A les cinc de la tarda la flama partirà de la plaça del Teatre amb una cercavila dels Tamborins de Sant Joan de la Porta Llatina de l’Alguer i de les gralles de la Colla Castellera Los Mataresos, que anunciarà la festa pels carrers del centre històric. La cercavila arribarà a l’Escat Entiel·lo (Scalo Tarantiello) a 2/4 de 6 de la tarda, on, amb les notes de la cançó “Amb el cor”, serà acollida la Flama de la Llengua, que arribarà per mar. D’allà començarà oficialment el Correllengua Agermanat, amb la Flama que arribarà, passant de mà en mà, fins al Monument de la Llengua.

A la manifestació s’hi han adherit diverses persones i nombroses entitats, tant lingüístiques —Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural de l’Alguer, Associació Cabirol, Centre Excursionista de l’Alguer i Colla Castellera Los Mataresos de l’Alguer— com esportives: Audax Alghero, Amatori Rugby i Futsal Alghero. També hi participaran Pensiero Felice, els grups Scout Agesci de l’Alguer i diverses classes de les escoles de la ciutat.

Al Monument de la Unitat de la Llengua Catalana, la Flama serà lliurada al síndic de l’Alguer, Raimondo Cacciotto, i tot seguit es farà la lectura del manifest del Correllengua a càrrec de Carlo Sechi. A continuació hi haurà la intervenció dels organitzadors generals, Pau Emili Muñoz Canyelles i Blanca Garcia-Oliver i del president Quim Torra.

El Correllengua acabarà amb la festa de Sant Joan de la Porta Llatina, que serà oberta per Mauro Mulas, delegat de Plataforma per la Llengua a l’Alguer.

La UE treballa per resoldre l’obstacle que, paradoxalment, ha dificultat el procés d’accés de Montenegro al club dels vint-i-set: l’ús unilateral de l’euro al país, que va adoptar la divisa fa més de dues dècades, el 2002, sense permís del Banc Central Europeu (BCE).

“La Comissió Europea s’ha mostrat disposada a encarar la qüestió amb pragmatisme”, explica el ministre de Finances de Montenegro, Novica Vukovic, a Bloomberg. Vukovic, en aquest sentit, comenta que el país espera la proposta de Brussel·les per a resoldre la qüestió de l’euro a final d’aquest mes mateix.

Brussel·les tradicionalment ha obligat els països que volen ingressar a la UE a complir tot un seguit de criteris en matèria de garanties democràtiques i de governança econòmica. El cas de Montenegro, tanmateix, és únic: la UE mai no s’havia trobat amb un candidat que hagués adoptat l’euro unilateralment. El país confia a incorporar-se al club l’any 2028.

Vukovic, que refusa de revelar cap detall de la proposta de Brussel·les sobre la qüestió de l’euro, explica que al país li caldrà recaptar uns 2.100 milions d’euros enguany i l’any vinent als mercats internacionals: 500 milions, diu, es podrien recaptar amb suport del Banc Mundial; l’agència per al desenvolupament francesa en podria prestar 100 milions més, i el fons per al desenvolupament de l’OPEP, uns 50 milions més.

L’objectiu és reduir les necessitats d’endeutament de Montenegro amb vista al 2027 i crear una reserva fiscal per als anys següents. El país tampoc no descarta de vendre bons directament als mercats internacionals, però el panorama financer mundial, amb els tipus d’interès alts, ho dificulta.

L’última volta que el país va recórrer als mercats de deute estrangers va ser el març del 2025, quan va vendre bons del tresor, amb venciment el 2032, per valor d’uns 850 milions d’euros. El rendiment d’aquests títols es va enfilar a un 4,86% la setmana passada, cosa que representa un augment de mig punt percentual d’ençà de l’esclat de la guerra de l’Iran.

Montenegro, la més petita de les sis ex-repúbliques iugoslaves, va adoptar la moneda única el 2002 sense permís del BCE en un intent unilateral d’estabilitzar l’economia després d’anys de volatilitat desbocada arran de la desintegració de Iugoslàvia.

Segons que va avançar Bloomberg el mes passat, no s’espera que la proposta de Brussel·les obligui Montenegro a introduir canvis radicals en l’estructura monetària del país.

Aquests darrers anys, Montenegro ha passat al davant de la resta d’aspirants dels Balcans en la cursa per a accedir a la UE. El país, de fet, espera tancar les negociacions amb Brussel·les a final d’aquest any mateix. El darrer país a ingressar al club va ser Croàcia, l’any 2013.

En declaracions a Bloomberg, Vukovic explica que és probable que el deute públic augmenti temporalment enguany en relació amb el PIB, atès que el país prepara uns quants projectes d’infrastructures de gran abast.

“Després d’això, confiem que la trajectòria del nostre deute s’estabilitzarà i començarà a caure”, afirma. Aquests darrers mesos, les agències creditícies han millorat la qualificació del deute del país, fins ara catalogat de bo porqueria.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Trump ha anat encara més enllà i ha assegurat que Teheran disposa de “24 hores” abans d’una possible resposta militar, i que, passat aquest termini, el món podria presenciar “un dels atacs aeris més devastadors que s’hagin vist mai”. Les declaracions arriben en plena escalada militar a l’estret d’Ormuz, un dels punts clau del comerç mundial de petroli. Els Estats Units han activat una operació amb l’objectiu de garantir el pas de vaixells comercials en una via que continua pràcticament blocada.

DONALD TRUMP:

I AM GIVING IRAN ANOTHER 24 HRS.

IRAN IS GIVING YOU 24 HRS TO SURRENDER AND ACCEPT DEFEAT. pic.twitter.com/BFI886eGr5

— Iranian Observer (@Ms_Iranian) May 4, 2026

En aquest context, el comandament militar nord-americà ha assegurat que ha destruït sis embarcacions iranianes que intentaven interferir en la navegació i que ha interceptat míssils i drons. Trump, per la seva banda, ha elevat la xifra i ha afirmat que s’han abatut fins a set vaixells petits, les anomenades llanxes ràpides.

Els incidents militars s’han produït després d’haver disparat l’Iran míssils i drons contra vaixells comercials i objectius regionals, incloent-hi un vaixell sud-coreà i instal·lacions als Emirats Àrabs Units. Paral·lelament, les defenses emiratianes han hagut d’interceptar míssils balístics, de creuer i drons en un dels atacs més intensos des de l’alto-el-foc d’abril.

Avui mateix, els Emirats havien acusat l’Iran d’haver atacat també un petrolier vinculat a la seva empresa estatal a l’estret d’Ormuz amb dos drons, sense ferits. En aquest mateix escenari, la tensió militar ha augmentat amb incidents entre forces iranianes i nord-americanes. Els Estats Units han assegurat que han enfonsat sis embarcacions iranianes que intentaven interferir en la navegació comercial i que han interceptat míssils de creuer i drons en el marc de l’operatiu per garantir el trànsit marítim a la zona. Washington ha advertit també Teheran que eviti acostar-se a actius militars nord-americans.

A major fire is burning in Fujairah's Oil Industry Zone after an Iranian drone strike on one of the Gulf's most critical energy hubs.

Civil defence teams are on the ground now.

Fujairah handles a massive share of regional oil and gas flows. If Iran is willing to strike… https://t.co/lMcRvM6reA pic.twitter.com/QTRBfb6P93

— Mario Nawfal (@MarioNawfal) May 4, 2026

En paral·lel, el Ministeri de Defensa dels EAU ha confirmat el llançament de quinze míssils provinents de l’Iran i quatre drons. En un comunicat posterior, l’exèrcit ha precisat que els sistemes de defensa aèria continuaven actuant contra una ofensiva més àmplia que inclouria míssils balístics, míssils de creuer i drons, en un escenari de combat aeri sostingut.

La situació ha obligat a activar alertes d’emergència a gran escala. Milions de residents a Dubai, Abu Dhabi i Xarjah han rebut avisos als telèfons mòbils advertint d’amenaces aèries imminents i instruint-los a refugiar-se immediatament. A més, el trànsit aeri s’ha vist alterat, amb vols desviats o retinguts temporalment arran de l’operatiu militar. Feia setmanes que no s’activava un dispositiu d’alerta en massa d’aquesta magnitud, cosa que indica un deteriorament clar del fràgil alto-el-foc anunciat a l’abril.

El govern emiratià ha condemnat els atacs i ha advertit que es reserva el dret de respondre-hi, qualificant-los d’escalada greu contra la seva seguretat.

