En una publicació a Instagram, el conservatori ha dit que Aragón ha estat “un exemple de fermesa, empatia i humanitat” i que “ha deixat una petjada profunda” a la institució. “Volem enviar tot el nostre suport i ànims a la seva família en aquests moments tan difícils. Gràcies per tot, Toni. Et trobarem a faltar. Descansa en pau”, conclou el missatge del conservatori.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Conservatori Professional de Música i Dansa de Mallorca (@conservatori_de_mallorca)

L’ANPE també ha lamentat la mort d’Aragón. El sindicat ha subratllat que la seva tasca “deixarà una petjada significativa en la formació artística” de les Illes i “un buit difícil d’omplir per totes aquelles persones que van tenir l’oportunitat de conèixer-lo”.

El sindicat assenyala que Aragón tenia una trajectòria professional dilatada com a docent de cant d’ençà del 2000, així com en tasques de direcció. N’ha destacat pel seu “compromís amb l’educació musical” i per la dedicació a la comunitat educativa.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Anpe Illes Balears (@anpe_ib)

“Fa poc més d’un any, un moment important de la meua vida i la meua salut es va fer públic. Allò va propiciar una allau de missatges i d’amor. He donat molt pocs senyals de la meua situació, així que us en deixe una actualització resumida i un agraïment”, ha escrit a Instagram. Explica que ha passat nou mesos de tractament i va arribar a ser ingressat en aïllament, dins un assaig clínic per a una teràpia de cèl·lules CAR-T. És un tractament avançat i personalitzat que modifica genèticament els limfòcits T del mateix pacient perquè puguin reconèixer les cèl·lules canceroses i destruir-les.

“Fa sis mesos que vaig tornar a casa i hui estic en reemissió completa“, anuncia. I malgrat que diu que haurà de conviure amb analítiques i controls mèdics, assegura: “Hui en dia no em puc sentir millor. És un privilegi afirmar que gràcies a la sanitat pública i a la investigació continue viu.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pablo Sánchez (@pablo.sanchez.p)

El cantant de la Raíz reconeix que no ha estat senzill: “Ha arrossegat parts que foren importantíssimes en la meua vida, i em va convertir en una persona diferent.” Diu que ara encara s’adapta a la nova realitat i descobreix una nova versió de si mateix que li agrada.

En aquest sentit, anuncia que aquest darrer any ha aprofitat per escriure una novel·la que es publicarà ben aviat. “Una de les meues noves il·lusions”, diu.

“Ara només vull viure”

Sánchez dedica el tram final del seu escrit a agrair tothom que l’ha ajudat aquests mesos: “A ma mare, que em va aguantar la mà en cada visita i en el ‘trasplantament’. A Jara, per treure una versió millor de mi, quan pràcticament no podia. A la meua família i a les persones que heu patit el procés al meu costat. Sé que no us he pogut demostrar res ni tornar-vos res. A l’equip de la UICAB [Unitat d’Investigació Clínica i de productes amb Activitat Biològica], a tots els hematòlegs de La Fe, i a tot el personal de la planta de trasplantaments. Us heu convertit en la meua família per a sempre. A tots els que, des de la distància i a través de missatges, m’abraceu.”

En acabat, diu: “Ara sí, podrem veure’ns.” I deixa un missatge vitalista: “Ara només vull viure.”

Missatges d’alegria del món de la cultura

L’anunci ha estat rebut amb missatges d’alegria i confort per part de moltes veus del món de la música i la cultura. Xavi Sarrià, antic cantant d’Obrint Pas, li ha escrit: “Quina alegria i quina emoció llegir això”, i Artur Martínez, de la Fúmiga, ha dit: “Llegir-te així ens fa feliços a tots.” El raper Toni Mejías ha escrit: “T’estime, Pablete. La vida és pa viure-la i riure”, i Rozalen, li ha dit: “Ganes immenses de besar-te.”

El compte oficial de la Pegatina ha reaccionat tot escrivint: “Gran notícia, Pablo!”. Al compte de la Raíz han publicat un emoji d’un cor. I Ciudad Jara, l’altre grup de Sánchez, ho ha celebrat així: “Patró!”

—Heu estat tres anys lluny dels escenaris i gairebé set sense publicar disc d’estudi. Què us ha motivat a fer-lo ara?
—Tenia ganes de dir les coses a la meua manera. Hi havia algunes coses que s’havien de dir i, de la manera com jo ho faig, només ho podia fer jo. De manera que m’he posat a recopilar cançons. Però no he estat parat. He parat de fer cançons, però he fet lletres per a uns altres, com el disc Ja ve l’aire de Botifarra, i feina a la cooperativa [Neu al Carrer] d’activisme cultural, de creació, de management de noves veus… I, per eixe camí, al final han aparegut les cançons.

—El títol del disc, Tot el que hem guanyat perdent, sona a resiliència. Quina reflexió heu volgut fer?
—Diuen que és un disc madur. Potser ja tocava [riu]. Vivim una sèrie de pèrdues com a persones i com a societat, com a país. Les primeres, les nostres, quan ens fem grans, la pèrdua d’innocència, d’alguna amistat. Però totes eixes pèrdues ens serveixen per a créixer i al final ens ajuden a guanyar. A escala social i nacional és el mateix. Vivim una sèrie de derrotes històriques, però això no ens fa desaparèixer del mapa, ans al contrari. Jo sóc de la divisa aquesta antiga que deia: “El record de la derrota ens obliga a la victòria.” Això està resumit en la paraula resiliència. Segurament sí, és un disc resilient.

—Penseu que amb les regressions que hem patit d’ençà del canvi de govern amb el PP i Vox, també hi hem guanyat alguna cosa?
—Crec que fins i tot ací hi guanyem. Algunes coses que les podríem haver fet en el seu moment, les hauríem d’haver fet amb més valentia i segurament no hauria passat què ha passat. Hem tingut uns governs que no coneixen el país, que neguen el canvi climàtic, i això ha produït una sèrie de catàstrofes que han costat vides humanes. Si no hi ha un aprenentatge aquí, personal i social, aleshores potser sí que hem de tancar la paradeta i plegar.

—Cal fer autocrítica?
—Molt. Jo me’n faig constantment. I sóc tan crític, amb mi, que per això em costa publicar treballs nous, perquè vénen molt de la reflexió sobre el meu voltant. Hem de ser autocrítics sempre. El problema de no ser crítics amb el poder, fins i tot quan sembla que són els teus, és que passen aquestes coses. La societat, per mitjà dels periodistes i dels que ens dediquem a la cultura –que ajudem a transformar les idees–, hem de vigilar el poder,  qualsevol poder.

—Defenseu que les coses personals són polítiques. També és política la decisió d’haver optat per dedicar-vos temps abans de publicar un nou treball?
—Sí, però no ha sigut un esforç. Una manera de lluitar per canviar les coses és canviar-les dintre de tu mateix. Si pense que la indústria, amb totes les cometes, no està controlada, la manera de lluitar-hi no és produir sense parar, sinó parar i reflexionar. Qualsevol indústria, si no té un control públic, contamina, tracta malament els treballadors i el públic com a mercaderia. Per què la cultura hauria de ser diferent? La meua opció de no ser-hi present contínuament em serveix per a fer-me les cançons i fer-les quan n’estic convençut. I serveix també per a donar espai a una altra gent. Una presència contínua d’algú com jo podria tapar algú altre i hi ha moltes veus que han d’eixir. Això, segurament, debilita la meua carrera com a cantant, però eixes renúncies són les que necessite per a ser feliç. He fet passos enrere per viure amb menys, per ser feliç. I això també ho faig amb la música.

—Llavors, teniu la sensació que això ha debilitat la vostra carrera?
—Una presència no constant en un món d’imatge i de xarxes no et situa en la primera línia davant els programadors, que necessiten contínuament els estímuls de saber què hi ha en marxa. Ovidi ja ho deia: deixes de cantar un dia i sembla que ja has desaparegut. Però ha arribat un moment que m’és absolutament igual. La paternitat m’ha ajudat a veure el món d’una altra manera i a discernir les coses que són importants. Llavors, que es fota la indústria, que sóc plenament feliç així [riu].

—En aquest disc hi ha hagut un canvi notable de sonoritat. A què es deu?
—Hi ha hagut un canvi de productor, he començat a treballar amb Genís Ibáñez, i hem fet una aproximació d’ell cap a mi i jo cap a ell. Hem utilitzat una electrònica textural per a crear unes formes i un ambient. Els instruments acústics també han sigut tractats de manera electrònica. No vol dir que siga un disc electrònic, però tampoc és un disc específicament acústic. I res d’eixes coses que hem fet amb el so ha perjudicat les estructures habituals o la importància que té per a mi la lletra de les cançons. Estic molt content del so. Algunes cançons són molt cinemàtiques, són com xicotetes bandes sonores d’una història que dura tres minuts o quatre.

—Apel·leu molt al marc col·lectiu i social. És la solució a aquests governants que tenim ara?
—Ajuntar-se, sí, això sempre. A vegades sembla que siga més difícil ajuntar-se ara, perquè les formes d’organització són diferents. Es diu dels joves que no tenen compromís, però passa que tenen unes altres maneres d’arribar a eixe compromís i a eixa lluita. És veritat que ens trobem en moltes convocatòries on hi ha molts cabells blancs i poca gent jove, però no és perquè siguen desapareguts, sinó perquè són en uns altres llocs. És molt urgent que trobem la manera d’estar junts per a canviar les coses. Hem demostrat, sobretot aquí al País Valencià, que en les coses pitjors, en les pèrdues més grans, sempre hi ha un veí que agafa una granera i et ve a ajudar. Van intentar lluitar contra aquest valor i perjudicar les persones voluntàries que anaven a ajudar en la gota freda, perquè ensenyar a la gent que quan s’ajunta pot canviar les coses és molt perillós per als governants. Però eixe aprenentatge ja no ens el treu ningú. Per això som ací amb les cançons, per a fer xicotetes càpsules de memòria que es claven en la consciència de la gent.

—Parleu de les pèrdues com a motor d’esperança, memòria i reconstrucció. Entenc que d’ací naix la cançó “Quan el sol es tornà negre”.
—És una cançó que no anava al disc. Vaig tindre la necessitat de cantar-la i com que no la volia específicament meua, la vaig fer coral. Però al final resulta que sí, que el disc parla d’això i que la cançó té un sentit dintre d’eixa narrativa. Passe què passe, per molt al fons que arribem de la pèrdua, podem tornar a eixir.

—Penseu que la llengua i la cultura s’han abandonat com a espais de pensament crític?
—Et refereixes a la música en valencià?

—Per exemple.
—[Somriu] Hi ha política en tot. En tot. Per acció, per omissió, sempre hi ha política. Hi ha política en Raimon, hi ha política en Pau Riba, hi ha política a tot arreu. Dir que no n’hi ha, és emblanquir allò que vindrà. Diuen que els canvis polítics vénen precedits de canvis culturals. Ací hi ha hagut un canvi cultural que propiciarà aquest canvi polític. Hauríem d’estar-hi alerta. Les cançons i l’art han de servir per a transformar la societat i fer-la avançar, no per a parar-la en un punt mirant-se a si mateixa. Quan la indústria agafa una cosa molt fortament és que no va a favor dels nostres interessos. Per això s’ha de controlar la indústria, fins i tot la nostra pròpia indústria.

—Quin paper hi teniu, els cantants, en tot això?
—Hi ha eixa contradicció. Tant de bo veus amb missatge tinguen molta projecció i molt de públic aquí. No oblidem que la Nova Cançó va ser un moviment de massa i que algunes de les figures més importants eren valencianes. No és que ara hi haja grups que omplin segons quins estadis i siga la primera vegada. No és la primera vegada. La música, al llarg de la història del País Valencià, sempre ha servit per a produir canvis polítics. Ara ens trobarem amb un desafiament i necessitarem tota la força, també la de la gent que canta, la gent que pinta, la que escriu, per a tornar a produir eixe canvi polític, i desitjant que el canvi que arribe siga més valent. Volem transformar la societat, no anar alternant canvis. Alternar vol dir que els canvis es poden produir a la inversa. Nosaltres volem transformar la societat perquè eixos canvis cap enrere no es puguen produir mai.

—En eixe sentit, com veieu el panorama del País Valencià?
—Crec que som a les beceroles d’un canvi, com els que van arribar als anys noranta o als anys setanta. El cicle es tornarà a produir i de sobte ens sorprendrem. Aquesta gent que eixirà, ara deuen tenir encara catorze anys, quinze o setze, però apareixeran tant bandes com solistes que ens despentinaran així per darrere.

—Hi confieu?
—Sí, hi confie moltíssim. De fet, a la cooperativa, la nostra ambició és estar alerta a aquestes veus i ajudar-les. En canvi, la indústria replica l’èxit o se l’inventa, però no dóna espais a gent nova. És fonamental que donem veu a eixa gent i que, si alguna vegada hi ha la possibilitat de fer-ho des de les institucions, que els donen màxima prioritat i una projecció internacional, que és un repte perdut també.

—Tornant al disc, la cançó “Me’n vaig” és un tema prou fosc. Fa pensar en un comiat.
—Quan vaig dir a la discogràfica que volia tornar amb una cançó que es deia “Me’n vaig”… [riu] Anava un poquet a la contra. He descobert que puc fer cançons separant l’autor del narrador, i explicar una història. Arriba un moment que eixes pèrdues personals es produeixen, que es mor la nostra gent, i aquesta és una cançó que em serveix per a acomiadar-me de gent. Quan gravàvem “Quan el cel es tornà negre”, Vicent Torrent va dir que era un miserere. Això ens ho va ensenyar Estellés, que es podia parlar de la mort i que no passava res. És una cançó que ha sigut útil per a mi i espere que siga útil per a les altres persones, si la volen.

