Marín és una conreadora nada de la història catalana del tombant del dinou i del primer terç del vint. En clau de dona. N’ha rescatat les obreres del Raval, les espiritistes i lliurepensadores, ha estudiat les obreres del tèxtil, els femenins rebomboris del pa del 1789, ens ha ofert una biografia de Francesca Bonnemaison, la pedagoga i creadora de la primera biblioteca pública femenina, que va donar lloc a una institució pedagògica per a dones inestimable. Ha estudiat la cultura anarquista i no sé quantes coses més ha fet, Dolors Marín. Ha reunit així una documentació inabastable, que divulga amb generositat.

Ara ens ofereix aquestes tretze Dones de foc. Internacionalistes a Catalunya (1936-1939), el seu últim treball, editat per Angle. Algunes són reconegudes, com la filòsofa francesa Simone Weil, la filòsofa anarquista nord-americana Emma Goldman i les fotògrafes Margaret Michaelis, austríaca, i Kati Horna, mexicana. Les altres nou no són encara prou conegudes ni reconegudes.

Una d’aquestes nou revolucionàries poc reconeguda com a tal és coneguda i reconeguda per allò que agrada tant a la història oficial, el glamur i haver estat model dels fotògrafs Man Ray i Cecil Beaton: Nancy Cunard. Una poeta, editora, polemista i activista anglesa d’obra majúscula. Poeta de la guerra, des de la primera mundial, editora de la Hour Press, la casa pionera que va fundar el 1928, a París, i va publicar primeres obres d’autors que ara són del cànon dels cànons: Samuel Beckett, Ezra Pound, Robert Graves. Es va implicar en la guerra del 36 a fons, fent tot el possible perquè les potències que després serien les aliades ajudessin la república espanyola.

Dones de foc foren també:

• Clara Thalmann, suïssa, atleta, periodista i miliciana, que va passar de l’Olimpíada Popular al front d’Aragó.

• Mary Low, surrealista anglesa que va ser també cubana, trotskista, autora amb el seu company, Juan Breá, del Quadern vermell (a veure si el traduïm!) dels primers sis mesos de la revolució, elogiat per Orwell.

• Mika Feldman, argentina, anarco-comunista, capitana d’una milícia del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista).

• Sylvia Townsend Warner i Valentine Ackland, novel·lista la primera, poeta la segona, angleses, lesbianes que en la revolució del 36 a Catalunya van construir-se com a parella i referents lèsbics.

• Lydia Guévrékian Einstein, armènia, brigadista, companya i esposa del decisiu historiador de l’art Carl Einstein, tots dos anarquistes.

• Nita Nahuel, sobrenom d’Ana Piacenza, anarquista argentina, periodista, de les Dones Lliures, que va treballar en l’Oficina de Propaganda Exterior de la CNT.

• Etta Federn, nascuda a l’actual Àustria, escriptora, traductora, pedagoga anarquista, divulgadora de les dones actives en les revolucions precedents a la del 36 per oferir així referents en aquells temps crucials.

Bentornades, amb el nostre reconeixement; el meu, segur.

L’altra opció és llegir El Regne, d’Emmanuel Carrère.

Quin plaer, llegir la Bíblia al costat d’Emmanuel Carrère. Ara ateu, ara agnòstic, aquest il·luminador autor francès barreja bellament l’assaig amb la història personal. N’és un mestre expert. I al llibre El Regne ho torna a fer. Aquí explica que fa anys va ser un creient de missa diària, catòlic francès de retirs espirituals a Suïssa, i que va arribar a celebrar el sagrament del matrimoni amb la seva dona al Caire amb el pare Xavier, bo i seguint el ritual melquita, que combina el dogma catòlic i el ritu bizantí. Carrère es despulla del tot com a creient i t’ensenya extractes dels dietaris que escrivia els anys de fervor cristià ara abandonat. L’home, anys més tard, i com si es tractés d’un ex-bevedor que escriu una història del vi, escriu la història de la Bíblia i despulla els evangelis.

I aleshores quedes fascinat pel Carrèrere que t’il·lumina amb mil lectures fetes, i desenes d’experiències viscudes, sobre el món dels primers cristians. Món amb una omnipresència de la llengua grega, una de les llengües de la Bíblia i de l’època. La llengua i la cultura dominants a la zona, la llengua en què es va escriure el Nou Testament, la llengua que els guanyadors, els romans, van adoptar dels perdedors, els grecs. I la llengua de l’evangelista Lluc, el grec mitjançant el qual Carrère fa dies que em tragina en un viatge empàtic i personalíssim (l’home detalla el seu divorci, unes quantes terapeutes i força depressions). Un viatge a través d’un llibre, la Bíblia, que sempre m’ha fascinat com a text, i mai no m’ha atret com a paraula de Déu. No m’atrau gens, la seva llum. M’atrau tota la resta.

De la inicial J, un dels presumptes autors de l’Antic Testament, fins al dubte de quants autors té el llibre exactament (en són 10, 20, 50?), passant pels centenars d’anys que va trigar a ser escrita, i pels mites antics que explicaven, abans la Bíblia no ho fes, la història de l’Arca de Noè, el naixement de l’home a partir del fang, entre més detalls que la Bíblia copia d’unes altres tradicions.  Per exemple, de l’Epopeia de Guilgameix. Per acabar, en la manera gelosa (ho reconec) que tinc de veure com alguns la llegeixen, la Bíblia. Ja m’agradaria que em passés a mi. Hi ha jueus, per exemple, que llegeixen la seva part del llibre (el Pentateuc, amb la sortida d’Egipte i fi d’un suposat esclavatge massiu amb poca base històrica) d’una manera tan personal, o més, en què alguns musulmans llegeixen l’Alcorà. Tots dos llegeixen aquests texts com jo llegeixo Les quatre grans cròniques: són les històries, mites i llegendes dels avantpassats, els avis mil·lenaris,  i no pas la paraula de Déu.  No ens molesta. Que a nosaltres no ens guia la llum de la Bíblia, i la resurrecció no ens entreté. No és el contingut que ens meravella, nosaltres quedem fascinats per l’embolcall.

En acabat, vaig ser jo qui no podia agafar el son. Vaig recordar que una vegada que parlàvem d’herències en un programa de tele, algú em va demanar què tenia previst d’heretar jo dels meus pares. “El seu capital humà –vaig respondre–; la seva bondat, la voluntat de ser millors persones per fer millor la vida dels altres, l’empatia.” De fet, és una herència en vida que els meus pares m’han deixat sense que hagi quedat escrita enlloc, sense que l’estat n’hagi cobrat impostos. L’endemà d’aquella anècdota de l’Elisenda-Hisenda, vaig parlar amb el meu fill. “Ahir vaig dir que no som rics i no és del tot cert”, li vaig deixar anar. Ell em va mirar encuriosit. “Sí que ho som, però és una riquesa que no té res a veure amb els diners, ni amb les cases que la gent té ni amb els béns materials; és una riquesa que es veu, que es té, però que no es pot vendre ni es pot comprar. Saps en què és rica, la mare, i en què vol que sigueu rics, la teva germana i tu?” Ell es va encongir d’espatlles: “En amistats, fill. Per mi, els amics són la família triada, els lligams que no vénen de la sang, sinó de la cura dels vincles en el dia a dia. El dia del meu aniversari hi havia molts amics celebrant-lo amb mi, ho recordes? Però sempre hi són, no només quan faig anys: hi són també quan estic malament i vénen a fer-me companyia, hi són quan em cal una abraçada, quan necessito un escut, una veu que em recordi que val la pena seguir malgrat que tot pesi, hi són per a compartir viatges, per a riure i també per a plorar. I això, fill, em fa immensament afortunada i rica, perquè no tothom pot dir que en té, d’aquesta mena d’amics. Jo encara no entenc si me’ls mereixo del tot, però tinc clar, amor, que els meus pares em van ensenyar que important que era l’amistat, i a ells els ho van ensenyar els seus pares, i jo t’ho vull ensenyar a tu. La mare et donarà eines i tu, amb més sort o menys, et construiràs una vida. I potser les coses es torçaran o potser t’anirà molt bé, però si cuides la gent que t’envolta, per més que els diners et facin patir i que la vida et colli, tindràs l’antídot de molts mals.”

“M’has entès, fill?” “Sí, mama. Però has pagat allò de l’Elisenda?”

Com funciona això? Com heu arribat aquí? Quin en va ser el punt de partida? Què ens volíeu dir? Volíeu dir? Volíeu que diguéssim nosaltres? O no es tracta de dir? O es tracta de no dir? Si m’asseguessin davant de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye, les ànimes de la companyia de circ Baro d’Evel, em vindrien tants ramats de preguntes al cap i als llavis que segurament acabaria balbucejant mentre ells m’observarien encuriosits o potser avorrits de ser rebuts sovint amb tants interrogants. Els interrogants els fem nosaltres, crec que em dirien, els fem, els fem de fer amb les mans, de donar forma amb els dits, de provar, de buscar dins de la forma una altra forma, o de deformar fins a tornar a trobar una forma. No és fer per respondre ni fer per preguntar, és fer per fer-te fer preguntes i que no en vulguis fer les respostes, o no hi tinguis pressa, si més no. Que et sembli bé fer un camí fins a trobar-les, i que trobar-les no sigui el traç del camí. I sona tot poc aterrat i aviam si ho sé dir d’una altra manera, que tinc més fang.

Si tens la sort de veure Qui som, el documental que Salvador Sunyer ha estrenat al festival D’A sobre Baro d’Evel, hi ha un moment, cadascú el seu, que són tantes les preguntes que t’aclaparen que les deixes campar lliures i no t’amoïna que s’allunyin i no sàpiguen tornar o que es barregin amb les dels altres, perquè saps quines són les teves. O no ho saps, però no et fa res haver de pasturar per les dels altres. Sunyer s’immisceix en el procés de creació d’un espectacle de la companyia i veiem com apareix… anava a dir, “com apareix la primera idea”, però no ho puc dir així perquè no va d’aquesta manera, que Blaï, Camille i tots els integrants de la companyia busquen l’espectacle d’una altra manera. Volia dir que són més orgànics, però ara de tot se’n diu orgànic i llavors la paraula s’ha desinflat i no em serveix. 

Per als que escrivim a partir d’idees o de conceptes, a partir de paraules i amb paraules, veure com es va creant un espectacle de Baro d’Evel és com trepitjar un planeta llunyà i desconegut. La manera com busquen, com proven, com no solament es deixen portar sinó que es guien els uns als altres perquè no sigui només una recerca visual i bella, perquè hi hagi un fons que no cal trobar-lo de seguida ni tampoc a llarg termini, però que cal saber que hi és i avançar o moure’s sabent que res no és ni atzarós ni del tot guiat, que ens movem per un terreny que es dibuixa i apareix quan hi passem i que trepitjar-lo és crear-lo no solament per veure’l, mirar-lo i admirar-lo, sinó també per saber-lo, per copsar-lo, per endur-nos-el d’alguna manera amb nosaltres.

És un repte descriure el que veus al documental de Sunyer, un repte posar paraules a una creació que ha nascut d’un altre lloc i que no vol ser capturada només per l’enteniment, que va més enllà o més aquí i vol tocar superfície sense ser gens superficial. La sensació que tot el que he escrit fins ara són pinzellades diminutes i gairebé invisibles i que n’he de fer un munt més i després allunyar-me’n i aclucar una mica els ulls i aviam si hi ha quedat cap traç, i no amoïnar-me si el que veig és blanc, és buit, des d’on m’ho miro, perquè sé que les pinzellades hi són, ho sé perquè les he fetes, i ho sé perquè tu ho has vist. Va més per aquí, va més per aquí tal com ho he vist jo, que escric, que no deixo anar mai les lletres encara que moltes escenes les vegi abans de saber com escriure-les. 

Veient Qui som, el documental, tenia l’avantatge d’haver vist Qui som, l’espectacle (Festival Grec, 2024), però potser més que avantatge era no un inconvenient, però sí un condicionant que d’alguna manera m’alterava la mirada. Quan en algun dels gestos provats hi reconeixia un traç de la peça final no podia evitar d’estrafer un mig somriure de “ah, ve d’aquí”, i just després, en el silenci d’una sala plena de gom a gom (érem 1.800 espectadors a l’Aribau), em renyava a mi mateixa per buscar pistes en lloc de deixar-me portar per la cerca. I després de renyar-me hi pensava, hi donava voltes, sense apartar els ulls de la pantalla, quieta a la butaca, però moguda i commoguda i remoguda pels moviments que hi veia. 

A pocs metres, diria que a menys de deu, tenia Blaï Mateu Trias vestit de gris, repentinat, elegant i llarg com un pinzell, assegut al costat de tot l’equip de la pel·lícula. I no vaig gosar mirar-me’l en cap moment fins que van aparèixer els crèdits i la sala va esclatar en aplaudiments. Transmetia, agraït, una certa sorpresa, o això li llegia jo als gestos, i alhora una seguretat, o això li interpretava jo a la mirada, que li havíem vist durant més d’una hora i mitja en pantalla, aquella manera de ser-hi sense envair, però sense passar tampoc de puntetes, sabent o intuint en cada moment quin gest cal fer. Camille Decourtye no va poder venir-hi, tots la vam buscar per la sala, m’hi jugo un braç, i mentre sortia anava sentint el seu nom en boca de tants espectadors que semblava que el documental s’hagués escampat pel pati de butaques i Salvador Sunyer encara gravés.

La mota és un mur de terra d’entre dos metres i quatre d’alt que envolta el poble pel sud i l’oest. Es va construir al segle XVII per a evitar que el Ter inundés el nucli habitat, cosa que passava amb regularitat. A l’est connecta amb la mota de Canet, al terme de la Tallada, i a l’altra banda del riu –finalment accessible a peu gràcies a la reforma del pont– hi ha la mota d’Ultramort, que va fins a Foixà.

El circuit és breu, però el paisatge és extraordinari. A la banda de mar, s’hi pot veure tot el perfil del Montgrí, i això explica per què, quan era petit, sempre dibuixava un castell al capdamunt de les muntanyes. Mirant cap a ponent, hi trobem el poble de Jafre, perquè el meu país és tan petit, etcètera. I just al darrere hi ha la figura del Canigó, imponent a l’hivern quan és nevat. Les muntanyes no canvien, però els conreus sí; si abans hi havia vist pomeres, ara s’hi alternen el blat de moro i els gira-sols depenent dels preus i de la disponibilitat d’aigua. Alguns arbres resisteixen el pas dels anys: un xiprer solitari enmig dels camps, una tanca de llorers, uns quants roures, un trèmol. Tot vibra si bufa la tramuntana, però les onades de calor recents ens deixen uns vespres d’estiu somorts.

