únic màster en català de la Universitat de Perpinyà és molt mala notícia. Heu fet cap moviment per a resoldre aquest problema?
—Sí. Vaig demanar hora al president, que és el rector, i me la va donar de seguida. Em vaig reunir amb ell, el vice-president responsable dels temes internacionals i el seu cap de gabinet. Va ser una reunió franca, empàtica, correcta, positiva. Compartim la mateixa vocació transfronterera. La Universitat de Perpinyà té dificultats pressupostàries. Nosaltres li vam dir que, com a govern de la Generalitat, era molt important que es pogués fer aquest màster. Les universitats ofereixen un itinerari complet, que vol dir llicenciatura, màster i doctorat. Si trenques la cadena, és un problema. Un màster com aquest, d’estudis catalans i de les fronteres, no hi és enlloc més de l’estat francès. Em va trucar el president Illa per interessar-se per aquesta qüestió i va posar-se a disposició per si calia res. Al Consell d’Administració de l’Institut Franco-Català Transfronterer, que és com la facultat dels estudis en català, els representants de la Generalitat, del Departament i de la Regió vam coincidir en la importància que hi hagués aquest màster. Tothom veu que la llengua és un aspecte especialment simbòlic i sensible. Si abordem aspectes transfronterers, però no podem parlar la mateixa llengua, anirem coixos.

—Amb quina previsió es treballa?
—Ara la Universitat de Perpinyà reforma tota l’oferta formativa. La previsió és que aquest curs que vindrà només hi haurà màster a segon. I per al curs 27-28, es treballa per a un nou màster d’estudis catalans, amb un nou pla d’estudis que pugui ser més atractiu per a l’alumnat. Ens en sortirem. Una de les coses que ho pot condicionar és que a França vénen anys de restriccions pressupostàries, que condicionaran molt les polítiques. Les entitats de la cultura catalana aquí les ajudaran menys perquè hi haurà menys diners. I si passa això la Generalitat, haurà de ser-hi. Com a país haurem de tenir aquesta mirada. Quan ets país, t’ho has de creure, i haurem d’intentar ajudar en la mesura de les nostres possibilitats.

Incendi a Montjuïc, aquesta tarda. El vent empeny el fum per tota la ciutat de Barcelona fins passat el Besós. @bomberscat @3CatInfoelTemps @btveltemps pic.twitter.com/hL92OeIKjs

— David TV (@davidtriadu) April 19, 2026

El foc ha començat vora les 17.00 en una zona d’accés difícil, fet que ha obligat els bombers a fer servir els mitjans aeris. No hi ha hagut danys personals. Ara per ara, no se saben les causes de l’origen del foc. En poc temps hi ha hagut tres incendis a la zona de la muntanya.

#bomberscat hem desplaçat un helicòpter bombarder per donar suport als Bombers de Barcelona en les tasques d’extinció de l’incendi de vegetació a Montjuïc.

Imatges dels primers moments de l'incendi. https://t.co/n6H4inYYK6 pic.twitter.com/QQiVEqh9vK

— Bombers (@bomberscat) April 19, 2026

Fa unes quantes setmanes, aquesta escola va aparèixer també a la llista de possibles tancaments. Tanmateix, tant els docents com les famílies es van mobilitzar ràpidament, i finalment han aconseguit d’aturar el tancament de la classe immersiva en català.

Nicolas Caveribiere, mestre d’Arrels Vernet, diu que són molts els centres educatius de Catalunya Nord que no han pogut evitar el tancament tot i la mobilització ciutadana, i sospita que Arrels Vernet es manté en peu gràcies a determinats criteris tècnics. “Ara estem més tranquils, però lamentem el tancament de les altres línies que han hagut de canviar”, ha detallat en una entrevista a Ràdio Arrels.

“No tinc cap ambició de formar un executiu partidista, i molt menys d’establir l’hegemonia de Perpinyà. El meu objectiu és establir una governança compartida al voltant de la ciutat central”, havia assegurat Louis Aliot, elegit a la primera volta, durant el seu discurs previ a la votació.

Les maniobres abans de la votació

El paper de figures amb capacitat d’influència en l’àmbit comarcal com Alain Ferrand, batlle del Barcarès, esdevé fonamental. Si fa sis anys va ser clau per a barrar el pas a Aliot, quan facilità la investidura de Robert Vila, batlle de Sant Esteve del Monestir, ara les seves manifestacions han anat en sentit contrari. La seva decisió de no disputar la presidència i de defensar obertament que el lideratge ha aplanat el terreny al batlle de Perpinyà.

La importància de l’ens metropolità perpinyanès no és solament simbòlica o institucional, sinó que també concentra competències estratègiques en matèria de transport, urbanisme, aigua, residus i habitatge per a prop de 300.000 habitants. És, en la pràctica, l’espai on es defineix el model de territori. De manera que el control de la metròpoli permet de tenir incidència directament en decisions clau com ara la planificació urbanística, les inversions en infrastructures i el desenvolupament econòmic.

L’horitzó següent, dins la política nord-catalana, són les eleccions departamentals del 2028, que exigeixen una implantació territorial àmplia i podrien eixamplar encara més el pes de Rassemblement National després d’haver aconseguit els quatre diputats nord-catalans a les legislatives i algunes de les batllies més destacades.

La importància de l’ens metropolità perpinyanès no és solament simbòlica o institucional, sinó que també concentra competències estratègiques en matèria de transport, urbanisme, aigua, residus i habitatge per a prop de 300.000 habitants. És, en la pràctica, l’espai on es defineix el model de territori. De manera que el control de la metròpoli permet de tenir incidència directament en decisions clau com ara la planificació urbanística, les inversions en infrastructures i el desenvolupament econòmic.

Per obtenir la presidència, cal assolir 45 vots dels 88 consellers, la majoria absoluta. Si en les dues primeres votacions cap candidat no hi arriba, se’n fa una altra en què simplement surt elegit qui obté més vots.

Després dels resultats de les municipals i de setmanes de contactes entre bastidors, Aliot arriba a la sessió amb una base de suports sòlida. Les eleccions han consolidat les posicions de l’extrema dreta en l’entorn metropolità. Les victòries a Ribesaltes i Cànoes són especialment significatives: són municipis amb un pes important i aporten quatre consellers més a favor seu. I cal afegir-hi un representant a Cabestany, tot i no haver guanyat la batllia, i un altre a Baixàs. Sumats als trenta consellers de la capital, aquests suports situen Aliot en molt bona posició, tot i que sense garantir-li la majoria absoluta.

Les maniobres abans de la votació

En aquest context, el paper de figures amb capacitat d’influència en l’àmbit comarcal com Alain Ferrand, batlle del Barcarès, esdevé fonamental. Si fa sis anys va ser clau per a barrar el pas a Aliot, quan facilità la investidura de Robert Vila, batlle de Sant Esteve del Monestir, ara les seves manifestacions han anat en sentit contrari. La seva decisió de no disputar la presidència i de defensar obertament que el lideratge havia de correspondre al batlle de Perpinyà ha contribuït a reforçar, segurament ja de manera irreversible, la candidatura d’Aliot.

El precedent del 2020 pesa en la votació d’avui. Aleshores, tot i la victòria a Perpinyà, l’extrema dreta no va aconseguir de controlar la metròpoli perquè una aliança de batlles, articulada al voltant de Vila i amb el suport determinant de Ferrand, va sumar prou vots per a retenir la presidència. A la primera votació, el resultat va dibuixar tres blocs diferenciats: Vila va obtenir 38 vots, Aliot en va captar 30 i Ferrand va irrompre amb 18 vots. Sense cap majoria absoluta, calien acords.

Després d’aquella primera ronda, la sessió es va suspendre per obrir negociacions. Durant hores, les converses es van traslladar als passadissos, amb pactes encreuats, retirades estratègiques i fins i tot l’opció que Ferrand assumís la presidència. El desenllaç va ser la retirada de la candidatura del batlle del Barcarès i l’arrenglerament del seu entorn amb el bloc de Vila. En la segona votació, Vila va ser elegit amb 49 vots; Aliot en va obtenir 33.