—El disc és el resultat d’un dol?
—No, no, de veritat. L’única cançó de dol que hi ha és per la pèrdua de l’amistat, “Un intrús en el meu son”. És la cançó que més profundament de dintre meu he tret. Tenia molt de pudor de mostrar-la perquè era molt íntima. Però m’he sorprès, perquè la gent la troba molt seua. Moltes vegades fas algunes lletres que penses que no s’entendran, perquè parlen molt de tu. I no, sí que s’ha entès. Aquesta sí que és una cançó de dol, però el disc és molt positiu en el sentit de la resiliència. Explica que no podem renunciar a les pèrdues perquè, si no, no seríem on som.

—Potser és un concepte que no sol agradar…
—Sí, és que estem acostumats a guanyar, a mostrar el nostre millor perfil a Instagram, que el vídeo siga perfecte, que la roba quede bé i que no hi haja cap errada en res. I la vida no és això, la vida és equivocar-te, a vegades fa mal, a vegades crema, a vegades fa pudor, a vegades és apegalosa… La vida i les persones som així. El procés d’acceptació d’eixes coses és personal, però a mi m’ha arribat amb el temps. La cosa que més feliç m’ha fet en la meua vida és l’ambició de crear, però no una ambició inabastable, sinó l’assumpció de les coses que m’han portat ací, fins i tot eixos errors, pèrdues, etc.

—Com serà la posada en escena?
—Es presenta en un format de quintet i hi ha un tractament del directe més estudiat. En les primeres presentacions que hem fet hem aconseguit de crear un ambient molt especial, fins i tot en un format gran. No es perd eixa proximitat amb el públic que ha de tindre la meua proposta. Al final és una espècie de litúrgia. Hi ha cançons, però hi ha més coses. I ens serveix precisament per a trobar-nos. A vegades les persones es troben als concerts i comencen a parlar sobre la manera de canviar les coses.

ROSALÍA interrupts her show in Milan and cancels it after not feeling well. It is the first time in her career that she cancels a performance due to health reasons.

“I tried to do this show from the very beginning even though I’ve been sick. I’ve had, like, really severe food… pic.twitter.com/gjoGJ6Q1F5

— ROSALÍA UPDATE (@updaterosalia) March 25, 2026

La cantant va explicar al començament del concert que havia estat vomitant al camerino i que volia oferir “el millor espectacle”, però que segurament l’hauria d’interrompre. “Em sento molt malament i, tot i que ho intento, no puc continuar: si cal suspendre [el concert], ho haurem de fer, perquè físicament no puc continuar. Pateixo”, va dir. Finalment, va interrompre l’actuació quan cantava la cançó “De madrugá”. “Ho sento molt, us estimo molt. Espero tornar en millors condicions.”

El de Milà era el cinquè concert d’una ronda que va començar el 16 de març a Lió, amb doble actuació a París i una altra a Zuric. La pròxima actuació prevista és el 30 de març a Madrid. Actuarà a Barcelona els dies 13, 14, 17 i 18 d’abril.

Ara com ara, Rosalía no ha fet cap declaració als seus canals oficials.

Carreras ha rebut el premi 440 d’Honor, Terraza el premi a la trajectòria i García Tomás el de millor compositora en una gala que ha lliurat també tretze guardons als millors discs segons la crítica i el vot popular.

En les categories decidides pel públic, el premi a millor disc de clàssica ha correspost a la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, per Mare Mundi. Tribut al mar, i Laura Farré Rozada ha estat distingida com a artista revelació de clàssica per Araspel. En jazz, Elisabet Raspall ha guanyat el premi a millor disc per Aletheia i Èlia Blasco el de millor artista revelació per L’aigua.

Quant als premis de la crítica, Feliu Gasull ha estat reconegut amb el millor disc de clàssica per El país dels crancs i Carles Pachón i Berta Brull han rebut el premi a disc revelació de clàssica per Enyorança. En jazz, Irene Reig ha guanyat el premi a millor disc per Ànima i Eddie Mejía el de millor disc revelació per Paréntesis del miedo.

La gala també ha reconegut la trajectòria d’una desena de festivals, equipaments i entitats del sector musical català, entre els quals hi ha el LEM Festival, el Festival Internacional de Música de Cambrils, la sala Razzmatazz i l’Escola Superior de Música de Catalunya.

L’acte ha inclòs unes quantes actuacions d’artistes com ara la violinista Anna Urpina, Ignasi Terraza, la col·laboració entre Mar Pujol i Ferran Palau i el projecte Oriol Marès & Talal Fayad Quartet.

La programació continuarà demà, 26 de març, amb els vint-i-vuitens premis Enderrock de la música catalana, també a l’Auditori de Girona, amb el lliurament de guardons a la música popular i una dotzena d’actuacions.

La peça és alhora un punt final i un retorn als orígens del grup d’Alzira. “La gent de la Mediterrània” havia esdevingut amb els anys un himne que interpel·lava una comunitat que comparteix música, llengua i cultura, i ara es transforma en una gran cançó coral que vol celebrar aquest recorregut col·lectiu.

El projecte destaca els vincles construïts entre artistes i reivindica una manera compartida d’entendre la música i la vida. La cançó defensa les arrels, la identitat i una sensibilitat cultural comuna, tot i les distàncies geogràfiques.

També hi ha una voluntat explícita de reivindicar la força del col·lectiu en un context marcat per discursos d’intolerància. El grup defensa la música com a espai de cohesió i resistència enfront de l’exclusió.

El llançament va acompanyat d’un videoclip filmat entre el Principat i el País Valencià que representa una casa oberta a tothom, com a metàfora d’una comunitat diversa i inclusiva.

Amb aquesta cançó, la Fúmiga tanca una etapa bo i mantenint l’esperit amb què va començar: fer de la música un espai de trobada i de celebració compartida.

“Després de dos dies de viatge per carretera, Morrissey va arribar a l’hotel dimecres a última hora. No va poder dormir ni descansar durant la nit a causa del soroll del festival, la música tecno a tot volum i els anuncis per megafonia”, explica. El cantant assegura que aquesta situació l’ha deixat “en un estat catatònic”, motiu pel qual no pot actuar. Al primer comunicat, publicat hores abans de la confirmació oficial, es deia que el concert “no s’anul·la, però les circumstàncies el fan impossible”.

Fonts de la promotora han confirmat posteriorment que el recital quedava suspès. De moment, no s’ha anunciat si se cercarà una nova data o si es tornaran els diners de les entrades. El concert de València forma part de la ronda europea de presentació del seu nou disc, Make-up is a lie. Les prop de 1.500 entrades per al Palau de les Arts s’havien exhaurit pocs minuts després d’haver-se posat a la venda.

Si no hi ha canvis en el calendari, la ronda continuarà dissabte a Saragossa i dilluns a Sevilla. Morrissey ha actuat aquestes darreres setmanes en uns quants països europeus, entre els quals hi ha Alemanya, Dinamarca, França, Itàlia i Suïssa.

Les cançons del disc s’han anat publicant progressivament i avui se’n publica la darrera, titulada “Algun dia ens ho agraireu”. A més, Brams tornarà als escenaris amb una ronda curta de concerts a Barcelona, Vic, Berga i Salt. Per parlar de tot plegat, i del moment polític del país, ens atén Francesc Ribera (Berga, 1967), també conegut per Titot, cantant i lletrista de la formació.

—L’àlbum es titula Tornar-hi, tornar-hi, tornar-hi, un gest de complicitat amb la figura del militant independentista Antoní Massaguer. Per què reivindiqueu la seva figura?
—És un personatge que ens ha acompanyat sempre. El vam conèixer abans no es morís i recordo que les primeres accions de militància van ser per a reclamar-ne l’alliberament. Era una figura d’una fermesa inqüestionable i ens va deixar d’herència aquest lema, que prové de quan jugava amb el Berga d’handbol. Era un lema que va néixer en l’esport i es va reconvertir en polític. És clar, a l’hora de la veritat, el 2017 la gent ja vam anar-hi i, per tant, ara és l’hora de tornar-hi, amb aquesta mateixa fermesa i convicció.

—En total, el disc són cinc cançons que han estat publicades individualment cada dues setmanes. Per què ho heu fet d’aquesta manera?
—Per donar el màxim valor a cada cançó. No volíem publicar un disc sencer a veure què passava… Sobretot tractant-se d’un àlbum en què hi ha molta informació condensada, que ja era la voluntat.

—La darrera vegada que vam parlar em vau dir que Brams només feia discs quan tenia molt clar què havia d’explicar.
—Ens va costar molt tenir clar què havíem d’explicar, sobretot perquè Brams havíem estat un grup que històricament havíem empès cap a un lloc que va acabar essent l’octubre del 2017, malgrat que les primeres dècades d’existència no sabíem que aquella aspiració es consolidaria en una data. I després de la derrota del 2017 teníem la sensació que havíem de dir alguna cosa, sobretot perquè el darrer disc, Demà, fet a principis del 2017, era un treball molt lluminós i carregat d’esperança, amb la idea de servir de preparació per a un canvi que implicava iniciar un període de transformació social… Perquè no te’n vas a dormir formant part d’un estat opressor i et lleves lliure, hi ha un període que pot durar fins i tot dècades… I semblava que estàvem a punt d’iniciar-lo. Llavors, es perd i nosaltres com a part implicada o militant vam quedar certament estabornits. Ens va costar d’entendre ben bé què havia passat i què havia fallat. Estàvem decebuts i també una mica enrabiats.

—Però no decidiu de plasmar-ho en cançons.
—Sabíem que no havíem de fer un disc a partir d’aquesta ràbia, d’aquest emprenyament, perquè pensàvem que no ajudaria a construir res i només contribuiria a satisfer la nostra frustració i a escampar culpes. Això serveix per a trobar una certa pau, però no per a constituir res. Al contrari, acaba de trencar-ho tot. Sabíem que a partir d’aquest lloc no podíem fer res.

—Ja us heu recuperat del desencís?
—Sí, i no per un optimisme vinculat a tot això que veiem fora, sinó pel que sentim a dins. Sabem que hi ha un seguit de camins intransitables, com pactar amb l’enemic la derrota de l’enemic. Així no guanyes. El nostre alliberament implica que els estats espanyol i francès renunciïn al seu domini sobre nosaltres. I això no es pacta, sinó que es força. Ningú no renunciarà al domini sobre nosaltres perquè forma part d’uns interessos econòmics vinculats directament a aquesta submissió i perquè el seu imaginari nacional i nacionalista es basa en el fet que nosaltres els pertanyem. Per tant, no hi renunciaran. Poden fer la viu-viu, sobretot si veuen que ens enfortim. Parlaran de pactes, però no hi renunciaran mai. Per tant, només hi ha una manera: tenir prou força per a coaccionar-los. Però això no és una cosa nostra. En general, qualsevol procés d’aquest estil funciona així, en qualsevol lloc del món i en qualsevol moment de la història. A vegades, aquesta força de coacció pot ser externalitzada, però en el fons és així.

—Quan vau veure clar què havíeu d’explicar i, per tant, que havíeu de fer cançons noves.
—El procés de fer les cançons és molt lent. Per tant, ha estat llarg. Per començar, triar entre dotzenes de coses i, un cop elegides, de veure com i amb quina perspectiva es podien explicar. I tot en quatre o cinc cançons, que és el que podem fer ara pel condicionant del temps, perquè tampoc no som un grup en actiu i tots treballem en altres coses. Per tant, hi hem estat un any aproximadament…

—Què explica aquest disc de Brams?
—El disc té quatre cançons, que dibuixen l’espai on se situa tot el discurs. La primera parla de l’energia necessària per a recuperar l’empenta, i seria la més previsible en un disc de Brams. Després també hi ha una cançó cantada amb autoestima, per vèncer el pessimisme, que no ens ajudarà gaire a avançar. I després n’hi ha una altra que es titula “La por i la covardia”, que tracta dels riscos de desviar-nos de l’objectiu que teníem, que era molt clar i prou lluminós per a no necessitar-ne altres de més foscos. I l’altra que ajuda des d’un punt de vista irònic a ressituar-nos en el marc colonial en què estem. I finalment, “Hi ha vi després de la mort” va vinculada a la tradició de cançó de taverna i serveix per a llevar una mica de transcendència a l’assumpte i que no sembli que som una colla de psicòpates que passem els dies tancats en una cova pensant com podem destruir l’estat espanyol i el capital.

—Anem a pams: a la cançó “A cada enterrament” destaqueu la capacitat de resistir i de refer-se del poble català. Recordeu un moment en què políticament tot plegat semblés més apagat que ara?
—Qualsevol moment entre que vaig prendre consciència i em vaig implicar en el moviment polític, posa-hi cap allà el 1985, fins al 2009. Érem quatre gats, en la més absoluta marginalitat. Per tant, no estem tan malament com alguns volen fer-nos veure. Hi havia un moment en què d’independentistes organitzats i que es mobilitzessin se’n podia comptar un miler arreu dels Països Catalans!

—A “La por i la covardia” relacioneu el creixement de l’autoritarisme i l’identitarisme al país i la resta del món amb la voluntat que tenen les elits mundials i l’estat espanyol de desviar l’atenció de l’alliberament nacional. Ho van aconseguint?
—És evident. També cal tenir en compte qui controla els mitjans de comunicació d’avui, que són les xarxes. No és cap sospita, són gent que amb noms i cognoms són partidaris declarats d’un model concret. I tenen a les mans la informació que reben milions de persones i la configuració de la relació entre milions de persones. Per tant, és evident que el fet que hi hagi una percepció creixent que l’enemic és el de baix i no el dalt té relació amb això. Com la gent més miri cap avall, si busca l’enemic a sota, menys miraran cap amunt i, per tant, els que són ben amunt en surten afavorits i se senten més segurs i protegits. No és una estratègia gaire rebuscada.

