Keret diu això: “Vaig a la platja i em menjo un gelat. I a la platja sento un so vertical: bum, bum, bum. Sé que són bombes que cauen a Gaza i maten gent. Tinc dues forces dins meu. Una em diu: ‘Etgar, tota la vida has lluitat per un estat palestí. Has rebut amenaces de mort de jueus d’extrema dreta que et volen matar. Et boicotegen.’ No puc llegir a la ciutat on faig classes. El batlle m’ho prohibeix perquè diu que soc un traïdor. Ets un bon paio. Et pots menjar aquest gelat. No passa res.

I llavors dic: ‘Tros de…! Com t’atrevei… Saps perfectament que hi ha gent que parla la teva llengua, que ha segut amb tu al mateix cafè, que probablement ha llegit els teus llibres, i que ara es torna boja. Saps que es venja, d’una manera venjativa i desmesurada, fent coses que són una bogeria i tu menjant-te un gelat, tros de merda? T’hauries de podrir a l’infern.’

I totes dues narratives tenen el seu què. El problema és que no són meves. Jo sóc una mena de complexitat formada per totes aquestes coses, i més. Però el món va cap aquí, i ens vol fer aquesta cosa tant de xarxes socials: ‘Comparteixo o bloco? M’odio a mi mateix o m’estimo a mi mateix?’ Em puc trobar, en una entrevista, cridant-li a un periodista i dient-li: ‘Vés a cagar, em boicoteges, tros de merda!’ I també em puc trobar, en una entrevista, plorant i dient: ‘No sé què dir-te, tu: visc al pitjor país del món.’ Moralment, ho és. Per sobre de tot, ho veig així. I aquí ja no es tracta de si sóc un bon amant o un bon veí. Es tracta de si sóc un assassí en massa o no. Tradicionalment, els éssers humans poden contenir l’ambigüitat. Però la intensitat d’aquesta ambigüitat es fa cada vegada més gran.

Molts israelians viuen aquesta dualitat: ‘Sóc una persona normal que viu una vida normal? O sóc una persona boja, un ésser horrible? Com és que el 7 d’octubre no vaig ni intentar de salvar el meu germà? Per què vaig fugir del país durant sis mesos?’ Al final, tot va fent xup-xup, i res no és clar. A mi m’hi agrada aportar ambigüitat i obscuritat, als meus contes.” (Extracte de l’entrevista feta a Etgar Keret, dijous passat. Dimarts publiquem l’entrevista sencera. No sé si m’hi cabran els dotze contes. Pot ser que els publiquem per parts, tu, que l’home jutja poc, però pensa molt).

De primer, la llibreria Lello. Un amic m’havia dit que era una de les més belles mai vistes. Coneguda històricament com a Livraria Chardon, és un edifici obert el 1906, no gaire gran, de façana neogòtica i modernista. Un temple cultural que fascina per la sinuosa escala central de graons de color carmí, la claraboia vidrada del sostre que l’omple de llum natural, les prestatgeries de fusta tallada fins al sostre i els busts d’escriptors portuguesos. Doncs no l’he poguda visitar, això que he descrit ho he tret de les xarxes. M’he negat a fer la cua per entrar-hi. Una cua que pot durar una hora o més, ateses les reduïdes dimensions de la Lello. No és que el personal hagi embogit per la lectura a Porto, sinó que en aquesta llibreria es va rodar una de les pel·lis de Harry Potter… i va començar la invasió.

Ara ja ningú en diu la Lello, ara és la llibreria de Harry Potter. Tant, que la llibreria fa pagar 10 euros d’entrada (que et descompten si hi compres). Si no, els compradors de llibres la trobarien sempre plena dels invasors harrypottians, que segurament la immensa majoria es limiten a mirar-la i treure’n fotos a cabassos. Veuran els llibres almenys en les imatges de les prestatgeries que roben amb el mòbil.

Més Culturlàndia m’espera, i més escandalosa. A la Casa de Serralves, el palau art déco de la fundació del mateix nom i del seu parc, esplèndid, que també dóna cabuda al Museu d’Art Contemporani ideat per l’arquitecte Alvaro da Siza i dirigit de bon començament pel valencià universal Vicent Todolí que ara cria cítrics i en fa museu natural al seu poble, i no m’estranya que hagi deixat les direccions de museus enrere. Però no fem més marrades. Anem a la Casa de Serralves. El palau rosat, dels anys 30, farà aviat un segle. És més que una casa, les amples i immenses sales són les d’un palau.

Els amics, bons coneixedors de l’edifici, me l’havien prefigurat com un dels llocs art déco probablement més bonics. Porto és una de les capitals d’aquest estil elegant i racionalista, de quan la ciutat pesava en el mapa del comerç europeu amb les Amèriques. S’arriba a la Casa de Serralves per un parc de roserars, una passarel·la de fusta d’uns quants metres d’altura entre els arbres, escultures, un cafè i casa de te, un jardí ordenat i alhora lliure de créixer, una alenada d’equilibri. Mentre avancem cap a la Casa hi veiem un dit enorme blanc i alhora fosc de sentit, indesxifrable. Fa un gest obscè, la figa. Trenca l’harmonia i t’insulta i embruta la vista, tant si mires cap a la casa com si mires des de la casa al jardí. Enorme, fastigós, incomprensible que hi sigui. Doncs hi és. Una gran cartel·la de pedra informa: és obra de Maurizio Cattelan, l’italià que s’ha fet famós amb gracietes d’aquest tipus, com ara el vàter d’or que volia col·locar a la Casa Blanca whasingtoniana. I aquesta figa?

Doncs diu Culturlàndia que és un antimonument que se’n riu dels monuments. Ah. En marbre blanc de Carrara, poca broma. L’original (els escultors tenen dret a unes còpies de més de cada obra) és a Milà, a la plaça de la Borsa. Home, potser sí, allí. I més ara. Si era una broma sobre la crisi del 2008, els diners van respondre comprant l’escultura, que fa petar de riure, si fem servir el lliure arbitri, que per a alguna cosa el tenim. Te’n fums de nosaltres? Te la comprem! La figa altíssima té nom: L.O.V.E., que a més de remetre en un primer moment a la paraula anglesa ‘amor’ ve a dir, en italià, segons el graciós MC: “Llibertat, Odi, Venjança, Eternitat”. No ho pots criticar, t’adverteix la cartel·la, perquè “no cerca el consens sinó provocar una reflexió crítica sobre les institucions, la memòria col·lectiva i els marcs culturals que configuren el present”. Uau.

Quant li han pagat? Quant ha costat fer-la? Hi és des d’aquest mateix any de manera fixa, després de l’expo que la Casa de Serralves va dedicar al llest MC.

L’horror, l’horror, que deia aquell. Un horror que no s’acaba aquí, en el mateix parc. Mentre passegem de tornada i en parlem, veiem a uns quants metres una figura blanca que sembla un banc. Ens hi asseurem una estoneta, pensem. Doncs, no. És un altre Cattelan. Un home ajagut sobre un banc, un sense-llar. Un sense-llar que orina. Tal com ho llegiu. L’aigua raja de la titola de marbre blanc de Carrara, dels més cars. Pobra aigua malmesa, tan escassa avui arreu. També, diu la cartel·la, aquest és un antimonument, perquè, “qui ha dit que no hi pot haver al carrer una figura d’un home pixant?”. Culturlàndia, 10 punts.

I és que el capitalisme ho empastifa tot, d’això s’alimenta, d’això creix, de no deixar escletxa ni àmbit de la nostra existència per monetitzar. Creieu que exagero, que em passo de frenada? Els oligarques del món fa anys que malden per ser els primers a dominar la intel·ligència artificial amb l’únic objectiu de dominar-la, de posseir-la per tal de controlar les masses i enriquir-se (encara més) amb aquestes noves eines. Fa temps que hi ha murmuris socials en el debat del nou temorós paradigma de la IA. Quins són els límits? Com es regularà tot plegat? Quines feines substituirà? Hem de relaxar-nos i no patir excessivament o fem bé d’estar-ne amatents? Mentre els plebeus del sistema ens mirem amb estranyesa aquest nou món que s’obre davant nostre i juguem com infants de nivell usuari amb les quatre eines que coneixem de la IA per fer quatre preguntetes, per generar imatges gracioses o per consultar l’horòscop, els poders fàctics ja han batejat la nostra classe social amb un nou concepte que, si no esglaia, és perquè no sorprèn, però no obstant això, costa de llegir-lo, costa d’assumir-lo sense sentir nàusees. Aquesta setmana, una notícia de SkyNews deia que un banc amb seu a Anglaterra substituiria el seu “capital humà de valor menor” per la IA. Traduït a un llenguatge menys mercantilista, menys vomitiu i més planer quedaria així: el banc substituirà les persones més prescindibles per la IA.

Però deixem de creure que el nom no fa la cosa, perquè la fa i molt, fa el concepte i fa la malaltia. Si ens anomenen així és perquè així ens conceben i perquè així volen que ens veiem a nosaltres mateixos, perquè el que queda clar és que la intel·ligència artificial no vindrà a descarregar-nos de la feina per fer-nos més lliures, per regalar-nos el temps que ens roben de vida en produir, vindrà a esprémer-nos mercantilistament, vindrà a precaritzar-nos encara més i a fer-nos més esclaus. Costa d’imaginar com poden collar-nos encara més en l’àmbit laboral, però ho faran, i d’aquí el perill, perquè ja som al límit. És ben sabut que les condicions actuals incideixen de manera rellevant en el nostre estat d’ànim, i expliquen el perquè d’aquest augment dràstic de trastorns mentals (que no malalties) o, dit d’una altra manera, malalties causades pel sistema. Ara per ara, gairebé un 13% dels suïcidis tenen una relació directa amb l’estrès i la pressió laboral, amb la deshumanització del productivisme. El panorama fa por, però que en faci no vol dir que ens hàgim d’amagar i veure com, definitivament, ens devasten i el món se’n va en orris, vol dir precisament al contrari, que hem d’alçar, que hem d’estar alerta i que hem de tornar a valorar-nos i a lluitar pels nostres drets oblidats. No hem de normalitzar sentir-nos culpables per estar emocionalment exhaustes, moralment moixos. No hem de normalitzar viure sota pressió constant, no hem de normalitzar que gran part de la població tingui ansietat, atacs d’angoixa freqüents i que hagi de medicar-se per dormir, per viure, i que hagi d’anar a teràpia per poder retornar a si mateixos en aquesta alienació flagrant que patim. Anem al psicòleg, si és que el podem pagar, per explicar que ens sentim pobres (ho som), que no arribem a tot, que no podem més, i que, a sobre, ens sentim fatal i disparem la responsabilitat en nosaltres.

Fer-nos sentir culpables de la nostra misèria, aquesta és la gran victòria del capitalisme, dels qui continuaran dirigint les nostres vides, aviat, des dels tentacles de la IA. Els psicòlegs no existeixen perquè aprenguem a adaptar-nos millor a un sistema disfuncionaI, perquè aprenguem a tolerar les opressions, existeixen perquè aprenguem a reconèixer-nos de nou i per fer-nos entendre que el problema no és individual, és col·lectiu, sistèmic. I per aquest motiu, el pitjor precepte que podem seguir, venerar i practicar és l’individualisme que predica el capitalisme, perquè també de l’individualisme en treuen rèdit: com més temps passem aïllats, sols, pensant només en el nostre benestar, més consumim, més ens desconnectem del fet humà per connectar-nos a la pantalla i menys possibilitats tenim d’aprendre, de debatre, de contrastar idees i emocions. Cal que obrim els ulls i comencem a adonar-nos que segregar-nos, girar la mirada endins i oblidar el de fora, deixar de pensar-nos gregàriament, com a comunitat, com a tribu, és la nostra mort. És urgent que entenguem que l’únic poder de l’individualisme és posar-lo al servei de la força comuna per combatre aquells que ens volen reduïts al no-res, que ens convertiran en el que ja ens han dit que som, “capital humà de valor menor”.

Encara que existeixi una història així, seria difícil de relatar.
Si no queda ningú que l’hagi viscuda, qui podria explicar-la?
Per això sempre ha de quedar algú,
encara que només sigui una persona.

Kim Ae-ran

La part difícil no és el maltractament.
La feina grossa és controlar el relat.

Sarah Manguso

Al febrer es van publicar gairebé alhora aquests dos llibres: Quatre veritats i una mentida de Kim Ae-ran (traducció de Paula Martínez Gual i Anna Sánchez Sivill), de Godall Edicions, i Mentiders de Sarah Manguso (traducció de Ferran Ràfols Gesa), de l’Altra Editorial. Hi ha un diàleg entre les dues novel·les que va més enllà de l’evidència del títol. Un diàleg que va més enllà del tema o la trama. Manguso és nascuda als Estats Units l’any 1974 i Ae-ran va néixer a Corea del Sud l’any 1980. Es pot dir que són de la mateixa generació. I si investiguéssim segurament trobaríem un bon enfilall de lectures compartides. Però encara que no fos així, els seus dos llibres es parlen, com es poden parlar tots els llibres si els llegeixes seguits, sí, ja ho sé, però aquests dos encara més, que hi ha un diàleg que comença pel què i acaba pel com.

A Quatre mentides i una veritat s’encreuen les vides de tres adolescents en un moment crucial en què mentir o que els menteixin determinarà el seu futur. Són tres personatges molt sols. A Mentiders tenim una dona que es casa i durant catorze anys sosté la mentida del seu matrimoni. És un personatge també molt sol. Ae-ran ens explica les històries dels tres joves trenant-les. Manguso desplega la seva història en una mena de dietari exhaustiu fins a l’angúnia, un diàleg amb ella mateixa que el lector sovint llegirà amb una certa incomoditat. Totes dues autores exploren el mateix des de llocs diferents i la sud-coreana més líricament i la nord-americana més prosaicament ens fan una radiografia del nostre entorn fet de mentides.