Sis anys després, aquest bloc alternatiu s’ha erosionat. El tomb decisiu ha arribat amb el pas al costat de Vila, fins ara president de la metròpoli. Tot i que un mes abans de les municipals havia expressat la voluntat de repetir, aquesta setmana s’ha acabat retirant. La decisió no solament elimina l’única candidatura amb capacitat real d’articular una alternativa –basada en una xarxa de batlles locals, sovint sense adscripció partidista–, sinó que també envia el missatge que el principal rival ha tirat la tovallola i que ja no hi ha una opció viable en la disputa de la presidència.

Sense aquest punt de referència, la dreta tradicional s’ha fragmentat i ha deixat el terreny encara més obert perquè Aliot pugui completar la majoria. Això també implica un canvi de paradigma: alguns representants, arran de la percepció que el desenllaç és difícilment reversible, ja orienten les maniobres a assegurar-se la millor posició possible en el futur govern metropolità, sigui amb vice-presidències, sigui amb unes altres contrapartides polítiques.

Per reduir la resistència, tant perquè representa l’extrema dreta com perquè concentra poder a la capital, Aliot ha adaptat l’estratègia. La seva proposta d’un “contracte de gestió” presenta la metròpoli com un espai compartit, allunyat de blocs partidistes i centrat en projectes. L’objectiu és establir un acord explícit entre municipis sobre prioritats de mandat (inversions, repartiment de competències i projectes estratègics) que garanteixi equilibri territorial i eviti la percepció de control exclusiu de Perpinyà. És una proposta de cogestió pensada per a atraure batlles que prioritzen la gestió per damunt de la confrontació ideològica en una institució que molts consideren essencialment tècnica.

L’extrema dreta estén el poder a Catalunya Nord

El batlle de Perpinyà ha defensat més d’una vegada la necessitat que la capital recuperi un paper central en la governança metropolitana i ha situat obertament el control de la institució com un objectiu polític prioritari d’aquest mandat. Aliot no ha amagat mai les seves ambicions: “Vull que la ciutat centre recuperi el seu lloc”, va dir l’endemà de la darrera victòria electoral. Segons la seva visió, la metròpoli necessita “un altre funcionament i una altra manera de gestionar-la, amb delegacions i repartiments reals de responsabilitats”.

Més enllà de l’aritmètica i la capacitat de gestió, també hi ha en joc una qüestió de legitimitat. El fet que l’extrema dreta passi a dirigir el govern metropolità implicarà un salt qualitatiu en la seva normalització a Catalunya Nord, perquè el control d’un dels principals centres de decisió institucional implica un contacte quotidià i una coordinació constant amb els càrrecs electes de tota la comarca.

Si es confirmen les previsions, l’extrema dreta farà un pas més en la implantació institucional a Catalunya Nord, i passarà de governar la capital a controlar també l’estructura que articula el poder real al Rosselló. Un moviment que consolidaria el projecte polític d’Aliot i que podria tenir continuïtat en cicles electorals futurs.

L’horitzó següent, dins la política nord-catalana, són les eleccions departamentals del 2028, que exigeixen una implantació territorial àmplia i podrien eixamplar encara més el pes de Rassemblement National després d’haver aconseguit els quatre diputats nord-catalans a les legislatives i algunes de les batllies més destacades.

A diferència de la proposta inicial, que preveia un procés més obert sense una votació específica, l’actual mecanisme culmina amb una consulta voluntària en què els ciutadans hauran d’elegir entre mantenir el nom actual, Pirineus Orientals, o bé optar per Pirineus Catalans o Pirineus Mediterranis.

Aquests darrers mesos, s’han fet unes quantes reunions ciutadanes per valorar les opcions. Els primers sondatges apunten que gairebé la meitat dels participants prefereixen una denominació vinculada al català, i una part significativa es decanta per mantenir el nom actual o bé per una opció més neutra com Pirineus Mediterranis.

La consulta serà oberta a tots els residents més grans de divuit anys, que podran votar per correu, presencialment o de manera electrònica, amb mecanismes de control per a garantir la seguretat i evitar duplicitats.

Una vegada elegida l’opció guanyadora, el Consell Departamental haurà de traslladar la proposta a l’estat francès. La decisió final dependrà del Consell d’Estat i del govern francès, que haurà d’aprovar el canvi mitjançant decret.

Segons la federació, un dels gests més visibles d’aquest gir ha estat la retirada de les banderes europees i catalanes dels edificis municipals. Un fet que interpreten com l’inici d’un procés més ampli de desconnexió amb els referents institucionals i culturals del territori. En paral·lel, denuncien que el nou mandat ha eliminat l’àrea dedicada a la llengua i la cultura catalanes i ha deixat sense representació política específica aquests àmbits dins l’ajuntament.

Les entitats també critiquen la voluntat del consistori d’impulsar un anomenat “Institut Rossellonès”, que respon a una estratègia de fragmentació lingüística. A parer seu, la promoció de denominacions com rossellonès o vallespirenc contribueix a diluir la unitat del català i a justificar polítiques que releguen la llengua en l’àmbit públic. El comunicat assenyala igualment la creació d’una regidoria dedicada als repatriats com un indici d’una política identitària que, segons denuncien, pretén de reinterpretar episodis com la guerra d’Algèria amb finalitats polítiques. Sobre això, alerten d’una deriva que consideren contrària a la tradició de convivència i pluralitat de la Catalunya del Nord.

“La identitat catalana no pot ser esborrada de cap prioritat ni de cap política municipal”, sosté la federació, que reivindica el caràcter inclusiu d’aquesta identitat, compartida —diuen— per tots els habitants del territori, independentment de l’origen, la llengua o les conviccions.

Les entitats també adverteixen que l’extrema dreta instrumentalitza la cultura i la llengua catalanes per alimentar tensions socials i polítiques. Per això, fan una crida a la ciutadania i a les institucions a mantenir-se vigilants i a denunciar qualsevol forma de discriminació o d’esborrament cultural. Finalment, la Federació d’Entitats Catalanes apel·la a preservar el model de convivència que ha caracteritzat històricament la societat nord-catalana i reclama que Perpinyà torni a ser “un espai de trobada, de cultura i de respecte”.

En total, s’hi han incorporat cinquanta-set agents, que reforçaran les forces de seguretat locals, especialment per combatre el tràfic de substàncies estupefaents als barris de la ciutat: Sant Jaume, Sant Mateu i Clodion.

El prefecte ha insistit que la presència d’aquests efectius no té data de final prevista: “S’hi estaran tot el temps que calgui. Almenys per als delinqüents, els semblarà molt i molt llarg.” El missatge és clar: l’objectiu és, vista la situació de la delinqüència a Perpinyà, fer una acció contundent, durant un període determinat, multiplicant la presència policial dissuasiva als carrers.

Segons que ha informat el municipi en un comunicat, la regidora d’extrema dreta va comunicar ahir la decisió de renunciar el càrrec arran de la condemna judicial. Els fets, segons que va avançar L’Indépendant, van passar el 5 d’abril, quan en un control d’alcoholèmia hauria refusat de sotmetre’s a la prova i hauria increpat l’agent. També l’hauria esgarrapada al braç i a la cara i hauria provat d’intimidar-la assegurant que podia influir perquè la traslladessin fora de Perpinyà.

Bravo ha estat condemnada a quatre mesos de presó amb suspensió de la pena, a la retirada del permís de conduir durant cinc mesos i al pagament de 500 euros d’indemnització per danys morals.

El municipi ha subratllat que els fets es van produir fora de l’exercici de les seves funcions. També ha remarcat que la regidora havia assumit tota la responsabilitat i havia reconegut els fets, i que havia decidit de dimitir a conseqüència de la condemna.

