Baro, sense accent, és un mot que ve del món del circ i del llenguatge dels gitanos i significa ‘gran’ o ‘important’. Evel, també d’arrel romaní, serveix per a referir-se a tot allò relacionat amb el cel o amb Déu. Ja són una mica així els espectacles dels Baro d’Evel: grans, amb una dimensió espiritual i poètica molt important, vinculats a la tradició del circ nòmada i amb fortes influències del món animal i la natura. Amb una estètica molt simbòlica i una clara voluntat de transcendir el llenguatge convencional, han aconseguit de crear un univers artístic i visual propi que els fa inconfusibles, inclassificables i admirats arreu del món.

Els Baro d’Evel també són mutables: per a cada espectacle reuneixen un conjunt d’artistes diferents, segons les necessitats i les disponibilitats. Es manté la manera de treballar i la passió que hi posen, que fan que acabi essent veritat aquell tòpic que, durant el temps que duri la preparació i les representacions, allò s’assemblarà més a una gran família que no a una companyia de teatre o de circ. Aquí no hi ha guió ni text per a aprendre, ni jornada de 10 a 6. Tothom hi aporta, tothom creix, tothom proposa, tothom pateix, tothom plora i tothom riu. Tothom crea. I darrere el tothom, o entremig del tothom, hi ha el nucli dur, els qui sempre hi són, els qui fa anys que malden per convertir els somnis en realitat.

Qui hi ha en aquest nucli dur? Qui són aquests somniadors? L’any 2000 ho van engegar sis alumnes del Centre Nacional de les Arts del Circ de Châlons-en-Champagne i d’ençà del 2006 són Camille Decourtye i Blai Mateu Trias, parella dalt de l’escenari i fora de l’escenari, amb tot el que això implica. La Camille va créixer envoltada de cavalls i viatjant en una caravana tirada per cavalls. Es va formar en escoles de circ franceses i sempre li ha agradat experimentar amb el moviment i la veu, treballar amb animals i reflexionar sobre com ens relacionem amb el món. Blai Mateu Trias és fill dels il·lustres pallassos Tortell Poltrona i Montserrat Trias. Per tant, creix sota els envelats i les rondes del Circ Cric, a més de les expedicions de Pallassos Sense Fronteres. Per trobar el seu lloc al món, a setze anys se’n va a estudiar circ a França i s’hi acaba instal·lant.

Les obres de Baro d’Evel no acostumen a deixar indiferent. El seu circ d’autor, amb un llenguatge propi i molt característic, la presència d’animals i la barreja de gèneres escènics, materials, conceptes i sons, apel·len a aquell racó íntim dels espectadors de la manera que només l’art pot fer i sap fer, sigui amb un poema, una cançó o un quadre. Des que van començar amb Per què no?, l’any 2000, un espectacle de carrer, el camí ha estat llarg i inclou títols com Bechtout, Ï, Le Sort du dedans, Mazùt, Obres (que recorria els espais del Mercat de les Flors), Bèsties, Là, Falaise i Qui som (les dues darreres, representades al Teatre Lliure).

Qui som era un encàrrec del Festival d’Avinyó per a inaugurar el festival del 2024 i la que dóna nom al documentari de Salvador Sunyer que s’acaba d’estrenar. En una trobada amb la premsa a la seu del Festival D’A al CCCB, Sunyer explica que ell, com tants altres, va quedar enganxat als espectacles dels Baro d’Evel quan els va descobrir. Ell, però, a diferència de la resta de mortals, va decidir un bon dia plantar-se a casa seva i dir que volia col·laborar amb ells. D’aquesta aproximació en va néixer l’any 2015 el curtmetratge The Missing Part, una reflexió conjunta sobre el poder transformador de l’art, l’animalitat dels homes i la humanitat dels animals. I ara, onze anys més tard, aquest Qui som combina el seguiment del procés de creació de l’espectacle i un retrat íntim i inspirador de la vida de la Camille, el Blai i les seves dues filles.

El gironí Salvador Sunyer, graduat a l’ESCAC i soci durant una pila d’anys de la productora Nanouk Films, explica que el film és el resultat de dos anys intensos de rodatge i unes quatre-centes hores de filmació. Diu que és l’obra de més envergadura que ha fet fins ara i deixa clar que no és un making off de l’obra dels Baro d’Evel i que de fet al film no hi apareix cap imatge de l’espectacle, sinó només del procés de creació. El documentari comença quan s’acaben les representacions de Falaise i narra l’evolució de Qui som, des del buit inicial fins a l’estrena a Avinyó, amb totes les crisis i els alts i baixos que apareixen pel camí. Inaugurar el Festival d’Avinyó no ho demanen a qualsevol. La crisi quan l’actor Oriol Pla abandona el projecte, la incorporació d’unes màscares fetes amb fang, les converses entre les dues filles o la discussió sobre si l’obra seria una merda gran o petita són només alguns dels moments estel·lars d’un film que combina humor i nervis, llàgrimes d’emoció i de tristesa.

Sunyer diu que volia fer una obra lluminosa, que escalfés el cor dels espectadors en els tristos temps actuals, i que aproximant-se al món dels Baro d’Evel li va semblar que ho aconseguiria. Per la seva banda, Blai Mateu diu que, malgrat certs recels inicials a mostrar la intimitat de la vida familiar, van decidir de fer confiança a Sunyer. També recorda haver-li demanat que no els donés feina extra, que amb la creació de Qui som ja anirien prou atabalats. I així va ser com el reduït equip de Sunyer, amb les càmeres de cinema no tan reduïdes, van incorporar-se al dia a dia dels assaigs de Qui som. Un cop acabat, Mateu reconeix que és un luxe i un privilegi disposar d’un document com aquest, que deixa constància d’un espectacle escènic un cop es deixa de representar.

Divendres passat, tots dos estaven nerviosos per veure com aniria l’acollida del públic. La cita era al Mooby Aribau de Barcelona, on es van aplegar més de vuit-cents espectadors. La Camille no hi va poder ser perquè una de les filles es va posar malalta. En Blai, mudat, s’adreça al públic per dir-los que aquest documentari permet d’entendre una mica millor com és el món dels Baro d’Evel, tot i que avisa que un dels trets distintius de la companyia és que primer fan les coses i després miren d’entendre-les. Sunyer explica que quan van acabar el rodatge es va abraçar amb el director de fotografia, Toni Vidal, i li va dir que fins i tot si perdessin tot el material enregistrat hauria valgut la pena. Per sort, no es va perdre, i després d’un procés de muntatge que no devia ser gens senzill, n’han quedat 104 minuts que delectaran qualsevol amant de l’art, perquè assistir de tan a la vora al procés de creació d’una obra és un privilegi que molt poques vegades tenim a l’abast.

Entrevistem una de les protagonistes, la Marwa Bakhat (Barcelona, 1998), que interpreta la Hiyam, una noia que, a setze anys, va ser segrestada per l’Estat Islàmic. L’obra fa que conversem sobre temes com ara el feminisme, el racisme i, també, els seus començaments en el món de la interpretació.

Dones valentes es farà fins el 22 de març, però les entrades ja estan exhaurides.

—Sou de Barcelona, del barri de Trinitat Vella. Quina vida hi heu fet?
—En realitat vaig néixer en un altre barri, però a tres anys ja vaig anar a viure a Trinitat Vella. Tots els records que tinc són d’allà, perquè és on vaig anar a l’escola i a l’institut. Com tot barceloní, m’he mogut molt pel centre, però també he fet molta vida al barri. Trinitat Vella té molt de teixit cultural! A més, com que som al costat de la Meridiana, sempre hi ha hagut molta lluita activista vinculada a tallar la carretera. La meva infància ha estat fer vida de barri, estar molt vinculada a l’activisme, sortir molt al carrer a lluitar pels nostres…

—En quines protestes participàveu?
—Doncs mira, una de les primeres que recordo és del 2008. Era una manifestació per Palestina i en contra del genocidi per part de l’estat il·legítim d’Israel. Som el 2026 i estem igual… També recordo anar a manifestacions pel 8-M.

—Si no m’equivoco, va ser mitjançant l’associacionisme de barri que vau començar a fer teatre, oi?
—Sí! Sempre havia estat molt interessada en el teatre. Al Centre Cívic de Trinitat Vella s’hi fan moltes extraescolars, però a casa meva no ens ho podíem permetre econòmicament, de manera que anava a veure les actuacions de les meves amigues. Elles feien sevillanes, m’encantava veure-les dalt l’escenari. A l’escola m’ho passava molt bé fent les actuacions de final de curs, però no era conscient que allò m’interessava de veritat fins que, un dia, quan ja feia batxillerat, Dani Ruiz, de La Trini, va descobrir-me Jarra Azul i l’espai Via Barcino, un espai on feien teatre gratuïtament, i vaig apuntar-m’hi. Tenia setze anys.