Els mercats hi han reaccionat amb rapidesa. El preu del petroli ha tornat a pujar amb força per la por d’interrupcions del subministrament mundial, atès que Fujairah és un node essencial d’exportació de cru fora de l’estret d’Ormuz.

La combinació d’atacs simultanis, a instal·lacions petrolieres, míssils terrestres i ofensiva marítima, indica una nova fase del conflicte. El risc ja no és solament l’escalada, sinó la consolidació d’una situació de guerra sostinguda al golf Pèrsic. Les hores vinents poden ser determinants: si els atacs continuen o hi ha resposta militar directa, el conflicte podria entrar en una dimensió encara més inestable.

تتعامل حالياً الدفاعات الجوية الإماراتية مع اعتداءات صاروخية وطائرات مسيرة قادمة من ايران وتؤكد وزارة الدفاع أن الاصوات المسموعة في مناطق متفرقة من الدولة هي نتيجة تعامل منظومات الدفاعات الجوية الإماراتية للصواريخ الباليستية، والجوالة والطائرات المسيرة.

UAE Air Defences system… pic.twitter.com/j9mW4JucfW

— وزارة الدفاع |MOD UAE (@modgovae) May 4, 2026

Air defense systems are currently responding to a missile threat. Please remain in a safe location and follow official channels for warnings and updates. pic.twitter.com/S1t6Zdruzn

— NCEMA UAE (@NCEMAUAE) May 4, 2026

Nascut a Pamplona el 1938, va ser president del govern basc entre el 1980 i el 1985 amb el PNB. Posteriorment, va trencar amb el partit i va fundar Eusko Alkartasuna, avui integrat a EH Bildu.

El seu mandat es va caracteritzar per la recuperació de les institucions autonòmiques basques i el desplegament de l’estatut d’autonomia. Considerat un dels arquitectes del País Basc modern, va participar en la creació del cos de policia, del servei de salut i de la radiotelevisió pública, com també en la recuperació del concert econòmic.

El 1984 va ser reelegit president, però va plegar només un any després per discrepàncies amb la direcció del partit.

El novembre del 1999 es va retirar de la política activa, tot i que va participar en nombrosos actes d’aleshores ençà. El juny de l’any passat va ser homenatjat pel president actual, Imanol Pradales.

“Víctor de Aldama –el comissionista de la trama i coacusat en el judici– l’altre dia em va posar més milions. N’estic encantat, perquè com més milions em posin, més exigible és la identificació i la localització d’aquests diners”, ha dit després d’un estira-i-arronsa amb el fiscal en cap d’anticorrupció, Alejandro Luzón, arran dels atestats de la Guàrdia Civil.

L’ex-ministre també ha lamentat que “en cada declaració augmenten els milions” que li atribueixen i que ell nega, però que l’UCO va trobar els 94.000 euros “perquè no hi ha hagut manera” de trobar res més.

Ábalos ha indicat que el 2020 li van imputar més de 14.000 euros “com a ingressos en efectiu”, dels quals, segons ell, 7.600 corresponien al lloguer d’un pis per part de Koldo García, el seu ex-assessor i tercer processat, i 4.000 d’un pis de lloguer de vacances per a Joseba García, el germà de Koldo.

A més, ha denunciat que encara no havia rebut els dispositius que li va confiscar la Guàrdia Civil, per la qual cosa no havia “tingut oportunitat de fer cap mena de prova pericial”.

“La investigació va començar l’any 2022, l’abril del 2022. Som al maig del 2026. Em vol dir que en quatre anys no m’han localitzat comptes, diners, fons? Només això dels whatsapps del mòbil de Koldo”, ha declarat.

“Es poden amagar 100.000 euros, 200.000, 300.000”, però no milions, ha afegit. “També es poden gastar”, li ha respost Luzón: “Miri com he viscut i miri quantes vegades he sortit del país”, ha comentat Ábalos.

“Tot allò que m’atribueixen en aquesta causa són 94.800 euros d’origen desconegut. Això trobaran en deu anys per al gran cas de corrupció de les màscares”, ha ironitzat.

Els EUA han negat l’atac i han assegurat que dos vaixells amb bandera nord-americana ja havien passat amb èxit per l’estret d’Ormuz.

CLAIM: Iranian state media claims that Iran's Islamic Revolutionary Guard Corps hit a U.S. warship with two missiles.

TRUTH: No U.S. Navy ships have been struck. U.S. forces are supporting Project Freedom and enforcing the naval blockade on Iranian ports. pic.twitter.com/VFxovxLU6G

— U.S. Central Command (@CENTCOM) May 4, 2026

Ahir, el president dels EUA, Donald Trump, va anunciar que l’exèrcit nord-americà engegaria avui el Projecte Llibertat, una missió naval per a “guiar” els vaixells blocats a l’estret.

El Comandament Central dels Estats Units ha indicat que donaria suport a l’operació amb 15.000 efectius militars i més de cent vehicles terrestres i navals, juntament amb vaixells de guerra i drons.

“Les fonts també informen que, com a resultat d’aquests atacs, el vaixell dels Estats Units no ha pogut mantenir el rumb i s’ha vist obligat a girar cua i fugir de la zona”, afegeix l’agència iraniana.

Advertiment de l’Iran

A primera hora del matí, l’Iran ha advertit que qualsevol moviment no autoritzat a l’estret implicaria una resposta militar. “Advertim que qualsevol força armada estrangera, especialment l’exèrcit invasor nord-americà, serà atacada si prova d’acostar-se a l’estret d’Ormuz i entrar-hi”, ha dit el màxim dirigent del comandament central de Jatam al-Anbiya –el centre de combat unificat de les forces armades iranianes–, Ali Abdulahi.

També ha avisat que els qui donaven suport “als malvats Estats Units” havien “d’anar amb compte” i evitar qualsevol acció que pogués tenir “conseqüències irreparables”. Segons Abdulahi, una eventual intervenció nord-americana contribuiria a afegir encara més tensió a la zona i faria perillar la seguretat de la navegació.

Així mateix, ha remarcat que l’Iran havia reiterat “moltes vegades” que la seguretat a l’estret corresponia exclusivament a les seves forces armades i que qualsevol trànsit segur s’havia de fer amb la coordinació de l’exèrcit iranià.

“El Centre Nacional d’Intel·ligència actua sempre amb absolut respecte a la llei i fa allò que li indica el seu govern per proporcionar-li les decisions que necessita, aquells elements de judici per a prendre bones decisions. I cap govern, de cap color, dels quatre als quals vaig tenir l’honor de servir, no em va demanar que fes res d’il·legal, i això ho hauria estat”, ha declarat Sanz.

L’ex-director del CNI ha negat que fos personal la denúncia que va interposar el 2017 contra el comissari jubilat José Manuel Villarejo, acusat en aquest judici. Fou una denúncia per calúmnies perquè Villarejo va dir en una entrevista al programa Salvados que Sanz havia amenaçat de mort l’ex-amant del rei emèrit Corinna Larsen.

“El vaig denunciar perquè era l’única persona al CNI que ho podia fer, l’única que tenia identitat, i perquè creia que les persones que serveixen Espanya al CNI no mereixien el tracte que rebien del senyor Villarejo”, ha explicat.

Sanz ha exposat que va sentir “l’obligació com a director del CNI de rebatre mentides tan cruels” sobre els seus subordinats: “I l’única cosa que tenia a mà era denunciar-ho davant la justícia, sol·licitar de la justícia la meva protecció i, a través meu, la de tots els membres del CNI.”

El 58% dels ciutadans es considera europeista, un volum tres punts percentuals més que no pas ara fa dos anys. Els joves, els més grans de 65 anys, la gent amb estudis superiors i els de centre-esquerra són els qui es defineixen com a més pro-europeus.

Alhora, però, tan sols un ciutadà de cada deu creu que la seva veu compta molt o bastant a la Unió Europea.

Ábalos ha explicat que va nomenar Koldo assessor al ministeri en agraïment a la seva “entrega i lleialtat” durant els mesos en què li havia fet de conductor, assistent personal i responsable de seguretat, coincidint amb la seva etapa com a secretari d’Organització del PSOE. Segons que ha dit, l’únic encaix possible perquè continués assistint-lo un cop nomenat ministre era integrar-lo al gabinet, dins el grup reduït de cinc assessors de lliure designació.

“Amb el temps, en la mesura que participava de la meva intimitat i de la meva vida personal, es van generar uns vincles singulars que no havia desenvolupat amb altres assessors, tot i ser amics meus o persones conegudes de feia més temps, perquè no accedien a un àmbit tan personal i íntim”, ha declarat.

