—He llegit que conserveu una màquina d’escriure que abans havia estat de Tom Hanks.
—Tom Hanks és col·leccionista de màquines d’escriure antigues i en va subhastar una. I el meu editor me la va regalar. El film The Post s’acabava d’estrenar i, juntament amb la màquina, hi havia un DVD del film signat per Tom Hanks amb un missatge: “Escriu la veritat.”

—Heu dirigit, entre més, tres grans exclusives: l’encobriment dels abusos sexuals de l’Església catòlica a Boston; després, un cas que aquí no coneixem gaire, el d’Elián González; i, finalment, la publicació de les filtracions d’Edward Snowden. De quina esteu més orgullós?
—De la de l’Església catòlica, perquè va afectar la vida de gent corrent. He parlat amb moltes víctimes o supervivents –com moltes persones prefereixen ser anomenades– i els vam ajudar a obtenir una justícia que havia arribat tard. El cas ha tingut un impacte enorme a tot el món, també a l’estat espanyol, amb una Església que s’havia resistit molt a fer cap canvi, però que finalment crec que ha arribat a un acord per a compensar les víctimes. Com que va afectar la vida de gent corrent, per això és tan important per a mi.

—Sobre aquest cas, dieu que vau arribar a la redacció del Globe i vau dir als periodistes que el periodisme no consistia a dir què deien dues parts, sinó a trobar la veritat.
—Aquesta va ser la meva primera reunió, el primer dia. Havia llegit una columna d’opinió sobre el cas d’un capellà acusat d’haver abusat de vuitanta nens. L’autor deia que potser mai no se sabria la veritat. Quan vaig anar a la primera reunió, tothom parlava de quina feina havia de fer aquell dia i ningú no va esmentar el cas. El vaig treure jo: “Tenim l’advocat de les víctimes que diu que el mateix cardenal era conscient d’aquests abusos i, malgrat això, va reassignar aquest capellà de parròquia a parròquia sense dir-ho a ningú. I després tenim l’Església que diu que això és absolutament fals, que és tot mentida i coses així.” I vaig afegir: “Tenim una part que diu una cosa i una altra part que en diu una altra. No podem anar més enllà? No podem arribar a la veritat?”

—Quan dirigíeu The Washington Post hi havia un cartell que deia: “We are not at war, we are at work” [No fem la guerra, fem feina].
—Trump, el primer dia que va ocupar el càrrec de president, va anar a la CIA i va dir que estava en guerra amb la premsa, amb els mitjans. Semblava que volgués reclutar els agents de la CIA en la seva guerra contra els mitjans. Dues setmanes després em van demanar què en pensava. I vaig dir: “No estem en guerra amb l’administració. Nosaltres fem feina.” Es va fer del tot viral. I què volia dir, amb allò? Que fem la feina que ens van encomanar els fundadors d’aquest país quan van escriure la primera esmena de la constitució. James Madison, que en va ser el principal autor, parlava de la necessitat “d’examinar lliurement les figures públiques i les mesures que prenien”. I, per cert, no parlava només de la premsa: parlava de tots els ciutadans. Aquesta és la nostra feina.

—Qui són les figures públiques?
—Les figures públiques són els polítics, els funcionaris del govern, les persones amb poder per a influir en la vida de la gent corrent. Les mesures són les polítiques que afecten la vida de la gent corrent. M’agrada centrar-me en la paraula examinar, perquè descriu aquesta feina. Examinar vol dir anar sota la superfície i darrere el teló, no ser propagandistes, no ser estenògrafs, sinó vigilar les persones que tenen poder. I la nostra responsabilitat és descobrir què fan, qui ha influït en aquestes polítiques i amb quina intenció. Tot això són coses que se suposa que han de fer els periodistes. I això és més cert que mai quan es tracta del president dels Estats Units, que és, al meu entendre i sense cap mena de dubte, la persona més poderosa del món. Si no fem aquesta feina, traïm la constitució, la nostra missió i el públic.

—Al vostre llibre anomeneu autòcrata Donald Trump. Ens podríeu explicar per què creieu que és un home tan perillós?
—Vaig dir que era un aspirant a autòcrata. No que ho fos, sinó que ho volia ser. I també he dit que això, de fet, subestima les seves aspiracions, perquè realment vol ser emperador. I ho sabem pel seu desig de quedar-se Grenlàndia, pel desig d’annexionar-se el Canadà, probablement pel desig de gestionar conjuntament l’estret d’Ormuz amb el govern iranià… És evident que té idees expansionistes. Per tant, no sols vol ser un autòcrata, sinó que també li agradaria de ser emperador. I vol dictar, als periodistes, les paraules que fem servir, els temes que seguim. En realitat, vol fer això mateix amb acadèmics, amb científics, amb executius d’empreses que ara no se senten lliures de defensar les polítiques en què creuen. També vol dictar què poden dir els humoristes a la televisió nocturna. I no solament això: vol dictar la política dels altres països. No mostra gens de respecte per la sobirania nacional. I fa servir els poders del govern, totes les agències reguladores, el Departament de Justícia i  l’autoritat fiscal per a intimidar i reprimir els adversaris polítics.

—D’una altra banda, em va sorprendre saber que Barack Obama mai no va donar permís al Washington Post per a entrevistar-lo.
—Els dos últims anys que jo hi vaig ser, no va acceptar cap entrevista. Però abans sí que n’havia acceptada alguna, encara que molt poques.

—Per què?
—Bé, a Obama no li agraden les preguntes crítiques. Si en mireu les entrevistes, normalment tria entrevistadors que considera afins o persones que li seran essencialment favorables. És com tots els polítics. I hi havia moltes coses, els últims anys de l’administració Obama, sobre les quals calia preguntar: el desplegament inicial del pla sanitari va ser un desastre; la política a Síria era qüestionable –pràcticament va deixar fer a Al-Assad. La feina de la premsa independent no és arrenglerar-se amb cap partit ni amb cap polític, sinó formular aquesta mena de preguntes.

—Heu escrit amb una mica d’autocrítica sobre el dossier Steele. Era un dossier que deia que els russos suposadament tenien informació comprometedora sobre Trump que podien fer servir per a finalitats polítiques. Tenien kompromat. I dèieu que la informació no es podia publicar perquè no estava verificada.
—No vaig fer autocrítica sobre aquesta qüestió. Sobre aquesta qüestió, vaig criticar els altres mitjans per haver-ho publicat precisament pel motiu que heu esmentat: no es podia corroborar, no es podia verificar. Allò que distingeix una organització periodística real d’una altra cosa és que nosaltres verifiquem la informació. Era un informe encarregat per republicans que s’oposaven a Donald Trump. Després se’n van fer càrrec els demòcrates. Per tant, sempre va ser un informe encarregat per adversaris de Donald Trump. I això mereix un grau molt alt d’escepticisme ja d’entrada. Ho vam intentar. Tothom ho va intentar. Van enviar periodistes arreu del món per mirar de verificar-ho i ningú no se’n va sortir. Per tant, vaig ser crític amb la publicació d’aquella informació perquè no es podia verificar. Dit això, hi va haver una investigació important de Robert Mueller, el fiscal especial, sobre la intervenció russa en les eleccions, i això és una cosa separada del dossier Steele. I aquesta investigació va documentar, crec que de manera força exhaustiva, la intervenció de Rússia en les eleccions i per mitjà de quines agències d’intel·ligència. Hi van intervenir per dos motius principals: el primer era simplement per a originar caos; i el segon, per a ajudar Donald Trump. Va ser una investigació de dos anys. Hi va declarar una quantitat enorme de gent. Es van examinar tots els documents. I això, crec, ha quedat molt documentat.

—M’agradaria parlar de Jeff Bezos, l’amo d’Amazon, que va comprar el Washington Post. Al llibre dieu que al principi vau pensar que calia desconfiar d’un home tan ric. Però després comenteu que hi va haver una relació de molta confiança entre vós i Jeff Bezos i que mai no va interferir en el procés periodístic. Finalment, en una entrevista recent, vau dir que no us havien agradat gens els últims moviments de Bezos, com ara l’editorial sobre Kamala Harris i l’acomiadament d’un terç de la plantilla. Ja no éreu al diari. Ens podríeu explicar el vostre canvi d’opinió respecte de Jeff Bezos?
—Quan jo era al Post i Bezos el va comprar, vaig pensar que era un molt bon propietari: tenia bones idees sobre com ens havíem d’adaptar a l’era digital. Ens va donar suport amb inversió. Ens va donar independència, a la redacció. De fet, també va donar molta independència a la secció d’opinió. M’hi entenia bé. M’agradava parlar-hi. Vaig aprendre moltes coses, escoltant-lo. I va aguantar la pressió de Donald Trump. Una pressió enorme de Donald Trump, que ja al principi de la campanya criticava Bezos per una sola raó: la cobertura del Washington Post. Va suggerir que érem una eina de pressió al servei d’Amazon, cosa que era una bestiesa. Va insultar Bezos. I, de fet, va intervenir en un contracte de computació al núvol de 10.000 milions de dòlars amb el Departament de Defensa per assegurar-se que no anés a parar a Amazon, que n’hauria estat el guanyador lògic tenint en compte que era pionera en computació al núvol i tenia la qualificació més alta possible de les agències d’intel·ligència i del Departament de Defensa. Amazon hi va presentar una demanda i fins i tot va demanar que el president hi declarés, cosa extraordinària. Per tant, estava molt satisfet de tot això, n’estava molt orgullós. Em va semblar valent.