—Per què creieu que no n’éreu conscient, que el teatre podia ser una extraescolar?
—Perquè no sabia posar-li nom. Per exemple, sempre he escrit, però no sabia que hi havia una feina directament vinculada amb la creació de guions i l’escriptura.

—Potser per la manca de referents?
—Exacte, per això per a mi és molt importar ser aquí. Si no tens referents, si no tens persones que són com tu i que fan aquesta feina, no saps que tu també pots formar-ne part.

—En quin moment us n’adoneu, que sí que poder fer-ho?
—A l’escola, durant una assignatura que es deia alternatius i que fèiem la gent que no fèiem religió. Aquella hora, l’aprofitava per escriure guions. Un dia vaig ensenyar-li al professor i va dir-me: “Fem-ho.” Vam fer un curtmetratge. A onze anys, vaig escriure, dirigir i actuar!

—Hi ha diferents oficis segons la classe social?
—Sí. M’encantaria trobar-me algú de classe alta que netegés pisos perquè li ve de gust! Però, és clar, és una feina precaritzada. Hi ha una vinculació força directa entre la immigració i la classe baixa, perquè si no et donen oportunitats de feina –encara que al teu país tinguis doctorats– i vols menjar, has de treballar del que sigui. I, de què treballes? De feines absolutament precaritzades.

—Abans d’interpretació vau fer criminologia. Era una manera d’assegurar-vos una sortida professional?
—La meva família és d’origen marroquí. Van arribar a Barcelona per separat. Els meus pares no tenen estudis superiors, però volien que jo tingués una carrera universitària per tenir un futur molt millor del que han tingut ells, sobretot la meva mare. Aquesta idea de dedicar-se a una feina tan precària com la interpretació, a la meva mare l’espantava, perquè molt poca gent acaba dedicant-s’hi. Per això vaig decidir de fer criminologia. Estic contenta, d’haver-la fet. M’interessava sobretot entendre el sistema penal i jurídic del país, perquè com que els meus pares són migrants i ni llegeixen ni escriuen en català ni en castellà, de molt petita ja vaig haver de traduir i interpretar coses jurídiques, cartes del banc, reials decrets… Alhora, és una carrera que m’ha permès de fer-me moltes preguntes, i això m’ajuda molt a trobar diferents matisos als personatges que faig, entendre’n la psicologia…

—Si ja és prou difícil dedicar-se a la interpretació, per a les persones racialitzades encara ho és més?
—Mira, jo he tingut la sort que, d’ençà que vaig començar a treballar professionalment, sempre m’he trobat amb diferents projectes que em permeten d’anar fent feines. Ara bé, això no nega que encara existeixi la dinàmica de pensar que una persona racialitzada només pot fer certs papers determinats. Això limita moltíssim, no tenen les mateixes oportunitats que la resta, perquè les agafen seguint uns estereotips: si ets negra, treballes de prostituta, per exemple. Les oportunitats no són les mateixes i, en alguns casos, els personatges són denigrants. A més, a la ficció no es trasllada al que vivim. Ara, per exemple, s’ha adaptat al cinema el llibre La filla petita, de Fatima Daas, que parla sobre una noia d’origen algerià que és lesbiana i de família musulmana. Aquestes històries són les que interessen! Cal fer molta feina i calen persones de tota mena –racialitzades, grasses, del col·lectiu LGTBIQ+, etc.– que comencin a escriure les seves històries des del seu punt de vista.

—A Dones Valentes, tota la companyia, tret de l’Íria del Río, que fa de periodista, sou actrius amb orígens o arrels àrabs. Era imprescindible, això? Per què?
—Molt. La Glòria [Balañà] ho ha defensat sempre, sobretot perquè hi ha aquest punt de meta-teatralitat en què volia que nosaltres forméssim part del procés col·lectiu de creació i poder aportar el nostre punt de vista. Jo sóc d’origen magrebí, però he nascut i m’he criat a Barcelona. Per tant, no tinc el mateix punt de vista que una dona que hagi nascut i viscut al Marroc. És impossible. Però, gràcies a les meves arrels, l’estructura familiar i com m’he relacionat amb la nostra cultura, puc ajudar a no caure en estereotips i a no generalitzar. A vegades, quan es vol parlar sobre certs temes sense comptar amb el nostre punt de vista, hi ha molta bona fe, però es passen per alt coses i s’estigmatitza.

—Com d’important és, també, comptar amb el vostre punt de vista en un moment d’augment de l’extrema dreta que predica discursos d’odi, racistes i xenòfobs?
—Molt. Tots aquests discursos d’odi que sembla que no tinguin fi… Per exemple, amb el tema del vel, el burca i el nicab: homes blancs i heteros decidint sobre el cos de les dones i com ens hem de vestir o deixar de vestir sense haver-nos-ho demanat abans i sense tenir una proximitat amb aquesta realitat. És absolutament racista i misogin. És tan fàcil com preguntar-se si aquesta dona ho fa perquè vol o no. Evidentment que hi ha moltes dones oprimides pel patriarcat, i que el burca i el nicab poden utilitzar-se per anul·lar-les totalment, però també conec dones que el porten i que el defensen. Per tant, què coi n’haig de fotre, jo, sobre si has de portar-lo o no? No és que defensi el vel, defenso que cadascuna faci el que vulgui amb el seu cos. I punt.

—Això em fa pensar en una de les frases del llibre Jo vaig matar a Sherezade, de Joumana Haddad, figura de qui debateu a l’obra. Ella diu: “El feminisme és laic o no és feminisme.” Hi esteu d’acord, amb aquesta frase?
—La Joumana diu això. Jo dic: el feminisme és interseccional o no és feminisme. Això és el que penso.

—Expliqueu-nos-ho.
—El feminisme ha de contemplar la classe social, els drets de les persones LGTBIQ+, de les persones racialitzades, de les persones amb diversitat funcional, de les persones que no entren als cànons establerts… Tinc moltes preguntes a fer-li, a la Joumana. Per exemple: si jo tinc una fe espiritual i la processo ja sigui mitjançant la religió catòlica, la musulmana, la jueva, la budista, amb l’astrologia o el que sigui, què passa? Deixo de formar part de la lluita feminista?

—Una altra frase, aquesta molt més colpidora, és la següent: “Per a moltes, el feminisme no és una opció de vida sinó una manera de no morir per ser dona.” És una manera de fer entendre que hi ha lluites que no són jerarquitzables, que hi ha lluites que n’engloben moltes més.
—Totalment. El gran problema del feminisme és que tingui “femení” al començament de la paraula. El que defensa és la igualtat entre homes i dones i, en canvi, quantes vegades hem hagut de sentir: “Ni feminisme ni masclisme, igualtat.” Llegeix-te un llibre, home, que l’únic que demanem és que tots tinguem els mateixos drets fonamentals! Precisament per això ha de ser interseccional. La lluita feminista, per a aquestes dones, és intrínseca en la seva lluita perquè no les matin, perquè no les oprimeixin. Per això penso que la Joumana es contradiu –i jo sóc la primera que em contradic, eh?–, perquè ella defensa un feminisme laic i, alhora, en les seves obres, utilitza dones velades que tenen fe. No oblidem que ella escriu des d’un lloc privilegiat, des d’un context de persona laica que va créixer en una família no musulmana. Parlar de la dona àrab d’una manera tan generalitzada… S’ha d’anar amb compte.

—Què tenen en comú les dones de Dones Valentes?
—Que no són víctimes del masclisme, sinó supervivents feministes. Intento pensar que una cosa no nega l’altra, perquè si bé és cert que el lloc de víctima denigra una mica més, no vull treure’l de l’equació, perquè el masclisme i el patriarcat són el que fa que aquestes dones estiguin en aquestes situacions. Una altra cosa que tenen en comú i que per a mi és admirable és que han alçat la veu.

—Vós interpreteu la Hiyam, segrestada per Estat Islàmic. Quina és la seva història?
—És una noia de setze anys que la Txell Feixas va entrevistar quan en tenia vint-i-un. Ara mateix encara viu en un dels campaments de refugiats del Kurdistan iraquià, però ella és de Sinjar. El 2014, quan Estat Islàmic va irrompre en aquesta ciutat, ella i moltes de les joves que hi vivien van ser segrestades. El primer que va fer Estat Islàmic va ser separar-les entre musulmanes i no-musulmanes. A les que ho eren, els perdonaven la vida. Però, a les que eren zaidites –una de les religions minoritàries del Kurdistan– les assassinaven. Les que se salvaven eren utilitzades com a esclaves sexuals.