Quant a Aldama, l’ex-ministre ha dit que no recordava la data exacta en què el va conèixer, però ha situat el contacte “el darrer trimestre del 2018, probablement cap al setembre o l’octubre”. Segons el seu relat, la presentació va ser “molt precipitada” per part de Koldo i va tenir lloc mentre ell pujava al cotxe. “Permeti’m la ironia: res a celebrar”, ha afegit.

Menysté Aldama

Ábalos ha negat de manera taxativa haver demanat a l’empresari Víctor de Aldama que intercedís amb Juan Guaidó –aleshores autoproclamat president– a Veneçuela. També ha assegurat que era una “farsa” que hagués signat la carta que el comissionista diu que va lliurar en nom del govern.

Segons Ábalos, tot plegat forma part d’una “història d’impostura” que l’empresari ha elaborat i amplificat per “donar-li una aparença de rigor”.

Així mateix, ha insinuat que la seva ex-parella, Jéssica Rodríguez, havia pactat la seva declaració amb el comissionista, el qual va dir que no coneixia. Tanmateix, Ábalos ha dit que sí que es coneixien. “No trobo cap motiu perquè digui que no el coneix, llevat que hi hagi algun assumpte que hagin arreglat”, ha remarcat.

Penes de presó

La fiscalia anticorrupció demana 24 anys de presó per a l’ex-ministre, 19 per al seu ex-assessor i 7 per a Aldama, per presumptes irregularitats en la compra de màscares durant la pandèmia. Les acusacions populars, encapçalades pel PP, eleven la petició fins als 30 anys per a Ábalos i Koldo, i per a l’empresari reclamen la mateixa pena que el ministeri fiscal.

“Advertim que qualsevol força armada estrangera, especialment l’exèrcit invasor nord-americà, serà atacada si intenta d’acostar-se i entrar a l’estret d’Ormuz”, ha dit el màxim dirigent del comandament central de Jatam al-Anbiya –el centre de combat unificat de les forces armades iranianes–, Ali Abdulahi.

En aquest sentit, ha avisat que els qui donaven suport “als malvats Estats Units” havien “d’anar amb compte” i evitar qualsevol acció que pogués tenir “conseqüències irreparables”. Segons Abdulahi, una eventual intervenció nord-americana només contribuiria a afegir encara més tensió i posaria en risc la seguretat de la navegació a la zona.

També ha remarcat que l’Iran havia reiterat “en nombroses ocasions” que la seguretat a l’estret d’Ormuz requeia exclusivament en les seves forces armades, i que qualsevol trànsit segur –en qualsevol circumstància– s’havia de fer amb la seva coordinació.

El comandant iranià ha estat especialment dur amb Washington, a qui ha acusat de comportaments criminals i d’actuar amb pràctiques pròpies de la pirateria en aigües internacionals. Segons que ha dit, aquestes accions han fet perillar tant el comerç global com l’economia mundial, i ha advertit que l’Iran respondria amb fermesa a qualsevol amenaça o agressió.

Així mateix, ha insistit que Teheran “mantindrà i gestionarà amb tots els mitjans” la seguretat de l’estret d’Ormuz, i ha instat tots els vaixells mercants i petroliers a no intentar de travessar-lo sense la coordinació prèvia amb les forces desplegades a la zona, per tal de no comprometre’n la seguretat.

El 17 d’abril, les autoritats iranianes havien anunciat la fi de les restriccions al trànsit marítim a la zona, després de confirmar-se un alto-el-foc temporal al Líban el dia abans. Tanmateix, van decidir de restablir-les arran de les declaracions de Trump, que, tot i celebrar el pas de Teheran, va assegurar que els Estats Units mantindrien el blocatge.

Trump mateix va anunciar més tard l’extensió de l’alto-el-foc temporal acordat el 8 d’abril, a petició del Paquistan, que actua com a mediador en el procés diplomàtic. Amb tot, Washington ha insistit que el blocatge continuarà vigent. Aquest fet, juntament amb l’abordatge recent i la confiscació de vaixells iranians, és un dels motius pels quals Teheran s’ha negat a participar en converses a Islamabad, en considerar que aquestes accions vulneren l’alto-el-foc i dificulten qualsevol via de diàleg.

“L’OMS està al cas d’un incident de salut pública en un creuer a l’oceà Atlàntic. Fins ara, s’ha confirmat en laboratori un cas d’infecció per hantavirus i hi ha cinc casos sospitosos més”, ha explicat l’OMS.

Dels sis individus afectats, tres han mort i un és ingressat en una unitat de cures intensives a Sud-àfrica, segons l’OMS, que també destaca que es fan “investigacions detallades”, a més de noves anàlisis de laboratori i investigacions epidemiològiques. “Es presta atenció mèdica als passatgers i a la tripulació”, ha afegit.

Així mateix, treballen en la seqüenciació del virus. L’OMS també recorda que aquestes infeccions per hantavirus “habitualment van vinculades a l’exposició ambiental” pel contacte amb orina o excrements de rosegadors infectats.

“Encara que és estrany –afegeix–, l’hantavirus es pot encomanar entre persones i pot causar afeccions respiratòries greus que requereixen seguiment, suport i resposta al pacient.”

L’OMS coordina els països membres afectats i els responsables del vaixell per a l’evacuació mèdica dels dos passatgers que han tingut símptomes. També fa una avaluació del risc sanitari i dóna suport a la resta del passatge. “N’hem informat als estats, d’acord amb la normativa sanitària internacional i s’emetrà un avís de brot de malaltia”, acaba dient el comunicat.

En una carta signada per l’assistent de Baharav-Miara, recollida pel diari The Times of Israel, s’indica que la fiscal general i el fiscal de l’estat, Amit Aisman, valoren els esforços de Herzog per mediar en un acord en el cas i diuen que estan “disposats a dialogar amb la defensa per elaborar un acord de culpabilitat satisfactori, sempre que no hi hagi condicions prèvies per a les converses i sense perjudicar el desenvolupament del judici”.

La fiscalia, que no ha donat més detalls sobre possibles converses, respon així a la proposta del president, que va convidar Baharav-Miara i l’advocat de Netanyahu, Amit Hadad, a reunir-se a la residència presidencial amb l’objectiu d’assolir acords sobre els casos de corrupció pels quals és jutjat aquest darrer.

Herzog ja havia demanat al primer ministre que pactés algun tipus d’acord amb la fiscalia sobre els casos pels quals és jutjat abans de decidir finalment si concedeix la clemència que li ha sol·licitat el mandatari. No obstant això, el president fa mesos que exhaureix terminis per evitar pronunciar-se sobre l’indult sol·licitat.

Netanyahu està implicat en tres causes per una sèrie de delictes, entre els quals hi ha el frau i l’acceptació de suborns, si bé ha denunciat que tot forma part d’una persecució política. També es relacionen amb un suposat ús indegut del poder per a pressionar els mitjans de comunicació perquè difonguessin informació favorable al govern.

“Malauradament, hi haurà conflictes en el futur i, ja sigui a l’estret de Malacca (Malàisia), al de Gibraltar o al d’Ormuz, el món no pot permetre que s’estableixi el precedent que una de les parts intenti de castigar les economies mundials amb la finalitat d’obtenir avantatge sobre l’altra”, ha reivindicat a les xarxes socials.

En la mateixa publicació, el diplomàtic nord-americà ha al·legat que, independentment de l’opinió que tingui cadascú sobre el programa nuclear iranià, “el fet que l’Iran col·loqui mines marines de manera indiscriminada en aigües internacionals i intenti “cobrar peatges” a la navegació mercant civil era “il·legal i inacceptable”.

Així mateix, ha apuntat a una possible participació dels aliats de Washington al Llevant per a aquesta iniciativa. “Els Estats Units i els nostres socis del golf encapçalaran la defensa de la llibertat de navegació mundial”, ha proclamat, sense que fins ara cap dels grans aliats de la Casa Blanca a la regió, com l’Aràbia Saudita, s’hi hagi pronunciat.

“El nivell d’amenaça per a la seguretat marítima a l’estret d’Ormuz continua essent crític a causa de les operacions militars regionals en curs”, ha dit el centre britànic en un comunicat en què ha instat els navegants a esperar “més presència naval”, i també “mesures reforçades de protecció de les forces, possibles trucades per (banda de radiofreqüència molt alta) VHF i congestió a prop de les zones de fondeig (àrees destinades al fet que les embarcacions hi llancin àncores)”.