El paisatge humà també hi ha canviat. Quan era petit hi trobava les amigues de la meva àvia i ara m’atura la generació dels pares. De “nét de” a “fill de”, tot i que el nom de casa és el mateix i encara sóc l’hereu de can Canet. Als passavolants habituals, s’hi han afegit els ciclistes –el tràfec és important els dies festius– i la colla de barcelonins benestants que van venir a viure a l’Empordà arran de la pandèmia. Alguns encara no han après que cal saludar tothom que et trobes, i a aquests no els auguro un futur gaire pròsper.

La mota de Verges va agafar sobretot valor com a espai de passejada perquè, arran de la construcció de Sau, Susqueda i el Pasteral, semblava que l’època de les grans inundacions s’havia acabat. Aquesta percepció es va esmicolar fa sis anys. Els embassaments, com avui, eren ben plens, i l’arribada del temporal Glòria va obligar a obrir comportes. El 22 de gener de 2020, el Ter es va desbordar, la carretera cap a la Bisbal va quedar tallada i l’aigua va arribar fins a la mota. La nit va ser tensa, però per un pam es va evitar la catàstrofe. El talús sí que va cedir a prop de Canet, a l’altura del roure centenari, però l’acció d’un veí que tenia maquinària pesant va aconseguir de contenir l’esvoranc.

D’aleshores ençà hi ha hagut dos episodis més de perill, l’últim fa poques setmanes amb el temporal Harry. Els batlles del Baix Ter fa anys que demanen obres de millora, però després del Glòria es va calcular que només a Verges caldria una inversió de 2 milions d’euros per a tornar la mota a unes condicions òptimes, i un ajuntament petit no ho pot assumir. Esperem que alguna administració hi posi els recursos, perquè una nova riuada pot deixar mig poble sota l’aigua. Ja sabem que, per culpa de la deixadesa i l’extracció de recursos colonial, la davallada de les infrastructures del país és esfereïdora, però si la mota resisteix d’ençà del segle XVII, caldria aconseguir que ens durés unes quantes generacions més.

La història del Pla de la Garsa es remunta al segle XVII, quan era l’Hostal de la Bona Sort, on s’aturaven i en partien diligències i correus d’un Born que era el nucli comercial de la ciutat. A l’Anuari del Comerç del 1902 es diu que hi venien “vins i olis” i el propietari era Joan Pujol. I el 1927 sabem que era un celler per als treballadors del barri. L’any 1976, mentre ben a la vora la sala Zeleste propagava l’Ona Laietana, la família Solé Sugranyes va comprar el local i el va convertir en un restaurant. N’era el titular Ignasi Solé Sugranyes, mort el 2021, revolucionari comunista i llibertari com el seu germà Oriol, que durant anys va regentar una botiga de pòsters històrics just al davant del restaurant.

Tota aquesta introducció és per a explicar que un dia que érem al Pla de la Garsa amb una colla de periodistes estrangers, mirant de fer-los entendre les glòries i misèries de la cosa catalana, el cambrer que ens atenia –o potser va ser el nou amo, no ho recordo bé– em va indicar un objecte no identificable, de dimensions considerables, que hi havia sobre un prestatge elevat: “Saps què és això?” “Ni idea”, li vaig respondre. “Doncs és una de les vietnamites que feien servir Puig Antich i la colla del MIL per a imprimir els fulls volants i la propaganda.” Sabedor de les connexions dels Solé Sugranyes amb el MIL, no vaig dubtar ni un moment de la veracitat d’aquelles paraules. En vaig fer una fotografia amb el mòbil i vaig anotar el tema en una llista on acumulo idees que es poden convertir en articles algun dia.

Quan el Pla de la Garsa va tancar el 2023 vaig pensar que, a banda perdre-hi un restaurant de referència, un més, com el Senyor Parellada dos anys abans, també havia perdut l’oportunitat d’investigar sobre la vietnamita del MIL i com hi havia anat a parar. La fotografia que vaig fer aleshores deu ser en algun núvol digital, però no sabria ni trobar-la. I fa unes quantes setmanes, quan vaig llegir que el Barnasants i el Tradicionàrius recuperaven La balada d’en Solé Sugranyes de Jaume Aiats, una òpera de butxaca sobre la vida de l’Oriol, per a commemorar els cinquanta anys de la seva mort, vaig decidir que com a mínim faria aquest article i rellegiria els llibres que tinc per casa sobre aquell revolucionari il·lustre.

El primer llibre i el més complet és Oriol Solé, el Che català, del periodista Joaquim Roglan. En el recorregut que fa per la seva vida, és interessant de comprovar-ne l’origen: “La meva família és una família tradicional catalana. La meva mare s’ocupa dels seus onze fills i jo en sóc el cinquè. L’esperit de respecte a la llibertat ha estat remarcablement infós als fills i també l’esperit de lluita per a garantir aquest respecte.” Són paraules escrites per ell mateix en un text del 1969 per a sol·licitar el certificat de refugiat polític a França. Una família benestant, catalanista i catòlica com n’hi ha tantes. Casal Montserrat, escoltisme, Albert Manent… Potser és anecdòtic, o no, que una de les seves primeres parelles fos Mònica Maragall, germana de Pasqual Maragall, amb qui s’escapava sovint a Vilanova i la Geltrú. En aquest llibre, és especialment rica la darrera part, en què la mare i alguns germans i companys de lluita en fan un retrat sincer, sense idolatrar-lo (no era el Che) i incloent-hi defectes i contradiccions.

Després hi ha El MIL, una historia política, en castellà, de l’historiador i bibliotecari Sergi Rosés, que fa una aproximació més acadèmica i menys periodística a la figura d’Oriol Solé, inscrita en l’anàlisi del MIL com a grup revolucionari armat, que és l’objectiu principal del volum. Tal com explica Jann-Marc Rouillan al pròleg, el principal mèrit de Rosés és la desmitificació de la vida i l’evolució del grup i els seus membres, que sovint van ser instrumentalitzats i considerats només com a lluitadors antifranquistes, malgrat que en el fons eren uns autèntics revolucionaris anticapitalistes, amb simpaties evidents per l’anarquisme, que no sols volien tombar la dictadura. Això també queda ben clar a Escrits de l’Oriol i per a l’Oriol, un llibre que l’Editorial Descontrol va publicar ara fa cosa de deu anys amb texts seus, perfils d’altri i un grapat de poemes que li són dedicats aplegats per David Castillo.

El retrat d’Oriol Solé Sugranyes es pot completar recuperant el film La fuga de Segovia, d’Imanol Uribe, de l’any 1981. Aquesta cinta pionera d’allò que s’ha anomenat cinema basc permet de fer-nos una idea de com va morir el nostre protagonista. Després d’haver estat detingut i empresonat mantes vegades, va arribar a la presó de Segòvia just quan una colla de presoners d’ETA eren a punt de fer-se escàpols. La fugida fou un èxit i vint-i-nou presoners polítics (vint-i-quatre de bascs i cinc de catalans) es van fer fonedissos per un túnel cavat durant mesos que connectava amb el col·lector d’aigües fecals. Però la segona part del pla va fallar perquè el mugalari encarregat de passar-los a França no es va presentar al lloc convingut. L’endemà, el 6 d’abril de 1976, Solé Sugranyes va caure mort per un tret de la Guàrdia Civil espanyola a les muntanyes que hi ha als afores d’Auritz (Navarra), a ben pocs centenars de metres de la frontera administrativa entre tots dos estats. Dilluns que ve en farà cinquanta anys.

Molts dels qui surten al film eren presoners d’ETA i guàrdies civils reals, o sigui que el rodatge devia ser divertit. Uribe fins i tot ha explicat alguna vegada que uns quants membres d’ETA havien demanat de fer de guàrdies civils. És allò de les contradiccions que dèiem abans. Qui hi fa de Solé Sugranyes és Ovidi Montllor, que canta ‘Rossinyol que vas a França’ en un parell d’ocasions. La cançó és perfecta, és clar. Però es veu que la que agradava de debò a Solé Sugranyes i els seus companys del MIL era ‘Me n’aniré a la muntanya’, de Quico Pi de la Serra, força anarquista ell també. Per això n’hi ha un fragment en una placa sobre la seva tomba al petit cementiri de Bor, a la Cerdanya. Fa així, la cançó: “No vull ser oficinista, ni paleta, ni manyà; / sols deixaré la guitarra per l’eina d’anar a caçar. / Però si s’acosta una guatlla la deixaré continuar, / que la bèstia que jo caci no serà d’aquest volar. / Serà verda i molt traïdora, molt me n’hauré de guardar, / pitjor que el llop i la fura, l’escurçó i el relliscar, / pitjor que una nit sense arbres, pitjor que el fred i la fam. / Que la bèstia que jo caci no serà d’aquest volar / i amb la guitarra l’espanto, però no l’arribo a matar.”

(Per si de cas, al final del vídeo promocional, s’hi ha inserit un rètol que hi diu “Televisió Comarcal no es fa responsable dels premis anunciats”. Perquè, evidentment, això del televisor i la llavadora és una altra mentida que es treu de la màniga, una altra brometa o presa de pèl marca de la casa.)

I sí, li va sortir allò, com si fos un acudit; perquè, per a ell, és un acudit: “Mil, dos mil, tres mil…”. Ho recordeu, no? L’any 2015 es va fer públic un àudio d’Alfonso Rus comptant diners dins d’un cotxe amb el seu “home de confiança”, Marcos Benavent (el jonqui dels diners, que així s’autoanomenava). Era el temps de la trama de corrupció que funcionava al voltant, entre altres, d’IMELSA, l’empresa pública dependent de la Diputació de València, amb comissions que saltaven i volaven com en un ball i amb ell, plim-plam, plim-plam, apilant feixos de bitllets tot dient: “Mil, dos mil, tres mil, quatre mil, cinc mil, sis mil, set mil, huit mil, nou mil, deu mil, onze mil… dotze mil euros: dos millons de peles!”

Tota una manera de fer, definida en menys d’un minut.

Hi ha hagut judicis, hi ha hagut condemnes, suposo que deu tenir encara causes obertes, però Rus, res, Rus és de la conya, Rus ho du per bandera, Rus alça la maneta, tanca els ditets així davant dels morros i fa prrrrt…!

Ja és casualitat que el vídeo d’Alfonso Rus hagi coincidit en el temps amb un altre escàndol vinculat amb la Diputació de València gestionada pel PP. Ja és casualitat o, més ben dit, significatiu. És el record d’aquelles martingales que enllaça amb les martingales actuals, és Rus fent babarotes i Pérez Llorca mentint immutable i mirant a càmera per justificar la recol·locació exprés, i amb el sou doblat, de la seva parella.

Ja és significatiu, sí, que vingui de la Diputació de València en mans del PP el primer escàndol del deixeble i hereu de Mazón, aquest Juan Francisco Pérez Llorca que ara ocupa el càrrec de president de la Generalitat i que té la casa familiar de Finestrat (Marina Baixa) construïda en un terreny que era rústic no urbanitzable, amb pàrquing de formigó on se suposa que hi hauria d’haver un camp de cultiu i amb piscina il·legal. Res, minúcies. Maneres d’entendre el món. Amiguets. Entorns. Mazonisme. Reservats al Ventorro. Zaplanisme. Hem vingut a forrar-nos.

La seqüència de fets, en resum-resumit: l’any 2003, Pérez Llorca entra de regidor a Finestrat; el 2007 el PP aconsegueix la batllia i, entre el 2007 i el 2008, una trentena llarga de simpatitzants d’aquell partit són contractats per l’ajuntament, entre els quals Vanesa Soler, actual parella de Pérez Llorca: entra a la secretaria de la regidoria de Recursos Humans; el 2015 Pérez Llorca esdevé batlle de Finestrat i diputat a la Diputació d’Alacant, on, el 2019, coincideix amb Carlos Mazón, que n’és el president; la piscina es construeix en algun moment entre el 2016 i el 2020; el 2023 és diputat a les Corts i secretari general del PP valencià; el 2025, amb els vots de PP i Vox, ocupa el càrrec que deixa Mazón quan dimiteix; i ara, el març del 2026, la Diputació de València aprova una comissió de servei per a Vanesa Soler per la “urgent necessitat” de cobrir una plaça de secretària de direcció: així, la muller de Pérez Llorca deixa Finestrat, es trasllada a València i, a més, veu com el sou, en aquest pas, plop!, alegrement se li ha doblat (de 25.000 a 52.000 euros l’any).

Quan se sap la bona nova familiar, resulta que, en comptes de felicitar la parelleta, la gent se n’escandalitza. I aleshores és quan compareix ell en un vídeo dient que està tan indignat i que la seva dona és funcionària de fa vint anys i que tot plegat són atacs masclistes. No triga gaire a sortir a la llum que, en realitat, no va ser fins el 2024 que Soler va consolidar la plaça i va passar a ser funcionària de carrera. O que les tres persones que aspiraven a la mateixa plaça tenien més anys d’antiguitat que ella en la funció pública. Com que això és un no parar, mentre escric llegeixo que Pérez Llorca ha afirmat a les Corts que en realitat la dona no ha doblat el sou, ja que a Finestrat cobrava 38.000 euros a l’any. Estrany argument, perquè ara s’afegeix a tot plegat una altra pregunta: per què cobrava 13.000 euros més dels estipulats per a la seva categoria? En qualitat de què li van atorgar aquests complements? Cal recordar que el batlle de Finestrat va ser Pérez Llorca fins el 2025?

En fi, que ja és com una redundància que aquest vestit a mida per a la parella de Pérez Llorca s’hagi confegit a la Diputació de València, aquella vella i coneguda ferum. La broma de mal gust acaba de prendre dimensió quan recordem que, a més a més, en aquest mateix temps el PP hi ha organitzat una porga política de funcionaris desafectes (com que no els pot fer fora, els lleva funcions, els arracona i els impedeix de fer la feina per a la qual estan capacitats).