—També hi apareixen les minyones-esclaves. Quina història tenen, elles?
—Són dones que viatgen des de diferents llocs del món –sobretot països de l’Àfrica i Indonèsia– fugint de la precarietat. Com que als seus països no tenen feina, països com ara el Líban les contracten com a treballadores domèstiques. Una vegada arriben al Líban, els prenen la documentació i les tenen en situació d’esclavatge total. Treballen jornades infernals i, a més, també són agredides sexualment. Les maltracten físicament. La Benchymer és una d’aquestes dones que va parlar amb la Txell i va explicar-li la seva història com a treballadora domèstica a Beirut.

—L’últim relat és el de la Samar. Qui és, ella?
—La Samar és una dona libanesa a qui, enmig del context de la guerra del Líban, el fotògraf Maher Attara va fer una fotografia amb la seva filla. Totes dues van amb crosses. No sé si encara és viva… Va passar la vida demanant almoina. Era una dona totalment precaritzada que, a més, tenia diversitat funcional, perquè li faltava una cama. Anys més tard van haver-li de tallar l’altra.

—Una altra figura: la masculina. Quin paper han de tenir-hi, els homes, a la lluita feminista?
—Han de tenir un paper actiu, ens han d’acompanyar. Si els homes no fan res, ens quedem exactament igual que ara. Han d’escoltar quines són les nostres realitats sense fer mansplaining ni apropiar-se de coses que no són seves.

—Per acabar: vau estrenar Dones Valentes quan tot just esclatava el conflicte al Llevant, un conflicte que apareix molt al llibre. Què creieu que pot fer, el teatre, en moments com aquests?
—Primer de tot, apropar aquestes històries. Avui dia estem molt entotsolats. La nostra realitat no té res a veure amb un genocidi, però també tenim un bon panorama: feines precàries, sous baixos, una situació terrible de l’habitatge i la dreta només fa que pujar. Ah, però mentre això no afecti la meva parcel·la, vaig fent. Ja no sortim al carrer i ja no lluitem per les coses. Per això penso que, potser, venir al teatre pot fer empatitzar amb les coses que passen al món i adonar-te que no són tan lluny. Vull dir, fa cinquanta anys, les dones no podien obrir un compte bancari si no era amb el permís dels seus homes o pares. I ja no parlem d’avortar… Tornem aquí, eh? I, des que ha començat l’any, ja hi ha hagut més de vint dones assassinades. La violència envers les dones és present i passa, i està bé posar-hi el focus.

Repartiment territorial de la jornada

Del Principat, hi participaran 216 teatres. Del País Valencià, vint. De les Illes, nou, a més d’un d’Andorra i un més de l’Alguer. Enguany, també hi participarà un teatre de Buenos Aires, de manera que l’esdeveniment es consolida amb presència més enllà del territori estrictament català.

Novetats: el Pa del Teatre i la col·laboració internacional

Entre les novetats d’enguany, hi ha la creació del Pa del Teatre, una iniciativa que uns quants forns artesanals han previst per als dies 20 i 21 de març. A més, la jornada comptarà amb la col·laboració de The Freedom Theatre de Jenin, a Cisjordània, que treballa per fer valer el teatre com a eina cultural i social amb una projecció internacional.

Els premis es lliuraran el dilluns 13 d’abril en una festa al Centre Moral i Cultural del Poblenou de Barcelona. L’acte és organitzat per la plataforma de crítica Recomana.

En l’apartat de teatre, hi ha algunes produccions destaquen per la presència en unes quantes categories. L’herència, de Mestres, i La tercera fuga, de Szpunberg, han acumulat nominacions tant en apartats artístics com interpretatius. També sobresurt Gegant, dirigida per Josep Maria Mestres, amb presència en les categories d’espectacle i interpretació.

En la categoria de musical, hi ha unes quantes produccions nominades: Germans de sang, dirigida per Daniel Anglès; L’amor venia amb taxi, de la Cubana, i La Nit del Músic Alt. Un tipus de gènere ambigu, d’Indi Gest, Banda Municipal de Barcelona i el Festival Grec.

La dansa i les arts escèniques diverses

Quant a la dansa, les nominacions a espectacle nacional recauen en Faula, de Roser López Espinosa, dins el projecte CÈL·LULA del Mercat de les Flors; Fugaces, d’Aina Alegre, i Vanity poverty revenge, de Søren Evinson.

Els nominats també inclouen treballs destacats en àmbits com les arts de carrer, el circ, les propostes familiars i les adreçades a públic jove, amb el premi Novaveu. Això consolida la voluntat de reflectir la diversitat de les arts escèniques presentades durant l’any.

Enguany, els premis incorporen novetats, tant en el format de l’acte de lliurament com en la selecció dels guardonats. Entre els canvis, hi ha l’eliminació de la distinció de gènere en les categories interpretatives i la creació d’una comissió mixta amb membres de diversos jurats per a decidir els premis més transversals.

—Quan us va arribar la proposta, sabíeu que seria el desafiament que ha estat o l’imaginàveu diferent?
—No, ho sabia. Quan vaig llegir l’obra va ser un xoc. No vaig entendre res. Perquè l’obra no és que sigui difícil, però sí que té complicacions. De seguida vaig veure que allò no seria fàcil de servir el públic.

—I llavors, per què vau dir que sí al projecte?
—Per una banda, perquè alguna cosa havia de fer aquesta temporada. I aquesta va ser l’única cosa que em van oferir. L’última vegada que vaig fer un monòleg, que va ser amb Jo sóc la meva dona, vaig dir que mai més no faria una cosa així, perquè estàs molt sol. No solament dalt de l’escenari, sinó també fora: als camerinos, quan viatges de gira, en la preparació. He de confessar que, en part, jo també faig teatre per socialitzar-me i estar amb gent. Però aquesta vegada no era un monòleg. És una obra interpretada per un sol intèrpret, que és una mica diferent. És a dir, no hi ha un fil conductor, no hi ha un narrador. Això ho complica pel que fa a la memòria. No és el mateix aprendre una història de cap a peus i anar seguint el fil i, de tant en tant, fer algun personatge, que fer diàleg contra diàleg.

—I cal recordar que ho deia aquell personatge concret… És a dir, no és tan sols saber el diàleg, sinó saber quin dels vuit personatges que feu el diu.
—Sí, i en quin punt de l’obra estàs. Qui surt ara? Una vegada hi entres, ja saps el que has de dir, però situar-te dins l’obra costa. I això m’ha costat molt, però ara sóc feliç dalt de l’escenari fent tots els personatges. És un exercici divertit. Ha estat un procés molt dur. Mai no m’havia après tota una obra de teatre jo sol. Normalment, fas un personatge, i ja costa. I clar, t’aprens una mica els peus de la rèplica dels altre i ja està, no saps tot el que diuen.

—Heu fet un aprenentatge diferent?
—Molt diferent. Per exemple, vaig decidir que cada personatge tenia un color. Normalment, subratllo el meu tros del guió. En aquest cas, no tenia sentit, estaria tot subratllat. Per tant, ho vaig fer en colors diferents. És clar, dins la lògica del teu personatge, totes les rèpliques tenen un sentit i van en una direcció. Però aquí, enmig de les rèpliques del teu personatge, n’apareix un altre que resulta que també és el teu personatge, i el contradiu… Amb la qual cosa l’esquizofrènia és molt bèstia, m’ha costat molt.

—S’ha de dir que, com a espectador, potser al començament costa més d’entrar a l’obra, perquè necessites concentració per als personatges. Però després hi entres i no veus Joel Joan, sinó els personatges.
—És molt ben parit. De fet, això és la part més interessant de l’espectacle, perquè és la hiperteatralitat entesa com la hipermentida. Quan vas a veure una obra de teatre ja saps que aquella gent que hi ha allà diu coses que no li passen i que és mentida. Però si a més a més ho fa només un sol actor, és evident que tot és molt més mentida encara. I que puguis veure una obra completa dins el teu cervell, malgrat que només hi hagi una persona a l’escenari, ha de ser fantàstic per a l’espectador. És com màgia.

—La història és l’original de Txékhov, però reduïda. Parla de la frustració, les aspiracions d’uns personatges que cerquen de reeixir, l’amor, el reconeixement…
—Sí, Txékhov feia aquestes comèdies tristes. Acaben tots frustrats amb el seu amor no correspost, amb les seves vides que no han estat ni de bon tros com esperaven, però això, a qui no li ha passat? Qui no volia ser el rei del món i Déu nostre senyor i acaba essent el que bonament pot?

—Som una societat que sempre en volem més…
—Mai no ens conformem. Mai no en tenim prou. Però fins que arriba una edat, eh? A partir d’una edat dius: “Escolta’m, ja està bé el que tinc.” Comences a valorar el que tens. De jove, mai no n’hi ha prou. Sobretot en aquesta societat en què si no tens un nom, si no ets algú, si no pots marcar paquet en alguna cosa, no cal ni que surtis de casa. I això és molta pressió. M’imagino que això ha d’haver passat sempre, perquè als grecs ja els passava. En realitat, a aquells que tenien un cert estatuts. La gent era pagesa i, collons, el que volia era que plogués. Ara no, ara no és que plogui, ara és què faig jo per canviar la societat, per fer-la millor, o per tenir èxit, o per ser reconegut i famós. Sempre en volem més.

