Després d’una ovació de més de tres minuts, Bad Bunny ha saludat el públic i ha començat el xou amb una dedicatòria directa: “Un aplaudiment per a la mare i el pare perquè de veritat ho van petar”. Ha continuat amb una versió amb aires de salsa de “Callaíta”, recordant l’última visita a Barcelona fa gairebé vuit anys.

El moment àlgid l’ha portat “BAILE INoLVIDABLE”, amb milers de parelles ballant salsa a la pista, i Bad Bunny agraint l’entrega a l’Estadi: “per cantar-la amb el cor”. La cançó ha precedit “NUEVAYoL”, reforçada per solos de trompeta i percussió a càrrec de la banda porto-riquenya Los Sobrinos, homenatjats expressament per l’artista, i amb qui va compartir memòria també a la sessió de “Tiny Desk”.

Bad Bunny’s DeBÍ TiRAR MáS FOToS World Tour has officially picked back up with a sold-out show tonight in Barcelona at the Estadi Olímpic Lluís Companys.

The tour will run through July stopping in cities across the EU and UK. Bravo Benito! pic.twitter.com/va2pylcQVK

— Live Nation (@LiveNation) May 23, 2026

El personatge del “sapo Concho” ha tingut el seu moment protagonista amb un vídeo previ a “VeLDÁ”, on ha fet referència a plats catalans com el pa amb tomàquet, els calçots i el fuet, i espais emblemàtics de Barcelona com la Pedrera i la Sagrada Família, concloent amb un “Barcelona és blaugrana” i “Visca el Barça i visca Catalunya”.

Concho diciendo Visca el Barça i visca Catalunya. pic.twitter.com/LW1uQooPPP

— BAD BUNNY DAILY UPDATES (@keiveiec) May 23, 2026

Els crits s’han entès millor a la segona part del concert que ha estat més urbana, des de l’escenari “La Casita”, un espai que també va ser present a l’actuació de la Super Bowl d’enguany. L’inici d’aquesta part ha estat amb “VeLDÁ” i dins la caseta sobre l’escenari hi havia mitja plantilla del FC Barcelona, amb jugadors com Lamine Yamal, Gavi, Pau Cubarsí, Dani Olmo, Joan Garcia, Robert Lewandowski i Wojciech Szczęsny. El Barça juga aquest dissabte a Mestalla a les nou de la nit, després d’una setmana marcada per les festes de celebració del campionat de lliga.

Robert Lewandowski disfrutando del concierto de Bad Bunny en Barcelona. pic.twitter.com/qgtZnaGyLr

— BAD BUNNY DAILY UPDATES (@keiveiec) May 22, 2026

La cirereta del concert ha estat “Yo perreo sola” que, just acabar, ha suposat l’aparició sorpresa de Bad Gyal per a interpretar el seu èxit “Da Me”.

No havia vist mai un rostre tan ple de satisfacció com el seu en aquell moment de plenitud. Montserrat Torrent estava contenta, havia complert el seu somni: veure l’orgue de Sant Felip Neri acabat. Les paraules van sortir nítides: la il·lusió de la meva vida. Havia pogut inaugurar i tocar, en aquella església on de petita acompanyava la seva mare, l’orgue. Assolir el desig li ha costat seixanta anys d’espera, molt d’esforç i molta tossuderia. També moltes complicitats, que s’ensumaven en l’aire. Poques vegades la vida acompanya fins als cent anys amb tanta lucidesa i tenacitat. Poques vegades la gent sap què vol amb tanta claredat.

La seva forta sordesa no va impedir la comunicació en cap moment; la seva expressió, amb paraules o sense, ho omplia tot. Encara que ningú no li donés la raó, ella va voler deixar clar que la part bona del concert havia estat la del mig, la que havien tocat els seus companys organistes. Que el començament i el final, que havia tocat ella, no havien anat tan bé. Al final del recorregut, una cadira i una fotografia amb els organistes.

L’esplèndid “Poema per a un orgue” de Narcís Comadira, compost expressament per a aquest dia i recitat per Pere Arquillué, va ser el fil conductor del concert, que va anar entrellaçant diverses peces musicals per construir també un relat d’agraïment:

Gràcies, orgue, instrument prodigiós
que ens transportes del no-res de la carn
a l’esperit més pur, a un ordre superior
que, cremant-nos, ens salva… [fragment]

Va encetar el concert Montserrat Torrent amb una peça barroca de Correa de Arauxo i el va acabar també ella tocant Battaglia de Johann Kaspar Kerll. Unes pantalles mostraven les mans de l’organista tocant. Entremig, Juan de la Rubia va triar Bach i es va crear un dels moments més vibrants del concert. Els altres mestres organistes que hi van participar van ser Saskia Roures, Ignacio Ribas, Guido Iotti i Joan Seguí. La tria de les peces del concert, tal com explicita el programa de mà, tenia el propòsit de mostrar les diverses possibilitats sonores i expressives del nou orgue.

L’orgue Montserrat Torrent

Aquest projecte va començar l’any 1967 amb l’ambició d’aconseguir el gran instrument barroc i de transmissió mecànica que Barcelona no tenia. El van començar Albert Blancafort i Georges Lhôte sota la supervisió de Montserrat Torrent. Les circumstàncies econòmiques no van permetre que el projecte anés més enllà de la realització de la cadireta. Cinquanta anys més tard, es va reprendre, gràcies a l’impuls de la Fundació Montserrat Torrent, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de la Fundació “la Caixa”. El desembre del 2021 se’n va inaugurar la primera fase. Després es va continuar la construcció, fins que es va acabar, el mes passat, amb la instal·lació dels deu darrers tubs. L’orgue Montserrat Torrent té 3.481 tubs i 49 registres. És un dels instruments de referència a Barcelona, tant per la qualitat com per la trajectòria històrica singular.

Acabat el concert, la plaça de Sant Felip Neri, afortunadament en aquella hora amb pocs turistes, es va omplir de gent que enraonava de música. Ara aquesta plaça, una de les més boniques de Barcelona, barrejarà el record de la ciutat bombardada cruelment pels franquistes amb la història d’un orgue i una organista excepcional. Montserrat Torrent haurà fet que la música, en aquest lloc, també sigui una reparació per a la memòria de tots.

Però, com que un dels lemes de l’artista és que “la longevitat no ha de comportar passivitat”, la Fundació Montserrat Torrent no s’atura aquí. L’acabament de l’orgue ha estat el primer objectiu a partir del qual l’entitat continuarà treballant en l’organització d’activitats, com ara classes magistrals, cursos i cicles de concerts com el que hi fa, cada diumenge a migdia des de fa vint-i-cinc anys, l’organista titular, Bernat Bailbé.

A la vora dels vuitanta anys, seixanta dels quals pujant a escenaris i baixant-ne, Maria del Mar Bonet es mostra ben vital i plena d’energia. Ni cansa, si fem cas de la resposta del públic, ni es cansa, si tenim en compte que després de gairebé quaranta discs encara té molts projectes de futur. Incansable com l’aigua. Diu que és difícil d’explicar com es fa una cançó i encara més que sigui rodona. Ella escriu molt i desa els texts en un calaix, fins que un dia apareix la música. A vegades és a l’inrevés: primer en surt la música i després hi ha un text que hi encaixa. Confessa que encara passa nervis quan puja a l’escenari, però que després de la primera cançó o la segona es converteixen en alegria gràcies al públic.

Des que fa uns quants anys va decidir de tornar a viure a Mallorca que és més feliç. Quan li pregunten pel futur respon: “Visc al dia i m’agrada viure al dia. Mentre tingui veu cantaré i el dia que no en tingui, deixaré de cantar.” Ara mateix està especialment i visiblement contenta per aquest nou disc, que apareix en format de CD-llibre desplegable i de vinil daurat amb funda de tres pales preciós, dissenyats tots dos amb imatges del fotògraf, cineasta i director de fotografia també mallorquí Pep Bonet. Enregistrat durant els mesos de gener i febrer d’enguany als Estudis Swing de Palma, el publica Blau/Discmedi i compta amb arranjaments de Toni Pastor, que també hi toca el llaüt, i amb la producció de Miquel Àngel Sancho, fundador de Blau i propietari de la botiga de discs Xocolat a Palma.

De manera apassionada, Bonet fa un al·legat en favor del disc com a objecte i com a format indispensable, semblant al llibre, tot i que és conscient que segurament forma part de la darrera generació que encara hi creu i se l’estima. “Sóc com un salmó que neda contra corrent, però és que no sabria fer-ho d’una altra manera. Sé que és un privilegi poder fer vinils i CD com aquest, que es poden tocar, on conviuen la música, la poesia i la fotografia, i esper poder-ne continuar fent, més enllà de les plataformes i els formats invisibles que no acab d’entendre.” I encara afegeix que l’estima de tota la gent que hi ha participat, que és molta, es pot notar en la bellesa del producte final.

L’aigua no cansa és el resultat d’aquest estat d’ànim positiu de la cantant i de la llibertat creativa propiciada per la complicitat dels set músics mallorquins que hi participen i del suport de productors, tècnics, mànagers i resta de gent que l’envolta. Un treball coral, encara que al final qui acabi destacant-hi sigui una de les veus més riques i de llarga trajectòria de l’escena musical mediterrània. Sempre sòbria i mesurada, Bonet reconeix que durant els dos mesos a l’estudi de gravació s’ho va passar molt bé i a vegades es va despentinar una mica. Avui ens presenta cadascuna de les cançons ben pentinada, elegantment vestida de fosc i amb un gran anell turc comprat a València que es destaca a la mà dreta.

Blaus i blaus
“És una cançó amorosa, de memòria d’un amor passat. L’inici enllaça amb cançons populars com ‘Enamorat i al·lota’. Quan t’has estimat molt amb una persona, aquest amor no s’hauria d’acabar mai, però la vida ens mostra que no és gens fàcil. La gent es baralla i discuteix. Amor i desamor sempre van plegats. Jo m’estim molt els meus amors. Rubén Capilla ha fet un videoclip preciós d’aquesta cançó, en què es barregen els dibuixos amb pinzell sobre paper amb els dibuixos fets amb un pal a la sorra de la platja un dia que feia molta ventera.”

S’aigo no
“L’aigua és un element que sempre m’ha agradat molt i que és present a la poesia, la música, la pintura, l’amor, les catàstrofes… En aquesta cançó, basada en la música popular mallorquina, l’aigua té un sentit dolorós, que evoca alhora la tragèdia de la gota freda i la violència contra les dones. És una cançó de protesta, però no és la meva protesta, sinó la de la gent. Al País Valencià no s’ha fet justícia encara i els polítics amaguen el cap sota l’ala i falten al respecte a les víctimes i els seus familiars. I les matances de dones són una autèntica bestialitat.”

Sa ximbomba
“Com a bona mallorquina, ‘Sa ximbomba’ sempre m’ha acompanyat i ara volia recuperar aquesta cançó popular mallorquina, que ja havia enregistrat al començament, i donar-hi un nou so.”

Nit
“Aquesta cançó és feta a partir dels versos d’Alcmà de Sardes, un poeta grec del segle VII aC, musicat i adaptat pel cantant italià Mauro Pagani. En un recital que va fer Pagani a Barcelona el 2013, vaig cantar ‘Nit’ amb ell i me’n vaig enamorar, per això ara l’he volguda adaptar al català.”

L’arbre campaner
“Hi parlo d’un arbre que tinc al pati de casa meva a Mallorca, que és una mica verinós, però que desprèn un perfum exquisit. Les contradiccions de la vida.”

Cançó dels disbarats
“Aquesta cançó és feta a partir del record d’una cançó que vaig aprendre de petita d’un amic menorquí del meu pare. En recordava el principi i el final, però no he estat capaç de recuperar ni trobar la part d’enmig, o sigui que vaig decidir d’inventar-me-la i fer-hi aparèixer una colla de peixos, una sirena i fins i tot un turista despistat. Ens ho hem passat molt bé enregistrant-la. A Menorca i Mallorca hi ha una llarga tradició de cançons surrealistes i absurdes.”

Blaus i sol de roses blanques
“És un fragment del poema ‘Final de la missa de pre-santificats’ de Blai Bonet, a qui vaig conèixer de petita. Me l’estimo molt i en el centenari del naixement hi havia d’haver una cançó amb lletra seva. És molt curta, només n’he agafat tres versos dedicats a la primavera, esplèndids, i quan els cant sóc feliç. Toni Pastor ha aconseguit de convertir aquest poema en un bolero, un bolero autèntic, que és un gènere musical tradicional de Mallorca que forma part del ball de bot.”

L’aigua no cansa
“És una cançó molt curta, que dedic en homenatge al poeta i folklorista Rafel Ginard Bauçà, el pare Ginard. En un llibre que parlava de la seva infantesa deia que la música popular era com l’aigua perquè no cansa, i és ben veritat. Durant prop de quaranta anys, aquest pare franciscà va recopilar un tresor únic: més de 20.000 cançons i més de 50.000 variants, el recull més gran que s’ha fet en català i un dels més extensos del món. Si no existís aquest cançoner en quatre toms, jo segurament no seria cantant.”

Lluna de pau
“La cançó que clou el disc és diferent, sobretot perquè l’acompanyament musical és un piano sol, que toca el cubà José María Vitier, conegut perquè va fer la banda sonora del film Fresa y chocolate. Aquesta cançó és com una oració contra la guerra, la vaig escriure durant la primera guerra del Golf, perquè vaig tenir la sensació que el clima bèl·lic arribava a la Mediterrània per quedar-s’hi. També és una cançó de suport a Cuba, aquest país que ara ha de resistir els atacs del gran dictador mundial. De petita, la meva mare em deia que la lluna plena sobre la mar era una lluna de pau, i després he sabut que en molts pobles del món la lluna plena és un símbol de pau.”

Amb dos escenaris funcionant simultàniament durant tota la tarda i nit, el litoral barceloní es va convertir en una gran festa popular amb actuacions d’Oques Grasses, Love of Lesbian, Mushka, The Tyets, Els Catarres, 31 FAM, Ginestà i Maria Jaume.

Una festa inoblidable per celebrar 150 anys compartint la nostra manera de viure

GRÀCIES A TOTES I TOTS!@OquesGrasses @loveoflesbian @irmafarelo @thetyets @elscatarres @31FAM_ @ginestaoficial @mariajaume_ pic.twitter.com/w2jBnZvRxW

— Estrella Damm Cat (@EstrellaDammCat) May 16, 2026

Ginestà van ser els encarregats d’obrir la celebració amb un repertori centrat en el seu nou disc, Gira tot igual, però diferent, mentre que Maria Jaume va presentar per primera vegada a Barcelona les cançons del seu nou treball, Sant Domingo Forever.

La tarda va continuar amb un dels primers moments àlgids de la jornada gràcies a Els Catarres, que van estrenar en directe “Diumenges sense drama” i van fer cantar el públic amb himnes com “Jenifer”, “Vull estar amb tu” o “Fins que arribi l’alba”.

Una altra de les actuacions més celebrades va ser la de Mushka, que va desplegar tota la seva energia amb cançons com “LOTUS”, “Samba” o “SexeSexy”, convertint el recinte en una gran pista de ball urbana.