Marion Bravo va ser reelegida a final de març a la llista del Rassemblement National i nomenada responsable d’Habitatge.

L’organització empresarial ha fet una crida directa als càrrecs electes nord-catalans perquè es pronunciïn clarament sobre el futur ferroviari del territori. En un comunicat, s’expressa sense equívocs: o bé Perpinyà esdevé una destinació de la gran velocitat o bé serà relegada a un paper secundari dins els grans corredors de l’estat francès i d’Europa. “L’absència de posicionament és, avui, una decisió en si mateixa”, adverteix. La denúncia coincideix amb l’obertura de la consulta pública de la segona fase del projecte, entre Besiers i Perpinyà, que s’allargarà fins el 19 de juny, en què poden participar ciutadans, empreses, associacions i institucions.

Els traçats que estudia SNCF Réseau, l’empresa pública que gestiona la infrastructura ferroviària francesa, preveuen una línia nova que evita el pas per Perpinyà i la voreja pel nord, amb un recorregut que travessa municipis com ara Toluges, el Soler, Baó, Baixàs i Espirà de l’Aglí. Si fos així, la ciutat tindria tan sols connexió amb la línia convencional, mitjançant un desviament a partir de la línia de gran velocitat cap a la via clàssica existent. Això fa preveure que la majoria de trens de gran velocitat no s’hi aturarien. L’opció d’una nova estació a Ribesaltes o al Soler va ser descartada fa més d’una dècada, de manera que no es preveu cap estació del TGV a Catalunya Nord.

Aquesta configuració no és pas menor. Disposar d’una estació en una línia de gran velocitat no és solament una qüestió de mobilitat, sinó de projecció territorial i econòmica. Les ciutats que formen part directa de la xarxa de gran velocitat esdevenen nodes estructurals dins els fluxos europeus: guanyen accessibilitat, redueixen els temps de desplaçament i milloren la connexió amb grans centres econòmics i logístics. En canvi, restar fora del traçat principal obliga a dependre de connexions indirectes i transbordaments, cosa que pot reduir la competitivitat, la capacitat d’atracció d’inversions i l’accessibilitat global. “Perpinyà no pot continuar essent una variable d’ajustament de les polítiques d’ordenació del territori”, diu el comunicat del Medef 66.

En el cas de Perpinyà, la qüestió és especialment important per la posició geogràfica. És el punt natural d’enllaç entre la xarxa ferroviària francesa i el corredor mediterrani que connecta amb Barcelona i la resta de la península ibèrica. Tot amb tot, el projecte es presenta principalment en clau interna francesa, sense integrar plenament aquesta funció de porta d’entrada al sud d’Europa.

Un model ferroviari que origina tensió

El projecte de la línia nova Montpeller-Perpinyà és el darrer tram pendent per a completar la continuïtat de la gran velocitat entre l’estat francès i l’espanyol. El projecte es divideix en dues fases. La primera, entre Montpeller i Besiers, amb una longitud de 52,3 quilòmetres, ja té declaració d’utilitat pública, d’ençà del 2023. Les obres han de començar el 2029 i es preveu que entrarà en servei el 2034. La segona fase, entre Besiers i Perpinyà, d’uns 97,7 quilòmetres, és actualment en fase de concertació pública i no es preveu que entri en servei fins el 2040.

La decisió de construir una línia nova –i no pas reforçar l’existent– respon a criteris tècnics. La línia actual es troba saturada i combina trens regionals, de mercaderies i de llarga distància, amb velocitats molt diferents que en dificulten una explotació eficaç. A més, el traçat històric no permet grans velocitats sense una transformació gairebé completa, tant de revolts com de pendents i travesses urbanes. La nova línia permet de separar trànsits: els trens de gran velocitat circularien per una infrastructura específica i la línia convencional seria alliberada per a serveis regionals i de mercaderies. Això augmenta la capacitat global del sistema ferroviari i en millora la regularitat. Tanmateix, aquest model també implica una selecció més restrictiva de les parades, cosa que pot deixar fora del corredor principal unes determinades ciutats. El debat no és solament tècnic, sinó també territorial i polític.

Un projecte amb una llarga història de controvèrsia

Més enllà de l’estació de TGV a Perpinyà, fa dècades que es parla d’aquesta línia, que ha estat objecte de retards, revisions i discussions polítiques recurrents. Als anys 2000 ja era tractada com una peça clau del corredor mediterrani, però uns quants informes institucionals i debats públics han qüestionat la prioritat d’invertir en noves línies de gran velocitat en lloc de reforçar la xarxa existent.

A Catalunya Nord, les tensions s’han fet especialment visibles en la primera fase, entre Montpeller i Besiers, la més avançada. El traçat ha suscitat oposició local, especialment en punts com el viaducte previst a Poçan, una infrastructura de grans dimensions –d’uns 1.400 metres de llargada i prop de 30 metres d’alçada– que ha aixecat crítiques per l’impacte sobre zones naturals, com ara l’entorn de l’estany.

Veïns i col·lectius han denunciat repercussions ambientals, alteracions de la biodiversitat i impacte acústic. Aquestes tensions han tingut conseqüències polítiques: l’aglomeració de Seta va arribar a congelar la seva aportació econòmica al projecte, i alguns responsables locals han reclamat estudis independents per a avaluar-ne l’impacte.

Pressió política i futur obert

El Medef 66 diu que la qüestió va molt més enllà del transport i afecta directament el futur econòmic i territorial de Catalunya Nord. Recorda que Perpinyà és la tercera comunitat urbana de la regió d’Occitània, darrere Tolosa de Llenguadoc i Montpeller. També és un pol econòmic, turístic i estratègic en els intercanvis amb la resta del país i, per això, adverteix que no disposar d’una estació TGV pròpia limitaria l’accessibilitat estatal i europea, frenaria el desenvolupament econòmic, afebliria l’atractiu turístic i accentuaria l’aïllament del territori. En canvi, una connexió directa reforçaria el paper de la ciutat com a porta d’entrada cap a la península ibèrica i permetria d’integrar-la plenament en els grans fluxos de mobilitat.

Amb aquest objectiu, la patronal ha promogut una consulta adreçada als càrrecs electes de Catalunya Nord perquè prenguin partit públicament sobre la qüestió. Se’n publicarà el resultat el 27 de maig. “Les respostes es faran públiques per garantir la transparència del debat. El temps de les constatacions ja ha passat”, diu l’organització, que reclama a les autoritats compromisos clars i explícits.

Els fets van passar diumenge, quan, durant un control de trànsit, Bravo va refusar de sotmetre’s a la prova d’alcoholèmia i va alçar el to. També va esgarrapar l’agent al braç i a la cara i va provar d’intimidar-la assegurant que podia influir perquè la traslladessin fora de Perpinyà, segons que explica L’Indépendant.

Després de ser detinguda, Bravo va reconèixer els fets i va acceptar la condemna: quatre mesos de presó amb suspensió de la pena, la retirada del permís de conduir durant cinc mesos i l’obligació de fer un curs de sensibilització viària per conducció sota els efectes de l’alcohol. També haurà d’indemnitzar la víctima amb 500 euros per danys morals.

Marion Bravo va ser reelegida a final de març a la llista del Rassemblement National i nomenada responsable d’habitatge del consistori.

Quin impacte pot tenir, realment, l’auge de l’extrema dreta a Catalunya Nord sobre la llengua i la cultura? Hi ha projectes en perill? Quina resposta cal articular en aquesta situació? La Bressola, Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua i Angelets de la Terra coincideixen a assenyalar que el context és poc favorable, marcat per la manca de suport institucional i una tendència a relegar el català a un paper secundari o, directament, eliminar-lo del mapa. La situació actual genera preocupació i tenen clar que la convicció de la societat civil haurà de tenir un paper clau per a garantir-ne la continuïtat i el reforç.