—I als actors, us passa, això?
—Clar. Sí, sempre en vols més, sempre ets a temps d’arribar a Hollywood, saps? I fer una pel·lícula amb Brad Pitt, si pot ser. Com que l’Oscar és molt lluny i és inviable, diguéssim, la lluita interna cap al cim sempre hi és.

—Joel Joan encara aspira a l’Oscar?
—No, ja no. M’ho he tret de sobre, gràcies a Déu. Ja no puc. És a dir, ni a un trist Gaudí aspiro, ja. I mira que me’ls vaig inventar. Ja és trist, això, eh? El noi, com que no guanyava una merda, es va inventar uns premis, a veure si… A veure, ja que me l’he inventat, si em voleu donar alguna cosa… No, no. Tinc claríssim que no guanyaré mai res.

—No creieu que podeu guanyar un premi?
—No, de cap de les maneres. Perquè en els premis, com en tot a la vida, hi ha fòbies i fílies. Perquè et donin un premi, no has de molestar. Has de ser blanc, has de caure bé a tothom i ser molt transversal. Jo no sóc cap d’aquestes coses.

—L’altre dia en Peyu deia que estava convençut que pel fet de ser independentista ha hagut de lluitar molt més els seus projectes…
—Sí, però hòstia, al cabró, amb l’Albert Pla, li va la mar de bé. Té el teatre ben ple, eh? Per ser independentista, li va bé, eh? Omplir el Coliseum, poca broma. Però sí, clar, se’t tanquen les portes, o simplement no guanyaràs un premi. Mira el Sergi López, mai no ha guanyat un Gaudí.

—Funciona per amiguisme?
—No, diria que no és ben bé això. És que per molt que agradi un actor, si no pensa com tu, i consideres que el que diu és subversiu o no va en la mateixa sintonia del que tu penses, no hi ha tanta empatia. I llavors, simplement, no el votes perquè et fa ràbia. No és tant per amiguismes com per contramiguismes. Al final, la persona i l’artista es barregen, i és molt difícil de separar.

—I això mai no us ha frenat a l’hora de dir què penseu?
—No, ja callo coses, eh? Home, si digués tot el que penso, llavors sí que no em podria permetre ni aquest cafè amb llet, ni convidant vosaltres, perquè no estaria aquí. Però sí, tinc aquest punt molt naïf, molt inconscient i molt de nen petit, de ser honest a l’hora de respondre. Perquè si dius coses que no penses o fas veure que ets al mig de tot arreu per no molestar ningú… Saps què passa? La feina d’actor és una feina molt vulnerable. Som la baula més feble d’una producció. És aquell que pots canviar més fàcilment. Estem molt desprotegits. Necessitem agradar a tothom. I hem de cuidar molt les nostres paraules. I què passa? Que quan entrevistes un actor, bàsicament, no té cap mena d’interès el que diu, perquè tota l’estona diu bondats de tothom i no es fica en cap pollastre. Ni respon cap pregunta, de les que no siguin estrictament de la feina, d’una manera honesta. En canvi, quan entrevistes un escriptor, és algú que té opinió sobre les coses i és capaç de mullar-se. Els actors vivim acollonits.

—Precisament, trobo que vivim en una etapa en què us demanen més que mai que us posicioneu, però també hi ha l’espasa de Dàmocles de la cancel·lació.
—No és que ens ho demanin, és que seguim la moda. És que no hi ha més. És a dir, si ara toca la xapa de Palestina i queda ben parida, perquè és el que es porta ara, i em donarà rèdit perquè la gent em vulgui, me la posaré. I es posaran la xapa que faci falta. L’actor mitjà no pensa, segueix el ramat. L’últim que vol l’actor és destacar en res, en l’àmbit polític i social, vol estar d’acord amb tothom. Vol que tothom l’estimi.

—Per a vós ja no és important que us estimin?
—Per a mi ha estat molt important durant tota la vida. De fet, crec que si els actors ens dediquem a això, és perquè volem que ens estimin. I els aplaudiments i l’amor del públic, al final, tapen algun forat emocional que no tens gaire resolt. El que passa és que ara, amb l’edat, gràcies a Déu, m’he deslliurat d’aquesta condemna. Quan vols que tothom t’estimi, no acabes essent res, no saps ni qui ets. Sempre t’adaptes al que tens davant, sempre dónes la raó a qui tens davant i al final… no solament és avorrit, sinó que et desdibuixes. Qui sóc? Què penso? Per què no puc defensar el que crec? O ho he de defensar amb mil subterfugis perquè no sembli que ho estic defensant? Al final, parlem de quedar bé perquè et puguin trucar la setmana següent per fer alguna altra cosa.

—Abans heu dit que enguany només heu rebut aquesta oferta. Us passa, això? Perquè si pensem en Joel Joan, a la majoria de la gent li ve al cap la paraula èxit.
—Oh, sí, èxit. Té, el telèfon sonant tot el dia a casa, projectes, guions a la tauleta de nit, no? No, no, no hi ha res d’això. Ni guions ni trucades ni res. Ja fa molts anys que em genero feina a mi mateix, i això té una part bona i una part dolenta. La dolenta és que et sents sol. Jo també vull ser un actor que truqui, i per què no em truquen a mi? Però, per una altra banda, les coses que fas, com que les generes tu, hi creus. I no et trobes de vegades defensant coses que en realitat només fas perquè has de menjar.

—Creieu que no us truquen per l’edat? Hi ha molts actors que denuncien que a partir d’una certa edat els deixen de trucar…
—L’edat? No. Fa molts anys que no truquen. [Riu] Sí que és cert que en moltes produccions els protagonistes són els joves, però això sempre ha passat. La joventut és la que està de moda i ha de lluir. És absolutament normal. Quan ets vaca vella ja no ets la sorpresa. Ja t’han vist molt.

—Amb l’edat, teniu pressió per a fer les coses millor? Més potents?
—Jo em pensava que és que amb l’edat guanyaria serenor i estatus. Pensava que en la meva carrera ja he demostrat moltes coses, que la gent ja sap que el que he fet, més o menys, ha funcionat i que, per tant, les coses serien més fàcils. I que hauria de dir més no, que sí. Però no puc. Això és una selva. El que està de moda és el jovenet de torn. És ell el que rebrà les trucades.

—L’altre dia, en una entrevista a l’Ara, dèieu que arribeu a cinquanta treballant més i cobrant menys.
—Sí, treballant molt més. Quan no em dedicava a produir ni a escriure coses i feia d’actor era una feina relativament simple. Vas allà, t’has d’aprendre la teva lletra, has de fer el teu personatge, que no és fàcil, però si fas això, cobres. Ara, per exemple, amb Vània, si dividís les hores que m’he passat estudiant per aquesta obra pel que acabaré cobrant al final de temporada, l’hora surt cinc cèntims, saps? És impossible que això quadri. I, per tant, ho acabes fent més per tu i pel públic, per intentar deixar-los fascinats. És el que vols. Els actors el que volem és que agradin les coses que fem i que la gent surti contenta del teatre.

—Ara parlàveu de produccions pròpies. Prepareu Escape Room 2? 
—Ja l’hem rodada tota. Ara estem amb el muntatge i la postproducció. La producció d’una pel·li és on la reescrius d’alguna manera i on tot allò que havies escrit i pensaves que funcionaria molt, sovint t’adones que no. Per això els americans, moltes vegades, tornen a gravar. Ells guarden els decorats, nosaltres no. Llavors has de trobar fórmules imaginatives. T’has de donar temps. I deixar reposar les escenes. Vam fer el rodatge a correcuita. Al final, els diners que teníem només ens permetien rodar durant quatre setmanes. Això és molt poc per a una pel·lícula tan gran. Ara, en el muntatge, és el moment d’agafar-se les coses tranquil·lament i tot allò que vam haver de córrer en el seu moment al rodatge, ara fer-ho amb tota la tranquil·litat del món perquè agafi cos.

—La bona rebuda que va tenir la primera part no us ha permès de tenir més diners? 
—No, és que és molt complicat. Estem una vegada més en les fílies i les fòbies. Perquè la qüestió de les subvencions i tot això, al final, són temes subjectius. Malgrat que s’intenta objectivar al màxim en unes comissions en què hi ha representants de totes les associacions de productors i molta gent diferent, al final no és el mateix si presenta un projecte la Carla Simón, que si el presenta el Josep Maria.