He dit redundància? Posem-hi modus operandi, potser, millor. Fent brometes l’un, amb posat d’indignació l’altre, el modus operandi és sempre el mateix, amb el desvergonyiment dels qui es prenen les institucions públiques com si fossin un vedat particular per a la seva cacera de bitllets. I al poble? Al poble, prrrrt…!

“Ningú no llegeix res”: aquest era el títol d’un article que va publicar l’escriptora Leticia Martin al diari argentí Perfil al maig farà un any. Hi reflexionava sobre la feina d’escriure aquella columna i denunciava que el diari feia mesos que no li pagava. I aquell article va sortir publicat al diari en paper i a la versió web, cosa que segurament demostrava que, efectivament, no llegeix ningú. O, potser, qui ho va veure va decidir no dir-ne res perquè la vergonya arribés al quiosc. Martin escrivia que, avui, l’èxit era la viralització. Com més corregués per les xarxes un article, més es considerava que havia reeixit. Curiosament, això va passar també amb aquell article seu, que es va fer viral. Objectiu aconseguit?

És evident que escriure una columna avui no té res a veure amb què significava escriure-la fa deu anys i més enrere. Quan els articulistes pontificaven i sentenciaven. Quan els articles tenien una repercussió real. No faré ara una reflexió sobre el periodisme, déu me’n guardi, ja fa temps que vaig escarmentar. Però m’he plantat davant la pantalla pensant en el pròxim article de la quinzena i m’he demanat per què escriure, si no llegeix ningú. Ja ho sé, que ara em direu: ep, jo sí. I tant, sí, jo també. Però no. Darrerament, lliscant pantalla avall amb el cervell en la funció de repòs, m’he anat trobant amb un fenomen no sé fins a quin punt estès, perquè tinc la meva bombolla. Articulistes mirant a càmera i recitant fragments del seu article. I si vols saber com continua, clica a l’enllaç i llegeix (o no, deixa’ns un like i un comentari i continua lliscant avall). Aquí som avui.

Hi va haver un dia que ja no n’hi havia prou, de saber escriure, que també havies de trobar el ganxo d’un titular prou cridaner. I llavors tampoc no n’hi havia prou, que també havies de fer-lo córrer tu per les xarxes amb les frases més enginyoses i fer-te allò de la marca personal i tal. Ara, també, tingues dots escènics –i si no, posa-hi morro– i fes una cosa aparentment tan absurda com parlar a càmera explicant o recitant o resumint aquest text que has escrit per ser llegit. Els formats es barregen fins a confondre’s, i no llegeix ningú perquè tots estem enganxats a una pantalla on va apareixent un vídeo rere un altre amb l’individu de torn mirant-te als ulls i ara descobrint-te la sopa d’all, ara comentant la polèmica del dia, ara explicant-te com fer servir la paella d’acer inoxidable sense que se t’enganxi tot, ara cinc trucs per a no perdre la calma durant una rebequeria, ara receptes de tàper per a la setmana, ara com tonificar el cos i no perdre força a partir dels quaranta (un dia podríem parlar de la monetització que s’està fent de la menopausa, i de la criança, i de tantes i tantes coses més), ara per què hauries de llegir tots aquests llibres que les editorials han enviat als recomanadors, ara la crema infal·lible i per la publicitat de la qual ha rebut una remuneració, i reels i més reels, amb un fragment d’entrevista polèmic per aquí, un tros de declaració descontextualitzada per allà, i tot es barreja fins a ser una olla de grills, o un orgue de gats, el que us faci més angúnia, i un s’empatxa i plega o acaba cridant encara més i ara ja sento l’Ovidi recitant l’Estellés “i el crani               rebotant               per tots els escalons”.

Ja sabem què passa després d’un empatx. Dieta tova uns quants dies i avall. O, mira, potser no. Potser passarà com diuen que comença a passar amb les sèries, en què hi ha una tendència a deixar de mirar-ne tantes i centrar-se en poques però de més profunditat, i ara també amb els llibres, que es veu que la moda és tornar als clàssics i deixar-se estar de tantes novetats (un dia també en podríem parlarem, d’aquests empatxos), i potser deixarem estar la pantalla d’una vegada, aquesta pantalla que veiem tan nociva per als nostres infants i a la qual som addictes la majoria d’adults, i tornarem a obrir l’article d’un diari sense agafar dreceres per les xarxes socials plenes de pescaclics i titulars sense context, sabrem on publica cadascú i quin dia i ho anirem a buscar… Bé, és evident que faig volar coloms, i ara m’he desviat del tema però sóc allà mateix, la sensació que no llegim, que ens arriba tot amb vomitades, que llavors passa que perdem comprensió lectora i un article gaire llarg se’ns fa bola, i és tan més còmode fer lliscar unes quantes fotos cap al costat amb quatre destacats cridaners, tot ben picadet, i en acabat, sobretot i el més important, tenir-ne la nostra opinió i fer-la saber.

Perquè la sensació és que també estem empatxats d’opinió. Ara no recordo qui ho va dir, que fer opinió és bufar i fer ampolles, perquè tothom en té una, que la cosa difícil és fer reportatges i investigació, cosa per a la qual calen molts més recursos i per això n’hi ha menys. I vet on sóc. Aquí, convivint amb les contradiccions (“les meves contradiccions són les meves esperances”, m’aferro a Joan Fuster) i pensant cada dia com podria fer-ho millor. I també com n’era, de fàcil, penjar una entrada al bloc quan tenia vint anys i com em costa ara donar un article per acabat, tenint cura de què dic i com, i això que em pensava que fer-se gran era perdre manies. Però mira, el respecte de l’article publicat en un diari, encara avui, malgrat tot. També malgrat que no llegeixi ningú.

Si ara tinguéssim una màquina del temps, seria una bona ocasió per a viatjar al segle que ve i veure la fórmula amb què el COI i les federacions futures hauran inclòs les dones trans a les seues competicions: si hauran tirat per categories segregades, en el pitjor dels casos; si totes les disciplines seran mixtes, o si seran individuals basades en la superació de les marques personals. Haurà de ser una de tres, perquè l’única certesa aquí és que les persones trans no desapareixeran, i les seues ambicions tampoc. Hom pot pensar que em precipito presumint que la deriva regressiva no durarà un segle, però m’estimo més suposar que amb cent anys n’hi ha prou perquè les societats es guareixin i deixin de voler tornar la gent als vells armaris físics i mentals.

Dit tot això, torno a la qüestió del punt de vista dels qui no hem tingut mai clar l’encaix de les atletes transgènere en l’esport. I aquí he d’afegir: tal com està muntat l’esport, perquè, si parlem d’inclusió, aquest món ja està mal resolt d’entrada. Vull dir que la competició física és un altre territori d’hòmens que els qui no s’ajusten a l’universal masculí sempre l’han hagut de conquerir, començant per les dones. Tot i això, obrir-lo a la diferència de l’universal establert –a dos pits, a un membre amputat, a una paràlisi cerebral– no ha resultat cap amenaça mentre la classificació general ha continuat ordenada en dos calaixets: el que dóna més drets televisius i els altres. El problema ve quan la pau de l’ordre establert és torbada per la conquesta de drets d’una part de la societat amb qui el sistema no comptava, ja fos perquè de normal s’ha reprimit, ocultat, tancat, suïcidat o executat, estalviant-nos la murga d’haver-hi de pensar.

En efecte, dirimir el lloc que han d’ocupar els discriminats al pati dels dominadors és més complicat que resoldre qui arriba més lluny, qui és més ràpid, més fort, més dotat per als avantatges amb què tradicionalment s’han mesurat els hòmens entre ells. D’aquesta manera, l’univers trànsfob, que no es complica, no s’expressa tant en termes d’inclusió com d’encaix en un ordre establert i natural. El discurs del feminisme transexcloent, com el del masclisme que l’instrumentalitza, ve a dir una cosa tan fàcil d’entendre com que, tant com ha costat a les dones fer-se un lloc al pati dels hòmens, només els falta ara haver de compartir el seu racó. Llàstima que la història continua, benvinguts al món de la interseccionalitat: en la piràmide de la marginació, sempre hi ha algú a sota més discriminat.

A manera de parèntesi, he dubtat si havia de perdre el temps amb les clàssiques obsessions trànsfobes sobre els lavabos i els vestidors, atès que ha estat un dels arguments de les atletes que es consideren amenaçades per les competidores trans. Ja ho sabeu, aquesta derivada de la idea que hi ha hòmens que fan el trànsit per colar-se als espais de dones i violar-les –com si els hòmens haguessin necessitat mai cap lavabo ni cap vestidor ni cap sofisticació per a violar, que sempre se n’han sortit sense gaires maldecaps. I, pel que fa a la competència deslleial, aquesta fantasia que atletes fracassats es puguin fer passar per dones per rascar alguna medalla, ja ni hi entro perquè només és la mesura d’una ignorància: la del coratge sobrehumà que cal per a renunciar a l’estatus de privilegi de la masculinitat i davallar al graó més oprimit de tots, aviam si un dia pel carrer tens sort i et volen matar. S’ho pot figurar anàlogament el català a qui li retreuen que “triï” d’enraonar la seua llengua podent parlar castellà, que és “lo normal”, i deixar de complicar la vida a la resta del món: per a qui s’hi hagi trobat, “moriràs essent un home” té el mateix component anorreador del “moriràs essent espanyol”.

És la incomoditat de sortir del blanc o negre, que sempre ho complica tot. Com a dona de nació oprimida, la imposició d’identitats contràries a la pròpia no m’és una qüestió aliena, i sento un rebuig natural a la filosofia del què-diu-al-teu-DNI aplicada a l’esport. Per altra banda, el privilegi de dona cisgènere em permet la comoditat del dubte: al final, l’esport es basa inherentment en regles, i així com hi ha reglaments que imposen una indumentària hipersexualitzadora a les esportistes, o cap a casa s’ha dit, no sé què pot impedir l’existència d’una norma que les obligui a passar un test genètic i, si no, que es dediquin al parxís. Alhora, la meua orientació científica em fa receptiva als estudis que conclouen que el rendiment físic de les dones trans no és millor que el de les cis; que, si bé les primeres conserven més massa muscular que les segones, no es poden establir correlacions directes entre la massa muscular i la força. I espera’t, que, de nou, el meu privilegi de dona cis em permet tornar a dubtar: i si un altre estudi diu una altra cosa, què; o, pel meu gust: i què.

En tot cas, el problema no és de les atletes trans, sinó de l’esport d’elit mateix, que ens entestem que sigui inclusiu tot i que es basa de manera intrínseca en l’exclusió: l’exclusió dels lents, dels febles, dels no normatius. A partir d’aquí, una de dues: o sotmetem tots els aspirants a les seues discriminacions, o repensem els valors de la competició. N’hi ha que, per tal de deixar fora les atletes que els desafien l’enteniment, defensaran a peu i a cavall les normes que les treuen de la circulació. N’hi ha que, per a no discriminar-les, optarien per un canvi radical a l’hora de mesurar la superació –aquesta n’és una que he sentit aquests dies: tecnològicament, és possible avaluar el progrés individual d’un atleta tenint en compte altres barems: els recursos amb què ha comptat, els ajuts institucionals, els factors econòmics, i tot el que convingués.

Sóc conscient que al llarg de la peça no he parat de caure a la trampa, aquesta que ens fa creure que parlem d’esport quan la qüestió de fons és ideològica, política, de poder. Deixem enrere dues dècades d’obertura pel que fa a la inclusió de les esportistes trans, amb canvis normatius i comitès d’experts que analitzaven els casos un per un, científicament; ara, en un petar de dits, el poder reescriu les regles per desfer el camí fet, perquè destruir sempre costa menys que construir. Ho veiem en tants camps que malauradament aquest és un més. En particular, sóc del parer que perseguir la justícia amb una injustícia és un error, però què sabré jo de poder. Em deu perdre aquest esperit d’identitat negada i oprimida, la consciència del llum de gas de quan ens diuen que l’esport és esport i no és política, l’esma de quan miro les seleccions esportives i que sempre em fa anar contra la que m’impedeix ser.

El text original, The picture of Dorian Gray, es va publicar per primera volta el 1890 a la revista literària Lippincott’s Monthly Magazine com un conte. L’editor va eliminar cinc-centes paraules del manuscrit original que li semblaven impròpies per a la societat victoriana de l’època. Un any després, el mateix Wilde hi va tornar a aplicar l’autocensura quan el va voler publicar en format novel·la. Perquè el millor que saben fer les persones que no encaixen en el patró, sigui quin sigui, però sobretot l’heterosexual, és autocensurar-se. Per pura supervivència. Ser nosaltres mateixes jutges reguladores, guardianes i porteres de la norma, abans que el clatellot vingui de fora. Que cal retallar-nos per a poder-nos encabir en la imatge nostra que suposadament és acceptable, doncs ho fem, sobretot quan som menudes i indefenses. És una lliçó, desgraciadament, molt primerenca.

Tot aquest procés d’escriure una cosa i després esborrar-la, quan es creu que no es pot fer pública, es veu en una edició limitada en anglès que va sortir a la llum l’any 2011. Sí, sí, tal com ho llegim, hem hagut d’arribar fins ben entrat el segle XXI per poder veure les anades i vingudes de Wilde en el procés d’escriptura. El mateix nét de l’autor, Merlin Howard, va dir que el manuscrit era “una finestra oberta a la ment d’Oscar Wilde” mentre escrivia la novel·la. S’hi aprecien, sobre el paper, les supressions. Wilde passa una ratlla per damunt d’una paraula, guixa ben negre bellesa en referència a Dorian Gray i apareix reemplaçada per bon aspecte. Hi elimina passió, que es converteix en sentiment. Atroç. Posteriorment, quan l’obra s’havia de publicar com a novel·la, en va eliminar paràgrafs sencers i les frases més sexuals, afegint-hi més capítols per donar un altre aire a la narració.

