Quin impacte pot tenir, realment, l’auge de l’extrema dreta a Catalunya Nord sobre la llengua i la cultura? Hi ha projectes en perill? Quina resposta cal articular en aquesta situació? La Bressola, Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua i Angelets de la Terra coincideixen a assenyalar que el context és poc favorable, marcat per la manca de suport institucional i una tendència a relegar el català a un paper secundari o, directament, eliminar-lo del mapa. La situació actual genera preocupació i tenen clar que la convicció de la societat civil haurà de tenir un paper clau per a garantir-ne la continuïtat i el reforç.

El perill d’estendre el model de Perpinyà a la resta de viles

El cas de Perpinyà s’ha convertit és l’exemple principal per a entendre quin pot ser l’impacte de l’extrema dreta sobre la llengua i la cultura catalanes a Catalunya Nord. El sociòleg Gautier Sabrià, recentment nomenat delegat de la Plataforma per la Llengua al nord, assenyala que en la ciutat hi ha un procés clar de “descatalanització” marcat per l’esborrament simbòlic. Però, alhora, hi ha una mena d’instrumentalització de la identitat catalana.

Una de les expressions més visibles és la retirada de la presència institucional del català. Aquesta setmana mateix, Aliot ha començat el mandat tot eliminant la Regidoria de Catalanitat a Perpinyà. En el mandat anterior, el regidor André Bonet exercia de responsable de Cultura i Catalanitat, una fórmula que explicitava –si més no, nominalment– aquesta competència. Amb la nova distribució, Bonet manté les competències en Cultura i Educació Artística, però la catalanitat desapareix de les atribucions formals.

Aquesta pràctica no és pas cap novetat. Sabrià assenyala que s’han posat obstacles a pràctiques que havien estat normalitzades durant dècades, com ara fer casaments en català, vigents d’ençà dels anys noranta. Tot i que oficialment s’al·leguen motius logístics, interpreta que aquests entrebancs formen part d’un canvi polític més profund. Alhora, també destaca la pèrdua de subvencions a entitats que treballen per la llengua: “Aquí és quan es comença a dibuixar la relació de l’extrema dreta amb el català. Hi ha la descatalanització, el pes simbòlic, lingüístic i institucional. Hi ha retrocés de la llengua i alhora una utilització molt clara de la folklorització.”

Aquest retrocés xoca paradoxalment amb una apropiació selectiva de la catalanitat. “L’extrema dreta utilitza una forma de catalanitat a la carta”, diu Sabrià. Segons ell, un exemple és la justificació de determinades pràctiques religioses en espais públics –com la instal·lació d’un pessebre a l’ajuntament– amb l’argument de preservar les tradicions catalanes, tot i que l’estat francès és laic. O bé la processó de Setmana Santa, amb un vídeo promocional molt ben treballat. “Agafen la idea de la tradició catalana amb un enfocament purament religiós”, explica Sabrià. Sigui com sigui, ell té clar que Aliot fonamenta una mena de “blaverisme nord-català”. “Aliot no diu mai ‘Catalunya Nord’. Marca diferència entre Rosselló i els catalans del sud. Els rossellonesos són els bons, els catalans del sud, els independentistes que volen polititzar la nostra identitat. És un punt de trobada amb Vox”, assenyala Sabrià.

Un teixit cultural fràgil que s’agreuja amb l’extrema dreta

Ramon Faura, president i fundador de l’entitat Angelets de la Terra, assenyala que la situació de la llengua i la cultura catalanes al nord ja era fràgil abans de l’auge de l’extrema dreta, i que el context polític actual no fa sinó agreujar-la. Segons ell, el catalanisme era fort sobretot als anys setanta. D’aleshores ençà, tot ha anat empitjorant.

A parer de Faura, els nacionalistes francesos a Catalunya Nord no han tingut simpatia pel catalanisme i es queixa que durant aquest temps hi ha hagut “molts discursos i fotografies als diaris, però poques coses concretes de fa temps”. S’enorgulleix que al sud hi hagi bones intencions, però també critica que les entitats vulguin tenir filials al nord per a fer discursos, i que el resultat és pèssim.

Per part de l’associació la Bressola, Guillem Nivet celebra que cap municipi on tenen presència hagi passat a l’extrema dreta. Augura que això no alterarà el funcionament de les escoles en català, però diu que la situació és molt delicada. “En l’àmbit de país, ho veiem complicat i tenim por. El tracte de l’extrema dreta a la identitat catalana és folkloritzar”, diu. Això ho han palpat aquests darrers anys a Perpinyà amb Aliot, on han tingut molts impediments legals per a obrir un col·legi liceu al monestir del Vernet. “Des del 2020, hem perdut subvencions, el tracte ha sigut molt dur humanament. Hi ha hagut ordres del batlle cap als tècnics per a no cuidar la Bressola”, diu Nivet.

A Angelets de la Terra, la victòria de RN a Ribesaltes els inquieta, perquè és justament el municipi on creen el Centre Cultural de la Catalunya Nord, un dels projectes de més envergadura. Faura defensa l’autonomia financera de l’entitat, però també són conscients que poden trobar-se amb impediments administratius, com ha passat a la Bressola. “Al nou alcalde de Ribesaltes ja li he dit què pensava de l’extrema dreta”, diu Faura.

Nivet constata que tota aquesta mena d’entrebancs són una declaració d’intencions de l’extrema dreta al nord, perquè han volgut fer veure que el català no era identitat, sinó una cultura regional. Com quan l’any 2021 Aliot va imposar la bandera francesa al Castellet de Perpinyà: “És un acte de colonització.”

Resposta a la incertesa i crítiques als polítics

Arran de l’avenç de l’extrema dreta, Guillem Dalmau, president d’Òmnium Cultural Catalunya Nord, posa l’accent en la necessitat de reforçar el teixit cívic com a principal eina de defensa de la llengua i la cultura catalanes. Diu que el context actual evidencia que “la defensa de la llengua, la cultura i la cohesió es fa especialment necessària” contra l’arrelament de discursos d’odi i corrents totalitaris que qüestionen els valors del catalanisme històric. “L’auge de l’extrema dreta ens preocupa, però també ens esperona a no defallir. Ens reforça en la tasca imprescindible que toca fer a la societat civil organitzada a l’hora d’enfortir el nostre compromís cívic i combatre el desànim, fer front al populisme i frenar l’extrema dreta, cada vegada més present, tant aquí com al sud”, diu Dalmau.

Per Òmnium, la clau és enfortir aliances i ampliar la base social compromesa amb la llengua i els valors democràtics. En aquest sentit, Dalmau defensa la necessitat de “trobar aliances de treball conjunt” per a fer front a la regressió de drets i consolidar una resposta col·lectiva. “Ens trobaran plantant cara, com sempre hem fet”, diu Dalmau. Destaca que Òmnium fa dècades que treballa per la llengua i la cultura i que mantindran l’activitat, malgrat l’amenaça de l’extrema dreta. Des de cursos de català per tot Catalunya Nord fins a programes culturals consolidats com la Nit de Sant Jordi, que enguany havia de fer-se a Elna, però cercaran un altre lloc perquè el municipi ha caigut en mans de la ultradreta.

Faura també coincideix que la resposta implica unitat de la societat civil. Subratlla que, més enllà dels partits i dels discursos institucionals, serà la determinació de la comunitat local la que marcarà el futur de la llengua i la cultura catalanes. “Ara ens trobarem que les associacions i tot hauran de sobreviure i trobar noves maneres de fer, entrar en resistència. Potser la situació de resistència farà tenir una posició clara. Amb el PP al poder, la posició era evident. T’arriben els socialistes, et foten igual, però amb un somriure, i aquí t’enfonsen més”, diuen.

A part de la unitat d’acció, Sabrià critica durament els polítics i diu que hi ha una manca clara de coratge. Segons ell, molta gent clama perquè caldrien partits més catalanistes al nord, i els que hi ha tenen propostes minses i molt poc serioses. Assenyala directament la candidatura d’Agnès Langevine i Annabelle Brunet: “Tenen poques propostes, com crear una casa de la gastronomia catalana. No s’ha de prendre els electors per ximples.” “Hi ha manca de propostes clares, concretes, o fins i tot xifrades”, diu Sabrià, que també reclama desvincular les associacions de les lògiques electorals, perquè els canvis polítics sempre són una amenaça.

La iniciativa, impulsada per un petit grup de voluntaris, parteix d’una constatació compartida: a Catalunya Nord, el català manté una presència cultural i simbòlica destacada, però l’ús social hi és més limitat. Per això, la proposta no cerca tant d’ensenyar la llengua com de crear les condicions perquè sigui utilitzada amb més naturalitat. “És una iniciativa per a incentivar l’ús del català al carrer, als bars, als comerços i a tot arreu”, expliquen els organitzadors.

El mecanisme és deliberadament simple. Tres nivells, tres insígnies: “Parlo”, “entenc” i “debutant”. Qui hi participa porta visible el seu nivell i facilita així l’inici d’una conversa. La idea és rebaixar la barrera que sovint dificulta parlar: la por d’equivocar-se, la manca d’interlocutors, de parlar amb desconeguts i la tendència de canviar de llengua de manera automàtica.

Arrenca avui a les set del vespre al bar Le Grabuge, a Perpinyà, amb activitats pensades per a activar l’intercanvi: jocs, dinàmiques orals i un karaoke bilingüe. Però la iniciativa no s’acaba aquí. Durant gairebé un mes, les insígnies es podran recollir en uns quants indrets –casals i llibreries– per estendre l’experiència més enllà de l’acte inaugural. La data d’inici té també una càrrega simbòlica. El 2 d’abril remet a l’edicte del 1700 amb què la monarquia francesa va prohibir l’ús del català en l’administració. Més de tres segles després, Parlem! es presenta com una resposta inversa: no pas una prohibició, sinó una invitació col·lectiva a parlar la llengua.

Inspirada en experiències com l’Euskaraldia basc, la iniciativa s’adapta a la realitat nord-catalana, on el català és present, però no sempre vehicular, en els usos quotidians. Sobre això, la iniciativa no cerca grans proclames, sinó petits gests repetits: una conversa al bar o una pregunta en una botiga. Els impulsors assumeixen aquesta primera proposta com una prova. L’objectiu és fer créixer la iniciativa els anys vinents i implicar-hi més actors, de comerços fins a entitats locals, per a consolidar espais reals d’ús.

Michel Bourret, pare d’un alumne, ha expressat a Ràdio Arrels la preocupació per la repercussió que tindria la mesura: la possible pèrdua d’un dels mestres implicaria fusionar cursos o bé haver de reduir-ne els efectius, sobretot a l’educació maternal. Bourret destaca que Arrels del Vernet és un centre anòmal i, alhora, necessari pel seu model d’immersió total en català.

Arrels Vernet ofereix un projecte immersiu en català que contribueix a la diversitat i la riquesa cultural. La possible pèrdua de la línia representaria un nou pas enrere en la protecció del català al nord.

En el mandat anterior, el regidor André Bonet exercia de responsable de cultura i catalanitat, una fórmula que explicitava –si més no nominalment– aquesta competència. Amb la nova distribució, Bonet manté les competències en cultura i educació artística, però la catalanitat desapareix de les atribucions formals del govern municipal, de la mateixa manera que els “afers catalans”. No hi ha cap altra regidoria que n’assumeixi explícitament les funcions.

Aquest canvi s’inscriu en una reconfiguració més àmplia del cartipàs municipal, presentada el 30 de març, en què Aliot combina la fidelització del seu nucli dur amb la integració de figures provinents d’uns altres espais polítics. Charles Pons es manté com a primer adjunt amb competències clau en urbanisme i noms com François Dussaubat i Frédéric Guillaumon reforcen el pes de l’executiu en àrees estratègiques.

La configuració del nou govern ha anat acompanyada d’una revisió dels sous dels càrrecs electes que ha suscitat controvèrsia. El mateix Aliot ha augmentat el seu sou fins a 5.284 euros bruts mensuals i els adjunts passen a percebre uns 2.774 euros. El cas més destacat és el de tres adjunts considerats de primer nivell –entre els quals, el primer adjunt–, que arriben a 4.300 euros mensuals, amb increments de fins al 57%. Paral·lelament, alguns regidors municipals de la majoria també passen a cobrar quantitats equivalents a les dels adjunts, una decisió que ha estat especialment criticada pels grups de l’oposició: denuncien una distribució desigual i consideren que l’augment és difícil de justificar.

El govern municipal defensa que l’increment global s’ajusta a l’evolució de la inflació i que respon a l’ampliació de responsabilitats d’alguns càrrecs. Amb tot, la decisió ha obert un nou front polític en el començament del nou mandat.

En primer lloc, la participació electoral, en les municipals del 2020 i del 2026 i en les departamentals i regionals del 2021, puja amb el relleu. Així, els municipis dels contraforts de les Corberes, de l’Albera, dels altiplans de la Cerdanya, de la vall conflentina de la Tet i vallespirenca del Tec, registren una mitjana d’un 65%-75% de participació.

Aquesta alta participació s’explica per la tipologia pobletana dels municipis del rerepaís, on, contràriament a la plana, l’eixamplament urbanístic ha estat històricament limitat aquests últims quaranta anys. Nogensmenys, en aquests pobles, els problemes socials són similars als de les grans ciutats dormitori rosselloneses: envelliment dels habitants –la meitat tenen més de seixanta anys–, crisi de la producció agrícola tradicional, arribada de jubilats o aturats del nord de França, desigualtats socioeconòmiques, poca oferta laboral qualificada i, com a les estacions balneàries, multiplicació de residències secundàries i de “ciutadans temporals”.

Però, tot i això, a les comarques del Vallespir, el Conflent, la Cerdanya i el Capcir, els nuclis tradicionals semblen resistir també al desarrelament dels habitants de la plana i a la despersonalització dels espais habitats. Nuclis de 500 habitants o 1.000, amb ajuntaments que reben poques subvencions i on la política municipal depèn molt sovint de la participació ciutadana i dels esforços del teixit associatiu. Un fet que ha pogut alimentar l’adhesió als projectes municipals i generar certa proximitat entre els elegits i els electors.

En segon lloc, de moment, quant a la proposta política, el rerepaís muntanyós resisteix a l’onada d’extrema dreta que ha inundat la perifèria de Perpinyà.

Si el Rassemblement National ha aconseguit de guanyar en municipis importants de la plana, i si ha sabut portar un primer candidat a molts pobles de la gran circumval·lació de Perpinyà, la vague bleue marine ha acabat de morir a les portes del Conflent.

