És el resultat d’un estudi d’Ecologistes en Acció, que ha analitzat la qualitat de l’aire –les emissions de diòxid de nitrogen– dels entorns escolars del Principat. La percepció que molts tenien, perquè hi ha carrers on t’has de tapar el nas i on el fum el pots mastegar i escopir, ara és una constatació, una prova clara, un argument irrefutable.

Els infants respiren verí i les mesures adoptades fins ara són insuficientíssimes.

Gairebé la meitat dels casos d’asma i bronquitis infantils són causats per la contaminació del trànsit, diu la notícia.

Els infants respiren verí i tenen malalties cròniques i deficiències en el desenvolupament cognitiu, en un nombre de casos gens negligible, per culpa del trànsit terrestre.

Però no em sembla que ningú s’hagi immutat gaire per això, sincerament.

Prop del 40% dels entorns escolars més contaminats recollits en l’informe són al Vallès. Fa cinc anys que visc a la ciutat que té l’honor d’encapçalar el rànquing amb l’escola on els nivells registrats han estat els més alts de totes les de l’estudi.

A l’Escola Mare de Déu de la Salut de Sabadell se superen els nivells ja no recomanats (10 µg/m³, diu l’OMS; si més no, 20 µg/m³ el 2030, segons la directiva europea), sinó legals (40 µg/m³ d’acord amb la UE).

L’escola està situada a la Gran Via, que és la principal artèria de trànsit de Sabadell. És com tenir una autovia que et travessa i et parteix la ciutat. Una barrera d’asfalt que esputa decibels excessius i diòxid de nitrogen i, per molts passos de vianants i limitacions de velocitat que hi hagi, encara avui no s’hi ha posat cap remei efectiu.

Travesso la Gran Via just davant d’aquesta escola un parell de cops la setmana. Mentre espero que el semàfor es posi verd (com més trànsit, més triga, i més m’he de tapar el nas), contemplo el rètol vermell que hi ha just a l’altra banda de la vorera. És el de la seu del PSC. Una fotografia de l’alcaldessa ben somrient, un cor dibuixat i un “amb tu” que també fa arrufar el nas, amb aquella flaire d’ensarronada que desprèn.

No em fa la sensació que en aquesta ciutat es faci ni prou ni gaire per a transformar els entorns escolars, per molts reels que publiquin explicant sopars de duro.

L’estudi d’Ecologistes en Acció recull, entre les conclusions, unes quantes mesures que es podrien aplicar, que s’haurien d’aplicar; la majoria, d’un sentit comú que esborrona. Per tant, la qüestió aquí és la voluntat política, la prioritat que hi atorguen (és molt més llaminer gastar-se els quartos en campanyes de Nadal que fan contents els botiguers, és clar, però parlem de la salut, de la salut de les persones); i també la conscienciació, perquè amb aquest tema trobo que encara hi ha massa comentaris de cunyat.

Hi ha unes dades contundents. Evidentment que no tot és culpa del trànsit rodat, però en bona part, sí. “L’origen principal d’aquest contaminant s’atribueix a l’emissió de gasos de combustió de vehicles de motor […]. Les escoles amb nivells més alts es troben a prop d’autopistes urbanes o grans vies. En contrast, els entorns escolars amb millor qualitat de l’aire corresponen a espais de vianants o amb baixa circulació d’automòbils, fet que demostra que el marge de millora és molt elevat.”

Entre les propostes, ampliar les ZBE, aturar i descartar projectes de macroinfrastructures viàries com el Quart Cinturó i, imprescindible, més transport públic i millor, perquè una cosa no s’entén, ni es pot fer, sense l’altra.

Fer camins escolars, prioritzar el transport públic, el vehicle compartit, la bici, l’anar a peu (això té força a veure amb anar a l’escola de la vora de casa), que els carrers del voltant siguin espais de joc o zones enjardinades en comptes d’aparcaments.

Pacificar de debò els entorns escolars: restringir-hi el trànsit, com a mínim, en les entrades i sortides; limitar la velocitat al voltant dels centres, fer-hi zones verdes, espais de vianants, patis oberts. Posar-hi verd, posar-hi molt més verd: arbres, murs, jardins verticals, patis naturalitzats.

I a més de tot això, per descomptat, fer seguiment, controlar i sancionar quan calgui. Ja fa temps que hauríem d’haver anat de cara a barraca.

Perquè, en tot aquest tema, a mi em torna a fer la sensació que els infants són l’últim mico. I que consti que, d’aquestes mesures, no tan sols se’n beneficiarien les criatures, sinó també tots plegats. Però torna a semblar que, com que la cosa va d’escoles, tampoc no és tan greu. I si a sobre és per un tema de contaminació, encara menys.

Avui encara tenim les ciutats construïdes al voltant dels vehicles, tot és fet partint de la preeminència del trànsit rodat.

Poden circular per gairebé tots els carrers, es poden petar els límits de velocitat sense conseqüències, poden pujar a la vorera, poden entrar a les places, que serà un moment i prou, i poden fer concerts de botzines en qualsevol lloc i hora, perquè la impaciència i la testosterona són una combinació explosiva.

Encara avui són els reis del carrer i els pobres desgraciats que van a peu s’han de conformar amb l’espai que els deixen en voreres sovint estretes i passant entre les cadires de les terrasses de bars, que han acabat d’ocupar el poc espai que havia quedat lliure de vehicles. I, sobretot, prohibit jugar a pilota al carrer, què s’han pensat aquests mocosos.

És urgentíssim canviar aquesta inèrcia tan perniciosa.

Però aquí vinc a parlar de les històries fascinants vinculades a les correspondències autèntiques, perquè a les nostres bústies físiques també, de tant en tant, hi passen coses inesperades, més enllà de les notificacions de multes, factures i cartes del banc. L’altre dia vaig rebre una carta d’un antic amor que, tot i viure a la mateixa ciutat que jo, m’escrivia per reprendre la relació epistolar que havíem abandonat fa vint-i-cinc anys i amb què ens relatàvem el dia a dia dels nostres estius a distància. Vaig reconèixer aquella lletra tan seua, allargada i inclinada cap a la dreta, sobre les línies d’una llibreta d’espiral. De sobte, em trobava escrivint-li sobre el meu barri actual i l’experiència de la criança, i totes aquelles explicacions tenien un aire solemne, quedaven com fixades en la història i tenien aquella cosa una mica literària que s’ha perdut quan xerrem pel mòbil. Hauria pogut relatar-li allò mateix amb un àudio de WhatsApp, sí, però era del tot diferent: la lletra escrita obligava a una reflexió reposada i a l’elecció justa de les paraules. L’únic requisit del seu gest, tal com em feia constar per escrit, era que no havíem de trencar l’encanteri, no podíem intercalar la correspondència amb la missatgeria instantània. Havíem de tornar a l’espera, a la paciència, a la incògnita de la recepció, a l’anhel de la resposta. Com passa fins i tot en aquests mails oberts, que arriben més lluny que no m’imagino i que generen interaccions curioses.

La correspondència no és només una fórmula interpersonal, també és una fórmula per a expandir-nos políticament o artísticament. Fa poc que he conegut l’experiència d’un grup d’artistes bojos de Reus que els anys vuitanta van decidir de fundar un col·lectiu d’art postal que tenia per nom Sàpigues i Entenguis Produccions (SIEP). Tot i que només va ser actiu tres anys, va aconseguir d’implicar una trentena d’artistes en l’enviament d’una cinquantena de trameses que contenien tota mena d’intervencions, imatges, missatges críptics i jocs de paraules. Aquests enviaments postals estaven vinculats amb molta de l’activitat artística que ja tenia lloc a la ciutat: rodatges, audiovisuals, exposicions, recitals. La idea de les cartes era fer sortir totes aquestes mogudes del lloc d’origen i apuntalar-les en el paper. A partir de la formulació “la gent no ens fa cas”, explicava Francesc Vidal, un dels impulsors, van començar aquesta tasca de publicitat de guerrilla, que es convertia en un objecte artístic en si mateix. No era un simple intercanvi d’art per mitjà del correu, era sobretot una fórmula de comunicació que aplicava un bon nombre de subversions. L’art postal feia que creacions que tenien poc recorregut i acabaven ofegades en l’àmbit local –perquè en aquell moment no s’esperava que res interessant passés fora de Barcelona– poguessin arribar a crítics, comissaris o seccions de cultura de diaris de més tirada. Tot això ho explica el comissari i crític Marc Navarro en un llibre actual dedicat al col·lectiu. Mostra de l’èxit d’aquesta idea és que l’any 1983 el diari Avui va dedicar dues pàgines de la secció de cultura a analitzar l’escena contemporània de la ciutat de Reus. L’estratègia havia funcionat. Un any abans s’havia constituït a Metrònom –un espai de caràcter experimental a Barcelona, actiu entre el 1980 i el 2006– el projecte Tramesa Postal/Mail art, tot i que una de les diferències entre el SIEP i Tramesa Postal era que els artistes de Reus hi contribuïen de manera voluntària i anònima, sovint amb ús de pseudònims. Com explica el llibre de Navarro, hi havia la voluntat de referir-se a un context més que no pas de promoure artistes individuals. Per això era important el projecte.

Un altre dels trets diferencials és que els enviaments del SIEP utilitzaven el català com a forma de militància política i qüestionaven la cultura artística institucionalitzada que sorgia aleshores. Si els anys vuitanta estaven orgullosos de trencar amb el franquisme, també hi havia la sensació que es fixaven les bases d’una certa cultura “oficialista”. Els membres del SIEP, amb els seus enviaments, posaven contra les cordes les convencions de les exposicions i les estratègies textuals dels formats artístics. Anaven a bombardar, des de més enllà de la ciutat, les bases del nou sistema cultural.

Han passat els anys i l’art postal ha seguit el seu camí, travessant heroicament la digitalització i la nostra saturadora cultura del mailing. Però la correspondència, aquesta intimitat compartida, els missatges i la reciprocitat, continua essent un tema central de la nostra vida. I encara més quan hi ha certs moments històrics, com el confinament de la covid, els internaments mèdics o l’empresonament, que motiven la necessitat d’establir aquestes relacions epistolars. Justament ara, com una coincidència bonica, es pot veure fins el 3 de maig l’exposició Correspondre al MAC-Mataró Art Contemporani, que aplega un conjunt de treballs d’artistes contemporanis del context català i internacional que tenen com a format la carta i derivades. Són Mohamed Boroiussa, Luz Broto, Martí Madaula, Àlex Nogué, Irena Visa i Shizuka Yokomizo. L’exposició, comissariada per Alexandra Laudo, vol continuar la conversa en aquest sentit. Investigar la naturalesa del temps i la intimitat que es crea en les relacions epistolars i pensar sobre les necessitats que ens empenyen a adreçar-nos a algú altre mitjançant la correspondència. Què vol dir correspondre? Per què les cartes compartides formen un gest relacional? Com podem tornar a les pràctiques que creen vincles i que sostenen relacions de cura i responsabilitat mútua?

No ens havien acabat de tocar el voraviu el trio de Loles “que se jodan” León, el Mendoza i el Mariscal, que encara havíem de veure les forces d’ocupació ocupant la rambla de Catalunya el dia del nostre patró. Un escarni beneït per l’ajuntament del PSC, aplaudit pel delegat del govern espanyol –“La policia també és cultura”, li vam haver de sentir dir– i celebrat per la claca mediàtica de la progressia: “El passeig de Gràcia llueix preciós”, feia la SER a les xarxes, en català i amb alegres emoticones: “Llibres, roses, dracs i… la Policia Nacional que s’estrena amb parada pròpia.” El Periódico brindava uns dies abans: “Aquesta diada de Sant Jordi tindrà un toc blau a més del vermell de la rosa. La Policía Nacional i la Fundación Policía Española posaran per primera vegada una parada de llibres…” La traducció és meua perquè, per variar, no n’he sabut trobar la notícia periodiquera en català.

Cal dir-ho i és de justícia: si la parada dels piolins va aguantar dreta i estàlvia totes les hores és perquè cap català no va tindre ganes de passar la nit de Sant Jordi a l’Audiència Nacional. A partir d’aquí, honor i glòria al jovent que va anar a saludar l’enemic amb estelades i crits de fora les forces d’ocupació. Uns nanos que l’any disset i durant la dita batalla d’Urquinaona encara llegien contes per anar a dormir i que avui trien el camí del coratge i la memòria, tot el contrari de la via facilota de la canalla absorbida per l’espanyolisme banal i feixistitzant. Si l’any que ve la provocació continua, estic segura que el xoc ja no serà paralitzador i que els ocupants tindran companyia tota la jornada –altrament, no vull pensar que amb el temps no ens acabi plantant parada l’exèrcit espanyol.

Estimulat pels governs socialistes, el desvergonyiment va fent via sense resistència a la vista. Aquests dies me n’ha assaltat una altra mostra en format bidimensional, el cartell anunciador de la “Feria de Abril de Catalunya” –amb aquest “de” gens innocent–, i que el dia de la presentació em va passar per alt, perquè devia tindre callista. Il·lustrat amb la casa Batlló esdevinguda una peineta andalusa, és patrocinat per l’any del centenari de la mort d’Antoni Gaudí —o el que sigui que signifiqui la posició preferent del logotip. Una efemèride en què les forces institucionals van arrossegant el nom de l’arquitecte per faristols variats, descontextualitzant-ne l’obra i buidant-la de significats inconvenients, esforçant-se a distreure’ns de l’antiespanyolisme ben documentat del mestre amb les coloraines calidoscòpiques dels seus mosaics.

El cartell explicita tantes coses de cop, que no ens entretindrem en la suada inconització pop de la seua obra, a la manera dels toros i les sevillanes de trencadís de les botigues de records barcelonins. També la Feria passada van fer servir Miró per representar una sevillana inspirada en els seus traços i els seus colors, però no tinc energia per a fer extensiu l’article a dos cartells consecutius. Sense moure’ns de Gaudí, l’abast de l’apropiació arriba al punt que fins un partit intrínsecament anticatalà com el PP s’ha servit de la iconografia del trencadís per a un dels seus actes a Barcelona, cosa que vindria a ser com fer passar el lema del “ben d’hora, ben d’hora” de Guardiola per les pantalles gegants del Bernabeu.