En aquesta línia, l’autoritat marítima ha fet una crida als capitans de les embarcacions a escoltar contínuament el canal 16 de VHF –freqüència internacional de socors i seguretat marítima–, però també a tenir en compte la proximitat i els perills de “qualsevol mina o amenaça notificada al llarg de les rutes de trànsit previstes” i a comunicar “qualsevol activitat inusual” als centres de notificació reconeguts.

“El trànsit a través de l’esquema de separació del trànsit o en la seva rodalia s’ha de considerar extremadament perillós a causa de la presència de mines que no han estat completament inspeccionades ni eliminades”, subratlla el comunicat, que recomana als operadors de revisar “acuradament” les avaluacions de risc i la ruta abans del trànsit.

D’una altra banda, l’UKMTO ha fet referència a l’establiment d’una “zona de seguretat reforçada” per a “donar suport al trànsit per l’estret d’Ormuz al sud de l’esquema de separació del trànsit” en aquest mateix enclavament que connecta els golfs Pèrsic i d’Oman.

Tot seguit, ha advocat perquè els vaixells que decideixin de transitar per l’estret considerin la possibilitat de traçar una ruta a través de les aigües territorials d’Oman, al sud del sistema de separació del trànsit. Tanmateix, ha aclarit que, “a causa del volum de trànsit previst”, caldria coordinar-se amb Masqat pel canal 16 de VHF, amb l’objectiu de garantir la seguretat de la navegació.

“El batlle Rudy Giuliani es troba actualment a l’hospital, on roman en estat crític, però estable”, ha explicat el seu portaveu, Ted Goodman, en un missatge breu a les xarxes, en què ha definit Giuliani com “un lluitador que ha afrontat tots els envits de la seva vida amb una fortalesa inqüestionable”.

El portaveu ha indicat que, “en aquests moments, lluita aquesta mateixa força” i ha demanat a la societat que s’uneixi “en pregària” a l’equip de l’ex-batlle.

Tot i que Goodman no ha concretat la causa de l’hospitalització, Giuliani mateix va explicat als espectadors del seu programa, America’s Mayor Live, que tenia la veu “una mica afònica”, motiu pel qual no podria parlar “tan alt” com era habitual en una emissió en què va tossir repetidament.

Després de l’anunci del seu portaveu, el president dels Estats Units, Donald Trump, de qui Giuliani havia estat advocat, també s’ha referit a les xarxes a l’hospitalització de “un autèntic guerrer i, amb diferència, el millor batlle de la història de la ciutat de Nova York”.

Amb tot, el magnat republicà també ha tingut paraules per a la seva oposició, tot lamentant com una “tragèdia que els llunàtics de l’esquerra radical, tots ells demòcrates, el tractessin tan malament” quan “ell tenia raó en tot”.

“Van fer trampes a les eleccions, van inventar centenars d’històries, van fer tot el possible per destruir la nostra nació i, ara, mireu en Rudy”, ha afegit, sense precisar la relació entre les seves acusacions als demòcrates i l’estat de salut de l’ex-batlle novaiorquès.

“El moviment de vaixells té com a única finalitat alliberar persones, empreses i països que no han fet absolutament res malament. Són víctimes de les circumstàncies”, va escriure Trump a la seva plataforma Truth Social. També ha afegit que els seus representants estan mantenint “discussions molt positives” amb líders iranians sobre la manera de posar fi formalment a les hostilitats entre els Estats Units i l’Iran.

L’estret, una via d’aigua estratègica a la costa de l’Iran, ha estat tancat al trànsit marítim, cosa que ha atrapat petroli, fertilitzants i productes petroquímics al golf Pèrsic i ha fet pujar els preus de l’energia a tot el món. S’estima que uns 2.000 vaixells han quedat atrapats des que l’Iran va tancar l’estret el mes passat, i els Estats Units van anunciar el seu propi bloqueig, generant un enfrontament d’abast global.

Segons l’Organització Marítima Internacional, un organisme especialitzat de les Nacions Unides, més de 20.000 mariners estan atrapats ara mateix en vaixells incapaços de sortir a través de l’estret.

De moment la reacció iraniana ha estat un missatge a X del cap de la comissió de seguretat nacional del parlament iranià, Ebrahim Azizi, que ha advertit que qualsevol interferència nord-americana en el nou règim marítim de l’estret d’Ormuz “serà considerada una violació de l’alto-el-foc”.

Azizi també ha descartat el que ha qualificat d'”escenaris per a transferir la culpa” dels Estats Units, i ha insistit que l’estret i el golf Pèrsic “no seran gestionats pels missatges delirants de Trump” i que “no és un lloc per a la retòrica”.

Exxon Mobil i Chevron –dues de les tres petrolieres més grans del món quant a volum de producció– han registrat uns beneficis considerablement superiors als esperats aquest trimestre, en què l’augment del preu del petroli i el gas natural ha compensat amb escreix l’impacte de la guerra de l’Iran en el volum de producció d’ambdues companyies.

L’alça dels preus de l’energia ha fet créixer els beneficis d’Exxon a 1.700 milions de dòlars (uns 1.450 milions d’euros) aquest trimestre, una xifra que compensa amb escreix els 400 milions de dòlars (uns 340 milions d’euros) que la companyia calcula que ha perdut a causa de l’esclat del conflicte, segons que reflecteixen els comptes trimestrals publicats divendres proppassat. Prop d’un 15% de la producció mundial d’Exxon ha quedat aturada a causa del conflicte, segons que ha explicat el director financer de l’empresa, Neil Hansen.

Tot i estar menys exposada a les turbulències geopolítiques al Llevant, la producció de Chevron s’ha reduït d’un 5% aquest trimestre en comparació amb l’anterior, cosa que no ha impedit que els beneficis trimestrals de la companyia superessin les expectatives de tots els analistes de Wall Street.

El mes passat, tant Exxon com Chevron advertiren que la guerra a l’Iran impactaria tant en el seu volum de producció com en els ingressos, cosa que empenyé els analistes de Wall Street a rebaixar les previsions d’ingressos per a ambdues companyies per al primer trimestre. Tot i les bones xifres d’aquest trimestre, ambdues empreses han coincidit a assenyalar que el tancament de l’estret d’Ormuz complicava les perspectives que tenien per a la resta de l’any.

“El mercat mundial de l’energia continua sotmès a una pressió extrema”, afirmà la setmana passada Mike Wirth, director executiu de Chevron, en una entrevista a la cadena nord-americana CNBC. Encara que el preu del petroli als mercats internacionals ha crescut d’un 50% d’ençà de l’esclat del conflicte, a final de febrer, els contractes de futur del cru continuaven cotitzant a la baixa divendres proppassat.

Els beneficis d’Exxon aquest primer trimestre, excloent-ne partides extraordinàries, s’han enfilat a uns 4.900 milions de dòlars (uns 4.170 milions d’euros). Aquesta xifra equival a 1,16 dòlars (un euro) per acció, un 23% per sobre de l’estimació mitjana dels analistes de Wall Street.

El productor de petroli més important de tot Amèrica del Nord preveu de produir una mitjana diària mitjana d’uns 4,9 milions de barrils de petroli enguany. Tanmateix, Hansen ha avançat que l’empresa podria acabar revisant a la baixa aquesta previsió en cas que el conflicte a l’Iran continués impedint-li de produir o exportar cru i gas natural liquat procedent de la regió.

“Part de l’envit a l’hora de fer previsions és que, com us podeu imaginar, realment no sabem quant de temps continuarà tancat l’estret d’Ormuz”, explicà en una entrevista la setmana passada.

Quant a Chevron, el benefici per acció s’ha enfilat als 1,41 dòlars (1,20 euros), un 56% més que no es preveia, tant per l’augment del preu del cru i el gas com per l’augment de la producció en un jaciment de la petroliera a Guyana.

El mes passat, Chevron advertí de possibles pèrdues derivades dels carregaments de cru que han quedat varats al Llevant arran de l’esclat del conflicte. Això empenyé alguns analistes a retallar les seves estimacions per a aquest primer trimestre, cosa que ha ajudat la companyia a superar les expectatives del mercat.

Aquest repunt dels beneficis de Chevron s’explica, en gran part, pels ingressos derivats de l’augment del preu del cru procedent de mercats com el del Cassaquistan, i també per l’augment dels marges de benefici de les refineries de la companyia a Amèrica del Nord.

“Ha superat les nostres expectatives”, digué divendres la directora financera de la petroliera, Eimear Bonner.

BP i TotalEnergies, que presentaren resultats trimestrals pocs dies abans d’ExxonMobil i Chevron, també han superat amb escreix les previsions de beneficis dels analistes.