—Què va passar, doncs?
—Doncs que onze dies abans de les eleccions del novembre del 2024, Bezos va prendre la decisió de no publicar un editorial de suport a Kamala Harris a la presidència. I això va ser un canvi molt brusc respecte de la posició anterior del Post. Havia donat suport a Hillary Clinton, havia donat suport a Joe Biden, havia qualificat Trump d’un dels pitjors presidents de la història dels Estats Units i n’havia parlat com si fos un perill únic per a la nostra democràcia. I, de sobte, decidia de no donar suport a Kamala Harris. Vaig veure que Bezos començava a cedir a la pressió de Donald Trump. I per això el vaig criticar molt durament. Vaig dir que era un covard i també que si Trump podia intimidar una de les persones més riques del món, podia intimidar qualsevol. D’aleshores ençà m’ha preocupat molt l’activitat de Bezos: va aparèixer dalt de l’escenari en la presa de possessió de Trump, va fer donacions a la mateixa cerimònia de presa de possessió i va comprar els drets del suposat documentari sobre Melania, que no és cap documentari, sinó una altra cosa. I Amazon va prometre d’emetre la sèrie The apprentice, protagonitzada per Donald Trump. Hi ha hagut un canvi a les pàgines d’opinió del diari i també als editorials. Crec que això ha fet un mal enorme a la reputació del Washington Post, malauradament, perquè continua tenint molt bons reporters fent molt bona feina a la secció de notícies. [VilaWeb en publica una cada dia] Però centenars de milers de persones n’han anul·lat la subscripció arran de tot aquest seguit d’accions. I, efectivament, els acomiadaments anunciats fa uns quants mesos van ser terribles.

—Quan en vau marxar, el 2021, hi havia 800 treballadors?
—N’érem uns 950 i teníem pressupost per a arribar a 1.000. I ara en són menys de 500. Pràcticament no hi ha cobertura d’esports, no hi ha fotògrafs en plantilla, hi ha molt poca cobertura de la comunitat local, hi ha molt poca cobertura d’art i cultura, no hi ha crítica literària… I, tot i que van dir que es concentrarien en les investigacions polítiques, també van retallar personal en aquesta àrea. Per tant, és evident que els van donar una xifra d’acomiadaments a la qual havien d’arribar. I hi van arribar. És tan senzill com això. I ara mateix em preocupa que no han articulat una visió contemporània per al Washington Post.

Segons el president nord-americà, l’entesa inclou qüestions relacionades amb l’obertura de l’estret d’Ormuz, una de les principals vies marítimes del comerç mundial de petroli.

En un missatge publicat a les xarxes socials, Trump ha dit que l’acord ha estat negociat en gran part entre els Estats Units, l’Iran i alguns països més, i l’ha definit com “el preludi de la pau”.

Trump també ha explicat que havia mantingut una conversa telefònica amb el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, que, segons ha dit, “ha anat molt bé”.

A més, ha detallat contactes amb dirigents de l’Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units, Catar, Paquistan, Turquia, Egipte, Jordània i Bahrain.

Poc després de la publicació del missatge, l’agència semioficial iraniana Fars ha desmentit que l’acord impliqui tornar a la situació anterior a la guerra pel que fa al control de l’estret d’Ormuz.

Segons aquestes fonts iranianes, el text actual manté la gestió de la via marítima sota control iranià. Tot i que Teheran acceptaria permetre el pas d’un nombre determinat de vaixells per recuperar els nivells previs al conflicte, insisteix que continuarà decidint les rutes, els horaris i els permisos de navegació.

Les mateixes fonts consideren que les declaracions de Trump són incompletes i responen sobretot a objectius propagandístics.

A més, l’Iran assegura que en aquesta fase de les converses no s’ha abordat cap compromís sobre el programa nuclear iranià, malgrat la insistència pública de Trump sobre aquesta qüestió.

Trump refreda les expectatives d’un acord imminent

Hores després del primer missatge, Trump ha refredat les expectatives d’un acord imminent amb l’Iran. En un nou missatge a la xarxa Truth Social, ha afirmat que ha demanat als seus representants negociadors que “no es precipitin per a un acord” i ha remarcat que “les dues parts han de prendre’s el seu temps”.

Trump ha insistit, això sí, que qualsevol pacte haurà d’impedir que l’Iran “desenvolupi o obtingui una arma o bomba nuclear”.

Segons que ha informat el servei secret nord-americà en un comunicat, poc després de les 18.00 de la tarda –hora local– un home ha tret una arma d’una bossa a la cruïlla entre el carrer 17 i l’avinguda de Pennsilvània i ha començat a disparar. Els agents han respost als trets i han ferit el sospitós, que ha estat traslladat a un hospital de la zona, on posteriorment ha mort.

L’organisme també ha confirmat que un vianant ha resultat ferit pels trets, mentre que cap agent no ha estat ferit. La investigació continua oberta.

Periodistes presents a la zona, han explicat que s’han sentit una vintena de detonacions prop de l’edifici executiu Eisenhower, situat al costat de la Casa Blanca. Fonts policíaques citades per la cadena de televisió CBS News han elevat la xifra a entre quinze i trenta trets.

Segons les primeres informacions, el sospitós hauria disparat contra una garita de seguretat ocupada per agents del servei secret, que han respost immediatament.

El president nord-americà, Donald Trump, era a la Casa Blanca en el moment dels fets, segons havia indicat abans el director de comunicació presidencial, Steven Cheung.

“A l’Abraham li han diagnosticat fa poc un tipus extremadament rar de càncer d’ossos”, ha dit la dirigent nord-americana. “He de deixar el càrrec per ser al seu costat i donar-li tot el suport en aquesta batalla”, ha afegit. Gabbard havia estat nomenada directora d’Intel·ligència el febrer de l’any passat, després d’obtenir l’aval del senat, i era una de les figures més singulars de l’administració Trump. Ex-congressista demòcrata per Hawaii i veterana de guerra, havia abandonat el Partit Demòcrata fa uns anys i s’havia acostat progressivament a l’òrbita trumpista fins a convertir-se en una de les cares visibles del nou mandat republicà.

Donald Trump ha reaccionat de seguida a la dimissió i ha elogiat la feina feta per Gabbard. “Tulsi ha fet una feina excepcional i la trobarem a faltar”, ha escrit a les xarxes socials. El president també ha anunciat que el director adjunt principal d’Intel·ligència, Aaron Lukas, assumiria el càrrec de manera interina.

La sortida de Gabbard obre interrogants sobre l’equilibri intern dins la comunitat d’intel·ligència de Trump, especialment en un context de tensió creixent al Llevant i de debat intern sobre el paper dels Estats Units en un eventual conflicte regional amb l’Iran. Durant el seu pas pel càrrec, Gabbard havia mantingut posicions sovint heterodoxes dins la política exterior nord-americana. Crítica amb les intervencions militars dels Estats Units i favorable a reduir la implicació en conflictes exteriors, havia despertat recels tant entre sectors demòcrates com entre figures tradicionals del Partit Republicà.

Concretament, la pregunta és: “Alberta hauria de continuar essent una província del Canadà o, al contrari, el govern d’Alberta hauria de començar el procés legal requerit per la constitució canadenca per a fer un referèndum provincial vinculant sobre si Alberta s’hauria de separar del Canadà?”

Smith, dirigent conservadora i cap del Partit Conservador Unit, ha insistit que personalment defensava la continuïtat d’Alberta dins el Canadà. Tanmateix, ha justificat la votació dient que calia “escoltar la voluntat dels habitants d’Alberta” després d’anys de tensió amb el govern federal. “No és moment de perdre l’esperança en el Canadà”, ha dit en un discurs televisat.

El moviment arriba després d’haver anul·lat un tribunal una iniciativa ciutadana impulsada pels sectors independentistes perquè no havia tingut en compte els drets dels pobles autòctons reconeguts en tractats previs a la creació de la província. La sentència considera que qualsevol procés d’independència podria afectar drets indígenes protegits constitucionalment i que, per tant, abans se’ls hauria de consultar.