El tema més colpidor és que aquests fragments eliminats van modificar el sentit final de l’obra. No eren només supressions o afegitons d’estil. Encara ara en l’imaginari continua essencialment present la imatge de l’espill, de l’eterna joventut, de l’art refinat com a antídot d’una societat decadent. Durant anys, es va evitar del tot l’enamorament entre homes, aquest triangle amorós format per dos homes grans i un de jove. L’espillet evocador també en aquesta coberta ens torna una imatge blanca, una imatge on no hi ha ningú, on podríem ser-hi totes. Yannick Garcia ens dibuixa algunes de les amputacions més reveladores que han tornat al paper com a acte de justícia. Les localitzo al llibre. A la pàgina 110: “Se l’estimava infinitament, aquell noi, i la seva coneixença havia marcat el gran punt d’inflexió en la seva obra com a artista.” A la pàgina 114: “És ben cert que t’he idolatrat amb molta més passió del que hauria de sentir un home per un amic seu. Pel que sigui, no he estimat mai cap dona […] Hi havia amor en cada línia, i en cada pinzellada, passió. Vaig començar a tenir por que el món descobrís la meva idolatria.”

En estudis de gènere, hi ha treballs acadèmics que han passat l’obra pel filtre d’autores com Eve Kosofsky Sedgwick i Jeffrey Weeks, ambdós dedicats a desconstruir la història cultural heterosexual. Amb una interpretació queer, s’aprecien en l’obra d’Oscar Wilde moltes coses dignes de ser explicades i en les quals ens podríem recrear extensament; com el jove Dorian sofreix una socialització heterosexual, com les relacions entre homes s’intenten d’encabir en relacions d’admiració o d’idolatria per no qualificar-les de relacions amoroses; la mateixa por de Basil Hallward a dir les coses pel seu nom amb relació al seu sentiment i a allò que representa per a ell pintar el jove Dorian. Quanta por de les represàlies hi havia en aquest text! I era una por ben real, perquè Wilde va ser condemnat a presó. Acusat d'”indecència greu”, van dir llavors, per la seva relació homosexual amb lord Alfred Bosie Douglas. De fet, The picture of Dorian Gray va ser presentada com a prova per condemnar-lo. I va passar d’escriptor reconegut a un depravat sexual, abandonat per la família i morint gairebé en la indigència a París.

Llegint aquest Dorian Gray he recordat la primera volta que va arribar a les meues mans El retrat de Dorian Gray –com l’han traduït sovint–, retrat en lloc de quadre. La vaig llegir en una vella edició groguenca que vaig trobar per casa. En aquells anys adolescents, quan encara no existia l’enorme biblioteca cinematogràfica i informativa d’internet, vivíem sense gaires referents, potser només els literaris. El Dorian Gray va ser un d’aquells llibres que suggeria uns “enamoraments” possibles. Velats, però reals. Allò meu tenia una explicació o un lloc on reposar. Vaig quedar enganxada a aquella història que, tot i retallada, ja revelava els amors que “no tenien nom”.

Aquest llibre que ara tenim a les mans no sols fa justícia a Wilde, sinó també a totes les autocensures. Fa visible un amor que encara ara necessita més personatges, més històries i menys estereotips. I, parlant de referents, n’esmento un de ben diferent, però que també contribueix a la mateixa causa. Aquest diumenge, per casualitat, va caure a les meues mans Maspalomas, un film del basc José Mari Goenaga en què retrata el dolorós camí de tornada a l’armari d’un home gran gai, quan la família l’interna en una residència després d’haver tingut un ictus. El film va rebre molts premis l’any passat i retrata la cara encara oculta de les persones LGTBIQ+ a la vellesa. L’home que vivia a Maspalomas, un complex gai a les Canàries, ha de tornar al País Basc natal i retrobar-se amb el silenci i l’autocensura. Callar, callar i callar.

Han d’arribar més ancoratges en forma de literatura, cinema o l’art que sigui, encara s’han de revelar moltes obres escapçades. Representar o explorar l’univers infinit d’experiències humanes. Que ningú mai més no s’hagi de retallar per a evitar la condemna.

La pràctica política del PSAN-provisional (“els provisionals”), els anys que es consolida la submissió de Catalunya (i l’oblit dels Països Catalans) al disseny del transformisme franquista, anomenat “transició”, sota la forma d’una monarquia i un “estat de les autonomies”, revela els límits de la lluita de la independència a través de la subversió en un període d’hegemonia constitucional que arriba fins a la revolta al carrer del juliol del 2010; de passada, aquells límits també revelen la impossibilitat de capgirar l’estat de coses movent-se en l’arena controlada per l’enemic: el fracàs electoral del BEAN i de Nacionalistes d’Esquerra, entre el 1980 i el 1984, serien l’expressió més concloent de la línia possibilista. Es pot adduir que la divisió entre aquestes forces polítiques i la disputa del lideratge van ser la causa més aparent del seu fracàs, però la raó última va ser la indefinició de les seves estratègies per fer la independència. Els respectius fracassos de la línia subversiva del PSAN-P i de la línia possibilista de BEAN i NE expliquen per què, després del cop d’estat del 23-F de 1981, l’independentisme va haver de cercar una fórmula intermèdia amb la fundació de la Crida a la Solidaritat, el juny d’aquell any, per generar, gràcies a l’activisme, un primer embrió de moviment de masses independentista, que marcaria distàncies amb la fèrria militància del PSAN-P i les tàctiques flonges de BEAN i NE.

Però els papers teòrics, els programes i les formes de lluita, l’organització militant i la solidaritat amb els pobles sense estat és un llegat del PSAN-P que anticipa els problemes centrals del país pendents de resolució: extracció colonial, sotmetiment polític, desnacionalització planificada, irrellevància internacional. El problema dels provisionals va ser que no van trobar l’espai adient per a desenvolupar els seus programes i formes de lluita: la persecució i la criminalització (el desembre del 1981 i el gener del 1982 es torturaven militants dels antics provisionals, convertits des del 1979 en Independentistes dels Països Catalans) impedien adhesions en massa i sostingudes en l’espai i en el temps; i l’àmbit institucional, controlat per convergents i socialistes, no permetia de posar en dubte l’ordre social i polític establert i la submissió a l’estat. En aquella primera transició, el bloc de poder postfranquista va crear les condicions per a una expressió controlada de la voluntat popular per mitjà dels partits legalitzats i, alhora, va difondre la por, en forma de repressió sistemàtica, per a evitar que les exigències socials i polítiques prenguessin cos al marge del sistema imposat; i els polítics catalans es van avenir a formar part d’aquell joc de taula constitucional que es va fer miques estrepitosament amb el cop del 23-F. En aquelles circumstàncies, la línia dels provisionals no va disposar d’espai ni de temps de maniobra per a deixar llast respecte de les pràctiques mantingudes contra el franquisme, que els van aïllar del consens general i els van menar a un carreró sense sortida; per la seva banda, les provatures electorals de BEAN i NE van mostrar que les eines per a integrar-se en el marc de la constitució espanyola i l’estatut d’autonomia eren inútils per a avançar cap a la independència. I la repressió sistemàtica de l’estat i el silenci mesell de les institucions pròpies van fer el seu fet.

El moviment de masses que va portar el Primer d’Octubre hi té poc a veure, aparentment, amb aquella experiència pre-franquista i postfranquista, llevat que oblidem que en la fundació de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) hi van participar antigues provisionals com l’Eva i la Blanca Serra. I llevat que oblidem que, sense la PDD, no hi hauria hagut les condicions perquè l’anhel d’independència prengués cos al marge de les institucions i dels partits establerts. Es tractava, en efecte, d’un autèntic desglaç, com si, tot d’una, el monstre independentista hagués fos, successivament, una capa i una altra i una altra més del glaç on el volien soterrat per a inundar tots els terrenys de la consciència nacional. Havíem començat una segona transició, aquest cop sense demanar permís i arrossegant les institucions des del carrer.

En aquesta segona transició, les seqüeles de la qual patim, el bloc de poder central encara obliga els partits catalans a jugar el seu joc, atès que han abandonat qualsevol pretensió de tornar a posar el moviment de masses al centre del tauler polític; la diferència, però, amb la primera transició és que si aleshores es tractava de contenir un desordre generat per la desaparició de la dictadura, després del Primer d’Octubre l’estat va prendre bona nota que, si s’adormia, en despertar-se encara trobaria el monstre independentista al seu costat: en conseqüència, ha fet la seva transició particular cap a una monarquia autoritària, una voluntat desnacionalitzadora sense embuts i una extracció colonial exhaustiva, acompanyades d’una estratègia d’anorreament que va de les infrastructures als serveis bàsics, amb un despotisme burocràtic sobre una societat superpoblada i sense recursos. Catalunya torna a ser un país ocupat i a mercè de colonialistes, lacais i sipais.

Les condicions actuals empitjoren el pronòstic dels provisionals sobre els problemes estructurals que plantejaven els seus documents i revistes de combat, perquè han continuat igualment irresolts i, en canvi, el nou independentisme sembla prescindir-ne amb una fugida cap endavant empesa per la frustració i el ressentiment. Cridar que ja vam proclamar la independència és una temptació forta, però ineficaç, no ja perquè no hem desenvolupat tàctiques d’autodefensa civil per a sostenir el torcebraç amb l’estat, sinó perquè no disposem de capacitat per a definir la mena de país que volem. I la pretensió de “discutir” el país que volem, un cop independitzats, equival a suposar que la independència és una mena de bàlsam que ho cura tot i sota la qual podem amagar, com si fos una catifa, allò que no ens convé saber, que no sabem arreglar, o que no volem mirar, del desastre de societat que ens va quedant. Perquè, tant si ho volem com si no, el primer dia que s’afermi la independència serem davant d’una revolució en tota regla.

De tot plegat, s’infereix que les eines amb què vam arribar al caire de la segona transició ja no serveixen quan la involució antidemocràtica, l’exacció econòmica i el menyspreu nacional s’han fet presents en tots els àmbits: en el col·laboracionisme de les institucions pròpies (començant per un govern econòmicament colonial, administrativament incompetent, políticament corromput), en els signes emanats del dominador, mani qui mani al govern, i en el pessimisme d’una ciutadania sotmesa a la tirania de la precarietat i el desencís de la política. I, com va passar al BEAN i a NE en la primera transició, que ningú no esperi recuperar majories parlamentàries amb coalicions, llistes o programes merament electorals, si no es disposa prèviament d’un moviment de masses organitzat per a capgirar les condicions estructurals del domini espanyol. I, sense aquest capgirament, no es podran recuperar espais de poder de cap mena: pensar en cicles electorals significa començar la casa per la teulada. Només el subjecte polític que sorgeixi de la subversió de l’ordre imposat podrà encapçalar una nova arremesa independentista.

Però, sota la capa del fracàs polític del Primer d’Octubre, s’amaga la llavor deixada pels provisionals, i posada al dia, en les condicions d’una independència des de baix: CDR, ocupacions d’estacions i talls de carreteres, Urquinaona i Tsunami, marxes contra les sentències. Però amb l’avantatge que ja són patrimoni d’un moviment de masses que no podrà emprendre de nou la marxa prescindint de la consciència històrica desplegada als ulls de tothom. Algunes pràctiques que van ser útils per a arribar al caire de la segona transició han esdevingut obsoletes; les formes de lluita i d’organització s’hauran d’adaptar als preparatius per a una tercera (i, esperem, definitiva) transició. I sorgiran i s’afinaran en la mesura que es provin en el terreny de la lluita real.

En perspectiva, el llibre de Serra i Benítez ens diu que el fil profund que ve d’anys de lluita infatigable i dolorosa no s’ha trencat.

Tornem a contar la història de la Casa Bloc. Va ser aixecada com a edifici destinat a la classe obrera, a treballadors que fins llavors vivien en barraques de la perifèria urbana. Pisos dignes d’entre cinquanta-cinc i setanta-set metres quadrats, per començar a remeiar el dèficit d’habitatge arran de l’onada migratòria a la recerca de treball que oferia la preparació de l’exposició internacional del 1929. La Generalitat en va ser la promotora. Va fer l’encàrrec al grup GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). El van elaborar Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana. Van idear aquesta forma de S de cinc blocs que assegurava la ventilació i la il·luminació òptimes dels dos-cents set habitatges.

Els veus ara i semblen acabats de fer, moderns. Les terrasses cobertes, de paret de color terra,  són més que balcons, són porxos; hi caben bé unes quantes torretes plantades, com se n’hi veuen ara. Recorden els patis interiors d’antics edificis populars i les galeries de l’Eixample barceloní, de comunicació possible entre els veïns. En diàleg amb el constructor de la Barcelona moderna d’entresegles que els va precedir, els arquitectes racionalistes d’aquest edifici van idear, com ell, places obertes entre els braços d’aquest edifici en forma de S. Aquests espais interiors i alhora oberts per un dels costats s’havien de destinar a serveis col·lectius: jocs infantils, zones verdes, guarderies, biblioteques, cooperatives de consum, clubs d’obrers. Una continuïtat de l’obra de Cerdà, el protoracionalista, dels seus deixebles moderns.

La guerra destructiva va malmetre l’ideal. Per defensar-se de la freqüent pluja de bombes a Sant Andreu, al terrat de la Casa Bloc es va instal·lar una metralladora antiaèria. Vençuda la ciutat, s’hi va allotjar el Cuerpo del Ejército de Navarra. La Casa Bloc, inacabada però no vençuda, va resistir com va poder. Aquí la tenim. Com un mirall de la lletja arquitectura dels temps de la dictadura, d’abans de i de l’etapa porciolesca que tant ha massacrat la capital. A Sant Andreu, que no feia gaire que havia deixat de ser municipi i havia estat annexionat a Barcelona quan la Casa Bloc s’alçava, el nou edifici era un espill de relació moderna amb l’urbanisme tradicional al voltant de l’església i les places. Ho continua sent, malgrat els canvis als voltants aquest diàleg amb l’arquitectura d’un poble es manté.

El 13 de març de 1933, ara fa noranta-tres anys, el president Macià hi posava la primera pedra. El 1986 s’hi va rehabilitar el bloc 1, els altres quatre ho van ser entre el 1997 i el 2008. Els pisos són habitats. Un dels pisos és buit i de mostra; es pot visitar, amb petició d’hora. No és cap exercici nostàlgic, és un model.

Ni tampoc és cap ruïna, ni cap obra de museu, la Casa Bloc. És viva. Parla l’idioma del present. És l’evidència que les iniciatives dels anys republicans ensumaven, amb perspectiva visionària racional i realista, allò que havia de venir i caldria: l’habitatge digne en societats més i més barrejades de natals i nouvinguts de mitjans modestos. Unes onades que avui són també migracions de barcelonins arrelats, expulsats dels seus pisos d’anys per l’explosiva combinació de lloguers especulatius i indiferència social.