El perill d’estendre el model de Perpinyà a la resta de viles

El cas de Perpinyà s’ha convertit és l’exemple principal per a entendre quin pot ser l’impacte de l’extrema dreta sobre la llengua i la cultura catalanes a Catalunya Nord. El sociòleg Gautier Sabrià, recentment nomenat delegat de la Plataforma per la Llengua al nord, assenyala que en la ciutat hi ha un procés clar de “descatalanització” marcat per l’esborrament simbòlic. Però, alhora, hi ha una mena d’instrumentalització de la identitat catalana.

Una de les expressions més visibles és la retirada de la presència institucional del català. Aquesta setmana mateix, Aliot ha començat el mandat tot eliminant la Regidoria de Catalanitat a Perpinyà. En el mandat anterior, el regidor André Bonet exercia de responsable de Cultura i Catalanitat, una fórmula que explicitava –si més no, nominalment– aquesta competència. Amb la nova distribució, Bonet manté les competències en Cultura i Educació Artística, però la catalanitat desapareix de les atribucions formals.

Aquesta pràctica no és pas cap novetat. Sabrià assenyala que s’han posat obstacles a pràctiques que havien estat normalitzades durant dècades, com ara fer casaments en català, vigents d’ençà dels anys noranta. Tot i que oficialment s’al·leguen motius logístics, interpreta que aquests entrebancs formen part d’un canvi polític més profund. Alhora, també destaca la pèrdua de subvencions a entitats que treballen per la llengua: “Aquí és quan es comença a dibuixar la relació de l’extrema dreta amb el català. Hi ha la descatalanització, el pes simbòlic, lingüístic i institucional. Hi ha retrocés de la llengua i alhora una utilització molt clara de la folklorització.”

Aquest retrocés xoca paradoxalment amb una apropiació selectiva de la catalanitat. “L’extrema dreta utilitza una forma de catalanitat a la carta”, diu Sabrià. Segons ell, un exemple és la justificació de determinades pràctiques religioses en espais públics –com la instal·lació d’un pessebre a l’ajuntament– amb l’argument de preservar les tradicions catalanes, tot i que l’estat francès és laic. O bé la processó de Setmana Santa, amb un vídeo promocional molt ben treballat. “Agafen la idea de la tradició catalana amb un enfocament purament religiós”, explica Sabrià. Sigui com sigui, ell té clar que Aliot fonamenta una mena de “blaverisme nord-català”. “Aliot no diu mai ‘Catalunya Nord’. Marca diferència entre Rosselló i els catalans del sud. Els rossellonesos són els bons, els catalans del sud, els independentistes que volen polititzar la nostra identitat. És un punt de trobada amb Vox”, assenyala Sabrià.

Un teixit cultural fràgil que s’agreuja amb l’extrema dreta

Ramon Faura, president i fundador de l’entitat Angelets de la Terra, assenyala que la situació de la llengua i la cultura catalanes al nord ja era fràgil abans de l’auge de l’extrema dreta, i que el context polític actual no fa sinó agreujar-la. Segons ell, el catalanisme era fort sobretot als anys setanta. D’aleshores ençà, tot ha anat empitjorant.

A parer de Faura, els nacionalistes francesos a Catalunya Nord no han tingut simpatia pel catalanisme i es queixa que durant aquest temps hi ha hagut “molts discursos i fotografies als diaris, però poques coses concretes de fa temps”. S’enorgulleix que al sud hi hagi bones intencions, però també critica que les entitats vulguin tenir filials al nord per a fer discursos, i que el resultat és pèssim.

Per part de l’associació la Bressola, Guillem Nivet celebra que cap municipi on tenen presència hagi passat a l’extrema dreta. Augura que això no alterarà el funcionament de les escoles en català, però diu que la situació és molt delicada. “En l’àmbit de país, ho veiem complicat i tenim por. El tracte de l’extrema dreta a la identitat catalana és folkloritzar”, diu. Això ho han palpat aquests darrers anys a Perpinyà amb Aliot, on han tingut molts impediments legals per a obrir un col·legi liceu al monestir del Vernet. “Des del 2020, hem perdut subvencions, el tracte ha sigut molt dur humanament. Hi ha hagut ordres del batlle cap als tècnics per a no cuidar la Bressola”, diu Nivet.

A Angelets de la Terra, la victòria de RN a Ribesaltes els inquieta, perquè és justament el municipi on creen el Centre Cultural de la Catalunya Nord, un dels projectes de més envergadura. Faura defensa l’autonomia financera de l’entitat, però també són conscients que poden trobar-se amb impediments administratius, com ha passat a la Bressola. “Al nou alcalde de Ribesaltes ja li he dit què pensava de l’extrema dreta”, diu Faura.

Nivet constata que tota aquesta mena d’entrebancs són una declaració d’intencions de l’extrema dreta al nord, perquè han volgut fer veure que el català no era identitat, sinó una cultura regional. Com quan l’any 2021 Aliot va imposar la bandera francesa al Castellet de Perpinyà: “És un acte de colonització.”

Resposta a la incertesa i crítiques als polítics

Arran de l’avenç de l’extrema dreta, Guillem Dalmau, president d’Òmnium Cultural Catalunya Nord, posa l’accent en la necessitat de reforçar el teixit cívic com a principal eina de defensa de la llengua i la cultura catalanes. Diu que el context actual evidencia que “la defensa de la llengua, la cultura i la cohesió es fa especialment necessària” contra l’arrelament de discursos d’odi i corrents totalitaris que qüestionen els valors del catalanisme històric. “L’auge de l’extrema dreta ens preocupa, però també ens esperona a no defallir. Ens reforça en la tasca imprescindible que toca fer a la societat civil organitzada a l’hora d’enfortir el nostre compromís cívic i combatre el desànim, fer front al populisme i frenar l’extrema dreta, cada vegada més present, tant aquí com al sud”, diu Dalmau.

Per Òmnium, la clau és enfortir aliances i ampliar la base social compromesa amb la llengua i els valors democràtics. En aquest sentit, Dalmau defensa la necessitat de “trobar aliances de treball conjunt” per a fer front a la regressió de drets i consolidar una resposta col·lectiva. “Ens trobaran plantant cara, com sempre hem fet”, diu Dalmau. Destaca que Òmnium fa dècades que treballa per la llengua i la cultura i que mantindran l’activitat, malgrat l’amenaça de l’extrema dreta. Des de cursos de català per tot Catalunya Nord fins a programes culturals consolidats com la Nit de Sant Jordi, que enguany havia de fer-se a Elna, però cercaran un altre lloc perquè el municipi ha caigut en mans de la ultradreta.

Faura també coincideix que la resposta implica unitat de la societat civil. Subratlla que, més enllà dels partits i dels discursos institucionals, serà la determinació de la comunitat local la que marcarà el futur de la llengua i la cultura catalanes. “Ara ens trobarem que les associacions i tot hauran de sobreviure i trobar noves maneres de fer, entrar en resistència. Potser la situació de resistència farà tenir una posició clara. Amb el PP al poder, la posició era evident. T’arriben els socialistes, et foten igual, però amb un somriure, i aquí t’enfonsen més”, diuen.

A part de la unitat d’acció, Sabrià critica durament els polítics i diu que hi ha una manca clara de coratge. Segons ell, molta gent clama perquè caldrien partits més catalanistes al nord, i els que hi ha tenen propostes minses i molt poc serioses. Assenyala directament la candidatura d’Agnès Langevine i Annabelle Brunet: “Tenen poques propostes, com crear una casa de la gastronomia catalana. No s’ha de prendre els electors per ximples.” “Hi ha manca de propostes clares, concretes, o fins i tot xifrades”, diu Sabrià, que també reclama desvincular les associacions de les lògiques electorals, perquè els canvis polítics sempre són una amenaça.