El debat sobiranista fa mesos que creix a Alberta, una província rica en petroli i gas que sovint acusa Ottawa d’afavorir les províncies de l’est i d’imposar polítiques ambientals perjudicials per a l’economia local. El malestar es va intensificar durant els governs de Justin Trudeau i continua marcant la política canadenca sota el nou primer ministre, Mark Carney.

La consulta també és resultat de la pressió creixent dels moviments independentistes. Plataformes com Alberta Prosperity Project o Stay Free Alberta han recollit centenars de milers de signatures reclamant un referèndum sobre la independència. Tot i això, les enquestes continuen mostrant que la majoria de la població d’Alberta prefereix mantenir-se dins el Canadà. Alguns estudis situen el suport a la independència per sota del 30%, encara que el debat s’ha anat normalitzant.

El primer ministre canadenc, Mark Carney, nascut precisament a Alberta, ha defensat la unitat de l’estat i ha remarcat que la província és “essencial” per al futur del Canadà. Carney ha evitat confrontar directament Smith, però ha recordat que qualsevol eventual procés d’independència hauria de seguir la legislació federal i les condicions fixades pel Tribunal Suprem després dels precedents del Quebec.

Les acusacions, confirmades pel director de l’FBI, Kash Patel, inclouen conspiració per matar ciutadans nord-americans, quatre càrrecs d’assassinat i dos més per destrucció d’aeronaus. Castro, que ara té 94 anys, era ministre de Defensa de Cuba en el moment dels fets.

El cas fa referència al 24 de febrer de 1996, quan un caça MiG-29 cubà va abatre dues avionetes Cessna operades per Brothers to the Rescue. En l’atac van morir quatre persones: tres ciutadans nord-americans i un resident legal als Estats Units.

L’Organització d’Aviació Civil Internacional de l’ONU va concloure que les avionetes havien estat abatudes fora de l’espai aeri cubà i que les autoritats cubanes no havien intentat prèviament contactar-hi ni expulsar-les de la zona. Cuba sempre ha negat aquesta versió i sosté que les aeronaus havien vulnerat repetidament el seu espai aeri.

L’acusació contra Castro representa una nova escalada de la pressió de l’administració de Donald Trump contra el règim cubà. Les tensions entre Washington i l’Havana s’han agreujat aquests darrers mesos, amb amenaces de sancions més dures i advertiments públics contra el govern cubà.

Malgrat l’acusació, no és clar que Castro arribi mai a ser jutjat, perquè Cuba no extradeix ciutadans als Estats Units.

El cap de la policia de San Diego, Scott Wahl, ha confirmat tres morts després que dos tiradors obrissin foc davant el temple musulmà. Dos dels difunts serien els mateixos atacants, trobats morts dins un vehicle prop del lloc dels fets.

Segons que ha informat l’agent del FBI Mark Remily, es tracta de dos individus de 17 i 19 anys. Les víctimes eren totes adultes i, entre elles, hi havia un guardià de seguretat.

La policia de San Diego ha informat que ha rebut el primer avís a les 11.40 per un atac d’armes de foc al número 7050 de l’avinguda Eckstrom. Ben aviat després, ha informat que el tirador “ha estat neutralitzat”.

“Tenim mitjans importants al lloc ara mateix”, ha indicat la policia en un missatge publicat a les xarxes. Alguns mitjans locals han informat que s’han produït talls de carrers a la zona.

Fonts de l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de l’ONU (OCHA) i de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) han constatat, després d’una visita de tres dies a l’illa, que la manca d’electricitat i subministraments afecta greument l’atenció d’urgències, els bancs de sang, els laboratoris i els programes de vaccinació i de salut maternoinfantil.

El responsable de l’OMS Altaf Musani ha alertat, en una compareixença telemàtica des de Nova York, que el cost humà és significatiu i continua augmentant, mentre les clíniques i els hospitals intenten de mantenir l’activitat amb talls perllongats d’electricitat i manca de recursos bàsics.

Segons dades de l’ONU, més de 100.000 persones, entre les quals 11.000 menors, resten a l’espera d’una operació ajornada arran de la inestabilitat energètica i la manca de subministraments mèdics. A més, uns cinc milions de pacients amb malalties cròniques podrien veure’s perjudicats per interrupcions en tractaments essencials.

La situació és especialment greu per als pacients oncològics. Més de 16.000 requereixen radioteràpia i 12.000 mantenen tractaments de quimioteràpia en un context marcat per la dificultat de garantir el funcionament continu dels equipaments mèdics.

Els responsables humanitaris han alertat també de l’impacte sobre dones embarassades i nadons. Més de 32.000 gestants afronten riscos afegits per limitacions en l’accés a proves diagnòstiques, el transport i la manca d’electricitat estable per alimentar incubadores i altres equips vitals.

“La plantilla sanitària ha de pujar aigua per les escales mentre les dones són a la sala de parts perquè les bombes no funcionen”, ha explicat la directora d’operacions d’OCHA, Edem Wosornu, que també ha destacat que els problemes de transport dificulten la distribució d’aliments frescos i empitjoren la nutrició de moltes embarassades.

L’ONU ha advertit que les interrupcions en els sistemes d’aigua, sanejament i refrigeració fan créixer el risc de propagació de malalties com el dengue i el chikungunya, mentre els programes de vaccinació continuen sota una pressió creixent pels problemes en la cadena de fred i l’abastiment.

Malgrat la degradació de les condicions, OCHA i l’OMS han fet valer la feina del personal sanitari cubà. “L’ajuda humanitària ha d’arribar sense demora”, ha reclamat Wosornu.

—La vostra mare era Anna Murià. Quina ha estat la seva influència?
—La gran influència és la llengua que parlem ara, el català. La meva mare és la que em guiava als estudis des de petit. Una guia permanent, una presència, una influència literària important, perquè la meva mare era periodista, novel·lista, assagista. Era una connotada intel·lectual molt sofisticada. I és qui em va formar des de petit.

—I el pare, Agustí Bartra?
—De manera diferent, perquè el meu pare s’encarregava menys de mi quan era petit, però quan vaig créixer s’ocupava molt intel·lectualment de guiar-me les lectures. El meu pare era poeta. I volava pel món d’una altra manera, el meu pare.

—Heu tingut fills?
—Quatre. La primera es diu Belisa Núria, va néixer a Londres i viu a Barcelona. Es diu Núria perquè m’ho va demanar el meu pare. Belisa ve d’una obra de teatre de García Lorca. El que segueix es diu Ari, nom d’origen jueu, més aviat, que ara viu a Mèxic, però va viure deu anys o dotze a Barcelona. La tercera, Iliana, viu a Londres. Aquesta és la meva filla, però no en sóc el pare biològic, ha viscut amb mi des que tenia dos anys. I el quart, Bruno, de Giordano Bruno, ara viu a Mèxic, però va viure anys a Nova York.

—Voldria que em parléssiu de la vostra infantesa, si no m’equivoco, a Ciutat de Mèxic.
—La recordo poc perquè el meu pare va obtenir una beca Guggenheim, vam agafar el tren i ens en vam anar a viure a l’estat de Nova York. Devia tenir set anys o vuit. Vaig oblidar l’espanyol i vaig aprendre l’anglès. Dos anys després, vam tornar a Mèxic. I va ser una mica traumàtic, tornar a aprendre el castellà.

—Dieu que vau anar de Mèxic a Nova York… amb tren?
—Sí, amb tren. Ara no es pot, no existeix. A l’estat de Nova York vam viure en diferents llocs: al costat del mar, a unes passes de la platja, després al mig del bosc, en una cabana, on hi havia llacs, una vida realment molt bona per a ser nen.

—I de tornada a Mèxic vau estudiar a l’Escola Nacional d’Antropologia i Història. Després vau anar a la Sorbona, a París?
—Sí, però no directament a París: primer me’n vaig anar a Veneçuela, perquè vaig fugir de Mèxic. Jo era un radical d’esquerra, comunista. En aquella època hi havia molta repressió i tenia moltes dificultats per a trobar feina. I amics de Veneçuela em van oferir de ser professor a la Universitat de Los Andes, a la ciutat de Mèrida. Hi vaig passar dos anys i, d’allà, me’n vaig anar a Londres, però no em va agradar la manera de l’antropologia anglesa. Em van atorgar una beca per a estudiar a Alemanya, però era l’Alemanya democràtica, o sigui, que no era democràtica, era l’Alemanya comunista. Jo era militant comunista, i vaig dir, no, amb aquests estalinistes, res, i llavors me’n vaig anar a París. I ja vaig acabar el doctorat.