La vida de la Noelia ha estat clarament un turment. La noia ho ha narrat aquests darrers dies en un lamentable i nauseabund circ mediàtic que els voltors de la premsa sensacionalista han muntat al voltant del cas. La seva infància va ser un infern. Creix en una família desestructurada i, durant la seva adolescència, el divorci dels seus pares acaba fent que la Noelia passi a viure en un centre tutelat de menors. És durant aquesta etapa vital que la noia pateix unes quantes violacions: d’una parella, i unes altres de grupals per part de nois durant sortides d’oci nocturn. Ella mateixa explicava que va ser incapaç de denunciar-ho, perquè pocs dies després d’un dels fets, a causa del trauma, decideix per primera vegada precipitar-se al buit, per posar fi al turment de tots els greuges viscuts. Però el destí no només no la deixa marxar, sinó que, a més, la condemna a continuar vivint en condicions encara més dures: al patiment emocional, psicològic, hi afegeix un patiment físic extrem; la noia queda amb cadira de rodes i no pot valdre’s per si mateixa; paraplegia completa. La noia decideix sol·licitar una eutanàsia i és aquí on comencen dos anys de dolor afegit, judicial, en aquest cas; dos anys de batalla legal per a poder marxar d’una vida que ha estat molt lluny de ser una vida mínimament feliç. El pare de la Noelia, assessorat per l’associació ultracatòlica Abogados Cristianos, es col·loca radicalment en contra de la llibertat de la seva filla i paralitza la petició de l’eutanàsia.

Durant aquest periple tenebrós, un total de 32 especialistes (metges, psiquiatres i juristes) avaluen el seu cas i arriba a acumular 13 informes. Després de cinc instàncies judicials, entre les quals, la del Tribunal de Drets Humans, la Noelia va poder deixar, per fi, aquest món, malgrat que en realitat feia molts anys que ja se n’havia anat, perquè respirar, ser-hi de cos present, no necessàriament vol dir viure.

El retrat social que ha deixat la trista història d’aquesta noia conté els pitjors ingredients, les pitjors cares: una ultradreta hipòcrita, racista i uns llegats religiosos impregnats al ventre d’una societat que ha demostrat una manca de maduresa absoluta a l’hora d’assumir que el dret de morir dignament és inqüestionable. Mentre que, per a alguns, aquest és un tema absolutament normalitzat, per a massa d’altres ha resultat més preocupant que una dona decideixi posar fi a la seva vida per fugir de l’infern que no pas totes aquelles dones que moren assassinades pels seus marits. A la porta de l’hospital, fanàtics ultrareligiosos s’han aplegat per acusar la noia i per fer-li saber que és un greuge cap a Déu que hagi decidit ella quan morir, i no pas el Tot Poderós.

És curiós que tota aquesta patuleia ultracatòlica –que deixa en molt mal lloc aquells creients que han entès que la fe passa per la compassió i l’empatia– no sortís mai al carrer a denunciar les violacions que la noia va patir, tampoc els vam veure demanant millors finançaments públics ni més recursos destinats a la salut mental; una gran contradicció si tenim en compte que les xifres estimen que cada dia onze persones se suïciden a Espanya. Aquesta gent que s’anomenen pro-vida, els importa ben poc la vida de la Noelia, els importa ben poc qualsevol vida que no combregui amb els seus alliçonadors valors morals.

Trist i galdós paper, també, el de la premsa: a ella l’han plantat davant les càmeres i l’han convidada a exposar detalls íntims, segurament amb molt poc acompanyament psicològic, però què ens ha dit la premsa dels seus violadors? Res, absolutament res. Cap nom; cap investigació sobre això.

Quan ens violen, un gran gruix de gent surt a qüestionar-nos, a dir-nos que ens ho inventem, a posar-nos en dubte, a dir-nos aprofitades si reclamem danys i perjudicis, a dir-nos males víctimes si un dia ens veuen somriure, i finalment, si decidim morir a conseqüència del trauma, a conseqüència de la solitud i de l’abandó social i judicial, encara vénen a dir-nos, a les dones, que no tenim dret de llevar-nos la vida i ens condemnen a viure amb el dolor.

A la Noelia va fallar-li la família, l’entorn més proper, i per extensió una societat sencera. La seva petició d’eutanàsia i el seu adeu són l’última dignitat que li quedava després d’anys d’haver-li anat furtant gairebé tota, són un acte de respecte cap a ella mateixa.

Deixem que la gent que vol morir pugui morir en pau i dignament i, sobretot, que no se’ns acudeixi jutjar algú a qui no vam saber estimar, escoltar i atendre com calia.

La meva àvia era analfabeta i tampoc s’aclaria gaire amb els números, però fent ganxet o mitja no es va descomptar mai. Senties un remoreig, els llavis se li bellugaven ben poc, i de tant en tant parava i tornava enrere per repassar el que havia fet, comptant punts amb les ungles pintades de rosa perla. Teixia i semblava que no hi era, però va ser la demència qui la va fer deixar de ser-hi, no els fils, els fils la van mantenir aferrada al món d’aquí. 

Penélope Córdova teixeix però no perquè n’hi ensenyés la seva àvia ni la seva mare ni cap dona de la seva família. Ella en va aprendre tota sola i ha escrit Texere per explorar què ha pogut i volgut dir teixir per a les dones al llarg dels segles, des d’aquella Penèlope que esperava l’heroi. L’estereotip de la teixidora és desgranat des de tots els punts de vista i des de diferents cultures, i Córdova va desmentint i matisant com qui fa i desfà una labor. Teixir no és una activitat passiva, ens ho vol deixar clar. Teixir no és esperar, com si esperar fos perdre temps i teixir fos convertir l’espera en un temps útil. Teixir no és tampoc matar el temps, tot i que hi hagi el mal de no saber tenir les mans ocioses, i el bé de descosir-se a parlar mentre teixeixes. «Les teixidores escolten amb atenció quan els altres pensen que estan concentrades en el teler.» 

«Penèlope són les dones que es queden a treballar i mantenen la casa mentre els marits són a la guerra; les dones que busquen un mitjà de subsistència en absència de l’home que se’n va anar al front; les dones que, sobiranes del seu espai, cultiven la seva independència i reclamen les mateixes llibertats que els homes», i teixir té a veure amb la casa i les cures, però no és resignació ni és solitud ni és silenci. «Potser la de Penèlope hagi sigut la primera desobediència tèxtil de què tinguem registre al món occidental». Teixir és atrapar el temps, és tenir-lo entre els dits, i desteixir és dominar-lo. 

Per què teixim? Teixim per construir, per protegir, per abraçar, i teixint no som només un cos que fila, sinó també un cap que cavil·la, que desenreda, que es buida, perquè teixir pot ser intransitiu, no hi ha d’haver un resultat perfecte al final del fil, pot ser un anar i venir perquè Godot no arriba mai. 

El lèxic tèxtil ens serveix per explicar tantes coses que fins i tot l’hem fet servir per a les noves tecnologies, com si les xarxes socials no haguessin estat molts anys enrere grups de dones assegudes a la fresca teixint i parlant, perquè amb les mans ocupades el cor s’obre i les coses s’acaben dient, i les coses que es diuen teixint es queden entre els fils, com embulls, com filigranes, imperfeccions o ornaments. I ara teixir és també un acte de resistència. «Els activismes tèxtils denuncien la violència, però també intenten unir un país espedaçat amb l’activitat de teixir en comunitat, perquè el contrari d’espedaçar és unir. El contrari de destruir és teixir (construir). És només una de les maneres en què les dones diem que no, que no callarem.»

Com va explicar fa uns quants mesos el New York Times en un llarg reportatge, tot va canviar amb la primera victòria de Donald Trump, quan uns nous líders van decidir que ara l’organització es dedicaria a promoure la justícia social. Van publicar una “guia d’equitat lingüística” que indicava quines paraules s’havien de bandejar i es van revoltar contra el fundador, l’escriptor John Muir, perquè havia fet servir expressions poc adequades en texts de la dècada del 1860. També es van afegir al moviment per a eliminar el finançament de la policia i van exigir reparacions per als descendents dels esclaus. La majoria de treballadors van deixar de centrar-se en projectes concrets per treballar en qüestions de diversitat i inclusió. Quan una membre veterana va reclamar que calia pressionar la legislació de Colorado per garantir la protecció dels llops, una noia de la nova generació d’activistes li va etzibar: “Però què tenen a veure els llops amb la igualtat i la justícia?” Aquest canvi de rumb ha estat catastròfic per al Club. L’any 2019 tenia uns quatre milions de donants i el 2025 s’havien reduït a un milió i mig. I ha entrat en pèrdues.

Un procés semblant ha estat a punt de produir-se també a Oxfam, l’organització no governamental britànica fundada el 1942. La seva missió genèrica és la lluita contra la fam i la pobresa, però s’ha especialitzat en l’actuació després de catàstrofes naturals i humanitàries, sobretot amb la instal·lació de latrines per a evitar la transmissió de malalties. Això de construir vàters no deu ser prou glamurós per als nous activistes perquè, tal com informava fa poc el Times de Londres, una part de l’executiva va proposar d’abandonar l’acció directa per convertir-se en una “plataforma per a un canvi sistèmic” i “amplificar les veus dels moviments de base”. La seu del Regne Unit ho va aconseguir aturar, perquè va entendre que començar a fer política implicaria una fugida en massa de donants, a més de trair la missió dels fundadors.

El Sierra Club i Oxfam són dos exemples d’organitzacions que han experimentat grans disputes ideològiques que amaguen unes lluites caïnites pel control i els càrrecs. Les cúpules tenen bons sous –l’antiga directora general d’Oxfam cobrava uns 156.000 euros l’any i el Sierra Club té deu directius per sobre dels 250.000–, però els treballadors de base estan poc remunerats. La millor manera d’ascendir és crear vacants fent servir armes ideològiques i, per això, a tot arreu volen els intercanvis d’acusacions d’assetjament laboral o sexual, de racisme i masclisme o de dominació colonial.

L’activisme d’acció directa és fonamental en una democràcia i tots entenem que això no té res a veure amb el discurs de les menjadores. Necessitem organitzacions que lluitin contra els abusos (polítics, ecològics, lingüístics), que evitin projectes catastròfics o que arribin allà on l’estat no és present. Centrar-se en projectes concrets permet d’agrupar gent de tendències diferents que comparteix un objectiu i, a més, els resultats són avaluables i quantificables: la fita s’ha aconseguit? Quanta gent se n’ha beneficiat? En canvi, l’activisme polititzat de grans lemes i idees és molt més difús i es pot perpetuar sense haver de retre comptes. A més, no necessita lluitadors experts (enginyers, advocats, ecòlegs, especialistes en logística), sinó que es pot convertir en una bona sortida laboral per als que van triar carreres amb poques expectatives. Com que la ciutadania de seguida s’adona de la impostura i els retira el suport, les subvencions es converteixen en el pilar econòmic d’aquestes entitats, cosa que les obliga a sotmetre’s encara més al govern de torn. Una roda destructiva nefasta per als interessos comuns.

Aquest fenomen, per cert, és el mateix que hem vist a Catalunya amb l’intent del govern Illa d’eliminar el requisit del títol de bibliotecari per dirigir una biblioteca (Assumpció Maresma ens ho va explicar dilluns). El problema que tenen les places de tècnic a l’administració és que cal tenir uns estudis concrets per a accedir-hi i, per tant, és molt més difícil col·locar-hi el parent, l’amant o el company de partit. Un organisme públic que gestiona els residus necessita tècnics especialitzats, però si el convertim en un Observatori de Residus i Perspectiva de Gènere, de sobte els mèrits passen a ser ideològics. En un món com més va més econòmicament inestable, les trampes d’aquest estil es multiplicaran, però tots plegats les hem de saber identificar i hi hem protestar amb les armes que tenim.

Però el teorema ha de continuar. Aquesta gent conformista es troba de vegades amb ciutadans que, contràriament a allò que ells practiquen, es queixen, fan manifestacions, alcen la veu. I, aleshores, aquells immobilistes es posen nerviosos. En el seu interior deteriorat saben que els qui practiquen la dissidència han de tenir raó, ni que sigui una part petita de raó, però no ho poden admetre, perquè seria com anar en contra d’aquesta pusil·lanimitat que han anat construint des de fa anys. I la seva resposta sol ser irada: no poden suportar que hi hagi algú que interpreti la realitat tan lluny de la manera com ho fan ells i, en conseqüència, ataquen els dissidents amb una ràbia digna de millors causes. Però ells no saben quines poden ser aquestes causes perquè es troben encapsulats en el seu fervor –en el propi deteriorament–, en el seu favor a allò que són les consignes del sistema.

En el camp de la cultura, això sol passar més que no ens pensem. Ho vam veure en la cerimònia dels Oscar de Hollywood: l’actor espanyol Javier Bardem es va pronunciar contra la guerra impulsada per Trump i per la llibertat de Palestina. I com que, diuen, va ser l’únic que es va expressar sense circumloquis, va posar en evidència tots els altres, que van callar. I aleshores van sortir els qui deien que, ben mirat, fer aquesta mena de protestes no serveix de res. Ho heu endevinat: són els qui callen, que sempre busquen raons per a desprestigiar els qui criden.

Aquí n’hem tingut un cas més simptomàtic. Carles Rebassa va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la, convocat per Òmnium. I, en comptes de fer un discurs d’agraïment farcit de tòpics, l’escriptor  mallorquí va fer un pamflet: ordenat, contundent, amb una autoritat que naixia del fons de la raó, de la seva raó i de la d’aquells que ens hi sentim identificats. (Un aclariment: tinc un enorme respecte pel gènere pamfletari, sobretot si és pensat per anar al moll de l’os de les coses que es denuncien.) El moment culminant del discurs va ser quan, davant tots els responsables polítics catalans que hi eren presents, el poeta i novel·lista els va engaltar aquestes frases: “Hem de tenir una legislació que faci que el català sigui imprescindible per a viure als Països Catalans. Això els virreis i els titelles que ens governen no ho faran possible mai. Tan sols ho podem fer possible nosaltres, si ens tornem a determinar com vam fer fa nou anys, abans que porucs, mesells i traïdors ens deixessin amb el cul a l’aire.” TV3 va tenir cura de no enfocar aquests “virreis, titelles, porucs, mesells i traïdors” a què Rebassa es referia i de qui tots sabem els noms i les sigles.