La iniciativa, impulsada per un petit grup de voluntaris, parteix d’una constatació compartida: a Catalunya Nord, el català manté una presència cultural i simbòlica destacada, però l’ús social hi és més limitat. Per això, la proposta no cerca tant d’ensenyar la llengua com de crear les condicions perquè sigui utilitzada amb més naturalitat. “És una iniciativa per a incentivar l’ús del català al carrer, als bars, als comerços i a tot arreu”, expliquen els organitzadors.

El mecanisme és deliberadament simple. Tres nivells, tres insígnies: “Parlo”, “entenc” i “debutant”. Qui hi participa porta visible el seu nivell i facilita així l’inici d’una conversa. La idea és rebaixar la barrera que sovint dificulta parlar: la por d’equivocar-se, la manca d’interlocutors, de parlar amb desconeguts i la tendència de canviar de llengua de manera automàtica.

Arrenca avui a les set del vespre al bar Le Grabuge, a Perpinyà, amb activitats pensades per a activar l’intercanvi: jocs, dinàmiques orals i un karaoke bilingüe. Però la iniciativa no s’acaba aquí. Durant gairebé un mes, les insígnies es podran recollir en uns quants indrets –casals i llibreries– per estendre l’experiència més enllà de l’acte inaugural. La data d’inici té també una càrrega simbòlica. El 2 d’abril remet a l’edicte del 1700 amb què la monarquia francesa va prohibir l’ús del català en l’administració. Més de tres segles després, Parlem! es presenta com una resposta inversa: no pas una prohibició, sinó una invitació col·lectiva a parlar la llengua.

Inspirada en experiències com l’Euskaraldia basc, la iniciativa s’adapta a la realitat nord-catalana, on el català és present, però no sempre vehicular, en els usos quotidians. Sobre això, la iniciativa no cerca grans proclames, sinó petits gests repetits: una conversa al bar o una pregunta en una botiga. Els impulsors assumeixen aquesta primera proposta com una prova. L’objectiu és fer créixer la iniciativa els anys vinents i implicar-hi més actors, de comerços fins a entitats locals, per a consolidar espais reals d’ús.

Michel Bourret, pare d’un alumne, ha expressat a Ràdio Arrels la preocupació per la repercussió que tindria la mesura: la possible pèrdua d’un dels mestres implicaria fusionar cursos o bé haver de reduir-ne els efectius, sobretot a l’educació maternal. Bourret destaca que Arrels del Vernet és un centre anòmal i, alhora, necessari pel seu model d’immersió total en català.

Arrels Vernet ofereix un projecte immersiu en català que contribueix a la diversitat i la riquesa cultural. La possible pèrdua de la línia representaria un nou pas enrere en la protecció del català al nord.

En el mandat anterior, el regidor André Bonet exercia de responsable de cultura i catalanitat, una fórmula que explicitava –si més no nominalment– aquesta competència. Amb la nova distribució, Bonet manté les competències en cultura i educació artística, però la catalanitat desapareix de les atribucions formals del govern municipal, de la mateixa manera que els “afers catalans”. No hi ha cap altra regidoria que n’assumeixi explícitament les funcions.

Aquest canvi s’inscriu en una reconfiguració més àmplia del cartipàs municipal, presentada el 30 de març, en què Aliot combina la fidelització del seu nucli dur amb la integració de figures provinents d’uns altres espais polítics. Charles Pons es manté com a primer adjunt amb competències clau en urbanisme i noms com François Dussaubat i Frédéric Guillaumon reforcen el pes de l’executiu en àrees estratègiques.

La configuració del nou govern ha anat acompanyada d’una revisió dels sous dels càrrecs electes que ha suscitat controvèrsia. El mateix Aliot ha augmentat el seu sou fins a 5.284 euros bruts mensuals i els adjunts passen a percebre uns 2.774 euros. El cas més destacat és el de tres adjunts considerats de primer nivell –entre els quals, el primer adjunt–, que arriben a 4.300 euros mensuals, amb increments de fins al 57%. Paral·lelament, alguns regidors municipals de la majoria també passen a cobrar quantitats equivalents a les dels adjunts, una decisió que ha estat especialment criticada pels grups de l’oposició: denuncien una distribució desigual i consideren que l’augment és difícil de justificar.

El govern municipal defensa que l’increment global s’ajusta a l’evolució de la inflació i que respon a l’ampliació de responsabilitats d’alguns càrrecs. Amb tot, la decisió ha obert un nou front polític en el començament del nou mandat.

En primer lloc, la participació electoral, en les municipals del 2020 i del 2026 i en les departamentals i regionals del 2021, puja amb el relleu. Així, els municipis dels contraforts de les Corberes, de l’Albera, dels altiplans de la Cerdanya, de la vall conflentina de la Tet i vallespirenca del Tec, registren una mitjana d’un 65%-75% de participació.

Aquesta alta participació s’explica per la tipologia pobletana dels municipis del rerepaís, on, contràriament a la plana, l’eixamplament urbanístic ha estat històricament limitat aquests últims quaranta anys. Nogensmenys, en aquests pobles, els problemes socials són similars als de les grans ciutats dormitori rosselloneses: envelliment dels habitants –la meitat tenen més de seixanta anys–, crisi de la producció agrícola tradicional, arribada de jubilats o aturats del nord de França, desigualtats socioeconòmiques, poca oferta laboral qualificada i, com a les estacions balneàries, multiplicació de residències secundàries i de “ciutadans temporals”.

Però, tot i això, a les comarques del Vallespir, el Conflent, la Cerdanya i el Capcir, els nuclis tradicionals semblen resistir també al desarrelament dels habitants de la plana i a la despersonalització dels espais habitats. Nuclis de 500 habitants o 1.000, amb ajuntaments que reben poques subvencions i on la política municipal depèn molt sovint de la participació ciutadana i dels esforços del teixit associatiu. Un fet que ha pogut alimentar l’adhesió als projectes municipals i generar certa proximitat entre els elegits i els electors.

En segon lloc, de moment, quant a la proposta política, el rerepaís muntanyós resisteix a l’onada d’extrema dreta que ha inundat la perifèria de Perpinyà.

Si el Rassemblement National ha aconseguit de guanyar en municipis importants de la plana, i si ha sabut portar un primer candidat a molts pobles de la gran circumval·lació de Perpinyà, la vague bleue marine ha acabat de morir a les portes del Conflent.

Bo i pujant cap a Prada (Conflent) i Ceret (Vallespir), l’antiga cintura roja del Canigó, antiga vall minera i de petits productors agrícoles, ha deixat un substrat electoral important per a les llistes socialistes i d’esquerra.

A Ceret, Michel Coste guanya de costat de François Brulé, tots dos en una llista d’esquerra agrupada, amb un 60,5% de participació. A Prada, Aude Vivès, també d’esquerra, guanya Julien Audier-Soria per poc (51% i 48% de vots, respectivament), amb una participació d’un 67%. El Voló, que té la participació més baixa del Vallespir amb un 58% dels inscrits, veu la victòria massiva de Patrick Francés en dues llistes de dreta. A Banyuls de la Marenda (Rosselló), poble de l’escultor Aristides Maillol, és Aurélie Maillols qui s’emporta l’ajuntament, amb una llista d’esquerra, i un 76% de participació.