L’ambient festiu va continuar amb The Tyets, que van encadenar èxits com “Olívia”, “Sushi Poke”, “Bailoteo” i “Coti x Coti”, reafirmant el seu paper com una de les bandes més populars del panorama musical català.

La nit també va deixar un dels moments més emotius amb l’actuació de Love of Lesbian. El grup encapçalat per Santi Balmes va actuar a Barcelona en plena gira de comiat després d’anunciar una aturada indefinida. Temes com “Allí donde solíamos gritar”, “La hermandad” o “Club de fans de John Boy” van ser corejats massivament pel públic.

Ja entrada la nit, 31 FAM van convertir el Fòrum en una gran festa urbana abans del tancament final a càrrec d’Oques Grasses. La banda liderada per Josep Montero va estrenar la seva gira de comiat davant de 30.000 persones, en un dels concerts més esperats de la jornada.

Més enllà de la música, la celebració també va reivindicar la cultura popular catalana amb actuacions castelleres dels Ganàpies de la UAB i els Descargolats de l’EEBE.

La festa va culminar amb un espectacle de focs artificials davant del mar que va il·luminar el litoral barceloní i va posar el punt final a una celebració històrica pels cent cinquanta anys d’Estrella Damm.

La companyia continuarà la commemoració durant els pròxims mesos amb un cicle de prop de 50 concerts en sales de Catalunya, les Illes Balears, Castelló i Andorra.

Com que no s’ha presentat cap més candidatura dins el termini establert, que es va tancar dilluns a les dues del migdia, queda anul·lada la jornada electoral prevista per al 9 de juny i la candidatura d’Uriach esdevé automàticament guanyadora. La proclamació oficial es farà el 10 de juny durant l’assemblea general de socis que es farà al Palau de la Música Catalana. Els membres de la nova junta directiva assumiran el càrrec per a un mandat de quatre anys.

El president de l’Associació Orfeó Català exerceix també la presidència de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana.

La candidatura incorpora perfils vinculats al món empresarial, cultural i acadèmic. Entre els noms destacats hi ha la directora d’ESADE, Eugènia Bieto, com a vice-presidenta primera; l’arquitecte Lluís Domènech Girbau, nét de l’arquitecte modernista del Palau, com a vice-president segon; i el compositor Albert Guinovart, que continuarà presidint la comissió artística. També formen part de la junta Jordi Cabré, Jaume Martí, Ignacio Garcia-Nieto, Emili Ros, Mar Calvet, Xavier Garcia-Moll, Mar Giné, Eulàlia Planes, Marta Subirà, Mireia Tomàs i Gloria Vicens.

Cent cinquanta anys del naixement de Pau Casals

La commemoració dels cent cinquanta anys del naixement de Pau Casals esdevindrà una oportunitat per a reconèixer una de les figures més universals de la cultura catalana i de la música del segle XX, que també va destacar per la defensa de la llibertat i la democràcia, contra el feixisme. Va ser especialment destacat el seu emotiu discurs a les Nacions Unides, que començava amb el famós “I am a catalan…” Durant la temporada es faran vuit concerts repartits en cicles, entre els quals cal remarcar el concert inaugural de la temporada, dirigit per Xavier Puig, que reunirà el violoncel·lista Pablo Ferrández, el Quartet Casals, l’Escolania de Montserrat, l’Orfeó Català i l’Orquestra Simfònica del Vallès, juntament amb un elenc de solistes catalans de primer nivell. El programa inclourà el quart moviment de la Novena Simfonia de Beethoven, la “Coral”, en la traducció catalana de Joan Maragall, i també l’O vos omnes i el Nigra sum de Casals.

Al Palau es faran set concerts més en homenatge al mestre del Vendrell: la integral de les Suites per a violoncel de Bach, amb Jean-Guihen Queyras, el 7 d’octubre; un concert on s’inclourà l’estrena d’un arranjament d’El cant dels ocells, signat per Xavier Pagès-Corella, amb l’Orquestra Julià Carbonell de les Terres de Lleida, el 29 d’octubre; El pessebre, amb el Cor Madrigal i la Franz Schubert Filharmonia, el 15 de desembre; un concert de cambra amb obres de Bach i Mozart, amb el Quartet Casals i la Camerata Casals, el 17 de desembre; la integral de les Sonates per a violoncel i piano de Beethoven, amb Gautier Capuçon i Frank Braley, el 4 de febrer; la recuperació d’El misteri de sant Pere Ursèol, amb la Cobla Marinada i la Camerata XX, el primer d’abril; i la Diada Pau Casals 2026, amb Julia Hagen i Lukas Sternath, el 16 de juny.

Homenatge a Beethoven i Bach

En el cas de Beethoven, el Palau s’afegeix a la celebració de les grans sales de concerts d’Europa amb motiu dels dos-cents anys de la seva mort, una efemèride que convida a reivindicar la dimensió universal d’un compositor clau en la història de la música: hereu del Classicisme de Haydn i Mozart i, alhora, visionari d’un nou llenguatge que obrí les portes del Romanticisme. El Palau dedicarà una integral de simfonies, un projecte impulsat amb BCN Clàssics, que brindaran la Staatskapelle Dresden i Daniele Gatti en quatre concerts a la sala modernista, en un recorregut complet pel seu cicle simfònic, de la Primera fins a la Novena.

Més enllà d’aquest projecte singular, es podrà sentir una àmplia mostra del seu catàleg de repertori orquestral, concertant i coral, en una vintena de concerts més repartits en diversos cicles durant la temporada, entre els quals es destaquen, per esmentar-ne algun exemple, la Missa solemnis, amb Jordi Savall i les formacions Le Concert des Nations i la Capella Reial de Catalunya, el 29 de gener; la Novena Simfonia, que interpretaran la Budapest Festival Orchestra, amb Iván Fischer a la batuta, en un concert del cicle Palau 100 el 8 d’abril; i l’òpera Fidelio, del cicle Palau Òpera, que dirigirà Pablo Heras-Casado, amb el Monteverdi Choir i l’Orchestre Révolutionaire et Romantique, el 30 de juny.

Juntament amb Casals i Beethoven, Johann Sebastian Bach tindrà igualment un paper destacat en la programació, amb motiu dels tres-cents anys de l’estrena de la Passió segons sant Mateu, presentada per primera vegada en la litúrgia del Divendres Sant del 1727 a la Thomaskirche de Leipzig. És una de les obres més monumentals i transcendents de la història de la música, tant per la dimensió espiritual com per l’arquitectura musical. El Palau n’acollirà tres concerts, en tres interpretacions de la mateixa obra amb personalitats ben diferents: el 18 de març amb Simon Rattle, que dirigirà la Freiburger Barockorchester i la Zürcher Sing-Akademie; el 20 de març seran la formació Collegium 1704 i el seu fundador i director, el txec Václav Luks; i el 3 d’abril amb Teodor Currentzis, que presentarà al Palau –i per primera vegada als Països Catalans– les seves noves formacions Utopia Orchestra & Choir. El Cor Infantil de l’Orfeó Català participarà en dues d’aquestes produccions, les de Rattle i de Currentzis.

Així mateix, un dels quatre projectes de llarg recorregut que el Palau començarà aquesta temporada serà la integral de l’obra per a orgue de Johann Sebastian Bach, un projecte que s’estendrà durant tres temporades, amb un total de vint-i-un concerts i per al qual el Palau ha comptat amb la complicitat del reconegut organista Juan de la Rubia. A aquestes propostes, s’hi afegeixen els vuit concerts del cicle Palau Bach.

Eric Whitacre, Agustí Charles i Marian Márquez, compositors convidats

Els  compositors convidats de la temporada seran Eric Whitacre, Agustí Charles i  Marian Márquez. El compositor nord-americà Eric Whitacre, guanyador d’un Grammy i format a la Juilliard School de Nova York, ha redefinit l’estètica coral de les darreres dècades i les seves obres ja s’inclouen en el repertori habitual dels programes dels cors d’arreu del món. La música que compon, que ja s’ha interpretat al Palau anteriorment, es destaca per una gran exigència tècnica, que, tanmateix, té la capacitat de connectar amb el públic d’una manera directa i emocional, cosa que demostra una sensibilitat totalment contemporània.

S’hi faran tres concerts amb obra seva, interpretats pels cors del Palau i dirigits per Whitacre mateix. El primer serà l’estrena al país d’Eternity in an hour, obra d’encàrrec del Palau i de dues institucions més (el Cor de la Ràdio Flamenca i el Cor de la Sydney Philharmonia), que es va estrenar al Royal Albert Hall arran dels Proms del 2024. El concert serà el 8 de novembre i hi participarà el Cor de Cambra del Palau. El 10 d’abril, també el Cor de Cambra recuperarà l’emotiva The sacred veil, una obra inspirada en l’experiència d’una amiga del compositor que va tenir un càncer i que mostra com van afrontar el procés, a més del dolor per la seva mort. Per tancar aquesta residència artística, l’endemà, 11 d’abril, es reuniran l’Orfeó Català, el Cor Jove, el Cor de Noies i el Cor Infantil amb una selecció de les obres més destacades del seu catàleg.

Agustí Charles és una de les figures importants de la creació musical catalana contemporània. Té un catàleg que abraça gèneres diversos, com ara l’òpera, la música simfònica, coral i de cambra. La seva obra revela una voluntat constant d’explorar nous camins del llenguatge musical contemporani, amb una atenció especial en la dimensió dramàtica del so i la construcció de grans arquitectures. Al Palau s’hi farà l’estrena absoluta de Black e-voices, l’alè del temps, un llibre de madrigals que es combinarà amb músiques de Monteverdi, Gesualdo, Morley i Bennet, amb la interpretació del Cor Cererols i l’acordionista Ander Telleria, sota la direcció de Marc Díaz, el 17 de gener. La programació del Palau inclourà tres concerts més amb obra de Charles: No és res urgent i fragments d’Andròmeda encadenada, que duran a l’escenari modernista la soprano Maria Hinojosa i el violinista Marc Charles, en un concert del cicle Palau Fronteres, el 13 d’octubre; Primary colours, amb la formació Frames Percussion, el 12 de novembre; i Übergang, que es podrà sentir el 15 d’abril amb els saxos de Kebyart, formació resident del Palau d’ençà de la temporada passada.

Marian Márquez serà així mateix compositora convidada d’aquesta temporada del Palau. Forma part de la generació actual de compositors catalans contemporanis corals, l’anomenada Generació C, que el Palau impulsa de manera especial. Márquez va rebre encàrrecs per a l’Orfeó Català i les formacions de l’Escola Coral, i la residència artística d’aquesta temporada és un pas més en la complicitat artística amb el Palau. Márquez estrenarà dues obres per encàrrec del Palau: La pau depèn de tu, cantata amb llibret de Manuel Forcano per al Concert de Sant Esteve, i una segona composició, que estrenarà la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona en un concert del cicle Tardes al Palau, amb direcció de Miquel Massana. L’obra de Márquez serà present en tres concerts més: un recital de la soprano Irene Mas i el pianista Marc Serra, el 3 d’agost; una selecció de Cançons i proverbis i la cantata Beethoven i els fantasmes de la música, amb els cors de Palau Vincles i de l’Escola Coral de l’Orfeó, el 13 de març; i el concert del 6 d’abril amb el Quartet Gerhard, que interpretarà La mirada eterna.

Recuperar el llegat del pare Antoni Soler

Aquesta temporada el Palau també vol recuperar el llegat del pare Antoni Soler i reivindicar-ne el valor en el conjunt del patrimoni musical del nostre país. Antoni Soler, compositor i organista, és una de les figures més fascinants del patrimoni musical dels Països Catalans i del segle XVIII arreu. La seva producció és especialment coneguda per les Sonates per a teclat, però té un catàleg que també inclou música religiosa, Concerts per a dos teclats, Villancets i diverses peces vocals i instrumentals que en mostren la riquesa creativa. Aquesta temporada un total de quatre concerts recolliran obra d’Antoni Soler: el 21 de gener amb el clavecinista Diego Ares, que interpretarà Onze Sonates per a clave, Preludi i Fandango; l’11 de març amb la formació La Grande Chapelle i direcció d’Albert Recasens, que interpretaran obra vocal en llatí (Dixit Dominus, Magnificat, Lamentacions, Salve Regina i Miserere); el 21 de juny Dani Espasa i Juan de la Rubia duran a l’escenari modernista Sis Concerts per a dos teclats; i el 7 de juliol Alba Ventura oferirà un recital de piano on inclourà també Sonates de Soler.

Els cors del Palau, al centre de la programació

Els cors del Palau es mantenen com a pilar de la proposta artística de la sala modernista, amb presència en gairebé tots els cicles i un paper destacat en alguns dels projectes més destacats de la temporada. També són els encarregats de posar veu a gran part de l’obra dels compositors convidats de la temporada i de dur-ne a l’escenari l’estrena de les obres encarregades pel Palau.

Un dels projectes més significatius d’aquesta temporada dels cors del Palau serà la ronda amb el reconegut director Gustavo Dudamel, en què participaran l’Orfeó Català, el Cor de Noies i alguns cantaires del Cor Infantil. És la primera ronda del director veneçolà al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Nova York, una fita més en la fructífera relació del mestre amb els cors del Palau d’ençà de fa més de quinze anys. Els cors participaran en la interpretació de l’obra En la transmigració de les ànimes de John Adams en sis concerts en espais de prestigi: Philharmonie de París, 10 d’octubre; Auditori de Barcelona, 12 d’octubre; Auditorio Nacional de Música de Madrid, 13 d’octubre; Elbphilharmonie d’Hamburg, 19 d’octubre; i Musikverein de Viena, 22 d’octubre.

L’Orfeó Català aborda aquesta temporada algunes de les grans fites del repertori simfònico-coral, amb obres que sintetitzen alguns dels moments més culminants de la història de la música. La Novena Simfonia de Beethoven en serà un dels leitmotivs. Després d’interpretar-la al concert inaugural, la durà a fer ronda, el mes de maig, amb el Cor de Cambra del Palau i la Staatskapelle Dresden, sota la direcció de Daniele Gatti, en tres concerts, que començaran al Palau (11 de maig) i continuaran al Palau de la Música de València (16 de maig) i a l’Auditorio Nacional de Madrid (18 de maig). Més projectes destacats de l’Orfeó Català en la nova temporada són la Segona Simfonia de Mahler, coneguda per “Resurrecció”, una de les obres més transcendents del repertori simfònic, que interpretarà amb l’OBC i Ludovic Morlot els dies 13 i 14 de novembre a l’Auditori, i l’Elies de Mendelssohn, un dels grans oratoris del Romanticisme, que interpretarà juntament amb el Cor de Noies i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, amb direcció de Xavier Puig, en un concert el 30 de maig al Palau, cicle Palau 100.