La cosa és diàfana: Carles Rebassa és dels qui alcen la veu, no desaprofiten la millor ocasió per a fer-ho, en un acte institucional (als d’Òmnium els agrada aquesta pompa) i retransmès per la televisió pública. I aleshores, davant la contundència del seu discurs i el ressò que va tenir, emergeix la veu dels qui no suporten que algú cridi, aquells qui prefereixen expressar-se sense fer soroll, la majoria de vegades –en això són coherents– amb el seu silenci.

Un dels qui van respondre és el catedràtic jubilat de la Universitat de Barcelona Jordi Llovet. I ho va fer a les pàgines d’El Quadern d’El País. En aquell diari solen emergir les opinions que semblen enyorar la presència ideològica d’Ignacio Vidal-Folch. Llovet és un savi, tot sigui dit. Però no pot contenir la seva ira quan algú surt dels contorns de la realitat política que ell vol i defensa. I els nervis són mals consellers, encara que siguis un savi. Ja em perdonareu, no enllaçaré el seu article, prou propaganda que ja es fa ell mateix. Però en el seu escrit deixava clar que no li havia agradat res –i res, aquí, és molt– de la Nit de les Lletres Catalanes. Començant pel guanyador del premi atorgat a Carles Rebassa, entre més coses, perquè és mallorquí. Ja m’imagino que Llovet devia començar a redactar una segona part del seu article quan es va assabentar que Òmnium havia concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a un altre mallorquí: Biel Mesquida. (Bravo, Biel, no en facis cas, els savis de vegades deixen de ser-ho.)

L’altre que va opinar sobre el discurs de Rebassa va ser el periodista Xavier Bosch. En aquest cas, al diari Ara: tampoc no posaré l’enllaç del seu article, no us ho mereixeu; ni faré cap comentari sobre el mitjà on Bosch (a sou del Godó, a sou de Planeta) va atrevir-se a dir que, quan un rep un premi, no ha de fer un míting. Ell, que ha rebut premis de l’editorial Planeta perquè és dels qui callen, dels qui no alcen la veu (només s’esbrava quan escriu d’esports, però això li ho permeten) es va atrevir a criticar un escriptor que, al contrari de la submissió, va practicar la discòrdia. Bosch i Llovet són casos perfectes per a explicar aquest teorema dels súbdits del sistema que he mirat de reflectir.

Per acabar, alço la copa en favor dels dissidents, dels qui s’atreveixen a vociferar. Encara que siguin mallorquins, senyor Llovet.

Aquesta setmana s’han commemorat els deu anys que fa de la mort de Johan Cruyff (Amsterdam, 1947 – Barcelona, 2016), el futbolista i entrenador que en tants sentits va marcar època. Hi ha hagut articles i tertúlies i els amics i els coneguts i els deixebles i els admiradors i els records que tot plegat pot haver posat en marxa. Jo he recordat una cançó de la Trinca. Coses que passen: els camins del cervell són inescrutables i, en comptes del gol volador o del xupa-xup m’ha vingut de seguida al cap aquell tros que diu-recita amb solemne exaltació: “Sonaren cinc campanades / allà a la Porta del Sol, / cinc cops plorà la Cibeles: / Madrid estava de dol!”

I sí, és clar, en el futbol se sublimen moltes coses, ves quin descobriment.

Quan, l’any 1976, li preguntaven per què es diu que el Barça és més que un club, explicava en el seu castellà peculiar (ho tradueixo tan cruyffísticament com puc): “A part d’entrar en un cosa política, que no m’agrada ficar-m’hi perquè no sé gaire d’aquest, vull dir que no es pot evitar polititzar, per això he d’entrar-hi una mica.” I hi entrava, evidentment: “Aquest bandera que fa dos anys que porto jo aquí de capità per a mi significa moltíssimes coses, i sobretot que la gent veu què fas. Són petites coses però per a mi que valen molt.” I això altre: “Al moment que vam ser campinyons, tothom, en comptes de felicitacions, deia, gràcies.” Que d’entrada ho va trobar estrany, que potser era estrany i que va ser per a ell una sorpresa, però que després ja ho va entendre: “No era per guanyar una lliga, era moltíssim més.”

Cruyff va arribar l’any 1973, va començar a jugar a la tardor i aquella temporada el Barça va guanyar la lliga. El 17 de febrer de 1974 va esvergar els cinc gols al camp del Madrid (Asensi-Cruyff-Asensi-Juan Carlos-Sotil): la cançó. Allò era guanyar i era més que guanyar: era una actitud, una voluntat, un convenciment, una gosadia. Però sí, jo diria que d’alguna manera ens va ensenyar a guanyar. Quan era jugador i després, quan va tornar amb la gavardina i el gest enèrgic i la ironia i l’estil. I va crear el Dream Team. Guardiola, Koeman, Stòitxkov, Zubizarreta… Guanyar: quatre lligues seguides, Wembley i la primera Copa d’Europa. Però més que guanyar: la manera de jugar, la manera de tot. Divertir-se. Gaudir del joc i de la vida. Aspirar sempre a fer les coses ben parides, a fer-ho cada vegada millor, a ser els millors i, per tant, guanyar.

Tenir ganes de guanyar, i guanyar. Tenir ganes de guanyar, i saber perdre.

Perquè no sempre ets el millor, quan t’ho penses, i perquè no sempre guanyen els millors.

Que no és resignació, aquest saber perdre, sinó mirar per què s’ha perdut, entendre-ho, i corregir-ho. Persistir. Ho explicava en Pep Guardiola (continuador des de tants punts de vista del llegat d’en Cruyff, amb segell propi però des d’aquella manera de fer): era “tenir carisma, una personalitat, voracitat, una fe en allò que fas i que creus, convèncer l’un i l’altre i el de més enllà”. Era capgirar-ho tot i posar-hi tècnica i cervell alhora. Un exemple: “A la mitja part, quan jugàvem malament i esperaves que et diria, nano, que has de córrer més, has de lluitar més, has de defensar més, ell deia: jugàveu malament perquè correu massa; us heu de parar més i no moure-us contínuament per anar a buscar la pilota.” Sempre s’havia dit que les coses es feien d’una manera. Ell deia que al contrari. Aquest atreviment. Més Guardiola: “El llegat d’en Johan no són els èxits que va aconseguir (que evidentment ajuden a reforçar la idea), sinó el coneixement. Coneixement, coneixement i coneixement, saber el perquè, el perquè i el perquè.”

Per què guanyes quan guanyes i per què perds quan perds. Entendre com n’és, d’important, combinar l’esperit amb el cervell però saber que “el futbol és un joc que es juga amb el cervell”. Frases que han quedat com si fossin adagis: “Tot desavantatge té algun avantatge”, “Si tu tens la pilota, el rival no la té”.

Que no parlo de la persona, que respecto l’home que als convulsos (i esperançats) anys setanta va alçar a l’afició el braçal de capità com si fos una bandera i perquè era una bandera, que alhora em costa entendre la seva incapacitat de pronunciar ni un bon dia en català, que etcètera: això d’avui, ja ho avisava, no és literal, no és sobre Johan Cruyff, sinó una metàfora. Una cruyffmetàfora. Que cadascú la podrà agafar per on voldrà, és clar i sempre; també, en fi, com “un cosa política”.

Aquí rau la responsabilitat de l’estat: no en la ignorància dels fets, sinó en la manca de voluntat d’anar fins al final. Perquè el cas de Blanca i Eva Serra té una força política devastadora. No és un cas aïllat de violència policial a les acaballes del franquisme. És la prova d’un patró repressiu que desmenteix el relat complaent de la transició. Les detencions entre el 1977 i el 1982 situen aquesta violència no només en el postfranquisme immediat, sinó també en democràcia. Això és el que fa aquest cas tan intolerable per a l’estat: que desmenteix la ficció confortable segons la qual la tortura era un residu del passat que va desaparèixer amb la mort del dictador. No. Va continuar. Va mutar de cobertura política, però no va desaparèixer.

L’arxivament, per tant, no és una simple decisió processal. És una posició d’estat. És la manera institucional de dir que es pot reconèixer la barbàrie sense tocar els seus responsables. Que es pot parlar de drets humans sense obrir els arxius. Que es pot invocar la memòria mentre s’impedeix la justícia. I això no és memòria democràtica. És gestió administrativa de la impunitat.

La investigació ha estat insuficient perquè no s’han impulsat diligències efectives per identificar els responsables ni per reconstruir l’estructura repressiva. Diuen que no han pogut identificar els torturadors. Però què s’ha fet realment per identificar-los? Quins arxius s’han obert? Quins atestats s’han rastrejat? Quins noms s’han contrastat? Quines cadenes de comandament s’han reconstruït? Quins responsables polítics, policials i administratius han estat cridats a respondre? Si no s’han esgotat totes les vies d’investigació, l’arxivament no és una fatalitat processal, sinó una renúncia institucional. I en matèria de tortura, la renúncia també és responsabilitat.

Per això és fonamental insistir que la tortura genera responsabilitat per acció i per omissió. Per acció, evidentment, dels qui peguen, asfixien, humilien, amenacen i sotmeten. Però també per omissió dels qui permeten, toleren, encobreixen o deixen d’investigar. La definició internacional de tortura no es limita a l’acte directe del funcionari que infligeix dolor; inclou també els casos comesos amb el consentiment o l’aquiescència dels poders públics. I el dret internacional és igualment clar quan considera la tortura com a crim contra la humanitat si forma part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra la població civil.

Això és exactament el que la resolució no vol assumir fins a les últimes conseqüències. Perquè, si es qualifiquen els fets com a crims contra la humanitat, no es pot continuar tractant-los com una mena d’expedient inert, condemnat a morir per manca de voluntat investigadora. Els crims contra la humanitat són una qualificació jurídica gravíssima que obliga l’estat a actuar amb tota la seva capacitat d’investigació, preservació documental i persecució penal.

La dimensió de gènere del cas encara fa més intolerable l’arxivament. Blanca Serra no denuncia només tortures polítiques. Denuncia també humiliacions i vexacions específiques pel fet de ser dona. I això és determinant. La repressió contra les dones dissidents té una càrrega específica d’escarment, degradació i submissió. No es limita a castigar una idea política: pretén humiliar, sotmetre i disciplinar el cos femení. Per això la violència contra les dones adopta formes específiques, sexualitzades i exemplificadores, pensades per recordar-los quin és el lloc que el poder els reserva.

El cas Serra és doblement devastador: perquè parla de franquisme i parla de democràcia; perquè parla de repressió política i de violència patriarcal; perquè obliga a acceptar que Via Laietana no és només una adreça carregada de passat, sinó una arquitectura viva de la impunitat.

I és aquí on el debat deixa de ser estrictament jurídic per convertir-se en una qüestió de dignitat democràtica. Quina mena d’estat és aquell que admet que es va torturar en dependències policials i no identifica els torturadors? Quina mena de sistema és aquell que reconeix les víctimes, però no depura responsabilitats? Quina mena de memòria és aquella que honra el patiment i protegeix els seus causants? Un estat que encara no ha trencat amb els mecanismes profunds d’impunitat heretats del franquisme.

La prova més clara és que, a hores d’ara, continuen essent les víctimes, les entitats de drets humans i la societat civil les que han d’empènyer la justícia. L’estat arriba tard, arriba a mitges i arriba blindat. Reconeix el dany quan ja no pot negar-lo, però continua resistint-se a fer allò que distingiria una democràcia madura d’una democràcia defensiva: obrir arxius, individualitzar responsabilitats, portar els culpables davant la justícia i convertir els espais de terror en espais de reparació. La comissaria de Via Laietana ha de deixar de funcionar com a dependència policial. És imprescindible transformar-la en un espai de memòria, d’arxius documentals i en un centre d’interpretació de la impunitat i la tortura. La impunitat dels fets i dels causants és intolerable en qualsevol democràcia consolidada. És una exigència de decència pública.

La tortura no s’acaba quan s’acaben els cops. La tortura continua quan l’estat no investiga. Continua quan els arxius romanen opacs. Continua quan els responsables no són identificats. Continua quan una causa s’arxiva abans d’haver esgotat totes les vies possibles d’investigació. Continua, en definitiva, quan la democràcia tria conviure amb la impunitat.

Això és el que el cas de les germanes Serra deixa al descobert amb una cruesa insuportable. Que el problema no és només el passat. Que el problema és el present que encara el protegeix.

A les germanes Serra els devem respecte i reconeixement. Per la seva dignitat, per la seva fermesa i per haver sostingut la memòria allà on l’estat ha volgut imposar silenci. I, molt especialment, a Blanca Serra, per la seva valentia, per la seva lucidesa i per la seva perseverança infatigable. La seva veu manté viu un combat imprescindible per la veritat, la justícia i la reparació.

Pel que fa a aquesta última qüestió, i deixant de banda el tractat dels Pirineus, la comprensió oral dels nanos ja s’encalla al segon mot: “Quina què?”; “Qué significa eso?”; “Qué es eso?”; la periodista veu on és el problema i canvia la pregunta: “Saps què és una serralada?” “No”; “Andorra!”; “Montjuïc…”. A la qüestió sobre el president, el que se’ls encalla és el marc nacional: “Pedro Sánchez”; “Collboni”; “Pedro Sánchez”; l’entrevistadora els llança una pista: “Salvadooor…”; “Dalí”; “Dalí!”; “Buà, és que de política catalana no sé”; la preguntadora resol: “Illa” –en concret: “Iia”–, i una entrevistada: “No lo he escuchao nunca”. Val a dir que també hi ha una resposta correcta, amb la lateral palatal sonora i miraculosa. De la ubicació inversemblant de Lleida o el delta en un mapa, hom pot concloure que alguns han voltat poc pel rerepaís o que no saben què és un delta.

D’aquestes entrevistes, n’ignoro el grau d’edició i el nombre d’estudiants aplicats que han deixat fora; també és fàcil deduir que la intenció era més aviat la tragicomèdia d’un APM que no pas la documentació d’un National Geographic, però, amb tot, pocs professors de secundària se sorprendrien que a les portes del saló –i del final de l’educació obligatòria– hom pugui obtindre una mostra semblant sense gaires dificultats. El drama no és tant en el fet que l’hagin trobada, el drama és que existeixi –de nanos que no sembla que passin privacions, però també em puc equivocar– i que sigui prou nombrosa perquè algú, amb independència del propòsit, no hagi hagut de fer cap gran pelegrinatge per enregistrar-la.