Si mirem l’esquerra moderada, unes quantes llistes de centredreta i dreta moderada s’han emportat també l’Illa (Rosselló), amb Alain Fabresse al capdavant, que ha sabut mobilitzar un 70% dels votants del municipi. La situació és similar a Pesillà de la Ribera i a Portvendres (Rosselló), amb la reelecció de Grégory Marty, que s’havia fet conèixer amb la defensa de l’ús del català als plens municipals. Al seu costat, a l’ajuntament dels Banys d’Arles (Vallespir), Maria Costa s’emporta per segona vegada l’ajuntament. La batlessa també s’havia alçat contra les decisions d’aquests últims anys de la prefectura sobre la llengua catalana. A Millars (Rosselló), Joseph Olive ha guanyat el municipi amb el suport d’Unitat Catalana, nova personalitat en el panorama polític català. S’hi afegeix Claude Ferrer, reelegit a Prats de Molló i la Presta (Vallespir), amb un 64% de participació. A la Cerdanya, les llistes sense etiquetes van ser majoritàries, com ara a Font-romeu (Alta Cerdanya), on Alain Luneau va ser reelegit. En municipis com ara Oceja (Alta Cerdanya), la Guingueta d’Ix (Alta Cerdanya) i els Angles (Capcir), hi ha influït la presència d’Hervé Costa (coordinador de l’ANC). Cal destacar que, tot i ser una de les estacions d’esquí més importants de Catalunya Nord, els Angles ha tingut una participació d’un 69% dels inscrits.

Políticament, l’estabilitat d’aquests municipis és un desafiament important per al territori. A banda de ser pobles menuts i rurals, s’agrupen al voltant de set mancomunitats, de les onze que componen Catalunya Nord. Administrativament, les mancomunitats –o comunitats de comunes– tenen un poder crucial, sobretot quant a l’ordenació urbanística, les polítiques turístiques i l’oferta cultural. Si a la plana el nou panorama polític amenaça les poques polítiques ambientals i lingüístiques a favor del català que s’havien desplegat aquests últims anys, el rerepaís pot portar una contraproposta interessant que vindria de la militància de certs batlles, com ara els dels Banys d’Arles i de Millars, i de l’ample teixit associatiu i la multitud de les entitats actives al Conflent i al Vallespir.

Ferrand, primer vice-president de la metròpoli, era una de les peces potencialment decisives en una votació que, com és habitual, no es resol tant per blocs ideològics com per la capacitat de teixir majories entre municipis. El seu nom havia circulat com a possible candidat, en part per la seva posició institucional i en part pel precedent del 2020, quan va emergir com a actor clau en l’elecció del president. Aquella votació va evidenciar la naturalesa real del poder metropolità. Aliot, tot i la força electoral de Perpinyà, no va aconseguir la majoria. En la primera ronda, l’actual president, Robert Vila, va obtenir 38 vots, Aliot 30 i Ferrand 18. Sense acord, la sessió es va suspendre i es va obrir una negociació intensa. Finalment, Ferrand es va retirar i el seu espai es va decantar cap a Vila, fet que va permetre la seva elecció.

Ara, però, opta per fer un pas al costat i situar el debat en un altre terreny. “El batlle de Perpinyà ha d’assumir el lideratge”, ha dit en declaracions a L’Indépendant, i ha descartat durament de donar suport a l’actual president: “Robert Vila ha demostrat que un batlle rural no aconsegueix de proporcionar el lideratge i la visió necessaris per als projectes de transformació de la comunitat urbana. Aquesta manca de visió ha generat decepció i cal establir un nou rumb.”

Aliot, reforçat després de consolidar el control de la ciutat i ampliar la seva influència en uns altres municipis —amb victòries a Ribesaltes i Cànoes—, arriba a la votació amb més pes no que el 2020. Ho fa, a més, amb una estratègia orientada a seduir batlles que prioritzen la gestió per damunt de la confrontació política. La seva proposta d’un “contracte de gestió” cerca precisament això: garantir un repartiment de poder i de projectes que faci viable una majoria més enllà del seu bloc.

En aquest context, la decisió de Ferrand té un pes específic. Figura controvertida de la dreta local, amb condemnes per frau fiscal, abús de béns socials i presa il·legal d’interessos, manté una posició de poder sòlida. Malgrat els episodis judicials —que en alguns moments el van inhabilitar i fins i tot li van impedir d’accedir físicament al municipi que governava—, ha conservat el control polític del Barcarès, sovint alternant el càrrec amb la seva dona durant aquests períodes. Lluny d’afeblir-lo, aquest recorregut ha consolidat la seva influència fins a convertir-lo en un actor decisiu en els equilibris de poder del territori. Per això, la seva decisió no solament descarta un candidat alternatiu, sinó que, com ja va passar fa sis anys, pot arrossegar una part dels vots que acabin decantant la majoria.

Tanmateix, la partida no és tancada del tot. Robert Vila ja va anunciar que volia ser reelegit en el càrrec i conserva una xarxa consolidada de batlles construïda durant anys, basada en una cultura d’equilibri territorial i en una gestió que molts consideren estable. És aquesta “malla fina” de municipis mitjans i petits la que, fins ara, ha decantat la balança i queda per veure qui en sortirà ara airós.

La universitat ho atribueix a la manca d’alumnes i a criteris econòmics, però els professors creuen que els arguments no són sòlids. El tancament trencaria la cadena formativa entre grau i doctorat i seria una autèntica anomalia en un indret en què la llengua, malauradament, ja és prou feble. De tot plegat n’hem parlat amb Alà Baylac (el Vernet, Perpinyà, 1965), president de l’APLEC i professor del màster. Baylac lamenta que la universitat hagi considerat de suprimir-lo sense tenir en compte les candidatures que hi haurà i alerta que el tancament afebliria globalment l’ensenyament del català.

—En què consisteix el màster en Estudis Catalans i Transfronterers?
—És el màster que tenim a la Facultat de Català de la Universitat de Perpinyà. És la continuació de la llicenciatura, que aquí són tres anys. Aquest màster és l’aprofundiment per a entrar en un segon cicle d’estudi superior de català. Ho lliguem des del punt de vista lingüístic, però també de civilització i cultura i amb la qüestió de fluxos, coneixement de l’espai transfronterer i relacions entre les fronteres. Som en un espai on hi ha Catalunya Nord, Catalunya Sud i Andorra, una zona fronterera, i això té relació amb programes europeus, fluxos, etc. Té una part d’investigació, per a fer una tesi, o més de pràctica; proposem de fer unes pràctiques d’un semestre per a aprendre a gestionar aspectes que tenen relació amb el fet fronterer, els programes europeus.

—En el màster hi ha col·laboració amb més universitats, oi?
—Hi intervenen col·legues de la Facultat de Dret i Història de la Universitat de Girona, professionals d’aquí, del Consell Departamental, que gestionen temes transfronterers, i, evidentment, professors de la Universitat de Perpinyà.

—Heu denunciat que ara la Universitat de Perpinyà el vol deixar d’impartir. Això per què és una amenaça?
—Perquè és l’únic màster de tot el sistema universitari francès dedicat únicament a estudis catalans. Hi ha universitats que proposen ensenyaments de català, però no tot un diploma. Si la Universitat de Perpinyà, l’única universitat de l’espai català que hi ha dins de l’estat francès, no proposa uns estudis de català, serà una anomalia. I després, faltarà una baula en la cadena entre la llicenciatura i els que vulguin fer doctorat. És un afebliment de la formació superior de català a la universitat en general, i a Perpinyà en particular. També és un afebliment de tota la formació de la gent que es vol especialitzar en estudis catalans, que després vagin cap a ensenyament o que vagin cap a traducció o gestió de patrimoni local o relacions frontereres. És a dir, crearia un buit dins la formació de català aquí a Catalunya.

—Us ha sorprès la posició de la universitat?
—No ens ho esperàvem. És un màster que fa trenta anys que existeix. No ens esperàvem que la universitat pogués pensar a tancar o a no reconduir uns estudis que les institucions, els estudiants, la Catalunya Nord en general necessiten. Sigui per a formar gent que s’especialitza en qüestions de català o per als qui fan estudis d’una altra cosa, com oceanologia, història o dret. Que després poden fer unes pràctiques professionals que tenen el català com a eina dins un camp professional que té contacte privilegiat amb gent de l’altre costat de la frontera i que va bé de conèixer.