—Però vós no sou el Josep Maria, sou Joel Joan, teniu un nom…
—Sí, però el meu cinema no és de festivals, no crea prestigi, com el cinema d’autor. El meu busca el públic. I per això ens vam presentar a la subvenció del públic. Però, així i tot, les decisions, una vegada més, passen a ser molt…

—Ens hem emmirallat massa en el cinema d’autor? Canvia una mica, això? Ara em ve al cap Casa en flames.
—Semblava que en català només podíem fer coses rares. Sí, home, sí, i coses molt friquis, i Albert Serres, i Marc Recha, i… No, no, el que ens falta en el cinema català és fer gènere. I fer-lo des de nosaltres, no intentant ser americans. Però sí que ens caldria tocar el gènere del terror, que es va tocar en una època amb Jaume Balagueró, per exemple, i va ser molt interessant. O comèdies, m’encantaria que hi hagués comèdies absurdes com les d’Adam Sandler, per exemple. Tots aquests gèneres són una mica més compromesos de fer que el cinema d’autor, perquè al final, fins i tot, en el cinema d’autor, com que tot forma part de la cosmovisió d’aquell autor, hi entra una mica tot. En canvi, en el cinema de gènere, fer una pel·lícula de suspens que no té suspens, és fallit. I si una comèdia no fa gràcia, també. I llavors és una mica més exposat. Crec que hem de fer el pas. Potser no aniran a festivals, internacionalment no lluirà, el nostre cinema, però, en canvi, la gent del nostre país, com Casa en flames, per exemple, l’anirà a veure en massa i això puja la moral. Pujar la moral, perquè el cinema català, molt sovint, està una setmana als cinemes i el treuen.

—I això que es doblin la majoria dels films catalans al castellà?
—És surrealista que a Catalunya una pel·lícula feta en català es dobli al castellà. En un país on tothom entén el nostre idioma.

—Però ara el català és feixista, no ho saps?
—Ai, sí! Ja fa temps que ho és, molt de feixista, eh? [Riu]

—Opressor…
—Ja ho sabem de tota la vida que els nazis, en el fons, eren catalans camuflats, que parlaven molt bé l’alemany, però això ho sap tothom, per això tots tenim els ulls blaus i som rossos. Això ja ho deia Malcolm X: “Us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit.” En el moment en què s’accepta que una societat és bilingüe… No n’hi ha cap que sigui bilingüe. Hi ha persones bilingües, però no les societats. I, per tant, si acceptem això, ja està. Totes dues llengües són igual de legítimes, i si una té més diners, té tots els mitjans, i un està a favor, t’aixafa l’altre, i s’acabarà morint. El peix gros es menja el petit. I quan has pactat això, ja és qüestió de temps. O sigui, català. És que fins i tot dins una Espanya moderna i suïssa, hauria de ser l’únic idioma oficial a Catalunya. I, així i tot, tampoc tindríem garanties que tinguéssim un govern que digués que per a viure i treballar a Catalunya has d’aprendre el català i no hi ha més.

—Som lluny d’això. Fins i tot Junqueras deia que el castellà seria oficial en una Catalunya independent.
—Sí, tenim molts problemes a l’hora de saber qui som i què volem. Com deia Sánchez Piñol en una entrevista l’altre dia: “Volem fer la revolució amb ordre, amb somriures, no volem fer mal a ningú.” Els catalans, sobretot, volem que ens estimin. No suportem la idea que algú no ens pugui estimar i això és perquè som molt infantils de ment, que és el que passa amb les societats colonitzades, que no són adultes. No som capaços de responsabilitzar-nos dels nostres actes i sempre ens fa por. Imagina que tinguéssim un exèrcit. Ara què fem? Ens posem a favor de Trump o dels iranians? Oh, ja no podríem estar al mig i ser els bons. És a dir, el nostre infantilisme és el que acabarà amb nosaltres. Fer-te gran vol dir assumir responsabilitats i prendre decisions.

—Us veig pessimista…
—No, realista. Jo sóc optimista perquè és l’únic que ens queda als catalans. No ens podem permetre ser pessimistes. Les coses poden canviar d’un dia per a l’altre, en qualsevol moment es pot girar la truita.

—El problema és com girar la truita, no? 
—Ara ho has dit. No és tant trencar els ous, com deia aquell, sinó com girem la truita. I les truites es giren per moltes coses. El problema ara és que hem perdut el relat. Nosaltres abans marcàvem el quadre, que era: som demòcrates i volem simplement votar. I això ho hem perdut. En el moment en què ja hem vist que les coses no es decideixen votant, ni fent manis, ni essent civilitzats, ni fent tot això, ens hem quedat desarmats, perquè és l’única arma que teníem, la civilització, la pau, la bona gent, el ni un paper a terra, i siguem demòcrates i posem urnes i entre tots ho decidim tot. En el moment en què tant a Espanya com a Europa com al món diuen: “Ah, no, això no va així”, hem perdut el relat. I ara em sembla que caldria tornar a començar amb un relat que tingués una idea molt clara. Ens trobem en un punt en què ja no és una qüestió de si som més o menys qui volem una Catalunya lliure i catalanoparlant, i autocèntrica, i amb autoestima i orgull. Ja no és una qüestió de majoria, és una qüestió de supervivència. De supervivència de la teva identitat, perquè la nostra identitat, com l’orientació sexual i la religiosa, la identitat nacional és el que ets. Perquè els humans, sols, no som res. Jo què sóc? Sóc català, home, heterosexual, actor… Tot això és la meva identitat. En el moment en què perdem la nostra identitat, on l’anirem a buscar quan el català no sigui el nostre idioma? Llavors no sé què serem. Serem uns espanyols molt perifèrics. Tots voldrem estar a Madrid, perquè tot passarà allà. A Espanya, si no passa a Madrid, no és prou espanyol, que ja passa, eh? De fet, això passa en el món dels actors. Hi ha molts catalans que es guanyen la vida a Madrid, perquè aquí ens hem quedat sense indústria cinematogràfica i audiovisual. Pràcticament totes les plataformes són allà.

La direcció va a càrrec de Dominic Cooke, que ha desenvolupat la peça juntament amb el guardonat dramaturg Duncan Macmillan. En declaracions a Deadline, Cooke ha avançat que l’obra oferiria “moments realment emocionants”, amb un to d’amors tràgics i un gran torneig de justes a Harrenhal com a escenari clau. L’acció se situa quinze anys abans dels esdeveniments relatats a la popular sèrie de HBO Joc de trons.

Entre els protagonistes veurem les versions juvenils de Ned Stark, Lyanna Stark, Jaime Lannister, Robert Baratheon, Rhaegar Targaryen i Varys, l’enigmàtic conseller dels rumors que sabia tots els secrets de l’aristocràcia. Un dels eixos centrals de la peça és Lyanna Stark, que a l’obra apareix amb setze anys, descrita com una espadatxina hàbil, rebel i intel·ligent, que desentona respecte del model femení de l’època. Tanmateix, forma part d’una gran nissaga i està lligada a les convencions socials. Cooke n’ha comparat el caràcter amb figures de Shakespeare com ara la Joana d’Arc d’Enric VI i Rosalind de l’obra Al vostre gust.

Una història d’amors prohibits i tragèdies

La relació entre Lyanna Stark i Rhaegar Targaryen, fill d’Aerys II –el “rei boig” que dóna nom a la peça–, ocuparà una bona part de l’argument, tot i que alhora Lyanna és promesa a Robert Baratheon. Cooke estableix paral·lelismes amb Romeu i Julieta, però Macmillan remarca que la Lyanna va molt més enllà: “Sense Lyanna Stark no hi ha Joc de trons.”

El repartiment encara no s’ha definit, però ja han fet ofertes per a dos papers principals. Un dels grans desafiaments és trobar l’actriu que hi encarnarà la Lyanna, un paper que promet ser revelador. Els personatges, excepte el rei, són joves d’una vintena d’anys, cosa que permetrà d’explorar l’origen de les seves trajectòries.

Implicació directa de Martin

Martin mateix ha anat a Londres i a Stratford per participar en uns quants tallers durant el procés creatiu. Segons Cooke, l’autor s’hi ha implicat gràcies a la forta tradició shakesperiana que tant ell com Macmillan comparteixen. El mateix director ha remarcat que Shakespeare l’havia inspirat de manera constant, i això sembla que ha entusiasmat Martin.

Cooke ha insistit que volen adreçar-se tant als incondicionals de la sèrie com als qui s’hi acostin per primera vegada. L’objectiu del muntatge, diu, és bastir una narració autònoma, però que alhora aporti lectures inèdites als lectors més fidels. Originàriament, el relat s’havia de centrar en el torneig d’Harrenhal, però més endavant es va decidir d’ampliar-ne la perspectiva per mostrar-ne les conseqüències.