—Enteneu que el públic relacioni la cançó amb l’aparició d’Aliança Catalana?
—Teníem ganes de fer una cançó advertint dels riscos que implica el fet de desviar el focus. I del risc que implicaria que un moviment d’alliberament nacional es convertís en una cosa tan vulgar com un ramat de gent intentant fer una croada antiislàmica com a la resta del món. Teníem un moviment enlluernador, que era l’enveja de tot el món, i seria molt trist acabar convertint-lo en un ramat conduït per una sèrie de cabdills cap a l’odi endogàmic. A més, ens situaria com a país en un gran risc de desaparició. Si t’impermeabilitzes, no només et falta l’aire, sinó que impedeixes que t’arribi res de fora. I arriba un moment que mors. Sobretot quan ets un país que tens una sèrie d’enemics i renuncies a tenir incorporacions i cada vegada ets menys gent… És un moment en què si t’aïlles sents un cert benestar perquè vius tancat en un món que és el que t’agradaria, però acabes desapareixent… L’única manera és anar-te reproduint. I si no et reprodueixes, has d’incorporar gent. No és cap novetat, el fet d’incorporar gent és un dels trets definitoris del moviment, i gràcies a això hem mantingut uns elements d’identitat i una llengua, i aquestes incorporacions no han estat mai cap impedient. Qui sí que ho ha estat han estat els estats espanyol i francès.

—Que tenen les eines per a defensar la llengua.
—Si nosaltres tinguéssim la capacitat i la potestat de defensar la llengua com fan tots els estats, ningú que vingués la desconeixeria. El problema no és la gent que no la utilitza, sinó els qui ens impedeixen que sigui necessària. Si els qui ens dominen impedeixen que el català sigui una llengua necessària, queda relegada a un resistencialisme que aquesta ultradreta abona. Diuen: “Ens tanquem i viurem l’agonia amb una certa pau i tranquil·litat.” Crec que tenim un cert avantatge de l’experiència que ens atorga la nostra història per a no convertir-nos en un ramat que busca els seus problemes en els més febles, en comptes de combatre l’autoritarisme.

—Darrerament, vivim en un degoteig constant d’enquestes i estudis que alerten del descens de l’ús del català. Ara, també han sorgit iniciatives populars com el Correllengua Agermanat o la campanya “Mantinc el català”. Creieu que la consciència lingüística va creixent?
—A vegades cal un esperó i una tendència per a començar-se a moure, sobretot en aquest moment en què tens molt poc temps per a explicar les coses. L’any passat ja hi va haver la iniciativa de fer una manifestació per Sant Jordi, també altres iniciatives que s’han escampat pels Països Catalans, i em sembla molt interessant. Les organitzacions polítiques més estables són els partits, perquè tenen la capacitat de tenir gent assalariada, i potser això els dóna una importància política més gran de la que tenen. No hauríem d’oblidar que les iniciatives d’emancipació no sorgeixen dels partits. Aquestes iniciatives sorgeixen dels moviments i són els moviments els que creen un discurs, una mobilització i donen una ordre. I els partits tenen la senzilla missió d’executar aquestes ordres en el marc de les institucions. I no necessàriament aquestes ordres han de transitar els camins de les institucions… Però, al cap i a la fi, els partits tenen una feina purament tècnica i la ideologia sorgeix per un altre cantó. Nosaltres en som un exemple. És quan sobrevalorem els partits que ens acollonim perquè puja l’extrema dreta. Això, si passa, serà una expressió electoral, però no hi ha un moviment social al darrere. Hi ha només la reconducció de la ràbia i de la decepció. Per tant, el germen de l’esperança no està en els partits, està en aquestes iniciatives que apareixen arreu. És a dir, a la base de la societat. Hem d’aprendre que no tot comença i acaba en el parlament o les institucions, que formen part de l’entramat polític i administratiu de l’estat espanyol i que s’han construït o s’han permès per evitar que ens alliberem, no per afavorir-ho. I, per tant, si són útils, bé, però potser el pròxim embat no s’ha de vehicular en aquestes institucions i només han de tenir un paper de validació.

—Per fer un símil esportiu, les institucions són el camp del rival.
—El tauler sempre és de l’enemic. Per tant, quan ho creu convenient et dóna i, quan no, et pren. Ja pots estar trenta anys demanant una competència, que després et carden un 155 i tornen a començar de zero. Hem de trencar els esquemes que tot acaba essent un embut cap al parlament. Necessitem idees que no siguin sotmeses a la necessitat d’utilitzar els mecanismes de l’enemic.

Ara, amb la publicació del segon disc, Brega, Malifeta ha fet un viratge d’estil cap a l’electrònica, amb lletres més crítiques, i s’ha consolidat com a banda, amb les incorporacions d’Ana Rajadel com a tercera cantant, Manu Pardo (trompeta), i més membres de Zoo, com ara Toni Fort, “Pxllt” (saxofonista i productor), Hèctor Galán (teclista), i Marcos Úbeda (trombó). Parlem de tot plegat amb Giménez i Rajadel, en una conversa que flueix gairebé de manera espontània, entre rialles i bromes, i amb la serietat justa per a parlar del moment polític i social que viu el País Valencià.

—En aquest segon disc heu fet un canvi en la sonoritat. Per què heu abandonat el reggaeton?
—Arnau Giménez [A. G.]: Ens hem cansat del reggaeton ja [riu]. La veritat és que quan vam començar Malifeta estàvem a tot gas amb el reggaeton, però ja fa un temps que jo, personalment, el tinc abandonat, i passava que els directes se’ns feien un poc monòtons. Fer tot un directe de reggaeton acaba avorrint-te un poquet. Per això en el nou disc hem fet un estil diferent, per divertir-nos més, passar-ho millor i poder desfrenar-nos i botar més en els concerts.
—Ana Rajadel [A. R.]: I com que ara som una banda, tots els membres hi posen les seues influències i el seu gust, i això ha fet també que siga molt variat.

—Supose que ja us ho han dit, però sona molt a Zoo…
—A. R.: Tu creus? Ho recorda perquè és inevitable, perquè hi ha membres de Zoo al grup, però no ho recorda tant. Té una varietat estilística que potser Zoo no tractava tant. Té reminiscències i, al remat, els membres són els que són, però crec que és diferent. Jo hi veig diferència.
—A. G.: No eres la primera persona que ho diu [riu].
—A. R.: Això és veritat.
—A. G.: Quan el feia no ho pensava, però després escoltant-lo dic: “Sí que podria ser un disc de Zoo en moltes cançons.” Perquè la música de Zoo la fèiem Pxllt i jo, i som els mateixos que fem la música de Malifeta. És inevitable que hi haja alguna reminiscència, perquè els estils també són els que ens agraden i els que sabem fer. Hi ha cançons concretes que identifiques clarament que no serien en un disc de Zoo, però sí que n’hi ha moltes, segurament les més polítiques, les més electròniques, que podrien cabre-hi.

—La banda s’ha consolidat amb Brega, amb incorporacions com la d’Ana, que ja hem vist en senzills anteriors i en directe. No us havíeu dedicat mai a cantar. Com va ser això?
—A. R.: Jo em dedique a la comunicació, i treballava amb Zoo, portant les xarxes, la comunicació i l’agenda. Va ser prou espontani. En una furgoneta, anant a un concert, Arnau va sentir-me cantar, perquè jo cante tot el dia en pla “psico”, i li va agradar. Després, en una matinada, així, contents que estàvem, em va tornar a sentir i ja va començar a pensar les seues coses. Un dia, Mireia em va preguntar si volia treballar amb Malifeta. Jo vaig dir que sí, pensant que era per a les xarxes i la comunicació, i no, em va dir que era per a cantar. I jo vaig dir: “Sí, ho vull” [riu]. No ho havia fet mai i professionalment no en sé gens, de música, però és el meu joc. Cante des que era xicoteta, però no hauria pensat mai que passaria, i que passaria amb gent amb qui treballava amb Zoo, que abans admirava. Jo anava als seus concerts abans de treballar amb ells. I ara mira.
—A. G.: He de dir que ha sigut una jugada mestra per la nostra part, perquè ara tenim la millor cantant i a la millor comunicadora. La tenim pluriocupada.
—A. R.: Molt fort, és molt estrany.

—A més, no sou nascuda al País Valencià. Com hi vau arribar, ací?
—A. R.: Jo sóc de Terol, però el meu pare és del Matarranya i sempre m’ha parlat en català, i això ha fet que estiguera connectada amb la cultura catalana. No sé en quin moment vaig conèixer grups com la Gossa, Obrint Pas, després Zoo. Vaig començar a treballar en una oficina de grups de música i la vida va col·locar-nos al mateix lloc en una festa.
—A. G.: Digues quina festa.
—A. R.: En la Vaquilla, que és la festa gran de Terol. Zoo hi va tocar. Vaig contar a què em dedicava, que era a portar xarxes de festivals en aquell moment, i el mànager del grup em va dir que buscaven algú que fera el que jo feia. Al cap d’una setmana ja treballava per a Zoo. I d’això fa sis anys, ja.
—A. G.: És fort tot, eh?
—A. R.: És que és molt rar. Tot va començar a Terol, però realment tot va començar perquè el meu pare va regalar-me la seua llengua i això va vincular-me sempre als Països Catalans.

—Que bonic això que heu dit…
—A. G.: Molt, molt.
—A. R.: És que és veritat.
—A. G.: I molt VilaWeb [riuen].

—També hem vist un canvi en el contingut de les cançons, amb lletres més crítiques. Heu sentit la necessitat de prendre posició?
—A. G.: Sí, quan fas una cançó, realment no penses en res més enllà de la cançó, però quan et poses a escriure totes les coses que et passen pel cap acaben reflectint-s’hi. És evident que vivim uns temps complicats políticament, socialment, i costa estar callats. Sobretot si véns d’una tradició musical com el punk i el rap polític, i ho tens com una cosa natural, no defuges la política en les teues cançons. Malifeta va començar essent un grup molt poc polític, perquè convivia amb Zoo, o amb Pupil·les, i no volíem fer una cosa que es pareguera al que fèiem en eixe moment. Però ara que eixos projectes s’han acabat, per a nosaltres és natural.

—Últimament, ixen moltes novetats musicals. Penseu que té a veure amb el context polític?
—A. R.: No sé què dir-te, perquè no tota la música que es fa en català és política i ara hi ha molta varietat estilística. Potser ara la situació demana fer-ho més, però hi ha molts grups dels que han eixit que no són concretament polítics. No sé quina és la raó perquè hi haja aquesta explosió creativa o musical, però és veritat que hi és. Tu hi veus cap connexió?
—A. G.: Ana té molta raó, perquè hi ha molta música en català ara, i sobretot a Catalunya, que ha agarrat cotes de xifres i de repercussió que semblaven impossibles. Però és veritat que és música més blanca, més còmoda, més radiofònica. És difícil analitzar per què és així. Abans la música en català era música de resistència, molt polititzada, i ara això ha canviat. Cosa que a mi em pareix bé. En la situació que està la llengua, ho necessitem tot, necessitem tota classe de cultura i no tota la cultura que fem ha de ser explícitament política. Però és curiós que al Principat, que ha tingut una època molt convulsa políticament, s’haja despolititzat la cultura. Potser n’estan farts i volen desinhibir-se. Segurament per això el que s’estila allà ara no està molt polititzat, però nosaltres venim a fer la nostra i els catalans fan la seua.

—També hi ha qui diu que tota música feta en català és política…
—A. G.: Jo en sóc un perquè, desgraciadament, la situació que vivim lingüísticament i culturalment fa que qualsevol que cante en català, cante el que cante, faça militància en defensa de la llengua. Cal assumir que som una llengua que no és poderosa, que no tenim un estat darrere que ens done suport, que vivim una situació de minorització, de diglòssia, i que només utilitzar-la ja és defensar-la.

—Creieu que l’escena al País Valencià té bona salut?
—A. R.: Sí, molt bona. De fet, hi ha una cosa que ho demostra: hi ha moltes dones fent música. Quan jo vaig arribar ací, hi havia pocs projectes, però ara vas als premis Ovidi i quasi tots els guanyadors són dones. Això és un senyal molt bo, a banda la quantitat de projectes que ixen, que també dóna molta vida a l’escena i fa que la indústria i la cultura musical puguen créixer i desenvolupar-se millor.
—A. G.: La situació, artísticament, musicalment, i pel que fa a propostes, és molt bona, però cal més públic, que és el que sempre ens ha faltat. Pocs projectes atrauen l’atenció de molt de públic, i molts projectes interessants no tenen eixa capacitat d’arribar. Estaria bé que hi haguera més oportunitats per a més projectes que no tenen tanta repercussió i sí que la mereixen.

—Parleu de bregues polítiques i culturals, però també d’íntimes i personals. En quin sentit?
—A. G.: Les meues merdes i les meues cabòries estan en les lletres, i en el procés de composició del disc vaig tindre una petita crisi emocional. Tenia la sensació que estava en brega amb mi mateix i això es veu en moltes lletres del disc, que són prou fosquetes i depressives, si vols. “Brega” em semblava una paraula que podia utilitzar en els dos vessants, en el polític, social, cultural, i també en el personal. Sóc d’una generació que ja anem fent quaranta anys, la gent té fills, ja comencen a eixir les tecles dels excessos de la joventut, i al meu voltant ha coincidit que hem estat en brega molts amics meus i jo amb nosaltres mateixos, i això m’ha inspirat.

—A la cançó que dóna nom al disc dieu una frase que podria ser la definició de tota una generació: “impossible ser feliç al lloc més bonic del món”…
—A. G.: Eixa frase és robada directament d’una pel·lícula de Sorrentino, que és Parthenope. Em va impressionar molt perquè definia prou bé l’estat anímic en què jo m’havia trobat, però també definia molt bé això que dius, que vivim en el rovellet de l’ou, però és un paradís del qual ens deixen gaudir poc. Se’l van quedant quatre que tenen diners i a la gent d’ací no ens deixen res. Tenim la millor terra del món, el millor producte, el millor clima, i al final som tots uns pobres desgraciats que no ens podem comprar ni una casa.