Si no fos perquè es tracta de l’independentista català més universal –abans de Guardiola, ja que ha sortit–, el fet de convertir una obra seua en peineta podria ser una expressió artística com una altra, en el sentit que té l’art de no deixar indiferent l’observador. Per això seria injust apuntar la feina del dissenyador, mentre que és totalment pertinent demanar raons a qui paga i mana, és a dir, a qui s’aprofita que l’arquitecte és sepultat sota un segle de desmemòria per afegir-li’n una palada més, és a dir, també, a qui es val del fet que no es podrà defensar del patrocini del seu propi escarni: l’apadrinament de la principal fira d’exaltació identitària espanyola que se celebra a la Catalunya actual.

Si algú es pensava que el deshonor ja era total, dues tasses de camamilla: perquè la presentació del cartell no només va tindre lloc al ventre de la mateixa casa Batlló, sinó que la web d’aquesta obra arxivisitada del passeig de Gràcia és ni més ni menys que casabatllo.es, subratllo: punt es, el domini oficial d’Espanya a internet i que, segons el seu Ministeri d’Afers Digitals “s’identifica a tot el món amb la nostra cultura i idioma [castellans]”. No ens ho recordaran els actes institucionals del centenari, això que tot català informat ja sap: que en l’intent d’assistir Gaudí a una missa pels caiguts del 1714, el van detenir per no voler doblegar-se al castellà davant de la policia del règim. Doncs té: casabatlló.es, lapedrera.com, sagradafamilia.org. Ni amb un miserable punt cat ens hem sabut fer dignes del seu llegat.

Ni em demano com ens ho deixem fer, això, perquè flagel·lar-nos més ja no porta enlloc. Segurament són tantes coses acumulades que no sabem per on començar. Potser aquesta és la idea, bombardar-nos per tants flancs alhora que no arribem a poder controlar com a poble qui es pixa en la memòria dels nostres. I la ironia és que, mentre socialistes i comparses s’aboquen servils a lliurar els nostres símbols a l’espanyolitat, no són mai correspostos amb una gràcia recíproca: la web de la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya, per exemple, no s’ha dignat pas a tindre versió en la llengua del país que li dedica tants patrocinis i genuflexions. De fet, que es mantingui un any rere l’altre impermeable a la cultura catalana, inassimilable i inassimilada, té tot el sentit com a instrument del nacionalisme expansiu que és.

La prova que els fantasmes no existeixen és que fer participar Gaudí en l’operació espanyolitzadora del seu mateix poble no comença ni s’acaba amb un cartell, només cal recordar els premis de cinema amb què abracem i premiem per sistema films de llengua i cultura castellanes –produïts al seu torn per la televisió que ha de vetllar per la normalització del català. O el fet que les universitats amb què vam voler honorar figures com Pompeu Fabra o l’abat Oliba hagin esdevingut feus de castellanització progressiva si no recalcitrant, i ja plego d’invocar noms, segur que a valtros se us n’acudeixen més. De fet, gran part de la feina que tenim girada, nacionalment i lingüística, comença aixecant la bota amb què naltros mateixos ens trepitgem.

Però la reflexió racional, a partir del coneixement individual, pot posar en dubte, parcialment o totalment, les estructures existents i oposar-n’hi unes altres que també realitzin valors objectius: en això es basa una ètica de la ruptura. Com sigui que l’ordre establert conté enunciats que projecten valors i finalitats transcendents, amb normes que ordenen les nostres accions, l’ètica de la ruptura només es podrà sostenir si l’ordre de valors projectat opera com una idea reguladora de l’acció política, que mai no es pot complir del tot ni es pot esgotar amb cada acció concreta. Contràriament a la utopia, l’actitud ètica comporta una orientació cap al valor objectiu i, alhora, l’acceptació d’una realitat imperfecta; enfront de la ideologia, postula una societat altra; i enfront de la utopia, vol construir la societat que voldria damunt la societat imperfecta de la qual prové: posa en qüestió la moralitat social existent i, alhora, hi projecta una societat justa. Però, per aconseguir-ho parcialment, ha de procurar que els valors ètics s’encarnin en la moralitat social; ha de transformar les institucions i regles que configuren la moralitat social i sostenen les relacions de poder; i ha de construir un àmbit nou de relacions socials incorporant, en una nova moralitat social, els valors projectats per tal que esdevinguin un hàbit comú nou.

A partir d’aquests postulats, una ètica independentista de ruptura s’ha d’encarnar en la moralitat social com a portadora i garant d’un missatge solidari, just i universal. Si l’independentisme troba just i legítim de menystenir les classes socials tradicionals, a fi de justificar una aposta universal capaç d’aplegar les forces de la nació que es diuen disposades a encapçalar l’alliberament col·lectiu, no serà menys just ni legítim de dir que la construcció d’una nova moralitat social ha de significar, alternativament, l’acceptació de les fractures, les desigualtats i les injustícies al si d’una majoria social enfonsada en la precarietat estructural i en la dependència del sector públic. Si, per defensar la nació enfront dels poders opressors, l’independentisme hagués de tolerar que al si de les institucions pròpies hi prevalguessin els interessos particulars, els abusos de poder, les decisions arbitràries, la burocratització i la rigidesa administratives, enfront de la diversitat i la flexibilitat, tinguem per cert que no serà vist com un guardià defensor de l’interès general, sinó com una biga afegida a l’apuntalament de les relacions de poder existents (com ha passat amb Esquerra, Podem, Sumar i Comuns, forces subordinades a l’ordre social i nacional espanyol). Si, per continuar les polítiques de creixement econòmic conegudes fins ara, l’independentisme creu que ha de mantenir els no menys coneguts patrons de relacions socials, que impliquen l’atac continu als interessos de les classes treballadores, la degradació del medi, les desigualtats de gènere, creença i origen, i el protagonisme d’organitzacions sindicals burocràtiques que no tenen per referència l’àmbit nacional català, es pot afirmar que no projectarà una nova moralitat social feta a partir de la cooperació, la justícia, la solidaritat i la universalitat per tal de fer-ne nou hàbit comú.

La construcció i la difusió d’una ètica política de ruptura és la tasca més decisiva, difícil i apassionant que espera a l’independentisme.

Els psicòlegs i psiquiatres ens descrivien així el narcisisme maligne: “A causa del seu sadisme, els narcisistes malignes sovint obtenen plaer d’infligir sofriment als altres perquè en menyspreen les emocions i el benestar, especialment dels qui perceben com a enemics. Per exemple, segons relats de primera mà, Trump va mirar durant tres hores per televisió la violència que havia desencadenat el 6 de gener amb ‘alegria’, veient-ne les parts preferides ‘una vegada i una altra’ rebobinades.”El final de la carta és aquest: “Sens dubte, els narcisistes malignes han estat els líders més grandiloqüents, paranoics i sanguinaris de la història. Inevitablement, es van desbocant fins a trobar-se completament fora de control, i acaben destruint-se a si mateixos i les nacions que dirigeixen.”

Jo també ho he pensat, amics. Donald Trump es desboca, fa guerres que no controla, i ens destruirà a tots, i a ell també. I diria que no sóc sol, que ho pensa. En som uns quants.

La carta, però, té un taló d’Aquil·les important, que s’ha de fer notar, i que els mateixos autors reconeixen: la carta trenca la dita regla Goldwater, que als EUA afirma que els professionals de la salut mental no poden emetre judicis de gent que no coneixen personalment i que no han tractat en una consulta. Els autors de la carta es van defensar dient que havien passat molts anys d’ençà de la regla Goldwater, del 1964, que els mètodes i la tecnologia havien millorat i que ells havien pogut observar milers d’hores del comportament de Trump [interpreto que en conferències de premsa, entrevistes, piulets, etc.], reforçades per les observacions de desenes de persones que hi havien interactuat personalment.  [Dos exemples recents: Ty Cobb, advocat de la Casa Blanca durant el primer mandat de Trump, va dir al periodista Jim Acosta que el president és “un home que és clarament boig” i Stephanie Grisham, ex-secretària de premsa de la Casa Blanca de Trump, va escriure la setmana passada a internet que “és evident que no està bé”]

Doncs no sé si combrego a cegues amb els autors de la carta. La cosa és molt pitjor, que em queda el dubte i, per tant, em trobo en un estadi encara més fosc que la certesa. Visc en el cruel interrogant, de si no som, tots plegats, en mans d’un home inestable que no pren decisions basades en geopolítica, interessos nacionals o seguint el consell dels seus assessors, sinó impulsos de la personalitat que l’acosten a Neró.

I és en aquest estadi que em trobo més disposat que mai a viure intensament el present, l’ara i l’aquí. Si el futur és fosc, ara i aquí. I aquesta actitud, que he rebut a casa, sé que té molt mala premsa perquè es relaciona amb la lleugeresa, la festa, i la diversió, però que a mesura que passen els anys (i el mandat de Trump avança) jo tròbut més sàvia i responsable. Actitud que no lligo exclusivament amb la festa i la diversió, sinó també en el fet de concentrar-me, per exemple, en la manera que la meva filla de tres anys diu “home, pareeee”, picant-se els braços contra les seves cuixes de pocs centímetres (en un to i gest d’impaciència nou, desconegut fins ara); o bé rellegint altra vegada el Bauçà que més m’agrada (Què més bell que una coloma que no dubta per triar el cop d’ala més exacte quan té ganes de salpar) o el Casasses que em sé de cor (Cadenes, tot el que neix, cadenes, la policia i cadenes, tu mateix, per la puta gelosia) En definitiva, davant Trump i el seu estat mental, concentrar-me en l’ara i l’aquí, en una alegria responsable, sàvia i plena de poesia. 

No és gens senzill, exposar una obra polièdrica, irreverent i esmunyedissa, intel·ligentíssima, fragmentària, que no tem el ridícul ni l’escepticisme descregut, de volada cultural sense complexos, d’una mirada que ho vol veure tot, provocadora, com la d’aquest artista de les contradiccions i passions contemporànies. Mèrit de Manuel Asín, el curador, que no ve de les arts plàstiques sinó d’una dilatada experiència en la crítica i la programació cinematogràfiques i, potser per no ser del ram museogràfic, resol el muntatge amb lleugeresa imaginativa. Com a godardiana a voltes reticent i no sempre fidel, em plau dir que m’ha reconciliat del tot amb el mestre.

En les quinze sales que ocupa no n’hi ha cap de baldera, són totes estimulants, sense clixés, ni el recorregut tapa l’obra amb consideracions curatorials dominants a les parets, ni el visitant perd el fil conductor. Tot és a favor de la comunicació d’un Godard enamorat que transmet un cop i un altre la devoció sagrada i alhora laica per les imatges, per tota mena d’imatges, per la seva “fraternitat”, com amb encert ens ha deixat dit. Imatges que el cine ha fet presents, per sempre, per més que, com també ens ha deixat dit, en les seves derivades industrials el cine n’hagi tapat tantes, de coses, d’imatges, d’al·legories, de metàfores sensibles, de vida.

Les exposicions es programen i es preparen amb temps, i aquesta, que té per centre i argument la guerra, el tema potser major del cineasta, es devia decidir amb la d’Ucraïna, que continua. Va començar a prendre cos amb la de Gaza, a Palestina, referent continuat i profètic dels últims anys de G. Ara que tenim en les pantalles la del Llevant, les seves meditacions persistents sobre la història del segle XX i la capacitat de les imatges de recollir, alterar, mostrar, amagar la història, revelar-la, són imatges vives, del tot vives.

Ho ha fet des del principi. El primer film, un curt, el va rodar amb el veterà operador suís Adrien Porchet, que havia format part de la cenetista Columna Durruti i al front d’Aragó va fer uns quants reportatges, un d’ells, La toma de Siétamo, que gairebé li costa la vida. Decisiu encara més seria Raoul Coutard, fotògraf a la guerra d’Indoxina, que faria amb Godard setze films. El primer, À bout de souffle: “Filma’l com un documental”, li va dir.

Miro i apunto coses. “Es descobreix només un cop, la guerra; la vida, molts cops.” “Simone Weil quan els alemanys entren a París: ‘Un gran dia per a Indoxina.’” “Vivíem sense passat, i l’home de l’avinguda Messine [Henri Langlois, fundador i ànima de la Cinemathèque] ens el va donar, en plena guerra d’Indoxina.” “Quan tens por de perdre el teu lloc, comença el feixisme.” Un no parar, perquè G no calla i totes les seves frases ressonen. Tenim passat gràcies a l’ull del cine, el cine que cal salvar i sobretot qüestionar, com no para de fer al llarg de l’exposició.

Parla i parla, però, adverteix un dels texts de sala, ben fets, és un lletraferit que proposa malfiar-se de la lletra impresa. Una advertència important, que l’exposició corrobora. L’alfabet ha donat l’art literari, i les lleis, les normes, la disciplina. La imatge és insubmisa, proclama G: “Una imatge és una cosa pacífica. Una imatge de la Mare de Déu amb el seu fill damunt un ase no crida a la guerra, és la seva interpretació en un text el que menarà a la guerra i farà que els soldats de Luter estripin quadres de Rafael. Estic convençut que la imatge permet parlar menys i dir més.” És veritat.

La Virreina tanca així el temps de Valentín Roma. Dos mandats que han nodrit el context cultural, amb poc pressupost i moltes ganes. Ha fet del cine un motiu de reflexió, amb exposicions que l’han expandit, començant per l’obra d’Alexander Kluge, el cineasta pare del “nou cine alemany” dels seixanta, mort el 25 de març sense que l’hàgim recordat. Després d’exposar el de Marguerite Duras, John Berger, Chantal Ackerman, la vietnamita Trinh T. Minh-ha, Antonioni, l’afrocubana Sara Gómez i més, clou un encertat cicle a la Rambla, ara aclaparada per unes obres que li hauria encantat de rodar a G, amant de les coses atropellades en el fluir de la vida urbana: en tots els seus films, els cotxes surten abonyegats i rascats.

A veure i a reveure, aquest Godard, no te l’acabes. Hi ha temps, fins al 4 d’octubre. Un regal per als enamorats de les imatges en moviment i la seva genealogia moderna. Un regal i un somriure, que Godard també és un humorista, a la Groucho Marx, pel que diu, com somriu i pel puro als llavis.

Se sap que hi ha una escriptora que diu que no a tot. Li van proposar d’inaugurar un curs de literatura sobre ella i va dir que no perquè no era la persona indicada. No es presenta mai a les entrevistes. Ningú sap quina cara fa. No se li ha sentit mai la veu. Potser té parella i criatures, potser viu amb els seus pares i els cuida perquè són grans. No en tenim ni idea. En cada nou llibre que publica, i en publica un cada any, hi posa un lloc i una data de naixement diferents. Potser és la senyora que fa cua darrere teu a l’exposició de la Rodoreda. Han adaptat tres novel·les seves al cinema i una al teatre. Quan surt un llibre seu, la gent corre a comprar-lo i és el més venut durant setmanes i setmanes. Són llibres llargs i densos i està a punt de publicar el trentè. Els seus seguidors van desesperats per saber coses d’ella, però tot són hipòtesis. Segurament el seu nom és fals. 