Quant al Cor de Cambra del Palau, el 4 d’octubre estrenarà al Palau una nova producció, Valsos amorosos de Brahms, que incorpora obres de Brahms, Elgar, Sibelius i Strauss. Amb aquest projecte, la formació es referma en l’opció per les produccions pròpies, genuïnes i singulars, sempre amb vocació divulgativa i voluntat de voltar pel país. El Cor de Cambra també serà l’encarregat de portar a l’escenari dues obres d’Eric Whitacre. Més projectes destacats de la formació són la recuperació de Carles Santos, amb l’espectacle Cantúria cantada en homenatge al compositor, pianista i creador escènic de Vinaròs, que arribarà al Palau el 3 de desembre en una coproducció amb el Teatre Lliure i en commemoració del 50è aniversari del centre teatral; la participació en l’Oratori de Nadal de Bach, acompanyat també del Cor Jove de l’Orfeó Català; i el concert de Sardanes corals de la Generació C, concert del 20 de juny, amb què dóna continuïtat al projecte del Palau per a difondre les obres dels compositors corals contemporanis del nostre país.

Respecte de les formacions de l’Escola Coral de l’Orfeó Català, aquesta temporada s’escau el quarantè aniversari de la fundació del Cor Jove de l’Orfeó Català, una efemèride que se celebrarà tota la temporada i que culminarà a la sala de concerts el 13 de juny, on oferirà Carmina Burana de Carl Orff. En aquest concert participaran, també, antics cantaires de la formació i la soprano Serena Sáenz, a més del baríton Guillem Batllori, que van formar part del Cor Jove. El Cor Jove participarà també en els concerts de l’Oratori de Nadal, juntament amb el Cor de Cambra del Palau, i en un intercanvi cultural i musical amb la formació La Maîtrise de Tolosa de Llenguadoc, amb què actuaran al Palau el 7 de febrer i, més tard, els dies 19, 20 i 21, a Tolosa.

Entre els projectes destacats de la temporada del Cor de Noies de l’Orfeó Català, a més de la participació en la ronda amb Gustavo Dudamel i l’Orfeó Català, es destaca la interpretació d’Odissea i Els colors del mar, amb direcció i guitarres del seu compositor, Eduard Iniesta, i participació de la soprano Gemma Humet, que arribarà al Palau el 9 de març.

Jonas, Forcano i Cera, artistes convidats 

L’artista convidada de la temporada serà la il·lustradora Agnes Jonas, artífex de la imatge gràfica 2026-2027. Fa composicions abstractes inspirades en la natura, la música i la ciència que exploren la fragilitat i l’equilibri amb formes orgàniques i un joc de llum i ombra delicat. Té un univers visual reconegut internacionalment, que dialoga amb el concepte de la pau que vertebra la temporada i es desplegarà en tota la comunicació gràfica del Palau, com també en una exposició al Palau a la tardor.

El barceloní Manuel Forcano serà el poeta convidat de la temporada. La seva trajectòria combina la creació literària amb una sòlida tasca d’estudi i divulgació de les cultures hebrea i àrab, fet que l’ha convertit en un pont privilegiat entre tradicions que històricament han compartit espais de diàleg i també de conflicte. Té una obra d’alta intensitat simbòlica, marcada per la reflexió sobre la identitat, el temps i el diàleg entre cultures, que connecta plenament amb el concepte de la pau. Amb aquesta mirada, Forcano aporta una dimensió literària que entén la pau també com un espai de trobada entre llengües, memòries i tradicions, en sintonia amb la vocació del Palau de generar comprensió i escolta a través de l’art.

El barceloní Lluís Cera serà l’artista plàstic convidat. Cera és una de les figures destacades de l’escultura catalana contemporània. Amb una trajectòria consolidada i reconeguda internacionalment, combina un gran domini tècnic de materials nobles amb un llenguatge orgànic i poètic que estableix un diàleg subtil amb la música i la literatura. A final d’any es farà al Palau una exposició de la seva obra, en col·laboració amb la galeria Villa del Arte, que posarà en relleu la relació entre escultura i música.

El president del COM, Jesús Barranco, ha assegurat que el vet no respon a cap criteri cultural sinó polític. “No es veta una actuació, es veta a persones concretes pel que diuen i pel que representen”, ha dit, i ha avisat que quan una administració pública castiga la crítica artística “ataca directament la llibertat d’expressió”. L’ajuntament havia justificat la decisió apel·lant al contingut de l’edició anterior, que va qualificar de “vergonyosa”.

Tatiana Prades és vice-presidenta del COM. Josep Aparicio és impulsor de l’Associació Cultural de Cant d’Estil La Xata de Godella, creada per transmetre i dignificar aquesta tradició al municipi. Tots dos formen part del nucli que ha mantingut viva la Nit d’Albades durant les últimes dècades, una cita amb més de quaranta anys de trajectòria que s’havia consolidat com un referent del cant valencià d’estil.

El COM subratlla que la sàtira i la crítica social formen part essencial del llenguatge de les albades. “Pretendre unes albades sense crítica és convertir-les en un decorat buit. La cultura popular no està per a aplaudir el poder, sinó també per a interpel·lar-lo”, ha remarcat Barranco, que insisteix que allò que molesta al govern local no és la forma, “és el contingut”.

L’entitat ha recordat que el govern de Godella ja va menysprear públicament Vicent Andrés Estellés en un ple i ha alertat que la reiteració d’episodis com aquest apunta a un patró. “Si normalitzem que un ajuntament puga decidir qui canta en funció del que diu, estem obrint la porta a una cultura tutelada i dòcil”, ha dit Barranco. El COM exigeix la rectificació immediata de l’ajuntament i la restitució dels dos artistes a la Nit d’Albades.

La programació d’enguany —amb prop d’un centenar d’activitats repartides entre els Concerts de Vivers, els barris i els Jardins del Palau— reprodueix el mateix patró: una oferta en què el valencià és testimonial, mentre predominen unes altres llengües, especialment el castellà. La situació no és nova, però es consolida com una línia sostinguda de política cultural.

El precedent és clar. L’any passat, el cas va arribar al Síndic de Greuges, que va obrir un expedient per la possible vulneració dels drets lingüístics i va instar el consistori a justificar la seva actuació. En aquest context, el regidor Pere Fuset ha anunciat que tornarà a portar la qüestió al síndic i ha denunciat que la marginació del català s’ha convertit en un “patró consolidat” d’ençà de l’inici del mandat. Segons que ha assenyalat, la programació actual evidencia una presència “marginal” de la llengua, contrària tant a la normativa vigent com als criteris jurídics del mateix ajuntament.

A més, informes interns de la mateixa administració ja havien advertit que arraconar el català no s’ajusta ni a la normativa municipal ni al criteri dels tribunals, i que vulnera els principis de protecció lingüística. Malgrat això, el govern municipal no ha introduït cap rectificació substancial. La qüestió, doncs, ja no és conjuntural sinó estructural.

La Gran Fira, un dels principals aparadors culturals de la ciutat, esdevé així un espai on la llengua pròpia queda sistemàticament en segon pla. I això obre, un any més, el debat sobre el compliment efectiu dels drets lingüístics i sobre el model cultural que impulsa el govern municipal.

T'estime, t'estimo, t'estim… @lagossasorda pic.twitter.com/IvXEDKPU50

— Vicent Baydal (@vicentbaydal) April 24, 2026

@laestelalalala #lagossasorda #picassent ♬ sonido original – EstelaMC

@meeryag1 Disfruteu #lagossasorda #tornalagossa #tiktokcat #pv #paísvalencià #horitzópv #música #músicaenvalencià ♬ sonido original – meryjane

Han sonat els temes més mítics de la banda, entre els quals no podia faltar “Camals Mullats” o “Esbarzers“. La gent ha taral·lejat amb ganes el famós: “T’estimo, t’estime, t’estim“, i aquest instant s’ha convertit en un dels moments més emocionants del concert, ja que es tracta de la cançó insígnia de la banda.

Xe, açò de la @lagossasorda 'nava de veres! pic.twitter.com/n9s3eJXooZ

— Vicent Baydal (@vicentbaydal) April 24, 2026

@alejaaand #lagossasorda #esbarzers ♬ sonido original – alejandraa

@daniiac_ #lagossasorda ♬ original sound – δανι

El concert ha tingut un clar component reivindicatiu, marca de la banda de Pego. “Si una cosa hem tingut clara sempre a la Gossa Sorda, és que no renegarem mai de les nostres arrels!“, ha etzibat Josep Nadal, el cantant, que ha aprofitat per fer una defensa de l’agricultura valenciana: “Sóc fill de llauradors. Diguem-ho ben fort: visca la lluita de la gent del camp!”

Els de l'horta degradada, que s'ensenyen a llaurar bé… @lagossasorda pic.twitter.com/J1mwt8T1X9

— Vicent Baydal (@vicentbaydal) April 24, 2026

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de La Gossa Sorda (@lagossasorda_oficial)

Com si tinguera 20 anys!! Vaig cantar, ballar, botar i cridar. Un goig de nit.
Al 2027 com diu @lagossasorda farem saó. pic.twitter.com/tFiHezUqFg

— Joan Baldoví (@joanbaldovi) April 25, 2026

Avui, un nou concert

L’espectacle d’avui anirà una mica més tard que ahir, amb la idea que els assistents puguin participar abans en la manifestació del Vint-i-cinc d’Abril que es farà a València: només hi haurà un teloner, Jazzwoman, que començarà a les 20.55. La Gossa Sorda també actuarà pels volts de les 22.15 i, quan hagi acabat de tocar, la festa continuarà amb la DJ Nonai Sound, que actuarà de 0.45 a les 3.00, quan s’encendran els llums.

Durant sis mesos, la Gossa tocarà a festivals i tres grans concerts autogestionats, a Picassent (Horta Sud), Cunit (Baix Penedès) i Felanitx (Mallorca). Catorze cites per a retrobar-se amb el públic i tornar a desar les guitarres. Perquè aquest no és un retorn que obri una nova etapa, sinó una oportunitat per a “tornar a saludar”, en paraules del cantant, Josep Nadal, que va parlar amb VilaWeb poc abans del retorn. “No tenim la idea de fer més concerts. Potser el 2036 ens ho pensem, però ara no”, va dir.

Rosalía va explicar-ho en anglès, arran que una persona del públic li digués “T’estimo”, en català i li desitges una molt bona diada. Això, va fer que l’artista es transportés a Barcelona.

En un moment més personal, l’artista va admetre que vivia la jornada amb certa nostàlgia per la distància, ja que no havia pogut celebrar-la amb la seva família. Va recordar que acostuma a regalar roses a la seva mare i a la seva germana i els va enviar un missatge des d’Amsterdam, reivindicant el valor simbòlic d’una diada que combina cultura i afecte.

El moment més emotiu del concert va arribar quan un fan li va oferir una rosa mentre interpretava una cançó. Rosalía, visiblement sorpresa, va interrompre breument l’actuació per abraçar-lo i agrair-li el gest, en una escena que va ser celebrada pel públic. Per uns instants, la tradició de Sant Jordi es va fer present lluny de casa, convertint el concert en un petit homenatge internacional a la diada.

Asistimos al segundo concierto de Rosalía en Ámsterdam, donde ha hablado del día de Sant Jordi y ha dedicado “Sauvignon Blanc” a su madre y a su hermana, con quienes siempre lo celebra. pic.twitter.com/23UQVHQaU5

— navepop (@navepop) April 23, 2026

Durant sis mesos la Gossa tocarà a festivals i tres grans concerts autogestionats, a Picassent (Horta Sud), Cunit (Baix Penedès) i Felanitx (Mallorca). Catorze cites per a retrobar-se amb el públic i tornar a desar les guitarres un altre cop. Perquè aquest no és un retorn que obri una nova etapa, sinó una oportunitat per a “tornar a saludar”, en paraules de Nadal, que ha parlat amb VilaWeb poc abans del retorn. “No tenim la idea de fer més concerts. Potser el 2036 ens ho pensem, però ara no”, diu, sorneguer.

La primera parada d’aquesta ronda de retorn és a Picassent, on actuaran avui i demà. En tots dos concerts la reivindicació tindrà un paper central; no podia ser d’una altra manera, tenint en compte la història del grup. La primera nit, el protagonisme serà per a les associacions de víctimes de la gota freda, el Sindicat de Llogateres i el d’Habitatge de València, la Unió de Llauradors i el col·lectiu ecologista pegolí Guaitem la Terra. I demà, coincidint amb la Diada del Vint-i-cinc d’Abril, qui prendrà la paraula seran els impulsors del Correllengua Agermanat (que just aquest dia haurà fet arribar la flama a València), Famílies pel Valencià i els Joves d’Acció Cultural del País Valencià.

L’espectacle d’avui començarà a les 19.45 amb l’actuació prèvia de Sociologia Animal i de Tito Pontet, i la Gossa Sorda sortirà a l’escenari a les 22.15, amb la previsió que tot plegat s’acabi a la 1.30. Demà, tot anirà una mica més tard, amb la idea que els assistents puguin participar abans en la manifestació del Vint-i-cinc d’Abril que es farà a València: només hi haurà un teloner, Jazzwoman, que començarà a les 20.55. La Gossa Sorda també actuarà pels volts de les 22.15 i, quan hagi acabat de tocar, la festa continuarà amb la DJ Nonai Sound, que actuarà de les 00.45 fins a les 3.00, quan s’encendran els llums.

Un espectacle de gran format

El retorn que avui començarà a rondar fa més d’un any que es cuina, explica Josep Nadal. De fet, no va ser fàcil decidir de tornar, però les ganes van pesar més que no pas la mandra: “Sabíem que tornar no era fer només un concert, era molta més faena. És estar un any i mig amb tot el teu temps hipotecat. Cadascú té la seua vida i aspiracions, però a poc a poc vam convergir tots. D’alguna manera, la il·lusió va poder amb les altres dificultats.”

El bon to als assaigs, diu, no els ha costat de recuperar, i han funcionat com qui torna a circular amb bicicleta. A més, han enregistrat una cançó nova, “A tornallom“, aquella expressió dels llauradors valencians que s’ajuden sense diners pel mig. Un cant a la solidaritat i el bé comú que la Gossa converteix en un crit de resistència col·lectiva contra un present que “s’ha fet irrespirable”.

Ara bé, sí que els ha costat adaptar-se a “tot el que es demana a un espectacle musical avui dia”. És a dir: un esdeveniment total, on la música vagi perfectament coordinada amb l’escenografia, els llums i els recursos audiovisuals. “És una manera diferent de treballar de com ho fèiem nosaltres abans, que era bastant prehistòrica i menys equipada.”

Malgrat tot, diu que està molt satisfet amb l’esforç fet: “El que ens importa és que la gent vinga i ho passe bé. Aquest concert és una autoproducció nostra, i segurament serà el millor concert que veuran de la Gossa Sorda.” Un espectacle que representaran més enllà dels únics tres concerts al País Valencià, Catalunya i Mallorca anunciats inicialment i que van desencadenar una autèntica bogeria en la venda d’entrades. Després, van anunciar dues noves dates a Picassent i Cunit, i més tard tot de noves dates a festivals. Una gestió que no va agradar a alguns seguidors, especialment aquells que s’havien llançat a comprar entrades a ciutats llunyanes i que després van veure concerts que els haurien anat molt millor.