De la llengua ja en parlem prou i ho esbandirem de seguida: tots els adolescents catalans, sense excepció, passen més de la meitat de la seua vida conscient en un país que no és aquest, a l’altra banda de les pantalles, on el català encara és més residual que al seu entorn físic. El resultat és, per una banda, la immersió abassegadora en una mena de castellà simplot que tampoc no sabries ubicar en el mapa, i, per l’altra, la incompetència per a mantindre una interacció fluida en català, cosa que les ments pensants del nostre sistema educatiu fa anys que intenten pal·liar regalant-los el C1 amb el títol de l’ESO i un paquet de magdalenes –i, si convé, regalant-los l’ESO també.

Aquests nanos existeixen, més o menys concentrats en la geografia del país, i no crec que siguin més curts que els de vint anys enrere, ni que estiguin més apardalats que el nostre jo escolar. La cosa segura és que fa vint anys, o quaranta, s’haurien guardat prou de vantar-se de la pròpia ignorància, i encara menys de deixar-ne testimoni per a la posteritat. I, tot i això, són les primeres víctimes d’aquesta història. Perquè en un món com més va més fragmentat, tot rema a favor que els estudiants d’avui esdevinguin els més incultes i dispersos de l’últim mig segle, uns presentistes rematats, incapaços de retindre les bases del coneixement comú que exigeix tota societat que es vulgui avançada i cohesionada. No em puc figurar la frustració de l’ensenyant que pretengui salvar-ne tants com pugui del naufragi, començant pel fracàs del sistema que els ha convertit en ratolins dels seus experiments.

Però deixem les causes als professionals, i anem a les conseqüències d’un mal que ja està fet i que no pateixen només ells. Molts d’aquests nanos ximplificats, que d’aquí a dos dies votaran, també esdevindran els ximples útils de l’estat que ens combat. La catalanitat que poc o molt haurien adoptat al món dels anys noranta, avui és desafiada pels seus referents a les xarxes i per la llengua amb què han après a abominar-la –o, en el millor dels casos, a amenaçar-la sense ser-ne conscients. Per tant, de totes les ignoràncies en què han estat ensinistrats, la cultural és la que pagarem més cara. És la interrupció del fil amb què han teixit la història tots aquells que han dit bon dia i han respost bon dia al llarg dels segles, i que, de fet, ja l’estem veient fins en famílies de tradició catalana. Qualsevol possibilitat de reprendre’l dependrà d’adobar, com a mínim, el desgavell que denuncien aquests dies els mestres autocentrats.

Per no voler parlar de llengua sembla que tot m’hi va, i mira que els bilingüistes ens tenen dit que els idiomes només serveixen per a comunicar-nos. Aprofito l’avinentesa, doncs, i acabo dedicant unes ratlles a l’enraonar, que també està tocat. No ho vull relacionar amb la falta de pràctica pel que fa al consum i producció de llengua de qualitat, allò que abans en dèiem llegir i escriure, perquè hom pot ser un gran orador sense haver estat de lletra, altra cosa és si no sap pensar. També a l’altre país, el de les pantalles, els nanos segueixen mestres particulars que els instrueixen en una llengua empobrida, hibridada, tiktokitzada, mentre que amb els amics s’intercanvien asincrònicament la informació amb missatges de veu, cosa que no contribueix a entrenar l’art de la conversa lligada. I el pitjor de tot és que, en lloc d’encomanar-los naltros el discurs adult, som els adults els qui ens encomanem d’ells; ho veiem en els mitjans de comunicació parlats o en la classe política mateix, que per arribar-hi aplana els missatges, bandeja els registres formals, escurça el lèxic, apuntant a una espiral de degradació que amenaça d’esdevenir tornado i que ens despentinarà a tots. Ja tindrem ocasió de continuar-ne parlant, mentre no toquem fons.

Mazón era a la corda fluixa i hi havia qui apostava que no veuria la nit de la cremà des del Palau de la Generalitat. I no ho va fer, però perquè continuava amagat. Políticament, Vox el va rescatar, pactant i anunciant enmig de les Falles el pacte pressupostari per als comptes del 2025. Una altra anomalia, si l’objectiu era ocupar el màxim d’espai; una acció lògica, tanmateix, per a intentar que algun despistat no se n’assabentàs. Mazón, que, com a bon deixeble de Zaplana, no havia destacat per ser un polític de conviccions profundes, assumia el discurs, les tesis i les pràctiques polítiques de Vox i es convertia, de facto, en el primer president autonòmic d’aquesta formació. Aquesta motxilla ideològica, tal com se’n deia, no pesava gens en les files del PP, perquè és la seua mateixa: l’única diferència, en tot cas, és tàctica. 

Mazón, però, no ha arribat com a president de la Generalitat a les Falles del 2026. Fa més d’uns cent dies que l’hi va substituir Juanfran Pérez Llorca. Les escridassades que Mazón no va poder superar varen ser les que els familiars de les víctimes li varen fer durant el funeral d’estat, celebrat un any després de la tragèdia i retransmès en directe per mitjans de Madrid. Vet ací. Les negociacions per al relleu en la presidència es varen portar a terme a Madrid per part de les direccions espanyoles de PP i Vox. Com sempre, però aquesta vegada sense dissimular. Els diputats a les Corts de Vox, per exemple, ni tan sols feien declaracions. Les feia directament Santiago Abascal. S’agraeix tanta sinceritat, d’altra banda. 

Per a Pérez Llorca, les Falles del 2026 no han tingut res a veure amb les Falles del 2025 per a Mazón. A l’actual president de la Generalitat –que se sàpiga– no li han dedicat cap ninot, ni crític ni elogiós. Ni l’han esbroncat, i això que no se n’ha perdut cap esdeveniment. De fet, s’ha vestit per a l’ofrena i tot, per a acompanyar-hi sa filla. La raó és ben simple: ara com ara, no el coneix ningú. Tanmateix, si u mira una miqueta com comunicaven fins ara les xarxes de Pérez Llorca la seua activitat com a batle de Finestrat, ja podrà intuir que aquesta serà la tònica habitual: fotos de festes, per a dissimular una sideral falta de carisma i de contingut de qualsevol classe. En aquest sentit, Pérez Llorca sí que té una característica ben poc abundant: és un polític a qui la presidència de la Generalitat li va un fum de talles gran. I això que el càrrec ha estat desprestigiat d’una manera fins i tot sàdica. Només s’hi pot comparar José Luis Olivas. Precisament, l’anterior president interí. 

Cent dies de presidència de Pérez Llorca han complit, doncs, la missió: buidor absoluta i que es parle de política tan poc com siga possible. Cal tindre en compte que de les files del PP valencià va sorgir una de les acusacions més fabuloses que s’han vist en aquestes disciplines: la de polititzar la política. Formulació literal, cal dir-ho. Així doncs, que, a diferència d’ara fa un any, el pacte de pressupostos entre PP i Vox no s’haja anunciat encara ni se sàpiga res de les negociacions només pot ser una bona notícia. I, certament, sempre ho serà. 

Ara, l’única discrepància que Pérez Llorca ha enunciat fins ara amb Vox –i que, a més, s’ha assegurat que se sàpiga– és la que fa referència a la llengua i a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Res de l’altre món, evidentment: només un cert distanciament d’unes maneres més troglodites. Que això de demanar afusellaments en plaça pública fa lleig –recordem que el portaveu de Vox va demanar “escanyar” l’AVL unes quantes vegades i emfasitzant el verb, per si a algú no li havia quedat clar. Doncs bé, fins i tot ací ha mentit, perquè l’única iniciativa rellevant en aquest àmbit que es coneix d’aquests primers cent dies de Pérez Llorca ha estat l’anunci de vetar els autors no valencians del currículum de l’assignatura de valencià. 

Aquesta setmana, a més, el govern municipal de Vinaròs, pactat entre PP, Vox i un partit local, anunciava que començava la castellanització dels reglaments lingüístics del poble. Quan Pablo Ruz, batle d’Elx pel PP també amb un pacte amb Vox, feia això mateix a la capital del Vinalopó, fonamentava la seua argumentació en l’etnicisme (segons Ruz, ara els castellans són la gran majoria del cens), les falsedats històriques (resulta que a Elx el castellà era una llengua històricament fins i tot anterior al català) i que “açò no és Vinaròs”. L’atac a la llengua i la cultura pròpies avança sempre de manera decidida fins al màxim que poden arribar: allà on no l’aniquilen del tot no és per falta de voluntat. 

L’autonomia valenciana passa el pitjor moment de tota la seua història. I això no és una qüestió simbòlica només. Menys poder polític sempre ha implicat i sempre implicarà més misèria per als valencians. Es necessita de manera urgent una oposició que ho entenga i que plantege un projecte valent de país com a alternativa. Es mire com es mire, no podem haver estat tan males persones en reencarnacions anteriors perquè el karma ens faça mereixedors de presidents com Mazón o Pérez Llorca.

El @govern de #tothom no ho és dels bibliotecaris?

100 anys de biblioteques i de professionals, a la paperera de la història?

Quin poc respecte pel llegat de la #MancomunitatdeCatalunya! pic.twitter.com/CiJ7kO7YBn

— Carme Renedo (@CarmeRenedo) March 4, 2026

Per sort, com que no s’ha aprovat aquesta llei vinculada al pressupost, les modificacions previstes s’han aturat. Ara s’hauran d’encarar els canvis amb els llums encesos i amb el debat necessari entre els professionals. Tothom està d’acord que s’han de fer canvis, relacionats amb la transformació que es viu en aquest àmbit. Però això no ha de voler dir fer desaparèixer els bibliotecaris i rebaixar el nivell d’exigència del professional que hi ha al capdavant de les biblioteques del país. Les biblioteques són espais determinants per a la cultura i la cohesió social. La precarització de la professió no ha aconseguit de desanimar als bibliotecaris en la seva tasca, però això no vol dir que calgui castigar-los més. Tots som testimonis d’actituds anònimes i silencioses que cada dia ajuden joves i grans a socialitzar-se en el món de la cultura, a partir d’una recomanació, d’una conversa, d’un detall.

Quan t’assabentes que un govern intenta fer canvis d’aquesta magnitud així, la primera reacció és d’estranyesa. Encara pensem que no hi ha mala fe. No s’entén que puguin fer les coses d’aquesta manera, gairebé clandestinament, com si fossin conscients que fan una malifeta. I encara menys en el cas d’aquest govern, tan acorralat per tants problemes greus: de l’educació a Rodalia. Crear inquietud i desconfiança, cap al govern i cap al parlament, sense gens de pudor, és allò que menys els convé. Però no sembla que els importi. D’inadmissible ho ha qualificat el Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, en un comunicat ben explícit i dur.

El conseller Max Cahner, juntament amb un equip memorable, a començament de la dècada dels vuitanta, va aconseguir tossudament d’establir una continuïtat amb les xarxes culturals creades durant la Mancomunitat i la República. No va ser fàcil. Molts s’hi oposaven, i segurament ara ho negarien. La feina feta va ser i és extraordinària. La qüestió no era recuperar un nom, sinó una manera de fer de gran qualitat i dignitat. La Xarxa de Biblioteques de Catalunya i els bibliotecaris corresponents són una estructura fonamental d’aquest estat sense estat. Desballestar-les és voler tocar els fonaments del país. Són una garantia per a fer valer el coneixement i la continuïtat.

Els representants del govern, concretament la consellera de Cultura actual, Sònia Hernández, que han dut a terme aquesta malifeta no semblen saber-ne res, d’això. Parlen d’actualització i de garantir el relleu generacional, com si fos un pur tràmit. Tot fa pensar que, si no s’hagués destapat la malifeta, aquest canvi normatiu dissimulat hauria acabat amb una decapitació i una rebaixa del nivell dels professionals, en compte de resoldre la precarietat i les dificultats que tenen a la feina. Al sector, tothom sap que s’han de fer canvis, però s’han de fer amb l’objectiu de millorar. No es pot millorar mai a les fosques, per la porta del darrere com es pretenia. Les circumstàncies han destapat la trampa i han hagut de fer marxa enrere. Ara s’obre una oportunitat perquè el col·legi i els professionals agafin la iniciativa amb els llums i les ments ben oberts.

Fins el Primer d’Octubre, Junts pel Sí, al capdavant del govern de la Generalitat, i la CUP, com a força auxiliar, eren la politja de transmissió, més o menys inestable, que havia de portar al parlament l’energia històrica llevadora de la independència. Una vegada aquestes formacions es van revelar incapaces de dur a terme aquella tasca, hi resta un espai polític institucional ocupat formalment per un parlament de majoria espanyolista que segrega un govern de la Generalitat al servei d’una renovada submissió a Espanya. En seria el corol·lari –si no l’antecedent, segons com es miri– el fet que el mateix moviment independentista, capaç, en moments de plenitud, de conjuminar mobilització i representació institucional, s’hagi trencat en dues parts desiguals: una d’absentista, tant al carrer com a les urnes, i una altra d’activa, que, tot reprenent la mobilització al carrer, aspiraria a recuperar la iniciativa política que torni a posar la necessitat d’independència al bell mig de l’escenari nacional. Amb el seu full de ruta, l’ANC representa aquesta última opció, però hi manca l’eina política que, bo i arrossegant la massa absentista tant al carrer com a les urnes, sàpiga convertir en poder constituït l’energia històrica de què parlàvem. Quan la mobilització esdevé activisme, és a dir, ideologia, està condemnada a dependre de forces externes, que no controla (“la política que no fem nosaltres, ens la faran uns altres”), o a transformar-se en força política no pensada (“substituir els partits per llistes cíviques”).

Ara que reprenem la lluita, cal tenir present la lliçó apresa. No n’hi haurà prou de fer mobilitzacions per tot el país i en tots els espais de domini de l’estat. Caldrà acompanyar-les d’estructures de contrapoder enfront del poder establert. Per exemple, en una campanya en defensa de la llengua, les entitats compromeses haurien de crear un òrgan de nova planta que, amb l’epígraf “Llengua i Poder”, fos l’oposat de la Conselleria de Cultura autonomista, perquè ja no podem confiar que els canals institucionals es puguin fer ressò i ser politja del moviment del carrer en defensa de la nació.