Una mentida no ho és fins que no es diu que ho és, mentrestant pot ser una vida que se sosté perfectament, un matrimoni feliç, una feina que ens omple, tantes coses. Fins que arriba la paraula i posant nom al que passa desmunta la ficció. Es pot viure dins la mentida, si no es descobreix. Pots fins i tot mentir-te a tu mateixa per no haver de viure a la intempèrie de les veritats. Però també pot ser que necessitis desxifrar-ho tot, catalogar-ho, classificar-ho, veritat a una banda i mentida a l’altra. I potser topes amb algú que no està disposat o no està a punt de fer aquest pas. O fins podria ser que fossis una perfecta constructora de mentides per protegir qui t’estimes de veritat. Les combinacions són infinites i entre aquestes dues autores el ventall que se’ns dibuixa és tan ampli que s’arriba a tancar sobre si mateix, però completament obert.

“Jo era una mentidera, però llavors encara no ho sabia”, escriu Manguso.

“‘Perdona, no en sé, de mentir’. Presumia de ser honest i de no poder dir res de bo només per dir, i no pensava que això deixava en evidència la seva incompetència”, escriu Ae-ran.

Són infinites les raons per mentir, per mentir-se.

Són infinites les maneres de mentir, i de mentir-se.

De vegades mentir, i fins i tot mentir-se, és l’única manera de sobreviure. Et menteixes en present i penses que quan això sigui passat ja ho abordaràs des del futur.

De vegades la mentida ets tu.

“No tothom vol una sinceritat absoluta, sobretot si la veritat no aporta res”: és Kim Ae-ran.

“M’aïllo perquè és cansadíssim fer veure que el meu matrimoni funciona”: és Sarah Manguso.

El personatge de Manguso, amb una primera persona que és un estilet, desmunta una relació alhora que es desmunta a si mateixa i la mentida on s’ha aixoplugat. És una prosa tan directa i despietada amb ella mateixa que hi ha moments que pidolaries una mica de falsedat o d’eufemisme per entomar-la.

Els personatges d’Ae-ran no ens parlen directament, ens són explicats i que se’ns digui tot a través d’un tel poètic no endolceix gens la veritat que amaga i l’entramat de mentides sobre les quals se sostenen aquestes tres vides a mig dibuixar.

“Vaig començar a entendre què és una història. És una manipulació. Una manera de contenir el caos incontrolable”, escriu Manguso.

“I quantes mentides com aquesta hi ha amagades en la vida dels altres?”, escriu Ae-ran.

He imaginat Kim Ae-ran i Sarah Manguso escrivint cadascuna a casa seva, Seül i Los Angeles, potser en algun moment han teclejat alhora la paraula mentida cadascuna en el seu idioma. He vist al mapa que amb el Pacífic al mig, Seül i Los Angeles es pot dir que estan a la mateixa altura, que es pot traçar una línia recta per anar de l’una a l’altra, navegar de ciutat a ciutat i d’autora a autora. Són tretze hores de vol, si triem l’avió.

“Quan ets un mentider sempre saps alguna cosa que els altres no saben”, diu Manguso des d’una banda del Pacífic. I Ae-ran, des de l’altra banda, respon: “Almenys jo puc acabar aquesta història com jo vulgui.”

Suposo que confien en el pas del temps, aquesta inèrcia. Suposo que pensen que transcorren els mesos, els anys, i que, en aquest transcórrer, l’atenció, l’interès, el comsedigui, decandirà. Allò que els deixaven anar a les víctimes del metro, ho recordeu?, que quina llanda, cada mes, cada dia 3 allà a la plaça, és que no us en cansareu mai?

No.

La primera sessió de la comissió d’investigació sobre la dana creada a les Corts (exactament, “comissió d’investigació sobre les causes de les inundacions causades per la dana”, que el títol que hi donen ja és una definició d’intencions… i de no-intencions) es va dur a terme el 27 de gener de l’any passat i va durar, exactament, onze minuts. Que això no és excepcional, en realitat, perquè la primera sessió és merament constitutiva, votació per a la presidència i mesa i para de comptar, però que llegir-ne la transcripció dóna unes quantes claus de la cosa: perquè allà s’hi veu com el PP ja tenia clar que en cedia la presidència a Vox (el PP no va presentar candidat al càrrec i va votar la proposta dels ultres-ultres que els sostenen el govern) i perquè es veu també de quines (males) maneres van esbandir la petició perquè mesa i portaveus es reunissin immediatament per tal de fixar termini per al pla de treball: ah, sí, ben aviat (Vox); però la cosa normal seria… (Compromís); calle, que no té l’ús de la paraula (PP); es tanca la sessió (Vox).

Després hi ha hagut, tan sols, nou sessions. I ja han anunciat que la comissió (escric comissió i no sé quin nom mereix, aquesta representació que han ordit, aquesta ofensa) s’acabarà la setmana entrant, el 27 de maig. Pim-pam i sense que hi hagin comparegut, perquè no els han citat, ni Salomé Pradas (ex-consellera de Justícia) ni Emilio Argüeso (el segon de Pradas), per exemple, que formaven part de la direcció d’emergències el fatídic 29 d’octubre de 2024, quan la torrentada va agafar desprevinguda una població que no havia estat avisada per les autoritats ir-responsables, quan aquesta desídia dels qui ocupaven els càrrecs del govern que encapçalava Carlos Mazón (el d’El Ventorro, sí, el d’El Ventorro) va causar tanta desgràcia, tantes morts que s’haurien pogut evitar.

El PPox, aquesta unitat d’interessos i ideologia que forgen les circumstàncies, es va repartir el comandament de la comissió de les Corts, va establir-ne el “pla de treball” (tantes cometes, aquí) i el calendari i, tatxan, de seguida ha tingut redactades les conclusions de la cosa. S’exposaran a la darrera sessió que han programat. Perquè diuen que ja és tot clar, que han aconseguit “material suficient” i que, per no caldre, no cal ni completar aquell “pla de treball” que ells mateixos havien fixat (i on originàriament sí que hi constaven les declaracions de Pradas, Argüeso et alii). A les “conclusions” (quantes cometes, avui!), i sense sorprendre ningú, Carlos Mazón i el seu govern hi queden exempts de responsabilitat. De fet, hi ha personatges (Pradas, Argüeso) que ni tan sols hi són esmentats. Com si així, eludint-ne els noms, poguessin tornar a escriure la història, acomodar-la als seus interessos i per sobre de tot. Per sobre de la veritat, per sobre de la justícia, per sobre de la reparació que continuen reclamant les víctimes (justícia, veritat i reparació, sí, sempre; que no és un mer eslògan ni pretensió de part, sinó primordial fonament democràtic).

Van haver de crear la comissió de les Corts obligats per la mateixa força que va fer que Mazón dimitís, finalment, del càrrec que tan deshonradament ocupava: la pressió social. Quan la pressió els desborda, quan no poden obviar-la, actuen així constrets. Però ni entenen el missatge ni respecten la gent. De fet, ni el volen entendre ni la volen respectar. Cedeixen, només, obligats, cedeixen el mínim i de seguida proven de retrocedir, de preservar les seves posicions de dominis i prebendes: Mazón dimiteix de president però el mantenen de diputat, troben la manera d’apujar-li el sou, amb prou feines fa acte de presència a les Corts (en plural: ell i el seu bronzejat i el seu somriure foteta) i continua amb l’aforament que necessita per a no heure-se-les amb la jutgessa de Catarroja; el clam social per a saber què va passar durant la dana del 29 d’octubre de 2024 i perquè se’n depurin responsabilitats obliga les Corts que ara dominen PP i Vox a crear la comissió d’investigació, però de seguida la converteixen en un insult, una trista caricatura que tanquen en fals i a conveniència.

I així amb tot.

Amb aquesta trepa no hi val l’argumentació, el diàleg és impossible. L’únic que els fa moure del seu búnquer és que s’hi vegin obligats. És clar que costa: ells són l’statu quo i mantenir l’statu quo és la posició més fàcil. Transformar costa. Exigeix esforç. Pressió. I costa. Costa. Però és imprescindible.

Un dels temes de debat va ser el moment delicat per què passen la majoria de galeries d’art: perquè a Catalunya hi ha pocs col·leccionistes; perquè molts d’ells prefereixen comprar a la Fira Arco de Madrid i no pas directament als galeristes catalans; perquè les vendes d’art estan gravades amb imposts desorbitats… Jo, eixelebrat com sóc, vaig fer alguns comentaris (per exemple: el galerisme s’hauria de reinventar; el col·leccionisme català ha estat molt conservador del Noucentisme fins ara a la Fundació MACBA…) que van ser interpretats com una posició bel·ligerant en contra del sistema de les galeries d’art. No és exactament això: no oblido mai que Joan Miró, el meu objecte d’estudi més persistent d’ençà de fa quaranta anys, va tenir alguns dels galeristes més influents del seu temps, com ara Josep Dalmau, José Pierre, Pierre Matisse, Aimé Maeght… En tot cas, del públic va sorgir la veu d’un galerista amic, Carlos Duran, que fa anys que manté el torcebraç amb la crisi del seu sector, i va reconvenir cordialment les meves paraules.

I, aleshores, és quan vaig pronunciar la frase que encapçala aquest escrit: “Però, Carlos, és que sóc anticapitalista!” I hi hauria hagut d’afegir que, en sintonia amb la meva posició ideològica, des de la teoria, estic en contra del comerç de l’art i també del comerç que es pugui derivar de la crítica d’art, el meu ofici, per escriure-ho així. Preferiria que els preus de les coses fossin regulats, que als bars dels aeroports –o dels hospitals, això encara és pitjor– no et fessin pagar quantitats desorbitades; que no fos legal que els preus dels productes depenguessin de la demanda. Bé que els medicaments estan regulats, per exemple. I, en conseqüència, que els preus culturals tampoc no admetessin pujades i baixades segons els capricis d’un mercat embussat en conductes que no tenen res a veure amb l’art. I això no ho dic perquè concebi l’art com un fenomen idíl·lic, espiritual –aquesta insuportable rèmora romàntica que arrosseguem–, sinó perquè les pràctiques artístiques contemporànies que més m’interessen són les que no acaben en una peça susceptible de ser venuda: m’interessen més els processos que no pas els resultats. Perquè el mercat de l’art, com qualsevol mercat, comporta diferències socials. En teoria, una vegada més.

I, quan vaig etzibar aquella frase, “sóc anticapitalista”, l’auditori de la Fundació Miró va riure. I jo també. Però havent passat unes quantes setmanes d’aquell acte, he de dir que la cosa no és per a prendre-se-la de broma. No entenc per què, quan algú es posiciona obertament en contra del capitalisme, comença a rebre insults de tota mena o comentaris del tipus: “però si et guanyes bé la vida”; “què vols, que siguem com la Unió Soviètica?”; “les coses són com són”… Aquests arguments [sic] són fàcils de contrarestar, però avui no tinc espai per a fer-ho. Un altre dia, si ho voleu.

No pretenc de justificar-me. Més aviat al contrari: defensar el sistema capitalista només ho haurien de fer els integrants de l’1% de la població que acumula, aproximadament, el 50% de la riquesa mundial. Ens entenem? Per a entrar en aquest grup gens selecte de la població, a l’estat espanyol has de posseir uns 2,5 milions de dòlars, vatua l’olla! El 50% restant de la població va baixant i baixant de poder adquisitiu fins a arribar al llindar de la pobresa absoluta. No són dades manipulades, les aporten els bancs internacionals. I, aleshores, no resulta lògic manifestar-se en contra del capitalisme? Encara que pertanyis als privilegiats de l’1%, però sobretot si no hi pertanys i formes part més aviat d’allò que abans en dèiem el proletariat: és a dir, la classe social formada pels treballadors que, com que no posseeixen mitjans de producció, han de vendre la seva força de treball per un sou, segons la vella definició de Karl Marx.

Si amb això no n’hi hagués prou, és el sistema capitalista el que, en aquests darrers temps, origina aquesta explosió de violència inhumana de personatges com Netanyahu, Trump, Putin… Davant la ignomínia que despleguen aquests éssers i de tot el sistema que els aguanta, manifestar-se anticapitalista és gairebé una obligació. Ho entenc així, sobretot treballant en el camp de la cultura. I, ja de passada,  deixeu-m’ho dir, també és aquest sistema el que ha prohibit i ha perseguit la possibilitat d’exercir la democràcia directa (una persona, un vot) per saber si Catalunya vol ser independent.

No puc oblidar que hi ha un món de l’art que penja directament d’aquest sistema. Molts dels integrants d’aquell grup de l’1% segur que tenen empaperades les parets de casa amb obres d’art per les quals han pagat un dineral. L’art com a decoració i ostentació. I, entre ells, deuen competir –com feien els prínceps italians del Renaixement– per a veure qui té l’obra més cara de l’artista més cobejat. És clar que, sortosament, hi ha un art que no juga en aquesta lliga. És clar que hi ha un pensament que no vol saber res dels fastigosament rics que, invariablement, s’han fet rics comprant el treball dels més pobres. Però els qui treballen l’art als marges ho tenen més difícil per a accedir als museus públics. Els qui es diuen socialistes s’ho haurien de fer mirar.

Això no té res a veure amb la feina abnegada del Carlos i de tants galeristes més que conec. Ara: els qui volem la igualtat social, la igualtat d’oportunitats, sense discriminacions de gènere, de raça o de procedència, no podem ser sinó anticapitalistes. I em sembla que és bo que tothom sàpiga des d’on es parla, s’escriu o es fa creació, com jo avui he decidit de fer, per si algú en tenia cap dubte. Per a no crear confusions. 

Orson Welles va dir fa anys en una entrevista que tota obra d’art era una declaració política. I tot article, hi afegeixo jo, també.

Nota al marge: Aquest article va acompanyat d’un conegut cartell del Maig del 68 francès, intervingut per a posar la frase original en llengua catalana. Un cartell pamfletari? Utòpic? No dic que no: la utopia trobo que hauria de ser sempre present en l’art i la literatura. Fa uns quants dies escoltava la cançó “Jo vinc d’un silenci” de Raimon i encara m’esborrona. I no entenc per què hem decidit que aquesta cançó, com tantes altres de l’època de la Nova Cançó, forma part del passat i només la podem sentir del vessant estètic o nostàlgic. Perdoneu! Les cançons de protesta anaven en contra d’un règim dictatorial, però també en contra del sistema capitalista. I la dictadura es va mig fondre, però el capitalisme no. Hem canviat de règim, però el sistema és el mateix. És a dir, que encara podem aplaudir rabiosament quan sentim allò de…

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes.