Quant a la producció, la compra de la petroliera Hess i l’augment de l’activitat de la companyia al Golf de Mèxic i Texas han impulsat la producció de la petroliera per sobre del nivell registrat el primer trimestre de l’any passat, cosa que ha superat amb escreix la caiguda de l’activitat al Llevant, especialment a l’Aràbia Saudita i Kuwait.

La petroliera, tanmateix, no ha esquivat del tot dels estralls de la guerra. La divisió internacional de refineria de Chevron ha perdut prop de mil milions de dòlars (uns 850 milions d’euros) aquest trimestre a causa de la caiguda dels marges de benefici en els productes refinats, i també a causa de l’augment dels costs de transport i d’uns quants factors comptables adversos.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Tres víctimes mortals s’han registrat en un bombardament de l’aviació israeliana contra la mesquita d’al-Samayé, situada al centre d’aquesta localitat, a uns sis quilòmetres de la ciutat de Tir. Segons l’agència oficial libanesa, la regió ha estat objecte d’atacs d’ençà de la nit passada.

D’altra banda, dues persones han mort a Arabsalim en un atac que ha impactat contra un restaurant i una farmàcia contigua. Els dos edificis han quedat completament destruïts, amb fortes explosions provocades per bombones de gas i dipòsits de combustible presents als establiments.

Finalment, una altra persona ha mort i unes quantes n’han resultat ferides en atacs amb drons als districtes de Tir i Bint Jbeil. La víctima mortal s’ha registrat a la localitat d’Haris, mentre que a Srifa quatre membres dels equips de rescat han resultat ferits en un altre atac.

Per la seva banda, les Forces Armades d’Israel han confirmat la mort de “dos terroristes armats de Hezbolà” que, segons que han assegurat, operaven al sud de la línia de defensa avançada i representaven una “amenaça imminent” per a les seves tropes.

En declaracions a la premsa des de Florida, Trump ha avançat que el replegament serà més profund del previst. “Ho reduirem considerablement”, ha afirmat, abans d’afegir que la xifra final anirà “molt més enllà dels 5.000” efectius.

Divendres, un portaveu del Departament de Defensa havia indicat que aquest procés podria completar-se en aproximadament dotze mesos, tot i que encara no s’ha concretat l’abast definitiu de la mesura ni com es redistribuiran les forces un cop executada.

L’anunci arriba en un context de creixent tensió diplomàtica entre Washington i Berlín, després d’un desacord públic entre Trump i el canceller alemany, Friedrich Merz, a començament d’aquesta setmana.

Merz va suggerir que el govern de l’Iran havia “humiliat” els Estats Units durant negociacions bilaterals, unes declaracions que van provocar la indignació del mandatari nord-americà, que va amenaçar de retirar les tropes desplegades en territori alemany.

Actualment, els Estats Units mantenen prop de 86.000 militars desplegats a Europa, dels quals uns 39.000 es troben a Alemanya, segons dades recents de l’exèrcit nord-americà. Aquestes xifres, però, poden variar sovint a causa de les rotacions periòdiques i exercicis militars.

La decisió obre interrogants sobre el futur de la presència militar nord-americana al continent i el seu impacte en l’equilibri de seguretat europeu, en un moment de revisió de les prioritats estratègiques de Washington.

En aquest context, l’OTAN ha demanat als Estats Units que aclareixi els detalls d’aquesta retirada, en el marc d’una revisió més àmplia de la seva presència militar a Europa.

A mesura que s’acosta la data, es consolida una situació nova: per primera vegada d’ençà de la configuració del model descentralitzat britànic, s’entreveu la possibilitat que coincideixin dos governs amb un programa independentista, i s’hi afegeix que el nord d’Irlanda té per primera vegada un primer ministre republicà. Tot plegat indica un canvi de fase: d’una demanda fragmentada de les diverses nacions es podria passar a una pressió simultània i sostinguda en favor de l’autodeterminació, amb capacitat de fer trontollar el model territorial del Regne Unit.

Escòcia, a l’ofensiva institucional

La reivindicació més immediata és a Escòcia, amb la voluntat de tornar a situar el referèndum d’independència al centre. El primer ministre, John Swinney, ha redefinit l’estratègia del Partit Nacional Escocès (SNP) amb l’objectiu d’avançar en aquesta direcció i de sortir del blocatge d’aquests darrers anys.

El 2022, el moviment independentista va topar amb un mur: el Tribunal Suprem britànic va sentenciar que ni el govern ni el parlament escocès no podien convocar un referèndum sense l’aval de Westminster. Aquella decisió va escapçar l’estratègia de Nicola Sturgeon i va obrir una etapa d’incertesa política, marcada per la manca d’avenços i per un cert desgast electoral de l’independentisme.

Ara Swinney ha vinculat el segon referèndum al fet d’aconseguir una majoria independentista en aquestes eleccions. L’estratègia actual implica d’aconseguir un mandat tan clar que dificulti a Londres de sostenir una negativa. Per exemple, ja ha anunciat que, si revalida el govern, impulsarà en la primera sessió del parlament una votació per a reclamar a Westminster la transferència de competències, la coneguda ordre de la Secció 30, que permetria de convocar legalment el referèndum. Paral·lelament, el govern escocès preveu de presentar un projecte de llei de consulta dins els primers mesos de mandat, amb la voluntat de dotar d’estructura jurídica la demanda. És una estratègia de confrontació institucional controlada, que pretén de transformar un blocatge legal en un conflicte polític de més abast.

Les dades demoscòpiques reforcen aquesta opció. Segons les enquestes recents, el suport a la independència tindrà majoria en un hipotètic referèndum i, igualment important, una majoria de la població consideraria que tenir una majoria parlamentària independentista seria un mandat legítim clar. Això consolida la idea que el mandat polític pot esdevenir un element central de pressió.

Tanmateix, encara no s’ha detallat què passaria si es mantingués la negativa de les autoritats britàniques i augmenta la pressió de les bases perquè hi hagi algun avenç. Ara com ara, Swinney diu que n’està convençut, si més no en públic, i que el 2028 podria ser la data d’un segon referèndum. Tanmateix, les eleccions britàniques del 2029 podrien obrir una oportunitat si cap partit no obté majoria absoluta i els diputats independentistes esdevenen decisius. Alhora, una eventual victòria de l’extrema dreta de Reform UK, amb un discurs obertament centralitzador, pot intensificar la confrontació i reforçar el suport a la independència, cosa que obriria pas a un panorama nou.

El paper dels Verds i la nova majoria sobiranista

Les enquestes assenyalen que hi haurà una majoria independentista; qualsevol desviació d’aquesta previsió deixaria el parlament en una situació extremadament fragmentada, sense cap majoria clara, i seria un cop polític fort al projecte sobiranista, que podria abocar-se a una nova crisi interna. La darrera enquesta publicada per The Telegraph diu que l’SNP tindrà 67 escons, per sobre dels 65 de la majoria absoluta, tot i que altres sondatges el deixen per sota.

En aquest cas, el suport dels Verds, que poden obtenir una desena de diputats, seria determinant. Amb el lema “Independència. Per la gent. Pel planeta”, ha mostrat la predisposició a formar majories sobiranistes, amb el referèndum com a punt central: “Cada vot als Verds escocesos és un vot per una Escòcia més justa, més verda i independent a Europa. Per això demanem a tothom qui dóna suport a la independència que exigeixi més votant els Verds el 7 de maig.” En aquest context, també ha tingut ressò el suport extern del cap del Partit Verd d’Anglaterra i Gal·les, Zack Polanski, que ha advertit que seria “antidemocràtic” blocar la convocatòria d’un nou referèndum si hi ha una majoria independentista.

Tanmateix, la campanya no s’ha limitat a la qüestió nacional. Els partits han confrontat propostes concretes sobre la gestió dels serveis públics, especialment el sistema de salut, amb el debat centrat en la reducció de les llistes d’espera i el finançament. El cost de la vida ha estat un altre eix central, amb mesures divergents en matèria d’energia, habitatge i fiscalitat. I el model econòmic ha obert un debat específic sobre el futur del petroli i el gas de la mar del Nord: mentre els Verds defensen una transició energètica accelerada i el tancament progressiu de l’explotació, els conservadors opten per mantenir i fins i tot ampliar l’activitat extractiva. L’SNP i els laboristes, per una altra banda, defensen una transició gradual, amb una reducció progressiva de la dependència dels hidrocarburs.