—Quins són els arguments de la universitat per a deixar d’impartir el màster?
—Que aquests últims anys no hi ha hagut prou estudiants inscrits, que el màster no té prou atractivitat i que entrem en un període d’estalvis obligats i de problemes econòmics. Evidentment, pensem que no és un argument suficient. El Consell Departamental, la Regió, tota la societat nord-catalana, necessita una línia completa d’estudis. Des de fa cinc anys, l’Oficina Pública de la Llengua Catalana, amb el suport de les institucions, porta una política d’extensió, d’ensenyament del català. En un moment com aquest, que la universitat digui que prescindirà d’un tram de la línia, no és bon senyal i afebleix de manera global l’ensenyament del català.

—Creieu que darrere el tancament hi pot haver cap pressió política?
—No, crec que és una decisió acadèmica, segurament de gent que no mesura prou la importància de què representen els estudis catalans en la societat nord-catalana i la importància dels estudis universitaris de català en el marc de les relacions amb el sud. És un efecte de la manera de veure les coses des de França, on les llengües anomenades “regionals”, entre les quals el català, no són especialment ben tractades.

—La decisió és ferma o encara hi ha marge de maniobra?
—A l’APLEC hem fet saber la notícia perquè aquests dies fèiem promoció de l’ensenyament del català, també del màster, i ens arriba que no pensen a reconduir-lo. Ara alertem que hi ha aquesta eventualitat i que en el cas que sigui ferm, que esperem que no, a veure com ho fem perquè els estudiants puguin triar una altra opció, continuar els estudis de català d’una altra manera. Per exemple, a la universitat hi ha un màster de professor de català secundari. Però, és clar, no tots els qui volen fer el màster volen ser professors. Hi ha segurament solucions i a l’APLEC no volem perdre els estudiants que tenien la intenció de continuar estudiant el català.

—I quan se sabrà què passarà?
—Es van tancant les candidatures per matricular-se a màsters. D’aquí a uns quants dies sabrem si hi ha prou candidats per a matricular-se a aquest. Segons el nombre, la universitat podria reconsiderar la decisió. Tenim esperança.

—Per tant, el futur depèn directament del nombre de candidats.
—Com qualsevol diploma o màster. Si no hi ha prou estudiants, no hi tindríem res a dir. Ara, no trobem gaire normal considerar que es podria tancar independentment de si hi ha candidats o no.

—Quants estudiants teníeu ara?
—Una desena cada any. No són prou per a nosaltres, però precisament proposem unes reformes per a poder acceptar i obrir aquest màster a més estudiants que podrien venir d’unes altres llicenciatures o formacions. Anem en el sentit que vol la universitat, que és d’eixamplar i d’obrir, d’acceptar més gent. El principi de tancar per tancar, per nosaltres, no és gaire coherent amb l’especificitat de la Universitat de Perpinyà.

—Els deu estudiants s’han mantingut estables durant els anys?
—Hi ha alts i baixos, però fa deu anys que és el mateix. Evidentment que això és condicionat, però no és raó suficient. Hi ha entrebancs a tots els nivells de l’ensenyament del català, des de primària fins als instituts. És complicat d’arribar a estudiar el català fins a batxillerat. En la llicenciatura també n’hi ha pocs, i al màster també. Imagina’t que només hi ha una plaça d’oposició per a ser professor de català secundari. És evident que no tenim prou estudiants, però no és tancant que en tindrem més.

—En vista d’aquesta amenaça, ara proposeu als estudiants d’inscriure’s en el màster M2E. Per què?
—És el d’ensenyament i educació. Ho fem per si no s’obre el màster. No és del tot satisfactori, però millor això que res. La idea de la universitat, i amb això coincidim, és de tenir un màster que sigui prou obert i atractiu, i més articulat amb estudis que existeixen a la Universitat de Girona, perquè hi ha una mena de conveni en curs per a articular les dues universitats, els estudis i diplomes. És per això que seria evidentment coherent de no solament mantenir aquests estudis de català, sinó reforçar-los. I consolidar l’existent i desenvolupar-lo amb aquesta col·laboració i articulació amb els col·legues gironins i sud-catalans.

—Al gener, arran d’una reclamació de l’APLEC, es va saber que el Ministeri d’Educació francès obriria una llicenciatura de professor bilingüe català-francès a Perpinyà. Això és una bona notícia.
—Sí, és crear una llicenciatura específica per a formar i preparar els candidats a les oposicions de mestre. Hi ha línies bilingües de català i francès, però no hi ha cap llicenciatura que integri el bilingüisme. Vam demanar al ministeri que creés una llicenciatura de professor d’escola per a poder fer funcionar totes les classes bilingües que existeixen actualment, que són gairebé una quarantena d’escoles, uns 2.500 alumnes de primària, i les noves escoles que s’han d’obrir. Necessitem mestres bilingües, és indispensable. No és convenient ni és oportú donar senyals de reducció, d’afebliment o de tancament. I entenem que hi hagi qüestions financeres, d’estalvis, estem en una situació financera complicada. La Universitat de Perpinyà és una de les més mal finançades del sistema universitari francès. Però, és clar, això no s’ha de girar en contra del català. Sobretot perquè no són els estudis catalans els que costen més a la universitat.

—Venim de les eleccions municipals, en què l’extrema dreta ha guanyat molt de pes. Ells no tenen gens d’afinitat amb el catalanisme. Us preocupa, com a ensenyant?
—Sí. L’APLEC permet que 9.000 alumnes de primària facin una mica de català durant la setmana. Això representa un 20% de l’alumnat de primària. Aquestes classes d’iniciació al català són possibles perquè tenim un finançament de les administracions locals. Això no ho paga l’estat ni el ministeri, sinó el Consell Departamental, la Regió, la Generalitat, i la meitat del cost és pagat pels ajuntaments. Com més ajuntaments hi hagi insensibles a la qüestió del català, hi haurà més recel i menys voluntat de desenvolupar aquest ensenyament, que té un cost. Això no vol dir que automàticament ens vagin en contra, però tampoc no m’imagino que ho vegin amb bons ulls. Per tant, no és un bon senyal. El batlle d’Elna deia que tot el que ha fet l’ajuntament a favor del català és molt probable que es redueixi. Nosaltres, com a APLEC, necessitem el suport municipal.

—Penseu en algun municipi en concret on ha guanyat l’extrema dreta?
—A Ribesaltes no crec que hi tinguem encara mestres de català. Hi ha línies bilingües i això ho gestiona la direcció pública. En altres llocs, veurem què passa. A Perpinyà, l’ajuntament d’Aliot no ha representat cap baixa per a les nostres classes de català, però tampoc no ha resultat un augment.

Tanmateix, parlem amb ell en un moment advers, tot just després de la victòria a Elna d’un candidat situat a la dreta del Rassemblement National, que amenaça de desmantellar bona part de les iniciatives impulsades durant els seus mandats.

—Com expliqueu la victòria de l’extrema dreta?
—Hi ha una onada nacional de l’extrema dreta, sobretot a l’àmbit rural. Puja a tot arreu i, encara que no guanyi, sempre és molt a prop de guanyar. Ciutats com la nostra, amb problemes socials, d’immigració o d’atur, són les que habitualment voten per l’extrema dreta. A Ribesaltes, per exemple, ha passat exactament igual. És una ciutat gran com Elna, amb els mateixos problemes: immigració, inseguretat, pobresa, dificultats d’habitatge… I això és terrible, perquè acabes amb un escenari on només hi ha extrema esquerra i extrema dreta.

—És una qüestió que ve de lluny, doncs?
—Sí, i tant. S’ha de dir que això no és nou. Des del 1992, amb les primeres victòries de Le Pen, a Elna l’extrema dreta sempre ha estat molt forta. A les eleccions, gairebé sempre fan un 30% o més. Parlem de més de trenta anys. I Marine Le Pen aquí ha arribat a fer un 40% o un 45%. És una base molt consolidada. Però fins ara passava que, quan jo era candidat –a les municipals, a les legislatives, a les cantonals–, l’extrema dreta quedava darrere meu. Però si jo no hi sóc sempre guanya. I ara, no ho sé, potser és perquè fa massa temps que em presento o perquè no era cap de llista, encara no ho tinc del tot clar. Però el fet és que l’extrema dreta ha tornat a prendre la seva plaça.