Aquí rau la gravetat del cas: el govern ha respost a un conflicte laboral amb lògica policial. Davant el malestar educatiu, no ha assumit responsabilitats ni ha afrontat les reivindicacions del professorat; ha optat per la vigilància i el control. Aquesta és la deriva autoritària: convertir treballadors organitzats en objecte d’informació policial.

La documentació interna de la Comissaria General d’Informació dels Mossos, revelada per la Directa, demostra que l’espionatge d’assemblees sindicals i polítiques ha estat una pràctica reiterada durant dècades. Segons aquesta documentació, els Mossos van elaborar “notes informatives” de reunions fetes a les seus de la CGT, la CNT-AIT i la CUP des dels anys noranta fins a l’etapa del referèndum del primer d’octubre de 2017. És a dir: som davant d’un patró.

La documentació apunta a vigilància perimetral i a la presència d’informadors o agents dins els actes. Seus sindicals, casals populars, ateneus, centres socials, universitats, assemblees vinculades a vagues generals i reunions polítiques van ser objecte de seguiment: del Centre Social de Sants a les seus de la CGT i la CNT-AIT, de l’Ateneu Popular de l’Eixample a la Rimaia i de la Universitat de Barcelona a diversos casals independentistes. Aquesta arquitectura de vigilància permet entendre millor les infiltracions destapades els darrers anys en l’esquerra independentista, moviments pel dret a l’habitatge, col·lectius ecologistes, antifeixistes i xarxes veïnals. A Benimaclet, Barcelona, Girona i altres territoris, diversos activistes han denunciat identitats falses, vincles personals instrumentalitzats i intromissions en la vida militant. El patró és el mateix: espais comunitaris, laborals i polítics sotmesos a control policial.

Això desmunta l’excusa de la “inèrcia operativa”. Darrere d’una pràctica sostinguda durant dècades hi ha una cultura policial arrelada. El seguiment repetit, documentat i arxivat d’assemblees sindicals i polítiques deixa al descobert una política de control sostinguda de la dissidència. Aquesta responsabilitat no es pot tapar amb disculpes, reformes vagues ni promeses de més filtres interns.

La documentació publicada per la Directa també situa el problema en una cadena de responsabilitats polítiques i policials. Quan aquesta documentació va ser requisada arran de l’aplicació de l’article 155, Josep Lluís Trapero era comissari en cap de la policia catalana; Manel Castellví, comissari d’Informació; i Eduard Sallent, màxim responsable d’Intel·ligència. No es tracta, per tant, d’un debat abstracte sobre protocols: parlem d’estructures, comandaments, arxius, ordres, informes i pràctiques sostingudes en el temps.

Interior ha d’explicar qui va ordenar l’operatiu contra l’assemblea docent, amb quina cobertura jurídica, quina informació es va recollir i què se n’ha fet. Però també ha d’aclarir l’abast real d’aquesta pràctica: quantes assemblees sindicals, polítiques, estudiantils, veïnals i de moviments socials han estat vigilades; quins informes s’han elaborat; qui conserva aquesta documentació; qui hi ha tingut accés; i si s’han incorporat als arxius policials dades personals d’activistes, docents o vaguistes.

L’intent de presentar la infiltració com una mesura preventiva vinculada a la “conflictivitat laboral i social” és molt greu. La conflictivitat laboral és legítima. La vaga és un dret. L’assemblea és un espai democràtic. En democràcia, el conflicte social forma part de la vida col·lectiva i sovint és imprescindible per a conquerir drets. El professorat mobilitzat ja havia estat identificat i denunciat en vagues recents; infiltrar-se ara dins dels seus espais d’organització suposa un salt qualitatiu en la vigilància del conflicte educatiu. El missatge és clar: Interior tracta els docents organitzats com una amenaça. Això té un nom: repressió sindical.

Parlon no pot amagar-se darrere dels “protocols”. Interior és responsabilitat seva, i la infiltració en una assemblea docent s’inscriu en una gestió dels Mossos marcada per abusos, opacitat i impunitat: la negativa de Trapero a reconèixer el biaix racial en identificacions i detencions; l’opacitat sobre informes interns de racialització; la criminalització d’una protesta a Montserrat amb un relat policial desmentit judicialment; els plans d’intensificació policial basats en identificacions massives i el projecte de posar Mossos de paisà als instituts. Si Parlon desconeixia l’operatiu, la seva incapacitat política és evident; si el coneixia, la seva responsabilitat és directa. En tots dos casos, ha de dimitir. Trapero, però, és encara més responsable d’aquesta deriva: com a director general de la Policia, no tan sols respon dels criteris operatius i dels comandaments, sinó que ha defensat públicament actuacions que vulneren drets, ha negat abusos estructurals i ha avalat una cultura corporativa de control i vigilància. La infiltració d’agents en una assemblea sindical és conseqüència d’un model policial que tracta docents, activistes i manifestants com a enemics a vigilar. Per això, Trapero ha de ser destituït immediatament.

El cas dels docents confirma, per tant, una crisi de fons. La qüestió va més enllà de la presència de dues agents en una assemblea de professorat: afecta tots els espais de dissidència que han estat vigilats, el temps durant el qual aquesta pràctica s’ha mantingut, la cobertura legal que l’ha emparada i les ordres polítiques que l’han permesa. Mantenir els responsables al càrrec significa protegir la impunitat.

Cal una investigació independent, l’accés a tota la documentació relacionada amb l’operatiu i la destrucció de qualsevol dada recollida il·legítimament sobre activitat sindical, política o social. També cal que el parlament depuri responsabilitats i prohibeixi explícitament la infiltració policial en assemblees sindicals, estudiantils, veïnals i de moviments socials.

La democràcia es defensa garantint que el professorat es pugui organitzar sense por. Parlon ha de dimitir i Trapero ha de ser destituït: per responsabilitat política, per higiene democràtica i perquè cap govern que vigila els seus treballadors no pot presentar-se com a garant dels drets que vulnera.

D’acord, exagero: la setmana passada només van ser dos dies i mig de cinc, que van dedicar la franja horària més cotitzada a la compareixença del president del Madrid, amb sengles tertúlies monogràfiques sobre l’estat del Madrid i entrevistes en profunditat a periodistes de la premsa de Madrid. Devien patir que féssim curt amb la cobertura dels programes esportius, la dels informatius de migdia i vespre i la dels butlletins horaris, i és que el país necessitava un debat exhaustiu sobre l’estat del terrat de Florentino, les eleccions del club del règim i la dificultat del madridisme per a trobar candidats alternatius, amb valoracions expertes d’analistes del Marca, de l’ABC, d’El Confidencial, i encara declaracions de Tebas i el parer d’Ayuso a les ràdios ultres del regne.

Em recorda el lema històric del 3/24, però al revés: tot el que no vols saber, quan no ho vols saber. Evidentment, ningú no m’ha posat una pistola al pit per a estar al corrent de què fan els dos matinals principals del país. Però se m’ha acudit que no podia ser l’única damnificada si tenim en compte que, segons les dades de l’EGM, aquests programes insígnia reuneixen 457.000 i 809.000 oients, i, a la franja pic que dic, uns 200.000 oients la pública, i uns 300.000 la privada. Malgrat que cada vegada més catalans presumeixen d’haver-se’n donat de baixa, les xifres no paren de créixer d’una onada a l’altra, cosa que pot voler dir una de dues: que l’EGM algun dia els donarà més oïdors que no habitants que som, o que això de deixar d’escoltar les ràdios més escoltades és com tancar el compte de la Caixa, que des del 2017 no paren de sortir clients que diuen que se’n desfaran, i més endavant ho tornen a dir per si no els havíem sentit.

En aquest cas, però, tendeixo més a dubtar de l’eufòria de l’EGM que de la capacitat de desafecció dels meus paisans, sigui com a clients, com a oients o com a votants. A partir d’aquí, i sense entrar en el detall dels meus vicis –plaers culpables, que en diuen ara–, ho veig igual que amb les denúncies per catalanofòbia a les xarxes, quan els denunciants són instats a no tornar mai més al lloc del crim, que se’n desfacin de clients, de consumidors, de compradors, en definitiva: que s’esborrin de la vista dels hostils.

Personalment, no hi veig el negoci: posar el cap en un forat ens dóna la pau de no saber, però no fa desaparèixer la realitat incòmoda. I els catalans no anem tan sobrats de serveis per a anar encongint encara més el nostre radi d’acció com a usuaris, clients i consumidors, que vol dir abandonar més parcel·les de la nostra llibertat d’elecció. Al contrari, sóc dels qui pensen que el camí és la consciència plena i exigir més dels nostres proveïdors, en aquest cas d’informació. Els públics per descomptat, però també el dels privats més influents, per allò que un gran poder comporta una gran responsabilitat, com va dir Churchill o Spiderman.

Del procés cap aquí, tots hem notat la caiguda de l’ambició intel·lectual dels magazins del matí. Venim d’aquells espais d’anàlisi en prime-time, intensos i autocentrats, gairebé filosòfics sobre l’exercici de la democràcia i el dret, però també terrenals sobre infrastructures, pensions, salaris dels funcionaris d’una Catalunya en ebullició, i hem passat a l’extrem de l’infoentreteniment superficial, futbolístic i anestesiant, de quilòmetre sis-cents. Potser m’encega la nostàlgia d’un temps que els mitjans catalans ens tractaven com a catalans, però, coincidint amb l’arribada del govern de l’assossec, fa l’efecte que el model s’ha estès com taca d’oli per tota l’oferta de masses en la nostra llengua.

I quan dic masses no és per dir: la suma d’audiències dels programes del Basté i l’Ustrell, que voreja el milió tres-cents, gairebé multiplica per cinc la de la Barceló, que ocupa la tercera posició a Catalunya. I de la SER en avall, els castellans encara tenen l’Herrera, l’Alsina, el Losantos –ho sé de sentir-ne talls a Catalunya Ràdio– i el Juan Ramón Lucas, per posar-se al dia de l’actualitat des del seu marc nacional. Ara digueu-me si els catalans, a l’hora del cafè amb llet, els talls de Rodalia i l’embús a la AP-7, no tenim dret a esperar el millor servei dels nostres programes de bandera.

Em nego a acceptar que avui ens tenen per més ximples que abans, malgrat que la fragmentació algorísmica ens està deixant el cervell com un formatge de forats. Tampoc no subscric la teoria conspirativa que ens volen més ximples que abans, tot i que la nostra atenció cada vegada tolera menys la densitat informativa; tampoc no vull pensar que es sigui per cap rivalitat de galls al galliner, que el matinal públic s’hagi empeltat dels pitjors vicis de la competència. Més enllà que la funció d’una ràdio pública no pot ser mirar-se la privada de reüll, fa l’efecte que la “despolitització” mediàtica que es va proposar el PSC al final era això, el desplaçament de l’eix nacional per la via de la distracció i l’entreteniment, subministrant-nos Madrid i els seus serials com una metadona, substituint l’emoció de quan érem el centre per la passivitat espectadora de la perifèria.

Per acabar podria girar la peça i fer un elogi dels programes d’entreteniment que fan informació d’alt nivell, o fins de les ràdios locals o de periodistes de primera línia relegades a la segona, però avui no és el tema. El tema són aquestes dues hores matinals, que, tenint-ne vint-i-quatre el dia, podrien passar per una dèria meua i prou. Però aquests cent vint minuts d’or, els de màxima audiència a Catalunya –i quina audiència!– encara conformen la base informativa que compartim més catalans simultàniament en la llengua del país, per sobre de les televisions. En podem fugir, de fet en fugim, abombollats en la informació personalitzada que ens serveix l’algorisme, però la cohesió d’una societat, la democràcia mateix, depèn d’una base comuna de fets, ni que sigui per tirar-nos els plats pel cap després. I la tenim, una senyora base que eleva la nostra llengua a la màxima potència cada matí, però que la degrada cada vegada que l’enfila en un AVE imaginari fins a Madrid, per explicar-nos Madrid i allò que interessa a Madrid, com si aquí no generéssim prou actualitat de país.

Per què Gal·les, primer de tot? Perquè, dins el context britànic, representa el nacionalisme contrahegemònic més feble. Així mateix, representa també el colonialisme quasi més pur en essència: Cymru, el nom del país en la llengua del país, ve a significar “la terra de la gent del país”, però nosaltres en diem Gal·les, que és l’adaptació de l’anglès Wales, que vol dir “els estrangers”. Quin colonialisme més pur hi pot haver que aquell que fa que un poble passe de conèixer-se a si mateix com “els de la terra” a conèixer-se com “els estrangers”? Ara, aquesta setmana Gal·les ha pegat una campanada que hauria paregut més que impossible només fa quatre dies: tindrà un primer ministre del Plaid Cymru, el partit independentista. Un polític que, a més, és activista per la llengua i fill d’activistes per la llengua i que es diu Rhun ap Iorwerth, tot i que al registre legal consta com a Jones, perquè els funcionaris de torn es varen negar a inscriure’l amb el nom que li havien donat sos pares.

La substitució de la llengua gal·lesa per l’anglesa a Gal·les ve de molt antic. Fa més d’un segle que no n’és la llengua majoritària i ha anat retrocedint geogràficament amb un patró semblant a l’èuscar: hi ha zones on fa generacions que el gal·lès no és la llengua col·loquial, com el mateix sud de les grans àrees urbanes de Cardiff (adaptació anglesa de Caerdydd) i, sobretot, Newport, un topònim de factura netament anglesa que ha arraconat del tot l’original gal·lès: Casnewydd-ar-Wysg. La mateixa condició gal·lesa de Newport i el seu comtat, en anglès Monmouthshire, no es va establir clarament de manera legal fins els anys setanta, i encara hi ha qui reivindica que pertany, en realitat, a Anglaterra. De fet, Gal·les molt sovint és integrat a Anglaterra en diferents àmbits administratius, una condició que seria impensable a Escòcia, per exemple. El drac roig característic de la bandera gal·lesa no forma part de la Union Jack, la bandera del Regne Unit, perquè Gal·les ja havia estat annexada a Anglaterra segles abans de la constitució de la unió.