—A la vostra entrada de la Wikipedia, hi diu que éreu militant del Partit Comunista Mexicà, del corrent reformista, per acabar essent socialdemòcrata. Us hi sentiu identificat?
—Sí. Jo sobretot canvio gràcies al viatge a Veneçuela. I el reformisme rau, en realitat, en el descobriment del valor de la democràcia, que li deien burgesa i que resulta que era molt important. A Veneçuela, a diferència de Mèxic, hi havia un règim democràtic. “Home”, vaig pensar, “dins d’una societat capitalista, aquesta és una alternativa”. I a Europa, va acabar d’influir-me la situació d’allà i els eurocomunistes.

—A Mèxic, hi vivia l’anarquista català Joan Garcia Oliver, que va arribar a ministre durant la guerra del 1936-1939. El vau conèixer?
—No el vaig conèixer. A casa meva l’anarquisme no era gaire ben considerat, per la confrontació d’anarquistes que eren molt violents i que mataven molta gent. Als meus pares, l’anarquisme no els agradava gaire, i el comunisme tampoc.

—La vostra mare, Anna Murià, va començar a Estat Català, i va arribar a militar a Esquerra Republicana.
—La meva mare venia del nacionalisme d’Estat Català, però el va anar abandonant. Va anar tirant més cap a l’esquerra, sense militar. El meu pare no havia estat de cap partit ni cap tendència, era un demòcrata d’esquerra, i aquesta és la meva educació.

—He portat un llibre que ara em direu si l’he de llegir o no: Anathomy of melancholy, de Burton.
—Home, aquest és un gran, gran, gran clàssic, és un llibre formidable, és una catedral de coneixements impressionant.

—He vist que la malenconia és un dels vostres grans temes com a antropòleg.
—Primer, em vaig dedicar a l’arqueologia; després, als estudis agraris i els camperols mexicans, i després, vaig arribar a estudiar la identitat nacional del mexicà. I allà és on vaig descobrir el tema de la malenconia com una característica de la identitat inventada, imaginària, del mexicà. Vaig escriure La jaula de la melancolia, on vaig descobrir dos mites: el mite del salvatge i el mite de la malenconia. I em vaig dedicar a estudiar la malenconia europea, sobretot a Espanya, i vaig descobrir que la malenconia era una idea profundament arrelada a la realitat cultural francesa, anglesa, alemanya, italiana, espanyola, portuguesa, etc. La saudade, per exemple.

—Té sempre un punt trist, per a vós, la malenconia?
—Hi ha la idea d’estar trist i angoixat perquè alguna cosa s’ha perdut. Però aquesta cosa pot ser un passat, l’edat daurada, però pot ser la mort del pare, la mort de la mare: alguna cosa s’ha perdut, i no s’acaba d’entendre. D’una manera més extensa, diguem, és viure en un entorn social i cultural que no s’acaba d’entendre perquè hi ha hagut una sèrie de canvis: els valors antics ja no funcionen i les persones només entenen vagament on són. Senten malenconia perquè senten que han perdut alguna cosa, han perdut el sentit, la significació, no entenen el món: pot ser una persona estimada o pot ser que l’entorn social hagi canviat i ja no s’entén del tot.

—Un cop la tens, la malenconia, com pots tirar endavant de manera positiva?
—En el Renaixement italià, sobretot, hi ha una revaloració de la malenconia [entesa] no només com una malaltia mental, sinó com una condició humana que permet la gran creació. Michelangelo era un gran melancòlic. Aquesta reivindicació és necessària, perquè impulsa el geni artístic. I Aristòtil parla dels grans polítics, dels militars. O les sibil·les, que eren melancòliques, i per això podien preveure el futur, eren molt sàvies.

—Un altre dels vostres grans temes és el mite del salvatge europeu. Però els europeus ens pensem que els salvatges són els altres.
—És la cosa interessant del mite. Els europeus van utilitzar el mite profundament europeu d’origen grec, medieval, d’un ésser salvatge per poder entendre els habitants d’Amèrica que conquistaven. Tenien l’opció de considerar-los part de l’espai del dimoni, o dimonis ells mateixos i,en aquest cas, el que procedia era matar-los, eliminar-los. L’altra opció era considerar-los salvatges, amb la tradició antiga que venia dels grecs i de l’edat mitjana, salvatges, o sigui mig bèsties, però que es podien domesticar i posar a treballar. Van optar per l’opció més racional: els explotem, els posem a treballar, perquè si els matem, de què viurem?

—En aquests moments que es parla de la intel·ligència artificial, jo no sé si formo part de la intel·ligència o de l’artificial.
—La intel·ligència dels humans és essencialment artificial des del començament, perquè el llenguatge és essencialment artificial. La cultura humana és artificial, som éssers artificials.

—Feu servir el ChatGPT?
—Jo no els demano que em preparin un treball, desconfio de la informació. El que m’interessa és explorar el que fan. He escrit un llibre sobre si, a més d’intel·ligència artificial, que ja la tenim, pot haver-hi una consciència artificial. Es diu Chamanes y robots, i hi exploro la possibilitat que hi hagi una consciència artificial. Els antropòlegs estem acostumats a estudiar formes de consciència col·lectiva, consciència nacional, consciència ètnica, consciència de gènere, de sexe, i consciència individual. La consciència és essencialment un fenomen individual que connecta l’individu amb la societat, però no perquè hi hagi una consciència col·lectiva. És un grapat de consciències individuals lligades que configuren formes d’identitat col·lectiva. Però això és una construcció, no una entitat. En canvi, la consciència individual, sí, és una cosa que vivim cada dia totes les persones.

—Heu arribat a l’elit de la intel·lectualitat de Mèxic, i formeu part de la Real Academia de la Lengua Mexicana. Sou doctor honoris causa a la UNAM. Seríeu el representant de l’èxit de la immigració, o de l’estranger, o de l’exiliat?
—Acabo de publicar El oficio de ser extranjero, que potser us interessarà. Sóc un estranger quan vinc a Catalunya, encara que parlo català, però encara sóc estranger. Sóc un estranger a Mèxic, també. Sóc un estranger a França, quan hi vaig viure, un estranger als Estats Units, on també he viscut, i llavors és una reflexió sobre aquests viatges. Però no em puc queixar, la meva vida intel·lectual ha estat plena d’èxits i sóc ben reconegut. Però també menyspreat, perquè el règim polític mexicà que hi ha ara està erosionant la democràcia, la transició democràtica, i veu amb molt mals ulls els crítics com jo, que denuncien el govern com un govern populista de dreta.

—El de Cristina Sheinbaum?
—Sí. I el de l’anterior, de López Obrador, són governs de dreta. Ells volen fer veure, cap a fora i cap a dins, que són d’esquerra, però la realitat quotidiana és que destrueixen la democràcia mexicana. I això és una cosa que no s’entén gaire.

—Doncs aquí tenen molt bona imatge. Poseu-me detalls d’aquesta erosió de la democràcia.
—Mèxic va començar una transició molt tardana a la democràcia a final del segle passat. Va ser un procés pacífic que va durar un parell de decennis. Nosaltres sortíem d’una dictadura de partit que va durar més de setanta anys, del nacionalisme revolucionari, del PRI. Però a Mèxic no es va aconseguir que, culturalment, arrelés en la gent l’orgull d’haver transitat pacíficament a la democràcia. Hi va haver una mena de reacció i el PRI va tornar al poder amb Peña Nieto el 2012. I després, López Obrador [PRD] va guanyar les eleccions l’any 2018 i va començar un intent de tornar al passat suposament daurat del nacionalisme revolucionari d’abans del neoliberalisme. Perquè l’enemic, el gran enemic, és el neoliberalisme, que a Mèxic era la modernització capitalista, que és molt contradictòria, com ho és el capitalisme. És molt agressiu, implica explotació. És una reacció contra les noves formes de capitalisme i una reacció contra la democràcia. I el govern de López Obrador, any rere any, va anar destruint, va anar agredint els fonaments de la democràcia sense un projecte alternatiu, perquè no és un moviment d’esquerra ni socialista: és un moviment populista de dreta que vol tornar a l’anterior. Al final del període presidencial de López Obrador va obtenir una gran majoria, perquè van ser unes eleccions d’estat, i l’estat va destinar quantitats immenses de diners a comprar vots.

—Comprar vots?
—Sí, directament. I va guanyar una majoria suficient per a canviar la constitució. I va imposar una cosa que significa el control del poder executiu sobre el poder judicial. Una reforma judicial que, d’una manera demagògica, va establir a la constitució que tots els jutges, tots, de baix a dalt, milers de jutges havien de ser anomenats per elecció. Igual que els diputats o que els senadors. El resultat, unes eleccions desastroses, en què va participar al voltant d’un 10% de la ciutadania, on van guanyar les llistes oficials que van circular. El resultat és que el poder judicial, que tenia certa independència, va ser cooptat per l’estat. Per cert, van reformar la part dels jutges, però la part fiscal, que és la més podrida de la justícia mexicana, aquesta l’han deixada tal qual.