Bo i pujant cap a Prada (Conflent) i Ceret (Vallespir), l’antiga cintura roja del Canigó, antiga vall minera i de petits productors agrícoles, ha deixat un substrat electoral important per a les llistes socialistes i d’esquerra.

A Ceret, Michel Coste guanya de costat de François Brulé, tots dos en una llista d’esquerra agrupada, amb un 60,5% de participació. A Prada, Aude Vivès, també d’esquerra, guanya Julien Audier-Soria per poc (51% i 48% de vots, respectivament), amb una participació d’un 67%. El Voló, que té la participació més baixa del Vallespir amb un 58% dels inscrits, veu la victòria massiva de Patrick Francés en dues llistes de dreta. A Banyuls de la Marenda (Rosselló), poble de l’escultor Aristides Maillol, és Aurélie Maillols qui s’emporta l’ajuntament, amb una llista d’esquerra, i un 76% de participació.

Si mirem l’esquerra moderada, unes quantes llistes de centredreta i dreta moderada s’han emportat també l’Illa (Rosselló), amb Alain Fabresse al capdavant, que ha sabut mobilitzar un 70% dels votants del municipi. La situació és similar a Pesillà de la Ribera i a Portvendres (Rosselló), amb la reelecció de Grégory Marty, que s’havia fet conèixer amb la defensa de l’ús del català als plens municipals. Al seu costat, a l’ajuntament dels Banys d’Arles (Vallespir), Maria Costa s’emporta per segona vegada l’ajuntament. La batlessa també s’havia alçat contra les decisions d’aquests últims anys de la prefectura sobre la llengua catalana. A Millars (Rosselló), Joseph Olive ha guanyat el municipi amb el suport d’Unitat Catalana, nova personalitat en el panorama polític català. S’hi afegeix Claude Ferrer, reelegit a Prats de Molló i la Presta (Vallespir), amb un 64% de participació. A la Cerdanya, les llistes sense etiquetes van ser majoritàries, com ara a Font-romeu (Alta Cerdanya), on Alain Luneau va ser reelegit. En municipis com ara Oceja (Alta Cerdanya), la Guingueta d’Ix (Alta Cerdanya) i els Angles (Capcir), hi ha influït la presència d’Hervé Costa (coordinador de l’ANC). Cal destacar que, tot i ser una de les estacions d’esquí més importants de Catalunya Nord, els Angles ha tingut una participació d’un 69% dels inscrits.

Políticament, l’estabilitat d’aquests municipis és un desafiament important per al territori. A banda de ser pobles menuts i rurals, s’agrupen al voltant de set mancomunitats, de les onze que componen Catalunya Nord. Administrativament, les mancomunitats –o comunitats de comunes– tenen un poder crucial, sobretot quant a l’ordenació urbanística, les polítiques turístiques i l’oferta cultural. Si a la plana el nou panorama polític amenaça les poques polítiques ambientals i lingüístiques a favor del català que s’havien desplegat aquests últims anys, el rerepaís pot portar una contraproposta interessant que vindria de la militància de certs batlles, com ara els dels Banys d’Arles i de Millars, i de l’ample teixit associatiu i la multitud de les entitats actives al Conflent i al Vallespir.

Ferrand, primer vice-president de la metròpoli, era una de les peces potencialment decisives en una votació que, com és habitual, no es resol tant per blocs ideològics com per la capacitat de teixir majories entre municipis. El seu nom havia circulat com a possible candidat, en part per la seva posició institucional i en part pel precedent del 2020, quan va emergir com a actor clau en l’elecció del president. Aquella votació va evidenciar la naturalesa real del poder metropolità. Aliot, tot i la força electoral de Perpinyà, no va aconseguir la majoria. En la primera ronda, l’actual president, Robert Vila, va obtenir 38 vots, Aliot 30 i Ferrand 18. Sense acord, la sessió es va suspendre i es va obrir una negociació intensa. Finalment, Ferrand es va retirar i el seu espai es va decantar cap a Vila, fet que va permetre la seva elecció.

Ara, però, opta per fer un pas al costat i situar el debat en un altre terreny. “El batlle de Perpinyà ha d’assumir el lideratge”, ha dit en declaracions a L’Indépendant, i ha descartat durament de donar suport a l’actual president: “Robert Vila ha demostrat que un batlle rural no aconsegueix de proporcionar el lideratge i la visió necessaris per als projectes de transformació de la comunitat urbana. Aquesta manca de visió ha generat decepció i cal establir un nou rumb.”

Aliot, reforçat després de consolidar el control de la ciutat i ampliar la seva influència en uns altres municipis —amb victòries a Ribesaltes i Cànoes—, arriba a la votació amb més pes no que el 2020. Ho fa, a més, amb una estratègia orientada a seduir batlles que prioritzen la gestió per damunt de la confrontació política. La seva proposta d’un “contracte de gestió” cerca precisament això: garantir un repartiment de poder i de projectes que faci viable una majoria més enllà del seu bloc.

En aquest context, la decisió de Ferrand té un pes específic. Figura controvertida de la dreta local, amb condemnes per frau fiscal, abús de béns socials i presa il·legal d’interessos, manté una posició de poder sòlida. Malgrat els episodis judicials —que en alguns moments el van inhabilitar i fins i tot li van impedir d’accedir físicament al municipi que governava—, ha conservat el control polític del Barcarès, sovint alternant el càrrec amb la seva dona durant aquests períodes. Lluny d’afeblir-lo, aquest recorregut ha consolidat la seva influència fins a convertir-lo en un actor decisiu en els equilibris de poder del territori. Per això, la seva decisió no solament descarta un candidat alternatiu, sinó que, com ja va passar fa sis anys, pot arrossegar una part dels vots que acabin decantant la majoria.

Tanmateix, la partida no és tancada del tot. Robert Vila ja va anunciar que volia ser reelegit en el càrrec i conserva una xarxa consolidada de batlles construïda durant anys, basada en una cultura d’equilibri territorial i en una gestió que molts consideren estable. És aquesta “malla fina” de municipis mitjans i petits la que, fins ara, ha decantat la balança i queda per veure qui en sortirà ara airós.

La universitat ho atribueix a la manca d’alumnes i a criteris econòmics, però els professors creuen que els arguments no són sòlids. El tancament trencaria la cadena formativa entre grau i doctorat i seria una autèntica anomalia en un indret en què la llengua, malauradament, ja és prou feble. De tot plegat n’hem parlat amb Alà Baylac (el Vernet, Perpinyà, 1965), president de l’APLEC i professor del màster. Baylac lamenta que la universitat hagi considerat de suprimir-lo sense tenir en compte les candidatures que hi haurà i alerta que el tancament afebliria globalment l’ensenyament del català.

—En què consisteix el màster en Estudis Catalans i Transfronterers?
—És el màster que tenim a la Facultat de Català de la Universitat de Perpinyà. És la continuació de la llicenciatura, que aquí són tres anys. Aquest màster és l’aprofundiment per a entrar en un segon cicle d’estudi superior de català. Ho lliguem des del punt de vista lingüístic, però també de civilització i cultura i amb la qüestió de fluxos, coneixement de l’espai transfronterer i relacions entre les fronteres. Som en un espai on hi ha Catalunya Nord, Catalunya Sud i Andorra, una zona fronterera, i això té relació amb programes europeus, fluxos, etc. Té una part d’investigació, per a fer una tesi, o més de pràctica; proposem de fer unes pràctiques d’un semestre per a aprendre a gestionar aspectes que tenen relació amb el fet fronterer, els programes europeus.

—En el màster hi ha col·laboració amb més universitats, oi?
—Hi intervenen col·legues de la Facultat de Dret i Història de la Universitat de Girona, professionals d’aquí, del Consell Departamental, que gestionen temes transfronterers, i, evidentment, professors de la Universitat de Perpinyà.

—Heu denunciat que ara la Universitat de Perpinyà el vol deixar d’impartir. Això per què és una amenaça?
—Perquè és l’únic màster de tot el sistema universitari francès dedicat únicament a estudis catalans. Hi ha universitats que proposen ensenyaments de català, però no tot un diploma. Si la Universitat de Perpinyà, l’única universitat de l’espai català que hi ha dins de l’estat francès, no proposa uns estudis de català, serà una anomalia. I després, faltarà una baula en la cadena entre la llicenciatura i els que vulguin fer doctorat. És un afebliment de la formació superior de català a la universitat en general, i a Perpinyà en particular. També és un afebliment de tota la formació de la gent que es vol especialitzar en estudis catalans, que després vagin cap a ensenyament o que vagin cap a traducció o gestió de patrimoni local o relacions frontereres. És a dir, crearia un buit dins la formació de català aquí a Catalunya.

—Us ha sorprès la posició de la universitat?
—No ens ho esperàvem. És un màster que fa trenta anys que existeix. No ens esperàvem que la universitat pogués pensar a tancar o a no reconduir uns estudis que les institucions, els estudiants, la Catalunya Nord en general necessiten. Sigui per a formar gent que s’especialitza en qüestions de català o per als qui fan estudis d’una altra cosa, com oceanologia, història o dret. Que després poden fer unes pràctiques professionals que tenen el català com a eina dins un camp professional que té contacte privilegiat amb gent de l’altre costat de la frontera i que va bé de conèixer.

—Quins són els arguments de la universitat per a deixar d’impartir el màster?
—Que aquests últims anys no hi ha hagut prou estudiants inscrits, que el màster no té prou atractivitat i que entrem en un període d’estalvis obligats i de problemes econòmics. Evidentment, pensem que no és un argument suficient. El Consell Departamental, la Regió, tota la societat nord-catalana, necessita una línia completa d’estudis. Des de fa cinc anys, l’Oficina Pública de la Llengua Catalana, amb el suport de les institucions, porta una política d’extensió, d’ensenyament del català. En un moment com aquest, que la universitat digui que prescindirà d’un tram de la línia, no és bon senyal i afebleix de manera global l’ensenyament del català.

—Creieu que darrere el tancament hi pot haver cap pressió política?
—No, crec que és una decisió acadèmica, segurament de gent que no mesura prou la importància de què representen els estudis catalans en la societat nord-catalana i la importància dels estudis universitaris de català en el marc de les relacions amb el sud. És un efecte de la manera de veure les coses des de França, on les llengües anomenades “regionals”, entre les quals el català, no són especialment ben tractades.

—La decisió és ferma o encara hi ha marge de maniobra?
—A l’APLEC hem fet saber la notícia perquè aquests dies fèiem promoció de l’ensenyament del català, també del màster, i ens arriba que no pensen a reconduir-lo. Ara alertem que hi ha aquesta eventualitat i que en el cas que sigui ferm, que esperem que no, a veure com ho fem perquè els estudiants puguin triar una altra opció, continuar els estudis de català d’una altra manera. Per exemple, a la universitat hi ha un màster de professor de català secundari. Però, és clar, no tots els qui volen fer el màster volen ser professors. Hi ha segurament solucions i a l’APLEC no volem perdre els estudiants que tenien la intenció de continuar estudiant el català.

—I quan se sabrà què passarà?
—Es van tancant les candidatures per matricular-se a màsters. D’aquí a uns quants dies sabrem si hi ha prou candidats per a matricular-se a aquest. Segons el nombre, la universitat podria reconsiderar la decisió. Tenim esperança.

—Per tant, el futur depèn directament del nombre de candidats.
—Com qualsevol diploma o màster. Si no hi ha prou estudiants, no hi tindríem res a dir. Ara, no trobem gaire normal considerar que es podria tancar independentment de si hi ha candidats o no.

—Quants estudiants teníeu ara?
—Una desena cada any. No són prou per a nosaltres, però precisament proposem unes reformes per a poder acceptar i obrir aquest màster a més estudiants que podrien venir d’unes altres llicenciatures o formacions. Anem en el sentit que vol la universitat, que és d’eixamplar i d’obrir, d’acceptar més gent. El principi de tancar per tancar, per nosaltres, no és gaire coherent amb l’especificitat de la Universitat de Perpinyà.

—Els deu estudiants s’han mantingut estables durant els anys?
—Hi ha alts i baixos, però fa deu anys que és el mateix. Evidentment que això és condicionat, però no és raó suficient. Hi ha entrebancs a tots els nivells de l’ensenyament del català, des de primària fins als instituts. És complicat d’arribar a estudiar el català fins a batxillerat. En la llicenciatura també n’hi ha pocs, i al màster també. Imagina’t que només hi ha una plaça d’oposició per a ser professor de català secundari. És evident que no tenim prou estudiants, però no és tancant que en tindrem més.

—En vista d’aquesta amenaça, ara proposeu als estudiants d’inscriure’s en el màster M2E. Per què?
—És el d’ensenyament i educació. Ho fem per si no s’obre el màster. No és del tot satisfactori, però millor això que res. La idea de la universitat, i amb això coincidim, és de tenir un màster que sigui prou obert i atractiu, i més articulat amb estudis que existeixen a la Universitat de Girona, perquè hi ha una mena de conveni en curs per a articular les dues universitats, els estudis i diplomes. És per això que seria evidentment coherent de no solament mantenir aquests estudis de català, sinó reforçar-los. I consolidar l’existent i desenvolupar-lo amb aquesta col·laboració i articulació amb els col·legues gironins i sud-catalans.

—Al gener, arran d’una reclamació de l’APLEC, es va saber que el Ministeri d’Educació francès obriria una llicenciatura de professor bilingüe català-francès a Perpinyà. Això és una bona notícia.
—Sí, és crear una llicenciatura específica per a formar i preparar els candidats a les oposicions de mestre. Hi ha línies bilingües de català i francès, però no hi ha cap llicenciatura que integri el bilingüisme. Vam demanar al ministeri que creés una llicenciatura de professor d’escola per a poder fer funcionar totes les classes bilingües que existeixen actualment, que són gairebé una quarantena d’escoles, uns 2.500 alumnes de primària, i les noves escoles que s’han d’obrir. Necessitem mestres bilingües, és indispensable. No és convenient ni és oportú donar senyals de reducció, d’afebliment o de tancament. I entenem que hi hagi qüestions financeres, d’estalvis, estem en una situació financera complicada. La Universitat de Perpinyà és una de les més mal finançades del sistema universitari francès. Però, és clar, això no s’ha de girar en contra del català. Sobretot perquè no són els estudis catalans els que costen més a la universitat.