La llengua gal·lesa, no obstant això, és la més viva de totes les que no són l’anglès a les Illes Britàniques. Ara, això no significa que gaudesca d’una vitalitat envejable, ans al contrari. Si ja hem vist que fa més d’un segle que no hi és la llengua majoritària, segons el cens del 2021 només el 18% dels gal·lesos la tenen com a primera llengua. Així i tot, cal matisar aquest “només”: tenint en compte el context, la història i la política, es tracta, fet i fet, d’un miracle, que el gal·lès encara gaudesca d’aquesta vitalitat.

La preservació de la llengua pròpia fou un dels motors que va impulsar la creació del Plaid Cymru ara fa cent anys. De fet, en fou el motor, simplement. Malgrat que, comparada amb les germanes cèltiques irlandesa i escocesa, la llengua gal·lesa gaudeix d’una salut envejable, els resultats polítics, quant a les forces pròpies, s’inverteixen: el vot al Plaid era absolutament marginal –menys d’un 1%– fins els anys seixanta del segle XX, quan es va començar a moure al voltant del 5%, i, sobretot, fins a mitjan anys setanta, quan va arribar al 10% i va aconseguir el primer diputat al parlament britànic. El 1979 es varen fer referèndums a Escòcia i a Gal·les per establir-hi un parlament propi i allò que en diríem una autonomia pròpia: en el cas escocès, es va guanyar amb un marge estret, insuficient per al suport reforçat que demanava el reglament, però en el cas gal·lès, un vot de cada cinc varen ser contraris. I recordem que el vot de cada cinc que s’hi va mostrar en favor representava el doble del suport habitual del Plaid d’aquella època.

No va ser fins al final dels anys noranta que el procés de devolution es va posar en marxa: el 1997 es va guanyar el referèndum a Escòcia amb un marge de quatre vots a un, però a Gal·les només va anar d’uns pocs milers de vots. El Senedd (el parlament gal·lès) naixia després d’un part límit i amb menys poders que el seu germà escocès. El 2011 es va guanyar un nou referèndum per ampliar-ne les competències, aquesta vegada per dos vots de cada tres. Al caliu del debat d’autodeterminació escocès, a propòsit. Amb tot, el paisatge polític gal·lès no és gaire diferent de l’anglès. Només el Plaid actua en el vector de política pròpia, però s’ha mogut amb un suport al voltant del 10% al parlament britànic i del 20% al Senedd. En les primeres eleccions nacionals gal·leses, del 1999, va assolir allò que fins aleshores era el seu màxim històric, amb un 30% en la llista proporcional, però només en la legislatura 2007-2011 havia format part del govern gal·lès, com a soci minoritari dels laboristes. De fet, el laborisme britànic era, fins ara, el dominador absolut de la política gal·lesa: fins a la setmana passada, feia més d’un segle que hi guanyava totes les eleccions. Llevat de les eleccions europees del 2019 –atenció–, que les va guanyar el partit de Nigel Farage perquè Gal·les, de fet, a diferència d’Escòcia i seguint la tendència anglesa, va donar suport al Brexit el 2016.

Amb aquest panorama, hom podria pensar que el Plaid Cymru tindria un missatge ambigu respecte del projecte d’independència de Gal·les i que se sentiria molt incòmode a l’hora de posicionar-se en aquests debats i polèmiques recurrents, impulsats per escocesos i irlandesos. És exactament al contrari: l’opció per la independència del Plaid Cymru és explícita i articula el nucli del seu programa polític. Fins i tot a partir d’una anàlisi descolonial: és habitual parlar de Gal·les com “la primera i l’última colònia anglesa”. Aquest és el títol, de fet, d’un recull de texts polítics de l’anterior cap del Plaid, Adam Price. El mapa polític gal·lès és sempre “the same fucking map again” i es correlaciona a la perfecció amb el mapa de l’ús habitual de la llengua pròpia. Com a síntesi.

“Tenim el país que tenim” sol ser la fórmula habitual que se sol gastar a Compromís per a justificar qualsevol renúncia en clau nacional. La coalició valencianista va entrar a ocupar responsabilitats de govern el 2015, precisament en el moment crític del procés independentista català. Les anàlisis que s’hi feien exigien desmarcar-se’n al màxim: Vandellòs i Ascó eren pitjor que milers de centrals de Fukushima i Txornòbil. El Plaid no va actuar mai així. De fet, ha emprat sempre qualsevol avenç d’escocesos o irlandesos per a avançar també a Gal·les. Els gal·lesos tenen el país que tenen, però també tenen la valentia d’aspirar a canviar-lo.

Ara, per primera volta en la història, el Plaid no tan sols ha guanyat unes eleccions a Gal·les, sinó que també en nomenarà el primer ministre. D’aquesta manera, també per primera volta en la història, a Gal·les, a Escòcia i a Irlanda del Nord hi haurà primers ministres i primeres forces polítiques que tenen com a principal objectiu polític la separació dels seus territoris del Regne Unit, per a formar estats independents o per a integrar-se en la República d’Irlanda. L’acudit de “Regne Desunit” és tan fàcil com inevitable. Però lògic, perquè aquesta és la lògica subjacent de la política britànica d’aquestes últimes dècades, amb vectors fent força en direccions del tot oposades. Els projectes polítics majoritaris d’anglesos, escocesos i irlandesos (i, com més va més, també gal·lesos) són del tot incompatibles i la lògica elemental demana de gestionar-los mitjançant estructures estatals diferents i pròpies per a cada nació.

Això vol dir que el nou govern del Plaid Cymru votarà una DUI en la primera sessió del Senedd i que la implementarà tot seguit? No, ni de bon tros. De fet, aquest resultat històric no s’explica perquè a Gal·les hi haja una urgència per la independència ni perquè, de fet, siga la preferència de la seua població. Ans al contrari: encara és un projecte minoritari, segons les enquestes, i el Plaid no té com a objectiu proposar un referèndum a curt termini. L’endemà que Escòcia siga un estat independent o que Irlanda siga una illa unida, sí, però això és una altra qüestió. Allò que és interessant, tanmateix, és què es pot aprendre de la lliçó gal·lesa per trencar la inèrcia i assumir el conflicte.

Perquè la inèrcia (a Gal·les i al País Valencià) ja sabem on porta. Trencar-la té riscs. Molts i de ben crítics. El segon partit a Gal·les és, ara com ara, Reform UK, un partit furibundament antigal·lès: el partit de Nigel Farage, abans conegut com a UKIP o Brexit Party. I no sols això: a Gal·les, a més, també hi havia un partit d’aquells que es coneixen en el sistema polític britànic com a single-issue party, és a dir, una agrupació que només té un objectiu, i que es movia al voltant del 4%. I era ben explícit: Abolish the Welsh Assembly. Ara formen part de Reform UK, que havia estat moltes setmanes com a primera força en les enquestes. De fet, la victòria del Plaid s’explica –també– perquè, per molt que la consciència nacional gal·lesa estiga molt lluny de la maduresa de l’escocesa, forçats a triar entre un partit independentista o un partit que té per objectiu d’abolir l’autonomia, els gal·lesos es decanten per la primera opció. És per això que el Plaid ha pogut fer aquest salt de qualitat, que ara caldrà que consolide amb polítiques intel·ligents. Però no cal insistir com és d’interessant políticament aquesta dinàmica.

Arribats fins ací, hem pogut detectar molts paral·lelismes entre la política gal·lesa i la valenciana. També distàncies siderals i no gens anecdòtiques, com és el reconeixement institucional com a nació, encara que, fins fa ben poc de temps, això no es traduïa necessàriament en una capacitat competencial molt més gran; però, és clar, la diferència no és tant el poder de què gaudeixes, com la voluntat i els objectius amb què l’exerceixes. Ara, la imatge amb què em quede de l’espill gal·lès és la que ens dibuixa el conflicte per trencar la inèrcia: la voluntat d’autonomia dels valencians encara és molt superior al centralisme més pur.

De fet, encara hi ha un cert reflex anticentralista innat en la consciència col·lectiva valenciana. La clau, per tant, està a guanyar l’hegemonia sobre la idea d’autogovern i què significa políticament ser valencians. Perquè, al remat, no és gaire difícil d’imaginar –fins i tot al País Valencià– una pugna a dos entre una política pròpia (que, per molt boirosa amb què es presente, seria Compromís) i una d’impròpia que propose abolir les Corts i la Generalitat perquè ens manen directament de Madrid estant (allò que cal confrontar cada dia amb Vox). I és que, obligats a elegir entre aquestes dues opcions, els valencians –encara– optarien majoritàriament per la primera. Qui ha dit, per tant, que l’eix nacional ha de ser subsidiari i s’ha d’amagar per optimitzar els resultats electorals? L’espill gal·lès segur que no.

Per sort, durant aquests darrers anys una part del país s’ha cansat que els grans oligopolis s’enduguin un gran bocí del pastís de les energies renovables i ha tirat pel dret: han format les comunitats energètiques locals (CEL), que, tot i haver-se d’enfrontar amb lleis absurdes, han construït amb tossuderia nuclis importants d’energies renovables comunitaris. Les CEL són realment un cel per tot allò que representen, però no són suficients.

A Catalunya, amb la suma del fer i desfer dels governs, sobretot a partir de la llei del canvi climàtic del 2017, al final també ha arribat el pla territorial (Plater) sectorial, que presenta el govern de la Generalitat per ordenar la implantació de les energies renovables i els equipaments associats. Aquest pla, que arriba tard però que és sobre la taula, el 26 d’abril va entrar a informació pública per un període de tres mesos. I ja gairebé ha passat un mes. El Plater és una oportunitat que no es pot desaprofitar, perquè cada poble, cada comunitat, cada part del país exposi les necessitats, es contraposin criteris i s’avanci. Tenir un pla, tant si agrada més com menys, és una eina per a transformar.

Desfet el fals mite que consumim menys energia i amb plaques solars a les teulades hi haurà prou energia renovable per a tothom, cal avançar.  En relació amb això, el pla és una bona eina, però necessita la participació, les al·legacions, el debat a fons, les propostes de tothom. S’hauria d’acabar l’època del “no” i passar a un moment propositiu amb plànols, xifres i acords. El “no” a tot no serveix a ningú. S’ha calculat que a Catalunya es necessitaran 62.000 MW d’energies renovables per a arribar al 100% l’any 2050. Aquest objectiu fa pensar que, a més de les comunitats locals i comarcals, que són molt importants, caldran instal·lacions de renovables mitjanes i alguna de gran. Caldrà també energia eòlica, que al nostre país sembla el dimoni amb cua i, en canvi, en alguns altres llocs és ben establerta i forma part del paisatge.

Acceptar aquest enfocament no vol dir combregar amb rodes de molí dels oligopolis, sinó potenciar empreses mitjanes i també forçar les grans a desenvolupar mecanismes de participació amb les parts afectades. Per això, durant aquest període d’informació pública és molt important que hi hagi participació i debat, no pas per a emblanquir res, sinó per a arribar a acords que facin compatible la instal·lació de les renovables amb els interessos de la gent. Ara la diferència és que això es pot fer amb plànols a la mà. Cal potenciar un diàleg fins que en surti un camí.

L’organització independent i no governamental Renovem-nos, formada sobretot per acadèmics, científics, activistes favorables al desplegament de les renovables, ofereix en la seva web eines per a aquest debat i també per a la participació. Aquest col·lectiu, que recull veus realment significatives,  ja ha començat a presentar al·legacions i té diverses línies de discussió. També té un especial interès a fer un discurs realista i per això expliquen: “La transició energètica no és una dicotomia entre un model centralitzat d’instal·lacions controlades per un oligopoli d’empreses i un model distribuït d’illes energètiques de participació comunitària. El futur de l’energia és un model híbrid on conviuran comunitats energètiques locals amb productors i consumidors que intercanvien energia, i un mercat energètic de gran abast regional i internacional.” El motor ja s’ha engegat, aquesta vegada no ens podem quedar amb el “no”, perquè hi ha les eines per a millorar i el “no” només servirà per a endarrerir i no arribar als objectius marcats per al 2050. Cal treballar i arromangar-se. Vénen mesos intensos de debat. Ningú no en pot estar al marge. També cal que aquest debat sigui un impuls perquè la resta de governs dels Països Catalans tinguin un pla que permeti de dissenyar el seu futur energètic.

Mesos abans que es fes la consulta del 9-N de 2014, l’equilibri entre l’autonomia del moviment popular cap a la independència i les institucions era una qüestió clau, que ja era present en quatre escenaris previstos als documents de la segona assemblea general de l’ANC a Tarragona (abril).

En els dos primers, que en direm radicals, es tractava de dur a terme un referèndum vinculant: bé de forma més o menys tolerada i garantint l’estabilitat i la fiabilitat suficients perquè tothom hi pogués votar; bé de manera unilateral, arran de la previsible oposició de l’estat, amb les consegüents dificultats per a garantir el vot lliure i universal. En el primer supòsit, hi havia un equilibri entre institucions i carrer; en el segon, l’equilibri es decantava clarament per l’autonomia del moviment popular cap a la independència per mitjà de la mobilització directa i l’autoorganització (ANC i entitats civils i culturals, sindicats, etc.). 

En els dos escenaris restants, que en direm de resignació, la hipòtesi era que el referèndum no es podia fer: bé perquè el govern de la Generalitat considerava que la situació no ho permetia; bé perquè parlament i govern eren intervinguts per l’estat espanyol. En tots dos supòsits, s’admetia que la sortida davant la renúncia de les institucions pròpies o davant la negativa espanyola a concedir la celebració d’un referèndum no era pas la insubordinació política del poble organitzat: el moviment popular cap a la independència perdia la iniciativa en favor de les institucions o acotava el cap davant la prepotència de l’estat. En el primer cas, perquè admetia unes eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, en substitució de l’expressió directa del poble, dins un marc jurídico-polític emanat de la legalitat espanyola; en el segon, perquè deixava la declaració unilateral d’Independència en mans dels representants de la majoria incontestable dels ciutadans catalans (assemblea de càrrecs electes: diputats del parlament dissolt o no, diputats catalans al congrés espanyol i batlles que donaven suport al procés), sense tenir elaborat cap pla de resistència popular que sostingués el nou poder des del carrer. 