Macmillan, que es va afegir al projecte a final del 2018, ha explicat que les novel·les de Martin han estat la seva font principal i que ha consultat directament l’escriptor quan ha calgut resoldre detalls mai revelats.

Entrades i possible trasllat a Londres

Les entrades es posaran a la venda a l’abril. Segons Deadline, s’explora la possibilitat de traslladar la producció al West End londinenc després de la temporada a Stratford.

La Royal Shakespeare Company, referent internacional en la dramatúrgia de Shakespeare, esdevé un marc coherent per a una narració que Martin ha vinculat reiteradament amb la influència i les tragèdies del dramaturg anglès.

Mig segle després, aquella iniciativa nascuda als marges ha acumulat milers de funcions, ha passat per escoles, barris, places i escenaris de tot arreu del país i ha construït un projecte estable, arrelat al territori i fidel a una manera d’entendre el teatre com a pràctica cultural i social. Aquesta trajectòria és la que reconstrueix el llibre L’Horta Teatre. Cinquanta anys (1974-2024), editat per Bromera.

Un arxiu convertit en relat

El volum aplega una gran quantitat de materials –fotografies, cartells, retalls de premsa, documents interns de treball i entrevistes– que permeten de seguir l’evolució de la companyia durant cinquanta anys. Els texts són de Berta del Río, que ha filat la història de l’Horta Teatre amb la col·laboració de dos dels seus fundadors, Alfred Picó i Joan E. Tamarit. El llibre repassa tota la trajectòria de la companyia, però posa l’accent especialment en els darrers vint anys. En aquesta línia, dóna continuïtat a un volum publicat també per Bromera fa dues dècades, amb autoria d’Enrique Herreras, centrat en la primera etapa del projecte. La combinació de tots dos llibres permet d’entendre tant els orígens del teatre independent dels anys setanta com la consolidació d’un projecte professional sense perdre l’esperit inicial.

Del Río explica que el resultat és una mena de viatge col·lectiu que no parla solament d’una companyia, sinó també “de les diferents èpoques i contextos del país durant mig segle”. La reconstrucció ha estat possible, diu, gràcies a l’esforç sostingut de l’Horta Teatre per a conservar arxius i documentar el seu recorregut. Una altra aportació clau del llibre és la recuperació de la memòria oral dels fundadors, a través d’entrevistes que completen i matisen el relat documental.

Teatre com a activisme cultural

L’editorial Bromera defineix el projecte com la celebració d’una iniciativa que, més que una companyia de teatre, ha estat un “far d’activisme cultural a València”. Durant cinquanta anys, l’Horta Teatre ha defensat les arts escèniques com a eina de transformació social, amb una atenció especial al teatre infantil i escolar i amb la voluntat d’enfortir la comunitat i fomentar una cultura inclusiva i participativa.

La presentació compta amb Francis López, gestora cultural d’Aldaia, i amb la participació de Berta del Río (autora), Alfred Picó (assessoria editorial) i Susana Lliberòs @fundaciobromera
Veus que expliquen una trajectòria construïda a força de comunitat i passió pel teatre. pic.twitter.com/lusRsUeIOp

— L'Horta Teatre (@lhortateatre) January 15, 2026

Aquest compromís amb l’entorn, amb la llengua i amb una idea de cultura no desvinculada de la vida quotidiana ha estat una constant en la trajectòria de la companyia. Dels primers muntatges a les produccions més recents, l’Horta Teatre ha mantingut el vincle amb la perifèria on va néixer, tant en el sentit geogràfic com en el polític i cultural.

Una presentació amb el sector cultural

La presentació del llibre es va fer a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, amb l’assistència de més d’un centenar de professionals del sector i de representants institucionals. Entre més gent, hi van ser el director general de Cultura de la Generalitat Valenciana, Miquel Nadal; el president del Consell Valencià de Cultura, José María Lozano; el regidor de Cultura de l’Ajuntament de València, José Luis Moreno, i la batllessa de Castellar-l’Oliveral, Sol Verdeguer. L’acte va ser presentat per Francis López, directora del Teatre Auditori Municipal d’Aldaia (TAMA) i gestora cultural, i hi van intervenir Berta del Río; Susanna Lliberós, en representació de Bromera; i Alfred Picó, com a assessor de l’edició i veu de la companyia.

Per Picó, la presentació del llibre ha servit per a tancar el programa d’activitats del cinquantenari, però no pas per a posar punt final al projecte. “No és un final, sinó un punt i seguit. La companyia és viva, produint nous espectacles i amb moltes ganes de continuar treballant”, va dir. Mig segle després d’aquell primer cartell penjat en una pastisseria, L’Horta Teatre. Cinquanta anys (1974-2024) fixa la memòria d’un projecte que ha resistit, s’ha transformat i ha acabat formant part del patrimoni cultural viu del País Valencià.

50 anys de funcions, més de 3.000 representacions, barris, escoles, places i escenaris…

50 anys de comunitat, de valencià i de teatre com a eina per transformar i estimar el món.

Gràcies a totes les persones que ho heu fet possible i continueu escrivint aquesta utopia.

— L'Horta Teatre (@lhortateatre) January 16, 2026

Aprofitem l’entrevista per parlar amb Molins de Frontera, l’últim film de Judith Colell, on també surt, i per analitzar el moment audiovisual català.

—Després de molts anys torneu al teatre. En teníeu ganes?
—En tenia moltes ganes. Són set anys, ja! No he deixat del tot el teatre perquè sempre hi ha aquell cuc. L’any passat una gira amb Dagoll Dagom, i també vaig substituir una actriu en un muntatge per tot Espanya. Però no feia temporada. Fins ara l’únic que podia fer, era coses que m’ocupessin els caps de setmana. Entre setmana estava rodant. La compatibilitat de rodar a Madrid o Santander, en definitiva, fora de Catalunya, i fer teatre aquí és molt complicada. I més tenint una filla. Deixar de fer teatre una temporada va ser una decisió que vaig prendre amb consciència. I ara que la meva filla ja té dotze anys, torno amb molta il·lusió. De fet, ja fa molt temps que em diu: “Mama, jo ja hi estic acostumada.”

—Imagino que deu ser molt complicat ser mare i tenir una professió en què sempre has de viatjar. Aquests darrers anys la majoria dels projectes els heu fet a Madrid.
—Sí, però fa temps una persona em va dir una cosa que he intentat practicar. Es tracta que el temps que estàs amb les persones que estimes sigui de qualitat. Viure aquell temps com si fos or, i intentar-lo aprofitar al màxim. S’han d’aprofitar les estones que estàs amb la gent que estimes. És el que he intentat fer aquests anys. De vegades una també té ganes de desconnectar, fer la seva, estar sola. Però per mi Madrid o unes altres ciutats on he anat a treballar ja eren el meu moment de soledat, que també m’agrada molt. I aquí estic amb la meva filla, amb la meva família.

—Abans treballàveu majoritàriament ací, però darrerament us hem vist fer molt d’audiovisual a Madrid. Hi ha poques opcions de fer projectes audiovisuals a Barcelona?
—Mira, fa uns anys el 50% de les produccions que es feien a tot l’estat eren catalanes. Però vam caure al 25%. I això té molt a veure amb les plataformes, que van decidir col·locar-se a Madrid. No ho sé, no puc entrar-hi perquè no sé per què es va decidir això. Però crec que, com a mínim, es podria haver estat més equitatiu. Unes plataformes aquí, unes plataformes allà, o repartir-les a tot l’estat. Però es va centralitzar tot a Madrid i això ha fet que molta gent d’aquí, i no només parlo d’actors i actrius, hagin tingut més feina allà. L’avantatge és que ara mateix estàs a dues hores i mitja amb TGV. I et plantes al centre de Madrid. Això fa que no sigui tan complicat com abans. Jo he fet bastant aquesta bestiesa d’anar i tornar el mateix dia, perquè volia estar amb la meva filla. O he demanat que m’ajuntessin sessions en pocs dies, per poder estar la resta de la setmana aquí.

—Aquests darrers anys, també hi ha hagut un augment de cinema en català. Això fa que torni a ser més habitual de filmar ací?
—Sí. I crec que és bàsic que cadascú pugui rodar en la seva llengua. Crec que ens queden anys perquè l’estat normalitzi que hi ha llengües diferents, cooficials. Estaria bé que, com a mínim, la resta de l’estat les conegués una mica. Jo no dic aprendre les altres llengües, però que coneguéssim una mica d’euskera, de català, de gallec… Això enriqueix un país. Sóc molt feliç quan rodo en la meva llengua. Fixa’t que ara amb Frontera, que acabo de filmar, m’ho he treballat perquè ho hem fet en pallarès. S’havia de respectar molt perquè els personatges són d’allà i parlen així. Va ser una gran aposta de la Judith Colell. Ens van posar un assessor. És molt important respectar els dialectes.