—També pot ser per la desunió electoral? S’ha arribat al segon torn amb tres llistes.
—Sí, però fins i tot més: hi havia quatre llistes contra nosaltres. Una de dirigida per un home d’extrema-extrema dreta, una altra més aviat de dretes, i una tercera que tenia com a objectiu principal anar contra mi, per raons que no tenen res a veure amb la política. El front republicà no ha funcionat perquè la tercera llista en el segon torn no volia impedir la victòria de l’extrema dreta; al contrari: volia que perdéssim. I ha acabat triant de fer guanyar l’extrema dreta.

—En termes pràctics, és gaire preocupant que l’extrema dreta controli l’Ajuntament d’Elna? Pot prendre mesures irreversibles?
—Poden fer el que vulguin, tenen tot el poder. Poden aturar les obres de la Maternitat, poden desmantellar les polítiques socials, poden canviar el ritme de l’habitatge social. Poden fer tot el que vulguin. Ara, em sembla que no faran res immediatament. Tenen una estratègia nacional per a fer guanyar el Rassemblement National a les presidencials del 2027, i si actuen de manera brutal perdran vots. Si són intel·ligents, durant un temps es comportaran. Però per sota faran feina. Per exemple, les polítiques del català ja no existiran. Tot això deixarà d’existir.

—Això us volia demanar: creieu que afectarà les polítiques de cultura i llengua catalanes i les relacions amb la Catalunya de sud?
—Considero que serà la primera cosa que es notarà. Si alguna cosa es veurà de seguida és tota la feina transfronterera, tota la relació amb els municipis de Catalunya. Tot el que fem per la cultura i la llengua catalanes serà abandonat. Sense fer soroll, però serà abandonat.

—I la Maternitat…
—La Maternitat, no ho sé, però em fa molta por. Realment em fa molta por.

—També vau impulsar i defensar als tribunals l’ús del català als plens.
—Això ja s’ha acabat. No val la pena ni pensar-hi. Ja ho fèiem il·legalment. Doncs imagina’t ara, no ho farà ningú.

—Per què heu decidit justament ara de no tornar-vos a presentar a la batllia?
—Perquè feia trenta-set anys que era a l’ajuntament. Des de la Revolució Francesa sóc l’electe que ha fet més legislatures a Elna. Dinou com a batlle. Doncs arribes a seixanta-cinc anys i, encara que siguis en plena forma, transmetre el que saps és una cosa molt maca, no? No agafar-te al càrrec, no aferrar-t’hi. Em sembla que és una cosa que hauríem de fer tots els polítics. Ara es pot dir el que es vulgui, podem dir que la culpa era que no era cap de llista, però jo penso francament que no hauria canviat res. Perquè he fet tota la campanya: no he fallat a cap reunió, ni a cap porta a porta, ni a cap iniciativa. Sempre hi he sigut al capdavant, al costat del cap de llista. Potser hauria variat mig punt o un punt, però em sembla que aquí ja estava perdut.

—Creieu que la divisió també pot explicar la victòria contundent d’Aliot a Perpinyà?
—Aliot probablement hauria guanyat igualment, però potser no en la primera volta. Ara, és cert que la divisió de l’esquerra ha donat una imatge catastròfica. I això també té a veure amb el sistema francès, que hi empeny. Aquí no tenim un sistema proporcional integral: tenim dues voltes i una prima per al guanyador, i això ho condiciona tot. Per exemple, a Elna, amb un sistema com el d’Espanya, avui les altres candidatures tindríem més regidors que l’extrema dreta. En canvi, ells en tenen 22 i nosaltres, tots plegats, en tenim 7, tot i haver fet més percentatge. Això ho canvia tot, perquè influeix en totes les decisions polítiques, en tota l’estratègia. A Perpinyà també hauria estat diferent amb una altra cultura política. A Catalunya o a Espanya tampoc hi ha unitat, cadascú es presenta i després pacta. A França això no existeix: t’obliga a unir-te abans, i això condiciona tota la pre-campanya i la campanya.

—Més enllà de dinàmiques concretes d’aquestes eleccions, parlem d’un moviment més de fons contra els partits tradicionals?
—Sí. A França es diu dégagisme: fer fora els qui tenen un càrrec, siguin de dreta o d’esquerra. I és l’extrema dreta que replega la ràbia de la gent sobre els problemes socials i econòmics que hi ha a França, però també la inestabilitat internacional, de guerra, de terrorisme. Tot això genera por, i l’extrema dreta replega gent que té por.

—La situació no sembla gaire encoratjadora. Què haurien de fer els partits d’esquerra i de dreta democràtics per capgirar-ho?
—El problema és que avui els partits funcionem sobretot a través de les xarxes socials i les televisions. Tenim líders nacionals i provincials, però cada vegada menys militants als carrers. I això només es pot revertir des de baix, sortint al carrer. I de militants en falten a tots els partits, eh? Cal tornar-se a organitzar: crear col·lectius, sumar gent d’on vingui –ciutadans sense carnet, militants, sindicats, associacions, partits progressistes– i construir un contrapoder. Un espai que serveixi per a defensar allò que perilli i, alhora, per a preparar el futur.

—Creieu que aquest resultat és el preludi d’una possible victòria de l’extrema dreta a les presidencials franceses de l’any vinent?
—Naturalment, naturalment. L’esquerra està dividida, la dreta també, i avui no veig cap candidat que generi unanimitat en cap dels dos camps. I així anem fent camí real cap a la victòria de l’extrema dreta.

—I què pot significar que arribi al poder?
—L’extrema dreta al poder seria una catàstrofe, perquè seria un país dividit, amb violència. És terrible, terrible, terrible. Perquè el problema és que guanyen a tot Europa. Si fos un fet aïllat, encara. Però veus a Espanya com Vox puja, tens països com Hongria o Itàlia. Quan hi ha països aïllats no es mouen, però si tenen força –i majoria en molts països d’Europa– Déu sap què pot passar. Amb Trump a la Casa Blanca, Déu sap què pot passar.

—El panorama és força pessimista.
—Sí, però no ho podem deixar aquí. Hem de lluitar. Al final, són els pobles que han de lluitar, que han de dirigir els polítics. Els pobles han de sortir de la delegació passiva del poder. Això no és negar el paper dels partits ni la tasca dels partits, però aquesta ha de ser dictada pels pobles, pels militants. I avui els militants, què fan? Doncs deleguen el poder als dirigents dels partits. I això s’ha de canviar, s’ha de posar el món al revés. És la ciutadania que ha de marcar la reivindicació, la lluita. Els partits tenen dret a existir; de fet, han d’existir, però si escolten la base. Si no, no val la pena. La nota d’optimisme és que es pot fer.

—Veieu exemples que això sigui possible?
—Sí. A final dels setanta o vuitanta, els americans volien posar uns míssils que es deien Pershing a l’Alemanya de l’oest i els russos els SS-20 a la de l’est, i va haver-hi mobilitzacions multitudinàries. Tots els pobles, el jovent d’Alemanya, de França, d’Espanya, ens vam mobilitzar. Hi va haver manifestacions terribles i es va aconseguir d’aturar-ho. Avui, en canvi, qui es mobilitza per la pau? Quanta gent surt al carrer contra la guerra o la nuclearització? Aquesta és la diferència. Si el poble no es mobilitza, no s’organitza, no reflexiona i no actua, no ho faran quatre polítics.

—Ho veieu reversible, doncs!
—I tant! Jo mateix vaig perdre el 2014 i vaig tornar a guanyar el 2020. Ara jo no hi tornaré, però uns altres ho faran.