—Teniu tres col·laboracions al disc, potser una d’especialment esperada pels fans, la de Panxo de Zoo. Veieu possible una retrobada del grup?
—A. G.: No en tinc ni idea. Això cal preguntar-ho a Panxo, que és qui va decidir que ho deixàvem [riu]. I és el que decidirà, si en algun moment vol, que tornem. Però, de moment, eixa possibilitat no és damunt la taula.
—A. R.: Eixa decisió es va prendre per alguna cosa i cal donar-li temps, perquè, si no, tot va tan ràpidament que ho deixes i tornes al cap d’un any i mig? No tindria sentit. No deixes espai no solament perquè la vida dels membres faça la seua, sinó també perquè el projecte respire, que ho necessitava.

—Entenc que no és casualitat que hàgeu fet la cançó “Rovellet de l’ou” amb Sandra Monfort, que també és de la Marina Alta, perquè és una crítica clara contra la saturació turística i l’especulació del territori, especialment en aquesta zona que tant en pateix. M’ha semblat molt encertat el concepte “horror vacui litoral”…
—A. G.: És allò que dèiem abans, que tenim un territori meravellós, però està explotat per quatre mans, que són els que en trauen profit. I jo, que visc a la Marina i les coses no m’han anat malament laboralment i econòmicament, no puc comprar-me una casa a Dénia, que és on m’he criat. Eixa cançó és feta perquè jo no puc comprar-me una casa [riuen]. L’altre dia va passar una cosa que em va fer especial il·lusió. Van fer una calçotada popular a Benissa per protestar per un projecte urbanístic que es carregarà un tros de la costa verge, i en la pancarta posava “Al rovellet de l’ou, mai en tenen prou”. La cançó havia eixit feia tres dies, i eixe col·lectiu que lluita per la defensa del territori, perquè no es turistifique més encara la nostra zona, ja havia agarrat el lema de la nostra cançó com a lema seu. Que la gent la faça seua i la porte a eixe terreny em fa molt content.

—Recentment, a més, veiem molts atacs a la llengua, especialment en l’educació. Ara volen eliminar del currículum de l’assignatura de català els autors no nascuts al País Valencià. Seguint aquesta norma, no podrien ni explicar el Llibre dels fets de Jaume I perquè no és nascut ací…
—A. G.: No, però ja s’ho farien venir bé per a dir que realment va nàixer ací. És vergonyós el govern que tenim i la política lingüística que té. És un govern antivalencià que ni tan sols s’amaga de voler arraconar la llengua i minoritzar-la més encara, la menyspreen totalment. El fet que no es puguen estudiar autors catalans a batxillerat és demencial. O que vulguen declarar Alacant zona castellanoparlant, o la consulta per la llengua que van fer… Són tot agressions a la llengua. Retallar el pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que té collons que nosaltres ara hàgem de defensar-la, perquè en el seu moment no volíem ni que es creara. Evidentment, estem totalment en contra de la política lingüística del govern, i del govern en general.

—Tornem a Malifeta. Vau fer una presentació prèvia a l’estrena del disc en un lloc secret. Per què vau triar aquest format?
—A. R.: Fer la festa va ser com una manera de compartir el llançament amb els fans i també amb els nostres amics, i de fer alguna cosa que passara en la vida real. Ara, el llançament d’un disc queda relegat a un post, a dir que ja és a les plataformes, però eixe dia no passa res. Jo seria a la meua oficina o al meu sofà, i els meus companys serien lluny i no es compartiria eixa experiència.
—A. G.: Exacte, no estem ni junts quan ix el disc.
—A. R.: Fer una festa va ser una manera de regalar-nos eixe moment junts. Vam trobar un lloc secret a la zona de Russafa, més vinculat a l’escena club. El disc és prou electrònic i molts temes van cap al tecno, i és un espai que nosaltres ocupem de festa. La gent convidada no va rebre la ubicació fins vuit hores abans, que és una manera comuna de les festes clandestines o de les raves, un circuit que també ens agrada, i volíem reproduir eixa sensació per als fans. Va ser una experiència diferent, que tenia una part de morbositat pel punt exclusiu i secret. No estem acostumats a fer coses secretes perquè ara tot es comparteix i tot el món vol dir on és i què farà. Això era com “no digues res, només és per a tu, no ho compartisques”.

—Em sent malament de no haver-hi pogut anar…
—A. R.: No passa res.
—A. G.: A la pròxima. Va estar molt bé.
—A. R.: Sí, jo ja idealitze…
—A. G.: Ja vols fer-ne una altra, no?
—A. R.: Sí, crec que seria súper mantenir la Malifeta Party Club.
—A. G.: Estaria molt bé, en podríem fer una cada any.
—A. R.: Sí, o d’aniversari, i convidar col·lectius. Tu no et preocupes, Arnau. Jo ja ho tinc tot clar [riu].
—A. G.: Jo “sí a tot”. No donava ni un duro per la festa, però la veritat és que vaig eixir-ne supercontent i ho agraïsc molt a Ana i a Pxllt, que hi van treballar molt.

—Voleu afegir-hi res?
—A. R.: Que ja hem anunciat el cartell amb les primeres dates i tenim moltes ganes de presentar-lo en directe. La gira està repartida pel País Valencià i Catalunya.
—A. G.: De moment.
—A. R.: De moment. Enguany és l’aposta per a eixir a Catalunya, sobretot, que és el territori més proper a conquerir.
—A. G.: Conquerirem Catalunya de sud a nord.

—I al Matarranya?
—A. R.: M’encantaria, em faria molta il·lusió. Jo seria molt feliç i sé que el meu pare, amb això, es mor.
—A. G.: Arribarà, segur.

El mànager de Bonet li va proposar que Borja Penalba l’acompanyara en la guitarra perquè el seu company de sempre, Lautaro Rosas, no podia. I allà es va encendre una guspira de complicitat que no els ha abandonat, i que els ha fet col·laborar en discs i en gires. Avui, a Sueca, tan a prop de la casa de Joan Fuster, han volgut retornar a Sueca una part de tot el que ha germinat entre tots dos.

I a més, han interpretat quatre peces a partir de poemes de Fuster per iniciativa de qui era director general de l’Institut Valencià de Cultura, Abel Guarinos. Dues són inèdites: “No tenir-te” i “Els ulls”, i les altres dues, “Escampadissa” i “Criatura dolcíssima”.

Quim Carandell (veu i guitarra), Gabriel Bosch (guitarra), Andreu Galofré (baix), Pau Esteve (piano i teclats), Lluc Valverde (saxo i clarinet) i Roger Cassola (bateria) ens reben en un local d’assaig en un punt indeterminat de Barcelona. L’entrevista avança com una conversa entre amics: les intervencions es trepitgen, els torns de paraula es disputen i les bromes apareixen amb naturalitat.

—És el quart LP en sis anys. Quina creieu que és la clau per a ser tan prolífics?
—Pau Esteve [P.E.]: El bagul de les cançons [ho diu mentre mira a Quim Carandell].
—Quim Carandell [Q.C.]: Que treballem molt i ens agrada, perquè també hem publicat tres EP més perquè ens venia de gust.
—Gabriel Bosch [G.B.]: I per no avorrir-nos de fer sempre el mateix concert, ara tenim un nou al·licient!
—Roger Cassola [R.C.]: La necessitat.

—Ser tan productius és l’única manera de guanyar-se la vida amb la música en aquest país?
—Q.C.: Jo no diria que és l’única. Hi ha gent molt prolífica, com la Mushkaa, que publica un disc cada any, i d’altres, com els Figa Flawas, que fa dos estius que funcionen a màxim rendiment amb una cançó nova cada estiu.
—P.E.: És la que tenim nosaltres. Potser un altre grup pot fer-ho amb només cinc concerts i nosaltres n’hem de fer cent. Però així estem molt bé, tampoc és una gran càrrega. Treballem molt, però no ens explotem. És una feina que ens agrada i que funciona.

—Heu treballat en aquest disc mentre encara éreu de ronda presentant l’anterior. Com ha estat treballar a dues velocitats?
—Q.C.: A veure, tenim les neurones fregides! Aquest estiu, hem agraït molt tenir el directe tant per la mà i anar tant de memòria, perquè ens l’hem passat tot treballant de dilluns a divendres a l’estudi i el cap de setmana fent concerts. Realment, la bicefàlia era extrema! Com que els concerts anaven sols, podíem pensar més en el disc. Però ha estat cansat mentalment.

—Fins ara, heu mantingut una trajectòria clarament ascendent. Això fa que cada nou llançament tingui més expectació. Noteu aquesta pressió?
—Andreu Galofré [A.G.]: No ens sentim gaire pressionats. Potser el moment de sentir més la pressió és ara, quan ja pensem en el següent disc, perquè aquest anirà molt bé. Quan començàvem a escoltar les cançons que proposava el Quim, ja vèiem que eren molt bones. Ho hem de fer molt malament perquè el disc no vagi bé.
—Q.C.: Noto uns nervis saludables, és a dir, l’emoció de com serà la rebuda. Des del primer avançament anàvem molt confiats, però va funcionar molt millor que no ens esperàvem. Tots els avançaments han superat amb escreix les expectatives que teníem. Una mica al contrari que l’anterior disc, que potser anàvem més exigits i pressionats, i que va funcionar, però tampoc va ser un abans i un després. Ara sembla que cada nova cançó que surt, la gent la compra, i cada vegada hi ha més gent nova que se suma al nostre carro.

—La portada sembla inspirada en el Let it be dels Beatles combinat amb el pop-art d’Andy Warhol.
—Lluc Valverde [L.V.]: La idea era destacar les individualitats de cada integrant i fer una cosa que no havíem fet mai encara, que és presentar-nos individualment. En la mateixa línia, cada videoclip del disc també presenta un dels integrants del grup.
—R.C.: El disc té una voluntat més pop i suposo que l’exposició és una part necessària del pop.

—Parlant de pop, el primer avançament, “On t’has ficat aquesta nit?”, podria ser perfectament la cançó de l’estiu.
—Q.C.: Sí, una llàstima que la publiquéssim a l’octubre [riuen]. Mala jugada! L’estiu del 2010 ha quedat en els nostres caps com un anunci d’Estrella Damm, amb un ukelele sonant, un redoblament de bateria i una nit infinita plena de possibilitats.

—Bona part de les cançons del disc tracten directament o tangencialment sobre el desamor i les ruptures. Era una cosa buscada?
—Q.C.: Sí, però gairebé tots els discs que es fan són més de desamor que no d’amor. Sobretot, en el circuit més pop: el disc del Bad Bunny també és un disc molt més de desamor que d’amor, el de la Rosalia… Les desgràcies donen molt més arguments que les alegries!

—Abans del disc, heu reconegut que un dels objectius era millorar les balades. N’heu quedat satisfets?
—Q.C.: Les balades no ens funcionaven en els discs, però sobretot no ens funcionaven en els directes. Per resoldre-ho, hem aplicat l’estratègia evolutiva dels animals invertebrats: en lloc de tenir poques cries i cuidar-les molt, hem produït moltes balades confiant que alguna funcionaria, ens atreviríem a tocar-la en els concerts i arribaria fins a l’estiu vinent.

—Tanqueu el disc amb una balada que relata l’experiència en un concert de la Mushkaa.
—Q.C.: És un homenatge amb la crònica del dia que la Mushkaa estrenava el disc Sexysensible. La Mushkaa m’agrada molt. Hi va haver una època que no em sortien gaires cançons i li vaig traduir i adaptar alguna que ella té en castellà. Quan ella les va escriure, tenia disset anys, i jo, quan les adaptava, vint-i-set. Llavors, canviava algunes situacions. Em va ajudar molt en aquell moment.

—La cançó “Xavier, el tècnic de so” la dediqueu al vostre tècnic, Xavier Miñarro. Com sorgeix la idea?
—P.E.: Quan fas les proves de so abans de qualsevol concert, has de tocar quan t’ho demana el tècnic… però nosaltres som uns pesats i sempre toquem quan no és el moment! Llavors, quan el Xavier ens demanava de provar les veus, el Quim cantava la tornada de la cançó. El que no sé és en quin moment vas decidir que això podia ser una cançó! [Mira a Caradell.]
—Q.C.: Des del principi! Tenia una tornada enganxosa, això és indiscutible, i a partir d’aquí es tractava de trobar-li una història. Va sortir molt natural i em va semblar graciós, això de parlar del grup i del tècnic de so fent una mica d’autoreferència. És una cançó que, pensant en els concerts, ve de gust.

—A “Avui hem quedat a les quatre” heu col·laborat amb Pau Vallvé. Com ha estat l’experiència?
—R.C.: Molt bona. És graciós, perquè en aquest disc també hem treballat amb altres productors, com el Santi García d’Ultramarinos, i el Pau Vallvé ens va dir que esperava que no ens canviessin gaire les cançons i que no traguessin l’essència de la Ludwig… I ell va agafar la cançó que li havíem proposat i va fer el que li va donar la gana! Però va quedar molt bé i estem molt contents.
—Q.C.: Volíem fer balades i vam anar a buscar el millor autor de balades de Catalunya, l’autor del pop més ensucrat de Catalunya. A més, la cançó té la particularitat que quan l’escrivia ja ho volia fer imitant el Pau Vallvé: amb estructures molt repetitives, cicles molt curtets, com un bucle de pensament que va avançant, avançant, avançant… I, aleshores, ja que li havia copiat la cançó, doncs vam pensar que seria bona idea que la produís ell.