“Després d’haver venut 55.000 entrades vam rebre milers de peticions per a fer més concerts, i vam haver de prendre una decisió en poc temps”, explica Nadal. Al final, la decisió va ser mirar d’aprofitar tot l’esforç creatiu amb alguns concerts més, i encara esperen poder-ne anunciar un darrer a Pego a l’octubre.

Informació pràctica dels concerts de Picassent

Els concerts d’aquest cap de setmana a Picassent tindran una cabuda de 16.000 espectadors cada dia, després de l’ampliació de l’espai i la sortida a la venda de mil entrades extra. Es faran en un gran descampat del carrer de Clara Campoamor, a deu minuts caminant de la parada de Metrovalència.

El transport per a anar a Picassent i tornar és una de les preocupacions de molts dels assistents al concert. L’ajuntament ha habilitat places d’aparcament especials per a rebre els visitants en espais urbans i del polígon. Qui vulgui anar-hi en transport públic, des de València la millor opció és la línia 1 de metro o la línia 181 d’autobús, tot i que aquesta opció és més lenta. Ara bé, la cosa es complica a la tornada. Avui, divendres, els assistents encara podran fer ús de l’últim servei de metro, que passarà a les 2.19. L’alternativa serà l’autobús 182N, que passa cada hora a l’avinguda de Palleter 8. És a dir, la millor opció és el de les 2.58; però si no el poden agafar hauran d’esperar a les 3.58, les 4.58 o les 5.58. Després, ja començarà el servei de metro, amb un primer pas a les 6.34. Ara bé, demà, dissabte, totes les opcions passen per l’autobús 182N, perquè el primer tren no passarà fins a les 8.34. Com la nit anterior, passarà a les 3.58 i les hores posteriors. Una alternativa serà marxar abans no hagi acabat l’espectacle per arribar a agafar l’últim metro, a les 2.19.

Al recinte del concert no hi haurà oferta de menjar, però se n’hi podrà entrar de fora. Ara bé, no es permetrà de tornar a entrar al recinte un cop se n’hagi sortit. Segons que va explicar el regidor de Cultura de Picassent, Jaume Sobrevela, el consistori ha acordat amb la restauració de la ciutat de reforçar l’oferta del menjar per a emportar-se. Fins i tot, alguns establiments oferiran el menú Gossa Sorda. Una mostra de com tot el municipi s’ha abocat per acollir la tornada d’un dels grups més icònics de l’escena valenciana.

En un comunicat a les xarxes socials, l’artista, conegut pel seu treball adreçat al públic infantil, ha detallat que els metges li han detectat “un limfoma, que també es pot dir un bony, també un tumor o també es pot dir càncer”.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Dani Miquel (@danimiquel)

“Estic en bones mans i em trobe bé, però ara mateix el cap és una sínia, físicament i emocionalment”, ha explicat. I ha afegit que intentaria de fer vida normal i mantenir l’activitat artística mentre segueix el tractament, tot i que les visites a l’hospital seran freqüents.

“De moment, va tot endavant i, mentre puga, continuaré actuant, cantant i ballant amb vosaltres, que és el que em fa feliç. Això mateix és el que vull per a vosaltres, que sigueu feliços”, ha dit als seguidors.

Entre els signants, hi ha noms destacats de l’escena internacional com Massive Attack, Brian Eno i Sigur Rós, que en una carta oberta acusen la Unió Europea de Radiodifusió (UER) d’actuar amb hipocresia. Els artistes retreuen que Israel continuï participant en el festival mentre Rússia en va ser exclosa arran de la invasió d’Ucraïna el 2022. “El festival no pot servir per emblanquinar la violència”, sosté el manifest, que apel·la a artistes, emissores i públic a no participar-hi fins que no es reconsideri la presència israeliana. Els promotors de la iniciativa insisteixen en el poder de la cultura com a eina de pressió política i reivindiquen el boicot com una forma de no “ser còmplices”.

La polèmica arriba quan falta menys d’un mes per a la celebració del festival a Viena, en un certamen que ja es preveu com un dels més controvertits d’aquests darrers anys. De fet, unes quantes emissores públiques europees, com ara Irlanda, Espanya, Eslovènia, els Països Baixos i Islàndia, ja han anunciat la seva retirada, mentre creix el debat sobre el paper d’Eurovisió com a espai suposadament apolític.

La UER, per la seva banda, ha defensat reiteradament la decisió de mantenir Israel al concurs i ha reivindicat la neutralitat del festival. Tanmateix, les crítiques no han deixat de créixer, tant dins com fora de la indústria musical.

La campanya s’inspira en Musikariak Palestinarekin, una iniciativa similar al País Basc que ja aplega més de 160 grups i un total de 650 artistes, amb noms coneguts com Fermin Muguruza o la Furia. A tot el món, hi ha artistes que han promogut campanyes similars, com els britànics Massive Attack, que han demanat a la seva companyia discogràfica que retirés el catàleg de la plataforma.

El motiu principal del boicot són les relacions de l’empresa amb l’estat d’Israel. En concret, les inversions del fundador de la plataforma, el suec Daniel Ek, en l’empresa armamentística alemanya Helsing. Aquesta companyia desenvolupa drons militars amb intel·ligència artificial i té vincles amb unes altres empreses armamentístiques internacionals que venen armes. Per això, la campanya internacional pro-palestina Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) ha inclòs Spotify en la seva llista d’empreses còmplices amb l’estat d’Israel.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Clara Peya (@clarapeya)

Alhora, fa mesos que uns quants artistes denuncien públicament que la plataforma remunera molt malament els músics. Tot i que l’empresa no ha fet públiques les dades oficials, es calcula que els artistes reben entre 2 euros i 4 per cada 1.000 reproduccions. En el mateix sector, unes altres plataformes, com Apple Music, en paguen entre 7 i 10, Tidal, entre 12 i 13, i Deezer, entre 5 euros i 7. A més, aquests imports no arriben íntegrament als músics, sinó que es reparteixen amb les distribuïdores i les discogràfiques.

Els impulsors del boicot encara esgrimeixen més motius, com ara, l’emissió d’anuncis de reclutament del Servei d’Immigració i Control de Duanes (ICE, per les sigles en anglès), la controvertida agència governamental nord-americana encarregada d’aplicar la política de detencions i deportacions en massa impulsada per Donald Trump, i la gestió de la intel·ligència artificial a la plataforma. Els artistes denuncien que l’empresa no limita la música creada amb IA. Com a exemple, assenyalen el cas del grup Velvet Sundown, generat amb intel·ligència artificial, que ha acumulat milions de visualitzacions i que va arribar a aparèixer a la plataforma amb el distintiu d’artista verificat.

La vida post-Spotify

Els artistes que participen en la campanya coincideixen a assenyalar que el boicot ha tingut un impacte personal i creatiu en la seva relació amb la música. No el veuen únicament com una protesta, sinó com una manera de reconsiderar el model de producció, distribució i consum musical.

Eli Sánchez, del grup Punky Unicorns, explica que la decisió d’afegir-s’hi no és puntual, sinó que forma part d’una reflexió més àmplia sobre el paper de les plataformes digitals en la indústria. Per això, diu que la campanya pretén qüestionar el conjunt del model actual. “El nostre poder de decisió és posar límits i deixar de participar en aquesta manera de fer indústria”, afirma, i reivindica també el paper dels oients a l’hora de canviar els hàbits de consum.

En l’àmbit econòmic, reconeix que el grup ha deixat d’ingressar entre 300 i 500 euros anuals. Tot i això, assegura que el canvi els ha portat a reconsiderar la manera de difondre la música. A partir d’ara, volen optar per noves estratègies, com ara, limitar l’accés digital a fragments breus, compartir assaigs a YouTube o reduir l’activitat a les xarxes socials. Segons Sánchez, això respon a la voluntat de recuperar el control sobre la distribució de la seva obra i de cercar alternatives en un sistema que consideren poc sostenible.

En la mateixa línia, el cantant Ángel Petisme admet una davallada significativa d’oients –ha passat d’uns 800 mensuals a uns 60, en els discs que no ha pogut retirar–, però defensa la decisió i assegura que hi ha vida fora de les grans plataformes i de les xarxes socials. De fet, té previst d’actuar aviat a Roma i a París.

Virgínia Soler, coneguda artísticament com a Birch, destaca que implicar-se en la iniciativa ha donat un nou sentit a la seva trajectòria. Explica que l’organització col·lectiva i la politització li permeten d’intervenir en el debat públic i, finalment, considera que és una de les experiències més enriquidores de la seva carrera.

El músic Oriol Buscà, conegut com a Buski, explica que retirar la seva música li ha permès d’allunyar-se de la pressió de les xifres i reconnectar amb la creació. Ara entén la música com un fet més social i ha recuperat pràctiques com escoltar discs en format físic o descobrir música a partir de recomanacions. A més, comparteix les seves creacions de franc a Drive.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Buski (@uribuski)

Manca de suport d’artistes de gran abast

Una de les artistes més reconegudes que s’ha adherit al boicot és Clara Peya. La cantant i pianista va publicar divendres el seu nou disc, Nuca, que es pot escoltar a totes les plataformes tret de Spotify. L’artista ha retirat també els seus àlbums anteriors de la plataforma, amb l’excepció d’algunes col·laboracions i discs dels quals no té els drets.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Clara Peya (@clarapeya)

Ara com ara, la campanya no ha aconseguit gaires adhesions de més artistes de gran abast. Els impulsors ho atribueixen al pes dels interessos econòmics en la indústria musical. Recorden que, per a molts músics, la seva obra és la principal font d’ingressos i que renunciar a plataformes tan hegemòniques pot tenir un impacte directe en el seu dia a dia, atès que és el gran aparador per mitjà del qual els programen els festivals.

A més, assenyalen que els projectes musicals sovint impliquen responsabilitats econòmiques més enllà dels artistes mateixos, amb equips de treball darrere, fet que complica encara més la decisió d’adherir-se al boicot.

Malgrat tot, apunten que en el futur pot passar que noves publicacions ja no arribin a aquestes plataformes. En aquest sentit, insisteixen en el paper dels oients i consideren que el canvi únicament serà possible si també modifiquen els seus hàbits de consum i deixen d’utilitzar serveis que, segons que denuncien, participen en aquest model.

Alternatives a la plataforma

Els creadors de la campanya també volen construir alternatives ètiques per als oients. El col·lectiu la Instrumental, que aplega artistes, oients i desenvolupadors del país amb l’objectiu d’explorar alternatives al model actual de la indústria musical, impulsa trobades periòdiques i treballa en una plataforma de codi obert, basada en una xarxa d’instàncies federades gestionades per col·lectius locals. La proposta inclou la creació d’una cooperativa de consum musical per a garantir la governança i la remuneració dels artistes amb criteris més equitatius.

Mentrestant, recomanen plataformes més ètiques i que remuneren més bé els artistes, com ara, Bandcamp, Soundcloud i, sobretot, Qobuz, una empresa francesa que s’ha fet un nom pel seu compromís amb la qualitat de so i que evita els algorismes invasius.

Segons un comunicat de l’Ajuntament de València, la visita marca un punt d’inflexió en la trajectòria artística de la formació simfònica, que ara pot presumir d’haver entrat en una de les sales de concerts de referència mundial, on cada primer de gener es fa el famós Concert d’Any Nou de l’Orquestra Filharmònica de Viena.

Amb aquesta actuació, l’Orquestra de València suma la novena sortida internacional des que va començar la projecció exterior el 1950, sota la direcció de José Iturbi.

A l’acte, hi van assistir el regidor d’Acció Cultural i president del Palau de la Música, José Luis Moreno, el director gerent del Palau, Vicente Llimerá, i la sots-directora de Música i intendenta de l’orquestra, Nieves Pascual.

Moreno va posar l’accent en “l’èxit del concert de l’orquestra, gràcies al nivell d’excel·lència que ha assolit amb el director”. I afegia: “València i la seva orquestra porten la cultura valenciana a un dels temples de la música europea i reivindiquen el paper de la nostra ciutat i els nostres músics en l’àmbit cultural europeu. Tenim una orquestra de la qual ens sentim orgullosos”.

Vicente Llimerá, per la seva banda, es va declarar “molt satisfet de l’actuació de l’orquestra i de la resposta del públic” i va remarcar: “València i la seva orquestra han portat la nostra cultura a un gran escenari europeu, subratllant el paper de la nostra ciutat i els nostres músics.”

Protagonisme valencià i estrena a Àustria

La vetllada va començar amb l’obertura clàssica de “L’arbore di Diana”, del valencià universal Vicent Martín i Soler, que va triomfar a Viena i va ser rival de Mozart en fama a la capital austríaca. Tot seguit, es va interpretar “La Suite núm. 2” de Daphnis et Chloé de Maurice Ravel, en una lectura de caràcter expressiu.

La primera part es va acabar amb el “Quartet per a piano núm. 3” de Johannes Brahms, en versió de concert per a piano a quatre mans i orquestra, titulada Werther, arranjada per Richard Dünser (amb estrena a Àustria) i interpretada pel duet Silver-Garburg, format per Sivan Silver i Gil Garburg. Després dels aplaudiments, el duet va oferir de propina “Scherzo per a piano a quatre mans, op. 11 núm. 2” de Rakhmàninov.

El concert va continuar, després de la pausa, amb la interpretació del poema simfònic “Així parlà Zaratustra” de Richard Strauss, una obra de gran força i profunditat filosòfica que es va popularitzar amb la filmació 2001: Una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick.

Al fina del concert hi va haver una nova ovació i la satisfacció manifesta del professorat de l’Orquestra de València, tal com destaca el comunicat.

—Galàxies és un EP que parla essencialment d’amor. Per què volíeu que aquest en fos el tema central?
—Tinc gravades al cervell les imatges dels últims dies de la vida de Pau Donés, en aquell reportatge que va gravar amb l’Évole, on deia que s’adonava que la cosa més important a la vida era estimar. Què fem a la vida? Estimeu i sigueu estimats! I darrerament, en el moment vital en què em trobo, en què ja tinc quaranta-sis anys i ja he viscut més de la meitat de la vida, tinc molt present aquest missatge. Per primera vegada he volgut fer un disc monogràfic, en què parlo exclusivament d’un tema, i volia que fos sobre l’amor, el tema més universal de tots. 

—És un amor entès a partir del prisma de l’experiència. La vostra visió de l’amor ha canviat amb el pas dels anys?
—Sí, naturalment. L’amor evoluciona, canvia, es transforma. Allò que aprens amb el pas dels anys és que hi ha moltes maneres d’estimar. I estimar no és sempre fàcil. A vegades has de fer coses que no t’agraden, has de renunciar a algunes altres… Estimar vol dir deixar anar, i pot voler dir fer coses en contra de la teva voluntat. A vegades hi ha actes d’amor que són meravellosos. Estimar són moltes coses, i és una aventura que no saps mai cap a on et portarà. Però sóc dels qui pensen que l’amor ho ha de moure tot. I especialment en aquests temps que vivim. Vivim en un món que està malalt, i, precisament per això, l’amor ha de prevaler per damunt de tot.