Hi ha un escriptor que no diu ni sí ni no. Fer-li una entrevista és una tasca eterna. Els seus llibres van plens d’incisos entre guions llargs i dins d’aquests encara hi trobes aclariments entre parèntesis. Si una novel·la seva té cent pàgines, calcula que pel cap baix tindrà tres-centes notes al peu, un pròleg de l’autor de deu pàgines i un epíleg aclaridor de quinze pàgines. Els dissenyadors el temen perquè fa uns títols tan llargs que fer-ne la coberta és un malson. Dins de cada llibre seu hi ha la possibilitat de quatre o cinc llibres més que apareixen esbossats pels paratextos. A casa seva, és ell qui atén les trucades i les visites inoportunes. Cada setmana penja un nou capítol del seu pòdcast Deixa que m’expliqui una mica més i diuen les males llengües que la seva parella se l’escolta per agafar el son. 

M’han dit que hi ha una escriptora que sempre discrepa. Té una arruga profunda entre les celles de tant rondinar. Sempre està afònica. Es menja les ungles. La sents arribar. Si li dónes la raó et porta la contrària. Si li portes la contrària, també. Conviure amb ella deu ser una final eterna del Roland Garros. Té tants matisos a afegir que hi ha vegades que diuen que se l’ha sentida fent ventrilòquia. Per on passa ella, creix la polèmica, i si no hi creix, ella s’empipa i la fa més grossa. No ha passat mai desapercebuda enlloc. Els seus enemics diuen que tenen esgarrifances si senten l’olor inconfusible del seu perfum, tan punyent com ella. 

I ara tots quatre escriptors haurien de seure en aquesta taula i signar llibres a qui els ho demanés. L’escriptor que diu que sí ha arribat abans d’hora, s’ha fet unes xapes amb la coberta del seu llibre i té un somriure fix que li durarà fins que es pongui el sol. L’escriptora que diu que no, va dir que no, però els llibreters han volgut posar-ne el reclam per si se’n desdiu i decideix sortir a la llum pública a la seva parada. L’escriptor que sempre dubta acaba d’arribar carregat de bolígrafs de diferents gruixos i colors perquè no sap amb quin farà les dedicatòries. L’escriptora que sempre discrepa troba que la taula de signatures està mal orientada i està a res de convèncer els llibreters perquè la moguin de lloc. 

Els quatre escriptors al final són tres, signen orientats cap al nord-est, amb un bolígraf blau de gruix 05 i si algú demana per l’escriptora que diu que no, fan torns per respondre que segur que està a punt d’arribar, que no se sap si vindrà o que ningú ha dit mai que aquesta escriptora hagués de venir avui. 

Els lectors de l’escriptor que diu que sí pateixen microsegrestos mentre ell els signa el llibre i els fa un tercer grau sobre els seus gustos literaris. Els lectors de l’escriptora que diu que no es conformen a fer-se una selfie amb el cartellet amb el nom d’ella al costat de la pila d’exemplars de la seva novetat d’enguany. Els lectors de l’escriptor que sempre dubta li dicten ells què pot posar a la dedicatòria perquè si no per la revetlla encara hi serien. Els lectors de l’escriptora que sempre discrepa passen més por fent cua que al túnel del terror o a la sala d’espera de cal dentista. 

Quan s’acabi el dia, l’escriptor que diu que sí farà unes declaracions entusiastes per televisió desitjant que cada dia sigui Sant Jordi. I l’escriptora que diu que no haurà escrit un capítol més del seu nou llibre. L’escriptor que sempre dubta necessitarà mig any per fer balanç del dia. I l’escriptora que sempre discrepa despertarà els veïns de tot l’edifici quan arribi a casa de matinada després d’anar a totes les festes i discutir amb el taxista sobre quina és la millor ruta per arribar a casa seva.

Si acceptem que la nació catalana la formem els catalanoparlants, és un fracàs immens, rotund, catastròfic. Tot plegat s’agreuja perquè el nombre dels nascuts a l’estranger ja és més del 25%, una de les xifres més altes de tot Europa –només ens superen tres petits estats: Luxemburg, Malta i Xipre. Els residents a Catalunya que fem servir el català habitualment som uns tres milions, una xifra que ha romàs inalterable durant més d’un segle. El debat sobre si ens hem de considerar una minoria al nostre país és interessant, però les dades són les dades.

Els motius de l’explosió demogràfica els he explicats en uns altres article, però recordem-los. A final dels noranta, el govern de José María Aznar va decidir que calia obrir la porta a la immigració en massa per a devaluar les condicions laborals dels autòctons i alimentar la bombolla immobiliària; alhora, va tancar la porta als demandants d’asil. L’esquerra d’inspiració marxista-cristiana va beneir amb entusiasme el projecte multicultural sense entendre les conseqüències que tindria per a les classes mitjanes i treballadores (fa quaranta anys que els sous reals no pugen), i més endavant es va beneficiar de la creació d’un enorme tercer sector per a atendre els nouvinguts. El linxament públic del president Heribert Barrera va imposar una omertà antidemocràtica que ha durat gairebé vint-i-cinc anys i que només ha beneficiat els interessos econòmics d’una minoria.

Emigrar a un altre territori implica, gairebé sempre, viure una transformació legal i cultural –és a dir, passar a ser del nou lloc. Un gran error que van cometre les nostres elits polítiques i intel·lectuals va ser aplicar els paràmetres de la immigració andalusa dels cinquanta i seixanta als nouvinguts d’uns altres continents. És cert que la integració d’aquella onada va romandre incompleta i la prova n’és que, avui, el Parlament de Catalunya té duplicats els quatre espais polítics més habituals a Europa. Tot i això, molts castellans van fer el salt a la catalanitat durant els anys de presidència de Jordi Pujol gràcies a una immersió lingüística que mig funcionava, el poder de TV3 i la promesa d’un ascens social per mitjà dels milers de nous llocs de feina públics.

Per als arribats de l’Amèrica Llatina o de l’Àfrica, en canvi, la transformació té un objectiu molt diferent: aconseguir la ciutadania i un passaport d’un país de la Unió Europea. I com que els passaports només els donen els estats, la conseqüència inevitable és fer-se espanyol. Aquestes persones han invertit molt de temps, diners i maldecaps per ser espanyols de ple dret i és lògic que visquin amb reticència que ara una minoria els digui que han d’aprendre una altra llengua. Entrar en la catalanitat voldria dir engegar una segona transformació després de tots els esforços de la primera. Quanta gent ho farà, si a més sabem que no hi ha cap mena d’obligació legal? La resposta la sabem: menys del 10%. Per a la resta, la nació catalana és una qüestió irrellevant, invisible o que causa molèsties.

La nova regularització en massa impulsada pel govern espanyol, executada sense cap debat democràtic i en contra del criteri de la Unió Europea i de la voluntat popular, només agreujarà el problema i la minorització de la nació catalana. Tanmateix, la bombolla político-mediàtica ha fet pinya amb el PSOE. Una part del nostre kommentariat es dedica a repetir acríticament els dogmes de Foment del Treball i d’Isabel Díaz Ayuso: cal robar joves als països pobres de baixa natalitat per a alimentar els nostres sectors econòmics amb sous de misèria. Un altre grup ha optat pel silenci covard o s’escuda en la fal·làcia que “no s’ha d’alimentar l’extrema dreta” –com si el poble fos idiota i no tingués capacitat de discerniment.

Avui es comença a albirar un canvi tímid sobre la immigració en el món municipal de molts partits, però els interessos de la patronal dominen l’acció política i els mitjans hi van al darrere. Tanmateix, és força trist  trobar gent que, l’any 2026, encara vol fer compatible una ideologia de fronteres obertes amb la pervivència de la nació –una impossibilitat que no és ideològica, sinó producte de les dades i l’experiència. Si algú es creu que ara, al cap de vint-i-cinc anys de fracassos constants, començarem a fabricar catalans, val més que s’esperi assegut.

Havia començat aquest article així i ja el tenia encarrilat i pràcticament enllestit i feina feta no té destorb, però aleshores he vist que no, que jo ho escric avui però que això es publicarà la diada de Sant Jordi i he recordat l’evidència, que Sant Jordi és Sant Jordi i un dels dies més bonics que hi ha, i m’he dit que aviam si fins i tot quan enraonem de les millors coses que fem i que tenim en aquest país hem d’acabar parlant de les maniobres espanyolistes que ens ho volen enllotar, i he entès que no i he esborrat l’article que ja tenia i he tornat a començar i l’explicació ja dura massa perquè continuo fent voltes als estirabots de les babarotes i ja n’hi ha prou.

Perquè és que a mi em passa, ves, que m’agrada Sant Jordi. I prou que veig i que sé i que fins i tot comprenc el toc de displicència que de vegades se’ns escapa quan parlem d’aquesta festa preciosa, perquè és tant de trasbals i perquè els escriptors anem com cagalló per séquia (els escriptors i no només els escriptors) i perquè tanta gent pertot i perquè quan ens despistem ja se’ns ha massificat i per la dèria de les llistes (en Joan-Lluís Lluís comentava l’altre dia que seria agraït si la premsa deixés d’anunciar això dels més venuts, hi afegia que els podis de llibres instiguen la reducció de la diversitat lectora i editorial, i feia pensar) i perquè potser és que hi tenim tirada, a la displicència, en aquest país, de vegades, tot i que no la sé trobar quan ens referim a estadis plens per algun concert o partit de futbol, ves quines coses.

El fet, però, gosaria dir que el fet indiscutible i punyetetes a banda, és que podem celebrar Sant Jordi com un èxit col·lectiu, una diada que ens fa sentir dignes i que convida a compartir civilitat. Jorns abans, aparadors i balcons engalanats de quatre barres; de bon matí, el trànsit de roses pels carrers; durant tot el dia (tot el dia!), els llibres com a centre d’atenció i objectes de desig; llibres i roses per a regalar, a més a més, aquesta bella idea en forma i en fons, l’amor i l’amistat en símbol i en matèria també; i la llengua, finalment i sobretot, la llengua viva i reivindicada i expressada amb la potència i l’alegria que li dóna aquesta nostra literatura que trepitja tan fort. Què més podria desitjar un poble com a emblema i definició?

L’altre dia llegia una entrevista a la Nobel Han Kang (que bona, La vegetariana, per cert, i quina petjada fonda que ens deixa la literatura, de vegades), que aquests dies corre per aquí, i es declarava emocionada de poder viure Sant Jordi. En les seves paraules quedava reflectida l’evidència, la meravella d’això que fem i que de vegades des de dins no sé si valorem prou: deia Kang (que, a més de premi Nobel, és llibretera) “tant de bo que Sant Jordi arribi a Corea”. I és això. Veure’ns en els ulls dels altres per adonar-nos que algunes coses que donem per fetes i per normals, resulta que no ho són, que són pura meravella. (Veure’ns en els ulls nets dels altres, vull dir, evidentment, ulls que estimen la cultura i que la valoren, que si es detecten enveja, el sentiment no els impulsa a destruir sinó a emular, és a dir, a igualar o a superar.)

Enguany, a més a més, vivim Sant Jordi amb l’alegria i la força i l’esperança de present i de futur que ens ofereix aquesta renovació de la flama invicta de la llengua catalana que han ideat, que han ordit, que impecablement duen a terme i estenen els joves organitzadors del Correllengua Agermanat. “Saba nova i molta il·lusió”, escrivia l’altre dia Vicent Partal, i com que jo no sabria dir-ho millor, ho copio i ho enllaço i llestos. Perquè és una emoció gran i una constatació de joia, de fer visible això que ja sabíem: que el país és viu, que batega fort i que, quan té un objectiu (concret i positiu), camina. Què dic, camina: corre!

Per acabar de reblar el clau, aquest Correllengua Agermanat que ens abraça el país sencer arribarà a València precisament el Vint-i-cinc d’Abril i hi confluirà amb la manifestació que hi organitza Acció Cultural per mostrar i reafirmar la força del poble valencià contra tantes agressions. De vegades penso que, objectivament, comptant amb els afanys (i els diners) que esmercen per esborrar-nos del mapa (i per esborrar-nos el mapa també), ja no hauríem d’existir. Però aleshores veig que, objectivament, comptant amb la força i la determinació i la memòria i l’alegria de la gent d’aquest país, s’entén que existim. L’alegria, he dit, sí. L’alegria sempre. L’alegria de ser.

Bé, i les babarotes, què? Ho veieu? Ja ni ens en recordàvem. Res, borumballa i simple gelosia; pitjor per a ells i visca Sant Jordi, visca el Correllengua i la memòria del Vint-i-cinc d’Abril!

El debat sembla que acabi sempre en un atzucac. Hi ha gent del sector, crec que es troba en posició minoritària, que sempre s’ha manifestat en contra dels concursos. Prefereixen la designació directa, un eufemisme per a no dir-ne a dit, cosa que obre les portes a la corruptela. Ho argumenten bé: que tots els concursos estan manegats abans que les seves bases es facin públiques, que la majoria ja sabem qui sortirà escollit sense necessitat d’esperar que el jurat es reuneixi… Però els seus arguments cauen en un forat negre quan saps que la majoria dels que defensen aquesta posició han acceptat nomenaments irregulars, que els han beneficiat a ells i només a ells. I, més encara, que han fet la gara-gara als successius poders, de tots els colors. No falla: quan sents algú criticar els concursos, ja pots sospitar que ha rebut algun encàrrec sota mà. Aquí també hi deu haver excepcions, és clar.