—Parlant de col·laborar amb altres artistes, fins ara no heu col·laborat amb ningú en els vostres discs. Per què?
—G.B.: Les col·laboracions són una cosa molt d’entitats artístiques formades per una persona o dues, o de rapers que s’uneixen i escriuen algunes estrofes cadascú… En grups com el nostre es fa una mica menys orgànic. També, com que no ens ha calgut per arribar a nous oients, no les hem arribat a fer mai. Ara, si en algun moment comencem a baixar gaire, ja trucarem a algú!

—Us n’han ofert?
—Q.C.: Sí. Hem dit que no i ens han dit que no. Ara, preferim no dir noms.

—“Tal dia farà un any” és un homenatge a “Simple twist of fate” i “True love tends to forget”, de Bob Dylan.
—Q.C.: No és un homenatge… És un robatori! [Entre rialles.]

—Us emprenya que els periodistes sempre busquem aquests mateixos referents? Dylan, Pau Riba, Bruce Springsteen…
—L.V.: Té poc sentit enfadar-se, perquè és la vostra feina…
—G.B.: Fa uns anys sí que en renegàvem una mica, d’això…
—L.V.: Crec que per manca de personalitat. Si tens les coses clares, vas fent i entens que els mitjans han de racionalitzar les coses per poder explicar-les.
—P.E.: Personalment, no tinc cap problema que ens etiquetin. Evidentment, si diguessin alguna cosa que no té cap sentit, potser sí.
—Q.C.: Els nous Donald Trump! [Riuen.] Si no volguéssim que ens etiquetessin així, podríem no haver fet uns homenatges tan clars com els que hem fet fins ara.

—També heu estat col·locats com les cares visibles del retorn a la primera línia mediàtica de l’escena rock, després d’anys de domini dels sons urbans i llatins.
—R.C.: L’escena sempre ha existit, però sí que és veritat que potser els programadors s’atreveixen més a programar aquesta mena de música a partir de nosaltres, perquè veuen que funciona. Però els grups sempre han existit, i amb molta qualitat.
—P.E.: Cada generació que arriba vol trencar amb l’anterior, per això la història de la música sempre és oscil·lant. Ara ve una cosa i se’n va una altra. Ara, pel que sigui, potser arriba un cert canvi generacional i això fa que canviïn els gustos. Suposo que tenim sort perquè nosaltres ja hi érem.
—Q.C.: La guitarra no ha passat mai de moda. Veig molt interessant el que deia el Roger, que potser ara es torna a apostar per aquest tipus de grups, però dir que les guitarres tornen és tenir una mirada molt superficial. Hi ha molts grups, com per exemple els Power Burkas, que fa molts anys que toquen la guitarra i que han fet grans cançons.

—Aquests darrers mesos, molts grups catalans d’èxit han anunciat que plegaven: Oques Grasses, Zoo, la Fúmiga, Roba Estesa, anteriorment Manel… Per què creieu que passa?
—P.E.: Totes les coses tenen un cicle vital, és normal. No tots els grups duren per sempre, alguns duren més que uns altres, alguns duren tota la vida, alguns duren un any…
—G.B.: Fa uns anys que només pots viure de la música si fas concerts. És una vida que desgasta força. En canvi, els Pets, per exemple, han pogut viure de la música quaranta anys perquè s’han forrat venent discos i potser no s’han hagut de trencar tant l’esquena fent gires cada estiu.
—A.G.: La notícia és que els Pets realment fa quaranta anys que s’hi dediquen. La normalitat és que no passi.
—R.C.: També és cert que cada grup ho deixa per motius diferents. Roba Estesa no ho han deixat pel mateix motiu que Txarango, per exemple.
—Q.C.: Catalunya és molt petita i s’ha de filar molt prim perquè la pots gastar en un estiu… I haver-ho fet tot i haver tocat sostre. És cert que això no és tan cosa nostra com dels nostres mànagers, que ens fan anar pels llocs i decideixen quin preu tenim. Però cal ser conscient que aquesta ha de ser la nostra feina per a la pròxima dècada, si fem les coses bé. Això ens dóna una responsabilitat de no posar encara la cinquena i anar més a poc a poc.

Segons els organitzadors, el fet que hi hagi prop de quaranta conjunts nominats reflecteix la diversitat i la riquesa de l’escena actual. Els guardons s’entregaran en una doble gala el 25 i 26 de març a Auditori de Girona, on també es lliuraran premis especials a Artur Blasco, Sílvia Pérez Cruz, Josep Carreras, Ignasi Terraza, Raquel García-Tomás, Sopa de Cabra, Lax’n’Busto i Lluís Cabot.

La primera volta es va tancar amb 28.372 vots únics autentificats, un 54% més que l’any passat, i en la segona s’han registrat 56.480 vots. La tercera i última volta ja és oberta al web i es podrà votar fins al 8 de març. Els guanyadors de la votació popular i els premis Enderrock de la crítica es faran públics a la gala.

Enguany, la Gala 440 de Clàssica i Jazz es farà també a l’Auditori de Girona, el dia abans de la gala de música popular. Els nominats finalistes s’han anunciat a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm de Barcelona, en una festa presentada per Albert Roig amb actuacions de Maig, EnMatu, Minova i Au Rora.

El director editorial d’Enderrock, Lluís Gendrau, ha destacat que la votació popular permet constatar quins grups connecten més amb el públic i percebre l’evolució generacional dels gustos. Ha qualificat l’edició d’enguany de molt repartida, amb equilibri entre artistes consolidats i emergents, i ha afirmat que l’escena musical viu un moment de bona salut, tant en producció com en qualitat i diversitat.

Entre els reconeixements especials, es distingeix Artur Blasco per la tasca de recuperació de l’acordió diatònic al Pirineu; Sílvia Pérez Cruz pels trenta anys de trajectòria; Sopa de Cabra i Lax’n’Busto per la seva aportació al rock i al pop-rock en català; i Òscar Dalmau amb el nou premi Enderrock de llengua i música.

En l’àmbit de la clàssica i el jazz, Josep Carreras rebrà el premi Enderrock 440 d’honor 2026; Ignasi Terraza, el de trajectòria; i Raquel García-Tomás, el de millor compositora.

L’arquitectura icònica del Walt Disney Concert Hall, amb la façana corbada d’acer inoxidable, ha emmarcat el debut de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau als Estats Units. L’estrena ha estat doble, perquè aquesta és el primera vegada que el prestigiós director veneçolà ha dirigit –sense batuta ni partitura– la Missa solemnis, una obra magna del repertori simfònico-coral que exigeix una preparació rigorosa i un alt grau de compromís per part de tots els intèrprets.

Considerada una autèntica catedral sonora, la Missa solemnis revesteix una gran complexitat tècnica. De fet, el mateix Dudamel l’ha definida “el sant grial del repertori simfònic”. “L’obra en si és increïblement difícil, amb exigències impossibles per als cantants, per a l’orquestra i per al cor, cosa que crea aquesta sensació aclaparadora”, escriu el director al programa de mà dels concerts.

Arribar fins aquí ha comportat mesos de feina intensa, en què el director de l’orfeó ha guiat els cantaires, que també han rebut formació específica per a encarar el debut a Los Angeles. En total, 123 veus –96 de l’orfeó i 27 del Cor de Cambra– s’han preparat durant mig any, des del mes de setembre.

La partitura acompanyada per les veus de tots dos cors i la música de la LAPhil es va sentir per primera vegada divendres a les 20.00 (hora local). L’estrena a l’auditori es va acabar amb una intensa ovació de més de sis minuts després del darrer moviment de l’Agnus Dei.

Ara, superat l’equador dels concerts, novament la resposta de la platea ha demostrat la mestria de Gustavo Dudamel, de la filharmònica i de tots dos cors del Palau a l’hora d’interpretar la Missa solemnis. Perquè, novament, els aplaudiments han tornat a omplir l’auditori del Walt Disney Concert Hall.

El concert d’ahir, a més, va tenir sorpresa incorporada per als cantaires de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra. El cantant del grup Coldplay, Chris Martin, va assistir a la Missa solemnis i després del concert va anar a saludar-los i felicitar-los acompanyat del director veneçolà.

Queda encara fer l’últim dels concerts abans d’agafar el vol de tornada a Barcelona (serà avui al migdia, hora local), però al Palau de la Música ja han fet una primera valoració. En total, quan hagi sonat el darrer acord, més de 6.000 persones hauran sentit la Missa solemnis dirigida per Gustavo Dudamel amb les veus dels dos cors catalans. És un ple absolut, amb les entrades per al trio de concerts al Walt Disney Concert Hall exhaurides des de fa unes quantes setmanes.

Combinació guanyadora

El director de l’orfeó, Xavier Puig, ha admès que interpretar la Missa solemnis és una “prova de resistència” per a un cor, i que fer-ho tres dies consecutius és “un autèntic tour de força per a qualsevol agrupació”. Per també ha subratllat que tant l’orfeó com el Cor de Cambra ho han superat amb nota.

“Estem molt orgullosos d’aquesta combinació entre l’orfeó, que és un cor vocacional que hi posa tot l’entusiasme, i el Cor de Cambra del Palau, que és professional”, ha dit Xavier Puig. “I aquesta unió d’entusiasme, professionalitat i tècnica crec que és la combinació guanyadora per a aquesta Missa solemnis amb el mestre Gustavo Dudamel”, ha subratllat.

A més, Puig concreta que aquesta és una fita històrica per partida doble. Perquè a més del debut de l’Orfeó Català als Estats Units, a ell li agrada dir, dels concerts de tots dos cors a Los Angeles: “Són històrics perquè els recordarem tota la vida.”

Com a avantsala dels concerts als Estats Units, l’orfeó i el cor ja van donar veu a l’obra de Beethoven el novembre passat, en tres concerts dirigits per Puig que es van fer al Palau, a Sabadell i a Terrassa. Tot i que l’orfeó té un vincle especial amb la Missa solemnis –en va fer el primer enregistrament el 1927– feia 63 anys que els seus cantants no l’interpretaven. El Cor de Cambra, per la seva banda, ho havia fet a final del 2015 a Provença.

El trio de concerts en què els cors del Palau s’han unit a LAPhil s’emmarquen dins l’última temporada del director veneçolà al capdavant de la Filharmònica de Los Angeles. Després de disset anys, al setembre Gustavo Dudamel assumirà el càrrec de director musical i artístic de l’Orquestra Filharmònica de Nova York.

Gustavo Dudamel, que dirigia per primera vegada la Missa solemnis de Beethoven, ha descrit la trobada com a “única” i ha destacat “la bellesa de la música i la unió entre cultures” que ha permès la col·laboració. El públic de la sala i el mateix director veneçolà han reconegut l’alt nivell dels cors catalans. Dudamel ha anunciat que repetirà la col·laboració en el futur i els ha convidat a formar part de la interpretació de la vuitena simfonia de Mahler amb la LAPhil.

La relació especial de l’Orfeó Català amb la Missa solemnis

L’obra de Beethoven ha estat sempre una peça emblemàtica per a l’Orfeó Català, que va ser el primer cor del país a interpretar-la, el 1927, dirigit per Lluís Millet. Aquell desafiament va culminar en tres concerts i una gravació per a ràdio i per a disc commemorant el centenari de la mort del compositor. L’any 1962, Millet va dirigir la darrera interpretació de l’obra per part de l’orfeó. Ara l’han tornada a cantar, més de noranta anys després, sota la batuta de Dudamel i acompanyats de la LAPhil a Los Angeles.

Amb més de 125 cantaires, l’Orfeó Català ha preparat la Missa solemnis durant mesos, amb assaigs i actuacions públiques dirigits per Xavier Puig i amb el suport de l’Orquestra Simfònica del Vallès.

El 27 de març pujarà a l’escenari de la Rambleta (València) per oferir al públic aquestes cançons noves, i el 9 de maig serà el torn de Barcelona, amb un concert a la Sala Apolo 2.

—D’on ix aquest Romàntic Dimoni?
—Naix d’un procés meu personal i d’una necessitat de crear des d’un altre punt, buscant un lloc més honest per a mi, més íntim i més cru. També d’eixa necessitat creativa i del no-estancament. Després de tants anys fent música, és molt fàcil caure en aquest estancament que intente d’evitar, i per això he hagut de crear tot aquest nou món.

—En la darrera entrevista que vam fer, abans del comiat dels Smoking Souls, ja em vau dir que teníeu algunes cançons…
—Abans d’acabar amb els Smoking, ja feia uns quants mesos que treballava amb eixes cançons. Ha sigut un procés d’uns dos anys de recopilació d’idees i de trobar cap on volia anar pel que fa a la producció musical. Hem fet un procés d’investigació amb el Joel Gilabert [productor], d’intentar trobar el so que volíem i que se separara del so que jo havia fet durant els últims quinze anys.

—I com ha estat la rebuda d’aquest nou projecte?
—Tenia molta incertesa, perquè el meu públic sempre ha sigut molt fidel al que hem fet amb els Smoking. Jo ara aportava un nou espai i no sabia gaire bé quina seria la resposta. Crec que ha sigut molt positiva, en el sentit que la gent ho ha vist com una continuació del que feia, perquè al cap i la fi és una nova banda de rock. Té un format clàssic, amb quatre persones. Jo sóc el qui dóna la cara, però açò és un grup, i la meua essència hi és com a persona que ha creat eixos nous temes.

—Qui més hi ha darrere de Romàntic Dimoni?
—Hi ha Jota a la guitarra i sintetitzadors, Cris al baix, i Luis a la bateria. És el format que he gastat sempre, que per l’estil que faig és el millor.

—Us heu presentat com a “terrorista tendre”, com expliqueu eixe concepte?
—M’agradava molt el concepte davant un món que cada vegada és més hostil. Hi ha molta crispació en l’ambient, i la tendresa no sols com a acte íntim, sinó com a acte col·lectiu, és una bona manera de lluitar contra eixa situació que vivim. Si no ens ajuntem, ens respectem i anem tots cap a un mateix camí, ens serà difícil lluitar contra tots eixos monstres que vénen i que cada vegada són més prop.