—Ara sou més romàntic o menys que fa vint anys?
—No em considero menys romàntic que fa vint anys. Em considero més realista. Però no he deixat de ser apassionat. Jo sóc un home d’emocions, de sensacions fortes. He estat sempre així. Visc l’enamorament d’una manera molt intensa, m’agrada viure-ho tot d’una manera molt intensa. Potser de vegades massa, però sempre necessito aquest punt d’adrenalina. Necessito sentir que la vida és emocionant, i no sempre ho és. Quan no ho és, m’avorreixo. Afortunadament, em dedico a una professió en què aquesta adrenalina la tinc sovint. Sempre busco que els meus projectes professionals m’aportin energia. I amb els anys això no ho he perdut .

—Però la vida sovint és avorrida, i no es pot conviure amb tanta intensitat. Com ho reguleu?
—Fa més d’un any que vaig a teràpia, i el meu psicòleg sempre em diu precisament això, que he d’aprendre a viure amb menys intensitat. Sempre li demano: però com es fa, això?! “Amb pastilles, nen!” [Riu] No, però és cert que s’ha de viure amb tranquil·litat. Un dels exercicis vitals que he d’aprendre a fer és trobar la felicitat en la tranquil·litat. Però a mi la tranquil·litat no m’interessa, no m’agrada, m’avorreix. I és un problema que tinc, perquè he de buscar la pau com un objectiu vital.

—“S’ha de saber trobar un camí per a quan superes els quaranta” és una frase que dieu a la cançó “Astres”. Què volíeu dir, exactament?
—[Riu] És la cançó del disc que parla de l’amor d’una manera més passional, que parla del sexe, d’una nit alliberada, desinhibida, i que parla de la sexualitat viscuda d’una manera molt lliure, perquè crec que encara hi ha moltes etiquetes. Encara hi ha un estigma molt gran, i és molt malvist ser una persona desinhibida sexualment. I no m’agrada que sigui així. Crec que el sexe es pot viure amb llibertat i amb naturalitat, i mentre no es faci mal a ningú, que cadascú foti el que vulgui.

—Creieu que la desinhibició sexual s’associa a edats més joves, normalment? És, per tant, una reivindicació, aquesta cançó?
—Em dius vell?! [Riu] Sí, és clar que té un punt de reivindicació! Tenir una certa edat no vol dir no poder ser actiu sexualment. Hi ha molta gent que experimenta nous camins a partir dels quaranta i hi ha moltes maneres de buscar noves emocions i fer que la parella et continuï resultant atractiva. Jo això també ho faig. Cal buscar maneres de mantenir viva la flama: hi ha gent que va a clubs d’intercanvis de parella, hi ha qui se’n va a un sex shop i compra joguines… A mi m’agrada que en l’àmbit de la parella s’estableixi aquesta comunicació lliure, oberta i espontània, i que d’una manera divertida busquis nous estímuls per continuar jugant i per mantenir viva la curiositat.

—La gent ha comentat bastant el videoclip a les xarxes… Què us han dit?
—He rebut reaccions de tota mena. Afortunadament, la majoria de comentaris han estat molt positius. Però també n’he rebut de negatius. He rebut comentaris de: “Hòstia, nano, quina crisi més mal gestionada”, “Quina vergonya”, “Quin fàstic”… Però quin problema hi ha? Jo tenia claríssim quan vaig fer aquest videoclip, que d’entrada volia que les noies fossin properes a la meva edat. Jo tinc quaranta-sis anys, les noies són més joves que jo, però tenen deu anys menys, no en tenen divuit, saps? Són actrius que a més a més són molt amigues meves. I després també tenia molt clar que volia que hi sortís un noi, perquè no volia ser jo sol amb dues noies… Sempre hi ha gent a qui no li sembla bé, però tinc clar que el problema el tenen ells.

—A la cançó “Més enllà dels estels” parleu del buit que us ha deixat la mort del vostre pare. Ja n’havíeu parlat en cançons anteriors. Se supera mai, la mort d’un pare?
—La mort del meu pare no la superaré mai: és un dolor que no desapareix; senzillament, t’acostumes a viure-hi. Aquesta ja és la tercera cançó que li dedico, i és que sempre que faig un disc em surt la necessitat d’escriure-li. Per a mi és terapèutic. “Més enllà dels estels” la vaig compondre a Planoles, que és on estiuejo d’ençà que sóc petit, perquè el meu pare ja hi estiuejava també de petit. I, per tant, és el nostre refugi, i quan hi vaig em sento molt connectat amb ell. A mi em fa bé, cantar-li. M’agrada pensar que ara estaré molts anys dalt dels escenaris cantant-la, com una manera de recordar-lo. Perquè, com dic a la primera fase de la cançó, em costa molt de recordar-li la veu. És clar, fa vint-i-cinc anys que va morir, això vol dir que ja fa més de la meitat de la meva vida que el meu pare no hi és. I és fort com he oblidat la seva veu. És una cosa que m’impressiona. I ara encara més, perquè estic a punt d’arribar a l’edat que ell tenia quan li van diagnosticar la malaltia.

—Hi dieu: “És per tu que sóc qui sóc. T’ho dec tot.” És per ell que us dediqueu a la música?
—Jo soc fill de metges. Però sí que és cert que l’artista que porto dins em ve del vessant Guix. El meu avi, que era cirurgià, tocava l’orgue i era un apassionat de la música. A casa de la família Guix sempre hi havia guitarres: els meus oncles tocaven i cantaven, i el meu pare també. I, més enllà d’això, el meu pare em va inspirar molt i em va donar moltíssim suport. Per mi va ser un model molt important en molts aspectes. A part de ser metge, era empresari, i em deia: “Manu, si vols ser feliç en aquesta vida, sigues el teu propi cap.” Quan tenia catorze anys i volia fer cançons, ja em va portar al notari i vam fer una petita empresa per poder comprar les coses que necessitàvem. Aquesta empresa és la que tinc ara. Hi penso sovint, en com fliparia el meu pare si ara vingués a Medusa i veiés el meu estudi. A part, era el meu admirador número u. Tinc aquest sentiment que li ho dec tot.

—Ara també sou pare. Heu mirat de canviar coses respecte de la manera com us van educar o proveu de seguir l’exemple dels vostres pares?
—És complicat, perquè no t’ensenya ningú, de ser pare. Tinc el record d’haver tingut uns pares meravellosos, els millors pares del món, però sí que hi ha coses que m’haurien agradat diferents. A casa meva no es deia “t’estimo”. Els meus pares no em van dir mai “t’estimo”. Tampoc no vaig veure mai mostres d’amor a casa entre els meus pares, no els veia fent-se petons. I això jo ho vull canviar. Als meus fills cada dia els dic que els estimo. I això és una cosa que he après no fa gaire, deu fer deu anys. I dic t’estimo no tan sols als meus fills, sinó a tota la gent que m’estimo. M’agrada dir-ho, i que m’ho diguin, perquè crec que es diu poc. A casa vull que es digui “t’estimo”. 

—Ara heu publicat aquest EP, però no pareu mai quiet: heu compost uns quants treballs musicals, heu participat en musicals de renom com El petit príncep, i també sou director musical d’Operación Triunfo. Com hi arribeu, a tot arreu?
—Tothom em fa la mateixa pregunta! És veritat que treballo molt, però també tinc temps per a fer les coses que m’agraden i badar. És veritat que sóc molt feliç treballant, per a mi la feina no és feina, perquè he aconseguit de treballar amb els meus amics. Tota la feina que faig d’estudi i música la faig amb Roger Rodés, que és el meu soci de Medusa i el meu millor amic. Tot el que és part del món de teatre musical, ho faig amb Àngel Llàcer, que és el meu altre millor amic. Tot el que faig en el món d’Operación Triumfo, ho faig amb Noemí Galera, una altra enormíssima amiga meva. Els concerts que faig amb la banda, els faig amb els meus amics. Treballar vol dir que vaig a veure els amics, i per tant sóc molt feliç. Les vacances se’m fan llargues! Quan arriba l’agost, al cap de dos dies, penso… que s’acabin ja! Aleshores, com puc fer tantes coses? Doncs no ho sé, però les faig. I ben feliç!

—Amb Àngel Llàcer heu fet molts musicals. Durant un temps dèieu que amb els musicals en català no sortien els comptes. Últimament en feu… ja surten els comptes?
—No en tinc ni idea, del món dels comptes, sincerament. Jo no sé si és rendible o no, però és veritat que es van fent. Vam començar fent El dia de la marmota, ara es fa Ànima, que és una gran producció, i és en català. A mi em fa moltíssima il·lusió que sigui així, perquè crec que el teatre musical aquí s’ha de fer en català. Per això, entre altres coses, estic tan i tan orgullós d’haver fet El petit príncep, perquè és un musical de producció nostra, hi tinc un 33% de capacitat de decisió sobre com es fa l’obra, i es fa en català. I tinc moltes ganes de fer-ne més. De fet, tenim uns quants projectes programats: un musical per al 2027, un altre per al 2028, i un per al 2029. I especialment el que m’interessa a mi són els musicals de creació, perquè quan sóc feliç és component musicals. I vull fer-los en català.

—Aquests futurs musicals que mencioneu, seran en català, doncs?
—Alguns, sí. 

—Les subvencions per a fer musicals en català que ha impulsat la Generalitat segur que han ajudat a fer créixer l’oferta.
—Entenc que sí. Jo crec que amb El dia de la marmota, la Generalitat va començar aquesta línia d’ajuts al teatre musical de gran format. Si aquesta línia d’ajuts continua activa, naturalment que hi ajudarà. Perquè per fer una producció de gran format com les que estem acostumats a fer l’Àngel i jo, calen milions d’euros, i fins ara han estat sempre finançats per entitats estrictament privades, sense cap mena d’ajut. Per tant, era impossible de fer-les. A veure si això canvia. 

—Treballar a OT us ha convertit en una cara visible a l’estat espanyol i us ha donat nou públic per la carrera musical. Però feu un disc completament en català.
—Sí, és una decisió que no és ni política: ho faig en català perquè sóc català. Em surt així. Vaig començar fent cançons en castellà l’any 2003, però ara em sento molt postís si em poso a cantar cançons meves en castellà, perquè és que no és el que em surt. Molta gent em diu: “Si cantessis en castellà, guanyaries públic i podries tocar per tot Espanya.” Però és que a mi no m’interessa, tocar per tot Espanya! A més, tinc quaranta-sis anys, ja. Jo no vull agafar un avió i anar a Màlaga a tocar, haver de dormir en un hotel, i l’endemà tornar a l’aeroport. M’estimo més agafar el cotxe i en una hora plantar-me a Blanes, tocar, i al cap d’una hora tornar a ser al meu llit. Jo així sóc feliç. Faig més de cinquanta concerts l’any només a Catalunya, i visc de puta mare. Què més vull? Catalunya té unes possibilitats i un mercat collonut per a viure de la música.

—Teniu gaires seguidors espanyols que consumeixen la vostra música en català? Què us diuen?
—És bestial la quantitat de missatges que rebo, i especialment des d’aquestes darreres edicions d’OT, perquè s’han emès a tot el món. No paro de rebre missatges en què em diuen: “Manu, ens encanta la teva música, no sabem què dius, però ens arriba moltíssim.” Afortunadament, hi ha molta gent a qui li importa un rave amb quin idioma cantis. El que li importa és la música. Però passa que a Espanya això no és tan freqüent, per desgràcia.

—En algunes picabaralles que heu tingut a les xarxes socials heu estat objecte de comentaris catalanòfobs. Recordo la darrera, en què defensàveu el dret de parlar català o més llengües cooficials al congrés espanyol…
—Em fa molta ràbia. El meu mànager em diu que no em fiqui en aquests embolics, i miro de no fer-ho, però és un tema que em crispa i em crema molt. Jo no puc entendre aquesta manca d’empatia i aquesta manca de sentit comú d’una grandíssima part de la població d’aquest país. I no me’n puc estar de dir-ho. No puc entendre que la gent no entengui que una persona nascuda aquí té el dret de parlar en la seva llengua, en una entitat que representa tots els qui vivim aquí. Això és un dret! I la gent d’Espanya no entén que el català és una llengua en risc de desaparèixer. No és que vulguem imposar el català, és que el volem protegir abans no desaparegui, perquè no vull que desaparegui la llengua amb què m’han educat els meus pares. I si tu no entens el català i treballes al Congrés dels Diputats, doncs ha d’haver-hi un servei de traducció.

—Hi ha algunes respostes vostres bastant contundents a X. Us costa de mossegar-vos la llengua o baixeu al fang perquè creieu necessari fer pedagogia?
—És que m’encenc! No ho puc evitar! [Mira a càmera i simula, fent broma, que hi vol donar un cop de puny.] Twitter és una merda. Les xarxes socials són una puta merda! I haurien de desaparèixer. Estic fins als collons de les putes xarxes socials. De debò, és que no puc més. No fan res més que portar-nos coses negatives. Les he d’utilitzar perquè no tinc més remei, però n’estic fins als collons!

—De fet, en aquesta micropolèmica de X va sortir el tema que us heu canviat el DNI de “Manuel” a “Manu”… Per què era important fer aquest canvi?
—Perquè em va venir de gust, no per res en particular. Tinc pocs records de la meva infantesa, però un que recordo molt clarament és que quan tenia uns vuit anys, un dia vaig arribar a casa i vaig dir: “Vull que em digueu ‘Manu’.” Perquè a mi em deien Manuel, el meu pare era Manolo i el meu avi Manuel. I un dia a l’escola algú em va dir “Manu”, i em va agradar. Quan tenia vint-i-cinc anys, crec, m’ho vaig canviar. Vaig dir: jo sóc el Manu i vull que al meu DNI hi digui “Manu”. Quan vaig anar al registre civil per a demanar el canvi de nom, em van dir que havia d’aportar una prova demostrant que havia rebut correspondència a nom de “Manu Guix”. Vaig anar a la meva bústia, vaig agafar un full de propaganda de Boston Pizza, i ho vaig presentar com a prova. 

—Hi ha res més que vulgueu afegir?
—Que les xarxes socials són una merda, ja ho he dit?

Entre les propostes més destacades hi haurà el concert amb el guanyador del concurs Queen Elisabeth amb el violoncel Goffriller de Pau Casals, una exposició itinerant, un concert de la London Philharmonic Orchestra Madrid o la instal·lació temporal d’una escultura de Jaume Plensa als jardins del Museu Pau Casals del Vendrell.

En conferència de premsa a la seu del Departament de Cultura de la Generalitat, el director general de la Fundació Pau Casals, Jordi Pardo, ha explicat que la commemoració vol promoure el coneixement de la figura i el llegat musical i humanístic de Pau Casals. “Casals té una enorme popularitat a Catalunya, però el coneixement sobre la importància i vigència del seu llegat pot ser molt més gran”, ha subratllat.

Pardo ha constatat que cal enfortir la projecció nacional i internacional de la figura de Pau Casals, en la seva doble dimensió de músic extraordinari i gran defensor de la pau, per tal que el seu llegat viu arribi a moltes més persones del Vendrell i Catalunya, d’Espanya i de tot el món. En tercer lloc, el director de la Fundació ha constatat que cal connectar amb les noves generacions.

