El conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i la síndica d’Aran, Maria Vergés, han presidit la comissió bilateral i han acordat la celebració d’una Comissió Bilateral Extraordinària durant el primer trimestre del 2026, on s’aprovaran les bases del nou model de finançament aranès. Per la síndica d’Aran els acords a què han arribat és “un pas endavant força important en matèria de competències i inversions”. Vergès ha destacat els apartats de drets socials, habitatge i cultura.

Serveis socials

Fins avui, l’administració aranesa funcionava com una entitat subcontractada per la Generalitat, sense un finançament específic, i era el govern aranès qui n’assumia tots els costos de personal i funcionament. Tot i la rapidesa en les valoracions, les resolucions es dictaven des de Lleida, fet que generava un temps d’espera superior per als usuaris. Amb aquest acord, el conseller de la presidència Albert Dalmau ha dit que es guanya en rapidesa i proximitat evitant desplaçaments fins a Lleida. Aquest traspàs també hi incorpora una dotació anual de 65.507,92 euros. Tots els procediments es faran a l’Aran i l’atenció serà adaptada a la realitat social i territorial, ha expressat la síndica.

Finançament singular

Un dels objectius principals del Govern és dotar l’Aran d’un finançament estable que garanteixi els recursos necessaris per al seu finançament ordinari, el compliment de les competències transferides i perquè pugui desenvolupar el seu autogovern. A falta de tancar els últims detalls del nou model, s’ha acordat prorrogar per tercera vegada consecutiva l’acord de finançament signat el 22 de març del 2019. Una pròrroga que tindrà caràcter provisional fins que no s’aprovin el pressupost i entri en vigor aquest nou model acordat per a l’Aran a principis del 2026. Dalmau ha insistit a desvincular el finançament de l’Aran dels pressupostos de la Generalitat.

Mentrestant, el govern ha acordat la transferència addicional del 30% dels ingressos del Fons per al Foment del Turisme provinents dels establiments de la Vall d’Aran. Amb aquest percentatge, sumat al 20% que ja percep, el Consell disposarà del 50% dels recursos del Fons per al Foment del Turisme procedent de la recaptació de l’impost turístic al seu territori, mentre que l’altre 50% correspondrà als ens locals aranesos. Amb dades corresponents al 2024, amb aquest nou model el Consell General d’Aran hauria rebut 407.456 euros la mateixa quantitat que es va repartir als municipis.

Habitatge

Les dues administracions han acordat treballar en la constitució del Consorci Aranès de l’habitatge que substituirà l’actual model de convenis de l’Oficina Local d’Habitatge, allunyada de la singularitat aranesa. Ambdues parts s’han compromès a treballar de manera coordinada per ampliar el Parc de lloguer assequible i inscriure nous solars a la reserva del Pla 50.000 que ja compta amb 666 solars a tot Catalunya.

La síndica d’Aran ha dit que el Consell General no té terrenys en propietat, però que els ajuntaments sí, i amb aquesta línia es treballarà perquè siguin els consistoris els que puguin aportar solars. Perquè la problemàtica de l’habitatge és igual de greu que a tot Catalunya, ha dit Vergés. En aquest sentit, el conseller Dalmau, ha dit que l’habitatge és un problema de país i que “la qüestió metropolitana no ha de tapar un problema real que hi ha al conjunt del territori” i de manera especial a zones com la Vall d’Aran.

Esports i Cultura

L’activitat esportiva és un dels eixos estratègics de la Vall d’Aran, molt lligada a les activitats de muntanya i neu, amb centres de tecnificació i equipaments esportius que requereixen més suport institucional i tècnic, ha dit la síndica.

Per tal de millorar-ne la situació en la comissió bilateral celebrada el 2 de novembre del 2023 es va acordar la creació d’una comissió d’estudi del traspàs de competències en matèria d’esports que avui, requereix una actualització. Per aquest motiu, s’ha acordat actualitzar la composició de la Comissió d’estudi en matèria d’esports. Aquesta comissió serà l’encarregada de dictaminar el lloc més idoni per la creació del centre de tecnificació de muntanya i neu. Dalmau ha reforçat “el compromís de poder consolidar el traspàs de competències en matèria esportiva”. En cultura s’ha acordat crear un grup de treball per vetllar per la protecció del patrimoni cultural aranès i que centrarà la seva activitat en l’impuls del nou centre cultural. Dalmau ha reivindicat un centre cultural per l’Aran, segurament ubicat a Viella, dient que un territori amb llengua pròpia ha de tenir un espai per desenvolupar la cultura.

L’aparell ha estat localitzat vora Saint-Girons, a pocs quilòmetres de la frontera amb Andorra, segons que ha informat el diari Le Parisien. Han estat els mateixos treballadors de l’aeroclub els qui han alertat el Centre de Coordinació de Rescat Aeri (CRSA), perquè no en sabien res més enllà de l’hora prevista de tornada.

Les autoritats han informat la fiscalia, que ja ha començat la investigació per esclarir les causes de l’accident. Les condicions de vol, segons que han explicat fonts oficials, eren força favorables a la zona en el moment dels fets.

1. Baixa el coneixement de l’occità, però no de manera sostinguda

El coneixement de l’aranès disminueix en totes les habilitats respecte del 2018. La població que declara entendre’l passa del 83,3% al 79,7%, però encara és un percentatge superior al del 2008, cosa que indica que no hi ha una caiguda lineal i constant, sinó oscil·lacions.

Això també passa amb la capacitat de llegir-lo i escriure’l: els percentatges baixen en relació amb el 2018, però continuen per sobre del 2008 i el 2013. En canvi, els qui el saben parlar sí que arriben al percentatge més baix de les quatre enquestes: del 60% es baixa al 53,6% en cinc anys, una davallada de 6,3 punts. Ara solament una mica més de la meitat dels habitants de l’Aran diuen que el saben parlar.

L’aranès es manté com a tercera llengua en coneixement, per sota del català i el castellà. El castellà és hegemònic en totes les habilitats i més de tres quartes parts de la població entén, parla i sap llegir el català.

2. L’aranès, més llengua d’identificació que no pas d’ús habitual

Un 18,5% de la població té l’aranès com a llengua inicial, fet que demostra una fragilitat extrema en un territori que té una població de 10.495 habitants. El percentatge augmenta si tenim en compte els que combinen l’aranès amb més llengües, que augmenta fins al 23,5%. Són valors semblants als d’enquestes anteriors, però en l’ús exclusiu es detecta una certa erosió.

On l’aranès és més alt és en el terreny simbòlic: el 29,5% (+6 punts que no pas la inicial) el considera llengua d’identificació, sobretot a costa del castellà i d’algunes altres llengües; en canvi, el català es manté. L’enquesta confirma que l’aranès és percebut com a llengua pròpia del territori.