L’atzucac té moltes arestes. Un exemple. A Girona hi ha gent molt emprenyada perquè es va fer un concurs per a la gestió del Cinema Truffaut, que des de fa molts anys porta el Col·lectiu de Crítics, on tinc força amics i gent respectada. Si ho tinc ben entès, fa quatre anys ja es va fer un concurs, però només s’havia presentat el Col·lectiu de Crítics. Enguany, en canvi, hi havia dues opcions i ha guanyat una de caràcter economicista, per entendre’ns: les sales de cinema per a fer diners, tot i que sales d’aquestes, a la capital gironina, ja n’hi ha. Altes instàncies de l’Ajuntament de Girona m’han dit que el tema està obert i que estan mirant de solucionar-ho. Però no deu ser fàcil, administrativament parlant. En tot cas, és un exemple que això dels concursos funciona si no va en contra del sentit comú. Que les bases han d’estar molt ben redactades a partir d’un objectiu molt clar i consensuat entre els de baix i els de dalt, i viceversa. I també pot ser, que no s’emprenyin els amics que tinc allà, perquè és un supòsit que no he parlat amb ells, que no presentessin una bona candidatura al concurs. En tot cas, tant de bo que el Truffaut pugui continuar amb la seva excel·lent programació sense criteris exclusivament mercantils.

Una altra cosa. El 26 de març passat, els membres de l’Agrupación Señor Serrano van anunciar que havien guanyat el concurs per a la direcció del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Es tracta d’una companyia fundada l’any 2006 per Àlex Serrano: compte!, no us confongueu amb un futbolista i un “influenciador” (sic), entre més, que porten el mateix nom. Una companyia de trajectòria original que, en el seu compte d’Instagram enumeraven el decàleg de propostes del projecte que els havia portat a la direcció del TNC. En faig un resum a la meva manera per a qui no vagi a la publicació original:

L’Agrupación Señor Serrano, deien, farà del TNC un centre de recerca, on es creïn i produeixin peces singulars i on prevalgui el valor artístic; deixaran de programar obres de repertori que hagin envellit malament; pluralitat garantida: es renovaran els equips artístics convidats, fugint del nepotisme tan freqüent al país; es tindrà en compte l’opinió de tot el personal del teatre, així com la del públic; el centre tindrà les portes obertes les vint-i-quatre hores, amb servei de biblioteca, sales d’assaig, cantina per a la professió i servei de guarderia; no es llogarà l’espai a Amazon, Codorniu o Òmnium, ni a cap altra empresa; el TNC és un espai públic i, per tant, no es pot comprar; es crearà un comitè actiu i renovable que supervisi totes les activitats artístiques… A la fi del decàleg se’ns informava, per a qui no ho havia intuït, que no era veritat que haguessin guanyat el concurs per a dirigir el TNC i que, amb aquestes propostes, era evident que mai no podrien guanyar-lo.

El post parteix d’una idea que em sembla fascinant: posar en qüestió, no els concursos, sinó la domesticació on han acabat aquests concursos. Si et vols presentar per dirigir un museu o qualsevol altre equipament cultural, la primera cosa que has de fer és sotmetre’t a les disciplines dels funcionaris i, més encara, a la dels patrons dels museus, vinguin en representació de les institucions públiques o estiguin allà cooptats per la seva condició econòmica o per relacions d’amistat –és a dir, amb símptomes de corrompiment– amb uns altres patrons. Tu no et pots presentar a un concurs d’aquests amb idees rupturistes: que no deixareu que a les inauguracions vinguin els polítics (això a la Gran Bretanya és així) ni que escriguin textos introductoris als catàlegs de les exposicions ni reservar-los cadires a les inauguracions ni que opinin sobre la programació que tu has preparat… Res d’això és possible: quan et presentes a un concurs en l’àmbit de la cultura, has de ser un ésser submís i gens contestatari. Decididament, som una mica ximples.

El debat no és nominal. No es tracta de si n’hem de dir Sant Jordi o Dia del Llibre. Això és només el pretext. El debat real és un altre: si aquesta diada ha de continuar essent una festa lligada a la llengua, a la cultura i al país, o si l’hem d’anar rebaixant, a poc a poc, fins a convertir-la en una jornada neutra i comercial. És a dir: si ha de continuar essent catalana o si ha d’acabar essent només homologable. I aquí és on el seu menyspreu encaixa dins una vella tradició: la d’empetitir tot allò que, a Catalunya, encara conserva identitat nacional.

Sant Jordi molesta perquè és una anomalia d’èxit. És una institució cívica. Una de les poques jornades en què aquest país es representa a si mateix com una comunitat de cultura, de llengua i de civilitat. I això, en un país acostumat a veure com se li discuteix fins i tot el dret a existir simbòlicament, té una importància política evident. Per això irrita tant els qui només toleren el català quan compareix domesticat, desactivat o reduït a folklore.

La ironia és que aquesta ofensiva arriba just quan les dades obliguen a una lectura molt menys frívola. Segons l’informe “Hàbits de lectura i compra de llibres a Catalunya 2024”, només el 33,9% de la població llegeix habitualment en català en qualsevol suport. Si mirem específicament els llibres, només el 34,6% declara el català com a llengua habitual de lectura, mentre que l’espanyol s’enfila al 63,1%. És a dir: en la lectura de llibres, l’espanyol pràcticament dobla el català. Costa veure-hi cap escenari de supremacia catalana. El que hi ha és una llengua que encara resisteix, però que resisteix a la contra.

També convé no enganyar-se amb les xifres globals de Sant Jordi. Sí, la diada és un èxit rotund. El 2025 va tornar a batre rècords, amb més de 26 milions d’euros facturats i uns dos milions d’exemplars venuts. Però aquest èxit no és sinònim de normalitat lingüística. El mateix balanç del sector mostra que els llibres venuts en català van representar el 52,3% dels exemplars, davant del 47,7% en espanyol. És una bona dada, sí. Però també una dada molt significativa: fins i tot el dia més favorable per al llibre en català, l’avantatge és ajustat. Ni tan sols per Sant Jordi el català juga sol a casa.

La producció editorial encara ho deixa més clar. El 2024 es van publicar a Catalunya 28.800 títols en paper, però només un 24% van ser en català. Tres de cada quatre llibres editats al país no van ser pas editats en la llengua del país. Aquesta és la realitat material sobre la qual alguns, amb una alegria molt sospitosa, es permeten fer broma. No és gaire brillant. És més aviat la fanfarronada típica de qui parla des de la comoditat de la llengua dominant i encara es pensa que el català ocupa massa espai.

Només el 32,6% de la població de quinze anys o més té el català com a llengua habitual. A l’escola, mentrestant, el model lingüístic continua sotmès a pressió judicial i els usos reals de la llengua reculen, sobretot als patis i a secundària. El català perd posicions en la vida quotidiana i també en l’espai educatiu. Som davant d’un retrocés polític i nacional.

És en aquest context que Mendoza i Mariscal es retraten amb una nitidesa bastant miserable. No hi ha cap lucidesa en el que diuen. Hi ha decadència intel·lectual i fam de protagonisme. Quan l’obra ja no basta, arriba l’estirabot. No perquè hi tinguin res a dir, sinó perquè és l’única manera que han trobat de tornar a gratar quatre titulars. Segons ells, el català sempre ha de fer un pas enrere: en l’espai públic, en l’escola, en els llibres i, ara també, en els símbols. Sant Jordi els molesta no perquè sigui una festa kitsch, ni perquè el sant els importi gaire. Els molesta perquè continua essent una escena de centralitat catalana. 

Autoodi és assumir sense resistència el punt de vista del poder i girar-lo contra els propis símbols. Autoodi és mirar una llengua arraconada i decidir que el problema no és la minorització, sinó que encara resisteixi. Autoodi és sentir incomoditat no davant l’ofec del català, sinó davant la seva mera pervivència. És mirar Sant Jordi i voler-ne extirpar allò que el fa català: el nom, l’arrel, el país, el sentit. És voler una diada més neutra, més comercial, més innòcua, més fàcil de pair per a tothom que no suporti que Catalunya es representi a si mateixa sense demanar permís.

El debat rellevant no és la polèmica circumstancial, sinó la posició del català en la vida cultural del país. La llengua perd pes en els usos habituals, continua en inferioritat en la lectura i veu afeblida la seva centralitat en l’àmbit educatiu. Aquest és el marc real. Per això Sant Jordi no es pot llegir només com una jornada festiva o comercial. És, també, una de les poques escenes col·lectives en què el país afirma la seva continuïtat cultural amb una força visible.

En aquest sentit, comprar llibres en català és una decisió que incideix directament en la fortalesa de la llengua, en la viabilitat del sistema editorial i en la capacitat del país de sostenir una cultura pròpia amb ambició i amb presència pública. La diada adquireix aquí tot el seu sentit: no com a ritual autosatisfet, sinó com a expressió d’una responsabilitat compartida.

La qüestió, per tant, no és què es diu sobre Sant Jordi, sinó què s’està disposat a fer perquè allò que Sant Jordi representa no esdevingui residual. Aquesta és la mesura exacta del compromís amb la llengua, amb els llibres i amb el país.

Reivindiquem Sant Jordi en tota la seva plenitud: una festa de llibres, de roses, de llengua, de cultura i d’afirmació nacional. Bona diada.

Posem mans en farina: es publiquen massa llibres? A casa, tot i que ni el pare ni la mare havien anat a la universitat, perquè, ben prompte, s’havien hagut de posar a treballar –una història generacional ben habitual i normal–, sempre hi ha hagut llibres a les lleixes. I sempre hi ha hagut una valoració general i una presència habitual de la cultura com a font de plaer: la literatura, la música, el cinema… Des de la humilitat d’un entorn de classe treballadora, és clar, però en el qual les converses a la taula es convertien fàcilment en discussions sobre política. El pare, per exemple, sempre portava el diari a casa –El País, marca també generacional de l’aprenentatge progressista en una societat tan subsidiària com la valenciana– i, si l’acompanyava a comprar-lo al quiosc, de tant en tant també podia caure algun llibre d’aventures o de ciència-ficció que vingués amb la premsa. D’una altra banda, la biblioteca era davant la botiga familiar, primer, i davant de casa, després; literalment i metafòrica.

Tota aquesta cultura era, òbviament, en castellà. De valencià, ben poqueta cosa. A més del diccionari Ferrer Pastor i la flexió verbal de Valor, també algun llibre de Ferran Torrent, això sí; i, encara que parega poca cosa, retrospectivament he estat conscient de la importància d’un referent com aquest per a identificar i prendre consciència que també era possible gaudir de la lectura en la llengua pròpia. El valencià era llengua familiar i d’escola, però la diglòssia era inevitable –mos pares ja eren prou avançats per a l’època i el seu context amb la consciència clara de voler l’ensenyament en valencià, si ho mirem amb perspectiva. La cultura, fins a arribar a la universitat, era en castellà. Totes les lectures importants i també els tímids assaigs d’escriptura pròpia eren, és clar, en castellà. 

Ara, a la universitat, amb un procés ràpid i radical, tenint en compte les circumstàncies vitals, vaig trencar la diglòssia. El valencià es va convertir en la meua llengua en tots els àmbits. En tots. I, així mateix, vaig assumir el compromís ideològic de fer tot el que individualment pogués fer per normalitzar-lo. Si el valencià no era una llengua socialment normalitzada, almenys ho havia de ser personalment. Això volia dir, per exemple, que vaig canviar també radicalment de llengua de lectura (i d’escriptura!). A partir d’aquell moment, la tria de la llengua de lectura seria una decisió plenament conscient. I em vaig imposar unes quantes normes perquè el meu hàbit lector fos tan normal com fos possible. És a dir, volia llegir com si la meua llengua no fos una llengua postergada i perseguida. Descolonitzar la meua biblioteca personal. Com llegiria un castellà, vaja. 

No cal explicar massa la dificultat que implicava complir estrictament les normes autoimposades. Només en faré cinc cèntims, de què implicava aquesta idea sobre que es publiquen massa llibres. És a dir, més enllà de tota la cosmovisió personal que em vaig construir, la norma que ací importa és la que deia que, si un títol havia estat traduït al català, l’havia de llegir en la meua llengua i no en castellà. Un canvi radical i… radicalment impossible de complir. Per exemple, agafem un autor que em va picar la curiositat en aquell moment: John Dos Passos. A casa, hi havia Manhattan Transfer. En castellà, és clar. I no era massa complicat trobar-ne més títols, en llibreries o biblioteques valencianes. Però, si ni els estudiants de filologia catalana, que se suposa que han de viure de la llengua, no lligen els llibres en català, qui ho ha de fer? Quin futur podem esperar?

A la llibreria 3i4 (de fa uns anys, Fan Set), de Dos Passos, hi vaig trobar El paral·lel 42, dins la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal d’Edicions 62. I, regirant en la base de dades de l’ISBN espanyol (començava a generalitzar-se internet), vaig descobrir que els altres títols de la trilogia USA –i també Manhattan Transfer– havien estat traduïts al català. Òbviament, mon pare no entenia per què comprava de tant en tant llibres repetits: si el tenim a casa en castellà! Però jo ho tenia clar: vaig sol·licitar un préstec interbibliotecari i vaig llegir aquests títols en català, amb traduccions de Manuel de Pedrolo. Una cosa tan fàcil com agafar un llibre de la lleixa es convertia quasi en una gimcana. No en parlem, ja, de les finances adolescents, perquè sempre he tingut una fixació fetitxista o col·leccionista per a posseir els llibres que llegia i per a regirar les llibreries. I gràcies que la traducció existia, que no som realment conscients del miracle que implica la nostra tradició literària! 

I quan no existia… També cal dir, però, que, amb el portuguès o l’italià, vaig començar a treballar la descolonització de la llengua internacional d’interposició: si un text no era traduït al català i no el dominava en la llengua original, no necessàriament calia llegir-ne la traducció castellana…

Arribem al final, ara sí: es publiquen massa llibres? Si fos espanyol, podria fins i tot respondre la pregunta afirmativament. Al remat, publicar el premi Planeta ja és publicar massa llibres. Però no es tracta d’això. En les coordenades, ací i ara, simplement proposar aquest debat és una frivolitat. De llibres en català, no se’n publicaran mai massa. Massa pocs, en tot cas. Cada llibre publicat en català és una eina de descolonització.

Podria semblar que parlo de Madrid, és a dir, d’aquell parell de nostàlgics que també comencen per M i de les seues provocacions ignorants, però a hores d’ara ja els hem fet prou cas. La idea era més aviat de reflexionar una mica sobre llegir amb l’excusa de la matraca de Sant Jordi, que cada any comença abans, o que cada vegada es fa més llarga, cosa que ens permet d’imaginar com seria un país en què el món del paper enquadernat copés un espai informatiu com el que ocupa avui el negoci del futbol. Segurament ho trobaríem insuportable, intolerable, un abús, però amb el joc de la piloteta bé ens hi hem acostumat, fins al punt que ens sembla normal que hi tinguem tot un canal públic dedicat. Per a pensar-hi, com deia aquell, ja que ens ve de pas.