La commemoració arrencarà amb l’acte inaugural d’aquest dilluns al Vendrell. Entre les activitats destacades hi haurà la instal·lació d’una escultura de Jaume Plensa al Museu Pau Casals. L’artista cedeix temporalment l’escultura “Yolandita” als jardins noucentistes del Museu Pau Casals, generant un diàleg amb la casa i amb la resta d’escultures exposades en aquest jardí d’un gran valor patrimonial. La peça arribarà el juny de 2026 i hi romandrà fins a finals de 2027.

També hi haurà la Diada Pau Casals 2026 al Palau de la Música, el Festival Internacional de Música Pau Casals 2026 al Vendrell o un acte d’homenatge per la mort de Pau Casals al Vendrell.

La programació oferirà l’exposició “Pau Casals. Un músic al servei de la pau” que es podrà veure des del 21 d’octubre al Palau Robert, el febrer del 2027 al CaixaForum de Madrid i el juny de 2027 el Museu Pau Casals. L’exposició vol donar a conèixer la figura de Pau Casals en totes les seves dimensions. A través del seu exemple, es mostra com va utilitzar la música no només com a forma d’expressió artística, sinó també com una eina per defensar valors essencials com la llibertat, la democràcia i la pau. A més, la mostra convidarà el públic a reflexionar sobre el paper dels artistes en la societat i sobre com encara avui poden contribuït a la defensa dels drets humans i a la construcció d’un món més just i pacífic.

Un dels objectes que prendrà part de la celebració és el violoncel que Pau Casals va adquirir el 1908 i que va fer servir en bona part de la carrera. Aquest instrument el conserva la Fundació i ha estat diversitat d’anys als Estats Units d’Amèrica. Ara aquest instrument ha tornat a Catalunya i el guanyador o guanyadora del Concurs Queen Elisabeth Competition 2026 tocarà el violoncel Goffriller de Casals, acompanyat de l’Orquestra del Festival Internacional de Música Pau Casals.

Finalment, la commemoració es completarà amb el Concert de la London Philarmonic Orquestra 28 d’octubre de 2026 a Auditori Nacional de Música de Madrid. Aquesta actuació serà dirigida per Edward Garner i amb la participació de la violinista Julia Fischer i el violoncel·lista Daniel Müller-Schott. També destaca l’audició final del Guardó Internacional Pau Casals per a joves violoncel·listes 2026, Concert Musikkollegium Winterthur i la Diada Pau Casals 2027 al Palau de la Música, el Festival Internacional de Música Pau Casals 2027 al Vendrell o l’acte institucional de cloenda de la commemoració el 22 d’octubre de 2027 al Vendrell.

A banda d’aquestes activitats, en roda de premsa han indicat que caldrà afegir les propostes que impulsaran el Palau de la Música Catalana, l’Auditori de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu, l’ESMUC, el Conservatori de Música de Barcelona, el Conservatori del Liceu i la Fundació Victoria de los Ángeles, que es donaran a conèixer més endavant.

En el marc del 150è aniversari, també s’està duent a terme un projecte de restauració, digitalització i recuperació dels fons sonors i audiovisuals que permetran sentir i veure Pau Casals des d’una nova mirada. ARTE TV està produint un documental sobre Pau Casals i 3Cat, la sèrie documental de tres capítols ‘Les tres vides de Pau Casals’.

La consellera de Cultura, Sònia Hernández, ha assegurat que Pau Casals va tenir una figura “polièdrica” i que la seva dimensió “humanística i cívica” són importants. “En el context mundial que estem vivim pren encara més rellevància el seu mestratge. Va mantenir un compromís ferm i molt coherent amb valors de llibertat, democràcia, de la pau i els drets humans”, ha subratllat la consellera.

Al seu torn, l’alcalde del Vendrell, Kenneth Martínez, ha afirmat que Casals és el “millor ambaixador” que encara té avui Catalunya. “Qui millor ha traduït en música els elements tradicionals de la cultura catalana. I qui millor ha explicat la identitat catalana”, ha argumentat. Martínez ha recordat que Pau Casals ja va fer un crit contra la guerra, amb un missatge de pau que va portar arreu del món.

El pressupost inicial de la commemoració és d’un milió d’euros, a l’espera de rebre més aportacions com la que podria fer el govern espanyol en haver considerat la commemoració com a Esdeveniment d’Excepcional Interès Públic.

Miquel Alberola explica que quan va abordar l’escriptura del llibre feia prou temps que el tenia en el cap, i que una de les coses que hi ha volgut abordar és la formidable i prou desconeguda projecció internacional de Raimon. Parlem també de la relació del cantant amb el País Valencià, on, primer el franquisme i després la dreta hereva de franquisme, l’han maltractat tant. El darrer episodi ho il·lustra perfectament: el Consell reclama ara els diners que ha aportat a l’Ajuntament de Xàtiva per condicionar el convent de Santa Clara a fi d’instal·lar-hi el Centre Raimon i Annalisa, que ha d’allotjar la donació tan important que la parella va fer a la ciutat fa uns quants anys.

Miquel Alberola va ser redactor de la revista el Temps pràcticament des de bon començament i després va fer part de la delegació a València del diari El País. Aquests darrers anys de la carrera periodística els va passar a Madrid, on va ser corresponsal a la casa reial. I d’això també en parlem en aquesta entrevista.

—D’on surt la idea d’escriure la biografia de Raimon?
—Feia temps que la tenia en el cap. S’havien fet coses sobre Raimon, però cap no abordava el fenomen Raimon íntegrament. Eren llibres que s’havien fet, o bé a l’inici de la seua carrera, com el de Fuster, o bé, amb una trajectòria encara no closa, com el d’Antoni Batista, que és un llibre molt complet. A més, no abordaven la seua desconeguda i impressionant projecció internacional. Jo tinc una certa relació amb Raimon i el vaig ajudar a digitalitzar la correspondència personal i professional, i hi vaig veure coses que podien completar tot això. M’hi vaig posar d’una manera inconscient, perquè ha estat un treball de dos anys, i alguns dies feia set o vuit hores de feina. He hagut de revisar-ho tot. He fet una immersió absoluta, no pensava en altra cosa que en Raimon.

—Supose que heu tingut molta col·laboració de part seua.
—Disposició total. Això és bàsic, sense això no hauria estat possible fer el llibre.

—Tot i la relació que teniu amb Raimon, fent el llibre heu descobert res? Us ha sorprès res d’ell?
—Si el que em preguntes és què m’impressiona més d’ell, és el seu caràcter de valorar-se sempre a la baixa. La poca estima per les coses que fa. Sempre té la sensació que ha fet curt o que no ho ha fet bé.

—Fins i tot ara, després de tot?
—Sí. Ara ja no està en el seu procés creatiu, però al llarg de la seua trajectòria sempre creu que aquesta cançó l’hauria poguda fer d’una altra manera. O pensa que el públic no entendrà el que fa. Sempre ha tingut un esperit molt autocrític. Tant que, a voltes, l’ha paralitzat molt en el procés creatiu.

—Això és el que el duu a tornar a enregistrar totes les cançons, una darrere una altra?
—Aquesta és una, perquè quan grava les primeres cançons les condicions tècniques no eren bones. Quan ell comença no hi ha una indústria darrere per a la temàtica que fa Raimon. També hi ha la censura o les imposicions de les discogràfiques, i arriba un moment en què ha après moltíssim en contacte amb músics com Ros-Marbà, Manel Camp o Josep Pons, a banda del mestratge d’Enric Gispert, que és el primer que l’acull i l’orienta molt. I amb tot això creu que ha arribat el moment de regravar tota l’obra completa fins aquell moment. La motivació sempre és fer-ho millor.

—“Aquest jo que jo soc”.
—És un vers de la cançó “Entre la nota i el so”. Al marge que és molt d’Ausiàs Marc, també, que és un personatge clau en la seua carrera musical. Havia considerat com a títol “Una vida contra el vent”, perquè Raimon ha estat bàsicament això, però a darrera hora vaig canviar per aquest vers, molt en la tradició d’Ausiàs Marc.

—Heu fet referència a “Al vent”. Quan la primera obra d’una persona que comença té l’èxit i la transcendència que té “Al Vent”, és un llast o una festa?
—És una bandera. És curiós, perquè, fins i tot, quan fa recitals dels poetes clàssics, la gent li demana “Al vent”. És una creació molt potent que determina tota la seua obra. Quan es retira de cantar, l’última cançó que interpreta a l’escenari és la primera que va escriure. L’ha marcat. És un himne que transcendeix en el mateix moment en què es va difondre. Es podia sentir per les ràdios d’Espanya, no només per les de Barcelona. Melina Mercouri, que feia una pel·lícula a Cadaqués, la descobreix i en parla a França, en programes de televisió. Ell no és conscient del que ha escrit. És una cançó senzilla, feta amb els tres acords que sap tocar amb la guitarra, però és l’espurna que encén un foc amb la llenya acumulada durant segles.

—Hi ha detalls que conteu al llibre i que criden l’atenció. Primer, aquest futur com a ebenista que son pare li tenia preparat perquè eren una família modesta. I, relacionat amb això, fa tendresa quan dieu que quan ix el primer disc ell no el pot escoltar a casa perquè no té tocadiscs.
—No en tenia. Qui en tenia és Eliseu Climent, i jo crec que Raimon se sent per primera volta en el tocadiscs d’Eliseu Climent.

—Descriviu Raimon com una persona seriosa que se sap rodejar de gent que el fa créixer. De seguida, al costat del seu nom, apareixen els de Joan Fuster, Vicent Ventura, Josep Iborra, que van al seu primer recital.
—Els entorns acaben determinant la personalitat de cadascú. Ell té estudis, cosa que no tenien els cantants d’aquella època. Té una gran voracitat lectora. No és un intel·lectual, encara, però sí que és un protointel·lectual que es fa sota el mestratge de Fuster i els altres.

—Raimon és un dels cantants més assetjats per la censura. Expliqueu que no se’n va a l’exili, però que s’internacionalitza quasi a la força.
—No té cap més opció. Després de publicar “Diguem no”, se li compliquen les coses. Les cançons anteriors són metafísiques, parlava de Déu, d’adversitats…, però a partir de “Diguem no”, les prohibicions són tan intenses que no pot cantar. Troba la via de les estructures de l’església i les universitats, però això professionalment no és prou. L’única solució és saltar els límits jurisdiccionals de la dictadura. Internacionalitzar-se. Troba les condicions apropiades perquè a Europa hi ha molts emigrants espanyols i molts represaliats que han hagut de fugir. A les universitats hi ha molt d’interès per la catalanística i allà hi pot cantar. Crec que, quant a l’assetjament de les autoritats, és superior a la paranoia de l’FBI amb John Lennon. Per terra, mar i aire.

—I, a desgrat d’això, al llibre dieu que Raimon no és un cantant polític, sinó un referent cívic.
—Qui el converteix en un cantant polític és la dictadura, amb totes les prohibicions. El seu públic també el fa polític perquè hi veu l’única persona que transmet un missatge contra la dictadura. Raimon és un referent cultural i moral, però no un cantant polític, perquè no té la vocació política de dirigir la gent. També està al marge de les organitzacions polítiques, per molta simpatia que podia sentir pel PSUC o pel PCI. Ara, això sí, els recitals de Raimon es converteixen en esdeveniments polítics que fugen del seu sentit creatiu.

—És conegut el paper d’Annalisa Corti en tota la seua carrera, però en el llibre expliqueu una ambaixada a Roma de Muñoz Suay i Rafael Azcona per a demanar-li que el deixàs, que no el destorbàs.
—Les coses del Partit Comunista. Deien que els sentiments eren burgesos, que podien distorsionar el paper que les organitzacions hegemòniques de l’esquerra havien decidit per a Raimon. Pensaven que li trencaria la creativitat. A la discogràfica tampoc no li agradava aquesta relació sentimental. Quan la discogràfica li exigeix cançons cíviques, ell fa les cançons d’amor, i això es desquadra. Hi ha una lluita constant de Raimon per ser ell mateix en tota la trajectòria, i això és complicat.

—Ell té la sensació que ho ha assolit?
—En part, sí. Les seues conviccions les ha seguides. La primera, la de la llengua, cantar en català. Ha estat un Ulisses lligat al pal de la nau, desoint tots els cants de sirena perquè cantàs en castellà. Això li hauria reportat molts diners. Quan té un contracte amb la CBS, li ofereixen de cantar en francès, a l’estil de Gilbert Bécaud, o en anglès, com a teloner de Petula Clark, en un moment de màxima esplendor d’ella. El mànager del seu amic, Pete Seeger, també li diu que es quede un parell d’anys als EUA per a convertir-se en una celebritat. Sempre ha tingut temptacions. També el van temptar per a entrar en política. Pressions del PSUC per a fer-lo diputat o senador. I sempre s’ha mantingut fidel a les coses en què ha cregut. Ha intentat ser el mateix, i això és una travessia que a voltes té conseqüències.

—Ha tingut cap gran fracàs, Raimon, en la seua carrera?
—Un gran fracàs, diria que no, però quan arriba la democràcia sí que és víctima de l’etiqueta de cantant polític. Hi ha un moment que la política ho abraça tot i no interessen els cantants en català, però sí que interessa el públic que mouen. És un moment en què cal parar a repensar, perquè l’escenari ha canviat i potser tu també has canviat i t’has d’adaptar. I sí que hi ha un moment que va sentir un colp dur. Va ser en un concert a Barcelona el mes d’agost. En aquells anys, les ciutats es buidaven de gent. No van fer publicitat, però van posar cadires per a milers de persones, i només n’hi van anar 3.000, que eren moltes, però sí que va tenir una sensació que alguna cosa canviava. La vida artística és plena de satisfaccions i insatisfaccions, però ell fa el que creu que ha de fer. I això li ha eixit car, perquè, com ell diu, tenir conviccions costa diners.

—Els Setze Jutges l’escolten en un concert de Castelló i de seguida veuen que és diferent.
—Van constatar que no era com ells. Ni vestia, ni cantava, ni estava influenciat per la cançó francesa com ells. Raimon venia d’un altre món. Tota la discografia que coneix a Ràdio Xàtiva ve de músics negres. Quan fa “Diguem no”, té les cançons de Ray Charles. Tots aquests melismes que fa quan canta, en la Nova Cançó no els fa ningú. L’hi van incorporar i va ser un revulsiu per al moviment, però hi ha un moment que ell tot sol tenia més públic que els jutges. I ja decideix que es dedicarà a la cançó, una cosa que va tardar prou a decidir.

—…
—A partir d’un concert que fa al Casino del Poble Nou, comença a considerar que sí, que es pot dedicar a la cançó, que ompli els teatres sense els jutges.

—Ja l’hem citat de passada, però la influència de Fuster sobre Raimon va ser cabdal.
—Importantíssima. Per exemple, arriba a l’obra d’Espriu perquè Fuster fa un pròleg a una antologia i li la regala. És substancial. Li suggereix coses, li dóna molts consells sobre moltes coses. Per exemple, quan canta Ausiàs Marc, Fuster li diu que tot això està molt bé, però que alerta, perquè pot apartar-lo del seu públic. Fuster és bàsic, fins i tot, en el primer viatge a Barcelona. Ell diu que li’l paga, però hi ha documents que ho posen en dubte. en resum, Fuster és una persona que ja té un vincle molt potent amb Catalunya, que coneix les elits catalanes i això obri moltes portes a Raimon.