—I el paper de Sheinbaum quin és?
—Ara hi ha un sistema proporcional que equilibra i no permet que les majories agafin tots els vots. Volien treure això per tenir majoria. Però els dos partits petits, aliats al govern, no van estar-hi d’acord. La intenció era marginar l’oposició, però acabaven marginats també aquests partits. I aquesta reforma, per sort, va fracassar. Aquest segon pas el va intentar la senyora Sheinbaum, era una reforma electoral per a eliminar aquells diputats per representació proporcional.  Això no se sap, i no sé per què creieu, en aquests llocs del món, que a Mèxic hi ha un govern d’esquerra. La senyora Ayuso va ajudar perquè ella, que és d’extrema dreta, qualifica aquests d’extrema esquerra. I la senyora Sheinbau pot exhibir que és d’esquerra només perquè la dreta més endarrerida els considera d’esquerra, tot i que en realitat són de dreta. Aquest és el gran problema.

—Com vau veure, i viure, el referèndum d’independència que hi va haver a Catalunya l’any 2017?
—Jo vinc d’una tradició no independentista, de la meva família, i vinc d’una tradició política d’esquerra, internacionalista, cosmopolita, molt aliena al nacionalisme. I, per tant, no veig ni possible ni desitjable la transformació del catalanisme, que té una base molt important, en una forma política estatal. Agafar la tradició cultural i tornar-la una ideologia que busca la independència, això no m’agrada, no hi estic d’acord, perquè jo no estic d’acord amb cap nacionalisme. Ni el de Trump, ni el dels francesos, ni el castellà. Són una veritable malaltia, ho veig així. No és que sigui activament antinacionalista, tampoc. Però no simpatitzo amb el nacionalisme català. I Puigdemont em sembla un polític de dreta. No sé si t’agradarà aquesta idea.

—Tothom té dret de dir el que pensa, només faltaria. Jo veig que Europa, amb fronteres tan diluïdes, implica més independències que mai. Com més independentistes, més units: són països lliures que, des de la llibertat, s’acaben unint. I no amb fronteres tancades. Jo sí que sóc independentista, sí.
—Jo tinc una certa al·lèrgia a les formacions estatals i m’agraden més les formacions naturals, regionals, sense poders nacionals o multinacionals. Que no m’agrada, encara que considero que han estat en certs moments necessaris o inevitables. I crec que en un futur no hi haurà estats nacionals. Perquè no m’agraden els estats nacionals, i per això no sóc nacionalista.

—I com és que no sou anarquista?
—Ha!

—Voldríeu dir res que no us hagi preguntat? O subratllar una idea ja expressada?
—Vull dir sempre tantes coses, que ens perdríem. Tu has portat un fil, que és el fil que t’interessa. Jo el respecto i miro d’adaptar-me, perquè una entrevista té un autor i l’autor ets tu, no jo. I jo, això, ho respecto i, per tant, no tinc ganes de corregir-te.

D’aquí a pocs dies comença el Roland Garros de París, un dels torneigs de tennis anuals més prestigiosos del circuit internacional. Més enllà de l’aspecte estrictament esportiu, poca gent sap que l’històric obert francès també té una llarga tradició en el terreny de l’art. Cada any, d’ençà del 1980, la Federació de Tennis francesa encomana a un artista de renom internacional de capturar l’esperit del torneig amb el cartell oficial. Si ens fixem en la llista de noms que hi han passat, hi podem detectar uns quants referents artístics del nostre país, com ara Joan Miró (autor del cartell del 1991), Jaume Plensa (2005) i Antoni Tàpies (2000).

Un any abans del cartell de Tàpies, el 1999, el destinatari de l’encàrrec havia estat Antonio Seguí (1934-2022), l’il·lustrador probablement més internacional de l’Argentina, amb un peu al seu país i un altre als afores de París d’ençà de la dècada del 1960, quan va instal·lar la residència i taller principal a la comuna d’Arcueil. Fins a mitjan segle XX, curiosament, Seguí havia començat a treballar a la redacció d’un diari de cròniques judicials a la ciutat argentina de Córboba, on havia nascut, i es va matricular també a la carrera de dret. Però, arran d’uns quants viatges per l’Amèrica del Sud i sobretot a Mèxic, cada vegada es va anar decantant més per una passió que arrossegava ja de l’època escolar: el dibuix.

Deixeble d’Ernesto Farina, l’obra de Seguí es defineix per la versatilitat tant d’estils (va de l’informalisme al surrealisme, passant per la historieta i el còmic nord-americà, el neofigurativisme, l’expressionisme i fins i tot l’hiperrealisme) com de tècniques (gràfica, pintura, il·lustració, gravat, escultura) i materials (oli, esmalt, guix, collage, aquarel·la, pastels, tinta). També són variats els reconeixements rebuts durant tota una trajectòria amb exposicions individuals en molts països, però escassíssimes al nostre: només en consta una a València, el 1983. En contrast amb la variabilitat i versatilitat en tots aquests àmbits, quant a temàtica Seguí es va destacar pel fet de seguir un gran tema d’inspiració: la reconstrucció de les imatges i els records de quan era petit a la Córdoba natal.

“Sí, crec que la major part de la meva obra és fruit de la memòria de la meva infantesa: a Córdoba hi ha l’arrel del meu sentit lúdic i la de l’humor”, explicava el 2008. En aquest període vital, tal com ell mateix confessava sovint, hi van tenir un pes específic els seus avis paterns, originaris de Menorca com moltíssims habitants més de Córdoba. Tot un seguit de factors van consolidar al tombant del segle XX una potent emigració de ciutadellencs cap a la ciutat argentina, entre els quals hi havia els Seguí.

La visió del pare i l’avi sempre amb barret (un element molt present en Seguí), les llargues estones de tafanejar pel magatzem del negoci familiar, els berenars al restaurant de l’Hotel Bristol amb l’àvia o les merengues amb crema de xantillí de la Panadería Europea formen part de tots aquests records amb què va jugar per crear el seu imaginari artístic, plasmat en forma d’il·lustracions i escultures per mig planeta. Fins i tot en l’etapa francesa, Seguí va tenir Córdoba en el pensament ben sovint i per això el 1980 no va dubtar a col·laborar en la creació del Centre d’Art Contemporani al Chateau Carreras, propietat d’una família destacada de la ciutat amb arrels a Tossa de Mar. I entre el 1999 i el 2017 va plantar, en uns quants espais oberts de Córdoba, cinc de les seves característiques i monumentals escultures d’acer pintat (Família Urbana), seguint el primer model instal·lat a Bogotà i després reproduït en unes quantes ciutats més de Bèlgica, França i fins i tot el Marroc.

Per això i el caràcter prolífic, quan es va morir fa quatre anys en un hospital de Buenos Aires, la premsa del país no va dubtar a qualificar-lo de gran ambaixador de l’art argentí.

I una mica més: La relació de Seguí amb el tennis va més enllà del cartell del torneig de Roland Garros del 1999. En els seus records d’infantesa també hi ha espai per a un company de classe amb qui practicava de tant en tant aquest esport: Ernesto Che Guevara. “No era bo jugant a tennis –recordava Seguí–, però no hi havia qui el pogués guanyar a golf.”

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Durant el judici, que va durar gairebé tres setmanes, Mann va testificar sobre l’incident i sobre episodis anteriors de relació amb Weinstein. Els advocats de Weinstein van argumentar que havia estat consensuat i van destacar que Mann havia continuat tenint contacte amb ell després dels fets. Weinstein, de setanta-quatre anys, no ha declarat durant aquest judici.

El jurat, majoritàriament masculí, ha enviat una nota al jutge indicant que no podien arribar a un veredicte, i malgrat les instruccions del jutge per a continuar deliberant, la situació no s’ha resolt, cosa que ha portat a declarar la nul·litat del procés. Aquest judici és el tercer per aquest càrrec: un tribunal d’apel·lacions va anul·lar la condemna del 2020 relacionada amb Mann i una altra dona, i el nou judici de l’any passat també va acabar sense veredicte definitiu a causa de desacords dins el jurat.

Ara el cas queda en un punt mort. La fiscalia té l’opció de sol·licitar un quart judici, tot i que, arribats a aquest punt, la complexitat i la llarga cronologia del cas poden dificultar-ne la repetició. Mentrestant, Weinstein continua complint condemnes per altres delictes sexuals en diferents estats dels Estats Units. El resultat d’aquesta nul·litat deixa en l’aire la resolució de l’acusació per violació a Nova York, i manté la incertesa legal sobre aquest càrrec concret.