Tot el que mou dinerets creix i Sant Jordi ha esdevingut un fenomen tan desmesurat que encara ens permet de guanyar –pels pèls– el torcebraç contra la pressió de la indústria del castellà. Una aplanadora que cada any hi desembarca amb més força, emparada per les institucions i acomparsada per la servilitat dels grans mitjans catalans. De la pandèmia ençà, hom parla de rècords històrics d’exemplars venuts, de parades, de calaix. Tot sembla coherent amb els últims baròmetres sobre els nostres hàbits lectors, en què el percentatge de compradors de llibres no acadèmics ha pujat vora set punts des del 2017, i els lectors per lleure creixen de manera sostinguda en totes les franges d’edat, amb els enquestats d’entre 14 i 24 com els més motivats: el 77% declara que consumeix llibres per entreteniment, i el mateix percentatge de famílies diu que llegeixen cada dia amb els seus plançons de menys de sis anys. Posem que és cert, que de vegades la gent diu la veritat a les enquestes.

Potser sí que hi ha relleu generacional, potser sí que aquest relleu creix i la mitjana lectora dels nadius digitals arriba a superar la dels nascuts el segle passat. I ens ho hem de creure mentre els formadors d’ensenyants ens alerten que els mestres que han de transmetre l’hàbit no llegeixen, i que els matriculats universitaris, la població més lectora de llarg, se senten incapaços d’abordar la bibliografia preceptiva, que s’hi rebel·len, que en reclamen la condonació als professors, quin és el capítol “que entra” a examen, quins paràgrafs, quines ratlles exactes els han de portar a la fi concreta de l’aprovat. L’esforç de llegir, digerir, pensar, se’ls fa una muntanya, un Everest, i sabem que això passa de molt abans de l’arribada de la lectura, la digestió i el pensament assistits per les IA.

Potser trec massa conclusions a partir dels indicis que em sembla, potser només són els llibres d’obligació que fan bola als més lectors i en canvi estan lletraferits pels de la devoció. Justament la lectura d’entreteniment és el producte santjordià per excel·lència, el que permet de batre un any darrere l’altre les xifres milionàries de l’anterior. En rigor, parlem d’un espectre que abasta des d’una traducció de Tolstoi a les publicacions efímeres del tiktokaire de torn, i certament, ja voldríem que el consum es decantés més cap a la banda més enllustrada de l’espectre, però la caiguda planetària de la concentració i la comprensió lectora sota l’economia de l’atenció no dóna treva i la indústria hi va a rebuf. En aquest sentit, el capitalisme santjordià n’és un reflex en la mesura que també s’alimenta del flaix, del reel, dels títols pensats per al lector dispers i apantallat.

Ben oportunament, aquests dies l’algorisme m’ha servit dues notícies d’aquestes que, com se sol dir, juntes s’entenen més bé. Per una banda, una peça sobre la simplificació del llenguatge de la ficció a partir de les llistes de més venuts del New York Times, que d’una mitjana de vint paraules per frase han passat a dotze en menys d’un segle, allò que vindria a ser la versió editorial d’una espiral que aquí coneixem prou bé del món educatiu: rebaixar l’exigència del producte per adaptar-lo a la davallada del nivell del consumidor. I, per l’altra banda, la decisió de les escoles sueques i noruegues de tornar als llibres, el llapis i el paper, disposades a salvar les generacions futures dels efectes del pantallisme sobre la seua atenció, concentració i capacitat d’assimilar textos complexos.

Algun dia seguirem els nòrdics, no en tinc cap dubte, però mentrestant haurem de viure com puguem la distància entre el que volem ser i el que som. Tornant a Sant Jordi, els catalans, que tenim l’obsessió del jogo bonito, ens incomoda la mínima insinuació que pugui comprometre el que presentem com el dia més bonic de l’any. Però en un moment que en tot ens hi va l’existència, deixeu-m’ho dir: de les xifres de la diada, ara mateix només me n’interessa el resultat. L’any passat es van vendre un 52,3% de publicacions en català contra el 47,7% de castellanes, que ateses les circumstàncies és un digníssim marcador. No sé amb quina mena de llibres i de quines profunditats, no m’importen les travetes i els cops de colze (i això que més aviat predominen entre els nostres), i m’és igual si els compradors els llegiran o si no –si de cas, tot això m’ha d’amoïnar la resta de l’any. El Sant Jordi comercial és una final, de manera que u) aniré a la mani per la llengua amb els colors del meu equip, i dos) m’encomanaré al meu patró perquè el català torni a sortir victoriós contra l’embat castellanitzador.

Per començar, l’espoliació, que cada any augmenta i és una sangonera que xucla i xucla sense parar; només al Principat ja supera els 21.000 milions d’euros. I això fa que el país es vagi desfent. La manca de recursos és com una gota malaia que mina les escoles, els hospitals, els trens, les carreteres… tot allò que és essencial a la nostra vida de cada dia. El que és bàsic se’ns desfà a les mans. La falta d’inversió degrada tots els servis públics. I això passa amb una normalitat impune que ens adorm tant, que massa sovint no identifiquem per què passa. Com si s’hagués perdut el vincle entre causa i efecte. El dèficit acumulat durant tants anys és devastador. Suma i suma, o, més ben dit, resta i resta i torna a restar. La resta és tan vertiginosa que per això cada any es nota més en el benestar social del país i, en canvi, sembla que la gent n’entengui menys l’origen.

Però, és clar, això, que és molt, no ho és tot. En cada àmbit on la catalanitat troba un espai per a expressar-se, planifiquen una estratègia per a combatre-la. A l’última Tertúlia proscrita, Amadeu Carbó i Cristina Sánchez-Miret en van parlar a bastament, d’aquest fenomen. I aquí entra Sant Jordi i tot allò que representa, que deu ser una de les dianes que han dibuixat més bé aquests darrers anys. Ens ho deia Jordi Puig en aquest article: alerta, la voracitat del llibre espanyol és molt gran. Aquests darrers anys hem passat del 58% de venda de llibres en català a un 51%-52% l’any passat. En aquesta data assenyalada del calendari, el llibre català és al centre, i no perquè sí, però fa anys que no deixen d’empènyer per desplaçar-lo a favor del castellà. Han decidit que això no pot ser, que el llibre en català ha de tornar a les catacumbes. I els Mendosses i els Mariscals són foc d’encenalls, comparats amb el desembarcament espanyol constant per a determinar el mercat, per a soterrar l’impacte dels llibres en català. El món editorial espanyol s’ha focalitzat en aquesta data per acaparar l’efecte mediàtic, per fer petit el món del llibre en català, i no hi estalvia recursos. Hi esmerça tota l’artilleria pesant.

Les accions són múltiples. L’any passat ja vam tenir Collboni promocionant la literatura hispanoamericana des de Barcelona, sense manies. I ara, just a les portes de Sant Jordi, l’espanyolitat ha aterrat a Barcelona, mai més ben dit, amb Maurici Lucena, president d’AENA, amb un premi estratosfèric d’un milió d’euros per a narrativa en llengua espanyola. Guerres, a part de l’ecosistema espanyol, amb Planeta i altres històries PSC-PSOE, que aquí s’expliquen molt bé, aquesta promoció és clarament contra la catalanitat de Sant Jordi. Ho han dit, és un premi que sempre es lliurarà a Barcelona. I això quina finalitat té? Doncs, la d’anar emmascarant, la de fer desaparèixer el català en un dia tan assenyalat, la d’empetitir-nos.

Queda clar, el seu objectiu prioritari és cruspir-se el Sant Jordi de les lletres catalanes, reconvertir-lo, fer oblidar la història. Deixar-nos les engrunes. I que tot plegat acabi fent que cada any es venguin més llibres en castellà i menys en català. La cultura catalana no té els recursos que tenen ells. Però sí que es pot lluitar contra això. I el primer pas és prendre’n consciència, saber-ho. Per això cal desemmascarar les enganyifes o paranys que s’empesquen constantment. Tinguem-ho clar, la màquina no para mai.

Però Homer embolica la troca. En primer lloc, la fugida és atribuïda al bàrbar de Paris, que ha gosat infringir l’hospitalitat, una de les lleis sagrades de Grècia. Seguidament, la culpa recau en Afrodita, que controla despòticament Helena. Però és la mateixa Helena qui proclama el mea culpa –penediment, amargura, vergonya– al llarg de la Ilíada. Cosa que no impedeix, en la mirada patriarcal del poeta, que meni una vida conjugal rica i plena amb el seu raptor, seductor, o missatger de la divinitat. (Que la doble naturalesa d’Helena, carnal i divina, li permeti de passejar-se, muda i serena com la lluna, per damunt el foc i la sang, o alçar-se damunt els combatents deixant-hi caure flors blanques, no és cosa que interessi aquí.)

Més encisadora és la variable de la història que tracta la culpa d’Helena amb aquella supèrbia de retòrics i sofistes a l’hora de condemnar-la o absoldre-la. Segons aquesta versió, durant el periple de la parella de fugitius cap a Troia, la deessa Hera va sostreure Helena a Paris substituint-la per un fantasma o doble (eidolon) i traslladant l’autèntica Helena a Egipte per posar-la sota la protecció del rei Proteu durant els deu anys que va durar la guerra de Troia: Eurípides escriu que els aqueus s’havien deixat matar “per un núvol”. Homer no recull aquesta llegenda: si, per a Eurípides, Helena era un simulacre, per a ell és el simulacre (això ja ho diu Calasso a Les noces de Cadmos i Harmonia): un nom, un mite. Igual que ho era Aquil·leu per a Helena, amb qui res no la unia: la dona més bella del món no és destinada al més bell i fort dels prínceps.

Potser per això en època tardana va circular el relat que narra els amors impossibles entre Helena i Aquil·leu, que només s’han vist de lluny durant el setge de Troia, i que culminaran amb la seva unió després de la mort a l’Illa Blanca (Leuké). Un lloc que els navegants havien d’abandonar al capvespre, perquè a la nit els fantasmes d’Helena i Aquil·leu cantaven la seva història i els poemes d’Homer: exaltaven, morts, l’únic lligam que els unia dins el poema quan eren vius: en el cant III, Helena reprodueix al teler els fets que succeeixen a la guerra de Troia i, en el cant IX, Aquil·leu entona les proeses dels herois al so de la fòrminx. Els vells escolàstics opinaven que el poeta havia representat l’arquetip de la seva poesia: si Helena trama fils, Aquil·leu ordeix música. Tots dos són alhora protagonistes i espectadors, cantors i objectes del cant. Dos simulacres que s’acosten, però que no lliguen amb una veritable història d’amor. A l’Illa Blanca, “juguen” a fer el poeta, però la faula de debò és que Helena va pujar al cel vora Zeus i que Aquil·leu va ser enterrat a les ribes de Troia vora els millors (aristoi) dels seus companys de brega.

Res de nou sota el sol: les màscares de l’escriptor (si és que la màscara no és el rostre).

Bon Sant Jordi, pacients lectors i benèvoles lectores!

Que l’orgue torni a sonar Sant Felip Neri i que serveixi per a la formació d’organistes ha estat una aventura i una proesa de perseverança. “He arribat a teixir jerseis per vendre’ls”, explicava aquest dimecres a Maricel Chavarría en una entrevista deliciosa a La Vanguardia. Quan fa dos anys se li va concedir el Ciutat de Barcelona, el primer premi remunerat que rebia a casa, no va desaprofitar l’ocasió: “L’Auditori de Barcelona no té orgue, i això és inexplicable. Hi ha l’orgue de Sant Felip Neri que no aconseguim d’acabar”, i va reblar, amb l’humor tan seu: “Barcelona és bona si l’orgue sona.”  Aquest 18 de maig, per fi, inaugurarà el de Sant Felip Neri. Bravo! A l’Auditori, la cosa segueix igual.

Bonhomia llegendària, modèstia sàvia, determinació, generositat immensa amb els alumnes del Conservatori. A les artistes els convé arribar als vuitanta, que així seran reconegudes, van dir fa anys les Guerrilla Girls. A les músiques, cent. M’empipo si ho penso, i critico que no se l’hagi reconeguda de manera poderosa fins ara que fa cent anys, una edat no tan senzilla d’assolir, però em quedo i proposo quedar-nos amb el fet que per fi ha arribat l’hora. Perquè ella no para, no està per a queixes ni recriminacions. Fa una setmana era de concert a Burgos, ara ja deu ser a la gira per Àvila, Madrid i Sevilla, i l’esperen a Portugal, Alemanya i Itàlia. Vitalitat de la música.

Mentre em disposava a parlar-ne aquí, m’ha arribat el butlletí de Pianos Vius, la igualment generosa iniciativa de dur pianos a hospitals i altres centres necessitats de caliu i música. El de casa, ara que el meu home ja no el pot tocar, és al vestíbul de l’hospital de Sant Boi. Sempre m’alegra llegir aquest butlletí, cada vegada són més i més els pianos que troben nova vida i alegren vides de malalts i familiars. Aquesta setmana, però, hi ha una notícia diferent. La mort de Drago, a cinquanta-quatre anys, sense-llar d’origen búlgar, una de les ànimes que sobreviuen a la ciutat gràcies a la Fundació Arrels. Un dia va entrar al Clínic, vestit de mala manera, grenyut, desdentegat, ungles llargues, va acariciar el piano del vestíbul i, dia a dia, sense saber música, el va aprendre amb desimboltura i coneixement. El Yamaha C3 del Clínic, de cua, va ser el primer de la iniciativa de Pianos Vius, el 2021. Drago va aprendre’n memoritzant compassos. Va tocar també al que va estar al metro d’Urquinaona i al del vestíbul de l’hospital de Sant Pau, un model Kawai, que el meu home també va tocar mentre hi era ingressat. Un record per a Drago, un bravo per a la dama Torrent.

El rei, desempallegat de la cotilla que el limitava, ha enviat aquesta setmana dos dels seus representants, membres distingits de l’elit dirigent, sempre temorosa de perdre privilegis. Tots dos tenen la missió de tornar les coses a lloc. A principi de setmana, Eduardo Mendoza, amb bon criteri, va deixar anar que sant Jordi era un maltractador d’animals, cosa que no es pot negar, i que no sabia llegir, cosa que no es pot descartar. Aquests dies vinents, el pla arribarà a la segona fase, que consistirà a salvar el drac, deixar-lo lliure, i substituir-lo per un toro. L’Eduardo és més de toros que de dracs. L’avantatge dels toros és que quan en mates un, n’apareix un altre, perquè hi ha tota una indústria muntada de cria de toros, que el poble paga amb els seus imposts, i que farà que el pobre sant Jordi no acabi mai de matar la bèstia, sempre substituïda per un altre espècimen. Serà, aquesta, una estocada força important a la llegenda. Qui es pot creure un heroi que no mata mai l’enemic? En la nova llegenda, el drac, ai, vull dir el toro, sempre mor i reneix, mor i reneix, en un cicle interminable. Seran caps de setmana interminables de sang sense roses. I el rei presidint.