—El tracte que el País Valencià ha tingut amb Raimon sempre ha estat molt complicat.
—No el país, sinó les classes dirigents de la dictadura, primer, i de la dreta, després. Cantava en valencià, i això, al principi, feia gràcia. Però quan la dictadura percep que Raimon és un perill, per als representants de la dictadura a València és un deshonor enorme que en la seua jurisdicció s’haja produït aquest fenomen. I sempre troben motius per a prohibir-li les actuacions, els recitals, qualsevol cosa… El govern civil d’Antonio Rueda Sánchez-Malo i els següents, sempre ho prohibien.

—Amb la democràcia, les coses no van canviar gaire.
—Si estudies la traçabilitat del Partit Popular, la baula que uneix el franquisme amb el PP és l’animadversió a Raimon. Tu dius “Raimon” i immediatament, el PP es despulla. Veus, claríssimament, d’on ve i on és, sobretot. Això a Raimon l’ha condicionat psicològicament prou. De fet, ell, sempre que ha parlat de la ciutat en alguna cançó, no l’ha anomenada mai pel seu nom. Fins a l’últim disc que grava d’estudi: “He passejat per València sol”.

—És un poc la reconciliació?
—És ell que es desfà d’aquesta cosa. És la ciutat de la seua adolescència, la dels amics que el fan ser Raimon. Ell és Raimon a partir de València. És una situació incomodíssima que des de València et torpedegen d’aquesta manera. En l’època de màxima expansió artística de Raimon, els anys 63-67, a Barcelona canta més de quaranta voltes, a València en canta tres. Però, fins i tot en l’època de la democràcia, canta més a Madrid que a València.

—Fins que amb el Botànic fa aquella ronda de desgreuge.
—Però allò és una falla que es crema, perquè després vénen els altres una altra vegada i ja ens trobem en la mateixa situació. I ara mateix, ell, que ha llegat la seua obra pictòrica a Xàtiva, on hi ha possibilitats de fer un gran museu, el PP ho impedeix.

—Fa poques hores que s’ha sabut que el Consell vol desfer el conveni amb l’Ajuntament de Xàtiva.
—En l’animadversió cap a Raimon és on Franco i el PP es donen la mà amb més desinhibició. En això, el PP no pot negar d’on ve i cap a on va. Qui perd els orígens perd identitat. La dreta valenciana ha tractat de neutralitzar Raimon des del principi, des de l’Ajuntament de Xàtiva, amb Rus i sense Rus, oposant-se al nomenament de fill predilecte, complicant-li la contractació del Gran Teatre de Xàtiva mentre estava en actiu i tractant de fer descarrilar el projecte del Centre Raimon i Annalisa, que és un poderós incentiu per a la ciutat amb el llegat del cantant. Aquest llegat inclou obres de Joan Miró, Antoni Tàpies, Andreu Alfaro, Antonio Saura, Vicente Rojo, Eduardo Chillida, Eduardo Arroyo, Miquel Barceló, Joan-Pere Viladecans i Julio González, entre altres. Ara, l’arribada d’un personatge de Xàtiva a la vice-presidència de la crepuscular Generalitat de Pérez Llorca tracta d’estrangular del tot el projecte de la mà de la ultradreta, també per a desgastar l’ajuntament d’esquerra de Xàtiva. I això només pararà, i de moment, quan l’esquerra torne al Palau de la Generalitat. Però el PP no pot evitar l’odi visceral a Raimon. Està en la seua naturalesa.

—Això li fa mal, a Raimon?
—No és agradable que en el teu poble et facen aquestes coses, si tu has estat tan generós, que has deixat un llegat que pot atraure molta gent. No és que tu tractes d’aprofitar-te d’alguna cosa. Al contrari, fas un servei al teu poble. S’ha format en les adversitats i les decepcions. No el sorprendria massa que el PP ho impedira, però si no es fa a Xàtiva, es farà en un altre lloc, i qui hi perdrà serà Xàtiva, no Raimon.

—Hi ha un moment, al final de la seua carrera, durant el procés de Catalunya, en què Raimon s’hi pronuncia en contra, i molta gent encara no li ho ha perdonat. Com ho ha viscut?
—En un programa de ràdio, li ho van preguntar. Raimon és un cantant, és un referent, però també és un historiador que coneix els mecanismes dels processos històrics. Ell no diu que estiga en contra de la independència, sinó que creu que és molt complicat i que no hi ha tota la informació necessària per a materialitzar-la. Ets dins d’un estat que no permetrà mai això. Ets dins una Unió Europea que tampoc no ho permetrà mai. Raimon fa un exercici racional dins d’una tempesta passional. I això hi ha gent que no ho entén. Ell es complica la vida, perquè és a sis dies de fer uns recitals al Palau de la Música, però, com sempre, diu el que creu. Sempre ha tractat de ser independent i lliure. Fins a l’últim moment. Hi ha gent que no ho entén. Sobretot, la gent que té una visió més inflamada del tema. No és que Raimon estiga en contra de l’independentisme. Gran part del públic independentista és el públic de Raimon, també.

—Com va ser el procés de decidir de plegar, i amb tots aquells concerts de comiat?
—Ell ja fa temps que se’n va anant. Totes les estructures civils que hi havia per a poder cantar eren col·lectius, organitzacions populars, però tot això desapareix, ho absorbeix la Generalitat o els ajuntaments. Totes les estructures queden en mans de l’administració, i depens de l’administració o no pots fer pràcticament res. I a partir d’aquell moment ja considera la possibilitat de retirar-se. És un personatge contradictori que sempre pensa a deixar-ho. De fet, fa aproximacions a unes altres coses. Fa un programa de televisió, participa en tertúlies radiofòniques, s’obri a més possibilitats, però sense descartar mai la possibilitat de deixar-ho estar. En aquell moment, veu que encara està en bones condicions, que pot fer els recitals, que la seua veu encara està bé, i mira de posar una fita a la carrera. S’ha acabat actuar en públic. El públic va respondre molt bé i va ser magnífic perquè va poder, fins i tot, fer-ho al País Valencià, i és un moment magnífic per a tancar la trajectòria.

—Després d’haver-lo estudiat tant, si us demanàssem que el definísseu en cinc paraules o sis, què seria Raimon?
—Raimon és un patrimoni extraordinari per a la nostra cultura. I en una època de tanta confusió, els referents sòlids són més necessaris que mai. Raimon és un dels exemples més consistents de la nostra resistència creativa i de la nostra pervivència com a poble. És un exemple, en tots els aspectes. De la llengua, de la literatura; és un exemple de resistència a seguir. Al vent, a qualsevol adversitat. I és un personatge clau en la nostra cultura. És el nostre clàssic viu, que va escriure Joan Fuster. Clàssic en el sentit autèntic que tenen els clàssics. Potser no sempre són moda, però sempre són actualitat. Raimon és un recordatori de què som i un exemple en molts sentits.

—Una de les últimes etapes com a periodista la vàreu viure com a corresponsal d’El País a la casa reial espanyola, i no em puc estar de demanar-vos com és fer això?
—Quan el diari decideix que som un diari global i desguassen la delegació de València, a alguns ens envien a Madrid. Jo me’n vaig anar sense saber què hi faria i em vaig trobar que volien que jo fos el corresponsal en la Casa del Rei. La primera cosa que vaig pensar va ser: sort que mon pare ja no viu, perquè em pegaria una pallissa. Però era un repte perquè em podia aproximar a coses que no havia pogut tocar mai de tan a prop. No m’interessava en absolut, el tema, però em vaig clavar en aquell embolic. I per a mi va ser prou útil. La casa reial és molt avorrida, però jo vaig topar amb l’època més política. Entre el 2015 i el 2019. És el moment en què es fan no sé quantes convocatòries d’eleccions seguides, perquè no hi ha manera de formar govern. En aquell moment, el paper del rei té algun atractiu, perquè la política és incapaç de resoldre el problema d’Espanya i és l’únic referent que queda per a molta gent. Jo no diré que ho siga per a mi, però és el rei. També vaig viure la seua presentació a les monarquies del món, perquè a ell no el coneixia ningú. Els viatges d’estat al Japó, al Regne Unit per a mi tot això va ser molt útil.

—A quina conclusió arribeu?
—Doncs que l’home es guanya la vida com pot [riu], com tots. Ell ha heretat un ofici molt deteriorat pel seu pare, que és un actiu tòxic per a la corona, i ha hagut de reconstruir-ho tot. Perquè ell sí que és una persona que s’ha criat en la constitució. Ell és producte de la constitució, te la cregues o no. Son pare era producte de Franco directament. I ell és una persona molt aferrada al text de la constitució i ha tractat de regenerar tot el que son pare ha destrossat. Té la sort de tenir una esposa que ve del món real. I això també ajuda a tenir aquest punt de vista. Ell no és com son pare. Ell no és un Borbó. Ell és com sa mare. Ve de la branca alemanya. És molt recte. Les borbones són les germanes.

—Voleu afegir res?
—Amb el llibre he tractat de no abordar Raimon com una figura icònica, que ho és, sinó com una trajectòria de compromís, d’integritat, de perseverança. Això és el que voldria destacar més enllà d’anècdotes…

Construït pel mestre Albert Blancafort, l’orgue disposa de 3.481 tubs i 49 registres. Els deu darrers tubs que s’instal·laran a la façana són també els més grossos: tenen una longitud d’entre 3 i 5,5 metres i poden arribar a pesar fins a 70 quilos. Han estat fabricats amb planxa d’estany per una empresa alemanya amb seu a Portugal.

L’orgue de l’oratori de Sant Felip Neri, de sonoritat barroca i dedicat a Montserrat Torrent, va ser projectat l’any 1967 pels orgueners Gabriel Blancafort i Georges Lhôte, sota la supervisió de la mateixa organista. El projecte va quedar interromput durant dècades per manca de finançament, fins que es va reprendre més de cinquanta anys després gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. La represa, de la mà de la Fundació Montserrat Torrent i l’oratori, ha anat a càrrec del taller Orgueners Blancafort, amb l’assessorament dels organistes Juan de la Rubia i Bernat Bailbé, i sota la supervisió de la mateixa Montserrat Torrent. La primera fase de l’orgue es va inaugurar el 3 de desembre de 2021.

L’instrument complet s’inaugurarà oficialment el 18 de maig amb un concert amb la participació de Montserrat Torrent, juntament amb uns altres organistes a l’oratori, i serà l’acte central de l’Any Montserrat Torrent.

La Nit de les Roses és l’espectacle cultural que Mishima celebra abans de Sant Jordi i que combina música i literatura. Va començar el 21 d’abril de 2023, quan a la sala La Paloma de Barcelona es van tornar a fer concerts després de setze anys tancada.

Enguany, l’espectacle es representarà a quatre ciutats: el 18 d’abril a Sant Vicenç de Camós, amb Pilar Codony, Mar Bosch i Marta Pasqual; el 22 a Barcelona, amb Pol Guasch, Eva Baltasar, Carlota Gurt i Biel Mesquida; el 24 a Bellvís, amb Gabriel Ventura, Meritxell Cucurella-Jorba i Andreu Gomila; i el 25 a Reus, amb Antoni Veciana, Dolors Miquel i Alba Dalmau.

La vetllada començarà amb Mishima acompanyant, primer, representants d’una ONG de l’àmbit social i, després, ja amb instruments, noms destacats de la literatura catalana que llegiran fragments de la seva obra més recent. El moment culminant serà al bis del concert, amb la interpretació per primera vegada en directe de “Només amics”.

El grup ha explicat que la voluntat d’estrenar cada any una versió en català d’un èxit global “encaixa perfectament amb un espectacle concebut per retornar a la societat, a la música popular i a la llengua catalana una petita part” del que reben.

En una publicació a Instagram, el conservatori ha dit que Aragón ha estat “un exemple de fermesa, empatia i humanitat” i que “ha deixat una petjada profunda” a la institució. “Volem enviar tot el nostre suport i ànims a la seva família en aquests moments tan difícils. Gràcies per tot, Toni. Et trobarem a faltar. Descansa en pau”, conclou el missatge del conservatori.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Conservatori Professional de Música i Dansa de Mallorca (@conservatori_de_mallorca)

L’ANPE també ha lamentat la mort d’Aragón. El sindicat ha subratllat que la seva tasca “deixarà una petjada significativa en la formació artística” de les Illes i “un buit difícil d’omplir per totes aquelles persones que van tenir l’oportunitat de conèixer-lo”.

El sindicat assenyala que Aragón tenia una trajectòria professional dilatada com a docent de cant d’ençà del 2000, així com en tasques de direcció. N’ha destacat pel seu “compromís amb l’educació musical” i per la dedicació a la comunitat educativa.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Anpe Illes Balears (@anpe_ib)

“Fa poc més d’un any, un moment important de la meua vida i la meua salut es va fer públic. Allò va propiciar una allau de missatges i d’amor. He donat molt pocs senyals de la meua situació, així que us en deixe una actualització resumida i un agraïment”, ha escrit a Instagram. Explica que ha passat nou mesos de tractament i va arribar a ser ingressat en aïllament, dins un assaig clínic per a una teràpia de cèl·lules CAR-T. És un tractament avançat i personalitzat que modifica genèticament els limfòcits T del mateix pacient perquè puguin reconèixer les cèl·lules canceroses i destruir-les.

“Fa sis mesos que vaig tornar a casa i hui estic en reemissió completa“, anuncia. I malgrat que diu que haurà de conviure amb analítiques i controls mèdics, assegura: “Hui en dia no em puc sentir millor. És un privilegi afirmar que gràcies a la sanitat pública i a la investigació continue viu.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pablo Sánchez (@pablo.sanchez.p)

El cantant de la Raíz reconeix que no ha estat senzill: “Ha arrossegat parts que foren importantíssimes en la meua vida, i em va convertir en una persona diferent.” Diu que ara encara s’adapta a la nova realitat i descobreix una nova versió de si mateix que li agrada.

En aquest sentit, anuncia que aquest darrer any ha aprofitat per escriure una novel·la que es publicarà ben aviat. “Una de les meues noves il·lusions”, diu.

“Ara només vull viure”

Sánchez dedica el tram final del seu escrit a agrair tothom que l’ha ajudat aquests mesos: “A ma mare, que em va aguantar la mà en cada visita i en el ‘trasplantament’. A Jara, per treure una versió millor de mi, quan pràcticament no podia. A la meua família i a les persones que heu patit el procés al meu costat. Sé que no us he pogut demostrar res ni tornar-vos res. A l’equip de la UICAB [Unitat d’Investigació Clínica i de productes amb Activitat Biològica], a tots els hematòlegs de La Fe, i a tot el personal de la planta de trasplantaments. Us heu convertit en la meua família per a sempre. A tots els que, des de la distància i a través de missatges, m’abraceu.”

En acabat, diu: “Ara sí, podrem veure’ns.” I deixa un missatge vitalista: “Ara només vull viure.”