La discussió estratègica d’aquell full de ruta de l’ANC exigia, doncs, triar entre l’autonomia del moviment popular cap a la independència o la subordinació a la política institucional. Una política d’unitat per la base s’hauria de decantar per la primera línia, que implicava una revolta política contra la legalitat espanyola en defensa del dret d’autodeterminació. Aquesta línia hauria desembocat en una crisi del sistema de partits del Principat, hauria arraconat a la irrellevància les posicions tèbies o vacil·lants i hauria exigit la creació de noves estructures polítiques de conformitat amb el moviment que dominava el carrer. 

No cal ni dir que la falta de claredat i de decisió a l’hora de triar una línia o una altra, fins a l’1-O i, sobretot, després, són a la base de les claudicacions i marrades que ens han dut on som. A hores d’ara, quan sentim dir que hem de recuperar la majoria independentista a les institucions, la qüestió és ben lluny d’estar no pas resolta, sinó ni tan sols replantejada. I cal fer-ho urgentment per a establir prioritats i controlar els ritmes: si confiem de nou que el control de les institucions ens farà reprendre la marxa, restarem dins el marc de l’hegemonia de la política institucional i negarem la necessària autonomia del moviment. En conseqüència, manarà la pressa per a reocupar espais de poder –emanats, no ho oblidem, de la constitució espanyola i, per tant, sota el seu control jurídic i polític– i la qüestió irresolta tornarà a treure el cap: encara que disposéssim dels més abrandats, decidits i honestos representants parlamentaris per proclamar la independència, des d’on seria defensada?, amb quines forces?, amb quines formes de lluita? No pas amb una massa anònima convocada a toc de xiulet de dalt estant, menada per un activisme voluntarista, i indefensa davant una nova repressió de l’estat, sinó amb gent organitzada expressament per dur a terme la missió encomanada, estesa per tot el país, capaç de dirigir accions prèvies i de crear organització. Fet des de dalt, tot són presses a l’hora d’arrencar, tot són càlculs abans d’actuar i tot són vacil·lacions i desbandades a l’hora de resistir; fet des de baix, la mesura del temps la dóna el batec del moviment, la seva capacitat d’intervenció, el seu desplegament per tots els racons de la geografia: potser trigarà més a assolir el seu propòsit, però les conquestes seran fermes i defensades per la gent mobilitzada. I no sembla pas que es pugui esperar una aliança entre institucions autonòmiques i moviment per la independència: si el carrer no pren la iniciativa, les institucions autonòmiques s’han aixoplugat a l’ombra de l’estat i no reprendran per si soles una segona fase del procés. Tornar a ocupar el parlament sense el carrer organitzat, mobilitzat, i capaç d’autodefensar-se equivaldrà a voler treure aigua del pou amb un cabàs. Inversament, hi ha ningú que es pugui imaginar la recuperació d’una majoria independentista al parlament sense un període més o menys llarg de lluita aferrissada contra l’estat i els seus lacais autonomistes? El xoc és del moviment contra l’estat, i tot allò que s’hi interposi va destinat a la claudicació o la irrellevància.          

II

Un apartat significatiu, que l’ANC no abordava en aquella assemblea, era el de Països Catalans. En el fons, era una actitud coherent amb les opcions estudiades, que depenien massa, en última instància, de la posició espanyola. Consegüentment, tant l’ANC com les institucions consideraven, implícitament, que la situació de la resta dels Països Catalans queia dins la legalitat espanyola, i que ja s’apanyarien amb ella. Aquesta posició ignorava que l’estratègia de l’estat era –és– una de sola respecte a la nació catalana, amb l’escanyament colonial i el genocidi lingüístic com a armes: allò que passava a les Illes, el País Valencià i la Franja era l’avís –de te fabula narratur– d’allò que començava a cremar al Principat amb el castellà a les escoles. I aquesta actitud de l’estruç feia témer febleses tàctiques que podien acabar en rendicions estratègiques, com la mort de la llengua, decidida “democràticament” des de les noves institucions “independents” per evitar la “fractura social”. Que és on som ara mateix, quan el govern de la Generalitat de Catalunya n’ha esdevingut còmplice abans de ser-ne víctima definitiva. 

D’altra banda, aquella indefinició respecte a la nació sencera ignorava que les lluites per la llengua i l’escola, escampades arreu, no eren pas –no són pas– mostres d’una resistència desesperada, sinó exemples concloents de mobilització i autoorganització sostingudes, que, com vam poder veure als carrers de València la setmana passada, obren vies d’aigua en les estructures de dominació de l’estat. Una demostració palpable que la llengua, defensada a tots els racons, no és reduïble a instrument, pretext, mitjà, assignatura, o part d’un programa d’integració, sinó que mostra la persistència de la nació sencera en la consciència de les classes populars. 

A mi m’ha passat igual. Era partidari de la normalització lingüística i ara ja no. Ara, doble xarxa. Unes escoles ensenyen en català, unes altres en castellà, unes altres barregen. I que puguem triar on portar els fills. Això vull jo ara. I m’alegra veure que Alhora ha organitzat un congrés el 3 d’octubre per a parlar de la doble xarxa.

En canvi, Jordi Muñoz pensa el contrari. Muñoz, de formes exquisides i to que s’agraeix, ha estat ex-director del CEO, un dels teòrics de l’eixamplament de la base d’ERC i persona a qui sempre agrairé que fos dels primers a defensar un referèndum d’independència. Muñoz s’ha de llegir, i contraatacava amb l’article “Segregació lingüística?”. L’argument de Muñoz és que “aquest és un plantejament totalment equivocat. Per començar, perquè intenta resoldre un problema que el català (a Catalunya) no té. Més enllà de casos molt minoritaris, no hi ha dades que suggereixin que la transmissió intergeneracional de la llengua, a Catalunya, s’hagi interromput”. I donava aquestes dades: “Tot i que el català és la llengua inicial d’un 34% dels habitants de Catalunya, un 44% parlen català als seus fills. Són deu punts percentuals de diferència.”

Molt bé. Els pares parlen català als fills. Però mireu què explica el doctor en economia de la UPF Bernat Mallén, també amb dades a la mà:

L'agrupament lingüístic (segregar implica excloure, no seria el cas d'una doble xarxa) no és fruit d'una paranoia, sinó d'una constatació vivencial i amb les pròpies dades de l'EULP 2023.

La minorització demogràfica ha trencat el patró expansiu del català, en què el nombre de… https://t.co/ZItRrCEU5o pic.twitter.com/e2oYG0cLWR

— Bernat Mallén (@bernatmallen) May 6, 2026

Aquest gràfic, traduït, vol dir que potser sí que els pares transmeten la llengua als fills, però els nous fills se socialitzen entre ells en castellà (en vermell). Abans no passava (en blau). Fins i tot nens de famílies catalanoparlants parlen castellà entre ells. Abans tampoc no passava. El següent pas podria ser que catalanoparlants s’aparellessin entre ells, amb el castellà com a llengua de la parella i dels futurs fills?

Sí, jo prenc posició a favor de la doble xarxa sabent que gent autoritzada, com la vice-presidenta de Plataforma per la Llengua, Mireia Plana, fa tres anys en aquesta entrevista no ho veia clar. És important de saber què diu. Sé que l’aplicació no és fàcil (com assegures doble xarxa d’escoles?) i mai no podem descartar la intervenció de jutges espanyolistes, també en el cas de doble xarxa. Dins Espanya cap solució no és màgica. Ho sé.

Però aspiro a millorar el present de Xavier Gual i els seus fills, i els de tanta altra gent, i em regiro i rebato l’argument de la segregació lingüística. No és cert que hàgim d’esperar la doble xarxa per a segregar. L’actual ja segrega. Els meus fills van a una escola pública on el català és vehicular, i es parla força al pati. Als fills de Xavier Gual els passa el contrari. La seva escola castellanitza, la nostra, catalanitza. És una segregació, passa que no la triem. Aquest, per a mi, és el gran taló d’Aquil·les dels partidaris de la normalització: no s’adonen que avui, ara mateix, unes escoles catalanitzen, unes altres castellanitzen. Segregació lingüística? Ja passa ara.

Resumint, jo defenso una doble xarxa per simple visió pràctica. Veig que el meu cas, i el dels meus fills, és una realitat minvant, i el de Xavier Gual, realitat creixent. Defenso la doble xarxa també per optimisme, perquè crec que la majoria dels pares, si poden triar, triaran la línia catalana (com les dades de Muñoz semblen indicar). No voldria pas un país dividit en dos. Això no, gràcies. De fet, defenso la doble xarxa perquè crec que podem aspirar a tenir més bones dades que els bascs, que ja fa anys que fan doble xarxa, i que han arribat a un 67% de famílies que ho han escollit tot en basc (menys castellà), un 14% tot en castellà (menys basc) i un 18% mig i mig. La doble xarxa al País Basc no divideix un país en dues meitats. La banda de només en castellà és un 14% allà. Crec que aquí seria encara més petita. És a dir, la doble xarxa no solament ens permet la victòria del català al pati i que els nens parlin català entre ells, i no solament amb els pares. També ens permet d’aspirar a immenses majories de nens educats en català, res de dues meitats i país dividit.

Parlar de guerra cultural a França seria la manera clàssica d’anomenar-ho, com també de les reaccions a Itàlia en contra dels directius melonistes d’unes quantes institucions d’importància, des de la Fenice veneciana fins a la Biennal d’art fa poc inaugurada a la mateixa Sereníssima. Són dos moviments contraris. A les terres italianes, l’extrema dreta dita “amable” comença a ser contestada en el terreny cultural; caldrà seguir-ne l’evolució i veure si  podem assegurar que Meloni està perdent. Mentre que a l’estat francès, gairebé en paral·lel als Estats Units, la cultura s’alça com l’escenari que fa visible el poder extremodretà com no ho havia fet fins ara: va a totes. En l’edició i en cine i tele.

És més que una guerra cultural en un lloc de guanyada reputació humanista, és un avís escandalós que l’extrema dreta avança sense manies a ritme trumpista a Europa. Fantasma armat que recorre el continent.

L’extrema dreta francesa té avui dues formacions, la clàssica de Marine Le Pen i la més encara extrema d’Éric Zemmour. No paren de créixer, la lepenista des de fa dècades. Són una força immensa. Que un grup com Bolloré prengui les regnes d’una editorial com Grasset i del servei públic audiovisual i domini una cadena de referència en la producció com Canal+ fa tremolar. La cultura francesa ha pogut vindicar-se de ple dret com a model i orientació plural en l’edició durant dècades que fan més d’un segle, i això perilla. També la seva producció audiovisual, protegida fins ara pels diners públics, “l’excepció francesa” enfront del domini hollywoodià al mercat.

Aquest abril, uns 250 autores i autors, molts dels quals força traduïts, van abandonar Grasset en protesta per l’acomiadament, un dia per l’altre del director general i reputat editor durant vint-i-sis anys, Olivier Nora. Mètodes trumpistes: fora, Olivier. Respectaran els contractes que ja hi tenen signats però no volen publicar més amb ells. Ara es demanen què passarà amb els seus drets d’autors, un problema difícil de resoldre que fa ballar el cap als juristes. “Sotmetre les edicions Grasset permet que Vincent Bolloré i la seva agenda d’incitació a l’odi prosperin als mitjans de comunicació”, n’ha dit l’escriptora Cloé Korman i el també escriptor Mark Weitzmann acusa la resposta dels nous amos de Grasset a la premsa que controla d’“un estil francès de l’odi com el que s’expressava als anys trenta”. La paraula, repetida, és “odi”.

En el terreny audiovisual, just el dia abans de la inauguració del festival de Canes, uns 600 professionals van publicar a Libération un manifest contra el “creixent control de l’extrema dreta”: “En deixar el cinema francès en mans d’un cap d’extrema dreta, ens arrisquem no sols a una homogeneïtzació de les pel·lícules, sinó també a una presa de control feixista de l’imaginari col·lectiu”, descriuen i denuncien aquests productors, propietaris de cinemes, cineastes, tècnics i actors, així com el col·lectiu anomenat Zapper Bolloré (‘Zàping a Bolloré’).

Així estan les coses de la cultura europea d’aquest segle XXI, guerrer, imperial, asservidor. Però també estan així: escriptors i creadors d’imatges diuen que prou. Arrisquen els seus diners i les seves carreres per dir que no. Aquest és el veritable avís per a navegants.

Paul Auster es va morir el 30 d’abril de 2024 a les 18.58 a causa d’un càncer de pulmó. Poc abans de la seva anunciada mort, Auster va dir a Hustvedt que volia convertir-se en un fantasma per tornar a veure-la, per saber què escriuria un cop ell ja no hi fos i per saber què feien la seva filla i el seu nét.

Assabentar-me de la mort d’Auster em va deixar tocada. El mateix m’havia passat, molts anys abans, amb la mort de Martí i Pol. Són tristeses i plors estranys perquè penses: com puc plorar o estar trist per algú que no conec? La sensació és d’una certa vergonya per usurpació de sentiments, com si no et correspongués de doldre’t d’aquella pèrdua d’algú que t’era llunyà. En el cas de Martí i Pol, sí que el vaig conèixer en persona; en el cas d’Auster, no, és clar, però el coneixia a través dels seus llibres, que és una gran manera de conèixer una persona. Sigui com sigui, considero que hauríem d’inventar una paraula que definís aquesta mena de dol pels nostres ídols, pels nostres admirats escriptors, músics, artistes, pels nostres referents que no són del nostre cercle personal o proper.

Fa poc, vaig llegir una entrevista que havien fet a Hustvedt en què promocionava la seva nova obra, titulada Històries de fantasmes, en honor al desig que Auster li havia confessat; el seu llibre més personal sobre ells dos. M’hauria quedat a viure dins aquella entrevista, perquè la manera com Hustvedt parlava del seu difunt marit em calmava l’ànima i em donava esperança. Només una dona que s’ha sentit profundament estimada, admirada, valorada i ben tractada pel seu marit podia declarar coses com ara: “La manera com el Paul em mirava em feia sentir una espècie d’ésser radiant.” Què més pot desitjar algú que sentir-se tan especial per a algú altre a qui estima? O bé: “La pèrdua del meu gran amor, del meu millor amic, del meu altre jo, que va fer-me costat a la vida durant 43 anys, és enorme.” Aquelles paraules seves em van portar a recordar el poema “Funeral Blues”, de W. H. Auden. Potser alguns coneixeu el poema amb el nom no oficial, “Stop all the clocks”, i la gran majoria de vosaltres potser el coneixeu i no el recordeu, però si torneu a mirar la pel·lícula Quatre bodes i un funeral, sabreu de què us parlo. Jo vaig descobrir els versos d’Auden en comprar un llibre seu a una llibreria de San Francisco. Em vaig quedar atrapada per l’amor profund que transmet aquell poema, que és un poema de dol, de comiat, i estic segura que descriu fil per randa el que Hustvedt va sentir quan va perdre Auster. Narcís Comadira en va fer una traducció preciosa al català: “Fora tots els rellotges i el telèfon odiós, doneu, perquè no bordi, un os sucós al gos, / tanqueu tots els pianos i, amb els timbals somorts, / traieu el taüt fora, que vinguin ploramorts. […] Em va ser Nord i Sud i Llevant i Ponent, la setmana de feina i el diumenge indolent / migdia i mitjanit, la parla i la cançó, / jo em creia que l’amor durava sempre: no.”