A mitja setmana ha estat el torn de Javier, que ha dit aquesta frase tan elegant i de tan bon gust: “Ara que aviat el pobre Pujol ens deixarà, ja podem treure Sant Jordi”, que és una manera de dir, metafòrica, i al·legòrica, que els pares han de morir. Ha de morir el pare de la llegenda de sant Jordi, i el pare de la pàtria catalana, que per a Mariscal, interpretem, deu ser Jordi Pujol. Javier sap més bé que ningú que s’han de matar els pares, uns éssers fatxes, autoritaris i dèspotes. No volem pares tifes com el de la llegenda (en això estem tots d’acord). Ell, en Javier, pensa en el seu, de pare, que es deia Enrique Errando Villar, falangista amb carnet número 13, serveis a la División Azul, i condecoració nazi de la Creu de Ferro de l’Alemanya de Hitler. Mariscal vol que matem el pare, com ell ha matat el seu, que Mariscal fa servir el cognom de la mare (Mariscal) i no el patern, Errando. Fills autènticament traumatitzats pels pares a qui desitgen la mort al·legòrica en públic. Això sí que és tradició. Gràcies, Javier. Deixem, entre tots, de viure en llegendes inventades.

Eduardo i Javier, Javier i Eduardo, amb bon criteri i elegància, volen que toquem de peus a terra i diguem les coses pel seu nom. Fora Sant Jordi i que mori la gent. Que el 23 d’abril es digui, Dia del Llibre, i entre tots oblidem les roses, els cavallers i una elit al servei del poble. Fem-los cas, i tant que sí, i en els següents 23 d’abril posem-nos tots a llegir els llibres de l’Eduardo (premiats per un rei de veritat) abans de gaudir, agraïts de l’enèsima tarda de toros, i la seva sang.

D’ençà que vaig publicar els primers llibres de poesia i, posteriorment, la meva obra de teatre i les novel·les, he voltat pel país convidada a diferents d’aquests clubs i no hi ha hagut ni una sola ocasió en què no hagi sortit refotudament feliç d’haver-ne format part. La sensació com a lector és també meravellosa, però quan ets convidada a un club com a autora, sents que un grup d’amics t’obren la porta de casa seva, que et concedeixen el goig i el privilegi de deixar-te formar part de la seva venerada cabila, on imperen, sempre, el respecte i la passió. Ben aviat vaig quedar fascinada i vaig entendre que els clubs de lectura són estructures d’estat, espais de resistència, trinxeres de la cultura des d’on es lluita, tal vegada sense que els participants en siguin conscients, contra la desinformació, contra la monotonia, contra la mediocritat, contra la deshumanització, contra l’angoixa que el capitalisme va inoculant a tot arreu.

Malgrat que la història de la literatura és també la història de la literatura oral, en les darreres dècades hem anat oblidant la preciosa pràctica de llegir en veu alta, de narrar contes, històries en una rotllada, vora el foc, a les places o en sobretaules. Ara l’acte de llegir és, sobretot, un acte íntim, individual, i està bé que sigui així, però l’experiència lectora s’expandeix quan, a la lectura individual, s’hi afegeix la consciència tel·lúrica de saber que hi ha un grup de persones llegint alhora el mateix llibre, quan es fan trobades on es poden llegir en veu alta alguns fragments, perquè és també un plaer oblidat, un acte d’amor molt poc practicat, el de llegir a algú un llibre o que ens el recitin en veu alta. Els audiollibres volen acostar-se a aquesta experiència, i malgrat que ajuden a trencar la solitud lectora, queden lluny del goig de sentir en directe una veu que narra per a tu.

Cada vegada que he sortit d’un club de lectura, he enfilat el camí de retorn a casa amb la sensació d’haver après moltíssim, amb el cap bategant de preguntes, d’estímuls, de reflexions, perquè un altre punt imprescindible i saludable dels clubs és l’oportunitat de debatre. Que poc que debatem actualment, que poc que debatem sanament, vull dir, entenent el punt de vista de l’altre, arraconant les raons i veritats absolutes, ampliant el pensament crític i deixant-nos transformar pels gustos i les opinions alienes o contraposades a la nostra.

Als clubs de lectura, hi he trobat sempre veus i dones lúcides, captivadores, perquè sí, en la gran majoria de clubs les participants són dones, amb un home, dos o, a tot estirar, tres. Elles, a més, d’edats ben diverses, transgeneracionals: dones jubilades normalment, però també mares que han demanat cangur per poder regalar-se aquell moment, aquell espai sagrat, dones solteres, noies joves. De totes elles n’he après i amb totes elles m’he emocionat.

Menció a part mereixen les bibliotecàries, les organitzadores d’aquests clubs, dones també, la majoria, amb un denominador comú: una passió i un entusiasme encomanadís que allarguen les hores de feina i treuen temps del seu temps per fer que sempre tot rutlli meravellosament bé i perquè tots els presents se sentin a gust.

De fet, els clubs de lectura són el vestigi més vell i més bell del que ara s’ha rebatejat amb el nom de trobades offline, un fenomen creixent a tot Europa, un concepte gens nou, però que retorna amb força contra la societat alienant on vivim, com un acte de rebel·lió contra l’addició a les pantalles. Es tracta, simplement, de tornar a l’hàbit ancestral de reunir-se sense telèfons mòbils per recuperar l’atenció plena amb la resta de persones participants, per tornar a conversar en viu i en directe i per compartir, de debò i no només de cos present, temps i espai. Diuen que, de mitjana, passem entre quatre hores i sis diàries enganxats als mòbils, tan abduïts que, en tornar la mirada a la realitat, a vegades tenim fins i tot una mena de jet lag digital tan fort que no toquem ni quarts ni hores i no sabem ni què carai hem estat mirant pantalla endins durant la darrera hora d’abducció. El panorama és fosc, trist i desolador, però de mica en mica la gent sent la necessitat de tornar a l’essència, de tornar a ser humans, i prova d’això són també les reading party o festes de lectura que tenen lloc a parcs o a esglésies on unes quantes persones s’apleguen per llegir, per pintar, per escoltar i compartir música o, simplement, per caminar en silenci o per estar-se callats en companyia.

Per sort, al nostre país tenim una xarxa de biblioteques que és un bé molt preat i no ens calen anglicismes per a anomenar aquesta mena de trobades de retorn a la vida.

Visquin tots els llibres que ja llegirem, tots els personatges que ja duem a dins, totes les històries que eren alienes i ara ja són nostres, visquin els llibres meravellosos que s’amunteguen esperant que els llegim, visqui la literatura, visquin les biblioteques, visquin els nostres clubs de lectura i, sobretot, visquin els lectors i les lectores que fan possible que els autors continuïn escrivint per fer girar el cercle sense fi de les virtuts i els goigs de l’escriure i del llegir.

Al cap de sis anys, aquelles decisions sembla que pertanyin a un altre temps. Fa pocs dies, aquest mateix diari va publicar un debat titulat El wokisme ens ha deixat en una situació pitjor?, en què participaven dos escriptors amb moltes etiquetes identitàries, i la conclusió era afirmativa. De fet, s’hi deia que molts dels conceptes que va desenvolupar aquest moviment (les microagressions, els pronoms a la biografia, els “espais segurs”) eren morts i enterrats i que, en el fons, no se’ls creia gairebé ningú. Moltes de les accions que llavors semblaven obligatòries per als progressistes, com ara penjar un quadre negre a Instagram per demostrar que eres antiracista, només servien per a exhibir una falsa virtut o assenyalar els impurs. També admeten que els cursos sobre diversitat o antiracisme que van proliferar en els entorns laborals no servien de res.

El New York Times identifica dos motius de la davallada del wokisme. El primer és la institucionalització del fenomen, com veiem cada dia a Catalunya: és complicat vendre que ets un rebel que lluita contra el poder, dels marges estant, i llavors circular amb el mateix discurs que repeteix cada nit el telenotícies o que et pot fer guanyar un concurs públic de la Generalitat. A banda, molts d’aquests lluitadors tenien l’objectiu de professionalitzar el seu activisme i s’han convertit en directors generals, funcionaris o treballadors d’entitats subvencionades, sovint després d’haver practicat unes grans giragonses ideològiques. L’altra causa és la manera pèssima com s’ha comunicat tot aquest projecte de millora social. En lloc d’intentar convèncer la gent amb humilitat i pedagogia, els capitosts estaven convençuts que eren moralment superiors a la resta i això els donava el dret de renyar la població i, fins i tot, d’engegar campanyes d’assetjament. També és força evident que a molts els motivava més l’exorcisme de psicodrames familiars, o l’ànim de revenja per traumes passats, que no pas desplegar una ideologia coherent.

L’aparició d’aquesta nova esquerra progressista va ser possible gràcies a l’altaveu de les xarxes socials, però això la va condemnar a tenir ben aviat un bàndol contrari. Els nous conservadors van reproduir moltes de les pràctiques dels primers –la negació de l’evidència científica, l’ocultació de les dades incòmodes, la comunicació mitjançant dogmes–, però la seva dèria era de col·locar l’etiqueta de woke a tot allò que no els agradava. Això incloïa els cotxes elèctrics, la Wikipedia, els films de Disney, les flors silvestres a les ciutats, les actrius que interpreten Hamlet, els colors vibrants i fins i tot els dos últims papes de Roma. Aquest món també va de baixa i moltes de les estrelles s’han apagat. En part, perquè s’han unit a figures polítiques grotesques, però sobretot perquè la gent s’ha adonat que són tan pesats com els altres.

Encara és aviat per a valorar el llegat d’una dècada llarga de wokisme i del seu reflex oposat. Com passa amb tots els moviments socials, algunes idees perduraran i la majoria es perdran com llàgrimes en la pluja. Els activistes més privilegiats s’hauran pogut col·locar, però molts altres hi han fet tard i s’hauran de buscar la vida treballant. Tots plegats hem incorporat molts dels conceptes de la nova onada del feminisme i, irònicament, la millor prova de l’avenç dels drets LGTBI és l’entrada en massa d’homes obertament gais als espais conservadors. Avui, la nova dreta europea és bàsicament encapçalada per dones, moltes de les quals amb un estil de vida poc tradicional. Tot i això, la conseqüència més immediata és l’aparició d’una generació jove que ha tirat l’idealisme per la finestra. La majoria d’adolescents abracen sense manies el materialisme i una ideologia que podem descriure de reaccionària.

Permeteu-me que acabi l’article amb una situació personal. El govern noruec ha decidit que a partir del curs 2027-2028 hi haurà una nova assignatura optativa de batxillerat sobre qüestions ambientals i de sostenibilitat. El meu institut considera que això és el meu negociat i que em tocarà d’impartir-la si prou gent la demana. Però, com puc vendre aquesta matèria a uns nanos que m’expliquen que tenen com a únic objectiu vital fer-se rics i, si és possible, de manera immediata? Aquest curs hem hagut de doblar les places de les assignatures d’economia i la resta queden arraconades. I no els en culpo. Qui té temps de dedicar-se a la millora social, amb tots els trasbalsos del món?

El llibre arrenca en plena Segona Guerra Mundial i arriba fins a l’actual guerra entre Rússia i Ucraïna i a través de l’experiència de sis dones ens explica, sense ser un documental però molt ben documentada i sent fidel a la història, la vida de sis dones de ficció que com diu Cusó a l’inici de l’obra: “són personatges de ficció però haurien pogut existir. Haurien compartit context històric, escenari i vivències amb una multitud de dones reals”. Les dones no són subjectes passius durant les guerres, no es limiten a esperar que els homes en tornin, les dones també fan i viuen les guerres i Cusó ha necessitat fer el que ella en diu “el meu primer llibre gros” per explicar-nos-ho només amb dos colors, el violeta i el vermelló, el blanc de la pàgina i una mirada i una sensibilitat que no deixa de ser delicada sense ser en cap moment ni melodramàtica ni ensucrada, en un equilibri fràgil i ferm alhora entre la bellesa del dibuix i la duresa del que narra. 

El títol li ve de l’estany berlinès d’Engelbecken, que literalment vol dir ‘conca dels àngels’, i que és un indret travessat per la història de l’últim segle de guerres a Europa, mur de Berlín inclòs, és clar. Berta Cusó fa passar les sis històries per aquest estany d’una manera o d’una altra i les encadena perquè l’una porti a l’altra i la narració comenci i acabi al mateix pis. L’estany d’Engelbecken, tal com explica l’autora, que viu a Berlín des del 2014, està cobert de “capes d’història”. I com bé diu l’Ada Bruguera a la contracoberta del llibre, en aquesta obra de Cusó hi ressona l’Aleksiévitx de La guerra no té nom de dona, però també el compromís de molts autors i autores de còmic europeus amb la història i sobretot amb la història dels qui no tenen veu o dels qui no apareixeran mai amb noms i cognoms als llibres d’història, que a més són la majoria. 

Berta Cusó (Barcelona, 1989) es va llicenciar en arquitectura per la UPC, estudià art i arquitectura a Nova York, després il·lustració a Berlín i a l’espai Francesca Bonnemaison de Barcelona, i ha exposat en aquestes tres ciutats. Segons Jaume Capdevila, Kap, en una crítica que en va fer a Núvol arran de guanyar ella el premi de Còmic Sa Il·lustríssima 2025 que atorga aquest mitjà, “el traç de Cusó és d’una finesa gairebé musical” i “és una de les veus més personals i prometedores del còmic català actual”. Són uns quants els guardons que atresora l’autora, i l’últim ha estat el Vinyeta Ficomic 2026, que rebé en la gala de la Nit de les Lletres Catalanes, on va agrair especialment que el gènere del còmic tingués per fi un espai dins del món de la literatura. 