Un òrgan que es podria anomenar Conselleria de la Llengua, al marge de les institucions sotmeses a l’estat espanyol; que no es basaria, doncs, en cap llei estrangera; i que tampoc no disposaria dels pressupostos oficials com a propina de l’espoliació fiscal-colonial; contràriament, només hauria de comptar amb la força i els recursos de la gent mobilitzada. Un òrgan unitari, de naturalesa estratègica per al futur del moviment i de la República Catalana, que, pacíficament i sostinguda, imposaria la seva “llei”, és a dir, la preservació i difusió de la llengua pròpia en tots els racons amb mobilització i organització. Un contrapoder democràtic col·lectiu, basat, com he dit, en el codi de la no-violència activa per mitjà de la vaga, la dissidència crítica individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil, la desobediència, etcètera.

Un òrgan de contrapoder fàctic des del poble, entre el poble i per al poble, enfront del poder imposat i, com diria Carles Rebassa, dels seus titelles.

Josep Termes, el sempre enyorat historiador Josep Termes, parlava del cristiano-leninisme occidental: la culpa és sempre meva, tesi defensada per la moral cristiana i per la moral marxista. Quina manera tan capellana de veure la vida. Per als laics com jo, el món no és ple de culpables, el món és ple de responsables. La gent i els països no són culpables del seu destí. En són responsables. I poden cometre errors. Però si l’altre mai no és responsable d’allò que li passa, el redueixes a nen incapaç.

No hi ha res com el conflicte al Llevant per a veure aquest mecanisme en acció. I com els ajuda Donald Trump! Gràcies a ell, aquesta mirada (la culpa és d’Occident!) viu moments de glòria, ara mateix. I amb grans dosis de raó. La intervenció dels Estats Units és vergonyosa, cruel, i se suma a dècades d’intervenció forana a la zona. Pocs llocs com aquest per a veure les brutes grapes de l’imperialisme americà, anglès o francès. Occident amb la seva pitjor cara. Recordem que el 1953 el primer ministre de l’Iran va voler nacionalitzar el petroli, i americans i anglesos van orquestrar un cop d’estat. Setanta anys després, ja veieu on som. Culpar Occident no surt del no-res, es basa en realitats, i neix de les bones intencions (volem ajudar!), però sovint redueix tots els actors de la zona del Golf a titelles. I al Llevant hi ha actors amb dinàmiques pròpies, històries pròpies, afinitats pròpies, tensions i guerres pròpies, encerts propis… on, pobres de nosaltres, no hi pintem res.

La competició per a veure qui és el guardià de la Meca; la guerra oberta entre l’Iran i l’Irac; la guerra freda entre l’Iran i l’Aràbia Saudita; l’incident del 1979 amb desenes de morts a la Meca; la tensió entre el món xiïta i el sunnita; la història de l’islam, amb els seus moments culminants (far de la ciència segles enrere) i els seus moments decadents (talibans al segle XXI); les esperançadores Primaveres Àrabs; la societat laica a l’Iran; la concepció del préstec en la tradició musulmana; l’imperialisme àrab a la zona; el tracte als kurds; el pes dels laics en aquests països… Tot això també hi juga i hi té un pes, al Llevant. Són un món riquíssim, un món que no escriu el seu destí només per mitjà de les accions de Trump. Veure’ls només com a víctimes, o com a ignorants, és faltar-los al respecte.

Hi ha gent que només es mira el Llevant amb dues mirades, i sempre són les mateixes: jutjant moralment la intervenció nord-americana, jutjant moralment la intervenció israeliana. I com que veuen Israel com un agent occidental, un implant colonial (una altra vegada, la importància excessiva que ens donem a nosaltres mateixos), les accions d’Occident es multipliquen. Estranya colònia, per cert, amb milers d’anys de presència a la zona, sense metròpoli al vell continent, i on la majoria d’israelians tenen arrels a països àrabs, musulmans i no europeus. Israel és filla del Llevant, però ells et diran que falòrnies, Israel és colònia europea. I no badis, que també et diran que el règim dels aiatol·làs també és cosa nostra, perquè són els francesos els qui van ajudar Khomeini el 1979. Jo, jo, jo i només jo. Això et vénen a dir.

I sabeu què passa, si dius que només tu n’ets el culpable de tot el que hi passa? Doncs que dius que només tu ho pots solucionar. Nosaltres, únics salvadors? Només Trump ens ha de salvar o condemnar? Quina poca esperança en la resta d’actors. Quina manera de creure’s el centre del món. El pes d’Occident és com més va més petit i culpar-nos de tots els mals és un refugi per a creure’ns, encara, omnipotents. Les accions de Trump no són les d’un actor fort, són les d’un gegant feble. No el fan fort, l’afebleixen. I el sentiment de culpa que el segueix amaga aires de grandesa.

Quan dijous una dotzena de països de majoria musulmana van emetre un comunicat conjunt per avisar l’Iran que no admetrien més bombes, aquesta mirada l’única cosa que hi va veure eren dotze titelles dels Estats Units, els vassalls de sempre. No veuen els interessos creats més enllà dels nostres. L’animadversió entre els governs de l’Iran i Israel, amb gran pes en aquesta guerra, no compta, es veu. Només el petroli. Dos veïns regionals que volen imposar-se a la zona no té pes, es veu. El Llevant no té agenda pròpia. Ni esperança tampoc: l’afinitat entre israelians i iranians, no parlo de cúpules, sinó de la gent del carrer, que fa segles que dura, i és anterior al naixement d’Israel i de l’Islam, no la veuen. No tinc esperança en Trump. No gens. Sí que tinc esperança en el Llevant. Tanco els ulls i hi veig un Kurdistan lliure. Digueu-me naïf.

Us imagineu que de fora estant diguessin que els catalans han estat sempre, i només, peons de la intervenció forana? Que som sempre innocents, o ignorants, en mans d’imperis estrangers que controlen els fils que ens mouen? I que experts estrangers, per entendre el nostre destí, només parlessin del paper dels borbons i els anglesos el 1714, dels alemanys i els aliats el 1939, sense tenir en compte nyerros, cadells, les guerres carlines, el Consolat de Mar, Martí l’Humà, la revolució industrial, Francesc Cambó, la CNT i la Taula de Canvi catalana i valenciana? Ai sí: quan tot s’explica de fora, tot s’empetiteix a dins.

Fins a aquest Lux, un oratori. Un disc que ha desconcertat uns i altres i ha col·locat Rosalía en un lloc enigmàtic i incòmode, l’espiritualitat del pop del segle XXI amb estils i gèneres que semblaven impossibles de cosir per fer un vestit i un espectacle enlluernadors. La primera vegada que vaig veure en escena una de les cançons, crec que era el clip de “Berghain”, em vaig preguntar com ho faria en directe. Com arribaria a moure tota aquella gent. En altres cançons sonava l’Escolania de Montserrat i una coneguda orquestra londinenca, a més de l’aparició de la fada islandesa Björk. La promoció era tan abassegadora que em feia enrere. Però també llegia elogis de músics forans allunyats del seu estil i de crítics musicals de referència, que et feien adonar d’un punt essencial del nou disc: pensat i fet com un LP a l’antiga, per escoltar seguit, des de la primera cançó a l’última, de principi a final, avui que com qui diu ningú no ho fa, s’escolten cançons i prou. Interessant. Ser original és anar a l’origen.

Era el moment de consultar el meu savi oracle musical, l’amic Mingus B. Formentor. Lux és tan bo com diuen? “Un treball rodó, molt superior als de qualsevol de les seves competidores.” Va afegir Mingus: “La càrrega de màrqueting no em sembla aplicable a ella sinó a l’entrega dels mitjans.”

Així, doncs, llegeixo tot el que puc del concert inicial de la gira de Lux. Per desfer la impressió primera d’un disc impossible de presentar en directe. Reverència dels mitjans. Tots parlen de Lió. Entre les cròniques entusiastes, una trufa. De l’enviat especial de Le Monde, Aureliano Tonet. El cronista ens situa de la manera més terrenal, ja que de tanta espiritualitat parlem: on som, a fora, no respecte dels assistents a punt d’entrar sinó en el lloc del concert: som en un espai desolat. Un no-lloc.

“Rètols sense ànima, cubs de formigó o pre-fabricats, rampes d’autopista atrapades en un embolic de foscor. Som als afores de Décines-Charpieu, als afores orientals de Lió. Aquí és on Jean-Michel Aulas va construir l’OL Vallée, que porta el nom del club de futbol que va dirigir durant molt de temps, l’Olympique Lyonnais. És un gran centre comercial annex a la nova seu de l’equip, l’estadi Groupama, i al LDLC Arena, un recinte polivalent propietat de la família Aulas, anomenat així gràcies a un acord de patrocini amb una cadena de botigues d’informàtica. […] Tot i això, dilluns 16 de març, hi ha un aire festiu en aquest paisatge desolat.”

Respecte de l’espectacle: “Una mena d’oratori que barreja música clàssica, folklòrica i contemporània en un remolí d’idiomes i fervor religiós, Lux podria haver-se prestat a una gira en la comoditat elitista dels centres de les ciutats. Però Rosalía valora el repte: de manera que va optar per un circuit que segueix el protocol del pop contemporani [més modest], relegat a la monotonia d’espais tan vastos com vulgars i comuns. Hi ha, en aquesta elecció, una mena d’al·legoria de la seva posició singular al cim de la música popular: res no agrada més a aquesta diva que insuflar una mica de gràcia a un entorn de trist format.” Als inhòspits afores de Décines-Charpieu (Roine), a mitja hora de Lió. Eloqüent psicogeografia per engegar una gira mundial des dels orígens del Baixllo.

Si deixem de banda que “tites, tites” es fa servir per a cridar les gallines i no els lagomorfs, és evident que l’expressió va revifar i a les hemeroteques digitals hi podem repassar dècades d’intercanvis d’acusacions entre partits: la Diputació de Barcelona és la gran menjadora del PSC, Iniciativa (i ara els Comuns) controla els alts càrrecs de Transports Metropolitans de Barcelona, l’Institut Català d’Estudis Mediterranis era la menjadora que Convergència va muntar a l’escriptor Baltasar Porcel, etcètera. Tot això ho hem llegit i n’hem parlat a les converses de cafè, però era difícil de fer-se una idea completa de la magnitud del problema, perquè els portals de la transparència són dissenyats perquè sigui difícil de trobar-hi res.

Fa quinze dies, un ciutadà va aprofitar dues grans possibilitats de la intel·ligència artificial generativa –tractar dades a gran escala i muntar plataformes obertes sense necessitat de saber programació– i va publicar el portal Subvencions.cat, presentat com un “observatori independent per a consultar qui rep subvencions i quin organisme les concedeix”. A les xarxes va ser com si hagués caigut un meteorit i de seguida tothom va començar a cercar-hi els grans receptors de diners públics i a compartir-ho: l’activisme subvencionat, les fundacions dels partits, l’Església Catòlica, les grans constructores. La iniciativa només va saltar als mitjans de comunicació (tot i que molt tímidament) quan les dades van deixar de ser accessibles durant algunes hores, sembla que per acció del govern de la Generalitat. Al cap de pocs dies va aparèixer el Menjòmetre, “el cercador de menjadores”, una iniciativa molt més ambiciosa que fa rànquings de fragmentació de contractes o compara les subvencions amb beques o places de residència.

La primera consulta que hi vaig fer era relacionada amb una de les meves dèries, l’immens ecosistema d’entitats pacifistes que mantenim a Catalunya, malgrat que som una nació sense estat i la nostra irrellevància en l’escena mundial és absoluta. Així vaig descobrir que el període 2017-2025, l’Associació Catalana per la Pau va rebre 6,62 milions d’euros de les administracions incloses al portal (la Generalitat, bàsicament). L’Associació Acció Internacional per la Pau, 4,53 milions. L’Assemblea de Cooperació per la Pau, 4,21 milions. Les Brigades Internacionals de Pau, 3,51 milions. La Fundació Privada Pau i Solidaritat (de Comissions Obreres), 1,08 milions. I no arriben al milió la Fundació per la Pau, la Taula Catalana per la Pau, el Moviment per la Pau i l’Associació de Missatgers de Pau. Crec que algun dia n’haurem de parlar, però deixeu-me dir només dues idees. La primera, que l’anàlisi de l’ús dels diners públics s’ha de fer sempre segons els resultats i no les intencions. L’altra, que l’activisme és massa important per a convertir-lo en una mera sortida professional per als graduats de carreres de ciències socials.

L’aparició d’aquests dos portals coincideix en un moment en què hi ha un descontentament social enorme. Els sous no pugen i s’aplica més pressió fiscal, el mercat de l’habitatge està destruït, els trens no passen, l’educació i la sanitat experimenten una davallada evident. La desconnexió entre les elits i el poble és total i el millor exemple és el silenci vergonyós (amb poques excepcions, com ara VilaWeb) que envolta el cas de corrupció de la DGAIA: encara no sabem on són els 165 milions d’euros que es van desviar i, a sobre, les fundacions que gestionaven els diners continuen obertes i treballant amb normalitat. En aquest context, és lògic que la manca d’exemplaritat de les administracions públiques desfermi la fúria de molts ciutadans, i si les úniques opcions polítiques que en fan bandera són les de més a la dreta del parlament, el creixement que tindran serà inevitable per incompareixença dels rivals. La gent no comença a votar Meloni, Le Pen o Orriols perquè un dia es desperta i s’ha tornat feixista, sinó per la traïció dels líders durant les tres dècades de globalització.

Per tot això, el millor que podem fer tots plegats és obrir les portes de les habitacions amb tuf de resclosit, publicar les dades que tenim i valorar quins usos dels fons públics són necessaris i quins responen a interessos nefands. I fer-ho sense por que la ciutadania pugui pensar això o allò, perquè un dels principis bàsics d’una democràcia és tractar els ciutadans com persones adultes amb criteri. Ho va resumir molt bé l’economista Germà Bel en una piulada l’altre dia: “Sóc major d’edat, em fan sinapsi les neurones i sé distingir entre una subvenció al transport col·lectiu i una subvenció a una menjadora.”