Ara, quan es pregunta per la llengua habitual, el panorama canvia: el castellà es dispara deu punts respecte de la llengua d’identificació i arriba al 45,9% d’ús habitual. L’aranès en surt clarament perjudicat: solament al voltant del 16% de la població el fa servir de manera exclusiva i prop d’un 23% si es compta en combinació amb altres llengües. En resum: més identificació simbòlica, però menys ús efectiu.

3. Ús envellit i més gent sense cap contacte amb la llengua

L’ús habitual de l’aranès ha anat minvant. L’ús exclusiu volta el 16%, el valor més baix de la sèrie, amb una caiguda d’uns tres punts en cinc anys, en una llengua que ja partia d’una situació crítica. El català també retrocedeix i el castellà puja moderadament, tot i que encara no arriba als nivells del 2013.

L’element generacional és clau. L’aranès continua essent la llengua d’ús habitual principal entre els més grans de 65 anys, amb un 42,4%. En el tram de 45 anys a 64, el percentatge baixa fins al 21%; entre 30 anys i 44 és entorn del 15%. Entre els menors de trenta anys, torna a pujar fins al 23%, una dada que indica que les generacions joves no es desentenen de la llengua, però la combinen més amb els altres idiomes i no sempre la situen al centre de la vida diària. L’aranès continua atraient joves que no el tenen com a primera llengua, però l’ús com a llengua habitual (sol o combinat) és inferior al percentatge de joves que la tenen de llengua inicial.

En nombres absoluts, l’ús habitual s’ha reduït: l’aranès el fan servir 1.543 persones; en canvi, el castellà ha passat de 3.208 parlants habituals a 4.214, gairebé mil més.

Un factor determinant és l’impacte migratori: entre el 2018 i el 2023 la immigració ha augmentat de 1.367 persones, un 13% de la població. La majoria de nouvinguts no tenen cap coneixement de l’occità quan arriben a la vall. Alhora, creix la franja de població que no fa servir mai l’aranès: el percentatge dels qui no el fan servir gens s’enfila per damunt de la barrera simbòlica del 50%.

4. Un ús exclusiu marginal fora de l’àmbit més proper

Fora de la llar i de l’entorn més immediat, l’ús exclusiu de l’aranès és francament marginal. L’únic àmbit on manté un pes significatiu és en les relacions amb les institucions pròpies de la vall, però pràcticament desapareix en la relació amb l’administració catalana, els cossos policíacs i els organismes de l’estat espanyol, com ara administració general i tribunals.

En el comerç i els serveis, la situació és una mica millor, però igualment delicada: l’ús és relativament més present en bars, restaurants i petit comerç, però l’ús exclusiu continua essent baix. I allà on la població percep més clarament que no el pot fer servir és, precisament, en les administracions públiques.

En les relacions socials –companys de feina, d’esport, amistats, veïnat– l’aranès hi té una presència una mica més alta que no pas en els àmbits institucionals, però, novament, l’ús exclusiu hi és molt residual. El missatge de fons és clar: l’aranès aguanta en certs espais de proximitat, però s’esvaeix en els serveis bàsics i en el contacte amb la nova població, just allà on es juga bona part del futur.

Arran d’aquesta diagnosi, el govern de la Generalitat i el Consell General d’Aran es proposen algunes línies d’actuació: facilitar l’aprenentatge de l’aranès a la població arribada de fora (sobretot famílies amb infants en edat escolar), impulsar-ne l’ús en tots els sectors professionals, dels serveis sociosanitaris al gran comerç, i enfortir la presència de l’aranès entre el jovent, tant dins i fora del sistema educatiu com en l’espai digital i les xarxes socials.

Dos elements esperançadors

Malgrat que la majoria d’indicadors assenyalen a un retrocés, l’enquesta també recull dades estructurals positives que poden ser clau per al futur de la llengua.

5. Una transmissió familiar que es manté forta

L’aranès es parla més amb els fills que no pas amb els pares o els avis. És una de les dades centrals per a la supervivència de la llengua: la transmissió. Tant si se’n mira l’ús exclusiu com les combinacions amb els altres idiomes, l’ús a la llar amb la canalla arriba prop del 30%, per damunt de l’ús amb les generacions més grans.

Això passa en un context de canvis profunds: la població nascuda a l’Aran només ha baixat lleugerament en cinc anys (d’un 36,8% a un 35%) i la nascuda a la resta de Catalunya es manté prop del 20%. Alhora, les onades migratòries successives han alterat l’equilibri lingüístic, però no han fet miques la transmissió familiar entre els qui tenen l’aranès com a llengua pròpia. De fet, una dada positiva és que hi ha més joves que tenen l’aranès com a llengua inicial que no pas la gent gran.

Això es pot explicar sobretot per les constants onades migratòries que ha viscut al territori. Gairebé tota la població nascuda a l’Aran (97,3%) sap parlar l’aranès i, entre la població nascuda a Catalunya, el coneixement és igualment alt (61%). On el coneixement esdevé minoritari és entre els nascuts a la resta de l’estat espanyol i a fora.

Entre el 2018 i el 2023, les entrades d’immigrants procedents de qualsevol indret sumen 1.367 persones (el 2022 i el 2023 foren els anys de màxim volum). La nova immigració és especialment nombrosa en les franges de trenta anys i seixanta-cinc, que són els que menys empren la llengua.

Una llengua rejovenida

Malgrat la caiguda en l’ús habitual, l’enquesta mostra que els joves tenen molt bon nivell de coneixement de l’aranès gràcies al sistema educatiu: poden escriure, parlar i llegir la llengua sovint millor que no pas els avis, encara que la facin servir menys en el dia a dia.

Quant a la llengua d’identificació, l’aranès manté un prestigi o estima notable: els qui s’hi identifiquen més són els grans –que també són els qui més el parlen–, però els menors de trenta anys s’hi acosten molt, amb prop del 44,1% que el citen com a llengua d’identificació (sol o combinada). Les generacions intermèdies, en canvi, són les que hi mostren una adhesió més baixa.

Les administracions interpreten aquesta identificació com un punt de partida esperançador, però insuficient. Revertir la situació social de l’aranès és definit com un “compromís col·lectiu”, perquè la llengua és un element central de la singularitat de la vall. Per preservar-la, segons que expliquen, cal reforçar el vincle entre llengua i país en plena transformació demogràfica i, alhora, modificar hàbits i pràctiques que frenen l’expansió de l’aranès més enllà del grup de persones nascudes a la vall.

L’acte d’avui s’inscriu en el programa d’homenatges impulsat pel Memorial Democràtic i el Departament de Justícia, que el març es va presentar oficialment al Palau Robert, a Barcelona. La commemoració inclou itineraris, materials divulgatius i una biografia que recull la trajectòria vital de Grangé, nascuda a la Central de Capdella (Pallars Jussà) el 1925 i deportada a Ravensbrück (Alemanya) durant la Segona Guerra Mundial.