La demanda de la comunitat athabasca chipewyan i més pobles argumentava que qualsevol moviment cap a la independència violaria els drets històrics recollits als tractats signats entre aquestes nacions i la corona britànica, que inclouen la província d’Alberta. La jutgessa Shaina Leonard va dictaminar que la separació d’Alberta afectaria els tractats 7 i 8, que regulen els drets de les comunitats indígenes, i va afegir que l’absència de consulta amb aquests grups constituïa una violació dels seus drets constitucionals.

El grup independentista Stay Free Alberta, que havia recollit més de 300.000 signatures en favor de la consulta, havia aconseguit de superar el llindar mínim de suport requerit per a convocar un referèndum. No obstant això, la resolució judicial ha aturat el procés de validació de signatures fins a una nova revisió de la situació.

La decisió judicial no solament ha estat un cop per als promotors de la iniciativa, sinó també per al govern regional de Danielle Smith, que, tot i no ser explícitament partidària de la independència, havia facilitat la recollida de signatures i havia mostrat suport a l’ús de la via democràtica per a permetre que la ciutadania s’expressés sobre la qüestió. Smith va declarar que revisaria la sentència i va assegurar que el govern apel·laria la decisió, argumentant que representava un error legal i antidemocràtic.

Els defensors de la independència d’Alberta consideren que la província ha estat marginada pel govern federal, sobretot quant a l’ús de les vastes reserves de petroli, i que Alberta hauria de tenir més autonomia per a decidir sobre els seus propis recursos naturals i sobre qüestions fiscals. El sentiment ha guanyat força aquests últims anys, amb enquestes que calculen que un 30% de la població d’Alberta podria donar suport a la independència.

El dirigent independentista Mitch Sylvestre també ha anunciat que recorrerà contra la sentència i que continuarà pressionant per tal que el govern provincial afegeixi la qüestió de la independència a l’agenda d’un referèndum ja previst per a l’octubre sobre unes altres qüestions. No obstant això, aquesta estratègia també podria topar amb una nova revisió judicial que validi la consulta amb els pobles autòctons abans d’autoritzar qualsevol pas addicional cap a la independència.

Un estirabot que ha coincidit amb la difusió d’una fotografia del secretari d’estat, Marco Rubio, vestit amb el mateix model de xandall que duia el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, quan fou detingut il·legalment i conduït als Estats Units. La fotografia ha estat feta a bord de l’Air Force One, que vola cap a la Xina, on Trump començarà demà una visita oficial. L’ha publicada el director de comunicacions de la Casa Blanca, Steven Cheung.

Secretary Rubio rocking the Nike Tech ‘Venezuela’ on Air Force One! pic.twitter.com/yi1b1mR8M0

— Steven Cheung (@StevenCheung47) May 12, 2026

No és la primera vegada que Trump parla d’annexionar Veneçuela

El missatge de Trump recupera la idea d’annexionar-se Veneçuela, que ja havia deixat anar al març. Llavors va demanar públicament si la gent estaria d’acord amb l’“estatalitat número 51” de Veneçuela després del triomf de la selecció de beisbol veneçolana contra Itàlia.

Més enllà de l’ocurrència, aquest missatge es veu amb certa preocupació després l’operació militar contra Veneçuela que va culminar amb la captura de Maduro i de la primera dama, Cilia Flores. Després d’això, el govern dels EUA ha normalitzat les relacions amb el govern veneçolà, ara encapçalat per la presidenta interina Delcy Rodríguez, en canvi de l’explotació privada d’empreses dels EUA del petroli veneçolà.

Trump ha parlat de l’annexió de manera que Veneçuela fos l’estat número 51 dels EUA, un estatus diferent del de Puerto Rico, que és un estat lliure associat.

Trump també ha afirmat que els Estats Units controlaran l’urani enriquit iranià. Ho ha dit durant un acte a la Casa Blanca en homenatge a les mares de militars, en què ha reiterat la pressió sobre el règim iranià. Alhora, ha anunciat que estaria disposat a posar fi a l’operació militar batejada com a Fúria Èpica i a aixecar el blocatge de l’estret d’Ormuz si Teheran “compleix allò que s’acorda”, tot i que ha tornat a amenaçar el país amb nous bombardaments.

Washington i Teheran mantenen de fa setmanes un procés de diàleg indirecte, amb la mediació del Paquistan, amb l’objectiu d’aconseguir una distensió en el conflicte, que va començar el 28 de febrer. Tanmateix, les discrepàncies han impedit fins ara una segona reunió formal a Islamabad, després de la primera que es va fer arran de l’alto-el-foc impulsat pels Estats Units i prorrogat sense termini definit.

L’Iran considera que les actuacions recents de les forces nord-americanes a l’estret d’Ormuz –incloent-hi l’assalt i la confiscació de vaixells iranians– vulneren l’alto-el-foc i dificulten qualsevol avenç diplomàtic. Aquestes operacions han estat un dels arguments esgrimits per Teheran per a refusar una nova reunió al Paquistan, malgrat que els contactes entre tots dos països continuen oberts per via indirecta.

Amenaça Mèxic

Paral·lelament, Trump ha tornat a amenaçar Mèxic amb una intervenció directa si les autoritats mexicanes “no fan la feina” contra el narcotràfic. En un altre acte a la Casa Blanca, el president nord-americà ha presumit d’haver reduït “d’un 97%” el tràfic marítim de drogues i ha advertit que els Estats Units actuaran unilateralment si ho consideren necessari. “Si ells no fan la feina, la farem nosaltres”, ha dit.

No és la primera vegada que Trump llança aquest advertiments contra Mèxic. Al febrer ja va dir que les operacions contra les organitzacions del narcotràfic es podrien estendre “a qualsevol lloc” del continent llatinoamericà. El govern mexicà, encapçalat per la presidenta Claudia Sheinbaum, ha reivindicat reiteradament la seva sobirania arran de l’escalada verbal de Washington i les operacions militars nord-americanes al Pacífic i al Carib, que d’ençà del setembre passat han causat més d’un centenar de morts.

La nota és un text breu, ple de signes d’admiració i paraules subratllades, en què l’autor es queixa d’haver estat investigat durant mesos sense que se’n trobés res i que, malgrat això, hagués acabat acusat per fets de molts anys enrere. Conclou amb dues expressions subratllades: “NO FUN” i “NOT WORTH IT”, que es podrien traduir com “no té cap gràcia” i “no val la pena”. Entremig, en un to que vol ser sarcàstic, l’autor pregunta què esperen, que es posi a plorar?

Ha estat el jutge Kenneth M. Karas, del jutjat de districte federal de White Plains, qui ha aixecat el secret després que el “New York Times” sol·licités formalment la setmana passada que el document es fes públic. El diari, que dijous passat ja havia publicat un primer article descrivint l’existència de la nota i les circumstàncies en què havia aparegut, adverteix explícitament que no ha pogut verificar si l’autor és realment Epstein.

Una troballa dins una novel·la gràfica

Qui diu haver trobat la nota és Nicholas Tartaglione, un antic agent de policia que complia condemna per quatre assassinats relacionats amb el narcotràfic i que va compartir cel·la amb Epstein durant les setmanes prèvies a la mort del financer. Segons el seu relat, judicialment recollit, va descobrir el text dins una novel·la gràfica el juliol del 2019, dies després que Epstein hagués estat trobat inconscient amb un tros de tela al voltant del coll en el que sembla que va ser un primer intent de suïcidi. Aquell episodi el va sobreviure. El segon, no.

El 10 d’agost del 2019, Epstein, de seixanta-sis anys, va aparèixer mort a la cel·la del Metropolitan Correctional Center, la presó federal del baix Manhattan on era ingressat en espera de judici per tràfic sexual de menors. La versió oficial va ser suïcidi per penjament, però les irregularitats acumulades aquella nit –càmeres de seguretat espatllades, funcionaris adormits i protocols de vigilància incomplerts– van obrir un debat sobre les circumstàncies de la mort que no s’ha tancat mai del tot. La presó va ser clausurada poc després, en bona part per les denúncies sobre la seva degradació estructural.

Un cas que no ha desaparegut mai del debat polític

L’aparició d’aquesta suposada nota arriba en un moment particularment carregat. Els anomenats “fitxers Epstein” –la documentació acumulada per la fiscalia federal sobre la xarxa de pederàstia que el financer va teixir durant dècades, amb connexions amb noms del poder polític, financer i social americà i internacional– s’han convertit els últims anys en un dels eixos del debat polític als Estats Units, amb pressions creuades perquè se’n desclassifiqui més contingut. La hipòtesi del suïcidi mai no ha estat acceptada del tot per una part important de l’opinió pública, ni tan sols pel sector trumpista, que durant la campanya del 2024 va prometre treure a la llum l’afer i que ara, ja a la Casa Blanca, s’enfronta a les seves pròpies contradiccions per la lentitud amb què avança aquesta desclassificació.