La conca dels àngels és literatura per molts motius, és narratiu perquè ens explica una història, és poètic perquè tria un to i una mirada sensibles i compromeses, és dramàtic, en el sentit de teatral, perquè les vinyetes són escenes, són sis relats i també són sis testimonis, és no-ficció però són sis històries inventades, hi ha documentació i imaginació, hi ha història i creació, hi ha compromís i hi ha voluntat de transcendir a través dels lectors. Quan deixes la Gabriela i la seva dona soles al pis que va ser de la Micaela, tanques el còmic i et tornes a deixar atrapar per aquest mur de Berlín mig enderrocat de la coberta, repasses el fil que uneix les sis històries i que ara t’uneix a tu amb Berta Cusó i tens ganes de fer llegir aquest llibre gros a tothom. És literatura i n’anem mancats.

Hi ha una sèrie de la BBC que em va canviar la vida. O, per dir-ho no tan dràsticament i potser més exactament, la percepció que tinc de la vida. És Animal Minds, de l’any 1999, una trilogia que es pregunta i que desgrana si els animals no humans són conscients, si són intel·ligents, si tenen sentiments. Des d’aleshores que em miro el món, i l’interrogo, de manera diferent. Jo la tinc en DVD, però crec que es pot trobar a les xarxes. En tot cas, la meva memòria fatal i fragmentària en conserva allò que deia, el pòsit general, i també algunes seqüències.

La de la garsa bromista, per exemple.

La fan servir per explicar això de la consciència: consciència pròpia i consciència de la percepció del món que tenen els altres, també. Comença la seqüència que el narrador diu: “Com que podem pensar què pensen les altres persones, podem canviar les seves idees explicant-los mentides.” I aleshores ens mostra això mateix però no pas en persones, perquè “la falta d’honradesa no és només humana”, sinó en garsa. Molt resumit: una dona anglesa que té una d’aquelles cases d’anglesos rics, amb gran jardí, molt de verd i una bassa amb ànecs; dins de casa, dos gossos esplèndids… i una garsa (que també ho és, d’esplèndida: plomes brillants, ulls vius, urpes arrapades a la cadira); els gossos jeuen tranquil·lament vora la cuina econòmica; de cop, la garsa nyequeja, imita els ànecs perfectament i no de qualsevol manera, sinó amb el nyec-nyec específic que fan quan avisen, alarmats, que la guilla passa massa a prop de l’aigua; aleshores, en sentir-ho (en sentir la garsa fent d’ànec alarmat), els dos gossos surten esperitats a cercar la guilla. “Quan aconsegueix enganyar els gossos, la garsa s’estarrufa i s’arregla les plomes, cosa que fa sempre que gaudeix molt d’alguna cosa –explica la dona–. I tu no pots evitar d’unir-te a la broma en veure els gossos saltar del seu jaç com bojos.”

Parlant l’altre dia de corbs i de garses amb uns amics, vaig explicar aquesta seqüència per mirar d’il·lustrar algunes afirmacions (és que ho té tot: la intel·ligència, la consciència, el sentit de l’humor i les ganes de divertir-se), i aleshores vaig pensar que sembla tan inversemblant que jo mateixa podria creure que és tot fals, un muntatge perpetrat amb intel·ligència artificial. Perquè ara encara se’ls sol veure el llautó (sis dits en una mà o cames de menys o aquella mena de dimoni amb punxes al cap que levita dalt del Donald Trump disfressat de Jesucrist), però aviat passarà que no, i perquè fins i tot les imperfeccions de la mateixa imatge que il·lustra aquest article la podrien evocar, la IA.

Podria semblar-ho, IA, però no ho és.

D’entrada, per la data: saber que el tros de vídeo prové de l’any 1999 ja ho descarta. De tota manera, si prescindíssim d’aquesta dada, o si no la sabéssim, si no ens entretinguéssim a cercar-la al final del documentari, MCMXCIX, o si ja haguéssim perdut la capacitat de llegir nombres romans, n’hi hauria una altra que podria ser la definitiva: la credibilitat. Perquè és un vídeo preparat per la BBC. I, de moment, això encara és garantia de coses. Coses com ara que no et faran passar garsa per perdiu (precisament) amb imatges inventades. Perquè aquest vídeo sorprenent de la garsa malparida podríem creure que és fals (com tants altres que corren per les xarxes, foques que demanen als humans que els treguin les pagellides de la pell, tantes ridiculeses) si no fos perquè el signa la BBC.

Que, al final, gairebé tot es condensa en això: la qualitat de creïble que té qui t’ho diu, qui t’ho explica o t’ho mostra o et reclama (o t’ofereix) fes-me confiança.

La mentida mediàtica ha existit sempre. La mentida política. En cada època amb els seus codis i mitjans. Ordia trames de mentides publicitàries l’emperador romà August, que va crear la imatge (falsa) de la pèrfida Cleòpatra, i ordia trames de mentides publicitàries el magnat nord-americà Randolph Hearst per a justificar l’entrada dels EUA a la guerra de Cuba. Per exemple. I podem acordar que, després, la pressió ciutadana va acabar forçant unes regles necessàries que van donar peu, per resumir-ho en una imatge, al mite del Washington Post de la Katharine Graham (destapar el Watergate i fer-nos creure en el quart poder i la força de la veritat), igual com podem veure que això que tenim ara és diferent. Per la dimensió, per la immediatesa, per l’impacte de les imatges, per la versemblança que el nostre cervell els atorga, per tot. Allò de l’altre dia, tanta gràcia pronunciat per un polític, oi?, que millor un vídeo de TikTok que una biblioteca. Potser aquí hi ha una clau del problema: passar per alt que la qüestió no és el mitjà (el diari en paper, el llibre, la televisió o TikTok), sinó la credibilitat. La lluita per a aconseguir sistemes de, diguem-ne, control de qualitat, codis ètics i deontològics explícits i implícits. Les mateixes regles que ara les grans empreses tecnològiques s’aferrissen amb dents i ungles a negar i a trinxar. Cap regulació, clamen, com si fos un crit de llibertat; cap regulació que els limiti la impunitat per a mentir. Com era aquella frase de presentació de la garsa? “Com que podem pensar què pensen les altres persones, podem canviar les seves idees explicant-los mentides.”

La dicotomia TikTok o biblioteca és falsa, perquè la qüestió no és el mitjà, la qüestió és la garantia de credibilitat. I la credibilitat no és una cosa innata, s’ha de llaurar i s’ha de mantenir i s’ha de demostrar. Perquè, de creïble, no s’hi neix sinó que se n’exerceix.

A final d’aquest any en farà vint-i-cinc que es va acabar aquesta pràctica i, per tant, ja fa dies que els joves no arriben a l’edat adulta amb aquesta llosa al cap. Però la cosa venia de lluny, del segle XVIII, amb l’arribada dels Borbons i la necessitat de fornir l’exèrcit per lluitar a la guerra de Successió espanyola. Encara que avui ens sembli increïble, durant anys i panys, anar a fer el soldat era una cosa normal per als nois espanyols, tant els qui ho eren de grat com els qui ho eren per força (de nois i d’espanyols). Tot això també passava nord enllà, perquè el servei militar obligatori, a diferència de la sangria i les castanyoles, i amb modalitats diverses, era comú a la majoria de països europeus.

El servei militar era el ritu d’iniciació i entrada a l’edat adulta. El servei militar era l’ocasió per a sortir per primera vegada de la vida del poble de l’Espanya profunda on t’havia tocat néixer. Al servei militar et treies el carnet de conduir, a vegades el de camió i tot. Al servei militar feies exercici, aprenies valors i potser feies amics. Encara més, que dirien els Dupont: el servei militar et feia un home! Què més vols? Res, romanços. La closca ben pelada, un fusell als braços, una motxilla a l’esquena i apa, a fer excursions per la muntanya i guàrdies interminables i menjar un ranxo infecte i perdre el temps fins al gloriós dia de la jura de bandera.

Amb una mica de sort, si els astres havien estat mínimament favorables i ningú no t’havia destrossat la vida ni donat prou motius per a trinxar-te-la tu mateix, al cap d’un any podies anar cap a caseta i explicar les famoses batalletes de la mili a les sobretaules familiars i a les trobades amb els amics. A vegades, però, els astres no eren favorables, tal com ens ha mostrat recentment TV3 amb els excel·lents documentaris Et faran un home i Morts silenciades (sí, la mateixa televisió nacional que a vegades ens fa estirar els cabells convidant un astronauta madrileny que parla perfectament català a canviar al castellà per fer evident a qualsevol nouvingut que aprendre la nostra llengua és un esforç totalment inútil i balder).

Tal com deia, si els astres no eren favorables, quan el soldat Adrián de la cançó d’El Último de la Fila no podia més d’abusos, quintades, vexacions i violacions, arribaven primer l’alcohol i les drogues, i si aquests no bastaven, les reaccions irreflexives i els suïcidis. Hi va haver més de tres-cents suïcidis documentats entre el 1983 i el 2001, i molts més que han passat a la història camuflats amb una altra etiqueta. Els anys vuitanta, l’exèrcit espanyol era majoritàriament una institució retrògrada, rància, masclista, homòfoba, casposa, racista i tot d’altres adjectius que rimen amb franquista, malgrat els intents modernitzadors dels integrants de la Unió Militar Democràtica (UMD). Quan a mi em van cridar a files, l’any 1986, en fer els divuit anys, el servei militar era una immensa absurditat.

D’això parla justament Mili KK, l’obra de teatre que s’acaba d’estrenar a l’Espai Texas de Barcelona. De fet, és una reestrena, perquè l’obra de Jumon Erra i Marc Angelet va néixer al Festival Temporada Alta del 2018 i havia voltat per Catalunya després. Ara, amb un trio d’actors parcialment renovat, l’obra es pot veure cada dilluns i dimarts fins al 5 de maig, amb converses postfunció el dilluns. Mili KK parla de l’absurditat del servei militar i explica com una colla de joves somniadors, valents, lluitadors i generalment peluts van aconseguir de tombar-la. Com que tampoc no anem tan sobrats de referents en què els bons guanyen els dolents, trobo que està molt bé que es recordi i se’n parli.

L’obra és un bon exemple de teatre documental, basat en testimonis reals, que barreja el català (poc) i el castellà (molt), i que en algun moment peca d’un llenguatge un xic artificiós, a parer meu. Els fets arrenquen amb el consell de guerra que es va fer a València el 23 d’abril de 1971 contra el mític Pepe Beúnza, el primer objector de consciència a l’estat espanyol per motius polítics. Fins aleshores tan sols els Testimonis de Jehovà refusaven d’anar a fer el soldat i passaven llargues temporades a la presó. Beúnza va convèncer alguns utòpics més com ell, que van formar una petita comunitat i que el 1975 van organitzar un casal d’estiu a can Serra, a l’Hospitalet, per demostrar que el compromís amb la societat es podia acomplir de maneres molt més útils que no pas anant a fer la mili.

El gener del 1977 es va crear el MOC, el Moviment d’Objectors de Consciència, que aplegava una setantena de grups i grupuscles de tot l’estat i que es va acabar convertint en una riuada imparable. Pel camí, assemblees, moltes assemblees, discussions aferrissades, escissions i diferències estratègiques que arribaven a crear posicions irreconciliables, com passa sovint al marge esquerre de la societat. El debat interminable entre lluita violenta i lluita no violenta. Els enfrontaments entre partidaris de la prestació social substitutòria (PSS) i els partidaris de la insubmissió. Els enfrontaments, menors, entre els partidaris de la insubmissió al servei militar i la insubmissió a la PSS.

A més, en el món independentista, que era el meu, encara hi havia el dilema sobre si calia aprofitar l’oportunitat del servei militar per aprendre a fer anar una arma, perquè, com diu la cançó de Barricada, algú ha de prémer el gallet. Els anys vuitanta eren anys de basquitis intensa i de debat sobre la conveniència o no de passar de la propaganda armada que practicava Terra Lliure a la lluita armada nua i crua. Rebutjàvem el servei militar perquè érem pacifistes o perquè era l’exèrcit espanyol? Cadascú tenia les seves raons, però amb el pas dels anys vam aconseguir de passar de la situació en què la mili no es posava en qüestió a aquella en què la cosa més normal fos no fer-la.

Jo primer em vaig fer objector i després insubmís a la PSS i és de les decisions de què em sento més orgullós. Puc dir que vaig aportar el meu granet de sorra al triomf de la desobediència civil. També ballava l’himne “Moriréis como imbéciles” de La Polla Records, o “Antimilitar”, dels RIP, com els tres actors de Mili KK. O escoltava i m’emocionava amb les més nostrades “Insubmís” de Lluís Llach i “No he nascut per militar” de Sau, a banda de la ja al·ludida “Querida Milagros” d’El Último de la Fila. Llegia les “Historias de la puta mili” de l’Ivà a El Jueves i passava de tant en tant pel lokal del MOC del carrer de la Cera a cercar informació o demanar ajuda per a omplir correctament les instàncies que calia fer. Res, que igual com hi ha les batalletes de la mili també hi ha les batalletes de l’objecció de consciència i de la insubmissió, i potser està bé fer bullir una mica l’olla ara que es torna a debatre sobre la possibilitat de reintroduir el servei militar obligatori.

(No he vingut pas a queixar-me dels falsos tres mesos de vacances dels mestres, ni de bon tros. En tot cas, el que crec és que els serveis de lleure, de menjador i socioculturals haurien de ser assumits per l’administració.)

Recordo quan era jove i una mica més ingènua i no entenia per què els companys de feina amb fills havien de tenir preferència a l’hora de demanar les vacances. Què passa, que els qui no tenim fills no podem tenir les nostres històries i les nostres necessitats? Hem de ser penalitzats per no tenir descendència? Tenint en compte que hi ha treballadors amb altres càrregues familiars que no són les dels fills, i que poden haver de tenir cura d’adults amb dependència, i que esperem que l’empresa també ho tingui en compte, la meva resposta avui a aquella jo d’ahir és clara: “Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll”, amb permís, i amb perdó, de Salvat Papasseit.

Has de mirar el calendari per demanar les vacances laborals i no penses pas què voldràs fer aquest estiu, ni si voldràs anar enlloc de vacances, no, mires la quadrícula i penses, bàsicament, com us ho fareu per no deixar desemparada la criatura durant tots aquests dies. (Perquè aquest és l’objectiu primer i bàsic: qui es fa càrrec d’un infant mentre els progenitors treballen.) I si podreu fer-ho coincidir perquè, com a mínim, pugueu passar junts, com a nucli familiar, uns quants dies de vacances, si no és demanar massa.