Si escric avui sobre aquest tema, és perquè ara llegeixo Històries de fantasmes, i amb el llibre, Siri Hustvedt ha fet possible el meu desig secret d’entrar a la seva vida matrimonial amb Auster, a la seva casa de Brooklyn, a la seva intimitat, al moll de l’os del seu profund amor compatit. I en llegir-lo, penso com s’entenia l’amor abans i com el concebem ara; com ara deixem que tot voli pels aires de seguida per culpa d’un individualisme fastigós que productivitza l’amor i les relacions. Ara xarxes, pseudopsicòlegs, psicòlegs i terapeutes van plens de preceptes com ara “prioritza’t”, “pensa en tu”, “primer t’has de sanar tu per poder estimar” i més conceptes que, si bé poden arribar a ser benintencionats, són alhora molt perillosos. Ara en les relacions afectives s’estila molt anar-se’n, fugir quan les coses no encaixen amb allò que desitgem, sembla que la gent exigeix una cura feta a mida i tothom vol rebre, i sovint s’oblida que cap amor no creixerà, sanarà ni resistirà si no hi ha inversió i esforç, si no hi ha una mirada en el nosaltres abans que en jo, jo, jo. Les parelles ja no saben cedir, ja no saben pactar i anar al punt mitjà de la voluntat de l’un i la de l’altre. Em pregunto com hauria estat la història d’amor entre Hustvedt i Auster si ara fossin joves i comencessis a relacionar-se emocionalment guiats per aquests nous conceptes. Perquè avui ja no és dificultat, ja no es diu conflicte, sotrac, turbulència quan una parella passa una mala temporada, ara tot és tòxic, i que tot sigui tòxic fa que la paraula ‘tòxic’ es desgasti i deixi, perillosament, d’anomenar el que realment ho és. Avui, la por de comprometre’s, la manca de responsabilitat, es disfressa de llibertat personal, i no m’estranyaria de veure avui una anàlisi del poema d’Auden que digués que algú que afirma que la seva parella era “el seu Nord i Sud i Llevant i Ponent, la setmana de feina i el diumenge indolent / migdia i mitjanit, la parla i la cançó” és, en realitat, una persona amb massa dependència emocional, que necessita massa l’altre. En un món on la por de sentir va guanyant la partida i on s’estila més la fredor i la distància, estimar apassionadament, profundament, s’arriba a considerar estrany, insà.

Sempre he cregut que estimar, que estar en parella, és assumir que l’enamorament i el desamor visitaran molts cops la relació i s’aniran alternant i marxaran i tornaran a trobar-nos si no ens hem escapolit abans. És clar que ens desenamorem, i això està estudiat, sol passar al cap de dos anys d’haver-te enamorat, és gairebé fisiològic, químic. No es pot evitar, però el que realment marca la diferència és, justament, tota la feina personal que comença a fer-se quan l’enamorament desapareix, la voluntat de posar la mirada en el nosaltres, en el vincle per aconseguir tornar-nos a enamorar sense necessitat de trencar la relació. Crec que, justament, les històries d’amor sanes, les que perduren en el temps, són les d’aquelles parelles que han entès que, dins una relació amb una mateixa persona, viuran més d’una història d’amor, amb alts i baixos, amb períodes llargs de glòria que donaran pas a períodes llargs de foscor, que tornaran a donar pas a dies llargs de joia i, entre els secrets per fer-ho possible, hi ha el fet de saber acorralar l’individualisme i l’ego perquè no creixi més que la pròpia relació.

Al començament d’Històries de fantasmes, Hustvedt diu: “M’assec per escriure la paraula demà per a una llista de tasques. Quan miro avall, m’adono que he escrit ahir.” És clar, ella es veu empesa a viure un demà sense el seu amor, i escriu ‘ahir’, perquè ahir encara el tenia. I penso que un precepte d’amor bonic, d’història d’amor bonica i sòlida, seria que malgrat la foscor de tots els ahir, sempre quedin forces per escriure junts un demà, abans que arribi un demà on l’altre ja no hi sigui i hàgim fet tard. Un amor que en comptes de dir “t’imagines què hauria passat si haguéssim lluitat més?” digui “te’n recordes quan vam estar a punt de rendir-nos i al final no ho vam fer?”

Ni adequada ni de cap mena, de fet: no hi ha hagut resposta. Perquè dedicar-se a perseguir mestres i professors, a provar de desprestigiar les persones que es dediquen a un dels oficis més importants que hi ha, a provar d’intimidar-les, d’enfrontar-les amb la resta de la societat (amb les famílies, diuen alguns mitjans que bufen en caldo gelat, com si els mestres no en tinguessin), dedicar-se a tot això no compta com a resposta. Tampoc no hi compta, és clar, l’Opusgate, la trama que ha sortit a la llum aquesta primavera i que mostra com el govern de Pérez Llorca, que diu que no té diners per als centres públics, rega amb milions i milions centres concertats elitistes que segreguen els alumnes per sexes. Tampoc no hi compta, evidentment, la greu barrabassada perpetrada pel govern Illa, que ha enviat policies encobertes a espiar les assemblees de mestres (mal disfressades de brigada político-social i amb idèntic mòbil que qualsevol policia política de qualsevol estat dictatorial d’ahir i d’avui, i ara allargo el parèntesi tan sols per preguntar així en veu alta quantes dimissions i/o destitucions hi ha hagut per aquest greu afer, quants pressuposts s’aprovaran malgrat aquest greu afer i amb els vots de qui s’avalaran, per tant, aquestes pràctiques autoritàries i antidemocràtiques, tanco parèntesi).

Aquestes mobilitzacions han posat clarament a sobre de la taula les reivindicacions bàsiques dels docents, reivindicacions concretes, essencials, imprescindibles. Un micro obert en qualsevol de les manifestacions que aquests dies omplen de colors (groc al nord, verd al sud) els nostres carrers i places i de seguida en tens la llista. Jo l’he copiada del vídeo que ha fet VilaWeb a València, el tercer dia de vaga, durant la concentració davant del Palau de la Generalitat: “més personal per a poder atendre els xiquets d’una manera justa”, “les condicions climàtiques, que són penoses al centre tant en hivern com en estiu”, “la falta d’inversió en l’atenció a la diversitat i la inclusió de l’alumnat, perquè cada vegada hi ha més diversitat i més necessitats i cada vegada tenim menys recursos”, “la reivindicació salarial no és la primera, nosaltres reivindiquem una millora en l’educació i en els mitjans que tenim per als nostres estudiants”.

I sí, és clar com l’aigua: les reivindicacions són justes, són necessàries, són importants per al conjunt de la societat (tenir mestres ben valorats i ben pagats, també) i atendre-les, trobar la manera d’atendre-les, hauria de ser una obligació. Les vagues dels nostres docents, el seu mateix plantejament, i el seu abast també, han mostrat que hi ha urgències que hem de resoldre. Fan falta mitjans, fan falta inversions, fan falta diners, fa falta respecte, tot.

I més coses.

Perquè, més enllà de les urgències, d’aquestes necessitats peremptòries, hi ha també les qüestions de fons. Que potser arran d’aquesta vaga, aquesta mà alçada per cridar-nos a tots l’atenció, començarem a posar a sobre de la taula les qüestions de fons, el model educatiu. No pas l’enèsima variació de nomenclatura ni un fer com que fem perquè no sigui dit ni cap de les conegudes pràctiques que tan sols sumen confusió i presentisme a un àmbit que demana justament el contrari, calma i mirada llarga, sinó el model. El marc general i l’aixopluc, el projecte.

El projecte de país.

La societat evoluciona, ves quina sorpresa. La nostra escola ha de tenir les eines, materials i conceptuals, per a avançar amb aquesta evolució. No en faré ara cap llista exhaustiva, però sí que em veig amb cor d’apuntar tres de les qüestions que en formen part: hi ha l’augment exponencial de la pluralitat i la diversitat, perquè en les darreres dècades s’ha aconseguit reduir l’absentisme escolar, perquè es para més atenció a la diversitat i per l’arribada de noves immigracions; així que hi ha més escolarització, més presència d’infants i joves amb necessitats socials i educatives de tota mena i fan falta més aules d’acollida, més recursos per tal que l’ensenyament tingui la possibilitat de ser eina d’integració i d’ascens social. Hi ha també la revolució tecnològica: si al final del segle XX vam viure (fem-ho curt) el salt en la terciarització de l’economia, ara som davant la transformació de les xarxes socials, la robòtica, la IA, i és important pensar com formem i preparem els nostres joves per a la seva realitat d’adults, per a la societat i l’economia en la qual viuran: quins coneixements i quines competències necessitaran, quins valors? I, en fi, és clar, hi ha, com a tot país encara sense estat, la nostra imprescindible capacitat d’entendre l’escola com a espai fonamental de cohesió nacional, i aquí entren en joc la llengua com a eix vertebrador i la capacitat de renovar i mantenir i modernitzar els elements d’autoconsciència col·lectiva més enllà d’orígens individuals.

Són apunts, tan sols, ja ho he dit. Pinzellades d’una reflexió en veu alta. Aquest saber que hem de resoldre les reivindicacions bàsiques que expressen les mobilitzacions i la vaga, i ser alhora conscients que, sota les urgències, hi ha les qüestions de fons. I que hi hem de pensar. N’hem de parlar. Perquè quan parlem d’escola parlem dels futurs ciutadans del país. Parlem del nostre futur com a país. No sé si cal un moviment general com el que va significar el primer Congrés de Cultura Catalana o quina n’hauria de ser la fórmula. Des d’aquesta finestra expresso, avui, només una inquietud. O una petició. O una esperança.

El començament va ser, efectivament, fa quatre dècades. En el meu cas, a l’institut públic de Sant Cugat del Vallès, abans que es digués Arnau Cadell, quan encara fèiem BUP i COU en uns barracons amb goteres i rosegadors –abans que se’n diguessin mòduls prefabricats–, al costat d’un escorxador d’on ens arribaven els xiscles dels porcs quan s’acomiadaven d’aquest món. Com que encara no existien els mòbils, a l’hora del pati anàvem amb el Guim a llegir les portades dels diaris a un quiosc-papereria que hi havia a la vora. Com que encara no existien els mòbils, a l’hora del pati i en alguna hora de classe anàvem a jugar amb el Mon i uns quants més a una màquina del milió (pinball) a un bar també a prop: a 25 pessetes la partida. Com que sabíem com podíem aconseguir boles i partides extra, amb cinc duros diaris n’hi havia més que prou. Com que encara no existien els mòbils, mai no vaig poder enviar un missatge a l’À. dient que m’agradava molt. I com que era encara més tímid que ara, tampoc no li ho vaig dir mai en persona.

Com tots els adolescents, descobríem el món i somniàvem que algun dia seria nostre. No érem els últims de la fila, però gairebé. Els de darrere nostre eren quitxalla invisible i els de davant, els vèiem molt lluny. El futur era un concepte abstracte i nosaltres, poc menys que immortals. Com sempre ha estat, és i serà, la música era una de les millors maneres de descobrir el món. Bruce Springsteen, els Beatles, Simon & Garfunkel, ELO, Mike Oldfield, Kortatu, Vangelis, Llach, Supertramp, Dire Straits, Queen, Raimon, Michael Nyman, Pat Metheny… Una barreja ben variada i heterodoxa, cadascú la seva. En un lloc destacat hi havia El Último de la Fila, que durant deu anys ens van regalar set discs fantàstics. Com que encara no existien els mòbils ni Spotify, el jovent ens passàvem cintes de casset amb molt més delit que els apunts de la classe perduda jugant al milió. I si tenies un walkman, ja eres el rei del mambo!

Quan l’altre dia observava el públic de l’Estadi Olímpic, il·lusionat camí del concert i extasiat a la sortida, 55.000 ànimes assedegades primer i sadollades després, no sé ben bé per què em va venir al cap l’anunci de compreses que fa anys va dirigir Isabel Coixet. De què fan olor els núvols, ens preguntava entre més coses. De què fan olor els concerts d’El Último de la Fila? Quin gust tenen? Crec que tenen gust d’això, de la llibertat de no dependre d’un telèfon mòbil, de cigarrets que es venien d’un en un sense preguntar l’edat del comprador, de Schuster i Maradona, de jerseis Privata amb musclera (tothom en deia hombreres, és clar), de treure el frontal del radiocasset del cotxe perquè no te’l pispessin, dels programes de la Mercantil Radiofònica a Catalunya Ràdio, de partida de minigolf al Bikini de Diagonal i de gintònic al Nick Havanna o al Mas i Mas de Marià Cubí.

La gent que omplia l’Estadi Olímpic de Montjuïc, o la que omplirà l’Estadi Ciutat de València al juliol, tots amb vint-i-cinc anys a cada cama, dos mals o tres diagnosticats i com a mínim un divorci a l’esquena, no era feliç per efecte de l’energia d’uns músics que ja en tenen setanta, ni per les seves cançons, ni pels globus amb forma de dofí que llançaven de l’escenari estant. No sols per això. En aquests grans concerts de retrobament amb velles glòries, per molt joves d’esperit que siguin les velles glòries, allò que fa realment feliç el públic és que, tornant a cantar aquelles cançons, ens fa l’efecte que tornem a ser aquells jovenets alegres i despreocupats, enamoradissos, que ens pensàvem que la fila aniria avançant, però que era prou llarga per a no arribar mai al davant de tot. Sense mòbil. Sense artrosi. Sense lligams. Tot per fer, tot possible.