—Venim de les eleccions municipals, en què l’extrema dreta ha guanyat molt de pes. Ells no tenen gens d’afinitat amb el catalanisme. Us preocupa, com a ensenyant?
—Sí. L’APLEC permet que 9.000 alumnes de primària facin una mica de català durant la setmana. Això representa un 20% de l’alumnat de primària. Aquestes classes d’iniciació al català són possibles perquè tenim un finançament de les administracions locals. Això no ho paga l’estat ni el ministeri, sinó el Consell Departamental, la Regió, la Generalitat, i la meitat del cost és pagat pels ajuntaments. Com més ajuntaments hi hagi insensibles a la qüestió del català, hi haurà més recel i menys voluntat de desenvolupar aquest ensenyament, que té un cost. Això no vol dir que automàticament ens vagin en contra, però tampoc no m’imagino que ho vegin amb bons ulls. Per tant, no és un bon senyal. El batlle d’Elna deia que tot el que ha fet l’ajuntament a favor del català és molt probable que es redueixi. Nosaltres, com a APLEC, necessitem el suport municipal.

—Penseu en algun municipi en concret on ha guanyat l’extrema dreta?
—A Ribesaltes no crec que hi tinguem encara mestres de català. Hi ha línies bilingües i això ho gestiona la direcció pública. En altres llocs, veurem què passa. A Perpinyà, l’ajuntament d’Aliot no ha representat cap baixa per a les nostres classes de català, però tampoc no ha resultat un augment.

Tanmateix, parlem amb ell en un moment advers, tot just després de la victòria a Elna d’un candidat situat a la dreta del Rassemblement National, que amenaça de desmantellar bona part de les iniciatives impulsades durant els seus mandats.

—Com expliqueu la victòria de l’extrema dreta?
—Hi ha una onada nacional de l’extrema dreta, sobretot a l’àmbit rural. Puja a tot arreu i, encara que no guanyi, sempre és molt a prop de guanyar. Ciutats com la nostra, amb problemes socials, d’immigració o d’atur, són les que habitualment voten per l’extrema dreta. A Ribesaltes, per exemple, ha passat exactament igual. És una ciutat gran com Elna, amb els mateixos problemes: immigració, inseguretat, pobresa, dificultats d’habitatge… I això és terrible, perquè acabes amb un escenari on només hi ha extrema esquerra i extrema dreta.

—És una qüestió que ve de lluny, doncs?
—Sí, i tant. S’ha de dir que això no és nou. Des del 1992, amb les primeres victòries de Le Pen, a Elna l’extrema dreta sempre ha estat molt forta. A les eleccions, gairebé sempre fan un 30% o més. Parlem de més de trenta anys. I Marine Le Pen aquí ha arribat a fer un 40% o un 45%. És una base molt consolidada. Però fins ara passava que, quan jo era candidat –a les municipals, a les legislatives, a les cantonals–, l’extrema dreta quedava darrere meu. Però si jo no hi sóc sempre guanya. I ara, no ho sé, potser és perquè fa massa temps que em presento o perquè no era cap de llista, encara no ho tinc del tot clar. Però el fet és que l’extrema dreta ha tornat a prendre la seva plaça.

—També pot ser per la desunió electoral? S’ha arribat al segon torn amb tres llistes.
—Sí, però fins i tot més: hi havia quatre llistes contra nosaltres. Una de dirigida per un home d’extrema-extrema dreta, una altra més aviat de dretes, i una tercera que tenia com a objectiu principal anar contra mi, per raons que no tenen res a veure amb la política. El front republicà no ha funcionat perquè la tercera llista en el segon torn no volia impedir la victòria de l’extrema dreta; al contrari: volia que perdéssim. I ha acabat triant de fer guanyar l’extrema dreta.

—En termes pràctics, és gaire preocupant que l’extrema dreta controli l’Ajuntament d’Elna? Pot prendre mesures irreversibles?
—Poden fer el que vulguin, tenen tot el poder. Poden aturar les obres de la Maternitat, poden desmantellar les polítiques socials, poden canviar el ritme de l’habitatge social. Poden fer tot el que vulguin. Ara, em sembla que no faran res immediatament. Tenen una estratègia nacional per a fer guanyar el Rassemblement National a les presidencials del 2027, i si actuen de manera brutal perdran vots. Si són intel·ligents, durant un temps es comportaran. Però per sota faran feina. Per exemple, les polítiques del català ja no existiran. Tot això deixarà d’existir.

—Això us volia demanar: creieu que afectarà les polítiques de cultura i llengua catalanes i les relacions amb la Catalunya de sud?
—Considero que serà la primera cosa que es notarà. Si alguna cosa es veurà de seguida és tota la feina transfronterera, tota la relació amb els municipis de Catalunya. Tot el que fem per la cultura i la llengua catalanes serà abandonat. Sense fer soroll, però serà abandonat.

—I la Maternitat…
—La Maternitat, no ho sé, però em fa molta por. Realment em fa molta por.

—També vau impulsar i defensar als tribunals l’ús del català als plens.
—Això ja s’ha acabat. No val la pena ni pensar-hi. Ja ho fèiem il·legalment. Doncs imagina’t ara, no ho farà ningú.

—Per què heu decidit justament ara de no tornar-vos a presentar a la batllia?
—Perquè feia trenta-set anys que era a l’ajuntament. Des de la Revolució Francesa sóc l’electe que ha fet més legislatures a Elna. Dinou com a batlle. Doncs arribes a seixanta-cinc anys i, encara que siguis en plena forma, transmetre el que saps és una cosa molt maca, no? No agafar-te al càrrec, no aferrar-t’hi. Em sembla que és una cosa que hauríem de fer tots els polítics. Ara es pot dir el que es vulgui, podem dir que la culpa era que no era cap de llista, però jo penso francament que no hauria canviat res. Perquè he fet tota la campanya: no he fallat a cap reunió, ni a cap porta a porta, ni a cap iniciativa. Sempre hi he sigut al capdavant, al costat del cap de llista. Potser hauria variat mig punt o un punt, però em sembla que aquí ja estava perdut.

—Creieu que la divisió també pot explicar la victòria contundent d’Aliot a Perpinyà?
—Aliot probablement hauria guanyat igualment, però potser no en la primera volta. Ara, és cert que la divisió de l’esquerra ha donat una imatge catastròfica. I això també té a veure amb el sistema francès, que hi empeny. Aquí no tenim un sistema proporcional integral: tenim dues voltes i una prima per al guanyador, i això ho condiciona tot. Per exemple, a Elna, amb un sistema com el d’Espanya, avui les altres candidatures tindríem més regidors que l’extrema dreta. En canvi, ells en tenen 22 i nosaltres, tots plegats, en tenim 7, tot i haver fet més percentatge. Això ho canvia tot, perquè influeix en totes les decisions polítiques, en tota l’estratègia. A Perpinyà també hauria estat diferent amb una altra cultura política. A Catalunya o a Espanya tampoc hi ha unitat, cadascú es presenta i després pacta. A França això no existeix: t’obliga a unir-te abans, i això condiciona tota la pre-campanya i la campanya.

—Més enllà de dinàmiques concretes d’aquestes eleccions, parlem d’un moviment més de fons contra els partits tradicionals?
—Sí. A França es diu dégagisme: fer fora els qui tenen un càrrec, siguin de dreta o d’esquerra. I és l’extrema dreta que replega la ràbia de la gent sobre els problemes socials i econòmics que hi ha a França, però també la inestabilitat internacional, de guerra, de terrorisme. Tot això genera por, i l’extrema dreta replega gent que té por.

—La situació no sembla gaire encoratjadora. Què haurien de fer els partits d’esquerra i de dreta democràtics per capgirar-ho?
—El problema és que avui els partits funcionem sobretot a través de les xarxes socials i les televisions. Tenim líders nacionals i provincials, però cada vegada menys militants als carrers. I això només es pot revertir des de baix, sortint al carrer. I de militants en falten a tots els partits, eh? Cal tornar-se a organitzar: crear col·lectius, sumar gent d’on vingui –ciutadans sense carnet, militants, sindicats, associacions, partits progressistes– i construir un contrapoder. Un espai que serveixi per a defensar allò que perilli i, alhora, per a preparar el futur.

—Creieu que aquest resultat és el preludi d’una possible victòria de l’extrema dreta a les presidencials franceses de l’any vinent?
—Naturalment, naturalment. L’esquerra està dividida, la dreta també, i avui no veig cap candidat que generi unanimitat en cap dels dos camps. I així anem fent camí real cap a la victòria de l’extrema dreta.

—I què pot significar que arribi al poder?
—L’extrema dreta al poder seria una catàstrofe, perquè seria un país dividit, amb violència. És terrible, terrible, terrible. Perquè el problema és que guanyen a tot Europa. Si fos un fet aïllat, encara. Però veus a Espanya com Vox puja, tens països com Hongria o Itàlia. Quan hi ha països aïllats no es mouen, però si tenen força –i majoria en molts països d’Europa– Déu sap què pot passar. Amb Trump a la Casa Blanca, Déu sap què pot passar.

—El panorama és força pessimista.
—Sí, però no ho podem deixar aquí. Hem de lluitar. Al final, són els pobles que han de lluitar, que han de dirigir els polítics. Els pobles han de sortir de la delegació passiva del poder. Això no és negar el paper dels partits ni la tasca dels partits, però aquesta ha de ser dictada pels pobles, pels militants. I avui els militants, què fan? Doncs deleguen el poder als dirigents dels partits. I això s’ha de canviar, s’ha de posar el món al revés. És la ciutadania que ha de marcar la reivindicació, la lluita. Els partits tenen dret a existir; de fet, han d’existir, però si escolten la base. Si no, no val la pena. La nota d’optimisme és que es pot fer.

—Veieu exemples que això sigui possible?
—Sí. A final dels setanta o vuitanta, els americans volien posar uns míssils que es deien Pershing a l’Alemanya de l’oest i els russos els SS-20 a la de l’est, i va haver-hi mobilitzacions multitudinàries. Tots els pobles, el jovent d’Alemanya, de França, d’Espanya, ens vam mobilitzar. Hi va haver manifestacions terribles i es va aconseguir d’aturar-ho. Avui, en canvi, qui es mobilitza per la pau? Quanta gent surt al carrer contra la guerra o la nuclearització? Aquesta és la diferència. Si el poble no es mobilitza, no s’organitza, no reflexiona i no actua, no ho faran quatre polítics.

—Ho veieu reversible, doncs!
—I tant! Jo mateix vaig perdre el 2014 i vaig tornar a guanyar el 2020. Ara jo no hi tornaré, però uns altres ho faran.

L’anunci ha enutjat l’Associació per a l’Ensenyament del Català (APLEC), que considera que la decisió amenaça la continuïtat dels estudis superiors en català a Catalunya Nord. Segons l’entitat, el tancament debilitaria la formació en llengua catalana i la capacitat de preparar docents i especialistes.

Unes quantes entitats de defensa de la llengua han expressat el rebuig a l’anunci i demanen de reforçar l’oferta universitària en català, la formació del professorat i la cooperació transfronterera.

De moment, l’Institut Francocatalà Transfronterer, facultat d’estudis catalans de la universitat, ha ofert una alternativa als estudiants afectats: inscriure’s provisionalment al màster M2E, un programa professionalitzador orientat especialment a la formació de professors de català de secundària.

L’APLEC també anima els estudiants a contactar amb l’entitat per saber les opcions de continuïtat i les modalitats del nou programa, tant presencial com en línia.

A més, l’institut ha demanat la creació d’un nou màster d’Estudis Catalans i Transfronterers adaptat a les necessitats actuals, amb la voluntat que es pugui oferir a partir del curs 2027-2028.

Sabrià, nascut a Perpinyà el 1988, és llicenciat en català i geografia a la Universitat de Perpinyà i en antropologia a la Universitat de Barcelona. És sociòleg i antropòleg especialitzat en nacionalismes i polítiques urbanes i treballa de formador per a professionals dels treballs socials a l’Institut Regional d’Intervenció Social de Perpinyà.

També ha desenvolupat recerca sobre el nacionalisme nord-català, la identitat a les comarques del nord i l’extrema dreta a França i a Catalunya Nord.

Sabrià assumeix el càrrec en un context en què els resultats de les eleccions municipals apunten a una possible reculada del suport institucional al català en alguns municipis, sobretot de la plana del Rosselló. Arran del creixement d’idees reaccionàries, l’entitat es compromet a continuar defensant la llengua i a plantar cara als atacs contra el català i una identitat inclusiva.

En aquest sentit, la Plataforma per la Llengua es posa a disposició d’entitats i representants electes que vulguin treballar per promoure el català i manté la voluntat de denunciar qualsevol vulneració dels drets lingüístics.

Entre les prioritats d’aquesta nova etapa hi ha el foment de la creació d’espais d’ús social del català, teixir xarxes amb associacions del país i impulsar continguts en català a les xarxes socials.

També es proposa d’impulsar la creació cultural en català i reforçar la presència de l’entitat a totes les comarques nord-catalanes, a més de consolidar acords amb entitats esportives.

La Plataforma per la Llengua és present a Catalunya Nord d’ençà del 2020, quan hi va obrir una delegació gràcies a un acord amb el Casal del Conflent.

La candidata sosté que fins a 280 vots no van poder ser emesos perquè els vots delegats no van ser registrats correctament a les meses electorals, malgrat que, segons que diu, hi havia documents que n’acreditaven la validació prèvia de l’administració. La xifra és important perquè Aliot va ser reelegit amb un marge inferior, d’uns 200 vots, i que, segons els denunciants, hauria pogut obligar a una segona ronda si aquests vots s’haguessin comptabilitzat. El recurs demana, per tant, que s’analitzi si aquestes incidències van afectar la “sinceritat del sufragi”.

No és l’única impugnació. El candidat de la França Insubmisa, Mickaël Idrac, ja havia recorregut el resultat, denunciant irregularitats en la presentació de les paperetes, que –segons que va explicar– podrien haver dificultat la identificació de la seva candidatura entre els electors.

A més, Langevine qüestiona l’ús de referències a partits com el Partit Socialista i Plaça Pública en el material electoral del candidat Mathias Blanc, cosa que, segons el seu parer, hauria pogut induir a error alguns votants. Els tribunals administratius hauran de determinar ara si aquestes incidències tenen prou entitat per a invalidar el resultat o modificar-lo.

La metròpoli agrupa 37 municipis i prop de 300.000 habitants –més de la meitat de la població de Catalunya Nord– i concentra competències que no són solament administratives, sinó que defineixen el model de territori: el transport públic, l’urbanisme, el desenvolupament econòmic, la gestió de l’aigua i dels residus, l’habitatge i la planificació de grans equipaments passen per aquesta institució.

Dit d’una altra manera: és aquí on es determina com creixen les ciutats, com es mou la població i cap a on van adreçades les inversions. Governar la metròpoli vol dir tenir capacitat real de transformar el Rosselló. Però aquesta capacitat no emana directament de les urnes. La presidència no es decideix en una elecció ciutadana, sinó en un consell de vuitanta-vuit representants designats pels municipis. I això altera completament la lògica política: no guanya necessàriament qui té més vots, sinó qui és capaç de construir una majoria.