Gal·les: de perifèria a front polític central

El mateix dia hi ha eleccions a Gal·les, amb un potencial de canvi igualment profund. S’hi posa en joc no solament un relleu polític, sinó la fi d’un cicle de més de dues dècades d’hegemonia laborista. Per primera vegada, l’independentista Plaid Cymru pot encapçalar l’executiu gal·lès, i això significaria un canvi estructural.

Però l’estratègia és diferent del cas escocès. El partit no proposa un referèndum immediat, sinó una estratègia gradual orientada a construir les condicions perquè sigui viable. Això inclou una convenció constitucional, l’elaboració d’un llibre blanc sobre la independència i l’obertura d’un debat sostingut sobre el futur del país.

Aquesta aproximació respon a una realitat sociològica concreta: el suport a la independència encara no hi és majoritari, tot i haver crescut aquests darrers anys, i, sobretot, es normalitza en l’espai polític. La qüestió nacional ha deixat de ser marginal i ha esdevingut un element estructural del debat públic, en un context en què les mobilitzacions obertament independentistes han passat en pocs anys de ser testimonials a formar part de la normalitat política.

Alhora, la campanya també ha incorporat debats de fons sobre la gestió dels serveis públics, el cost de la vida i les desigualtats territorials. Aquestes qüestions, però, sovint s’han entrellaçat amb el debat nacional, amb una tendència clara a vincular la capacitat de resposta política amb el grau d’autogovern.

Les enquestes mostren ara una previsió molt oberta, amb un empat entre Plaid Cymru i Reform UK, dues forces amb projectes radicalment oposats. Això fa pensar que els pactes seran determinants. L’opció més probable és una majoria independentista amb el suport dels laboristes, però, si tenen majoria sense necessitat dels laboristes, no es pot descartar un acord amb els Verds que reforci encara més el pes del programa sobiranista.

Latest poll confirms: this election is a straight fight between Plaid Cymru and Reform UK!

Labour's time is up, and other parties risk letting Reform in through the back door.

Vote Plaid Cymru 7 May – for new leadership to stop Reform and stand up for Wales pic.twitter.com/IE3AD2Pb9S

— Plaid Cymru (@Plaid_Cymru) April 21, 2026

Polarització i resposta centralista

Aquest doble moviment coincideix amb una dinàmica contraposada que accentua la tensió: l’ascens de Reform UK, de Nigel Farage, i d’un discurs obertament centralitzador. Aquesta força qüestiona el model de devolució de competències i defensa una recentralització de l’estat, cosa que intensifica la polarització.

La política britànica tendeix com més va més cap a un eix clar entre autodeterminació i centralització. Ja no és solament qüestió de gestionar l’autogovern, sinó de definir quin model d’estat ha de prevaler. Aquesta tensió pot arribar al punt culminant amb vista al 2029, amb la possibilitat d’un parlament fragmentat o, en un cas més extrem, amb una majoria absoluta centralitzadora, és a dir, del Reform UK, que ara mateix encapçala les enquestes.

Sigui com sigui, es preveu una situació inèdita dins la política britànica contemporània. La qüestió ja no és si hi haurà un nou referèndum o si una nació concreta pot avançar cap a la independència. Es posa en joc si el Regne Unit és capaç d’absorbir aquesta pressió sense transformar-se profundament, si introduirà una via perquè les nacions pugui decidir sobre la independència o si entra en una crisi de naturalesa estructural que qüestioni la viabilitat de l’estat tal com és configurat.

Txornòbil, Ucraïna. Després del desastre nuclear de Txornòbil, del qual diumenge passat va fer quaranta anys, més de 300.000 persones van fugir dels municipis de la rodalia del reactor número 4, destruït per l’accident. El 2019, tanmateix, Nàdia Mudrik-Motxalova va emprendre el camí contrari: va anar cap a Txornòbil per motius laborals, després d’haver-se traslladat en un primer moment a Kíiv tot fugint dels milicians pro-russos que van ocupar el seu poble natal a la regió oriental de Lugansk, prop de la frontera amb Rússia.

Mudrik-Motxalova explica que, al seu poble, treballava en un mitjà local i, després de l’ocupació, informar amb una perspectiva obertament pro-ucraïnesa va esdevenir molt perillós. Mentre fugia del poble, recorda haver pensat que ella i les seves filles –que aleshores tenien nou anys i dotze– només en serien fora un grapat de setmanes, fins que les autoritats ucraïneses en recuperessin el control. Mai més no hi han tornat, com tampoc no han pogut tornar els ciutadans que van fugir de Prípiat, el poble més pròxim al reactor, l’any 1986.

“En vam marxar pensant que seríem fora poc temps”, diu. “La gent de Prípiat també en va marxar pensant que hi tornaria.”

A la Zona d’Exclusió de Txornòbil, on ara treballa com a guia per a l’Empresa Central de Gestió de Residus Radioactius, de propietat estatal, Mudrik-Motxalova contempla les llars abandonades a través dels ulls d’una refugiada. Els apartaments i cases de Prípiat –buits de residents, però plens de joguines abandonades, fotografies familiars, quaderns escolars, cartes i targetes de felicitació– li recorden tot allò que va haver de deixar enrere.

“Veure les coses que la gent va deixar a casa em fa pensar en les meves pròpies pertinences, abandonades a Lugansk”, diu. “Penso en una vida interrompuda, tallada per la meitat.”

El desastre nuclear, diu, no es pot mesurar amb els índexs de radiació a la zona o amb les tones de ciment i acer que van caldre per a crear el sarcòfag que ara cobreix el reactor accidentat: “Parlem de la salut d’algú, del temps d’algú, de la família d’algú.”

En un primer moment, la feina de Mudrik-Motxalova consistia a explicar en què s’havia convertit la zona: un territori restringit ple de residus radioactius on científics, bombers, guàrdies i més treballadors continuen gestionant, dècades després, els efectes del desastre al costat dels colons que van tornar a la zona per reconstruir la seva vida o construir-ne una de nova.

L’ocupació russa, amb tot, ha fet esclatar l’equilibri precari que havia definit la vida a la regió aquestes darreres dècades: els turistes s’han esfumat i els atacs russos han destruït infrastructures i equipaments. Alguns dels companys de feina i amics de Mudrik-Motxalova es van allistar a l’exèrcit i han mort. Alguns altres han perdut la vida en bombardaments durant l’ocupació. I alguns continuen al front. “Ens solíem trobar per assajar, per cantar, per les festes”, diu: “Ara ens veiem als funerals.”

L’experiència d’Ucraïna amb Txornòbil, comenta, influeix en la manera com entén la guerra: “Ens vam sobreposar a la radiació. També ens sobreposarem a Rússia.”

Mikhaïlo Xilo, un mestre de primària jubilat, viu en un carrer abandonat de Txornòbil, enmig de cases cobertes d’arbusts i arbres on, segons que explica, de tant en tant es pot albirar un linx. Comenta que va comprar la casa després d’haver tornat a la zona d’exclusió, l’any 2000. Va néixer el 1937 a Koxivka, al districte de Txornòbil, i explica que ja fa generacions que la seva família viu a la zona, on es va criar.

El seu pare va morir a la Segona Guerra Mundial. Durant l’ocupació nazi, afegeix, ell es va haver d’amagar al bosc amb la mare i més veïns de Txornòbil. El 1943, quan tenia sis anys, va resultar ferit per un bombardament mentre caminava amb un amic cap al riu Prípiat. Dècades després, encara té fragments de metralla al genoll dret i ha de caminar amb bastó.

Xilo fou una de les aproximadament 116.000 persones que el govern de l’URSS va evacuar de la zona arran de l’accident. Amb el pas del temps, unes 220.000 persones més van haver de ser desplaçades d’unes altres regions contaminades a Ucraïna, Bielorússia i Rússia. Explica que els van dir que tan sols s’enduguessin les coses imprescindibles de casa, perquè hi tornarien “al cap de tres dies”. No fou així, tot i que alguns van tornar al poble al cap d’un temps sense permís de les autoritats.

Durant els anys immediatament posteriors a l’accident, es calcula que 1.200 “autocolonitzadors” –en ucraïnès, samoseli– van tornar a Txornòbil. El 2018 en quedaven uns 130. Ara en són una cinquantena, segons funcionaris de l’agència, gairebé tots gent gran.

Xilo explica que hi va tornar perquè la seva dona no volia viure més temps lluny de casa: “No ho podia aguantar més.” El matrimoni va tornar a Txornòbil l’any 2000: ella es va morir de càncer al cap d’uns quants anys i ell es va quedar sol. És mot probable que el càncer de la seva dona estigués relacionat amb la radiació de la zona, però és impossible de saber-ho amb certesa.