—Tendresa, introspecció, intensitat, amor, col·lectivitat, cura… Són elements que viuen en aquestes cançons…
—Sí, tot gira entorn d’això perquè, lamentablement, el món és cada vegada més lleig i més fred. En aquest disc, i en la música en general, el que busque és ajuntar-nos. La música és una disciplina que encara té eixe poder, que la gent quede en un lloc per anar a fer alguna cosa en comú, que és escoltar música i sentir emocions. Cada cançó parla de la realitat des d’un pessimisme, però sempre hi ha un punt de llum que ens dóna una miqueta d’esperança. També perquè sembla que, per no res, el món s’acaba i no, demà el sol eixirà igual i hem de ser-hi, hem de continuar i hem de lluitar pel que volem.

—La primera cançó, “La voràgine”, parla de trobar un refugi. On el trobeu?
—Eixa cançó és un homenatge a les persones que tens a prop, eixa gent que malgrat tot està al teu costat. Quan tu no eres capaç ni de creure en tu mateix, sempre hi són i ells creuen que pots eixir del pou en què estàs clavat.

—Heu treballat amb la vostra parella en aquest projecte. Com ha estat?
—He tingut el gran honor de poder treballar amb l’Helga Ambak, que m’ha ajudat moltíssim a construir tot aquest univers. Ella, amb el seu art, ha dirigit tot el Romàntic Dimoni. Hi havia una sinergia molt forta, perquè des de la intimitat eixien coses, i això s’ha vist reflectit. El vestuari, els videoclips, el disseny… Hem treballat braç a braç i ha sigut una gran sort.

—Us he de preguntar per “Col·lapse”, que és una cançó colpidora, però també esperançadora. Què teníeu dins quan la vau escriure?
—M’alegra molt que t’agrade eixa cançó, perquè per a mi també és de les especials del disc. Naix de quan ens va passar a tots aquella situació superestranya de l’apagada. Llavors estava en ple procés de creació, i em va inspirar. Aquell dia va ser un dels més estranys de la meua vida, supose que per a molta gent també, perquè tenies la sensació que, de sobte, el món com el coneixem havia desaparegut durant unes hores. Ja no ens podíem comunicar com ens comuniquem en les xarxes socials, trobaves a faltar coses, però al mateix temps sorgien altres coses que semblava que estaven amagades en algun lloc de dins nostre, com anar a buscar els teus.

—Com ho vau viure?
—Recorde que era a casa i vaig anar a buscar els meus pares, i a la vesprada vaig anar a buscar els amics, que feia molt de temps que no ho feia. Vaig estar amb l’Helga, també. Caldria desconstruir tot això i fer un passet enrere per adonar-nos que hi ha molta humanitat fora d’aquest món de la tecnologia i d’això que ens ha fet estar sotmesos a un món que ens bloqueja certes emocions que en aquell moment a mi em van sorgir. Eixa cançó naix d’eixe col·lapse que, d’alguna manera, anhelava, i sentia que darrere de tot eixe món en què hem crescut s’amaguen coses molt més humanes.

—Supose que serà una pregunta difícil de contestar, però amb quina cançó del disc us quedaríeu?
—Sí, és complicat, però em quedaria amb “Aurora Roja”, perquè parla de l’ancianitat, d’una situació que vam viure a casa amb la meua àvia. És molt trist quan una persona ja entra en decadència, però, al mateix temps, va ser molt bonic perquè la família era allí, i la seua gent, a la qual sempre ha cuidat, també.

—A més, és una de les col·laboracions del disc…
—La vaig cantar amb Martín [Tarrasó] i va ser increïble. He intentat buscar gent molt propera a mi i artistes que admire molt. No volia buscar eixa tendència de màrqueting, de fer col·laboracions perquè em portara números. A banda que aquesta gent són artistes ja molt reeixits i molt grans, volia que ells sentiren que volien cantar amb mi, que no ho feien per compromís o perquè hi havia un interès darrere. Tant amb Martín, com amb Míriam [Laborde], Anna Millo i Toni Carrillo, ha sigut molt fàcil. Tots quatre, al segon, eren dins. Els vaig passar el tema i no havia de dir-los res, se’l van fer seu.

—Primer moviment sembla que indica una continuïtat, com us projecteu?
—Esperem. Sóc una persona que no sé mantindre secrets. Intente que hi haja un poc de misticisme i misteri, però ja li pose al primer disc Primer moviment, insinuant que n’hi haurà més. Tot ve donat perquè, com que és un disc conceptual, sempre tinc la sensació –que crec que és bona, perquè si no s’acabaria tot– que em queda alguna cosa a dir que se m’ha quedat fora, o que no he caigut en parlar sobre un tema o d’un altre. Tant de bo poder fer un segon moviment. La meua idea és fer-ne tres. Però bé, la vida dirà.

—Ja em vau dir que no podíeu no fer cançons…
—Sí, és com que m’avorrisc. Tots omplim el temps amb moltes coses, passa que jo he convertit la música en la meua feina, i hi ha moltes voltes que cree per fer camí. També em dóna l’oportunitat d’expressar els meus enutjos, les frustracions, les coses que sent. La música és un espai on pots performar tot això que vius. I, per a bé o per a mal, sempre estic amb el cap en el següent disc. M’ho prenc com una sort, de poder continuar fent música, i com un joc que em permet d’expressar-me.

—És una sort, la gent que teniu eixa capacitat creativa…
—Tots creem. Pareix que tot recau en els artistes, però pense que, ostres, qui cuina és un creador, qui fa entrevistes bones és un creador, qui treballa a l’obra és un creador, i depèn de l’amor i l’energia que hi poses, les coses ixen d’una manera o d’una altra. Tots creem constantment, passa que la música té eixe punt de bellesa o de poder de comunicació que arriba a les persones d’una altra manera. Si no creara això, faria horta.

—De fet, ja en feu, no?
—Sí, és la meua segona faena, o el meu segon passatemps. Quan regue, quan abone, quan tire fem, sent que cree, igual que quan faig cançons i les munte, com un puzle. Jo anime la gent que cree sense por, sense barreres. T’agrada dibuixar? Dibuixa. T’agrada tocar el piano? Doncs toca’l, encara que estiga malament. O t’agrada plantar i se t’ha mort la planta? És igual, planta’n una altra. Creant també fas vincles amb unes altres persones i és una manera d’unir-nos. Tot hi és perquè estiguem units.

—El 27 de març presenteu Romàntic Dimoni a la Rambleta, teniu ganes de tornar a pujar a l’escenari?
—Sí, després de quasi un any sense fer concerts, torne als escenaris i he de dir que feia molt de temps que no en tenia tantes ganes. Per a mi, açò és com començar una etapa nova i és sentir eixa emoció de les primeres voltes. Tinc moltes ganes de compartir eixes cançons i de saber com connectaran amb la gent que vinga a veure’m.

—I què en podem esperar?
—No pretenc fer coses gaire ambicioses, en el sentit de ser notícia de res, sinó simplement transmetre emocions o el que puga fer eixe dia. Estem treballant perquè el concert respecte el so que té el disc, eixa energia. Intentarem que tinga algunes col·laboracions. I supose que també hi haurà el dimoni per allà [riu].

La festa dels 150 anys d’Estrella Damm disposarà de 20.000 entrades. Segons l’organització, a partir del 23 de febrer se’n podran comprar tres mil a un preu de 50 euros cadascuna. Les 17.000 restants es repartiran amb una promoció als bars i restaurants de Catalunya i Andorra.

150 anys. 8 artistes. 1 festa. I sona així.⁰Ens veiem el 16 de maig al Parc del Fòrum. pic.twitter.com/rWwk2sDbk0

— Estrella Damm Cat (@EstrellaDammCat) February 12, 2026

Compromís ha denunciat que aquesta exclusió respon a una “estratègia deliberada per arraconar la llengua, la cultura valenciana i la creació pròpia del territori”. El regidor Pere Fuset acusa el govern municipal d’utilitzar diners públics amb finalitats ideològiques i de practicar una “censura intolerable” que expulsa els artistes valencians d’un espai que històricament havia estat plural.

Segons la coalició valencianista, la deriva del festival ja té conseqüències visibles. Asseguren que el cicle ha perdut prop d’un terç del públic i que travessa una crisi “tant de model com de credibilitat”, marcada per la desaparició de grups locals i per la politització d’un esdeveniment que hauria de ser culturalment obert.

I de nou ZERO concerts en valencià.

https://t.co/r8lan7UpsV https://t.co/ClT3xkUnJP pic.twitter.com/AQ2N7ko6OC

— Pere Fuset (@perefuset) February 6, 2026

La regidoria defensa, en canvi, que la programació vol combinar grans noms internacionals amb talent emergent i reforçar el teixit empresarial cultural local mitjançant la participació de promotores valencianes. Tanmateix, l’absència sostinguda del català en l’oferta musical municipal torna a situar el debat sobre la responsabilitat de les institucions públiques en la promoció de la llengua.

Per a les entitats i sectors crítics, la qüestió va més enllà d’un cartell concret. Consideren que la invisibilització del català en espais culturals finançats amb recursos públics forma part d’una dinàmica de substitució simbòlica que debilita l’ecosistema creatiu valencià i dificulta la normalització de la llengua en l’àmbit musical.

NI UN SOL CONCERT en valencià a Vivers 2026.
L’Ajuntament de València esborra la nostra llengua i la nostra cultura dels escenaris públics. Això no és casualitat, és una decisió política.

Sense valencià no hi ha país. @AjuntamentVLC @mjosecatala https://t.co/ArO6fKx6Lk

— Joves ACPV (@jovesaccio) February 6, 2026

L’Ajuntament de València torna a menysprear als artistes valencians i la nostra llengua. No treballes a per a tots i totes les valencianes @mjosecatala? pic.twitter.com/cywlz0cJyD

— el COM (@PremisOvidi) February 6, 2026

“Pols a l’era” és el primer avançament del nou disc d’Obeses, l’ai al cor – DIÀSTOLE. El treball, encapçalat per Arnau Tordera, donarà continuïtat a l’EP l’ai al cor – SÍSTOLE, que la banda ha editat enguany. El grup va explicar que el format de publicació escollit respon a la voluntat de “donar més importància a cadascuna de les composicions” per reivindicar la música “en un temps de consum frenètic i impulsiu”, a més de fer “un retorn episòdic” després de sis anys sense publicar.

Nova ronda i presentació a Tona

El quartet també ha anunciat l’inici d’una nova ronda, que començarà el 16 de maig amb un concert a la Sala La Canal de Tona, el poble on es va fundar la banda ara fa més de quinze anys. Les entrades ja són a la venda.

Arrelada a l’esperit de la cançó compromesa i hereva de la tradició popular, la lletra apel·la directament al poble. En sintonia amb el llegat d’Ovidi Montllor, la peça no parla d’un retorn físic, sinó d’una presència constant: la d’una veu col·lectiva que ha resistit, que s’ha transmès de mà en mà i que continua viva malgrat els intents d’esborrar-la.

“Cantem per tu” vol ser un homenatge a les que han lluitat abans i a les que continuen ara, per la llengua, la terra i la llibertat. També representa una declaració de continuïtat. El “tu” a qui s’adreça la cançó es converteix en totes aquelles persones que han sostingut el país amb la cultura, la comunitat i la resistència.

La cançó fou produïda per David Rosell als estudis Can Pardaler d’Artés (Bages) i enregistrada el Nou d’Octubre del 2025. Musicalment, la peça combina una base de pop contemporani amb una melodia d’esperit festiu, i incorpora la influència del cant de batre valencià, veu tradicional lligada al treball de la terra i a la memòria del país. Tot plegat, sense perdre la identitat del grup.

El videoclip de “Cantem per tu” ret un homenatge a col·lectius i entitats del teixit social. Ha estat rodat en unes quantes localitzacions que simbolitzen la lluita col·lectiva al País Valencià: la Xara, Xaló (Marina Alta), Elx (Baix Vinalopó), Alacant, Castalla (Alcoià), València, els Ports, Castelló de la Plana, Catarroja (Horta Sud), Benimaclet i Alboraia (Horta Nord).

Hi han participat col·lectius i entitats del teixit social, cultural, educatiu i veïnal del País Valencià: Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Plataforma per la Llengua, el Tempir d’Elx, Famílies pel Valencià, Per l’Horta, Aplec de la Marina, Salvem la Vall, Casal Popular Tio Cuc d’Alacant, BDS València, Centre Social Bar Terra, No a la MAT, la Cosa Nostra, Associació Víctimes de la DANA, Jove Muixeranga de València, Grup de danses “Postisses”, CSO l’Horta, Assemblea Feminista de València, Entre Barris, Xarxa de col·lectius i associacions veïnals de València i Dimonis de l’Avern d’Alboraia, entre més.

“‘Cantem per tu’ és una dedicatòria oberta a totes les que han estat, són i seran. Perquè, mentre hi haja qui cante, ningú no se’n va del tot”, conclouen.

En una nota a la web de la iniciativa, s’explica que fa uns mesos els va arribar la notícia que el CEO de Spotify, Daniel Ek, havia invertit prop de set-cents milions d’euros a Helsing, una “empresa emergent armamentística alemanya que fabrica tecnologia militar amb intel·ligència artificial”. I argumenten: “En ple rearmament d’Europa, mentre continua el genocidi del poble palestí i creix l’extrema dreta, no podem tolerar que la nostra música contribueixi a la violència estructural i imperialista.” Per això, als Països Catalans han començat a organitzar-se, seguint l’exemple de la iniciativa basca Musikariak Palestinarekin, formada per cent seixanta-dues bandes que també insten al boicot col·lectiu a Spotify.

Així mateix, critiquen que la plataforma precaritza els músics perquè “paga només entre 0,001 i 0,003 euros per reproducció i beneficia especialment els grans artistes” i “desenvolupa i promou contingut generat amb IA, que vulnera drets d’autor i acumula milions de visualitzacions que no repercuteixen en artistes reals”.