Robert Vila, el poder discret de la xarxa

En aquest sistema, l’actual president de la institució és Robert Vila, batlle de Sant Esteve del Monestir (Rosselló) d’ençà del 2010 i reelegit ara en primera ronda de manera contundent, amb un 61,28% dels vots contra tres llistes. Representa una mena de lideratge poc espectacular però profundament eficaç. Figura de la dreta més tradicional, no té un poder fonamentat en grans victòries mediàtiques ni en una projecció personal forta, sinó en una capacitat sostinguda de teixir relacions i mantenir equilibris.

Durant més d’una dècada ha construït una xarxa de complicitats amb batlles de perfils diversos –molts d’independents, uns altres de centre-dreta, alguns sense adscripció clara– que comparteixen una mateixa cultura política: prioritzar la gestió, evitar la confrontació i garantir una certa estabilitat institucional. Aquesta manera de fer, sovint discreta i poc visible, és precisament la que li ha donat solidesa.

El 2020 ja va demostrar fins a quin punt aquest capital de relacions es podia traduir en poder efectiu. Sense governar la ciutat principal i tenint en compte que el seu municipi tan sols hi aportava tres representants, va ser capaç d’articular una majoria àmplia i transversal per a accedir a la presidència de la metròpoli. I sis anys després, aquesta arquitectura no solament no s’ha desmuntat, sinó que es manté en gran part intacta. De fet, tretze vice-presidents dels quinze han revalidat el càrrec.

Ara, després de tornar a guanyar la batllia amb comoditat, Vila ja ha deixat clar que vol continuar al capdavant de la institució. “És clar que seré candidat. Surto amb un bon mandat”, ha dit, reivindicant la feina feta. El seu discurs insisteix en la idea que la metròpoli no pot funcionar com una extensió de Perpinyà, sinó com un espai d’equilibri entre municipis: “No s’han de menystenir els territoris rurals. Cal treballar amb equitat, tal com hem fet”, en una referència explícita a no concentrar el poder.

Vila s’ha presentat com una figura capaç de “fer de pont” entre localitats i de garantir que tots tinguin pes dins el govern: “He estat equitatiu amb el conjunt de ciutats.” Fins i tot en vista de l’avenç d’Aliot, evita el xoc frontal. “Si és per l’interès general, es pot treballar plegats”, ha admès. Aquest equilibri –que fins ara li ha estat favorable– es troba sotmès a més pressió que mai. La seva força continua essent la xarxa i la gran incògnita és si la xarxa resistirà contra un adversari molt més reforçat.

Sis anys després: un nou intent amb molta més empenta

Per entendre el moment actual, cal que ens remuntem al 2020. Aquell any, després de guanyar a Perpinyà, Aliot va arribar a la votació de la metròpoli amb la inèrcia política a favor. Però el flamant nou batlle va topar de ple amb una lògica totalment diferent. Aquella sessió, de l’11 de juliol, va ser llarga, tensa i plena d’interrupcions. A la primera ronda de votació per a elegir el nou president, els resultats van dibuixar tres blocs clarament diferenciats: Robert Vila va obtenir 38 vots, Louis Aliot en va captar 30 i Alain Ferrand va irrompre amb 18 vots que el convertien en peça decisiva. Cap no arribava a 45 i calien acords.

Ferrand, batlle del Barcarès, esdevenia l’home clau. Figura controvertida de la dreta local, amb condemnes per frau fiscal, abús de béns socials i presa il·legal d’interessos, havia construït alhora una posició de poder sòlida. Malgrat els episodis judicials –que en alguns moments van fer que fos inhabilitat i fins i tot que tingués prohibicions judicials d’accedir físicament al municipi que governava–, havia mantingut el control polític del Barcarès, sovint alternant el càrrec amb la seva dona durant els períodes d’inhabilitació. Lluny d’afeblir-lo, aquest recorregut havia consolidat la seva influència, fins al punt de convertir-lo en un actor decisiu en els equilibris de poder del territori.

I en aquella votació aquesta influència es va fer evident.

Després de la primera ronda, i sense majoria, la sessió es va suspendre. Aliot va demanar temps per a negociar i evitar de ser apartat. Poc després, Ferrand també va forçar una nova pausa. Durant aquestes hores, les converses es van traslladar als passadissos. Es parlava obertament de pactes, de retirades estratègiques i fins i tot de la possibilitat que Ferrand acabés presidint la institució. El desenllaç va ser una retirada de la candidatura del batlle del Barcarès i, tot i no donar consignes explícites públicament, el seu entorn es va orientar cap al bloc de Vila. En la segona votació Vila va ser elegit amb 49 votsi Aliot en va obtenir 33.

Aquella votació va deixar una lliçó clara: a la metròpoli, el poder no el determina qui guanya a la ciutat principal, sinó qui és capaç d’articular una majoria. Aliot, malgrat el pes de Perpinyà, havia restat aïllat. I Vila havia imposat una aliança transversal per barrar-li el pas.

Amb aquest precedent, el 2026 es presenta com una repetició amb variables noves. Louis Aliot hi arriba més fort que mai. Manté el control de Perpinyà –que li garanteix una trentena de consellers dins el consell comunitari– i el partit ha estès el poder a més consistoris. Les victòries a Ribesaltes i Cànoes són especialment significatives: li aporten quatre consellers més en municipis amb un pes important dins la metròpoli. A això s’hi afegeix un representant a Cabestany, tot i no haver-hi guanyat la batllia, i un altre a Baixàs.

En total, el seu bloc té, pel cap baix, 36 vots. És una millora clara respecte del 2020, però encara insuficient per a atènyer la majoria absoluta, de 45 vots. Aquest creixement li reforça la posició i el discurs. Aliot ho presenta en termes de legitimitat: “No seria normal que el batlle de Perpinyà no fos també el president de la metròpoli.” Però, alhora, és conscient que amb això no n’hi ha prou.

Per això ha adaptat l’estratègia. La seva proposta d’un “contracte de gestió” pretén presentar la metròpoli com un espai compartit, allunyat de blocs partidistes i centrat en projectes. La idea, tal com l’ha exposada, és establir un acord explícit entre municipis sobre prioritats de mandat –inversions, repartiment de competències, projectes estratègics– que garanteixi que cap ajuntament no en resta al marge i que la governança no és monopolitzada per una sola força política. A la pràctica, l’objectiu és oferir garanties de cogestió i d’equilibri territorial.

És un intent explícit de seduir batlles que prioritzen la gestió i que recelen de la confrontació política, especialment en una institució que molts consideren més tècnica que no ideològica. Ell mateix ho ha admès: el 2020 molts no el coneixien –o no el coneixien prou. Sis anys després, defensa que aquesta percepció ha canviat, juntament amb un cert procés de desdemonització de l’extrema dreta que afebleix la possibilitat d’un front comú contra el batlle de Perpinyà. Tanmateix, malgrat aquest avenç, el límit continua essent el mateix que fa sis anys: la necessitat de construir una majoria municipal més àmplia.

La clau: la malla fina dels municipis

El resultat de la metròpoli no es defineix tant a les grans ciutats com en el conjunt de municipis mitjans i petits, que, plegats, acaben decantant la balança. Són localitats sovint no adscrites políticament o absents del debat mediàtic –Pollestres, Pesillà de la Ribera, Bompàs, els pobles de la plana i de l’interior– però clau en la configuració de la majoria. És en aquest terreny on Vila continua tenint avantatge. La seva força rau en aquesta “malla fina”: equilibris locals, repartiment de competències i una cultura de consens que permet d’integrar perfils molt diversos.

Aquesta lògica s’ha traduït en una gestió estable, amb pressuposts sovint aprovats per unanimitat i una capacitat inversora notable. Molts batlles valoren aquest model perquè els garanteix retorn i marge de decisió sense restar subordinats a Perpinyà. Però aquest equilibri ja té signes d’erosió. Figures de la dreta local han començat a qüestionar obertament el lideratge de Vila. El cas més clar és el de François Calvet, ex-batlle del Soler i elegit en aquestes eleccions conseller metropolità, que ha dit que Vila no era “una opció viable” i ha defensat una lògica de “unió per projectes” per damunt dels blocs. El fet que aquesta crítica provingui del mateix espai polític és significatiu: no és una ruptura generalitzada, però sí un indici de desgast.

És en aquestes escletxes on Aliot prova d’avançar. El seu discurs ha evolucionat. Ja no es presenta solament com la màxima autoritat de Perpinyà, sinó com un gestor potencial de conjunt. Ha treballat per normalitzar la seva imatge entre els batlles i es projecta com una opció pragmàtica, capaç de garantir estabilitat.

Continuïtat o culminació del projecte d’Aliot

El resultat continua obert. Vila té una xarxa consolidada, però no tan cohesionada. Aliot és més fort, però encara lluny de la majoria necessària. Tot dependrà dels municipis frontissa, que habitualment havien optat per Vila.

Possibilitats abans impensables –com ara una presidència d’Aliot amb direcció compartida– ja es discuteixen, i uns pocs moviments poden alterar-ho tot. La decisió prendrà cos en converses, en negociacions i en pactes sovint invisibles. El 2020 ja va ser així i, de fet, Alain Ferrand és novament batlle del Barcarès, una peça que es torna a situar al centre del tauler. Les converses ja han començat, i és en aquest espai discret on es decidirà tot.

El punt de partida: Perpinyà ja des del primer torn

La jornada del 15 de març havia marcat el rumb. Louis Aliot havia tornat a guanyar a Perpinyà amb una majoria del 50,41% dels vots. Però la gran pregunta era si aquest model es podria estendre a més municipis de la plana del Rosselló en el segon torn. La resposta, en bona part, ha estat que sí.

Quatre batllies, un patró: la divisió dels demòcrates

L’extrema dreta tenia quatre objectius clars en aquesta segona tanda i n’ha aconseguits tres. L’únic lloc on ha fracassat és Cabestany, on la batllessa comunista Édith Pugnet ha estat àmpliament reelegida amb el 56,43% dels vots, contra la candidatura d’extrema dreta d’Olivier Mas (42,61%).

A Elna, municipi de prop de 9.200 habitants, Steve Fortel –candidat considerat fins i tot més radical que el RN– ha guanyat amb el 48,16% dels vots contra el candidat d’esquerra André Trives (40,96%). La clau ha estat la candidatura centrista de Marie-Ange Izquierdo, que havia obtingut un 20% al primer torn i va decidir de no retirar-se ni donar cap consigna de vot. La divisió del camp democràtic ha estat el factor decisiu.

A Ribesaltes, municipi de prop de 8.600 habitants que havia estat durant dècades un bastió socialista, Julien Potel (RN) s’ha imposat amb el 44% dels sufragis contra Amélie Parraud (34,71%) i Laurianne Rawcliffe (19,40%). El suport del batlle històric André Bascou –que havia governat ininterrompudament del 1983 ençà– a Potel va poder ser determinant en una cursa molt fragmentada.

A Cànoes, municipi de més de 6.500 habitants, la candidata del RN Carla Muti ha guanyat en una triangular en què la fragmentació ha tornat a anar contra els partits democràtics. Muti havia estat primera al primer torn amb el 30,7%, però amb un marge molt ajustat sobre Denis Fourcade (27,9%) i Gilles Trilles (26,7%). La impossibilitat d’articular un front comú ha obert la porta a l’extrema dreta i l’ha feta guanyar.

Un bloc metropolità d’extrema dreta

El resultat té una conseqüència territorial de primera magnitud. Amb Perpinyà, Cànoes i Ribesaltes en mans del RN, l’extrema dreta acumula un pes determinant dins la Metròpoli de Perpinyà Mediterrània. Cal matisar que a Perpinyà és on el RN és veritablement majoritari en termes absoluts: és l’única d’aquestes ciutats on supera la meitat dels vots. A la resta de municipis on ha guanyat, ha estat aprofitant la fragmentació dels rivals.

Millars canvia de mans, Paçà i Salelles es renoven

A banda la pugna amb l’extrema dreta, el segon torn ha deixat més resultats destacats. A Millars, antic bastió socialista de quasi quatre mil habitants, al Rosselló, la victòria ha estat per a Joseph Olive, d’una llista diversa amb el suport d’Unitat Catalana, contra un batlle sortint que ja havia estat tercer al primer torn. A Paçà, Laurent Girbau serà el nou batlle, i relega el sortint, Patrick Bellegarde, a la tercera posició. A Salelles, en un duel molt ajustat entre dues candidatures de dretes, Jordi Delclos –segon al primer torn– ha capgirat el resultat i s’ha imposat a Fabrice Rallo.

A Argelers de la Marenda, el municipi de més de deu mil habitants on s’esperava una de les disputes més aferrissades, Julie Sanz –ex-primera adjunta– s’ha confirmat guanyadora contra el batlle sortint, Antoine Parra, que comptava amb el suport d’Unitat Catalana però que ja havia perdut el primer torn per més de quatre-cents vots. A Clairà, Marc Petit ha conservat la batllia contra Michel Barbé en un duel entre dues candidatures de dreta. A Sant Llorenç de la Salanca, la batllessa sortint, Laurence de Besombes-Singla, que havia assumit el càrrec l’any 2024 arran de la mort de l’anterior batlle, ha revalidat la confiança dels electors. I a Formiguera, al Conflent, el batlle sortint, Serge Vaills, s’ha imposat amb el 55,79% dels vots i amb una participació que ha superat el 78%.

La gran sorpresa de la jornada ha estat a Prada de Conflent. Aude Vivès ha aconseguit la batllia en un resultat inesperat que porta l’esquerra a la capital del Conflent, després de molts anys de domini de la dreta, molt lligada a la figura de l’ex-primer ministre Jean Castex. Vivès havia estat segona al primer torn, amb el 43,11%, darrere el candidat de centre-dreta, Julien Audier-Soria (46,58%), que tenia el suport explícit de Castex i d’Unitat Catalana. La retirada del tercer candidat ecologista ha permès de concentrar el vot progressista i produir el capgirament. La nova batllessa ha remarcat el seu compromís amb la cultura catalana i ha anunciat que vol fer créixer la presència del català al municipi.

Al Voló, municipi del Vallespir de més de sis mil habitants, la jornada ha estat marcada per la retirada del batlle sortint, François Comes, que fou eliminat al primer torn. Sense donar cap consigna de vot, ha deixat el camp lliure a Patrick Francès, també d’esquerra i clar vencedor de la primera ronda, que finalment s’ha imposat als dos candidats de dreta.