La història documentada de Txornòbil es remunta a fa uns quants segles: el primer esment escrit de què es té constància és del 1193 i els jaciments arqueològics de la zona són encara més antics, dels segles X i XI. Xilo estableix un paral·lelisme entre la història de Txornòbil i la de l’apsinthos, l’estel caigut del Nou Testament que enverina les aigües de la Terra.

La paraula ucraïnesa per a l’artemísia comuna, una planta de la família de l’absenta, és txornóbil. “Només un desgraciat podria haver decidit de construir una central nuclear en un lloc amb un nom així”, diu Xilo. “La tragèdia la dúiem escrita al nom.”

Pujant pel carrer on viu, degradat i cobert de males herbes, hi ha una antiga universitat que ara és la seu de l’Institut de Problemes de Seguretat de les Centrals Nuclears, una de les poques institucions que continuen treballant a la zona d’exclusió.

L’institut s’encarrega de supervisar el desmantellament de la central de Txornòbil i de reforçar el sarcòfag que cobreix el reactor número 4, una estructura coneguda oficialment com el Nou Recinte de Contenció.

Dins un laboratori, Liudmila Txikur, una destacada enginyera radioquímica que fa trenta anys que treballa a la zona, hi analitza mostres: aigua, terra, aire i materials extrets de la rodalia de la unitat 4. “Txornòbil és la meva vida”, diu.

En una sala del soterrani de l’edifici s’amunteguen els robots que, en el seu moment, es van fer servir per a recollir dades de l’interior dels espais més contaminats de la central, als quals els treballadors no podien accedir. Per Anatoli Nosovskí –director de l’institut i especialista en seguretat nuclear, que va treballar en la construcció i instal·lació del sarcòfag el 1986 i el 1987–, el cobriment del reactor és el principal problema tècnic de Txornòbil.

Els materials radioactius de l’interior del reactor destruït encara s’han de recuperar, empaquetar i emmagatzemar. Alguns ja s’han començat a descompondre i a convertir-se en pols radioactiva, cosa que també podria esdevenir una font de riscs a la llarga. “Vull veure, el temps que em queda de vida, un esforç amb cara i ulls real per a eliminar definitivament les conseqüències de l’accident”, afirma.

L’atac d’un dron rus contra el sarcòfag, el febrer de l’any passat, va complicar encara més la gestió d’aquests riscs. L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica creu que va causar un forat al sostre i un incendi a l’interior de l’estructura.

Funcionaris de la central nuclear de Txornòbil expliquen que l’impacte va malmetre el revestiment exterior i la membrana de segellament interior del sarcòfag, i Greenpeace Ucraïna ha advertit que, si no s’hi fan reparacions urgents, l’impacte de l’atac podria fer que l’estructura s’acabés ensorrant. Nosovskí confirma que el sarcòfag va sofrir danys: “Els atacs de Rússia contra les nostres instal·lacions nuclears són actes de terrorisme nuclear.”

Míkola Panasiuk, director del Laboratori de Recerca Geoecològica, s’encarrega d’estudiar les aigües freàtiques i superficials, incloent-hi les dels rius Prípiat i Uzh. Panasiuk va assenyalar que els nivells de radionúclids havien disminuït en general, però que la contaminació nuclear es continuava escampant per mitjà de l’aigua i els sediments.

Dmitro Horodetskí, investigador especialitzat en avaluacions d’impacte ambiental, diu que els boscs formen part d’aquest cicle: les arrels, els fongs i els arbres absorbeixen els radionúclids del sòl, els emmagatzemen i els tornen a través de la descomposició, o bé els alliberen quan es cremen.

Una font de preocupació especial, en efecte, són els incendis. Els drons i míssils russos travessen la zona d’exclusió a onades i, quan són abatuts o bé s’estavellen contra boscs secs, hi ha el perill que en cremin el sotabosc contaminat. Aquests darrers anys, explica, tant les defenses antiaèries com les defenses terrestres convencionals han passat a formar part de les operacions de protecció ambiental a la zona.

Els soldats d’una unitat de defensa aèria mòbil expliquen que la central nuclear és el centre de gravetat de les seves operacions: les unitats, diuen, es mouen en zones predefinides per a evitar que, en cas d’atraure un atac enemic, els projectils o la metralla impactin contra la planta, el sarcòfag i més punts crítics.

Els drons russos, mentrestant, continuen sobrevolant el cel de la regió en direcció a Jitómir o l’oest d’Ucraïna. “La prioritat són les persones”, diu un soldat: “Però les conseqüències d’un atac contra la central serien crítiques.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

—Us concedeixen la Creu de Sant Jordi per ser un difusor del món àrab i islàmic i per ser un pont de cultures.
— Fa cinquanta-set anys que parlo de la cultura àrab, de la cultura laica, de l’islam. L’islam és una cultura, per mi, més que no pas una religió. Explico la cultura dels meus pares, de la meva família, que són musulmans, però no practicants, com jo. Però l’islam té tradicions, té costums, té una manera de viure. El món occidental té una idea del tot errònia de l’islam. Pensa que és únicament una religió expansionista, que va amb l’espasa al davant. I no és veritat: més que una religió, l’islam és una manera de viure.

—I també feu l’altre camí: al llibre Catalunya en quatre pinzellades expliqueu Catalunya als àrabs. Els àrabs que arriben aquí, quina idea equivocada en tenen?
—Els prejudicis que tenen els europeus sobre els àrabs i els musulmans, exactament els mateixos són els que tenen ells. Per exemple, de ben petit a mi em van ensenyar que els europeus eren bèsties, colonialistes, expansionistes, que deshumanitzaven els altres i una colla de lladres. Tenen certa raó de pensar això. Però generalitzen. Exactament com passa aquí, que generalitzen sobre el món àrab. Són prejudicis. Jo els explico, als nouvinguts, que els catalans i els europeus no són així. Per exemple, tenim la idea que no es dutxen mai. Escolta’m, jo, quan vaig arribar aquí fa cinquanta-set anys, vaig anar a parar a un pis on no hi havia dutxa. Em vaig quedar al·lucinat i em van dir: “Hi ha dutxes comunes a sota de la plaça de Catalunya, i efectivament hi havia dutxes.” El prejudici no és real, però alguna cosa de veritat hi ha.

—Un dels vostres grans èxits és el llibre Aroma àrab. Receptes i relats. Rere cada recepta hi ha una història. Quina recordeu?
—La història de com va entrar el te i el cafè al món àrab, sobretot a Jordània. El meu besoncle era un general que lluitava amb Lawrence d’Aràbia i els haiximites, i va ser el primer cap d’estat de l’exèrcit de Jordània. I explica una història sobre com va descobrir el te. Una patrulla d’anglesos, a la Primera Guerra Mundial, es va perdre per Jordània. Els va rescatar ell i, com a premi, el capità anglès li va regalar un sac de te. El meu besoncle, com que no sabia què era, el va donar a la mula que tenia allà mateix. L’anglès es va posar les mans al cap! Li va explicar què era el te i així va entrar a Jordània.

—Si volguéssiu recomanar als catalans de conèixer una mica el món àrab, a banda el vostre Què cal saber sobre el món àrab, quins llibres els recomanaríeu?
—Que agafin uns compendis petits de l’Alcorà i dites de Mahoma. I, com a cosa laica, els llibres d’Amin Maalouf.

—I al revés, a un àrab que vulgui entendre una mica Catalunya?
—Li recomanaria un home que normalment no em cau bé, Josep Pla. Però que agafi el llibre El que hem menjat. I després Josep Termes. Era professor meu. I un altre professor meu que també m’encantava era Roger Alier. Li vaig fer un treball sobre Umm-Kulthum, que és la diva del món àrab: una cantant d’amor, plena de tragèdia. Moltes vegades diuen que Umm-Kulthum era l’única que podria unificar el món àrab. “Oh, Kulthum!”, em va dir Alier un dia a casa seva, quan li portava el treball sobre ella. Vivia en un d’aquests pisos de l’Eixample enormes, plens de llibres i discs. Es va aixecar i em va portar mitja dotzena de discs seus! Em vaig quedar al·lucinat.