El concert, que consti, va ser fantàstic. La banda sona com un tro i la veu de Manolo García no ha envellit gens. Ell, amb la barba deixada, una mena de bufanda tota curiosa i un bastó amb picarols a la mà, és l’antiestrella perfecta. Al seu costat, Quimi Portet, amb aquella sobrietat i elegància dels jugadors de botifarra abans de contrar. De cop, apareix una jove guitarrista anomenada Sara García que tothom assegura que és la filla del cantant, però ell encara és hora que ho confirmi. Hi ha un altre membre del grup que també es diu García, potser és família seva, es va limitar a dir en una entrevista, referint-se al gran Juan Carlos García. Totes les cançons són conegudes, no en sobra cap i no en manquen gaires. Unes de més rockeres i unes altres de més flamenques. Continuen remant contra corrent, aliens a les modes, malgrat haver triomfat i fet (molts) diners. Proclames de suport als petits i mitjans pagesos i ramaders i pescadors, com sempre han fet. En paral·lel, a la part superior de les pantalles gegants, hi passen missatges de l’estil “Es ven Opel Corsa”. El surrealisme que comentàvem abans.

Amb el temps, algunes lletres han evolucionat i els llibres de pintura que abans eren robats ara són comprats, i on abans es reclamava sexe directament, ara només és un cos. Durant una petita pausa, a les pantalles es projecten imatges antigues del grup i hi surt Quimi Portet dient: “La capacitat de decidir sobre la vida és minúscula, perquè la vida opina molt, també.” Quim Monzó l’ha descrit com una estrella de la música moderadament moderna i jo hi afegiria que és un filòsof moderadament savi i galàctic, a l’estil de Francesc Pujols i Jaume Sisa. Però és ben bé així. Ningú de nosaltres no podia imaginar les sorpreses que ens tenia preparades la vida mentre observàvem com plovia a dins dels barracons, escoltàvem Vangelis a la classe de música o esperàvem que la noia que ens agradava s’acostés ella a nosaltres, dècades abans que això fos una opció. Tampoc no hauríem dit mai que un dia ens cobrarien 400 pessetes per un got de plàstic en un concert. Un got buit! Aleshores érem els últims de la fila i ara ja hem avançat prou per a saber que no hi haurà partida extra i que convé gaudir de cada bola extra. Ja no vivim al mateix lloc, ni existeix aquell bar ni el racó on solíem xerrar, on escoltàvem la nostra cançó…

És amb aquesta subjectivitat i amb aquest respecte que segueixo les reivindicacions dels docents, que em posiciono al seu costat i que enceto aquest article. No és la primera vegada que en aquesta columna en parlo. Però avui no sabria fer una altra cosa. Aquests dies em demanava què podia fer per donar suport a la nova onada de mobilitzacions. Sumar-nos a la vaga els dies que ens és possible i no anar a l’escola… Comprar samarretes grogues, participar en les concentracions… Fer saber que moltes famílies hi donem suport… I fer-ho, també, des d’aquest racó quinzenal que m’ha estat concedit.

Han passat algunes coses d’ençà de l’anterior onada de vagues. Venim de l’escàndol de les infiltracions i aquí cal ser contundents, perquè la parsimònia del govern, que deu esperar que el vent bufi cap a una altra direcció i tot quedi oblidat, és escandalosa.

Que en una escola hi ha conflictivitat? Enviem-hi agents de paisà a fer la ronda. Que els mestres no s’han deixat enredar i s’organitzen? Enviem-hi agents de paisà infiltrats a espiar-los.

Malauradament, no sorprèn. Aquesta deriva en l’ús de la policia per a resoldre qualsevol entrebanc que s’interposi en el seu camí, aquest concepte de la seguretat policíaca que ho abasta tot i en nom de la qual es prenen llicències fins a vulnerar drets fonamentals, fins a esdevenir il·legals. Ho hem vist tantes vegades i tan sovint…

Ja ho vam veure amb l’aplicació del 155, ja vam veure què eren capaços de justificar. I tot plegat ho havíem vist abans, també. Això que ha passat m’ha fet pensar en aquell text tan citat del pastor luterà Martin Niemöller, que sovint s’atribueix erròniament a Bertolt Brecht: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, no vaig dir res; jo no era comunista. Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig dir res; jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar; jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar; jo no n’era, de jueu. Quan van venir a buscar-me, no quedava ningú que pogués protestar.”

Quan la policia s’ha infiltrat en el moviment independentista, molts no n’han dit res perquè no eren independentistes. Quan la policia s’ha infiltrat en moviments socials, molts no han protestat perquè no eren activistes. És més, molts han pensat que ja anava bé, que alguna cosa devien tramar, que no t’espien si no fas res que vagi en contra de les normes establertes.

Ara molts es posen les mans al cap perquè espiar una assemblea de mestres que s’organitzen per fer vagues i preparar una campanya de mobilitzacions per a reivindicar millores laborals és tant d’estat policíac que no s’aguanta per enlloc. I que en un estat democràtic requereix respostes i dimissions, que no ens passi per alt.

A molts els ha caigut la bena dels ulls. Però a molts altres, no. Perquè segur que alguna cosa deuen tramar. Perquè potser ara els mestres ja es comencen a passar una mica. Ara ja es comencen a excedir i ja no semblen tan simpàtics, que aviam què faran els nostres fills tants dies amb serveis mínims. I ara a sobre els volen deixar sense colònies ni sortides, per què ha de rebre la canalla? I, de fet, per què es queixen tant, els mestres, si són els qui tenen més vacances? No en tenen mai prou. Que una cosa és fer una mani i una vaga un dia, i una altra convocar no sé quantes vagues i anul·lar colònies, i sortir al carrer a fer soroll i tallar el pas dels vehicles i vés a saber de què acabaran essent capaços. Policia preventiva. Estat policíac.

Quan vinguin a buscar-vos, qui protestarà?

Deia que escric amb respecte i subjectivitat, però també amb preocupació. Innocent de mi, em pensava que allà als despatxos hi havia algú amb prou seny per a asseure’s a parlar amb els mestres. Però sembla que ni a la Generalitat de dalt ni a la Generalitat de baix no tenen intenció d’escoltar ni acceptar cap rectificació. Tenim tot el sector educatiu del país en peu de guerra i unes conselleres, uns departaments i uns governs que arronsen les espatlles. I això em preocupa, evidentment.

Suposo que juguen amb això: esperar que les famílies es cremin i s’acabin girant en contra dels mestres. Ja ho han fet amb el sector del negoci del lleure. Justament per això em sembla més necessari que mai que escoles i famílies ara fem pinya. I, en aquest sentit, és interessant aquest manifest que circula per les AFA i que s’adreça al govern en què, precisament, a més de donar suport a les reivindicacions dels docents, es demana que s’incloguin les colònies i les sortides, entre més, en el funcionament quotidià de les escoles i que no es deixi ningú de banda.

Això no hauria de ser cap torcebraç, però si ho és, queda clar cap a quina banda hem d’empènyer les famílies. Estic convençuda que molts compartim que les exigències dels mestres són també les dels infants i les seves famílies, i que ens les fem nostres. I si ara cal aguantar, doncs cadascú a la seva posició, amb força i resistència. Perquè sí: els mestres seran sempre nostres.

L’amo d’Amazon i del Washington Post, entre molts altres actius, de temps ençà fa passos per proclamar-se rei entre els més rics, gairebé tots gràcies a la tecnologia. La llista Forbes –amb els Elon Musk, Larry Page o Zuckerberg, o Bill Gates, cada vegada més destronat– ja no és prou per a ell. I fa passos per donar corporeïtat a aquest contrapoder de la democràcia que són els multimilionaris, en un món com més va més trencat, on els rics no deixen de fer-se més rics i els pobres de fer-se més pobres. Un món que, curiosament, el poder tecnològic, amb la innovació com a bandera, vol arrossegar cap a una vida d’inspiració feudal, amb senyors i vassalls, on els funcionaris suplanten la classe mitjana que ha quedat estabornida per la incapacitat de digerir els canvis i contraatacar-los.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de CNN (@cnn)

I és aquesta frenesia dels Bezos que ha fet que la Met Gala d’enguany, la que ha recaptat més milions en la seva història, quaranta-dos, hagi estat la més controvertida i criticada. Més diners, però més rebuig. Aquesta gala, que converteix l’escala del Metropolitan en el seu podi, es fa de l’any 1948 ençà i, malgrat que no sempre ha estat una bassa d’oli, no havia estat mai tan qüestionada com enguany. Bezos n’ha estat el responsable.

Per primera vegada, la Wintour ha cedit la primera posició de la seva gala a qui ha pagat més. Ha lliurat al matrimoni Bezos la presidència de la festa i el privilegi de ser a dalt de tot de l’escala, amb ella mateixa, la Kidman i la Beyoncé.  Si l’entrada normal val cent mil dòlars (diuen), ells n’han pagat milions, i a títol personal, no en nom d’Amazon com havien fet algunes altres vegades. Això ha encès la guspira. A la Wintour, que fins ara havia lluït afinitat amb el Partit Demòcrata i oposició a Trump, no li ha caigut cap anell per fer aquest canvi de xip, però això l’ha fet més vulnerable. Sembla que ja no és la intocable que tot ho reconverteix a favor seu.

La gala Met ha deixat de ser un aparador d’un luxe cobejat per esdevenir mirall d’una Nova York en crisi. Si la ciutat ja ho té difícil per a ser més atractiva que les noves ciutats xineses o perquè els turistes s’hi puguin passejar sense trepitjar una rata, ara també ho tindrà més cru per a crear falsos oasis de felicitat milionària. S’ha obert la veda, la ira contra l’exhibició de riquesa del matrimoni Bezos, en un terreny com la moda, on no li pertocava, ha fet néixer un llenguatge potent de protesta, que ha emergit de la foscor per fer ombra a les brillantors extravagants.

El refús del batlle de Nova York, Zohran Mamdani, a la invitació per a assistir a la gala va ser el primer pas i més que un gest simbòlic. El seu no en el moment en què es crea un impost específic per a multimilionaris que tenen segona residència a la ciutat, que afecta la majoria d’assistents a la gala, tenia un fort contingut polític. Malgrat que poques estrelles de cinema han fet cas del boicot del batlle de la ciutat, l’absència de Meryl Streep també ha estat un gest important de complicitat a la protesta.

La contestació va omplir els carrers de la ciutat amb cartells atacant Bezos, sobretot pels acomiadaments laborals a Amazon i per la seva col·laboració amb Trump i les polítiques que afavoreixen el CIE, o per haver pagat quaranta milions pel documentari caspós de Melania Trump. També durant la nit de la gala, la projecció de vídeos als edificis més alts de la ciutat: a dalt de tot de l’Empire State Building, o a l’edifici Chrysler, o a l’àtic on viu Bezos, va omplir el cel de la ciutat de lluminàries poc ortodoxes. El rebombori ha estat sonat. La Met Gala, encara que amb les butxaques plenes pel seu Costum Institute del Metropolitan, ha quedat tocada i tacada. Ha sortit una esquerda en el mirall impune de l’exhibició desmesurada de poder.

Hi ha aquell somni ingenu que un dia el món sencer deixarà de comprar a Amazon i s’enfonsarà. Potser no té ni la categoria de somni, però m’agrada escriure-ho, com m’agraden els films de Ken Loach, que retraten millor que cap periodista la misèria que l’opulència sense entranyes ens porta.

Ara, si voleu, poseu-vos a pensar en alguna reivindicació silenciosa i poc invasiva que hagi aconseguit moure el món: Rosa Parks seient a la zona reservada per als afroamericans i comentant a la persona del costat que, “carai, quin morro, quina injustícia” i fent morros. O els treballadors de la Canadenca anant a treballar dotze hores i en aquesta última comentar al treballador exhaust del seu costat: “Uf, quantes hores, eh?, que enfadats que estem! He pensat que ens podríem mobilitzar, però faríem anar malament la gent, de manera que continuem com fins ara, que així tothom estarà tranquil.”

Ricard Ustrell no és l’únic, evidentment. Molts comentaris van cap a aquesta direcció. És ben cert que les vagues i les manifestacions fan anar malament, i no és que a la nit somiem a fer la punyeta a tot ciutadà que se’ns acosti, simplement, som en un punt en què les reivindicacions han de ser vistes, ens hem de fer notar. Perquè, fins ara, no ens han escoltat. Aquests dies, almenys, se’n parla a la ràdio (cosa que ha costat una barbaritat), encara que sigui d’aquesta manera.

Les mestres sabem que som un col·lectiu molt fàcil de criticar. Ho hem estat sempre, i ara encara més.

Abans era per les vacances i perquè creuen que només retallem cartolines i posem gomets. Ara s’hi afegeix que som uns ploramiques perquè necessitem més mestres i volem cobrar el sou que ens pertoca.

Us imagineu anys enrere criticar els mestres d’aquesta manera? Insultar-los, amenaçar-los o qüestionar les seves decisions? Jo no m’ho imagino. I no estic demanant que tornin les bufetades a l’aula, perquè no era això el que feia que es respectés el mestre. Era perquè el mestre tenia una autoritat i havia de ser respectat.

Quina autoritat tenim ara, si fins i tot han posat policies a l’aula? Ha de venir algú de fora a portar l’autoritat que ens han tret. El germà gran forçut.

Criticar el mestre està de moda, i com que tota aquesta gent no vindran a les escoles a veure el pa que s’hi dóna, tot continuarà igual.

I us diré que, en part, no és del tot culpa seva. He sentit moltes entrevistes i tertúlies en què es parla de les vagues i les denúncies dels mestres, i fins i tot a l’entrevistador allò que li agrada més remarcar és que volem cobrar més. I la mestra ja pot anar dient que necessitem més recursos, que aquell entrevistador continuarà parlant de diners.

Per no parlar de les dates d’inici de curs. Per molt que demanem dies per a poder organitzar tot un nou curs i tot el material necessari per als nous alumnes i tots els canvis de classe, de cadires i taules i tot el que significa començar una nova etapa, els mitjans de comunicació encara diran que volem més vacances, tot i que, a sobre, a l’escola hi som igualment des del dia 1. I sí, hi podríem anar al juliol, però, carai, no hi ha manera que hi hagi aire condicionat a les aules, tu! Als despatxos dels consellers i de la Niubó n’hi ha, però, ep, per a la canalla i els mestres sembla que no.