Aquest estiu s’ha fet un dels homenatges més destacats al seu poble natal, on el 9 d’agost es va inaugurar una plaça amb el seu nom i un plafó memorial. L’acte, encapçalat pel conseller de Justícia, Anton Espadaler, i el director del Memorial Democràtic, Jordi Font, va comptar amb representants institucionals de la Vall Fosca i descendents de deportats.

A la primavera ja s’havien fet actes a Tolosa i una ruta guiada pel Museu Hidroelèctric de Capdella. També es va commemorar al Palau de la Generalitat l’aniversari de l’alliberament dels camps nazis amb una taula rodona de familiars de deportats, entre els quals descendents de Conxita Grangé.

Condecorada amb la Legió d’Honor, la Medalla de la Resistència i la Creu de Guerra, entre més distincions franceses, Grangé sempre fou reconeguda a l’estat francès. Després de la seva mort, l’agost del 2019, Tolosa li dedicà una plaça. Ara el centenari del naixement ha esdevingut l’ocasió per a reivindicar la seva trajectòria de resistència i memòria.

El foc es va declarar el 5 d’agost a primera hora de la tarda, en un talús a prop de la carretera departamental D212, entre la Grassa i Ribauta. Aquell dia, Météo-France havia situat el departament en alerta vermella per risc molt alt d’incendi. En poques hores, les flames es van estendre a gran velocitat, afavorides pel vent i la sequera extrema, i van danyar pel cap baix cinc municipis, amb almenys trenta-sis habitatges i molts vehicles destruïts. Una dona ha mort a casa seva, a Sant Laurenç de la Cabrerissa; hi ha dos ferits greus i més d’una vintena de bombers ferits lleus.

En un primer moment, la hipòtesi d’un cigarret llançat d’un vehicle havia estat considerada, però ara sembla descartada. El batlle de Ribauta explica que el punt d’origen era a uns deu metres de la carretera, en un lloc on un simple cigarret no hauria pogut encendre el foc. Una filmació feta per una veïna ha permès de precisar-ne l’origen, en un revolt i prop d’un túnel en desús que, segons els investigadors, podria haver servit d’amagatall al piròman abans de provocar l’incendi.

La gendarmeria ha tret mostres de terra i vegetació cremades que ara analitza l’Institut de Recerca Criminal de la Gendarmeria a la recerca de rastres de productes accelerants. També s’hi han desplaçat gossos entrenats per a detectar substàncies químiques. Dos jutges d’instrucció han assumit el cas, atesa la magnitud humana, ambiental i material del sinistre. “És l’incendi més devastador del segle XXI a la regió”, admet el procurador.

Les primeres informacions, difoses pel batlle de Sant Laurenç de la Cabrerissa i pel sots-prefecte de Narbona, sostenien que la víctima s’havia negat a sortir de casa seva, tot i les ordres d’evacuació. “Tothom va marxar, però aquesta senyora no va voler sortir dient que no li passaria res”, va declarar el batlle, Xavier de Volontat, a BFMTV. El sots-prefecte, Rémi Recio, ho va confirmar: “S’ha de lamentar la mort d’una dona gran que, aparentment, no va voler abandonar el seu domicili.”

Tanmateix, la filla assenyala una altra versió. Segons ha explicat, dimarts cap a les sis de la tarda va rebre una trucada desesperada de la seva mare des de casa seva, envoltada de fum. La Lydie, que era a Montpeller, la va instar a preparar una bossa amb la documentació i sortir tan de pressa com pogués. Però l’Stella li va dir que estava atrapada: “Estic blocada.”

Davant la situació, la filla va trucar als bombers per a demanar instruccions. Segons relata, li van indicar que, si el foc encara no era dins la casa, la seva mare havia de tancar-se dins i no sortir. La Lydie li ho va transmetre, i l’Stella va intentar refugiar-se a la cambra de bany, mentre li deia plorant: “Això s’ha acabat.” La filla li responia: “No! Ves a la banyera!” Poc després, els bombers van tornar a trucar a la Lydie per dir-li que “la unitat era al lloc”, i ella va compartir la notícia amb la seva mare. “Que s’afanyin, perquè no estic bé”, li va contestar l’Stella. La darrera cosa que es van dir va ser un “t’estimo”.

La resta de la nit va ser d’angoixa i silenci. La Lydie no va tornar a tenir notícies de la seva mare, i va passar hores trucant a hospitals de Narbona i Carcassona, i també directament al parc de bombers del poble, però ningú no li sabia dir res. Finalment, a les cinc del matí, la policia va aparèixer a casa seva per comunicar-li la mort de la seva mare, “sense donar més informació”. La resta de detalls, diu, els ha conegut pels mitjans de comunicació.

El jutjat de Carcassona ha obert una investigació per aclarir les circumstàncies de la mort. El sots-prefecte, preguntat avui per les declaracions de la filla, ha dit que l’afer “és a les mans del fiscal” i ha declinat de fer més comentaris.

L’incendi que crema d’ençà de dimarts a entre la Grassa i Ribauta, a l’Aude (Occitània), ja ha cremat més de 16.000 hectàrees en una quinzena de municipis.

Ahir es va explicar que l’origen de l’incendi havia estat determinat. “Els professionals analitzen exactament què ha passat i falta saber si la causa ha estat voluntària o involuntària. Hi ha una investigació en curs i en aquest estat no podem dir res més”, ha dit François-Noël Buffet, ministre delegat del ministre d’Interior, a la cadena BFMTV. Buffet no ha donat més detalls, però prèviament ha criticat durament els comportaments negligents, cosa que fa pensar en una causa pel comportament humà.

“Vull enviar un missatge de prudència absolutament necessària als nostres compatriotes en aquest període de secada extrema. L’Aude pateix i el país pateix, ja hi ha dos grans focs relacionats amb la negligència. Espero que no siguin voluntaris, ho veurem més endavant, però relacionats amb comportament negligents”, ha dit. I ha fet una crida a prendre’n consciència. “Aquell qui cometi aquests fets es mereix unes sancions extremadament fortes”, ha dit.

Segons que ha dit Buffet, si bé les flames han recorregut 16.000 hectàrees en total, n’ha cremat completament 12.500. Amb les condicions meteorològiques actuals, especialment el vent, les flames es propaguen i poden saltar fàcilment. És per això que les autoritats diferencien entre les hectàrees recorregudes i les cremades.

L’incendi ha causat una víctima mortal a Sant Laurenç de la Cabrerissa (Corberes), una dona de 65 anys que no va voler abandonar casa seva. Hi havia tres desapareguts, però segons que ha informat la prefectura d’Aude, els seus familiars els han trobat en bon estat aquest matí després d’haver passat hores sense tenir-ne cap notícia. A més, la prefectura ha informat de tretze ferits: dos veïns hospitalitzats, un amb cremades greus, i onze bombers, entre els quals un que ha sofert un traumatisme cranial. Les flames han destruït o danyat 25 habitatges i han cremat una quarantena de vehicles.