]]> https://www.vilaweb.cat/noticies/divuit-municipis-votaran-segon-torn-catalunya-nord/ Sat, 21 Mar 2026 20:40:36 +0000 La gran majoria de municipis de Catalunya Nord van decidir la composició dels consistoris per als sis anys vinents en la primera tanda, el 15 de març. De 226 municipis, 208 no votaran avui perquè hi ha llistes que van tenir més d’un 50% dels vots; en 112 casos, perquè solament n’hi havia una. En total, queden 18 municipis pendents de resoldre.

Ara bé, la segona volta no és una simple continuació. Respecte de la setmana passada, hi ha hagut moviments significatius: retirades, suports creuats i reconfiguracions que, en molts casos, converteixen la votació d’avui en una nova elecció.

Quatre votacions clau amb l’amenaça de l’extrema dreta

El focus mediàtic se centra especialment en quatre municipis del Rosselló –l’àrea més poblada i políticament més exposada– on l’extrema dreta pot fer un salt qualitatiu i consolidar el patró que ja representa Perpinyà amb Louis Aliot.

A Elna, amb uns 9.200 habitants, la cursa és especialment ajustada. El candidat ultradretà, Steve Fortel (39,1%), va ser el més votat la primera tanda. Al darrere hi ha André Trives (36,7%), candidat de l’esquerra i continuista de l’equip municipal que encapçalava Nicolas Garcia –ara número 3 de la llista–, que el segueix molt de prop, a solament dos punts i mig. El fet que la tercera candidatura, centrista, de Marie-Ange Izquierdo (20%), hagi decidit de no retirar-se, impedeix qualsevol concentració de vot i deixa un escenari completament obert.

A Cabestany, municipi de més de 10.000 habitants, el panorama s’ha alterat respecte d’ara fa una setmana. La batllessa sortint comunista, Édith Pugnet (47,7%), parteix en primera posició, però el candidat del Rassemblement National, Olivier Mas (23,7%), es beneficia de la retirada del candidat de dreta Jean-Pierre Brazès, que havia obtingut vora un 20% i li ha donat suport explícit. Aquesta concentració del vot conservador dóna noves opcions a l’extrema dreta, malgrat l’avantatge inicial ampli de Pugnet, en un municipi que històricament ha estat un bastió de l’esquerra.

A Ribesaltes, amb uns 8.600 habitants, la votació és a tres bandes. El candidat del Rassemblement National, Julien Potel (30,8%), va ser el més votat, seguit d’Amélie Parraud (27,4%), candidata de la dreta i continuista del govern municipal, i de Laurianne Rawcliffe (16,9%), candidata d’esquerres. El suport del batlle històric André Bascou –que ha governat ininterrompudament d’ençà del 1983– a Potel pot ser determinant en una cursa molt fragmentada, amb solament tres punts de diferència entre els dos primers.

A Cànoes, que té més de 6.500 habitants, la segona ronda es resoldrà en una triangular després de l’eliminació de dues candidatures. La candidata del Rassemblement National, Carla Muti (30,7%), hi arriba en primera posició, però amb un marge molt ajustat sobre Denis Fourcade (27,9%), primer adjunt del batlle sortint i candidat continuista de la dreta, i sobre Gilles Trilles (26,7%), candidat d’esquerres. Trilles pot aspirar a captar part del vot de Christophe Climaco (7,28%), també de l’espai d’esquerra, i ha fet una crida explícita a ampliar suports entre l’electorat de la llista de la dreta moderada que encapçalava Jean-Marc Palma (7,31%), en una estratègia de transversalitat. Amb menys de quatre punts entre tots tres candidats, el resultat és completament obert.

Tanmateix, en tots quatre casos el que s’evidencia és el fracàs de l’anomenat front republicà per a frenar l’extrema dreta, que implicava fusions, adhesions o, com a mínim, la retirada de la candidatura menys votada per a evitar la fragmentació del vot.

Duel directe en cinc municipis

En cinc municipis, la segona volta es resol en un cara a cara. El sistema electoral –que atorga una majoria clara a la llista vencedora– incentiva retirades estratègiques que simplifiquen l’escenari i polaritzen el vot.

A Prada, de poc més de 6.000 habitants i capital del Conflent, el duel és molt ajustat. Julien Audier-Soria (46,58%), candidat de centredreta amb el suport de l’ex-primer ministre Jean Castex i d’Unitat Catalana, manté un avantatge estret sobre Aude Vivès (43,11%), candidata d’esquerres. El tercer candidat, David Berrué (10,31%), vinculat a l’espai ecologista, s’ha retirat per facilitar que hi hagi un enfrontament directe entre la candidatura de dreta i la d’esquerra i no dividir el vot.

A Argelers de la Marenda, al Rosselló i amb més de 10.000 habitants, la primera ronda ha deixat un escenari inesperat amb la victòria de Julie Sanz (42,31%), ex-primera adjunta, que ha superat el batlle sortint Antoine Parra (35,91%), amb el suport d’Unitat Catalana, per més de 400 vots. La tercera llista, encapçalada per Hélène Broc (21,75%), s’ha retirat i ha cridat explícitament a votar per Sanz, tot descartant qualsevol fusió prèvia. Això configura un duel directe entre antics col·laboradors amb un avantatge clar per a l’alternança.

A Salelles, també al Rosselló i municipi de gairebé 5.000 habitants, la segona ronda es decidirà en un duel molt ajustat entre Fabrice Rallo (42,36%), amb el suport d’Unitat Catalana, i Jordi Delclos (38,89%), amb menys de quatre punts de diferència. El tercer candidat, José Cascales (15,08%), s’ha vist obligat a retirar-se per desavinences internes a la seva llista i no ha donat cap consigna de vot, mentre que Louis Ruzafa (3,67%) sí que ha demanat el vot per a Delclos. Les dues candidatures que resten són de dretes i, en aquest escenari, el comportament dels electors de les candidatures desaparegudes i el nivell de participació seran determinants.

A Clairà, al Rosselló, amb vora 4.000 habitants, la segona ronda s’ha transformat en un duel directe entre dues llistes de dretes, després de la retirada de dues de les quatre candidatures que havien superat el llindar. El batlle sortint, Marc Petit (44,6%), parteix amb un avantatge molt ampli sobre Michel Barbé (24,4%). Ara bé, les retirades de Nathalie Denis Teruel (13,95%), que dóna suport explícit a Barbé, i d’Angélique Sorli (17,03%), que no ha donat cap consigna de vot, reconfiguren l’escenari i poden reduir la distància inicial.

Dreta, esquerra i fragmentació de blocs

A Sant Llorenç de la Salanca, al Rosselló i amb uns 10.000 habitants, la cursa es manté oberta en una triangular marcada per l’equilibri de forces, amb tres candidatures situades dins l’espai de la dreta diversa. La batllessa sortint, Laurence de Besombes-Singla (38,7%), que va assumir el càrrec després de la mort del batlle Alain Got el 2024, parteix en primera posició amb vora 400 vots d’avantatge sobre Franck Sasot, segon, amb vora un 34%.

En tercer lloc, Laurence Gossard, amb vora un 30%, ha optat per mantenir la candidatura, tot descartant qualsevol retirada o acord. Aquesta configuració fragmenta el vot contrari i situa la batllessa en una posició favorable.

A Illa, municipi de vora 6.000 habitants a l’interior del Rosselló, la successió del batlle sortint William Burghoffer es presenta especialment oberta amb una triangulació marcada per la divisió de l’espai progressista. Alain Fabresse (39,49%), candidat de dreta, va encapçalar la primera ronda per davant dels dos aspirants d’esquerra, Claude Aymerich (31,17%) i Caroline Pagès (29,34%), tots dos provinents de l’equip municipal sortint. Com que no han aconseguit d’acordar cap fusió, la fragmentació del vot progressista obre una finestra d’oportunitat a Fabresse.

Al Voló, al Vallespir i amb més de 6.000 habitants, el primer torn ha causat un gir significatiu amb l’eliminació política del batlle sortint, François Comes (15,05%), d’esquerra, que ha decidit de retirar-se sense donar cap consigna de vot. El segon torn es resoldrà així en una triangular entre Patrick Francès (43,05%), també d’esquerra i clar vencedor de la primera ronda, i dues candidatures de dreta: Alain Granat (21,23%) i Rose-Marie Quintana (20,67%). La retirada de l’actual batlle pot reforçar encara més la posició de Francès.

A Millars, al Rosselló i amb vora 4.000 habitants, antic bastió socialista passat a la dreta el 2020, el segon torn es presenta especialment fragmentat. Quatre llistes continuen en cursa –tres dins l’espai conservador– després d’un primer torn que ha situat en primera posició la candidatura de Joseph Olive (32,38%), d’una llista diversa amb el suport d’Unitat Catalana. Al darrere, Céclie Quintus (23,52%), Jacques Garsau (22,27%), batlle sortint d’Horizons, i Olivier Senyarich (21,84%) mantenen una quadrangular completament oberta. L’absència de fusions i la dispersió del vot conservador pot ser determinant.

Candidatures sense adscripció política

A cinc municipis més, la clau no és tant ideològica com local: dinàmiques personals, equilibris interns i pactes de proximitat hi tenen un pes determinant. En aquestes localitats totes les candidatures han estat adscrites ‘sense etiqueta’, és a dir, es considera que no tenen adscripció ideològica.

A Formiguera, al Capcir i amb menys de 500 habitants, la segona ronda es presenta com un duel marcat pels reagrupaments. Stephane Aggéri (31,72%) va ser la primera força, però el batlle sortint, Serge Vaills (30,82%), compta ara amb el suport explícit de les dues candidatures eliminades (19,64% i 17,82%), cosa que reconfigura completament l’escenari.

A Sant Genís de Fontanes, al Rosselló i municipi de gairebé 3.000 habitants, Jean-Claude Royo (42,7%) té un avantatge clar respecte de les altres dues candidatures: la de Nathalie Regond-Planas (32%) i la de Laurent Counord (25,3%). Sense retirades ni canvis, la mobilització serà decisiva.

A Sant Hipòlit de la Salanca, també al Rosselló i amb més de 3.000 habitants, la votació es manté a tres bandes: Guillaume Mora (41,47%) va ser el més votat per davant de Madeleine Garcia-Vidal (37,68%) i Loïck Bailly (20,85%).

A Trullars, al Rosselló i amb vora 2.000 habitants, hi ha un duel clar. Jean-Marc Bassaget (49,59%), després d’haver acaronat la majoria absoluta, parteix amb avantatge davant Pierre Fernandez (35,3%), que compta amb el suport de Sí al País Català. Malgrat que Laurent Corbacho (15,11%) s’ha retirat i ha demanat el vot per a Fernandez, Bassaget continua essent el favorit evident.

De la mateixa manera, a Paçà, al Rosselló i amb poc més de 1.100 habitants, la votació repeteix pràcticament la del dia 15. Laurent Girbau (43,30%) es manté al capdavant, seguit de Céline Davesa (34,36%), que té el suport de Sí al País Català, i de Patrick Bellegarde (22,34%).

Finalment, a Maurí, a la Fenolleda i amb poc més de 700 habitants, la competència és màxima. Michel Guallar (46,46%) i Alexandre Villa (45,6%) es disputaran la batllia separats només per quatre vots. La rivalitat personal entre tots dos –després d’haver compartit equip– afegeix tensió a una de les votacions més ajustades, que hauran de mobilitzar nous electors o convèncer els que van optar per Lola Beuze (7,88%), ara eliminada.

Aquesta deserció del vot ciutadà a les eleccions de proximitat que són les municipals ha generat un interès per part de l’institut de sondatges IPSOS. L’institut, especialitzat en estudis socials, va publicar un estudi el 15 de març passat, intitulat “Sociologia de l’abstenció”, en què analitzava les dades recollides arreu de l’estat francès. Les dades d’IPSOS corroboren el sentiment que percebien diumenge passat a Perpinyà els encarregats de gestionar els vots. Al barri del Molí de Vent, al sud de Perpinyà, a l’hora de tancar la mesa electoral, alguns lamentaven que “només s’havia vist jubilats” anar a votar. Al nord, al barri pobre del Baix Vernet, altres es preocupaven perquè s’hi havien desplaçat menys de la meitat dels inscrits.

El sondatge realitzat per l’institut IPSOS presenta dades preocupants per al futur del vot democràtic, amb una deserció massiva de les classes populars i dels fogars econòmicament més fràgils. A les municipals franceses del 2026, un 62% dels fogars que perceben menys dels ingressos mínims (1.250  euros) no va anar a votar. Un 51% dels fogars que en perceben entre 1.250 i 2.000 (la classe mitjana baixa) tampoc no va votar, ni el 42% dels fogars que tenen una renda entre 2.000 euros i 3.000 (classe mitjana). Així doncs, el 45% dels ciutadans més pobres es van abstenir, i els qui van votar van triar majoritàriament el Nou Front Popular (un 25%) o el Rassemblement National (un 17%). Els joves també van desertar les meses electorals: a tot l’estat, el 56% dels joves de 18-24 anys i el 60% dels de 25-34 anys es van abstenir a les eleccions municipals, com també el 48% dels de 35-59 anys.

A Perpinyà, si Louis Aliot va aconseguir el 50,61% dels vots exprimits, aquests representen de fet menys d’un quart dels votants del municipi: un 52,26% dels inscrits a Perpinyà no va votar diumenge. A la perifèria de Perpinyà, els municipis que van veure una llista Rassemblement National arribar a la segona volta també comparteixen dos criteris comuns: una taxa d’abstenció i una taxa de pobresa altes. Si es compara els vots aconseguits per l’extrema dreta, els abstencionistes i la taxa de pobresa dels pobles de la perifèria urbana de Perpinyà, assistim a una gran victòria de l’abstencionisme, que fa eco del desclassament socioeconòmic dels grans afores rossellonesos. A Cabestany, on la llista d’extrema dreta va aconseguir el 13% dels vots dels inscrits, un 39% no va anar a votar i hi ha una taxa de desocupació de 14%. Es repeteix a Ribesaltes, on el RN va guanyar el 20% dels sufragis inscrits, per un 33% d’abstenció i un 21% de taxa de pobresa. Elna, amb un 24% dels sufragis per a la llista del RN, condensa un 36% d’abstenció i un 22% de taxa pobresa al municipi. Com també Tuïr, amb un 16% per al candidat RN, un 36% d’abstenció i un 20% de pobresa.