—Ara parlàveu de Frontera, de Judith Colell, que es pot veure als cinemes. És més necessari que mai recuperar aquesta mena d’històries?
—Absolutament. Cal no oblidar mai el que ha passat en el nostre currículum generacional. Els nostres avis van patir molt, hi va haver gent que va haver de marxar, hi va haver gent que va morir… Espanya és el segon país al món amb més morts encara no exhumats de les seves fosses. I això diu molt. Cal que recuperem la nostra història per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i saber qui som avui dia. Perquè si tu amagues el passat, les coses lletges… Parlo de la pròpia vida, eh? Qui ets avui? Ets aquesta persona que vas tapant tot el que no t’agrada i només ets la façana, l’exterior, està tot bé, tot és feliç… No, tots tenim parts fosques i aquest país en té. És molt important recuperar la memòria per saber qui som. I per poder-nos donar les mans, perquè les generacions que hem nascut fora de la guerra puguem entendre que els nostres avis van lluitar per uns ideals. I després va haver-hi molta gent que va patir, i crec que és molt important tot aquest patiment, on s’ha arribat, a quines conclusions, com s’ha guanyat una democràcia, que no és gens fàcil, com els drets LGTBI i tots els drets de les dones s’han conquerit a còpia de molts esforços i de molt de patiment, que això és una cosa que crec que les noves generacions han d’entendre… És com que va haver-hi una transició, es va tapar tot, i vinga, comencem de nou, i crec que aquest no és el camí. No és començar de nou i tapar, és el contrari. És destapar, obrir i parlar.

—És un film que en definitiva parla de la humanitat, d’ajudar-nos els uns als altres. I en realitat no és tan lluny, per exemple, del que passa ara a Badalona. Com pot ser que perdem la humanitat i ens neguem ajudar els més vulnerables?
—Sí, fa molta llàstima veure que les persones febles, fins i tot, acaben trepitjant els que són més febles que elles. És dolorós perquè al final som éssers humans. Si tu mires algú, per molt que pensis diferent, tinguis el color de pell diferent o unes creences religioses diferents, al final som persones. En realitat estem tots connectats. Potser avui jo estic bé, però demà potser no ho estaré i necessitaré la teva ajuda. Per desgràcia es va perdent aquesta part més humanista, es va desdibuixant. Ens deshumanitzem i ens tornem individualistes, i només ens mirem el melic i el nostre entorn, i ens protegim amb por que ningú ens robi, o que ningú desconegut entri al nostre entorn. Tot plegat em produeix molta trista. Vinc del teatre, i allà es treballa en equip. Els actors no som més importants que els càmeres o els guionistes, quan fem una pel·lícula. O remem tots junts, o no tira endavant. I a la vida és el mateix.

—Tornem al teatre, a Göteborg. En l’obra, Roger Coma i vós us demaneu: què hauria passat si això no hagués acabat? M’imagino que és una pregunta que tots ens hem fet alguna vegada a la vida.
—Sí, sobretot en les relacions d’amor. Quan un es qüestiona la vida actual, ostres, hi ha un amor allà que va quedar una cosa penjada. En Jordi Casanovas ho explica, que la història és basada en un cas real. Es va trobar amb una persona de qui havia estat enamorat. Mai s’ho havien confessat. I, molts anys després, ella li va dir que també n’havia estat enamorada. I llavors ell va pensar, què hauria passat si ens ho haguéssim dit? I amb els dos personatges de l’obra, la història els dóna aquesta segona oportunitat. De cop, el meu personatge pica a la porta i diu: “Tinc un diari que vaig escriure amb divuit anys i allà hi ha la nostra història d’amor: ho intentem a veure què passa? Potser acaba fatal, però ens donem una oportunitat de vida, a veure si funciona?”

—És una història d’amor, però amb moltes pors. Hi ha molts dubtes. Fins i tot es demanen si és convenint enamorar-se o no…
—En el fons, les persones acabem construint màscares per protegir-nos del dolor de les coses que ens ha passat. Quan tens quinze anys i tens un primer amor i tens una decepció molt gran, tanques el sistema i agafes un patró: no tornaré a conèixer una dona rossa amb els ulls blaus, per exemple. I amb aquestes màscares ens fem mal a nosaltres mateixos. Aquests personatges quan són adults s’adonen que va passar alguna cosa dolorosa en el passat, i la vénen a desconstruir. Vénen a buscar qui són, per què es van entendre tan bé, i com és que hi va haver aquesta ruptura. I aquesta desconstrucció crec que és el més interessant de l’obra.

—També és molt interessant, això: veiem els mateixos personatges d’adolescents i de grans. De vegades sembla que és molt diferent l’amor quan ets adolescent que quan ets gran, i després de l’obra no sé què pensar.
—En realitat, a l’adolescència ja estàs marcat. Una psicòloga em va explicar que els traumes es construeixen a la infantesa, d’un any a set. És molt difícil que estiguis completament net, perquè tots tenim les nostres coses. En aquesta edat ja construeixes les teves primeres màscares de protecció. I a l’adolescència això ja surt. A mi el que m’interessa molt de l’obra és aquesta possibilitat de diàleg entre els grans i els joves. Aquest diàleg entre el teu jo adult i el teu jo adolescent.

—A l’obra interpreteu una dona que és molt independent, que defuig de qualsevol parella estable, prioritza la feina, la seva llibertat, però de cop s’adona que potser no era allò que volia.
—Sí, aquest és l’enigma. Sóc molt fan de les persones que saben estar soles. A mi m’agrada molt, admiro molt els qui estan en pau amb si mateixes i que saben estar sols, i m’agrada molt que en les últimes dècades les dones n’hàgim après i hàgim conquerit aquesta independència que era molt necessària en l’àmbit econòmic i laboral. De fet, encara queda un camí llarg. Per això advoco sempre per la igualtat, perquè crec que la igualtat d’oportunitats entre homes i dones fa que al final sorgeixin aquestes persones que si volen ser independents i són felices així, fantàstic. Però el personatge de la Paula, la qüestió és que ella s’ha construït creient que aquesta era la seva manera, aquesta era la seva via, ser independent, ser lliure, estimar-se a si mateixa… Però aquesta màscara un dia cau, perquè no era ben bé això. No puc explicar què li passa, s’ha de veure l’obra, però és en un moment en què es planteja si la persona que ha construït és coherent amb qui és. A tots ens ha passat.

—En cap moment de l’obra es diu que siguin neurodivergents, però per com es comporten i es comuniquen diria que ho són.
—Sí! De fet, hem fet un canvi i ara el meu personatge diu que té TDAH. I està bé, perquè l’he construïda des d’aquí. He treballat des del no poder estar quieta. I això et fa ser hiperactiva mentalment i molt creativa.

—I el personatge de Roger Coma deu ser autista?
—Sí, o Asperger. Té molta intel·ligència, però li costa molt expressar les emocions. Té un dolor allà. És una persona molt sensible, i al final ha construït una barrera, i té el sistema completament tancat.

—Crec que tot plegat fa que els personatges ens ensenyin unes altres maneres de veure el món i em sembla interessant.
—Cert, en sóc molt fan. De fet, crec que la majoria de gent que som artistes tenim alguna neurodivergència. A la nostra època no es diagnosticava. I avui sí. I crec que no s’ha de fer per encasellar o per etiquetar una persona, sinó per donar-li l’oportunitat de conèixer-se millor. Ara ja se sap que són persones probablement molt més sensibles i que els afecten més les coses, però, per una altra banda, tenen terrenys que poden explorar que unes altres persones que no són neurodivergents no poden. I crec que és molt interessant que els personatges siguin així.

—Hi ha un moment que diuen: per agradar a tothom has de ser idiota.
—Sí, parlen de Jesús Gil, l’alcalde de Marbella. Tothom veia que era un manipulador, que abusava, però l’acabaven votant… S’ha de ser idiota, no? És una reflexió de l’obra que trobo interessant. Volem agradar a tothom, però per què? És molt interessant tenir aquestes neurodivergències i ser diferent, acceptar-nos com som. Encara ens queden vint o trenta anys per veure molt més aquesta diversitat. La gent neurodivergent encara s’amaga. Utilitzem una màscara per ser idiotes, és a dir, per agradar.

—Per encaixar…
—Sí, els adolescents, pobres, ho passen fatal i tots intenten vestir igual i es rapen els cabells… Tot plegat són ganes d’encaixar, de ser acceptat, i estimat. En un futur hem de fer que totes les diversitats estiguin molt més representades, tant al cinema com al teatre com a la literatura. I després, al carrer, que ens acceptem molt més, perquè, si no, som idiotes.