El cap dels bombers de l’Aude, Christophe Magny, ha afirmat que hi havia més de 2.100 efectius –amb uns 500 vehicles– sobre el terreny. “La nit ha estat intensa”, ha dit, tot i que l’oratge ha facilitat la tasca. El cap dels bombers ha explicat que farien mans i mànigues per estabilitzar el perímetre del foc abans de la tarda, quan s’espera un canvi de vent. De totes maneres, ha avisat: “Hi ha noranta quilòmetres de la vora del bosc que encara són actius i sovint en zones inaccessibles amb vegetació densa i terreny escarpat.”

Incendie en cours / secteur Ribaute
Situation au jeudi 7 août à 8h pic.twitter.com/tflXvrdSCB

— Préfet de l'Aude (@Prefet11) August 7, 2025

Quant a la mobilitat, ahir va reobrir l’autopista A9 entre Perpinyà i Narbona, però encara hi ha moltes carreteres del departament tancades (consulteu l’estat del trànsit).

En el moment que va començar, el vent, que bufava a 50 quilòmetres per hora amb ratxes de 80 quilòmetres per hora, va fer que les flames es propaguessin ràpidament i passades les 17.00 ja s’havien cremat 100 hectàrees.

El Prefecte de l’Aude demana que no sobrecarreguin les línies d’emergències, que per motius de seguretat i per facilitat la intervenció dels serveis, s’eviti la zona i que no es transmeti informació falsa a través de les xarxes socials.

SIGEAN (11) – 21H30

L'incendie toujours actif après avoir

630 hectares parcouru
Communes de Port-la Nouvelle et La Palme atteintes
800 personnes évacuées
630 soldats du feu mobilisés

[1/2] pic.twitter.com/j1d0PwreZv

— Association Prévention & Signalement Feux De Forêt (@asso_psfdf) July 26, 2025

Actualisation dimanche 27 juillet à 16h30
#INCENDIE – à Sigean et Port-la-Nouvelle

Le feu est désormais fixé. 630 hectares ont été parcourus, dont 300 hectares ont brûlé.

Le SDIS de l’Aude maintient sur place un important dispositif de surveillance, afin de prévenir… pic.twitter.com/VR57DAPQQq

— Préfet de l'Aude (@Prefet11) July 27, 2025

Quant a la mobilitat a les carreteres, la RD6009 ha estat tallada des de Sijan fins a Ròcafòrt de las Corbièras. A banda, la RD205 és inaccessible des de Sijan fins a Fraisse de las Corbièras.

Aquest incendi arriba menys d’un mes després del gran incendi que va arrasar 2.100 hectàrees prop de Narbona. Va mobilitzar 1.000 bombers, que van lluitar contra les flames a principis de juliol.

A l’acte, hi ha assistit el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, que ha dit que el govern estava compromès plenament amb aquest reconeixement jurídic i administratiu.

Durant la celebració, s’ha lliurat el Premi 17 de Juny a l’esquiador Aymar Navarro, destacat com a ambaixador de l’Aran.

Mentrestant, la Coalició Liberal-Nacional, conservadora i encapçalada per Peter Dutton, ha quedat relegada amb tan sols vint-i-vuit escons. Les altres candidatures no n’han superat els vuit, segons les dades oficials de la Comissió Electoral d’Austràlia.

Els laboristes han millorat resultats a moltes circumscripcions, fins i tot en algunes tradicionalment considerades feus conservadors, i han guanyat a la majoria de zones disputades.

Un indici clar de la derrota sense pal·liatius de la coalició conservadora és la pèrdua de l’escó del seu dirigent. Peter Dutton és el primer cap de l’oposició que no aconsegueix de ser elegit en la seva circumscripció, Dickson, de manera que la Coalició Liberal-Nacional acaba sense cap cap visible dins el parlament.

Dutton ha comparegut davant seguidors i periodistes per reconèixer la derrota: “Aquesta nit no és la nostra. Ho sento. Tenim un partit magnífic i ens en sortirem.” Ha afegit que la campanya no havia estat prou bona i n’ha assumit la responsabilitat. També ha agraït el suport dels votants i dels membres del partit.

Quant a la seva sortida del parlament, ha dit que ja havia telefonat la candidata laborista Ali France per reconèixer la derrota. “L’Ali i jo ens hem enfrontat en diverses eleccions, però aquesta nit ella ha guanyat a Dickson i farà una bona feina com a diputada”, ha dit.

Mentrestant, a la seu laborista de Sydney, els seguidors cridaven el nom del primer ministre: “Albo! Albo! Albo!”, segons que ha informat la televisió pública australiana ABC.

Albanese va arribar al poder l’any 2022 amb promeses de canvi, procedent d’una família treballadora del barri de Darlinghurst, a Sydney. Tot i això, el preu de l’habitatge ha continuat creixent, cosa que ha dificultat la seva campanya. Malgrat les crítiques creixents, els laboristes s’han consolidat com l’opció més factible per a guanyar, sobretot pel rebuig a les polítiques del president nord-americà, Donald Trump.

De fet, l’operadora espanyola fa més de tres anys que batalla per arribar a París, però els endarreriments s’han encadenat i no preveu d’aconseguir-ho abans del 2029. Les rutes transfrontereres fins a la capital francesa són considerades les més rendibles –si no les úniques–, però, per culpa dels retards, sembla que la companyia sospesa de renunciar a totes les operacions a l’estat francès. Sobre això, fonts de la companyia expliquen que “davant les dificultats i els endarreriments successius que sofreix el desplegament de la seva oferta de serveis d’alta velocitat a França, RENFE ha obert un procés d’anàlisi i reflexió de la seva estratègia global en aquest país”.

L’anul·lació d’aquesta ruta fa que no hi hagi connexió directa amb les ciutats occitanes de Tolosa i Carcassona i, alhora, que hi hagi menys trens que no es preveia que connectin Perpinyà amb la resta del país. Ara com ara, RENFE ofereix solament les línies Lió-Barcelona i Marsella-Madrid.

La víctima, veí de Sant Joan de Vilatorrada (Bages), era membre del centre excursionista del Bages. L’allau va atrapar tres esquiadors d’un grup de nou persones practicava esquí de muntanya.

El Consell General d’Aran havia activat un avís taronja per risc d’allaus a la zona, cosa que suposa un grau de perillositat de tres sobre una escala de cinc.

Un helicòpter de rescat amb nou efectius dels Pompièrs d’Aran ha evacuat una de les víctimes fins a l’heliport de Vielha, on l’ha atesa una ambulància abans de traslladar-la a un centre hospitalari. Les altres dues persones, ferides de poca consideració, han estat traslladades fins a l’Hospital Val d’Aran. Els Bombers de la Generalitat també han participat en el rescat.

El Consell General d’Aran havia activat un avís taronja per risc d’allaus a la zona, cosa que suposa un grau de perillositat de tres sobre una escala de cinc.