—Frase vostra: “La integració en un lloc no implica renunciar a la cultura pròpia. Et pots integrar sense renunciar al teu passat.”
—Que m’expliqui algú què vol dir integració. Per mi, integració és una cosa cívica. Aquí hi ha semàfor vermell, t’has de parar. Aquí hi ha imposts, els has de pagar. La integració és això, res més. Moltes vegades també dic que els catalans haurien d’integrar-se a la societat nova catalana, perquè molts catalans no s’hi integren. Mira, quan entro al parlament perquè hi tinc una cita o a l’ajuntament, parlo en català: “Bon dia, bona hora.” “Em deixes el carnet, si us plau?”, em diuen. Veuen el nom [estranger] i ja em parlen en castellà. Al principi els deia que no, que continuéssim en català. Ara ja passo: si tu no defenses la teva llengua…

—Això de ser un pont entre cultures, ho heu aconseguit a casa? Els vostres fills se senten tant àrabs com catalans?
—Són catalans, més que no pas àrabs. Sempre hem tingut un entorn català i catalanista. Independentistes tots tres. I no em causa cap trauma, en absolut. És normal. Ara, això no significa que no siguin totalment militants de la causa palestina. I no per raons ètniques, sinó per raons de justícia. També són militants de més causes de justícia. I això és important per a mi. Jo mateix, amb cinquanta-set anys a Catalunya i disset anys allà, la posició i l’actitud que tinc amb Palestina es deuen a raons de justícia.

—La societat catalana ha canviat en la manera de veure Israel i Palestina. Ara som una societat que veu amb bons ulls Palestina. Tesi: això és cert, però la mateixa societat no veu amb tan bons ulls el món àrab. Palestina, sí; el món àrab, no tant. Hi estaríeu d’acord?
—Al 100%. A banda la nostra feina, la barbaritat de l’estat d’Israel ha fet que a la societat catalana, a la societat europea, a la societat mundial, hagi canviat el tarannà sobre l’adhesió a cegues amb l’estat d’Israel. Llavors, per què amb Palestina sí i no amb el món àrab? Per la senzilla raó que, al rerefons dels europeus, hi ha un sentiment racista. La ment europea està hipotecada per la xenofòbia i pel racisme. Envers el món àrab i el món musulmà hi ha un sentiment de racisme, de xenofòbia i de por. I, en canvi, la causa palestina veiem que és justa.

—Deixeu-me ser una mica crític: potser el món àrab i l’islam han tingut millors èpoques. Van ser el centre de la ciència mundial i ara no sé si viuen el millor moment. Els laics dels països àrabs, què pensen i com viuen, ara?
—El món laic viu en un àmbit dominat per uns règims del tot corruptes, lacais en mans del món occidental i de l’imperi nord-americà. Qualsevol persona, intel·lectual, científic, alça el cap i l’hi tallen. Per què? Perquè és un perill. Tant per als règims lacais com per a l’imperi de torn. Quants científics s’han assassinat al món àrab? Moltíssims. I quants intel·lectuals? Moltíssims. Perquè l’imperi de torn vol el món àrab totalment endarrerit. Perquè d’aquesta manera és més fàcil de dominar-lo.

—Un noi àrab que avui arriba a Catalunya, ho té més fàcil o més difícil que vós fa cinquanta anys?
—Quan vaig arribar aquí, estava sol com un mussol. No parlava amb ningú durant mesos. I tenia dos diccionaris: un diccionari àrab-anglès i un diccionari anglès-castellà, perquè no hi havia àrab-castellà. Al cap de tres mesos vaig entrar a la universitat i nou mesos després vaig aprovar una assignatura. Ara el noi, com a mínim, té un entorn positiu, un escalf. No està sol. Però oficialment té més dificultats: quant a policia, carnets. Per què? Perquè jo era exòtic, un extraterrestre, i, quan et coneixen, intenten d’ajudar-te. Mira, t’explicaré una història: vivia amb una senyora que em prohibia estudiar a la nit.

—Per què?
—Perquè gastaves llum. I baixava al carrer de Casanova amb València, on vivia, i estudiava sota un fanal. Estudiava divuit hores el dia, saltant d’un diccionari a l’altre. La senyora no tenia recursos econòmics ni res. Jo rebia alguns ajuts de la meva família i quan hi va haver la guerra civil a Jordània, vaig quedar incomunicat. No me n’arribaven recursos. Doncs aquesta mateixa senyora va aguantar sis mesos sense cobrar-me el lloguer. I estava preocupada per la meva família més que no pas jo.

—Gran història! Dins la tradició de l’islam, per a alguns sant Jordi també és una figura important, Al-Khidr. És gaire important, aquest home?
—L’estudiàvem de petits, sí. En diem Al-Khader. Hi ha un poble al costat de Betlem que es diu Al-Khader, que vol dir Jordi. Però no és gaire important: per a nosaltres els importants són Jesús, Pau, Marc i Mateu. Aquests quatre. I vam estudiar la història de Jesucrist com a profeta d’Al·là. L’única diferència és que Mahoma era l’últim profeta. L’única diferència entre tots dos.

—Us agrada la tradició de Sant Jordi?
—Fantàstic, el dia del llibre. Sempre que ve algun moret nou per aquí li dic: “Escolta’m, vés-hi, passeja-hi… i al·lucina!” Vaig convidar un escriptor de renom a venir per Sant Jordi. No plorava, però quasi: “Quan podríem tenir un dia com aquest al món àrab?”

Els manifestants han denunciat la complicitat de la Unió Europea amb Israel i n’han exigit la implicació per aconseguir la llibertat dels dos activistes, que romanen empresonats i en vaga de fam. Segons han denunciat, els presoners han patit tortures i maltractaments a la presó israeliana.

L’esposa d’Abú Keixec, Sally Isa, ha explicat que el seu marit no pretenia entrar a Palestina, sinó que participava en la flotilla “com a observador”. Isa ha insistit en la importància que la Unió Europea intervingui per obtenir-ne la llibertat.

Els concentrats han mostrat pancartes de suport als activistes i han corejat consignes per l’alliberament immediat. L’acte s’ha desenvolupat sense incidents.

Desembarcament i acusacions israelianes

Aquest matí, el Ministeri d’Afers Estrangers israelià ha informat del desembarcament d’Abú Keixec i Ávila al seu territori. L’estat israelià els acusa de tenir vincles amb el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPLP) i diu que han estat posats a disposició d’autoritats polítiques per ser interrogats.

L’equip jurídic dels activistes ha denunciat que fins ara no havia pogut contactar-hi. Considera que tant l’assalt d’Israel a les vint-i-una embarcacions de la flotilla, quan eren en aigües internacionals a l’oest de Creta i camí a Gaza, com la detenció d’uns cent setanta-cinc activistes, va ser il·legal.

Els advocats finalment han pogut accedir al recinte per fer consultes legals amb els dos activistes. Fins ara no havien tingut resposta a les peticions cursades, tot i que actuaven amb poders notarials. Tots dos han estat traslladats sota custòdia israeliana des del port d’Asdod, a prop d’Ascaló, segons fonts del cas.

L’esposa d’Abú Keixec ha explicat a EFE que està en bon estat de salut, però que està en xoc i ha començat una vaga de fam. Segons que ha dit, això li ha transmès personal del cònsol espanyol a Tel-Aviv, que s’ha reunit amb ell aquest migdia. La trobada no ha durat més enllà de deu minuts, però ha servit per comprovar que està en un estat de salut “correcte”, malgrat algunes “petites ferides”.

Ha explicat que la intenció d’Abú Keixec no era pas arribar a Gaza per evitar perills, i que ell era en una embarcació que feia funcions d’observació i que tenia l’objectiu de facilitar serveis logístics. “És només un activista humanitari que sempre ha treballat per defensar el poble palestí”, ha dit. Per això ha demanat al govern espanyol que faci tot allò que sigui possible per aconseguir-ne l’alliberament, i ha demanat a la societat civil que faci pressió davant d’ambaixades i consolats d’Israel.

Desembarcament i acusacions israelianes

Aquest matí, el Ministeri d’Afers Estrangers israelià ha informat del desembarcament d’Abú Keixec i Ávila al seu territori. L’estat israelià els acusa de tenir vincles amb el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPLP) i diu que han estat posats a disposició d’autoritats polítiques per ser interrogats.

L’equip jurídic dels activistes ha denunciat que fins ara no havia pogut contactar-hi. Considera que tant l’assalt d’Israel a les vint-i-una embarcacions de la flotilla, quan eren en aigües internacionals a l’oest de Creta i camí a Gaza, com la detenció d’uns cent setanta-cinc activistes, va ser il·legal.

Aquest vespre es farà una concentració davant la seu a Barcelona de la Comissió Europea per a reclamar l’alliberament d’Abú Keixec i Ávila.