Contràriament a les llistes d’esquerra o dels tradicionals partits de dreta o sense etiqueta, als municipis periurbans el Rassemblement National va aconseguir d’atreure un vot dinàmic d’una població més aviat jubilada i pre-jubilada, com el favor de les classes mitjanes baixes i mitjanes altes. A Perpinyà, malgrat les campanyes actives dels partits d’esquerra i centre-dreta en els barris més populars, el RN va guanyar a totes les meses electorals més pobres: acabà primer, amb un 37%, a Sant Mateu, guanyà un 48% dels vots al barri de Sant Jaume, un 52% i un 57% a l’Alt Vernet i un 57% a Sant Aciscle. I sempre amb una participació que no assoleix la meitat dels electors inscrits.

A Ribesaltes, el tomb més destacat l’ha protagonitzat el batlle sortint, André Bascou, dels Republicans i al capdavant del municipi d’ençà del 1983. Bascou ha decidit de donar suport al candidat de RN, Julien Potel, en un moviment que ha causat un terrabastall polític. El posicionament és important tant pel seu perfil –històricament vinculat a la dreta gaullista– com pel fet que fins ara s’havia mantingut al marge de la successió. El suport arriba després d’una primera tanda en què Potel va quedar en primera posició amb un 30,8% dels vots, en un escenari obert, perquè competirà en una votació a tres bandes amb la llista d’Amélie Parraud (27,4%) i la candidatura d’esquerres encapçalada per Laurianne Rawcliffe (16,9%). Bascou ha justificat la decisió criticant Parraud, que s’havia presentat com a continuadora del seu projecte, i ha elogiat el candidat ultra com a “preparat” i “arrelat a la vida local”.

A Cabestany, el moviment clau ha estat la retirada del candidat de dreta Jean-Pierre Brazès, que havia obtingut un 20% dels vots en la primera ronda. En un tomb inesperat, ha anunciat que es retirava per afavorir la victòria del candidat de RN, Olivier Mas, en el duel final amb la batllessa sortint comunista, Édith Pugnet. La decisió elimina la possibilitat d’una votació a tres bandes i concentra el vot de dreta entorn el candidat ultra, cosa que pot alterar l’equilibri de forces en un municipi que ha estat històricament un bastió de l’esquerra. Tot i això, Mas, que va obtenir el 23,7% dels vots, surt amb desavantatge respecte de Pugnet, que va assolir el 47,7% dels vots.

Aquests moviments s’inscriuen en una dinàmica més àmplia a Catalunya Nord, on l’extrema dreta ja governa a Perpinyà amb Louis Aliot i aspira a eixamplar la implantació municipal. Tant Ribesaltes com Cabestany, doncs, es converteixen ara en dues de les batalles més obertes i simbòliques de la segona tanda, juntament amb Elna, on l’extrema dreta també va ser la força més votada.

Una de les qüestions clau era, després de la primera ronda, si la candidatura centrista facilitaria un front comú contra el candidat ultradretà. Finalment, ha decidit de mantenir-se en la competició electoral, cosa que fa que la votació es disputi a tres bandes. En un comunicat publicat dimarts, Izquierdo va reivindicar el pes del vot favorable al canvi. “Gràcies als electors per la confiança que ens han donat en la primera tanda de les municipals d’Elna, en què el canvi ha recollit un 63,56% dels vots”, hi afirmava, marcant distància amb la majoria sortint.

Izquierdo explica que la decisió es va prendre després d’un debat intern a la candidatura. “Després d’un vot democràtic dins el nostre equip, hem decidit de mantenir-nos fidels a la nostra línia. Elegim de mantenir-nos a la segona tanda.” També ha fet una crida als habitants d’Elna que volen un canvi polític perquè donin suport a la seva candidatura: “Convidem les elneses i els elnesos que volen el canvi, amb un equip moderat, a votar per la nostra llista.”

Per la seva banda, la candidata Christelle Jimenez, que va quedar quarta, ha anunciat que no donaria cap consigna de vot. En un missatge als electors, ha explicat que no demanaria el vot per cap llista concreta i ha convidat els seus votants a elegir “l’opció que respongui millor als valors defensats durant la campanya”. Tot i això, també ha suggerit que podria ser “assenyat de marcar un canvi per al futur d’Elna”.

Durant la campanya, les tres candidatures d’oposició han insistit en la necessitat d’un canvi de govern després d’un llarg període amb el mateix equip municipal. Pere Manzanares, actual regidor i que ocupa un lloc simbòlic al final de la llista, atribueix tant la posició d’Izquierdo com la de Jimenez a desavinences personals més que no pas ideològiques, i també a un cert desgast: “La personalitat mateixa de Nicolas Garcia ha marcat el municipi durant més de vint-i-cinc anys. I això origina desgast. Això passa en qualsevol projecte polític.”

També parla de la normalització de l’extrema dreta. “A tot arreu de l’estat hi ha hagut una desdemonització [de l’extrema dreta], primer amb Marine Le Pen i després amb Bardella, que ha ofert una imatge més normalitzada. Ara hi ha una normalització clara.” I afegeix: “La prova n’és la passarel·la entre dreta i extrema dreta. Ja no fa tanta por i és més difícil de construir un cordó sanitari o un barratge republicà.” Bona part de les candidatures prioritzen els rèdits electorals en detriment de barrar el pas a l’extrema dreta. Segons Manzanares, el resultat de l’extrema dreta s’inscriu també en una dinàmica més àmplia: “És una onada que passa per damunt de tot. I és un preludi d’allò que pot passar el 2027 a les presidencials.”

El relleu de Nicolas Garcia

Aquestes municipals tenen un significat especial perquè, per primera vegada en dècades, l’històric batlle Nicolas Garcia no s’hi presenta. Figura clau del comunisme nord-català i vice-president del Departament dels Pirineus Orientals, ha governat la ciutat dinou anys en dues etapes (2001-2014 i 2020-2026) i en fa trenta-set que és regidor.

Garcia s’ha significat aquests anys en la defensa del catalanisme. Ha protagonitzat una batalla judicial per a poder emprar el català als plens municipals, després d’una impugnació de la prefectura, i també ha estat una de les veus més actives en la denúncia de la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme català. A Elna es va fer igualment l’acte central de la campanya de Carles Puigdemont en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2024.

En aquestes eleccions ha optat per preparar el relleu i ha cedit el primer lloc de la candidatura a André Trives, agricultor i regidor del govern municipal. Garcia ocupa el tercer lloc de la llista i continuarà com a vice-president departamental, però el canvi simbolitza el començament d’una nova etapa política.

L’extrema dreta al capdavant

Fortel, el candidat més votat, no és solament d’extrema dreta, sinó que també prové d’un espai situat encara més a la dreta del Rassemblement National. Durant anys es va vincular al Parti Nationaliste Français, hereu de l’Œuvre Française, dissolta per la seva ideologia petainista i antisemita. Tot i això, ha minimitzat aquest passat i l’ha presentat com una etapa de joventut.

Durant la campanya ha provat de centrar el debat en qüestions estrictament municipals i desvincular-lo de la política estatal. La seva candidatura, Elne à Cœur, es presenta com “un equip sense etiqueta política” i insisteix que vol “parlar d’Elna i únicament d’Elna”.

Segons el sociòleg Gautier Sabrià, el resultat de la ultradreta es pot interpretar més com un vot de refús al govern municipal que no pas com una adhesió ideològica clara: “Elna podria ser gairebé l’anti-Perpinyà. No sé fins a quin punt la gent vota l’extrema dreta perquè realment la vol votar o perquè vol votar en contra del batlle.”

El programa de la candidatura posa un èmfasi especial en la seguretat i descriu la ciutat com a “negligida i mal mantinguda”. En les intervencions públiques, Fortel prova de construir una imatge de moderat i responsable. Aquest discurs municipalista i sense etiqueta forma part d’una estratègia més àmplia observada en unes altres candidatures d’extrema dreta a les municipals: presentar-se com a moviments locals o equips ciutadans per a ampliar la base electoral.

Una batalla vot a vot

En el sistema electoral municipal nord-català, totes les candidatures que superen el 10% dels vots passen a la segona ronda, cosa que permet situacions com una triangular. Aquest model sol beneficiar la candidatura més votada, perquè divideix el vot alternatiu. Per això la decisió de la candidatura centrista de mantenir-s’hi pot ser determinant. Amb una diferència reduïda entre els dos candidats principals, el comportament dels electors de les altres llistes serà clau.

La participació en la primera ronda va ser del 63,62% i Manzanares considera que la clau serà mobilitzar nous votants: “L’única possibilitat és anar a recuperar la veu dels abstencionistes.” I també “posar davant de la seva responsabilitat una part de l’electorat de Marie-Ange Izquierdo per dir: ‘Escolteu, no ens heu votat a la primera ronda, però si us manteniu amb la llista d’Izquierdo o bé no voteu, afavoriu la llista de Fortel i, per tant, sereu partícips de la victòria de l’extrema dreta”.”

El seu pronòstic és clar: “Tot dependrà d’algunes desenes de vots, potser cinquanta o un centenar, però em sembla que anirà per aquí. De quin costat cauran, no ho sé. Ara és una batalla d’anar a cercar vot a vot.”

En el comunicat, la formació assegura que aquestes irregularitats “han falsejat la sinceritat de l’escrutini, han creat una ruptura d’igualtat entre els candidats” i els han pogut privar de “centenars de vots” que haurien pogut impedir la reelecció d’Aliot.

El nucli de la denúncia se centra en la disposició de les paperetes als col·legis electorals. Segons explica el cap de llista, Mickaël Idrac, en diferents col·legis electorals, les paperetes van ser col·locades del revés, de manera que no es veia ni la fotografia del candidat ni els logotips dels partits que donaven suport a la candidatura. Això, segons defensa, hauria perjudicat especialment els electors que identifiquen les opcions de vot a partir d’elements visuals.

La França Insubmisa atribueix aquesta situació a una decisió presa durant la mateixa jornada electoral. Segons el partit, un membre d’una altra candidatura hauria demanat a la prefectura que es canviés la disposició de les paperetes, i l’administració hauria ordenat als responsables dels col·legis que les col·loquessin mostrant únicament els noms dels candidats. La formació considera que aquesta instrucció es va aplicar “de manera arbitrària i sense base legal”.

A més, denuncia manca de transparència en la gestió posterior del cas. Assegura que ni la prefectura ni la comissió de control han facilitat els criteris jurídics que van justificar la decisió ni els intercanvis amb els presidents de mesa. També qüestiona que s’hagi invocat l’article R117-4 del codi electoral, que —segons un advocat consultat— no seria aplicable en aquest context. Per contra, la prefectura defensa la seva actuació i sosté que la decisió responia a criteris de claredat del vot. El prefecte dels Pirineus Orientals ha afirmat que les paperetes es van disposar de manera que fossin visibles els noms dels candidats, cosa que considera “lògica i de bon sentit” en un procés electoral. I ha recordat que serà la justícia qui haurà de determinar si hi ha hagut cap irregularitat.

Ara serà el tribunal administratiu de Montpeller qui haurà de decidir si els fets denunciats poden justificar l’anul·lació del resultat i la repetició de les eleccions, o si, per contra, es tracta d’una controvèrsia sense efectes sobre la validesa del procés electoral.

No és la primera vegada que unes eleccions municipals a Perpinyà acaben als tribunals. L’any 2008, el Consell d’Estat francès va anul·lar els comicis després de detectar irregularitats greus en el recompte, en un cas conegut com el de la “frau del mitjó”. La descoberta de butlletins amagats al mitjó d’un president de mesa va portar la justícia a invalidar el resultat i a ordenar la repetició de les eleccions, que posteriorment va tornar a guanyar el batlle sortint, Jean-Paul Alduy. Aquest precedent és una referència de la possibilitat que la denúncia tingui èxit.

XXX

A les eleccions municipals, el pes dels candidats locals continua essent molt important. La gran majoria de municipis són governats per llistes sense etiqueta política. Dels 226 municipis que hi ha a Catalunya Nord, 112 tenien una sola llista, gairebé totes sense adscripció partidista. Fora del Rosselló, fins i tot en municipis on hi havia més d’una candidatura –com ara a Font-romeu (Cerdanya)– és poc habitual de trobar llistes clarament associades a un partit polític. Això passa en casos comptats, com ara Prada (Conflent) o Ceret i Banys i Palaldà (Vallespir), tal com es pot veure al mapa:

En aquest context, solament 34 municipis tindran un batlle clarament vinculat a algun corrent polític, aproximadament el 15% del total. Això indica que la política municipal encara manté un caràcter fortament local i poc partidista. En molts municipis, continua tenint un perfil més administratiu que no pas ideològic. És en aquest context que cal situar la presència de l’extrema dreta: el Rassemblement National s’ha presentat solament en onze municipis, als quals cal afegir dues candidatures classificades d’extrema dreta per la prefectura, però sense vinculació formal amb el partit.

Unes llistes concentrades i l’assalt a la metròpoli

Darrere aquestes candidatures hi ha una estratègia institucional: més enllà de l’Ajuntament de Perpinyà, l’objectiu és la comunitat urbana: la Perpinyà Mediterrània Metròpoli, una institució que aplega trenta-set municipis i és governada per un consell comunitari de 88 membres, on el pes de cada municipi depèn de la població. El que hi té més importància és, evidentment, Perpinyà, tot i que no arriba a la meitat dels representants del consell comunitari.

Aquesta institució gestiona competències remarcables, com ara el transport públic, la planificació urbanística, el desenvolupament econòmic, la gestió dels residus, l’aigua i el sanejament, juntament amb polítiques d’habitatge i equipaments. Per això el control polític d’aquesta institució és especialment important. Governar la comunitat urbana vol dir tenir capacitat de decisió sobre el creixement urbanístic, la mobilitat o el desenvolupament econòmic de tota l’àrea, més enllà d’un sol ajuntament.

El sociòleg perpinyanès Gautier Sabrià diu que Aliot era conscient que tenia moltes opcions de guanyar a Perpinyà, però que la pretensió política anava més enllà. “L’objectiu no eren tant les municipals com poder governar la metròpoli perpinyanenca.” Segons Sabrià, això havia estat també una font de frustració per a Aliot: “Hi havia una lògica de posar candidats d’extrema dreta en l’àrea metropolitana de Perpinyà per poder facilitar que després el Rassemblement National pogués governar la metròpoli. Crec que aquesta és el repte polític que han tingut.”

Per això l’extrema dreta ha estat present en alguns dels municipis que envien més representants al consell comunitari, com ara Bompàs, Ribesaltes, el Soler i Cabestany. Un bon resultat en aquests municipis pot reforçar les pretensions d’Aliot. Vuit municipis dels onze on es presenta el RN formen part d’aquesta institució. Aliot no amaga públicament les seves ambicions metropolitanes: “Vull que la ciutat centre recuperi el seu lloc”, va dir dilluns, l’endemà de la seva victòria electoral. Segons ell, la metròpoli necessita “un altre funcionament i una altra manera de gestionar-la, amb delegacions i repartiments reals de responsabilitats”.