La síndica ha recordat que el Consell General provisional va fer aquesta mateixa demanda el 1980 i ha posat d’exemple el cas de Croàcia, que té una llei que protegeix les minories nacionals i garanteix la presència d’un escó d’aquesta minoria a la cambra legislativa. Per això, un dels mecanismes seria el d’aprovar una llei electoral catalana, però no ha descartat d’estudiar unes altres vies.

L’any passat ja es va reivindicar el diputat propi, però no es va abordar perquè va ser un any marcat per la inestabilitat política i les eleccions. De la mateixa manera, la síndica ha demanat que es pugui emprar l’occità com a llengua oficial als plens i troba que un diputat propi garantit facilitaria que fos una llengua viva a la cambra. Sobre la situació de la llengua, ha demanat més recursos per a garantir-ne l’ús.

Vergés també demana un reconeixement de la singularitat del territori, i que, per tant, deixi de ser considerat una administració local més i sigui considerat una mena d’administració autonòmica, atès que ja gestiona certes competències autonòmiques, com ara la sanitat. Sobre això, la síndica, d’Unitat d’Aran, partit amb vincles electorals amb el PSC, ha explicat que treballaven amb el nou govern de Salvador Illa per un reconeixement del govern espanyol en aquesta línia.

També ha demanat un model de finançament propi que garantís aquest autogovern, atès que fa anys que va caducar el termini acordat per a aprovar-lo amb les autoritats catalanes. Sobre això, ha dit que la situació actual podia portar a un col·lapse jurídic i administratiu i que repercutia en la qualitat dels serveis.

L’any vinent és previst un monogràfic amb resolucions sobre l’Aran, però Vergés ha demanat de parlar sobre el territori més d’una vegada l’any. El règim especial d’Aran estableix que almenys una vegada l’any s’ha de fer un debat sobre la situació d’Aran i el desenvolupament del seu autogovern a la comissió parlamentària que correspongui, tot i que d’ençà de l’any passat es fa en sessió plenària.

La candidatura d’Aran com a reserva de la biosfera es va proposar com una eina per a preservar i recuperar les activitats tradicionals, fomentar polítiques de despoblament i transició cap a un model rural més resilient i facilitar l’harmonització del desenvolupament sostenible amb la gestió econòmica i la preservació del patrimoni cultural i valors naturals. La proposta havia presentat un equilibri entre qüestions ambientals, socioeconòmiques i culturals, i hi destacava especialment la preservació de la llengua, la cultura i el patrimoni d’Aran. El reconeixement va més enllà d’un segell turístic, perquè reconeix internacionalment la Vall d’Aran com a territori on desplegar estratègies i accions que contribueixin al desenvolupament sostenible.

La síndica d’Aran, Maria Vergés, n’ha dit: “Aquesta distinció per part de la UNESCO és un fet històric que reforça el nostre compromís que com a govern mantenim amb l’Aran i la seva gent. […] Esdevenir reserva de la biosfera de la UNESCO també és un important reconeixement a la línia d’actuació i el projecte de país que duu a terme el govern del Consell General d’Aran i reafirma que anem en el bon camí per fer d’Aran un territori amb futur per als seus ciutadans, i així encapçalar al Pirineu un conjunt d’estratègies per al desenvolupament sostenible”.

A partir d’ara, una vegada rebuda la notificació oficial del reconeixement, el govern de l’Aran ha de fer reunions informatives amb les administracions i entitats araneses per presentar les primeres actuacions a desenvolupar, entre les quals ja hi ha projectes com ara el pla de sostenibilitat turística, BoscAran i Ovihuec.

Era Val d’Aran artenh eth reconeishement dera UNESCO coma Resèrva dera Biosfèra pic.twitter.com/LOU1xHG6Mx

— Conselh Generau d'Aran (@conselharan) July 5, 2024

Tolosa de Llenguadoc va acollir, des d’una mica abans i tot de la caiguda de Catalunya al final de la guerra del 1936-1939, una gran quantitat de republicans que fugien del terror i les possibles represàlies de les tropes franquistes. D’ençà del febrer del 1939, per exemple, cercles socialistes i occitanistes de la ciutat, en contacte amb la Fundació Ramon Llull, van obrir una residència d’acollida d’intel·lectuals catalans, per on van passar temporalment d’Antoni Rovira i Virgili fins a Mercè Rodoreda, passant per Pere Calders i Xavier Benguerel en els seus primers passos cap a l’exili. Més endavant, cal recordar, la capital del Llenguadoc es va convertir també en una base de militants antifranquistes, com la del nucli del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) de Salvador Puig i Antich. Però el lligam contemporani entre Tolosa i Catalunya es pot fer recular una mica més en el temps, fins al principi del segle XX, tal com demostra l’anomenat pont dels Catalans que passa per damunt de la Garona.

L’origen del pont cal cercar-lo en el pla municipal per a envoltar el nucli històric de la ciutat amb una ronda de bulevards, els primers esbossos del qual daten del 1891. Deu anys després, el 1901, el municipi va convocar un concurs per a construir un pas sobre el riu que unís el barri dels Amidonièrs amb el de Sant-Çubran. Inspirant-se en el pont Adolphe de Luxemburg, finalment l’arquitecte Paul Séjourné es va encarregar de l’obra, que es va construir entre el 1903 i el 1913 principalment amb pedra i ciment. El pont fa 257 metres de llargada i 22 d’amplada, i té una altura de 45 metres. Malgrat que no és el més impressionant ni el més antic de la ciutat, des del final del 2018 ha entrat a formar part del catàleg de monuments històrics de Tolosa, al costat de la basílica de Sant Serni, al Torre de Serta o la fàbrica aeronàutica Latécoère de Montaudran.

Per a explicar l’origen del nom, d’entrada cal dir que durant el procés de concepció i construcció fou conegut com el pont dels Amidonièrs, però la cosa va canviar l’estiu del 1907. El motiu fou una visita oficial de regidors de l’Ajuntament de Barcelona, amb el batlle Domènec Joan Sanllehy i Alrich (1847-1911) al capdavant, durant les festes de Tolosa. La comitiva barcelonina va arribar a la primeria de juny a la capital llenguadociana i el dia 9, abans del banquet de comiat, el consell municipal es va reunir de manera extraordinària per rebatejar l’avinguda Brieu com a avinguda Barcelona i per posar el nom de Catalans al pont aleshores en construcció dels Amidonièrs.