En aquest context, qualsevol document atribuït a Epstein passa a tenir una dimensió que va molt més enllà del cas individual. Si la nota fos autèntica, no aclariria la qüestió de fons –els misteris al voltant de la mort, ni el contingut dels arxius–, però s’incorporaria com a peça nova a un expedient que continua creixent. Si no ho fos, alimentaria encara més la idea que tot el que envolta el cas és terreny fèrtil per a la manipulació.

El “New York Times” insisteix, per això, en la cautela, i demana que el document s’avaluï pel que és: un paper trobat per un convicte, dins un llibre, vora el cos d’un home que pocs dies després apareixeria mort en circumstàncies discutides. Una peça més en una història que els Estats Units encara no han sabut tancar.

En un discurs amb un marcat to polític, la mandatària ha advertit que aquells que “revifen la conquesta com a salvació” estan “destinats a la derrota”, en una referència implícita a les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que havien reobert el debat sobre la figura d’Hernán Cortés i el llegat colonial.

L’acte, que s’ha fet a la ciutat de Puebla, ha servit a Sheinbaum per establir un paral·lelisme entre la resistència mexicana a la invasió francesa del 1862 i el moment polític actual. “El poble de Mèxic no s’equivoca quan es tracta de defensar la seva sobirania”, ha dit, i ha reivindicat la tradició històrica de resistència i autodeterminació.

La presidenta ha insistit que cap potència estrangera no podia intervenir en les decisions internes i ha remarcat que Mèxic era “un poble lliure” disposat a defensar la seva independència. En aquesta línia, ha criticat amb duresa els sectors que, segons ella, volen suport exterior per compensar la manca de suport popular dins el país.

El discurs també ha tingut un clar component simbòlic, amb referències a figures històriques com Benito Juárez i Vicente Guerrero, que han estat presentades com a exemples de defensa de la sobirania en moments crítics. Sheinbaum ha recuperat la màxima juarista —“el respecte al dret aliè és la pau”— com a principi rector de les relacions internacionals.

“L’alto-el-foc no s’ha acabat […] En última instància, serà el president [dels Estats Units, Donald Trump] qui prendrà la decisió sobre si alguna cosa escala fins al punt de convertir-se en una violació de l’alto-el-foc”, ha dit en una conferència de premsa.

En aquest sentit, ha instat l’Iran a “actuar amb prudència”, arran de la denúncia de les autoritats emiratianes d’un atac amb drons, ahir, procedent de l’Iran contra instal·lacions petrolieres a Fujairah i un altre contra un vaixell vinculat a la petroliera Abu Dhabi National Oil Company (ADNOC) quan transitava per l’estret d’Ormuz.

En total, les autoritats emiratianes van interceptar prop de 20 projectils, si bé Trump va restar importància al que havia passat la vigília. “La majoria van ser abatuts”, va dir, afegint que els projectils no havien causat danys importants.

Quant a la iniciativa “humanitària” anomenada Projecte Llibertat per a facilitar la sortida dels vaixells atrapats al golf Pèrsic, Hegseth ha detallat que era una missió de caràcter defensiu i temporal amb l’objectiu de protegir embarcacions “inofensives” de “l’agressió iraniana”.

“El batlle Rudy Giuliani es troba actualment a l’hospital, on roman en estat crític, però estable”, ha explicat el seu portaveu, Ted Goodman, en un missatge breu a les xarxes, en què ha definit Giuliani com “un lluitador que ha afrontat tots els envits de la seva vida amb una fortalesa inqüestionable”.

El portaveu ha indicat que, “en aquests moments, lluita aquesta mateixa força” i ha demanat a la societat que s’uneixi “en pregària” a l’equip de l’ex-batlle.

Tot i que Goodman no ha concretat la causa de l’hospitalització, Giuliani mateix va explicat als espectadors del seu programa, America’s Mayor Live, que tenia la veu “una mica afònica”, motiu pel qual no podria parlar “tan alt” com era habitual en una emissió en què va tossir repetidament.

Després de l’anunci del seu portaveu, el president dels Estats Units, Donald Trump, de qui Giuliani havia estat advocat, també s’ha referit a les xarxes a l’hospitalització de “un autèntic guerrer i, amb diferència, el millor batlle de la història de la ciutat de Nova York”.

Amb tot, el magnat republicà també ha tingut paraules per a la seva oposició, tot lamentant com una “tragèdia que els llunàtics de l’esquerra radical, tots ells demòcrates, el tractessin tan malament” quan “ell tenia raó en tot”.

“Van fer trampes a les eleccions, van inventar centenars d’històries, van fer tot el possible per destruir la nostra nació i, ara, mireu en Rudy”, ha afegit, sense precisar la relació entre les seves acusacions als demòcrates i l’estat de salut de l’ex-batlle novaiorquès.

En declaracions a la premsa des de Florida, Trump ha avançat que el replegament serà més profund del previst. “Ho reduirem considerablement”, ha afirmat, abans d’afegir que la xifra final anirà “molt més enllà dels 5.000” efectius.

Divendres, un portaveu del Departament de Defensa havia indicat que aquest procés podria completar-se en aproximadament dotze mesos, tot i que encara no s’ha concretat l’abast definitiu de la mesura ni com es redistribuiran les forces un cop executada.

L’anunci arriba en un context de creixent tensió diplomàtica entre Washington i Berlín, després d’un desacord públic entre Trump i el canceller alemany, Friedrich Merz, a començament d’aquesta setmana.

Merz va suggerir que el govern de l’Iran havia “humiliat” els Estats Units durant negociacions bilaterals, unes declaracions que van provocar la indignació del mandatari nord-americà, que va amenaçar de retirar les tropes desplegades en territori alemany.

Actualment, els Estats Units mantenen prop de 86.000 militars desplegats a Europa, dels quals uns 39.000 es troben a Alemanya, segons dades recents de l’exèrcit nord-americà. Aquestes xifres, però, poden variar sovint a causa de les rotacions periòdiques i exercicis militars.

La decisió obre interrogants sobre el futur de la presència militar nord-americana al continent i el seu impacte en l’equilibri de seguretat europeu, en un moment de revisió de les prioritats estratègiques de Washington.

En aquest context, l’OTAN ha demanat als Estats Units que aclareixi els detalls d’aquesta retirada, en el marc d’una revisió més àmplia de la seva presència militar a Europa.

Trump ha continuat la intervenció vinculant aquesta acció hipotètica al seu atac al Llevant. “Primer acabarem allò, m’agrada acabar la feina”, ha afegit fent referència al conflicte amb l’Iran. Tot seguit, ha descrit en un to distès el possible desplegament de forces dels Estats Units a la regió: “De tornada de l’Iran, farem que un dels nostres grans, potser el portaaeronaus USS Abraham Lincoln, el més gran del món, s’hi acosti, s’aturi a uns 100 metres de la costa i ens diguin: ‘Moltes gràcies, ens rendim’”, en al·lusió a una suposada resposta de les autoritats cubanes.

Tot plegat, en una actitud aparentment humorística, mentre part del públic reaccionava rient.

Trump on Cuba:

We will be taking it over almost immediately. On the way back from Iran, we’ll have maybe the USS Lincoln come in off shore and they’ll give up. pic.twitter.com/5x7GUETtAI

— Acyn (@Acyn) May 2, 2026

Noves sancions contra el govern cubà

Aquestes declaracions arriben després de l’aprovació –ahir mateix– d’una ordre executiva per reforçar les sancions dels Estats Units contra el govern cubà, així com contra persones, entitats i xarxes financeres vinculades al règim o que mantenen relacions amb actors ja sancionats.

Washington ha justificat la mesura tot afirmant que el govern cubà representa una amenaça per a la seguretat nacional dels Estats Units per les seves relacions amb països i organitzacions considerades hostils, pel seu paper en la repressió interna i la inestabilitat regional. També ha acusat l’Havana d’acollir activitats d’intel·ligència estrangera i de mantenir relacions amb actors com l’Iran o l’Hesbol·là.

El govern de Cuba ha refusat les noves sancions, que qualifica de mesures “coercitives” i “il·legals”. Tot i això, el ministre d’Afers Estrangers cubà, Bruno Rodríguez, ha assegurat que aquestes accions no tindran efecte dissuasiu sobre el país. “No ens faran acovardir”, ha sentenciat en resposta a la nova ofensiva de Washington.