Com deia la Moderna con Gafas fa uns dies en un post, i cito de memòria, la maternitat és destinar el sou del juliol a pagar a algú perquè et cuidi les criatures mentre tu treballes per pagar a algú perquè et cuidi les criatures mentre treballes… I llavors consideres els permisos laborals perquè, tant per tant, ja te n’encarregues tu, de les teves criatures. Permisos que, malgrat haver estat anunciats, de moment, avui encara no són retribuïts. Passa que, fins i tot, en aquest cas, els tens en compte, perquè allò que deixes de guanyar per una banda t’ho estalvies per una altra. Després hauríem d’anar a cada circumstància particular, que malauradament no sempre és tan fàcil, que la teoria te la saps però. Jo ho entenc. (Menys coaches i més sindicalisme, això també, ja que hi som.)

Sigui com sigui, i aquí és on volia anar, hi ha permisos per a tenir cura de menors, i hi són per demanar-los i fer-los servir quan calguin. I qui els demana, majoritàriament, aquests permisos? L’escletxa de gènere es va eixamplant a partir del moment que tenim fills i les dones són, principalment, les qui es redueixen la jornada. Dinc-dinc. La jornada laboral remunerada, vull dir. Proporcionalment, amplien la jornada domèstica i de cura, no remunerada malgrat ser essencial. I la criatura creix una mica, i la mare demana més permisos perquè, posats a demanar, que l’agafi qui ingressa menys. Dinc-dinc. I perquè patriarcat.

I el cas és que, després de fer encaixar horaris de casals d’estiu i de vacances i el pressupost, quan arriba el moment, l’única cosa que vols és tenir uns dies de no fer res en un lloc tranquil a prop de la natura. Que no et parlin d’avions ni de visites turístiques, l’única cosa que vols és gaudir dels fills sense estar pendent del rellotge, perquè en el calendari lectiu tot són obligacions des que us lleveu fins que us n’aneu a dormir. La maternitat hauria de ser que poguessis gaudir de la teva criatura tant com volguessis. Però el sistema no et deixa.

No només no et deixa, sinó que et penalitza. I, per a mi, aquesta és l’estafa. Ni que si l’embaràs pot ser una murga, ni que si la demanda extrema d’un nadó, ni que si la lactància pot ser un camí d’espines, ni que si les rebequeries, ni res d’això. Tot això ja ho sabíem quan ens hi vam posar, per molt que l’experiència sempre sigui diferent i intransferible.

No poder viure la maternitat com tu voldries perquè hi ha unes forces que t’agafen pels braços, més fortes que tu, que et tenen donant puntades de peu a l’aire i amb el crit ofegat. I sentir que no te’n pots desentendre, perquè mira que seria fàcil deixar que se t’enduguessin i no oposar-hi més resistència: les coses són així?, d’acord, doncs feu com us sembli, que se n’ocupi un altre. Però no podries fer-ho, això, i no saps fins a quin punt ho deus tenir gravat en algun racó de l’escorça cerebral, perquè no és una decisió presa conscientment, és un instint. I assumeixes el preu a pagar mentre les coses siguin com són, malgrat les contradiccions i malgrat que el sistema t’hagi estafat i s’aprofiti de tu.

Llavors és quan t’adones de la importància de la tribu, de tenir a prop la família, també, i jo trobo a faltar les meves amigues, perquè la vida ens ha allunyat un grapat de quilòmetres i massa parades de tren. I moltes d’aquestes situacions estic convençuda que es podrien resoldre fent més pinya, que com deia la Laia Gordi en una entrevista de l’Anna Zaera, arran del llibre La revolta de les mares –que tinc pendent i en què estic convençuda que ha fet una feina magnífica–, la maternitat encara és una cosa massa privada i individual. I se n’aprofiten fins a deixar-nos ben seques.

Més pinya, més suport mutu, i una renda universal per a la criança, això també.

I qui no llegeixi mai, un llibre fàcil, curtet i que vagi bé per a falcar alguna taula.

Ja ho sé, és molt fàcil criticar, però a vegades em fereix aquesta falsedat.

Les mestres ens passem tota l’etapa educativa demanant que, si us plau, la canalla faci el favor de llegir. I segurament molts d’aquests nens em diran que una imatge val més que mil paraules. Deixeu-me posar-ho en dubte.

És cert que, si veus una imatge, t’adones de tot el detall i és molt més concret que el que un pot llegir, però, i la imaginació, què?

Fa poc vaig, assistir a una formació titulada “La paraula, l’eina més poderosa per a canviar el món”, i allà vam poder debatre i aprendre molt gràcies a uns formadors amb un bagatge i una comunicació excel·lents.

Una d’elles, Montserrat Fons, mestra i doctora en filosofia i ciències de l’educació, apuntava que, actualment, les mestres i les famílies estem molt avesades a explicar contes amb el suport visual a la mà: els àlbums il·lustrats. I no ho criticaré, perquè la il·lustració lligada amb l’escriptura és tot un art, però sí que és veritat que, si ho penseu, ja no hi ha contes que es transmetin de manera oral, així, només escoltant.

Si hem de triar, mirem que hi hagi dibuixos per a entretenir-los. El fet és que, si sempre escollim aquesta via, ja no hi ha espai per a la imaginació, per a la fantasia. 

Les Àvies Recuperadores de Contes ho reivindicaven també en aquesta formació. Cal que donem el poder a la canalla de decidir com són els personatges, fer-los adonar que cadascú pot decidir com és i que cadascú s’ho imaginarà diferent. Que bé, no? Quin poder tan extraordinari! I ens el deixem perdre molt sovint.

La imaginació és una facultat mental que cada vegada té menys lloc a les nostres vides. Les pantalles ens ho donen tot des de ben petits. Sèries, pel·lícules, videojocs… Per no pensar en el poc temps que tenen els infants per a avorrir-se. Sempre hi ha un mòbil o una tauleta disposadats a matar l’avorriment i el possible naixement d’un amic imaginari, un joc simbòlic, un invent, un joc nou… 

Llegir no només ajuda a desenvolupar l’imaginari de cadascú, sinó que també permet a les persones tenir sentit crític. No cal que tots els llibres que tenim ens agradin i que estiguem d’acord amb el que s’hi diu. Sense anar més lluny, potser molts de vosaltres, lectors, no esteu d’acord amb el que escric. Però… Us fa reflexionar? Encara que no hi estigueu d’acord, poseu en dubte les vostres conviccions? Esteu a punt per a un pensament divergent? 

Crec que tot allò que ens remou ens fa créixer intel·lectualment.

Trump, per exemple, ens ho fa bastant fàcil.

Joan Portell Rifà, llicenciat en filosofia i ciències de l’educació i doctor en didàctica de la llengua i la literatura, ens parlava de la llibertat total d’escollir qualsevol llibre, per molt polèmic que fos, per molt que ens plantegéssim si havíem de recomanar-lo o no o si influiria la canalla. 

Evidentment, de seguida vaig pensar en el Mein Kampf, i vaig preguntar-li si el veia adequat per a adolescents.

Em va respondre que ell també s’hi havia parat a pensar i que la seva resposta era que sí.

El puc entendre. 

Ens vam posar les mans al cap quan van comentar que els set nans de la Blancaneu haurien de deixar de ser nans per convertir-se en animalets. Com també ho fem quan Vox demana censurar escenes on dues persones del mateix sexe es fan un petó o tenen una relació. D’exemples n’hi ha per tots costats.

Creieu que llegint alguna cosa polèmica o políticament incorrecta podem modificar la ment dels adolescents? Personalment, crec que sí i que per això hi ha d’haver un acompanyament per part d’un adult al darrere. I no és dolent, al contrari. Llegir articles o llibres que no coincideixen amb la nostra manera de pensar no ha de ser dolent, ans al contrari.

També us diré que és curiós que ens plantegem tot això mentre la canalla va cantant “Esto es perreo a la bruto, a lo cavernícola, dándote hasta joderte la vesícula, Tricula abierta 24/7, viola la ley pa’ ponerte el grillete”. T’ho pot cantar un alumne de sis anys perquè ho ha sentit a la ràdio. No hi ha cap mena de censura, en aquest cas.

En definitiva, em molestarà sempre que la gent no llegeixi –perquè penso, de debò, que és una arma molt poderosa– i que per Sant Jordi es faci el paperot, però veient com va tot, celebro que aquesta diada (la meva preferida de l’any) empenyi persones que mai toquen cap llibre a acostar-se a les parades de llibres i els fullegi i s’interessi, almenys una mica, sobre el que hi ha allà dins escrit. Això sí, us ho demano per favor: si us regalen un llibre, llegiu-lo, aprofiteu aquesta porta oberta a la fantasia, a l’aprenentatge, a la diversió i recomaneu-lo a tothom si us ha agradat, que la gent del vostre voltant també en pugui gaudir. 

I molt bona diada a tothom, que ja ho tenim aquí!

Sentir això del mal moment personal i que se’m posen els pèls de punta és automàtic. Què vol dir que Carlos Mazón no passa un bon moment personal? Per què ho diu, Pérez Llorca? Que vol fer llàstima, ara, un any i mig i 230 morts després?

El president Pérez Llorca va tornar a dir, amb la boca ben plena i el somriure ben desacomplexat i trempat, que Carlos Mazón havia assumit les responsabilitats polítiques i que el TSJ no havia vist cap indici per a incriminar-lo. I no es va poder estar de fer la comparació i dir que Mazón no era com Mónica Oltra, que és a punt de seure al banc dels acusats i vol ser batllessa de València. Va dir que Mazón va assumir responsabilitats i va dimitir com a president; en canvi, Oltra només ha dimitit a temps parcial perquè ara vol tornar a la política.

Ja havia deixat anar el missatge que volia i, com que era en una televisió amiga, ningú no va recordar al president Pérez Llorca que Oltra va dimitir com a vice-presidenta i com a diputada que era l’any 2021. Per tant, va renunciar l’aforament i el seu cas va correspondre a un jutjat ordinari que, per cert, no va veure motius per a encausar-la i etcètera.

Carlos Mazón, això no ho va fer. Carlos Mazón es va parapetar rere l’acta de diputat i encara hi és. Protegit per una bombolla que sap que només el TSJ valencià podrà punxar, i com que també sap quin pa s’hi dóna, al TSJ valencià, està tranquil perquè de moment no hi ha punxó disponible. Mazón viu un mal moment personal, però tranquil. Amb els privilegis d’ex-president intactes, amb el xofer, amb l’assessor, amb les vistes a la badia, amb el plus de la comissió invisible que presideix; i, de tant en tant, va a les Corts i els seus companys del PP el besen i li somriuen hipòcritament, perquè just fa una estona, a la cafeteria, han renegat en arameu i s’han exclamat que la seua presència és un llast per al partit i no saben si podran tornar a guanyar les eleccions i que se’n vaja ara mateix.

Però no se’n va i no sent cap necessitat d’alliberar els companys de militància ni de compartir amb tots nosaltres els motius del seu mal moment personal. Tampoc no ha volgut compartir encara, ni amb nosaltres ni amb la jutgessa, per què va actuar d’aquella manera el 29 d’octubre de 2024. On era? Què feia, que el tenia tan tremendament alienat que va arribar a perdre el sentit comú?

Ja fa uns quants minuts que m’he quedat penjada en això del mal moment personal. Digueu-me demagògica, perquè em vénen al cap els familiars de les víctimes mortals de la gota freda i els tinc a la punta dels dits i tots sols van i vénen pel teclat. Tots els noms. Els 230 noms que fa un parell de mesos Rosa Maria Álvarez va llegir a les Corts.

Rosa no passava aquell dia un bon moment personal. Avui, crec que tampoc quan deu haver de llegir tants insults a les xarxes socials.

Ernesto, de Xiva, que hi va perdre la germana i la neboda i cada dia ix al carrer a vendre cupons de l’ONCE, reparteix sort, però tampoc no viu un bon moment personal. I, així i tot, a final de cada mes, siga el dia que siga, tornarà a València a manifestar-se i exhibirà les fotografies d’Eli i d’Elvira i, amb la cadira elèctrica, encapçalarà la marxa.

Toñi va passar les Falles fora de Benetússer. Recorde el dia que la vam entrevistar, el 20 de març de 2025. Havia passat (anava a escriure “havia viscut”, però no, només les havia deixades passar) les primeres Falles sense la filla i el marit. Aquell dia amb prou feines podia parlar. Ara encara plora molt, perquè viu un mal moment personal, però la seua força esbutza muntanyes.

I Dolores? Com deu ser el moment personal de Dolores quan arriba a sa casa i no hi troba sinó records, fotografies i silenci?

Ja caminaria, avui, la néta nonada de Mary Rodríguez? Ella li hauria regalat una mona xicoteta i haurien anat a la platja a empinar el catxirulo? Ara Mary viu un mal moment personal perquè només pot acariciar la fotografia de la seua filla Janine i l’ecografia d’Escarlett.

I ja m’ature, encara que sé que deixe molta gent fora d’aquest paper, perquè Saray no ha pogut enterrar son pare, encara, i Encarna ja no té el guiatge del seu germà, i Soraya ja no tornarà a pujar al camió de Sergio… N’hi ha tants, de mals moments personals que han esdevingut col·lectius…

El de Carlos Mazón és un mal moment personal verinós fet de les restes corrompudes d’un comportament indigne. És un mal moment que s’aprofita de l’aforament de les Corts i dels privilegis dels ex-presidents per continuar surant. Anava a escriure “vivint”, però, en realitat, allò que fa Carlos Mazón és surar per damunt del mar de detritus en què ha convertit la seua presidència i ex-presidència. És tan insultant veure’l arribar al palau dels Borja, ben bronzejat, amb els cabells més curts, amb aquesta barba tancada. I és tan obscè veure com els diputats del PP s’hi acosten i l’abracen i el besen per donar la imatge de partit cohesionat. I és tan dramàtic que el partit que governa el País Valencià estiga cohesionat al voltant d’un nucli tan radioactiu com Carlos Mazón.

I és tan boig que el president Pérez Llorca compare els casos d’Oltra i de Mazón, i mantinga Mazón a les Corts, i diga que no passa un bon moment personal, i que Mazón somriga d’orella a orella. I el bucle en què s’ha convertit aquest article torna a començar perquè hi haurà gent que dirà: “Per què escrius això, si ja ha dimitit? Ja no és president, ja hi ha normalitat, no ho remenes més.” I jo hi responc que ho escric perquè els mals moments personals dels familiars de les 230 víctimes mortals i de tots els ferits i de tots els qui ho van passar malament, no s’han d’escolar entre els nostres dits com l’aigua en un cistell. M’hi negue.