Tot va encaminat cap allà mateix. L’odi no surt gratuïtament, està alimentat per aquestes persones que condueixen el discurs cap allà on els interessa.

Fins i tot, surten estadístiques falses que expliquen que els mestres catalans, si aconseguíssim el sou que demanem, seríem els més ben pagats de tot Espanya. De debò que fa riure. Per si us interessa: la famosa estadística està tergiversada, hi surten totes les comunitats autònomes i allò només seria real si a la resta de mestres de tot Espanya no els apugessin el sou en cinc anys, que el seu sou romangués congelat. I tots sabem que no és així. Als mestres catalans ens deuen diners perquè s’encareix el cost de la vida, i els nostres sous, no. Però, ei, continuem inventant-nos estadístiques i alimentant l’odi cap als mestres, i tant! Total, només som els qui eduquem els vostres fills.

Per això us dic que no és del tot culpa seva, que tot el que envolta aquest tema és punxegut i tothom hi vol dir la seva.

Les vagues no són els únics problemes amb què es trobaran les famílies. També hi ha unes altres decisions que fan anar malament: colònies, excursions i comentaris als informes. Les colònies es fan des de fa temps, i per això han esdevingut un dret per a l’alumnat i no pas un luxe. I, alerta, canalla, que les colònies són un luxe perquè els mestres, com ja deveu saber a hores d’ara, les fem gratuïtament. I els comentaris als informes? Igual. Només se’ns demana informar, no caldria ni aconsellar ni escriure tot el que redactem, però ho fem. I ho fem perquè volem el millor per a l’alumne, però tampoc és un dret, és un luxe. I les excursions, igual. Si el sou és el que és, la nostra feina, també.

Però he de dir que, afortunadament, he vist força famílies a favor de les nostres mobilitzacions i se’ls ha d’agrair. Suposo que són conscients que, amb els recursos que demanem, els seus fills estaran més ben atesos i la seva educació serà molt més individualitzada i enriquidora. Tant de bo els mitjans de comunicació també s’adonessin d’això i deixessin d’intentar posar-nos les famílies en contra.

Així que gràcies als qui ens enteneu, sigui darrere un micròfon o sense. Gràcies per lluitar per una educació digna per als vostres fills. I gràcies per no afegir-vos a aquesta confrontació inútil entre nosaltres, perquè no té cap mena de sentit.

Ara ja puc dir que he fet una mica de trampa per exigències del guió: quan parlava d’armes penetrants, em referia a unes que no surten al diccionari com a tals, tot i que tenen en comú amb els ganivets allò que se sol dir que de normal fan molt de bé i, en segons quines mans, poden fer molt de mal. Aquí algunes i alguns de valtros ja ho deveu haver endevinat, perquè les xifres es referien a agressions sexuals amb penetració –però només les registrades oficialment. Oooh, ja sento la decepció dels decebuts, i és que equiparar pius i ganivets només se li pot acudir a una feminista antihòmens radical, sabent com sap tothom que amb els primers com a molt et poden violar, mentre que amb els segons et poden matar, matar, matar, i també mutilar, i degollar, i esquarterar, i tot el repertori sangonós que triomfa al cinema de masses, als videojocs i als divertiments simbòlics dels xiquets de tots els temps.

Per tant, aquesta violència tan efectista i tan terrible i tan universal no pot ser menys temible que les agressions per penetració, tan anodines, tan corrents, tan subterrànies, tan de part. I mentre tenim assumit això, tots estem més disposats a acceptar que el nano de casa jugui a punxar els amics amb una espasa de plàstic que no pas que faci veure que els enfila a cops de maluquet. No passa res, així de contradictoris som la gent, i així de complexos són els nostres temors més profunds. Sigui com vulgui, a la pràctica, els uns i les altres hem estat educats per a témer unes agressions abans que no unes altres, i això vol dir pensar les amenaces en un ordre probabilístic diferent.

Aquests dies m’ha interessat una dada en què coincidien experts variats: que, de la pandèmia ençà, tot i que l’estadística delictiva es mantenia si fa no fa, s’havia observat un augment de l’agressivitat social i les reaccions violentes, que l’individualisme creixent havia anat corcant la tendència a resoldre les diferències de manera civilitzada. A casa nostra, quan els tertulians i altres agents d’opinió es tiren els arguments pel cap sobre les causes i conseqüències, sempre surt la mateixa llista de sospitosos habituals: la immigració, les màfies, la pèrdua d’autoritat i de valors, per una banda; la precarietat, la desigualtat, l’exclusió social, la crisi de salut mental, per l’altra. Però, si anem a aquell ordre de probabilitats que dèiem, personalment sempre trobo a faltar l’esment a un factor, el comú denominador que ho travessa tot, i que és el component de gènere.

Traslladat al binomi de seguretat i immigració que dóna tant de rèdit electoral: la violència no és un atribut del foraster, sinó de la masculinitat tal com ha estat construïda tradicionalment. A totes les societats del món i en totes les èpoques, són hòmens de la franja de divuit a trenta-cinc anys que cometen molts més delictes que la resta de la població, siguin d’on siguin. Delictes violents, sí, i també patrimonials, informàtics, financers, mediambientals, de seguretat viària, fraus. Per tant, els col·lectius que concentren més hòmens d’aquestes edats –com els que emigren sols– són els que tendeixen a figurar més a les estadístiques policials. A l’altre extrem, els grups predominats per dones –com les que emigren soles– tenen uns índexs de criminalitat molt baixos, coherents amb el fet universal que les senyores cometen molts menys delictes que els senyors. I el mateix patró el trobaríem en qualsevol població estrictament autòctona amb la mateixa estructura d’edat, sexe i nivell de precarietat.

Dit tot això, quan servidora sento parlar d’una baralla a la via pública, una batussa a ganivetades, una persecució de carretera, el tret d’una arma en un bar, una revenja al carrer, el primer factor d’inseguretat que hi veig és la manifestació de la masculinitat hegemònica de sempre. Amb les seues lleis de la selva, les pixarades per a marcar territori, per a demostrar-se els uns als altres qui mana, per a amenaçar, intimidar, fer el gallet a la manera que mana el patriarcat: al carrer, com al bar, com a la carretera, però també com a la multinacional tecnològica o com a la presidència d’una potència nuclear. No cal dir-ho perquè cada vegada hi ha més hòmens que saben quan s’han de sentir al·ludits, però per si de cas: el patriarcat ens té de víctimes a hòmens i dones de la mateixa manera, però els seus missatges bàsicament els interpel·len a ells. I al nostre país, ja és casualitat, hem començat a sentir parlar d’inseguretat tothora quan la seguretat ha començat a amoïnar els hòmens “de casa” als seus dominis territorials, quan la por parla l’idioma que han mamat, més a la ficció que no pas al seu món real. Quan els hòmens se senten insegurs, correm-hi tots. Quan s’hi senten les dones, bé: quina és la novetat?

El titular d’avui no és femení genèric, que ja sabeu que no en gasto, però em permetia aprofitar la confusió d’un temps que les paraules ja no volen dir res per introduir la qüestió: que el concepte d’inseguretat no significa el mateix per a tothom. Que hi ha una meitat de la població educada socialment en la por des del bressol, en la idea que l’espai públic no és mai seu del tot, ensinistrada per a estar alerta en les situacions més quotidianes, de dies, de nits, corrent, pedalant, a l’ascensor, a l’escala de veïns, a la carretera, a la platja solitària, advertida de tocs de queda no escrits i d’hores que no li pertanyen, i què voleu que us digui, ja té prou fenya per carregar ara més pors fantasma. Com a dona i com a vostra woke de confiança, ja us dic que les amenaces que tinc al pòdium personal de pors no se solucionen amb plans de repatriacions, posant més mossos al carrer o instal·lant una alarma a casa.

A la sala de la comissió no se sentien els crits de les víctimes, ni es veien les pancartes ni les noves samarretes demanant el desaforament de Carlos Mazón. I el diputat del PP Fernando Pastor es va permetre de dir als consellers del PP que no patissen, que ja no hi eren, les víctimes, allà fora, i que, a més, tant hi feia si hi eren o no, perquè són manipulades pel Partit Socialista i per Compromís. És el mateix diputat, síndic del PP, que va dir als consellers que moltes gràcies per haver-hi anat a aquelles hores, perquè ara ja ho tenien ben clar tot, que les seues aportacions havien estat tan i tan valuoses que ja no els en calien més.

I ja no en tindran més.
Han tancat i barrat la comissió.
Perquè les víctimes els molesten. No saben com tractar-les. No les poden mirar als ulls perquè són l’espill de la seua malaptesa. I per això les amaguen davall l’estora.

Com l’escorpí que, per molt que prova de ser bo, sempre és un escorpí i no pot fer res més sinó picar, el PP ha fet amb les víctimes de la gota freda allò mateix que va fer amb les de l’accident del metro del mes de juliol del 2006. Riure-se’n a la cara. No ho pot evitar. Aquella comissió potser encara va ser més escandalosa. La van fer el mes d’agost, va durar tres sessions o quatre, i el PP de Francisco Camps i Juan Cotino, tan cristians, ells, i tan practicants, va pagar una consultora perquè entrenàs les persones que hi havien de comparèixer. Sí. Els va entrenar. Si l’oposició et demana això, digues que no ho recordes. I si et demana allò altre, digues que no és la teua competència… Ah, i d’allò de més enllà, ni en parles, digues que fa molt de temps i que se te n’ha anat del cap.

I així tot.

Ah, i Fernando Pastor –Nando, li agrada que li diguen–, d’Alcoi, ell, és la mateixa persona que el dia que van comparèixer les associacions de víctimes a la comissió va fer que es barrejassen amb tot d’entitats sense solta ni volta, amb conspiranoics i conspiracionistes, amb agitadors a les xarxes socials. I és el mateix que, en acabar la intervenció de Rosa Maria Álvarez, es va acostar a la taula amb gest compungit, i li va donar conversa, i li va estrènyer la mà, i li va dir paraules buides durant molts minuts perquè tots els fotògrafs en captassen la imatge i la fessen rodar. Només li va faltar posar-se unes llums fluorescents per cridar l’atenció d’aquell gest farisaic.

Ara la fotografia serveix per a il·lustrar aquest Mail Obert. La comissió d’investigació ja és història. Algun dia, el PP i Vox faran una conferència de premsa per anunciar les conclusions a què han arribat sense escoltar l’ex-consellera Salomé Pradas, l’ex-secretari d’emergències Emilio Argüeso, l’ex-cap de bombers… Sense escoltar ni interrogar ningú que aquell dia era al CECOPI. Diran, és clar, que la culpa és de les agències espanyoles i posaran l’èmfasi en AEMET i en la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Del dinar infinit a El Ventorro i de la irresolució de l’ex-consellera Pradas, no en diran ni mitja paraula, que per això tenen les claus del palau i de la masmorra, i la granera per a amagar-ho tot davall l’estora.

Potser, aviat, l’estora ja no podrà tapar res més i vomitarà, i tot allò que hi ha davall els rebotarà a la cara, a aquells que encara hi volen amagar més porqueria.

Acostumem, i una servidora el primer, a magnificar la necessitat de pensar –la freda, prolixa, incansable reflexió– com a pas obligat abans d’entrar en acció, d’emprendre la marxa, o de jugar-se-la, guiats per la percepció immediata, les emocions a flor de pell, la urgència d’intervenir. Però, si considerem la poca reflexió amb què vam aconseguir la fita del Primer d’Octubre i, en canvi, els molts pensaments que caldria haver dedicat a entendre’n la davallada, i, com sigui que, tard o d’hora, haurem d’entrar de nou en combat, aquesta voldria ser una lletra de batalla perquè comencem a canviar de parer.

Direm, doncs, que la reflexió no troba el seu moment idoni abans de l’acció, sinó després. Perquè, si ens entretenim massa a pensar allò que cal fer abans o en el mateix moment d’executar-ho, ens confondrem, ens frenarem, i contindrem la força necessària per a actuar, la qual sorgeix d’una emoció profunda, imperiosa, disruptiva. (O algú gosaria definir el sentiment formidable i fascinant que ens va moure a dipositar tot el nostre poder històric en unes urnes “il·legals”?) En canvi, un cop consumada l’acció, cal considerar si podem fer un bon ús del cervell per tenir consciència dels errors comesos, de la naturalesa fràgil del procés endegat, i, en definitiva, per aprendre a regular les emocions de cara a esdeveniments futurs. Al cap i a la fi, no descobrim res que no sabessin els tràgics grecs o que no aprenguin els toreros a la plaça, val a dir, que la vida és un combat contra el destí (sovint, contra nosaltres mateixos pels danys infligits a l’espècie i a la naturalesa); i que amb l’acció passa com amb la lluita. Pobre, doncs, del torero que s’hagi de pensar dues vegades com ha de frenar l’envestida del toro: abans d’haver filat una idea per evitar-ne l’arremesa, rodarà per terra com un titella. I si el lluitador té aferrat un rival, val més que continuï menat per la inspiració del moment i no pas calculant els músculs que hauria de forçar o els membres que hauria d’utilitzar per conservar l’avantatge i abatre l’oponent fins a fer-lo besar, com se sol dir, la lona. I un cop hagi guanyat o perdut, ja tindrà temps de pensar amb quina clau va desequilibrar el rival o amb quina traveta va ser tombat quan creia tenir dominada la situació.

Qui no té aferrada la vida com un lluitador, un torero, o un bon soldat; qui no és capaç de sentir totes les articulacions; o qui no percep d’esma els jocs de força en presència, no podrà respondre a les vicissituds del combat ni podrà oposar-se a les maniobres, pressions i reaccions de l’enemic. En conseqüència, no podrà imposar el seu poder en cap lliça, per no dir en una batalla a camp obert, si ens l’afigurem com un “segon embat” contra l’estat espanyol.

I com que no som teutons ni escandinaus, ni tan sols anglosaxons, potser que comencéssim a actuar més, moguts per sentiments tan bescantats com l’orgull i la ràbia, i pensar menys, refrenats per emocions tan banals com la por dels tebis i el càlcul dels mesells.