Missatges d’alegria del món de la cultura

L’anunci ha estat rebut amb missatges d’alegria i confort per part de moltes veus del món de la música i la cultura. Xavi Sarrià, antic cantant d’Obrint Pas, li ha escrit: “Quina alegria i quina emoció llegir això”, i Artur Martínez, de la Fúmiga, ha dit: “Llegir-te així ens fa feliços a tots.” El raper Toni Mejías ha escrit: “T’estime, Pablete. La vida és pa viure-la i riure”, i Rozalen, li ha dit: “Ganes immenses de besar-te.”

El compte oficial de la Pegatina ha reaccionat tot escrivint: “Gran notícia, Pablo!”. Al compte de la Raíz han publicat un emoji d’un cor. I Ciudad Jara, l’altre grup de Sánchez, ho ha celebrat així: “Patró!”

—Heu estat tres anys lluny dels escenaris i gairebé set sense publicar disc d’estudi. Què us ha motivat a fer-lo ara?
—Tenia ganes de dir les coses a la meua manera. Hi havia algunes coses que s’havien de dir i, de la manera com jo ho faig, només ho podia fer jo. De manera que m’he posat a recopilar cançons. Però no he estat parat. He parat de fer cançons, però he fet lletres per a uns altres, com el disc Ja ve l’aire de Botifarra, i feina a la cooperativa [Neu al Carrer] d’activisme cultural, de creació, de management de noves veus… I, per eixe camí, al final han aparegut les cançons.

—El títol del disc, Tot el que hem guanyat perdent, sona a resiliència. Quina reflexió heu volgut fer?
—Diuen que és un disc madur. Potser ja tocava [riu]. Vivim una sèrie de pèrdues com a persones i com a societat, com a país. Les primeres, les nostres, quan ens fem grans, la pèrdua d’innocència, d’alguna amistat. Però totes eixes pèrdues ens serveixen per a créixer i al final ens ajuden a guanyar. A escala social i nacional és el mateix. Vivim una sèrie de derrotes històriques, però això no ens fa desaparèixer del mapa, ans al contrari. Jo sóc de la divisa aquesta antiga que deia: “El record de la derrota ens obliga a la victòria.” Això està resumit en la paraula resiliència. Segurament sí, és un disc resilient.

—Penseu que amb les regressions que hem patit d’ençà del canvi de govern amb el PP i Vox, també hi hem guanyat alguna cosa?
—Crec que fins i tot ací hi guanyem. Algunes coses que les podríem haver fet en el seu moment, les hauríem d’haver fet amb més valentia i segurament no hauria passat què ha passat. Hem tingut uns governs que no coneixen el país, que neguen el canvi climàtic, i això ha produït una sèrie de catàstrofes que han costat vides humanes. Si no hi ha un aprenentatge aquí, personal i social, aleshores potser sí que hem de tancar la paradeta i plegar.

—Cal fer autocrítica?
—Molt. Jo me’n faig constantment. I sóc tan crític, amb mi, que per això em costa publicar treballs nous, perquè vénen molt de la reflexió sobre el meu voltant. Hem de ser autocrítics sempre. El problema de no ser crítics amb el poder, fins i tot quan sembla que són els teus, és que passen aquestes coses. La societat, per mitjà dels periodistes i dels que ens dediquem a la cultura –que ajudem a transformar les idees–, hem de vigilar el poder,  qualsevol poder.

—Defenseu que les coses personals són polítiques. També és política la decisió d’haver optat per dedicar-vos temps abans de publicar un nou treball?
—Sí, però no ha sigut un esforç. Una manera de lluitar per canviar les coses és canviar-les dintre de tu mateix. Si pense que la indústria, amb totes les cometes, no està controlada, la manera de lluitar-hi no és produir sense parar, sinó parar i reflexionar. Qualsevol indústria, si no té un control públic, contamina, tracta malament els treballadors i el públic com a mercaderia. Per què la cultura hauria de ser diferent? La meua opció de no ser-hi present contínuament em serveix per a fer-me les cançons i fer-les quan n’estic convençut. I serveix també per a donar espai a una altra gent. Una presència contínua d’algú com jo podria tapar algú altre i hi ha moltes veus que han d’eixir. Això, segurament, debilita la meua carrera com a cantant, però eixes renúncies són les que necessite per a ser feliç. He fet passos enrere per viure amb menys, per ser feliç. I això també ho faig amb la música.

—Llavors, teniu la sensació que això ha debilitat la vostra carrera?
—Una presència no constant en un món d’imatge i de xarxes no et situa en la primera línia davant els programadors, que necessiten contínuament els estímuls de saber què hi ha en marxa. Ovidi ja ho deia: deixes de cantar un dia i sembla que ja has desaparegut. Però ha arribat un moment que m’és absolutament igual. La paternitat m’ha ajudat a veure el món d’una altra manera i a discernir les coses que són importants. Llavors, que es fota la indústria, que sóc plenament feliç així [riu].

—En aquest disc hi ha hagut un canvi notable de sonoritat. A què es deu?
—Hi ha hagut un canvi de productor, he començat a treballar amb Genís Ibáñez, i hem fet una aproximació d’ell cap a mi i jo cap a ell. Hem utilitzat una electrònica textural per a crear unes formes i un ambient. Els instruments acústics també han sigut tractats de manera electrònica. No vol dir que siga un disc electrònic, però tampoc és un disc específicament acústic. I res d’eixes coses que hem fet amb el so ha perjudicat les estructures habituals o la importància que té per a mi la lletra de les cançons. Estic molt content del so. Algunes cançons són molt cinemàtiques, són com xicotetes bandes sonores d’una història que dura tres minuts o quatre.

—Apel·leu molt al marc col·lectiu i social. És la solució a aquests governants que tenim ara?
—Ajuntar-se, sí, això sempre. A vegades sembla que siga més difícil ajuntar-se ara, perquè les formes d’organització són diferents. Es diu dels joves que no tenen compromís, però passa que tenen unes altres maneres d’arribar a eixe compromís i a eixa lluita. És veritat que ens trobem en moltes convocatòries on hi ha molts cabells blancs i poca gent jove, però no és perquè siguen desapareguts, sinó perquè són en uns altres llocs. És molt urgent que trobem la manera d’estar junts per a canviar les coses. Hem demostrat, sobretot aquí al País Valencià, que en les coses pitjors, en les pèrdues més grans, sempre hi ha un veí que agafa una granera i et ve a ajudar. Van intentar lluitar contra aquest valor i perjudicar les persones voluntàries que anaven a ajudar en la gota freda, perquè ensenyar a la gent que quan s’ajunta pot canviar les coses és molt perillós per als governants. Però eixe aprenentatge ja no ens el treu ningú. Per això som ací amb les cançons, per a fer xicotetes càpsules de memòria que es claven en la consciència de la gent.

—Parleu de les pèrdues com a motor d’esperança, memòria i reconstrucció. Entenc que d’ací naix la cançó “Quan el sol es tornà negre”.
—És una cançó que no anava al disc. Vaig tindre la necessitat de cantar-la i com que no la volia específicament meua, la vaig fer coral. Però al final resulta que sí, que el disc parla d’això i que la cançó té un sentit dintre d’eixa narrativa. Passe què passe, per molt al fons que arribem de la pèrdua, podem tornar a eixir.

—Penseu que la llengua i la cultura s’han abandonat com a espais de pensament crític?
—Et refereixes a la música en valencià?

—Per exemple.
—[Somriu] Hi ha política en tot. En tot. Per acció, per omissió, sempre hi ha política. Hi ha política en Raimon, hi ha política en Pau Riba, hi ha política a tot arreu. Dir que no n’hi ha, és emblanquir allò que vindrà. Diuen que els canvis polítics vénen precedits de canvis culturals. Ací hi ha hagut un canvi cultural que propiciarà aquest canvi polític. Hauríem d’estar-hi alerta. Les cançons i l’art han de servir per a transformar la societat i fer-la avançar, no per a parar-la en un punt mirant-se a si mateixa. Quan la indústria agafa una cosa molt fortament és que no va a favor dels nostres interessos. Per això s’ha de controlar la indústria, fins i tot la nostra pròpia indústria.

—Quin paper hi teniu, els cantants, en tot això?
—Hi ha eixa contradicció. Tant de bo veus amb missatge tinguen molta projecció i molt de públic aquí. No oblidem que la Nova Cançó va ser un moviment de massa i que algunes de les figures més importants eren valencianes. No és que ara hi haja grups que omplin segons quins estadis i siga la primera vegada. No és la primera vegada. La música, al llarg de la història del País Valencià, sempre ha servit per a produir canvis polítics. Ara ens trobarem amb un desafiament i necessitarem tota la força, també la de la gent que canta, la gent que pinta, la que escriu, per a tornar a produir eixe canvi polític, i desitjant que el canvi que arribe siga més valent. Volem transformar la societat, no anar alternant canvis. Alternar vol dir que els canvis es poden produir a la inversa. Nosaltres volem transformar la societat perquè eixos canvis cap enrere no es puguen produir mai.

—En eixe sentit, com veieu el panorama del País Valencià?
—Crec que som a les beceroles d’un canvi, com els que van arribar als anys noranta o als anys setanta. El cicle es tornarà a produir i de sobte ens sorprendrem. Aquesta gent que eixirà, ara deuen tenir encara catorze anys, quinze o setze, però apareixeran tant bandes com solistes que ens despentinaran així per darrere.

—Hi confieu?
—Sí, hi confie moltíssim. De fet, a la cooperativa, la nostra ambició és estar alerta a aquestes veus i ajudar-les. En canvi, la indústria replica l’èxit o se l’inventa, però no dóna espais a gent nova. És fonamental que donem veu a eixa gent i que, si alguna vegada hi ha la possibilitat de fer-ho des de les institucions, que els donen màxima prioritat i una projecció internacional, que és un repte perdut també.

—Tornant al disc, la cançó “Me’n vaig” és un tema prou fosc. Fa pensar en un comiat.
—Quan vaig dir a la discogràfica que volia tornar amb una cançó que es deia “Me’n vaig”… [riu] Anava un poquet a la contra. He descobert que puc fer cançons separant l’autor del narrador, i explicar una història. Arriba un moment que eixes pèrdues personals es produeixen, que es mor la nostra gent, i aquesta és una cançó que em serveix per a acomiadar-me de gent. Quan gravàvem “Quan el cel es tornà negre”, Vicent Torrent va dir que era un miserere. Això ens ho va ensenyar Estellés, que es podia parlar de la mort i que no passava res. És una cançó que ha sigut útil per a mi i espere que siga útil per a les altres persones, si la volen.

—El disc és el resultat d’un dol?
—No, no, de veritat. L’única cançó de dol que hi ha és per la pèrdua de l’amistat, “Un intrús en el meu son”. És la cançó que més profundament de dintre meu he tret. Tenia molt de pudor de mostrar-la perquè era molt íntima. Però m’he sorprès, perquè la gent la troba molt seua. Moltes vegades fas algunes lletres que penses que no s’entendran, perquè parlen molt de tu. I no, sí que s’ha entès. Aquesta sí que és una cançó de dol, però el disc és molt positiu en el sentit de la resiliència. Explica que no podem renunciar a les pèrdues perquè, si no, no seríem on som.

—Potser és un concepte que no sol agradar…
—Sí, és que estem acostumats a guanyar, a mostrar el nostre millor perfil a Instagram, que el vídeo siga perfecte, que la roba quede bé i que no hi haja cap errada en res. I la vida no és això, la vida és equivocar-te, a vegades fa mal, a vegades crema, a vegades fa pudor, a vegades és apegalosa… La vida i les persones som així. El procés d’acceptació d’eixes coses és personal, però a mi m’ha arribat amb el temps. La cosa que més feliç m’ha fet en la meua vida és l’ambició de crear, però no una ambició inabastable, sinó l’assumpció de les coses que m’han portat ací, fins i tot eixos errors, pèrdues, etc.

—Com serà la posada en escena?
—Es presenta en un format de quintet i hi ha un tractament del directe més estudiat. En les primeres presentacions que hem fet hem aconseguit de crear un ambient molt especial, fins i tot en un format gran. No es perd eixa proximitat amb el públic que ha de tindre la meua proposta. Al final és una espècie de litúrgia. Hi ha cançons, però hi ha més coses. I ens serveix precisament per a trobar-nos. A vegades les persones es troben als concerts i comencen a parlar sobre la manera de canviar les coses.

ROSALÍA interrupts her show in Milan and cancels it after not feeling well. It is the first time in her career that she cancels a performance due to health reasons.

“I tried to do this show from the very beginning even though I’ve been sick. I’ve had, like, really severe food… pic.twitter.com/gjoGJ6Q1F5

— ROSALÍA UPDATE (@updaterosalia) March 25, 2026

La cantant va explicar al començament del concert que havia estat vomitant al camerino i que volia oferir “el millor espectacle”, però que segurament l’hauria d’interrompre. “Em sento molt malament i, tot i que ho intento, no puc continuar: si cal suspendre [el concert], ho haurem de fer, perquè físicament no puc continuar. Pateixo”, va dir. Finalment, va interrompre l’actuació quan cantava la cançó “De madrugá”. “Ho sento molt, us estimo molt. Espero tornar en millors condicions.”

El de Milà era el cinquè concert d’una ronda que va començar el 16 de març a Lió, amb doble actuació a París i una altra a Zuric. La pròxima actuació prevista és el 30 de març a Madrid. Actuarà a Barcelona els dies 13, 14, 17 i 18 d’abril.

Ara com ara, Rosalía no ha fet cap declaració als seus canals oficials.

Carreras ha rebut el premi 440 d’Honor, Terraza el premi a la trajectòria i García Tomás el de millor compositora en una gala que ha lliurat també tretze guardons als millors discs segons la crítica i el vot popular.

En les categories decidides pel públic, el premi a millor disc de clàssica ha correspost a la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, per Mare Mundi. Tribut al mar, i Laura Farré Rozada ha estat distingida com a artista revelació de clàssica per Araspel. En jazz, Elisabet Raspall ha guanyat el premi a millor disc per Aletheia i Èlia Blasco el de millor artista revelació per L’aigua.

Quant als premis de la crítica, Feliu Gasull ha estat reconegut amb el millor disc de clàssica per El país dels crancs i Carles Pachón i Berta Brull han rebut el premi a disc revelació de clàssica per Enyorança. En jazz, Irene Reig ha guanyat el premi a millor disc per Ànima i Eddie Mejía el de millor disc revelació per Paréntesis del miedo.

La gala també ha reconegut la trajectòria d’una desena de festivals, equipaments i entitats del sector musical català, entre els quals hi ha el LEM Festival, el Festival Internacional de Música de Cambrils, la sala Razzmatazz i l’Escola Superior de Música de Catalunya.

L’acte ha inclòs unes quantes actuacions d’artistes com ara la violinista Anna Urpina, Ignasi Terraza, la col·laboració entre Mar Pujol i Ferran Palau i el projecte Oriol Marès & Talal Fayad Quartet.

La programació continuarà demà, 26 de març, amb els vint-i-vuitens premis Enderrock de la música catalana, també a l’Auditori de Girona, amb el lliurament de guardons a la música popular i una dotzena d’actuacions.