El periodista Josep Morató i Grau, que va acompanyar la delegació com a corresponsal especial de la Veu de Catalunya, va transcriure la conversa franca que va mantenir, tot tornant amb tren cap a Barcelona, amb el batlle Sanllehy, al voltant del significat que veia en aquelles festes. “Li diré: de significat, no n’hi veig cap d’una manera clara… Ens obsequien molt, ens afalaguen molt, ens ovacionen molt, però jo no sé veure en això una mira determinada. Naturalment que ells tenen certs interessos que els preocupen: els ferrocarrils transpirinencs, interessos comercials, la qüestió dels vins… Però jo crec que aquests entusiasmes no obeeixen a cap mira interessada.” “Sap el que veig, jo, en tot això? –afegia tot seguit Sanllehy– Hi veig un resultat molt afalagador per a Barcelona i per a Catalunya. Perquè veig que Barcelona, capital de Catalunya, entra amb aquestes festes a fer un paper en les relacions internacionals. I això ho trobo molt hermós, molt hermós… Barcelona és forta, és rica, és intel·ligent i camina d’una manera esplendorosa pel camí del progrés. I veig que amb aquestes festes se li reconeix una personalitat, considerant el seu municipi com una institució digna d’intervenir en el tracte amb els territoris veïns.”

“Com a alcalde, com a barceloní i com a català, n’estic content, content. Crec que puc estar-ho i que podem estar-ho tots, perquè a tots ens agrada que Barcelona i Catalunya siguin tan ben considerades.” I concloïa: “Això per mi és un corrent de simpatia que va creixent entre Tolosa i Barcelona, que al capdavall són ciutats germanes i tenen uns mateixos orígens.” Ací, la crònica de Morató tallava la conversa així: “Però en aquell instant travessem la plana de Muret… i els records històrics ens treuen de la realitat present i ens fan pensar en la realitat passada. I entre els veïns de seti [al tren] s’entaula conversa sobre la batalla de Muret i evoquem la figura del rei Pere.” Queda clar, doncs, que per moltes guerres i batalles guanyades o perdudes, de temps passats o presents, el pont entre Tolosa i Barcelona, entre occitans i catalans, continua ben viu i transitable.

I una mica més: La històrica relació catalano-occitana és al centre de l’interès del Casal Català de Tolosa, una entitat creada per un grup d’exiliats el 1944 i que, vuitanta anys després, impulsa la cultura catalana i la memòria històrica a la capital del Llenguadoc amb tota mena d’activitats. Al principi organitzava festes catalanes com ara Sant Jordi i la Diada de l’Onze de Setembre, a més d’aplecs de sardanes. Però, amb el temps, la llista s’ha anat ampliant amb tallers de teatre, clubs de lectura i biblioteca, activitats per a infants i d’esplai, conferències, cursos de català, excursions, sopars de germanor i fins i tot castells.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Concretament, el fet va passar al Puèi de la Crotz, situat a uns 1.600 metres d’altitud, i arrossegà un grup integrat per nou persones. En les hores prèvies a l’accident hi havia hagut nevades fortes i s’havien acumulat uns 50 centímetres de neu als punts més alts.

En el rescat, hi van participar una cinquantena de persones. Ara la fiscalia de Clarmont d’Alvèrnia ha obert una investigació per a esclarir les causes de l’accident.

D’ençà de fa ben pocs dies, la imprescindible Editorial Afers de Catarroja (Horta) ha afegit un nou llibre al seu extens catàleg, El camp dels catalans, que aporta més llum i angles a la retirada republicana del 1939 a causa de la victòria feixista al nostre país. En concret, el volum signat per la historiadora Laia Arañó i Vega se centra en el camp de concentració més singular dels que van organitzar les autoritats franceses, el d’Agde (Occitània). La singularitat, explica la investigadora, es va deure principalment al fet que s’hi van concentrar majoritàriament interns d’origen català provinents dels primers camps, insalubres i saturats, oberts a corre-cuita a les platges del Rosselló. Tant és així, que va acabar essent conegut com el camp dels catalans.

Al costat d’aquesta catalanització, o potser per aquest mateix sentiment de pertinença i de cohesió interna, el camp d’Agde també es va caracteritzar per una vitalitat estranya en uns altres recintes, sumits en la monotonia concentracio­nària. L’activitat cultural i esportiva, així, hi fou ben intensa, tal com demostra Arañó per mitjà d’una àmplia mostra de testimonis personals, memòries i records d’aquesta “petita Catalunya fora de Catalunya”, en paraules d’un dels seus interns il·lustres, el poeta Agustí Bartra.

Amb una bona part de l’elit esportiva del país concentrada a Agde, com ara els jugadors del FC Barcelona Josep Escolà i Segalés i Josep Sastre Perciba i la selecció catalana de bàsquet sencera (que havia de participar en l’Olimpíada Popular a Barcelona el juliol del 1936), no és estrany que s’hi organitzessin partits de bàsquet, de rugbi i sobretot de futbol. Un dels futbolistes més assidus, val a dir, era un jove porter de Nules (Plana Baixa), Antonio Pérez Balada (1919-2016), que quan va poder deixar enrere l’etapa d’Agde va acabar fitxant pel CF Nules, el CE Castelló, l’Atlètic de Madrid i el València CF. Algunes imatges d’aquells partits ens han arribat gràcies als dibuixos d’Arthur Kéry Escoriguel (1919-2015), un polifacètic artista barceloní que va tenir una vida de pel·lícula abans i després del pas per Agde. Parlant de dibuixants, al camp també va anar a parar el caricaturista Josep Cabrero Arnal (1909-1982), autor més endavant d’un dels personatges més icònics per a unes quantes generacions d’infants a l’estat francès: el gos Pif.

És en el terreny cultural, justament, on trobem una de les històries més sorprenents d’aquell indret i moment concrets. Com explica Arañó, durant la primera quinzena de maig del 1939 les autoritats del camp van decidir, amb l’ajuda del batlle d’Agde, Jean Félix, de preparar una exposició amb les obres de tots els artistes que hi havia tancats. El pintor Pere Cadena, l’escultor Àngel Tarrac i el ferrer d’art Antoni Clavell van ser els qui en van treure més profit, atès que les obres que hi van aportar van cridar molt l’atenció del conservador del museu municipal, Jules Baudou. Fou gràcies a la seva recomanació que el batlle els va encomanar unes quantes actuacions al municipi, la més important de les quals encara es pot contemplar avui.

Jean Félix, en aquest cas, els va donar via lliure per a decorar la sala d’honor de la Casa de la Vila, un edifici imponent al centre de la ciutat. L’encàrrec, a més de permetre als artistes de deixar el camp temporalment, també els va ajudar a escapar-se mentalment de l’ambient concentracionari. Cadascú en el seu terreny va intentar de donar el millor de si mateix. L’espluguí Pere Cadena Astals (1906-1974) va signar-ne les pintures, inspirades en el passat històric d’Agde i en personatges locals com ara el corsari Claudi Terrissa. Antoni Clavell (1902-1981), arribat al camp amb la dona i els quatre fills, fou l’autor dels cinc canelobres de bronze que aporten el toc decoratiu final a la sala. I l’escultor barceloní Àngel Tarrac (1898-1979), amb prou reconeixement ja abans de la guerra, es va encarregar de l’escultura monumental en baix relleu situada al fons de l’espai i que glorifica el treball: la presència d’una falç i un martell entre els instruments que va esculpir ha fet pensar a més d’un si no hi ha un missatge polític subliminar. Àngel Tarrach, com també és conegut, es va exiliar a Mèxic el 1942, on va desenvolupar una carrera escultòrica molt destacable.