Després de la primera tanda de les municipals, 31 municipis dels 37 de la comunitat urbana ja han elegit batlle. El president sortint de la metròpoli, Robert Vila, de la dreta, ha estat reelegit a Sant Esteve, i també han renovat el càrrec 13 vice-presidents dels 15. Tot i aquesta aparent fortalesa, Aliot ha guanyat terreny i tot es dilucidarà en cinc municipis que faran segona votació: Ribesaltes, Cànoes, Cabestany, Salelles i Sant Llorenç de la Salanca.

Per obtenir la presidència de la comunitat urbana cal reunir 45 vots dels 88 consellers. Si cap candidat no assoleix aquesta majoria absoluta en les dues primeres votacions, la presidència es decideix en una tercera volta per majoria relativa. Aliot parteix amb un bloc important gràcies als 30 consellers que aporta la seva majoria a Perpinyà, però encara necessita una quinzena de vots més per a aspirar a controlar la institució. Per això el resultat de la segona tanda en municipis com Ribesaltes o Cànoes, on el RN arriba com a força més votada, serà determinant en l’equilibri de forces dins la metròpoli.

Una implantació encara en procés

Sabrià explica que, si es mira el conjunt del territori, la presència de l’extrema dreta continua essent limitada. “Hi ha tretze llistes d’extrema dreta a Catalunya Nord per a 226 municipis; és a dir, malgrat tot és una cosa quasi residual.” A més, aquestes candidatures es concentren geogràficament: “Són llistes presents sobretot al voltant de Perpinyà, en allò que podríem considerar l’àrea metropolitana perpinyanenca. I després una mica a la costa.”

La tria dels municipis no és casual. Molts dels llocs on s’han presentat candidatures són municipis dels més poblats. Això implica també una visió política diferent de la dels petits. “Allà ja hi ha una dinàmica més urbana, més connectada amb la política estatal”, explica Sabrià, fet que pot afavorir que les candidatures obtinguin bons resultats a remolc de la campanya d’Aliot i del partit a tot l’estat francès.

En conjunt, les localitats mostren una presència real però encara limitada de l’extrema dreta en l’àmbit municipal nord-català. Té alguns punts forts, especialment a la plana del Rosselló, però encara li costa de transformar el suport electoral en control institucional. Abans de les eleccions tenia dues batllies, les mateixes que ha aconseguit en primera tanda: Louis Aliot a Perpinyà i Gilles Foxonet a Baixàs.

“Després veiem que a Elna, Cànoes i Ribesaltes l’extrema dreta queda en primera posició”, diu Sabrià. Ara caldrà veure els resultats de la segona tanda i si funciona el cordó sanitari aplicat anteriorment.  Segons Sabrià, els resultats mostren sobretot una dinàmica d’implantació progressiva: “En aquests municipis al voltant de Perpinyà s’aprofita una dinàmica estatal i també local. No crec que tots els electors votin aquestes candidatures perquè coneguin bé el projecte o el candidat. Molts voten una etiqueta.” Així i tot, hi ha excepcions, com ara Cànoes, on la candidata Carla Muti, consellera departamental, és una figura coneguda del partit.

Sigui com sigui, l’extrema dreta encara té dificultats per a transformar el suport electoral en batllies. “Té una base bastant establerta en alguns municipis, però encara li costa guanyar ajuntaments”, diu Sabrià, que pensa que és una estratègia a llarg termini: “L’extrema dreta intenta establir-se cada vegada més també a escala municipal. Però encara li falta temps per a consolidar-se.”

El candidat ultra d’Elna

El cas d’Elna té una interpretació particular dins el mapa electoral nord-català. En aquest municipi de prop de deu mil habitants, el candidat Steve Fortel ha estat primer, amb el 39,1% dels vots, i disputa la batllia a la llista de Nicolas Garcia, dels comunistes, que governa de fa gairebé dues dècades i que aquesta vegada va de número tres en la llista encapçalada per André Trives, que ha aconseguit el 36,4%. De manera que la competència serà màxima en la segona tanda del 22 de març.

Segons Sabrià, el resultat també es pot interpretar com un vot de rebuig al govern municipal més que no pas com una adhesió clara al projecte de l’extrema dreta. “Elna podria ser gairebé l’anti-Perpinyà. No sé fins a quin punt la gent vota l’extrema dreta perquè realment la vol votar o perquè vol votar en contra del batlle.”

La candidatura de Fortel ha estat envoltada de polèmica. Investigacions periodístiques han recordat el seu passat en moviments ultranacionalistes. Segons informacions publicades per Blast, Fortel havia estat vinculat durant anys a l’entorn del Parti Nationaliste Français, una organització hereva de l’Œuvre Française, grup d’ideologia petainista i antisemita dissolt per les autoritats franceses.

Fortel ha admès haver sovintejat aquests ambients durant un temps, tot i que hi ha llevat importància i ho ha presentat com una etapa breu de la seva joventut. En aquesta campanya ha provat de centrar el debat en qüestions estrictament municipals –seguretat, espais públics o equipaments– i desvincular-la de la política estatal. Això mostra, fora del RN, una normalització de l’extrema dreta com un espai més.

En un comunicat, Izquierdo ha agraït el suport rebut i ha reivindicat que el vot favorable al canvi ha estat majoritari a la ciutat. “Gràcies als electors per la confiança que ens han donat en el primer torn de les municipals d’Elna, en què el canvi ha recollit el 63,56% dels vots expressats”, afirma el text. En les eleccions, Fortel va aconseguir un 39,1% dels vots, mentre que la llista d’André Trives, que inclou Nicolas Garcia, com a número tres, va obtenir el 36,4%. Així que la competència seria màxima el 22 de març.

La candidata explica que la decisió s’ha pres després d’un debat intern dins la candidatura. “Després d’un vot democràtic dins el nostre equip, hem decidit mantenir-nos fidels a la nostra línia de conducta. Elegim mantenir-nos a la segona volta.” Izquierdo també ha fet una crida als habitants d’Elna que volen un canvi polític perquè donin suport a la seva candidatura. “Convidem les iliberrenques i els iliberrencs que desitgen el canvi, amb un equip moderat, a votar per la nostra llista aquest diumenge.”

Amb aquesta decisió, la segona volta es disputarà a tres bandes. Sobre això, la candidata Christelle Jimenez, de la llista Elna per a tots, que va quedar quarta amb 221 vots (4,68%), ha anunciat que no donarà cap consigna de vot per a la segona volta. En un missatge als seus electors, ha explicat que convida els votants a triar “l’opció que correspongui millor als valors que hem defensat durant tota la campanya”, tot i que ha apuntat que podria ser “judiciós marcar un canvi per al futur d’Elna”.

—Primer de tot, com expliqueu la victòria d’Aliot a Perpinyà?
—Crec que hi ha diversos factors que permeten d’entendre aquesta victòria a la primera volta. En aquestes eleccions hi havia clarament una lògica de dualitat: o bé votaves per Aliot, o bé votaves contra Aliot. Podies votar esquerres o dretes, però al final la lectura era aquesta, i molta gent ha votat segons aquesta lògica. Quan mirem les xifres veiem que l’electorat d’extrema dreta és bastant el mateix a cada elecció: entre 16.000 i 17.000 persones, i és un electorat que es mobilitza passi el que passi. Després hi ha també totes les estratègies polítiques que s’han activat. S’ha parlat molt d’Aliot i de l’extrema dreta en general a l’estat francès i del procés de desdemonització, però crec que aquesta fase aquí ja s’ha superat. Quan veus el plebiscit que ha rebut, entrem en una nova fase que podríem anomenar d’institucionalització. És a dir, que ara mateix el Rassemblement National s’ha convertit en una força política absolutament normal i, més que normal, en una força central de la vida política nord-catalana, especialment a Perpinyà.

—Podeu desenvolupar aquest concepte d’institucionalització?
—Sí. És interessant quan mirem la seva llista: veiem que és una llista d’obertura i d’unió de les dretes. Hi ha membres del Rassemblement National, hi ha gent encara més a la dreta, però sobretot ha aconseguit de captar antics membres de la dreta republicana perpinyanesa, càrrecs històrics que ja havien estat regidors. També ha aconseguit d’incorporar gent que havia estat en llistes macronistes. És a dir, Aliot s’ha convertit en una figura tan central que acaba aspirant una part molt important de les dretes locals. Per això parlava d’institucionalització: el poder polític institucional a Catalunya Nord i a Perpinyà ara va de bracet amb ell. Ha aconseguit canviar la seva imatge i instal·lar-se com un polític absolutament normal, gairebé com una institució local. I això li ha permès de reagrupar molta més gent. De fet, es pot dir que ha matat la dreta republicana. Aquí és interessant el que ha passat amb els antics batlles de Perpinyà. Jean-Marc Pujol, que es va presentar contra Aliot el 2020, ha dit públicament que el votaria. I això ha provocat la reacció del seu predecessor, Jean-Paul Alduy, que ha criticat aquesta posició i ha dit que votaria la llista de l’esquerra encapçalada per Agnès Langevine. És molt significatiu: els dos últims alcaldes de la dreta republicana ara estan dividits, un votant l’extrema dreta i l’altre votant l’esquerra. Això mostra la força d’atracció d’Aliot dins de les dretes. I també es reflecteix en l’electorat. Històricament, s’ha dit que el Rassemblement National mobilitzava sobretot sectors més precaris, mentre que les classes més benestants votaven la dreta tradicional. Ara veiem que Aliot també s’ha consolidat en aquest electorat més benestant i s’ha presentat com el candidat d’aquesta petita burgesia perpinyanesa.

—En el primer mandat d’Aliot podem dir que no hi ha hagut una gran transformació. Podem esperar un canvi en aquest segon?
—És veritat que en el primer mandat no ha fet gran cosa. De fet, el seu predecessor, Jean-Marc Pujol, ja havia aplicat una política bastant dura per mirar de frenar l’extrema dreta, però al final li va acabar preparant el terreny. Aliot ha continuat en part la mateixa línia: ha fet poques coses, però ha comunicat molt, i ho ha fet d’una manera que ningú no havia fet abans a Perpinyà. No li interessa tant la premsa local com la premsa parisenca. Ha aparegut molt en canals com CNews o BFM TV, i això li ha permès convertir Perpinyà en un tema polític d’abast estatal. Quan participa en debats mediàtics ho fa sempre com a alcalde de Perpinyà, utilitzant la ciutat com a exemple per parlar de problemes socials a França. Per això, encara que a escala local no hagi fet gaire cosa, molta gent el veu molt present als mitjans. Sobre el futur, és difícil saber-ho. El fet d’haver guanyat a la primera volta li dóna molt marge polític, i això pot donar-li més llibertat per a aplicar polítiques més radicals.

—Més enllà d’Aliot, podem explicar la seva victòria per l’actuació i divisió de l’oposició?
—Realment aquesta oposició, i sobretot l’esquerra, no ha estat a l’altura. Se’ls ha escapat una mica que no competien amb qualsevol candidat, sinó amb un batlle sortint que té un cert suport i que, a més, és un polític molt professional. Al final s’ha trobat davant candidats que no són del tot professionals. Què ha passat? Aliot ha estat molt poc present en aquesta campanya en l’àmbit local. Ha fet més campanya des de París que no pas a Perpinyà. I això ha deixat els altres candidats barallant-se entre ells. És el que hem vist: a les esquerres hi havia quatre llistes. Han passat molt temps atacant Aliot, cosa que és normal, però també han dedicat molta energia a atacar-se entre ells. I fins i tot més enllà d’això: intentant desacreditar les altres llistes. Quan, per exemple, el candidat de la França Insubmisa qualifica la llista de centre-esquerra de Langevine com una llista de “dreta dura”, això em sembla força irresponsable, perquè no era el moment de ridiculitzar o fer mal a les altres llistes d’esquerres. Tinc una mica la sensació que han buscat protagonisme. Tothom volia tenir el seu moment en aquesta campanya i gairebé podríem parlar d’una mena de política de terra cremada. I això és problemàtic perquè la situació ja és prou complicada perquè les esquerres es permetin anar desunides i barallar-se.

—I això ha afectat el resultat electoral?
—Abans deia que l’extrema dreta mobilitza sempre entre 16.000 i 17.000 votants. Quan mirem l’esquerra veiem que, si sumem totes les llistes en aquestes municipals, obtenen més o menys als 12.000 vots. I si comparem amb les legislatives del 2024 o amb les presidencials del 2022, el resultat és bastant semblant. Quan la participació és baixa, les esquerres mobilitzen aquest nombre de votants: entre 11.000 i 12.000. En canvi, quan la participació és alta, com en les presidencials, els vots d’esquerres poden arribar gairebé al mateix nivell que els de l’extrema dreta. Això es pot interpretar de dues maneres: la lectura optimista és que, quan hi ha mobilització, les esquerres poden competir amb l’extrema dreta; la pessimista és que fins i tot en el millor cas gairebé mai no la superen. I això és preocupant de cara al futur. Si féssim un exercici de ciència-ficció i demà hi hagués una candidatura unitària d’esquerres, probablement tampoc no superaria l’extrema dreta.

—Anant molt bé, empatarien…
—Exacte. I cal tenir en compte una altra cosa: els votants de la dreta tradicional probablement anirien cap a l’extrema dreta i no cap a l’esquerra. Per tant, es pot fer una lectura bastant pessimista del futur polític de Perpinyà. Sembla complicat que les esquerres s’hi puguin imposar si no canvien aquestes dinàmiques.

—Us ha sorprès que la França Insubmisa no hagi arribat ni al 10% que permet d’accedir a una hipotètica segona tanda?
—Sí, crec que és un resultat dolent. Jo m’esperava que el candidat de LFI fos segon o tercer. És interessant perquè a les últimes presidencials qui havia tret més vots a Perpinyà dins les esquerres havia estat Mélenchon, i a les legislatives també hi havia una dinàmica bastant favorable a aquest espai polític. Per tant, la tendència dels últims anys semblava indicar un vot més aviat radical d’esquerra. Però aquí tornem a la qüestió de la personalització de la política. Langevine tenia un perfil polític conegut: és vice-presidenta de la regió Occitània i ja s’havia presentat abans. També ha jugat la carta d’obertura cap al centre i fins i tot cap a sectors de dreta moderada. En canvi, el candidat de LFI potser no ha sabut aprofitar la dinàmica estatal i, a més, ha estat bastant ofensiu amb les altres llistes d’esquerres. I les enquestes mostren que la gent vota més fàcilment l’esquerra quan es presenta unida i amb un projecte clar.