—Els camins que elegim sona una mica filosòfic. Què heu volgut transmetre amb aquest nou disc?
—És qüestionar-me qui sóc, qui vull ser i d’on vinc per saber com arrelar-me a l’entorn que m’identifica. Vull fixar-me unes fites i propòsits que es desvinculen de la inèrcia social i marquen quines coses són justes, primer per a millorar com a ésser humà i, després, per a fer una proposta cultural –ja no dic únicament musical–, perquè la cultura pot aportar-nos més coses que la distracció, i que eixa reflexió puga ser compartida, que emissor i receptor puguem evolucionar i millorar l’entorn que ens toca viure actualment.

—També hi ha un punt de nostàlgia…?
—No ho sé… M’agrada analitzar tots els meus estímuls i aprofite molt la part motivacional, quan em sent més pletòric, per poder fer coses i donar sentit a projectes, però necessite la melangia. Intente buscar sempre l’equilibri. Potser no m’ho he proposat, però hi és de manera intrínseca i ho has notat.

—Actualment, us sentiu satisfet del camí que heu elegit?
—Ui, és difícil eixa pregunta, perquè sempre m’ha atret més allò que he vist al voltant meu que allò que sóc capaç d’aportar. La intenció i la necessitat, i també la manera de ser –intente buscar sempre la humilitat en tot allò que faig–, sempre tenen la necessitat d’un punt d’autoconfiança. No sé si és encertat o no, és el que sentia en aquest moment. Si hi ha alguna cosa que m’apassiona d’aquests projectes és que hi haja un moment d’espera de maduresa entre els discs anteriors i qui sóc actualment, que hi haja hagut una evolució, i parlar del temps actual. No són cançons que busquen únicament fer-te passar una estona, darrere porten un missatge que pretén servir d’alguna cosa més.

—Ja són dinou anys dedicats a la música. Us imagineu com haguera estat elegir un altre camí?
—No elegisc un camí com a tal, inicialment em deixe portar. Hauria pogut elegir un estil de música de conseqüència més majoritària, poder arribar a uns altres públics, però sempre he intentat ser com més sincer millor amb mi. La persona que hi ha damunt l’escenari és la mateixa que ara parla amb tu. Les meues precarietats i les meues il·lusions són les mateixes que intente transmetre. Això sí que és cert que és un camí elegit per a intentar ser fidel amb mi mateix. Em reconforta que les meues imperfeccions puguen polir-se a consciència i, si tinc algun encert, aprofitar-lo per a continuar fent coses. L’únic camí del qual puc estar més satisfet és no haver pervertit la intenció d’una proposta molt humil com aquesta.

—Com sempre, també reivindiqueu la llengua i la cultura, dos elements bàsics de la nostra identitat que sembla que no viuen el millor moment…
—Quan mires cap enrere et qüestiones si hi ha hagut cap bon moment. Matisant-ho i dit amb suavitat –i probablement pels canvis polítics que condicionen tant la convivència social i la manera de coexistir–, hi ha hagut moments amables. El prejudici davant la llengua i el respecte cultural, la diversitat identitària, sempre ha sigut un problema social. En aquest disc es tracten molt aquestes coses. Em considere una persona extremadament pacífica i m’encantaria tindre les eines per a fer teràpia de la situació i convèncer una part social que sempre fluctua entre els odis. És terriblement injust que a una persona se li prive la seua manera d’existir, de relacionar-se, la llengua que és fruit de l’evolució d’un poble. És un tret superimportantíssim, en un món tan globalitzat, mantindre aquestes arrels. Em considere molt terra. Els meus projectes també ho són. Certes reivindicacions, les necessite fer per plantar les orelles a la situació, però no per posar-hi més foc.

—…
—M’agradaria donar un sospir de calma, de relativitzar les coses, aprendre a defensar el criteri amb arguments, però amb molta educació i amb molta tendresa també, perquè no vegen que la llengua és una enemiga de la llengua convivent. Però la manipulació política i comunicativa condicionen molt l’opinió social. Si poguera fer alguna cançó que alleujara el pes, me’n donaria per satisfet. La situació és negativa. Intentarem revertir-ho, però no sé com solucionar moments tan complexos com els que actualment vivim, amb la pèrdua de possibilitats de convivència, com passa a Alacant o a València amb el tema de l’accent, o preguntant a les famílies si han d’elegir una llengua o una altra. Això és terrible.

—I la cançó d’autor, creieu que gaudeix de bona vitalitat?
—No.

—Encara troba el seu lloc?
—Ací tenim molt arrelat que la cançó d’autor és una cançó compromesa, probablement perquè venim d’eixa Nova Cançó hereva. On abans érem capaços de condicionar la veu popular, ara hi ha uns altres estils que han guanyat eixa posició. Però continuem sent persones compromeses i calen eixos missatges. M’he criat tota la vida escoltant cantants i la meua manera de ser depèn d’eixos referents que m’han ajudat a retroalimentar la meua opinió i m’han donat respostes quan no n’obtenia. Sense preguntes no hi ha respostes, i hi ha certs estils de música que obvien aquesta part tan imprescindible de l’individu. La societat actual té molts flaixos i viu moments delicats, i potser és perquè no ha reflexionat allò que toca. Tant de bo, siga per mitjà de la cançó, de la literatura o de grans referents polítics i cívics, puguem tornar a eixos estímuls en què vegem que la reflexió és més que necessària. Tant de bo aquesta proposta no fóra tan precària i tinguérem la possibilitat d’arribar a més gent. Silvio encara podria omplir-te un estadi, a la resta ens costa un poc més.

—“Les meues cartes a Olivier” va ser nominada a millor cançó als últims Premis Ovidi, en què van brillar les dones. Com veieu l’escena?
—L’escena és brutal en comparació amb la nostra història. Es presentaren vora tres-centes propostes, discs editats per any, com a mínim en aquests últims premis, només en valencià. És fantàstic veure eixa gamma brutal de possibilitats. Però l’anàlisi és que els cantants en llengua catalana no tenim una indústria o, si n’hi ha, és una pseudo-indústria. No tenim la possibilitat de diposar dels mateixos recursos comunicatius o la mateixa escena. El públic sempre ve condicionat i amb certa manipulació pels mitjans que denigren aquesta opció. Hi ha moltíssima gent que no coneix aquesta gran escena que avui dia se li proposa, i que hi és una miqueta reticent simplement perquè cantes en valencià.

—Quina és la cançó a la qual heu dedicat més estima?
—Quan pareixes una cançó, la fas amb la consciència que necessites contar alguna cosa, i totes tenen un moment i un per què. M’agrada molt d’aquest disc “Trobaràs una pàtria”, que defineix quina és la meua concepció de la pàtria i revela la importància de la història sobre el perquè d’aquesta sensibilitat identitària. M’agrada molt “Sort que et tinc a tu”, que és una cançó que es basa en cadascuna de les persones imprescindibles en la meua vida, és la meua manera de donar-los les gràcies. Apareix una reflexió pròpia en “No hi ha res de nou”, on definisc la meua manera de ser. Totes són, per a mi, importants.

—Heu continuat optant per Verkami per a finançar el disc: quins avantatges i desavantatges hi trobeu?
—Comence pels desavantatges. Ens fem terriblement pesats. Durant quaranta dies, intentem d’incentivar que la gent valore què fem. Ja n’he fet molts per mitjà del micromecenatge, és una necessitat pel context, perquè pràcticament la possibilitat de vendre un CD ja és quasi inexistent. Hi han col·laborat tres-centes persones i escaig, que en són moltes, i sense saber què els proposaràs confien en el teu projecte. La part positiva és que si el nostre projecte és ferm, ho és gràcies a la gent que d’ençà del primer moment ens ha mantingut. És una manera de consolidar eixa relació entre la proposta i el públic que t’acompanya. I és molt més romàntic imaginar que un projecte és viable gràcies al fet que hi ha algú a qui li interessa què fas. La part més bonica és sempre la gent. Sense el públic, aquesta feina no té sentit. M’apassiona fer concerts, però m’apassiona molt més poder cantar i empatitzar amb el públic. Aquestes serien les llums i les ombres de fer un micromecenatge. I la feina que ve ara d’enviar quatre-cents paquetets també és molt dura [riu], però la fem amb la gratificació corresponent per a tornar com a mínim allò que es mereix cada mecenes.

—També sou molt actiu a les xarxes…
—És molt difícil per a propostes minoritàries poder arribar a tindre seixanta, setanta, vuitanta concerts l’any si diàriament no piques pedra. No tenim gaires mitjans de comunicació a l’abast. Ens costa moltíssim poder fer una promoció contínua de cadascun dels concerts del territori. Tenim molts condicionants. Tot i que és costós, tinc la concepció que aquest projecte és la meua feina. Com qualsevol professió, hi has de dedicar moltes hores. Després de dinou anys, puc viure’n.

—Estreneu la ronda de concerts a Cocentaina. Com serà la posada en escena del nou disc?
—En les estrenes ens permetem les llicències de poder fer alguna cosa més extraordinària del normal. És un format gran de sis músics amb una renovació sonora perquè hi introduïm mandolines, que hi aporten un so un poc més folk. De nou, la bateria hi aportarà una part més rítmica. Hi haurà col·laboracions de tres donasses que adore i amb projectes que m’encanten. Una aportació en escenografia també més important. Hi introduïm noves projeccions. Hem treballat un tret d’eixida important. Hi hem posat molta il·lusió i el mateix nerviosisme que el primer dia.

—Encara no se’n van eixos nervis?
—Els controles millor, l’adrenalina ja s’ha fet amiga teua, abans era més aliada de la tensió i del blocatge, però és cert que el públic continua fent-me molt de respecte.

—I estrenar-se a casa no contribueix a estar més tranquil?
—Al contrari. És bèstia, això. El meu subconscient em diu: “Què li contaràs tu a qui et coneix de tota la vida, quines reflexions li faràs si vos heu criat junts?” I pareix que siga més difícil poder motivar o estimular amb una cançó gent que et coneix de sempre.

—Voleu afegir-hi res?
—Sobretot vull reivindicar la cançó d’autor, perquè són cançons que busquen comunicar una situació injusta per a trobar la solució per mitjà del compromís col·lectiu. Avui ens falten molts referents i per això he tirat al disc de Didín Puig, de Maria Beneyto, d’Ovidi Montllor, del mateix Estellés. Si ens deixem portar per la inèrcia, ja veiem el capitalisme cap a on ens porta. Llavors, és una manera humil de reivindicar la paraula i el contingut que porta implícit per a fer que la vida siga millor.

El cantant i lletrista del grup berguedà, Francesc Ribera –també conegut per Titot–, ha explicat que el disc naixia del desencís posterior als fets del Primer d’Octubre i la resta de la tardor del 2017. “Ens ha costat pair tot allò que va venir després”, ha dit a l’ACN. Amb el temps, ha afegit, han trobat les paraules i les ganes de dir-hi la seva: “Teníem coses pendents per explicar.”

Segons que ha comentat, d’ençà del començament Brams havia construït un discurs que “empenyia cap a un lloc que no sabíem quin era, però que va acabar essent el 2017”. Després del Primer d’Octubre, aquell recorregut va desembocar en un “gran desencís” que va deixar molta gent descol·locada i estabornida. Titot ha explicat que, després d’una trajectòria amb un fort compromís social i polític, sentien la necessitat de tancar el relat: “No pots deixar-ho allà; com a mínim has de dir-hi l’última paraula.” El procés, ha assegurat, ha estat sobretot d’endreçar idees i trobar-ne el sentit.

Tant Titot com el guitarrista i productor David Rosell han coincidit que el públic també els ho demanava. A l’escena actual no trobaven veus que diguessin allò que ells volien dir. “La gent ha vingut a casa i ha trucat a la porta: ‘Digueu-nos-ho, perquè ningú no ens ho diu’”, ha resumit Titot.

Una publicació progressiva

Cada quinze dies es publicarà un nou tema. Una vegada penjades les cinc cançons, el grup tornarà als escenaris. El disc no tindrà edició física: es podrà descarregar a la web del grup o escoltar a les plataformes. La ronda començarà el 19 de març a Barcelona, al festival Barnasants; continuarà a Vic (21 de març) i Berga (28 de març), i s’acabarà a la Mirona de Salt el 4 d’abril. “Hem preparat una ronda per a tocar a casa, sense obrir contractació ni anar a festivals”, ha explicat Titot.

“Tornar-hi”, la primera cançó del disc, parteix d’un lema que el grup ja havia treballat abans i que remet a la consigna “Anar-hi, anar-hi, anar-hi”, vinculada a l’activista berguedà Antoní Massaguer.

Un discurs emmarcat

Quatre cançons de les cinc funcionen com les “cantonades” d’un discurs. “Són els quatre punts fonamentals del concepte del disc”, ha dit Titot. És una proposta diferent d’allò que havien fet fins ara, perquè les cançons no tenien un fil ideològic explícit. Aquesta vegada, el lligam és voluntari.

El disc no neix de la ràbia. “La ràbia és natural, però no ajuda gaire a construir”, comenta Titot. Les cançons proposen una reconstrucció basada en elements sòlids. La cinquena peça és més lúdica, “més de taverna”, i queda fora d’aquesta estructura. “No tot és política”, han remarcat Titot i Rosell, que també han reivindicat l’humor i la ironia, presents habitualment en el repertori del grup.

Titot ha admès que escriure el disc no havia estat fàcil. Una de les cançons, de fet, encara no s’ha acabat de gravar: “Hi ha una estrofa que no acaba d’encaixar.”

Tornar a l’estudi

Rosell ha produït el disc. Entre bromes, han explicat que gravar plegats continua essent una “batalla” creativa entre tots dos. “Com sempre. Fa molts anys que ens barallem, però ens acabem trobant”, diu Titot.