Cadena, Clavell i Tarrac, que no es coneixien abans d’entrar al camp d’Agde, van seguir cadascun el seu camí una volta el van deixar enrere: els dos primers es van exiliar a Occitània i el tercer, com hem dit, al continent americà. Però, pel mig, van coincidir per coses de l’atzar durant uns quants mesos fent feina en una sala àmplia i lluminosa al centre d’Agde, on van deixar un testimoni artístic, però també històric, que embolcalla totes les parelles locals que s’hi han casat i s’hi continuen casant.

I una mica més: Un altre personatge singular que va passar per Agde fou Francesc Prat i Puig, un mestre d’escola berguedà que va acabar salvant el patrimoni arquitectònic de Cuba. Al camp dels catalans, també atzarosament, va entrar en contacte amb Raymond Aris, un farmacèutic local apassionat, com ell, per l’arqueologia. Gràcies a una autorització especial, va poder participar en una campanya arqueològica prop del cap d’Agde i va demostrar que el jaciment era una antiga ciutat ibera, amb murs de defensa, zones d’explotació de basalt i una necròpoli. En reconeixement, una petita plaça a Agde porta el seu nom.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Tot plegat ha passat cap a les 5.45 en una barricada amb bales de palla que tallava el trànsit, rere la qual descansava un grup de persones. Un vehicle en direcció a Andorra ha entrat a la carretera tallada i ha envestit la barricada. Els tres ocupants del vehicle han estat detinguts i la fiscalia ha obert una investigació per un presumpte homicidi involuntari. La prova d’alcoholèmia al conductor ha estat negativa.

A mig matí, la fiscalia francesa ha informat de la mort de la filla, però posteriorment ha rectificat la informació: “Després d’haver-ho verificat amb els serveis sanitaris, la fiscalia pot confirmar que la jove hospitalitzada […] no és morta en el moment de redactar aquestes línies. El seu estat continua essent crític i les cures continuen.”

La dona que ha perdut la vida estava adherida al sindicat FNSEA, criava vaques i era productora de blat de moro a Sant Felitz de Tornagat (Arieja). Estava molt implicada, i de fet formava part del consell municipal del seu ajuntament, ha dit un amic seu al canal BFMTV.

Diversos membres del govern francès han expressat el condol per la mort. “Tots els nostres agricultors estan de dol. La nostra nació està commocionada i unida”, ha escrit el primer ministre, Gabriel Attal.

Ce matin, en Ariège, une agricultrice est morte, percutée par une voiture. Deux membres de sa famille ont été gravement blessés.

Aujourd’hui, tous nos agriculteurs sont en deuil. Notre Nation est bouleversée et solidaire.

Au nom du Gouvernement, je veux dire ma peine et…

— Gabriel Attal (@GabrielAttal) January 23, 2024

Marc Fesneau, ministre d’Agricultura i Sobirania alimentària, que és a Brussel·les per una reunió amb altres ministres d’agricultura europeus, ha escrit: “Penso en ella, en el seu cònjuge i en la seva filla, que encara lluiten per la seva vida. És un drama per a tots.”

Dans le cadre d’une action syndicale pour défendre sa profession et exprimer ses attentes, une jeune agricultrice est décédée tôt ce matin en Ariège.

Je pense à elle, je pense à son conjoint et à sa fille qui luttent encore pour leur vie.
C’est un drame pour nous tous.…

— Marc Fesneau (@MFesneau) January 23, 2024

La col·laboració preveu que el BSC pugui processar les dades per integrar-les al corpus d’Aina. Els datasets, que són disponibles a Hugging Face, són fonamentals per a l’entrenament dels models i de les Tecnologies del Llenguatge (TL). Serà amb aquests recursos que Aina desenvoluparà model lingüístic també en aranès.

Per l’Institut d’Estudis Aranesos és “un pas que pot comportar un avenç important per al desenvolupament de tecnologies en llengua occitana que puguin facilitar l’estudi i anàlisi lingüística així com una major difusió i foment de la llengua a través d’aplicacions de redacció de textos o correcció automàtica, entre altres”, segons Jèp de Montoya, president de l’entitat.

El projecte Aina, encapçalat pel Barcelona Supercomputing Center i finançat per la Generalitat de Catalunya, expandeix així el seu ventall de col·laboracions, més enllà del català. Amb aquesta visió transversal dels models lingüístics, Aina vol esdevenir una eina crucial per a l’impuls de llengües amb pocs recursos digitals. Precisament, els sistemes d’intel·ligència artificial ofereixen una possibilitat única d’enfortir la presència dels low resources languages a l’àmbit digital.

Vergés ha afirmat que “és primordial que la Llei de Règim Especial pugui desenvolupar-se en els àmbits competencials per a consolidar l’autogovern”. L’objectiu és poder fer una gestió des de la proximitat posant a les persones al centre de les accions i de les polítiques.

Així mateix, la síndica ha traslladat al president la necessitat de transcendir als acords periòdics de finançament i crear un model amb un sistema de finançament propi que “doni estabilitat i seguretat al govern d’Aran per al desenvolupament de les seves competències i, sobretot, per a consolidar l’autogovern”. Aspecte que actualment es debat al si de la Ponència Mixta de Convenis i Traspassos entre ambdós governs.

La síndica ha agraït la predisposició del president per tractar tots aquests afers de forma conjunta i bidireccional.

De Barcelones, si volteu pel món, en trobareu un bon grapat. En aquesta secció, de fet, ja hem parlat de la Barcelona de Cornualla, un minúscul llogaret amb una grandíssima història darrere. I també de la Nova Barcelona efímera que els exiliats del 1714 van mirar de fundar als Balcans. Avui, pocs dies abans que hi comencin les Festes Llatino-Mexicanes amb tasts gastronòmics, danses i balls folklòrics, desfilades de barrets, obres de teatre i concerts de mariachis, volem parlar d’una Barceloneta ben mexicana, malgrat una peculiaritat gens negligible: és situada a quasi deu mil quilòmetres de la capital de Mèxic.

A 1.133 metres sobre el nivell del mar i als peus dels Alps, la vall de l’Ubaia és d’ençà de mitjan segle XIX un bocí de Mèxic importat a l’alta Provença gràcies a tres germans de la zona, els Arnaud, que van emigrar cap a Amèrica el 1821 després de tancar una petita fàbrica de teixits que tenien. La primera destinació era Nova Orleans, la capital de Louisiana, que fins vint anys abans havia estat colònia francesa, però el periple els va acabar portant fins a Mèxic, en plena eufòria independentista. Els germans Arnaud hi van obrir uns magatzems de roba, Las Siete Puertas, els primers d’una llarga llista de comerços, negocis i fins i tot bancs regentats d’ençà d’aleshores per la creixent comunitat de la vall de l’Ubaia que va seguir-los els passos. Mèxic, de la nit al dia, es va convertir en El Dorado de milers de fills de la vall, empesos per les ganes de deixar enrere penúries i estretors econòmiques.