.@POTUS: "We just had a conversation with Iran. Let's see what happens, but I would say that I'm not happy… They've got to come up with the right deal. At this moment, I'm not satisfied with what they're offering." https://t.co/5WDUtIk1i5 pic.twitter.com/UoOYeRwIaM

— Rapid Response 47 (@RapidResponse47) May 1, 2026

Trump també ha fet referència a la possibilitat d’una nova ronda de converses presencials al Paquistan, país pel qual ha expressat “gran respecte”, tot i remarcar que el desplaçament era “molt llarg”, cosa que complica aquesta opció a curt termini. Trump ha evitat de respondre si considerava de tornar a bombardar l’Iran. “Per què t’ho hauria de dir?”, ha etzibat.

REPORTER: "Are you considering new strikes on Iran?"@POTUS: "Why would I tell you that?" pic.twitter.com/dABwCJU05h

— Rapid Response 47 (@RapidResponse47) May 1, 2026

En un altre moment de la compareixença, el mandatari nord-americà ha insistit que la direcció política iraniana estava fragmentada. Segons que ha dit, hi ha “una gran discòrdia” interna i diversos grups dins el poder –dos, tres o fins i tot quatre– amb dificultats per a entendre’s. Malgrat això, ha assegurat que tots compartien l’objectiu d’arribar a un acord.

Per contra, fonts iranianes han defensat que el país mantenia la unitat institucional entorn del Consell Suprem de Seguretat Nacional, també en qüestions relacionades amb la guerra i les negociacions.

El president dels EUA ha reiterat el seu rebuig frontal a la possibilitat que l’Iran desenvolupi armament nuclear. “Això no passarà”, ha assegurat, i ha advertit de conseqüències globals greus en cas contrari.

Així mateix, ha insinuat que no tenia intenció de demanar autorització al congrés dels EUA per a una eventual acció militar contra l’Iran, tal com estableix la resolució de poders de guerra. Trump ha desqualificat els qui reclamen aquest pas i els ha titllat de “no patriòtics”.

En defensa de la seva posició, ha argumentat que molts presidents dels EUA havien sobrepassat els límits fixats per aquesta llei –que obliga a sol·licitar l’aval del congrés en un termini de seixanta dies posteriors al desplegament de tropes– i ha dit que, en la pràctica, no s’havia aplicat mai. També ha assegurat que “molta gent la considera totalment inconstitucional”.

Trump ha afegit que l’existència d’un alto-el-foc ofereix “temps addicional” en aquest marc i ha sostingut que els Estats Units es trobaven “enmig d’una gran victòria”.

Fonts internes citades per l’NBC indiquen que el desplaçament a Pequín és considerat una “prioritat” estratègica que l’administració no vol tornar a ajornar. En aquest context, qualsevol escalada militar amb l’Iran podria interferir tant en l’agenda diplomàtica com en els equilibris geopolítics que Washington mira de gestionar amb el gegant asiàtic.

El rerefons energètic hi té un pes notable. El blocatge simultani de l’estret d’Ormuz i dels ports iranians –una situació que s’arrossega de fa setmanes– ha afegit tensió als mercats i complica la situació abans d’una visita qualificada de “alt risc”. La Xina, altament dependent de les importacions de cru que transiten per aquesta via marítima, observa amb preocupació l’evolució dels esdeveniments, alhora que ha expressat la voluntat de tenir un paper “constructiu” en la resolució del conflicte.

Tanmateix, les relacions entre Washington i Pequín continuen marcades per friccions. Trump ha imposat sancions a unes quantes refineries i companyies navilieres xineses, acusades de comerciar amb petroli iranià sota embargament nord-americà, cosa que afegeix complexitat a unes converses diplomàtiques ja de per si sensibles.

Alhora, la Casa Blanca defensa que el conflicte amb l’Iran ja es pot considerar acabat. Segons que informen les agències Associated Press i Reuters, alts càrrecs de l’administració sostenen que les hostilitats s’han acabat arran de l’alto-el-foc pactat a començament d’abril i posteriorment prorrogat. D’ençà del 7 d’abril, asseguren, no hi ha hagut intercanvis de foc entre les forces armades dels Estats Units i les iranianes.

Aquesta interpretació té implicacions legals rellevants: si el conflicte es dóna per acabat, el president no està obligat a demanar l’autorització del congrés dins el termini de seixanta dies que estableix la legislació nord-americana per a operacions militars. Una lectura que previsiblement obrirà debat polític i jurídic a Washington, en un moment en què la política exterior dels Estats Units torna a situar-se al centre de la tensió global.

“L’Iran no aconsegueix organitzar-se. No saben com signar un acord no nuclear. És millor que s’espavili aviat!”, ha dit el mandatari nord-americà en un missatge a les xarxes socials, en què ha adjuntat una imatge creada amb intel·ligència artificial en què se’l veu sostenint un fusell d’assalt amb un fons d’explosions i el missatge: “S’ha acabat el senyor simpàtic.”

Ahir, Trump va dir que l’Iran li havia traslladat que les autoritats estaven “en estat de col·lapse”, una afirmació negada per Teheran, que sembla que ha presentat una proposta a Washington per a aconseguir un acord de pau que no tractés el seu programa nuclear, tema central de la negociació.

El procés de converses, mediat pel Paquistan, fa dies que està encallat, perquè les diferències de posició han impedit una nova ronda de negociacions a Islamabad.

Els parlaments del president dels EUA i del rei britànic han estat farcits de bromes per tal d’alleugerir l’ambient. En un d’aquests comentaris, Carles ha assenyalat directament Trump: “Fa poc, senyor president, vau comentar que, si no fos pels Estats Units, els països europeus parlarien alemany. Gosaria dir que, si no fos per nosaltres, vosaltres parlaríeu francès.”

A lot of jokes from King Charles tonight.

“You recently commented, Mr. President, that if it were not for the United States, European countries would be speaking German. Dare I say that if it wasn't for us, you'd be speaking French” pic.twitter.com/9EyxNMLxCR

— Acyn (@Acyn) April 29, 2026

El comentari, que era gairebé un dard –Carles ha mirat als ulls de Trump mentre el llançava–, ha causat una gran riallada i molts aplaudiments a la sala. El president dels EUA ha somrigut.

Un embolic diplomàtic

En el seu discurs, Trump ha col·locat el rei britànic en una situació incòmoda –és una figura políticament neutral– quan s’ha referit a la guerra de l’Iran. “No permetrem mai que aquest adversari, Carles està d’acord amb mi, fins i tot més que jo, tingui una arma nuclear”, ha dit.

Poc després, el palau de Buckingham ha provat de desfer l’embolic. Un portaveu de la família reial, en declaracions a la BBC, ha destacat el paper neutral de Carles III: “El rei és, naturalment, conscient de la posició del seu govern sobre la prevenció de la proliferació nuclear.”

Sobre l’atemptat frustrat al sopar de corresponsals, que va obligar a evacuar-lo, a ell i a bona part del seu gabinet, ha dit que no estava preocupat perquè entén com és la vida. Trump diu que l’acte s’hauria de tornar a fer abans de trenta dies, i ha avançat que tindrà “encara més seguretat i un perímetre de seguretat més ampli”.

“Crec que és molt dolent que un boig pugui cancel·lar una cosa com aquesta –ha dit el president—. També hi ha gent fantàstica a la premsa”, ha dit, sense esmentar ningú, mentre era entrevistat en el programa 60 minutes de la CBS, en el qual era entrevistat.

Trump no ha dubtat a atacar l’entrevistadora del programa, Norah O’Donnell, que ha criticat per haver llegit una part de la nota que va deixar escrita l’autor de l’atac, Cole Allen, abans d’irrompre en el sopar. En aquesta nota, Allen titllava el president de ser “un pedòfil, violador i traïdor”.

El mandatari ha negat les acusacions. “Ja esperava que ho llegíssiu, perquè sabia que ho faríeu, perquè sou gent horrible. Gent horrible”, ha dit. I ha remarcat que ell que no havia violat ningú. “Aquesta brossa te l’ha explicada algun malalt. M’han relacionat amb tot un afer que no té res a veure amb mi. Me n’han exculpat completament.”

O'DONNELL: In his manifesto, he wrote that 'I'm no longer willing to permit a pedophile, rapist, and traitor to coat my hands with his crimes.' What's your reaction?

TRUMP: I was waiting for you to read that because I knew you would because you're horrible people. I'm not a… pic.twitter.com/zaZhcRwbWJ

— Aaron Rupar (@atrupar) April 26, 2026

Finalment, Trump ha assegurat que el policia que va resultar ferit en l’atac està bé. Segons que ha dit, l’agent ni tan sols volia anar a l’hospital.