—El fet que ara les esquerres tornin a tenir regidors a l’ajuntament els pot donar més visibilitat per al futur?
—Sí. Encara que siguin pocs regidors, és important. Venim d’un mandat en què el consell municipal era dominat per l’extrema dreta amb majoria absoluta i la resta era la dreta republicana. I en el mandat anterior havia passat just el contrari, de manera que fa més d’una dècada que les esquerres no tenen presència al consell municipal. Encara que sigui gairebé simbòlica, crec que és important. A més, hi ha una certa opacitat en la vida política perpinyanesa. Aliot comunica molt bé, però sovint no sabem què es decideix realment dins l’ajuntament. Els regidors d’esquerres poden fer una feina important: posar llum sobre què passa dins del consistori i actuar com a altaveu.

—El catalanisme ha tingut algun paper en aquestes eleccions?
—Crec que analitzar la política de Catalunya Nord a partir del prisma del catalanisme és una cosa que agrada molt al sud, però que aquí no reflecteix gaire la manera com es viu la política. Dit això, sí que té una dimensió simbòlica molt forta. Per exemple, el canvi de “Perpinyà la Catalana” per “Perpinyà la Radiant” ha molestat molta gent. La catalanitat té un pes emocional important i amb aquesta simbologia no s’hi pot jugar. De fet, una de les mobilitzacions més importants que hi ha hagut al territori va ser la protesta pel canvi de nom de la regió a Occitània. Durant la campanya, el retorn de “Perpinyà la Catalana” s’ha convertit gairebé en la proposta més antifeixista i més fàcil de defensar per part de les esquerres. Però, més enllà d’aquest element simbòlic, la presència del català en la campanya ha estat més aviat de baixa intensitat. Molts candidats han proposat de recuperar aquest lema, però sobretot com un gest simbòlic o una estratègia de màrqueting electoral. En realitat, ningú no presentava grans propostes polítiques sobre la llengua o la catalanitat. També hi ha partits que aquí anomenem catalanistes o regionalistes, com Unitat Catalana o Sí al País Català, que sovint tenen força ressò al sud perquè hi ha militants que s’expressen en català als mitjans, però això pot donar una imatge una mica esbiaixada de la realitat, perquè no és clar que aquests moviments aportin gaires vots a les candidatures en què participen. En aquest sentit, el catalanisme és present sobretot com a element simbòlic i identitari, però no ha estat un factor central que hagi determinat el vot en aquestes eleccions.

—Hem vist també presència de candidatures d’extrema dreta en més municipis de la plana del Rosselló, com Ribesaltes. Hi ha una expansió de l’extrema dreta?
—És interessant parlar d’això. En aquestes eleccions hem vist una dinàmica que també existeix a escala estatal: cada cop hi ha més candidatures que es presenten sense etiqueta de partit. Això fa que de vegades sigui difícil saber exactament quines llistes són realment d’extrema dreta. En aquestes municipals hi havia només tretze llistes classificades com a extrema dreta per la prefectura, onze de les quals del Rassemblement National. Si ho comparem amb el nombre total de municipis de Catalunya Nord –que són 226–, veiem que en realitat continua essent un fenomen bastant limitat. La major part d’aquestes candidatures es concentraven al voltant de Perpinyà, és a dir, a l’àrea metropolitana, i també en alguns municipis de la costa. A Elna o Ribesaltes, per exemple, les candidatures d’extrema dreta han quedat en primera posició a la primera volta. Dit això, encara els costa guanyar alcaldies. Els dos candidats que han guanyat a la primera volta ja eren alcaldes sortints: Aliot a Perpinyà i Gilles Foxonet a Baixàs. Tinc la sensació que en alguns casos els electors voten més aviat una etiqueta política que no pas un projecte o una persona concreta. En altres casos, el vot pot ser també un vot de protesta. Per exemple, a Elna potser hi ha gent que vota l’extrema dreta no tant per convicció ideològica com per oposició a l’equip municipal actual. Per tant, crec que hi ha una dinàmica d’implantació progressiva de l’extrema dreta a escala municipal, però encara falta temps perquè s’estableixi molt més.

—Sembla que han elegit els municipis amb més projecció mediàtica.
—Sí, també hi ha això. Han triat municipis bastant poblats de Catalunya Nord. Ribesaltes, Cabestany o Canet formen part dels municipis més poblats. I en aquests llocs hi ha una dinàmica més urbana, que no és la mateixa que en pobles petits. També cal tenir en compte una altra cosa: Aliot sabia gairebé segur que tornaria a guanyar a Perpinyà. El seu objectiu real no eren només les municipals, sinó també controlar l’aglomeració de Perpinyà, és a dir, la metròpoli. Actualment, aquesta estructura és governada per la dreta republicana. I això és una cosa que frustra molt Aliot. Per això crec que hi havia una estratègia de presentar candidatures d’extrema dreta als municipis de l’àrea metropolitana per facilitar que el Rassemblement National pugui governar aquesta aglomeració en el futur.

—Una altra qüestió és la possible inhabilitació d’Aliot. Com pot afectar això a Perpinyà?
—És una qüestió molt interessant. Quan va sortir aquesta notícia molta gent va tenir esperança. Però també va suscitar una reacció d’adhesió molt forta entre els seus simpatitzants. Hi ha un sector de l’electorat que ha comprat el discurs del Rassemblement National segons el qual la justícia no és neutral sinó política, fins i tot una justícia d’esquerres. A Perpinyà es va veure clarament: després d’aquesta notícia el partit va guanyar militants i simpatitzants. Durant la campanya, curiosament, gairebé no se n’ha parlat. I això és sorprenent perquè és un alcalde que podria ser inhabilitat durant molts anys. Però també és una particularitat del territori. Aliot no és l’únic polític local amb problemes judicials que continua guanyant eleccions. Hi ha exemples molt clars. Al Barcarès, per exemple, l’alcalde governa des del 1995. Quan és inhabilitat deixa el càrrec a la seva dona. Entre el 2024 i el 2025 fins i tot tenia prohibit d’entrar al seu municipi per una sentència judicial. També hi ha precedents a Perpinyà. El 2008 hi va haver un escàndol electoral que va causar l’anul·lació d’una elecció municipal per frau. Es va tornar a votar un any després i va tornar a guanyar el mateix candidat. Tot això mostra que les qüestions judicials no sempre penalitzen els polítics. Fins i tot els poden reforçar. Aliot ha utilitzat molt el discurs de la victimització: que la justícia vol impedir que governi. I això pot reforçar la seva imatge antisistema davant una part de l’electorat.

A Elna, la llista encapçalada per Steve Fortel ha arribat primera amb el 39,1% dels vots i s’enfrontarà en una segona tanda molt ajustada al candidat de l’esquerra, André Trives (36,4%), de la qual forma part com a número tres l’actual batlle de la ciutat, Nicolas Garcia. En aquesta ciutat històrica, el resultat confirma la consolidació del vot ultradretà a la plana del Rosselló.

La tercera localitat amb més habitants és Ribesaltes, on la candidatura del Rassemblement National encapçalada per Julien Potel ha estat la més votada amb prop del 31% dels vots. La ciutat es prepara per a una segona votació insòlita amb cinc candidatures que han superat el 10% dels sufragis, un panorama poc habitual a les eleccions municipals. Potel ha triplicat gairebé el resultat que l’extrema dreta havia obtingut el 2020 i parteix com a favorit en una ciutat que havia estat governada d’ençà del 1983 per André Bascou, dels Republicans. Encara a la plana del Rosselló, a Cànoes, la candidata ultradretana Carla Muti ha estat la més votada, amb un 30,7% dels vots, en un panorama molt fragmentat. La segona votació es presenta oberta, amb tres candidatures separades per pocs vots.

En més municipis de l’entorn de Perpinyà, el partit també consolida presència electoral tot i no guanyar. A Bompàs, la llista del RN ha superat el 33% dels vots, i al Soler ha arribat a més del 32%. Són percentatges que, tot i no traduir-se en batllies, reflecteixen una implantació creixent en ciutats mitjanes.

En més municipis trobem la continuïtat de batlles sortints amb victòries àmplies a la primera tanda. És el cas de Canet de Rosselló, on Stéphane Loda, d’una candidatura diversa de dreta, ha estat reelegit amb més del 84% dels vots; o de Sant Esteve del Monestir, on Robert Vila, en una llista de dreta, ha superat el 61%. A Portvendres, el batlle sortint, Grégory Marty, de dreta diversa, també ha revalidat el càrrec amb gairebé el 80% dels sufragis, i ha aturat l’extrema dreta. Als Banys i Palaldà, l’actual batllessa Marie Costa també ha estat reelegida amb més d’un 60% dels vots.

Banyuls de la Marenda ha registrat una altra sorpresa, amb la victòria del candidat de l’esquerra Aurélie Maillols sobre el batlle sortint, en aquesta primera votació. A Ceret el batlle serà Michel Coste, de l’esquerra; a Cabestany, Edith Pugnet, també de l’esquerra diversa, encapçala la votació, amb un 47,71%, contra el 23,74 de RN; i a Argelers solament candidatures d’esquerra passen a la segona ronda.

En la major part de municipis, però, els batlles seran independents, sense etiqueta. De fet, en moltes localitats, 112 de 226, hi havia solament una llista, la majoria sense color polític, com és el cas de Font-romeu, Prats de Molló i Vilafranca de Conflent.

Aliot mateix ha anunciat la victòria al balcó de la casa de la ciutat, i l’ha qualificada de “resultat històric”. Amb aquest resultat, tindrà una amplíssima majoria al consistori, amb el 78% dels regidors: 43 dels 55 que en formen part. També obté 30 consellers del consell comunitari dels 38 que s’elegeixen a la ciutat, de manera que l’extrema dreta també controlarà aquest ens.

El batlle ha aconseguit 16.835 vots a la primera volta, una xifra molt superior a la del 2020. Aquell any havia obtingut 9.273 vots en la primera ronda i 15.743 en la segona, quan es va imposar finalment amb el 53,09%.

La capital de Catalunya Nord és la ciutat més gran governada per l’extrema dreta a França, i aquestes eleccions eren observades com una prova clau de la capacitat del RN de consolidar el seu poder institucional. Amb aquesta victòria, Aliot reforça el control del partit i governarà la ciutat sis anys més amb majoria absoluta.

Sense alternativa clara

El segon lloc ha estat per a Agnès Langevine, amb el 15,94% dels vots, que tindrà quatre regidors. Ha estat la principal alternativa en aquestes eleccions. El tercer lloc ha estat per a Bruno Nougayrède, amb un 13,45% i també quatre regidors. Per sota del 10% hi ha hagut Mickaël Idrac, de la França Insubmisa, amb el 9,60% i dos regidors, i el socialista dissident Mathias Blanc, amb un 8,94% i dos regidors. 

El resultat és també un revés per a l’esquerra alternativa. Fins i tot el dirigent de la França Insubmisa, Jean‑Luc Mélenchon, s’havia desplaçat a Perpinyà per fer campanya, però el suport no s’ha traduït en un impuls electoral significatiu.

El context polític era diferent del de fa sis anys. Aleshores, les eleccions van ser un duel directe amb el batlle conservador Jean‑Marc Pujol. Aquesta vegada, el candidat de l’extrema dreta ha ampliat encara més el seu suport electoral incorporant bona part de la dreta local: una desena d’antics col·laboradors de Pujol —inclosa la seva esposa— s’han integrat a la candidatura del Rassemblement National, i ell mateix havia afirmat que votaria Aliot.

De les llistes alternatives, malgrat la diversitat, cap no s’havia consolidat com a rival principal, un factor que pot explicar també la desmobilització electoral. L’abstenció s’ha enfilat fins al 52,26%.

Tot amb tot, el futur polític del batlle continua condicionat per una causa judicial. Aliot és un dels acusats en el cas dels assistents parlamentaris del Front National al Parlament Europeu i podria ser inhabilitat si la condemna es confirma en apel·lació. Si fos el cas, hauria d’abandonar el càrrec malgrat haver estat reelegit.

Sigui com sigui, la victòria consolida Perpinyà com el principal bastió municipal del Rassemblement National i reforça el pes polític d’Aliot dins l’estratègia territorial de l’extrema dreta francesa, en un moment en què el partit aspira a ampliar el seu poder institucional amb vista a les presidencials del 2027.

La capital de Catalunya Nord és la ciutat més gran governada per l’extrema dreta, i el resultat era observat com una prova clau de la capacitat del Rassemblement National de consolidar el seu poder institucional. Amb aquesta victòria, Aliot reforça el control del partit i tindrà majoria al consistori durant sis anys més. És la primera vegada en cinquanta anys, pel cap baix, que un candidat guanya les eleccions a la primera tanda.

El segon lloc ha estat per a Agnès Langevine, que ha aconseguit un 15,94% dels vots. El tercer ha estat Bruno Nougayrède, amb 13,45%. Per sota del 10% ha quedat Mickaël Idrac, que ha assolit el 9,60% i Mathias Blanc, amb un 8,94%. Calia superar el 10% per a accedir al segon torn, però amb els resultats d’Aliot no es tornarà a votar el 22 de març.

Aliot ja havia guanyat clarament les eleccions del 2020. En la primera tanda va obtenir el 35,65% dels vots i en la segona es va imposar amb el 53,09%, en un duel directe amb el batlle d’aleshores, Jean-Marc Pujol. Aquesta vegada, el candidat de l’extrema dreta ha ampliat el suport electoral i ja ha aconseguit la majoria absoluta en la primera votació.

Però el context polític era diferent del de fa sis anys. Pujol mateix havia anunciat que votaria Aliot després d’una operació política que ha reconfigurat la dreta local: una desena d’antics col·laboradors de l’ex-batlle –inclosa la seva esposa– s’han integrat en la candidatura del Rassemblement National. La campanya ha tingut també una dimensió estatal. El president del RN, Jordan Bardella, va encapçalar un gran míting de suport a Aliot a la ciutat.

Així i tot, el futur polític del batlle continua condicionat per una causa judicial. Aliot és un dels acusats en el cas dels assistents parlamentaris del Front National al Parlament Europeu i podria ser inhabilitat si la condemna es confirma en apel·lació. Si fos el cas, hauria d’abandonar el càrrec malgrat haver estat reelegit.

Amb tot, la victòria d’avui consolida Perpinyà com el principal bastió municipal del Rassemblement National i reforça el pes polític d’Aliot dins l’estratègia territorial de l’extrema dreta francesa.