L’impacte d’aquesta peculiar diàspora provençal, concentrada temporalment entre 1821 i 1920, es pot comprovar actualment a la petita capital de la vall de l’Ubaia, Barceloneta, on l’ambient de Mèxic és omnipresent gràcies a les impressionants vil·les i castells fets construir pels indians, les botigues i restaurants de productes mexicans, museus específics i els noms de les vies principals, com l’avinguda dels Tres Germans Arnaud i la que recorda el president mexicà Porfirio Díaz (1830-1915), a més de l’agermanament del municipi amb Valle de Bravo, a l’estat de Mèxic. La festa mexicana a l’estiu i la dels morts, per Tots Sants, acaben d’afaiçonar l’aire mexicà d’aquest racó alpí amb nom nostrat.

Perquè, d’on ve la denominació de Barceloneta de Provença? Evidentment, no té res a veure amb l’aventura mexicana dels seus habitants al segle XIX, sinó que clava les arrels molt més enrere en la història: el 1231, tal com s’explica a la web del municipi, el comte Ramon Berenguer IV, de la segona i última branca catalana de Provença, va fundar en aquell indret muntanyenc la vila de Barcelona de Provença, en record de les seves arrels, i li va concedir nombrosos privilegis i un règim d’organització política i social neofeudal força original i avançat al seu temps: era governada per síndics elegits pels ciutadans que tenien la facultat de legislar i administrar justícia, i no l’afectaven determinades càrregues com els imposts o drets sobre el blat i la sal. Segons alguns estudiosos locals, esmentats al llibre Les Barcelones del món, això explicaria que durant la Revolució francesa no hi hagués aldarulls a la vall de l’Ubaia: la revolució democràtica ja s’havia fet pacíficament cinc-cents anys abans, gràcies als furs atorgats pel Casal de Barcelona.

Tot i el lligam fundacional, la vinculació del poble amb Catalunya en general no va despertar gaire curiositat fins el 1931, en ocasió del setè centenari del naixement de la vila, quan el batlle local va pensar a convidar oficialment l’Ajuntament de Barcelona a assistir a la commemoració. Consultant la premsa d’època podem descobrir que en representació seva, el tinent de batlle Puig Monné i el regidor Salvat van sortir al final d’agost cap a la Barcelona dels Alps, on van ser rebuts ben cordialment “per les autoritats i pel poble, que ha aclamat Barcelona i Catalunya”. Durant les celebracions es va instal·lar un medalló de bronze del comte Ramon Berenguer a l’entrada de la sala del consell municipal, on encara es pot contemplar avui, obra probablement de l’escultor rus establert a París Naoum Aronson (1872-1943). I dos anys després, el 12 d’octubre de 1933, un grup de càrrecs del municipi provençal i de polítics de la vall de l’Ubaia van tornar la visita a Barcelona, on foren rebuts amb tots els honors per les autoritats republicanes, amb el batlle, Jaume Aiguader, i el president de la Generalitat, Francesc Macià, al capdavant.

Entre els discursos que es van pronunciar aleshores, la premsa va destacar el del primer tinent de batlle de Barceloneta, Emile Signoret. Sobre la fundació del poble el 1231, deia: “El comte de Barcelona degué considerar el lloc d’emplaçament de la nova vila com la porta d’accés als Alps. La clau que figura en l’escut de la població, així com les barres d’Aragó, demostren fins a quin punt Berenguer hi donà importància. La mateixa situació geogràfica de Barceloneta la feren teatre de molts episodis de guerra en què la fortuna varià constantment i sols en 1713, quan el tractat d’Utrecht, fou quan quedà incorporada definitivament a la Provença. […] Els fills de Barceloneta amen els ideals de llibertat, com ho demostra el fet que la vall s’hagi governat gairebé sempre com una petita república molt més avançada que les localitats veïnes.”

Per a “palesar una vegada més aquesta afecció entre la ciutat gran i la petita Barceloneta”, en paraules de Signoret, es va lliurar una còpia del relleu en bronze de Ramon Berenguer, feta pels alumnes de l’Escola d’Arts i Oficis d’Ais de Provença, i un banderí amb l’escut de Barceloneta brodat per la filla del batlle. I afegia Signoret: “Aquesta ensenya us dirà sempre que en un petit racó dels Alps, a 1.133 metres d’altura i amb les neus gairebé permanents, bat un petit cor a l’uníson del vostre: és el cor de la vostra fillola ple d’amor per la seva padrina. Visca Catalunya i Provença! Visca Barcelona i Barceloneta!” El batlle Aiguader, havent rebut de grat l’ofrena, va assegurar que figuraria en un lloc d’honor a l’Arxiu Municipal. L’endemà, les dues delegacions van fer una ofrena floral al monument al poeta Frederic Mistral a Montjuïc, on van deixar “un gran ram de flors dels Alps provençals amb una cinta que ostentava una patriòtica dedicatòria”.

Poc després, amb la guerra de 1936-1939 a Barcelona i la Segona Guerra Mundial a Barceloneta, la relació dels dos municipis va tornar a quedar soterrada. Però qui sap si, amb el vuitè centenari de la fundació a la cantonada (2031), la fillola i la padrina es podran retrobar per renovar el lligam històric.

I una mica més: L’empremta de la família Arnaud a Amèrica és àmplia i variada. Un dels tres germans pioners es va establir a Louisiana, on va fundar el municipi d’Arnaudville. I més endavant un altre membre de la família, Ramón Arnaud Vignon, va protagonitzar amb la seva dona catalana un episodi tràgic al minúscul atol de Clipperton, al mig del Pacífic.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Des annonces en provençal vont bientôt faire leur apparition dans le métro marseillais pic.twitter.com/j39n0Hp77c

— BFM Marseille Provence (@BFMMarseille) July 4, 2023

Aquesta legislatura serà la primera al Consell General que la síndica i la cap de l’oposició seran dones. Vergés, molt emocionada, donat que era la primera vegada que es presentava com a candidata, ha dit que continuaran treballant amb “ganes, il·lusió i talent”. Vergés ha sentenciat que la gent ha votat amb criteri i “sabent en mans de qui deixen els projectes”.

Una “molt satisfeta” Maria Vergés ha dit que continuaran treballant en tres eixos: atenció a les persones, desenvolupament territorial i consolidació de l’autogovern. A la seu d’UA tot eren abraçades i aplaudiments i a la de CDA les cares eren molt sèries. Aran Amassa confiava entrar al Consell General, finalment s’ha quedat sense cap representant, igual que el PRAG.