El grup, que va néixer en l’època d’or del rock català i ha combinat rock, reggae i ska, manté la voluntat d’evolucionar el so.

Sobre el futur, una vegada s’acabi el procés de l’àlbum, no n’han avançat res: “Quan haurem baixat de l’escenari de la Mirona, ens mirarem i ho decidirem.” La prioritat, ha conclòs Titot, és clara: “Passar-nos-ho bé i fer-ho perquè ens agrada.”

És cert que quan Raimon va fer un gran recital al Palau d’Esports de Barcelona, el 30 d’octubre de 1975, Franco ja no era del tot viu. Però és igualment cert que quan Lluís Llach va fer els tres concerts dels dies 15, 16 i 17 de gener de 1976, Franco encara no era del tot mort. El dictador va trigar molt a morir del tot, si és que ho va fer mai. Era un temps d’una gran tensió política i social. Els darrers afusellaments del franquisme foren el 27 de setembre de 1975, pocs mesos abans, amb execucions a Barcelona, Burgos i Madrid. Tothom tenia por. Per anar a un concert et podien atonyinar, o detenir. Però la gent també tenia molta ràbia acumulada (i no vull pas oblidar-la), i esperança, i un gran desig de llibertat. Diguem-ne desig, diguem-ne necessitat. “Fam d’esdevenidor”, definia encertadament Terenci Moix a la seva crònica a El Correo Catalán. Potser sí que l’estaca era prou corcada per a mirar de fer-la tombar. Abans del cinquè gran recital dels anomenats “concerts de la transició”, a càrrec de Quico Pi de la Serra, el mes de febrer al mateix escenari, hi va haver unes manifestacions molt multitudinàries a Barcelona que van popularitzar el crit “Amnistia, llibertat”, que també havia retrunyit als concerts de Llach.

El cantant de Verges havia presentat el disc Viatge a Itaca amb una sèrie de concerts al Palau de la Música el maig de 1975. Encara era només un cantautor que havia estat exiliat uns quants anys a París i tenia una certa carrera internacional. Després del cinquè recital el van detenir, el van multar i li van prohibir de fer més concerts. Potser cinc dies són els que van necessitar els repressors de torn per lligar caps de què era això d’Ítaca? Fins al gener de 1976, Llach no va poder tornar a actuar per al gran públic. Per això n’hi havia tantes ganes. Per això, el primer dia,  Llach mateix mirava si hi havia artefactes explosius amagats als lavabos. Per això els grisos van entrar al Palau dels Esports amb la porra a la mà el segon dia, quan van veure una bandera catalana, i Joan Molas va evitar mals majors apagant els llums i apressant Llach a començar la segona part. Per això els mateixos grisos van carregar contra el públic que escoltava el recital a fora del recinte el tercer dia, just quan sonava “L’estaca”. Ho recorda bé Fermí Puig, perquè ell era un dels joves –tenia setze anys– que va haver de córrer. Per això, també, part del públic feia cas de la consigna de Llach i en acabar el recital anava fins a la Model a fer costat a Lluís Maria Xirinacs, en vaga de fam davant les portes de la presó en solidaritat amb els presos polítics. A partir d’aquí, Llach va passar de ser un cantautor a ser un símbol, malgré lui.

Avui, com fa cinquanta anys, hi continua havent presos polítics, i per això Pablo Hasel no pot decidir aquesta nit si vol ser al Palau de la Música o no. Els grisos han canviat de color, però les porres continuen caient sobre aquells qui desafien les escorrialles del règim del 76. I si cal, porres i més. L’estaca sí que va acabar tombant, però n’han aparegut més d’igualment sòlides, i continuem sense veure Ítaca a l’horitzó. En el seu breu i original discurs de benvinguda, el nou responsable del cicle Barnasants, Marçal Girbau, fa referència a la vigència de les cançons de Llach i diu que aquest fet segurament no és una bona notícia. Per tots aquests motius, el concert que és a punt de començar serà diferent i alhora mantindrà un fil roig de continuïtat amb els de fa cinquanta anys. L’ordre de les cançons serà exactament el mateix, amb l’única excepció de les dues darreres, que aniran capgirades. També hi haurà mitja part, tot i que ara ja no en fa ningú.

Manel Camp, que aleshores va fer els arranjaments de les cançons i era damunt de l’escenari, avui també seu al piano i dirigeix la cosa. L’acompanyen Lluís Ribalta a la bateria, Borja Penalba a les guitarres i veus, Jordi Gas al baix, Anna Bosch als teclats i Sofia Intrago a la flauta. Un conjunt de luxe. Lluís Llach també hi és, però no dalt de l’escenari, i n’ha sumat 50 als 27 que tenia aleshores. Si pujarà a cantar alguna cançó o no és una de les grans incògnites de la nit. Són dos els qui es reparteixen la responsabilitat de posar veu a les cançons de Llach. En primer lloc, Joan Reig, bateria dels Pets i de Mesclat, “llaquià” confés ja de menut, que jo fa temps que crec que canta fins i tot millor que Lluís Gavaldà, ara que no ens sent, i que fa anys va fer una revisió de “Viatge a Ítaca” i l’ha passejada per tot el país. Amb ell hi ha Gemma Humet, una veu dolça i encisadora, que també ha demostrat la seva capacitat versionadora cantant Ovidi Montllor amb Toti Soler a la guitarra.

El Palau és ple de gom a gom. La mitjana d’edat, mitjana-alta. De les balconades pengen unes quantes estelades, fet que darrerament no és del tot habitual. S’apaguen els llums de sala. Damunt una pantalla es projecten imatges dels concerts del 1976 enregistrades per Francesc Bellmunt, amb la veu de Lluís Llach explicant les sensacions d’aquells moments. Finalment surten els músics a l’escenari i el públic aplaudeix amb ganes. La primera cançó és “Despertar”, que convida a lluitar malgrat la manca d’eines. La segueix “El dia” i apareix Santi Arisa, que en els concerts del 1976 tocava la bateria. Camp i Arisa, ja en són dos. La tercera cançó és “Ma tristesa”, en què Borja Penalba canvia la guitarra per un acordió. No és un acordió qualsevol, és l’acordió que havia estat de Laura Almerich, la fidel acompanyant de Llach d’ençà del començament, també al Palau dels Esports el gener del 1976. Gemma Humet la interpreta amb gran sensibilitat.

“Cal que neixin flors a cada instant”, un himne neohippy que no tan sols han cantat tots els escoltes de Catalunya sinó també alguns capellans progres quan els joves encara anaven a missa, és el primer tema en què el públic canta tímidament i pica de mans. Segurament hi ha uns quants ex-escoltes i catòlics progres a la sala. Seguidament, “Silenci”, una de les cançons que Llach encara no havia pogut cantar mai en públic el 1976 i ell mateix ha explicat que hi va haver un moment en què es va ennuegar d’emoció i no va poder continuar, tal com es pot apreciar al disc, i que Laura Almerich estava igual o pitjor que ell, és a dir, que va ser el públic qui la va acabar de cantar. “Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules…”. El Palau també la canta i tot seguit sonen els primers crits d’independència, que s’aniran repetint unes quantes vegades, acompanyats de visques a Catalunya i a la terra. Després de “Vaixell de Grècia”, “Damunt d’una terra” amb un Reig imponent i “Cançó sense nom”, arriba la pausa.

La segona part comença molt forta, perquè finalment Lluís Llach sí que apareix damunt l’escenari. Passava per aquí, diu, i la gent riu. Primer fa un discurs que, per ser ell, és força breu. La conclusió final i reiterada és que cal alçar-nos, com a catalans, per garantir la nostra supervivència. Aplaudiments i crits. Tot seguit canta “Si arribeu” amb Fredrik Strand, semifinalista de la tercera edició del programa Eufòria de TV3. “L’estaca” marca un dels punts culminants del concert, com no podia ser d’altra manera. La gent fa llum amb els mòbils i torna a cridar a favor de la independència. A continuació, “I si canto trist”, on es poden endevinar els arranjaments que Borja Penalba va fer per a la pel·lícula Salvador, dedicada a Puig Antich. Penalba coneix Llach de fa molts anys, des que el 2005 va fer de director musical dels concerts de Que no s’apague la llum, en què Llach i Feliu Ventura cantaven plegats. Són bons amics i Penalba deu ser també el músic que més interioritzades té les cançons de Llach. De fet, just ahir explicava que havia après a tocar la guitarra amb els acords dels temes de Gener 1976. Per això, quan després de “La gallineta”, Llach i Penalba canten plegats “Abril 74”, el Palau s’estremeix i són molts els qui íntimament renoven els vots per continuar lluitant per les primaveres lliures.

Recta final. Llach no es mou de dalt de l’escenari i canta “El jorn dels miserables” amb Joan Reig. Més esperit de lluita: malgrat la repressió, algun dia els miserables i oprimits se’n sortiran. Amén. El concert clou amb la versió íntegra del “Viatge a Ítaca”, força més llarga que la que podem escoltar al disc. Per a l’ocasió, la banda es reforça amb un quartet de vents i la Coral Escriny de Santpedor, que encara fan augmentar més la sensació èpica d’aquesta cançó basada en els versos de Kavafis. A favor dels somnis i les utopies, sempre. Una llarga ovació amb el públic dret dóna pas al primer bis, en què Lluís Llach i Gemma Humet interpreten plegats “A força de nits”. Pell de gallina i aquesta capacitat de connectar amb el públic que Llach va tenir durant tota la seva carrera i manté encara avui. Encara hi haurà un segon bis, “El bandoler”, que Joan Reig canta i encarna a la perfecció. I una darrera versió de “L’estaca” amb tothom dalt l’escenari, com a apoteosi i comunió final entre músics, música i públic.

Això s’ha acabat, com tot el que és bo. El públic canta “Els segadors” mentre surt i és bonic. Si ha estat un concert històric o no, com el de fa 50 anys, Déu i el temps ho diran. El públic enfila el camí de casa, deixant enrere petits grups de gent que la fa petar. Alguns encara s’animen a anar a sopar. Segur que encara hi ha grisos a la comissaria de Via Laietana, que és a tocar i d’infausta memòria per a tots els qui van gosar plantar cara al franquisme i l’etern postfranquisme. Avui, però, no hi ha porres. Per no haver-hi, no hi ha ni pluja. Tampoc trens. Demà dimecres hi haurà segon concert al Palau, amb les entrades igualment exhaurides. Més endavant l’espectacle rodarà, a partir del mes de maig, per tot de localitats dels Països Catalans. I per acabar-ho d’arrodonir encara hi ha una exposició i un documentari en marxa sobre els “concerts de la transició” i aquella època que, malgrat ser ja tan lluny, en el fons tampoc no hi és tant. Ja ens van avisar, que el camí seria llarg. Amnistia i llibertat, llibertat i amnistia. Fins i tot estatut d’autonomia. Estirar fort per aquí, i per allà, i confiar que quan fondegem a l’illa no siguem massa vells tampoc.

Palmero va ser membre destacat del grup Els Cinc Xics, que va ser molt conegut els anys setanta del segle passat a les comarques valencianes. Versionaven i cantaven en català cançons internacionals que van incorporar al seu repertori.

Però Palmero va excel·lir com a músic. La seua versió del poema d’Estellés “Plens de sol de bon matí” és una de les més reeixides. Però serà sempre recordat per l’àlbum Humitat relativa, amb unes cançons tan enganxifoses com ara “L’olor a garrofa”, “Veles en la mar” i “Ràdio Alger”. Publicat l’any 1978, va ser considerat un dels discs més avantguardistes. Aquest treball va obrir les portes d’allò que es va anomenar “rock mediterrani”.

Amb el disc Provisions, del 1986, editat per Xuu-Xiu records, va demostrar una evolució de la seua música cap a sons moruns, amb temes de reivindicació de la terra, i lletres tan originals com ara les de “L’habitació desmuntable” i “Carnestoltes”

Amb Bustamente i Tico Balançà va formar el grup Infraganti.

A banda de la música, Palmero també va ser pintor, actor i professor de ioga. “Em sent un poc un pintor frustrat”, va dir en una entrevista a principi dels anys noranta. En aquella mateixa conversa deia que no es volia considerar únicament un cantant de rock: “Sempre m’han interessat tota mena de manifestacions creatives, i ara treballe també amb música de meditació, de relaxament…”

Feia anys que Palmero vivia retirat al seu poble. L’últim treball que va publicar en forma de disc va ser Sense comentaris, enregistrat a Alginet i Tavernes de la Valldigna, editat pel segell de Gandia La casa calba.

El guardó ha estat concedit anteriorment a figures com ara els directors Herbert von Karajan, Claudio Abbado i Daniel Barenboim; els compositors Benjamin Britten i Leonard Bernstein, i els músics Mstislav Rostropóvitx i Yehudi Menuhin.

Un reconeixement a tota una trajectòria

El jurat del premi ha remarcat la dedicació vital de Savall a la interpretació, recerca i difusió de la música històrica, com també al seu compromís constant amb la formació, el diàleg intercultural i els valors humanistes.

La Fundació Ernst von Siemens també subratlla la seva contribució decisiva com a intèrpret, director, pedagog i ambaixador cultural i el paper clau que ha tingut en la recuperació, preservació i projecció internacional del patrimoni musical europeu.

Amb aquest guardó, Savall afegeix un nou reconeixement a una llista que ja inclou el Premi Léonie Sonning, el Grammy Award, el nomenament com a membre honorari de la Royal Philharmonic Society i el d’Artista per la Pau de la UNESCO.

Lliurament del guardó i concert especial

El lliurament del premi Ernst von Siemens de Música 2026 serà el 23 de maig al Prinzregententheater de Munic (Baviera) i inclourà un concert especial de les formacions de Savall Hespèrion XXI i la Capella Reial de Catalunya.