—Ara es comença a dir més. Recordo que l’altre dia Santi Millan ho deia en una entrevista a VilaWeb. D’alguna manera encara hi ha un estigma amb tot plegat, i està bé que es pugui dir perquè la gent vegi que també es pot triomfar a la vida.
—Sí, crec que està bé. Cada vegada hi ha més gent que ho diu. Mira, Elon Musk és TEA. I és una persona que et pot agradar més o menys, però ha fet molts diners. És necessari que es faci públic, igual que les malalties mentals.

—Em va semblar interessant que l’obra no anés sobre això, però que alhora s’hi fes palès.
—En Jordi Casanovas en el seu moment m’ho va dir: “No vull fer una obra de personatges neurodivergents.” La volia fer sobre l’amor, i ells per casualitat ho són. I crec que la gent s’emociona molt perquè tots al voltant tenim gent neurodivergent o ho som, i crec que ens sentim més identificats del que ens pensem.

—Com és això de passar unes festes de Nadal al teatre?
—He reviscut les festes de Nadal amb la meva filla. I crec que m’hauria costat més fer l’obra si ella hagués sigut més petita. Però ara és bonic. Per exemple, la nit de Cap d’Any vindrà al teatre i ho viurem junts. Ens menjarem el raïm i brindarem amb el públic quan acabem la funció. Ho trobo meravellós. Serà un Nadal diferent.

—I després d’això, què ve?
—Vindrà una gira important amb Göteborg! I hi ha més coses, però últimament no ens deixen explicar res…

—I a TV3, us hi veurem? Ara fa molt que no hi sou, però imagino que encara hi ha gent que us recorda per l’Isabeleta d’El cor de la ciutat. Enguany ha fet vint-i-cinc anys que es va estrenar!
—Ai, sí! Va ser un personatge molt especial. En principi en van trucar per a només tres mesos. I ja em feia molta il·lusió. Però després ens van dir, tres més i tres més, i així vam anar fent. Vaig estar-hi vuit anys! Ella era molt devota, sempre anava amb la Bíblia a mà, però en acabat sempre criticava i jutjava la gent, més tard va ser un pendó. Tenia una contradicció còmica, que va enganxar molt l’espectador. Encara que al final vaig acabar cansadeta del personatge.

—M’imagino que també us va encasellar molt.
—Sí, pensa que llavors no hi havia plataformes i tothom mirava la televisió. Et coneixia tothom pel carrer. Era molt fort. Em va marcar a l’hora de fer audiovisual, però, en canvi, vaig fer molt de teatre. Va ser una etapa molt fructífera. Era jove i ho podia fer. Era una bogeria… Ara seria inviable fer-ho tot.

En parlem als budells del Teatre Goya de Barcelona, on l’obra es podrà veure fins el primer de febrer.

—Avui no ploraré retrata un sopar en una família molt disfuncional. Un context molt apropiat en aquestes dates de Nadal.
—Carme Pla [C.P.]: Sí, realment són les dates clau per a venir a veure aquesta obra després d’un dinar o d’un sopar familiar i acabar-lo sortint junts… o bé separats!
—Àgata Roca [A.R.]: De fet, molta gent que ha vist l’obra ens ha dit que era com el dia de Sant Esteve a casa seva, però sense l’escopeta! La gent s’hi sent molt identificada… Qui no ha acabat plorant en una reunió familiar per Nadal o Sant Esteve?

—El punt de partença és el retrobament de dues germanes amb una altra que acaba de sortir d’un centre psiquiàtric. Ara, veient com avança la celebració, sembla que és el personatge més assenyat.
—C.P.: Efectivament, està molt bé que es vegi perquè és així. El personatge que acaba de sortir de la institució hi ha estat segurament a conseqüència de la família que té… I això es veu claríssimament quan hi torna i es posa en relleu que la més assenyada és ella, perquè la resta estan com una cabra!

—El tema central de l’obra és la salut mental, de la qual feu broma obertament. Per què costa tant de fer comèdia d’un tema així?
—C.P.: Fem comèdia d’aquest tema, sense que ens en fotem, sinó al contrari. Diem: no sabem qui està pitjor, si la gent que es considera normal i sensata o la que no.
—Marta Pérez [M.P.]: Exacte. Crec que ens en riem d’una determinada manera. Hi ha una part que és una crítica de tot plegat, perquè en el fons valorem qui és més boig, si els qui acaben interns o els qui no. I que tot plegat és més relatiu que no sembla.
—A.R.: Fem una crítica a aquesta manera que tenim de posar etiquetes. I les qui duen les etiquetes al muntatge, que són els personatges de la Carme i la Marta, probablement estan molt millor que les altres, que en principi no les duen i, per tant, no se les cataloga de persones malaltes.
—M.P.: I, al final, l’Oltra, el personatge que interpreto i que acaba de sortir d’un centre, fa detonar tota una situació que, malgrat ser considerada socialment normal, és absolutament enquistada i insuportable. Per tant, creiem que hem tractat la qüestió d’una manera positiva.

—Un altre element central és l’angoixa, com els personatges lluiten per superar-la o, com a mínim, ignorar-la. Creieu que la societat actual fa una bona feina a l’hora d’afrontar-la?
—C.P.: [Fa el gest de sentir angoixa al pit.] Em fan aquesta pregunta i ja… Fora bromes, personalment, crec que com a societat no fem una bona feina a l’hora de reduir l’angoixa. Al contrari, treballem per crear angoixa. És veritat que hi ha una altra part, que justament veient com funciona tot plegat intenta de reconduir-la, però tal com tenim muntada la societat és molt difícil, t’has de centrar molt i fer un treball molt personal perquè no t’afecti.
—M.P.: Fa alguns dies sentia que els psicòlegs tenen moltíssima feina i que cada vegada hi ha més persones que necessitem teràpia. La gent no se sent còmoda amb aquest món i aquest món ens porta a un estrès que és molt difícil d’aguantar. Però fer coses com anar a veure Avui no ploraré t’ajuda amb l’angoixa.

—Salut mental, ocupació, especulació immobiliària, alienació amb el telèfon mòbil… Tots els temes que apareixen a l’obra són d’actualitat.
—Mamen Duch [M.D.]: Sí, és una comèdia, però parla de l’actualitat. I en parlem rient, amb humor i passant-ho bé.
—C.P.: I amb una part important de crítica social.

—Un altre element que crida l’atenció és l’escenografia. Es mou i contribueix a fragmentar l’obra. L’espai on es desenvolupa l’acció actua com un personatge més?
—A.R.: Sí, sempre diem que l’escenografia de l’Alejandro Andújar, amb qui ja fa anys que treballem, és el setè personatge de les produccions. Ens permet de fer escenes paral·leles en les quals pots veure dos pisos a la vegada, pots reproduir converses telefòniques d’un pis a l’altre, i la gent en queda realment meravellada perquè està en moviment constant.
—M.D.: Dóna ritme a l’obra. No hi ha cap fosc entre escenes, res no s’atura i canvien els personatges. El ritme de l’obra va creixent fins aquest final més boig i l’escenografia ens acompanya en tot aquest trajecte.

—El clímax dramàtic de l’obra és molt intens i té un punt fins i tot de caòtic. Com es treballa actoralment perquè ho sembli, però alhora s’entengui tot el que hi passa?
—M.P.: No és fàcil, no és fàcil i implica temps.
—C.P.: És la feina.
—M.P.: I encara més en aquesta obra, que és del Nelson Valente, un autor argentí. Sempre diem que els actors argentins tenen molta habilitat per a parlar l’un per sobre de l’altre, es trepitgen parlant sense problema i ho fan com una cosa pràcticament innata. A nosaltres ens costa una mica més. Al principi ens respectàvem molt, fins i tot massa, i llavors queia la intensitat de l’obra… Hi hem hagut de treballar.
—M.D.: Crec que és qüestió de fer molts assaigs i de practicar molta tècnica. Llegir bé en quin moment entra l’una, en quin l’altra, en quin la música… I sempre mantenint l’energia molt amunt.

—Heu esmentat la figura de Nelson Valente, que ha dirigit i ha escrit l’obra. Com ha estat l’experiència de treballar amb ell?
—M.P.: Molt bona. Ha estat molt fluida, molt relaxada i amb molta confiança. Ha estat un dels processos més plàcids que hem tingut.
—C.P.: Sí, ha estat molt tranquil i molt relaxat.
—M.D.: I és el dramaturg que més ràpidament ha tallat coses de la seva obra. Normalment, les obres es fan llargues i en el procés de posar-les al punt veus que s’han de retallar… I, a vegades, costa! I ell és un dramaturg i alhora director. És a dir, és capaç de veure que, com a director, ha de retallar un text seu perquè anirà a favor de la funció. Està molt bé tenir aquestes dues visions tan clares.

—Durant tota la vostra trajectòria heu anat a l’Argentina a fer-hi rondes. També heu treballat amb uns quants directors i dramaturgs argentins. D’on ve aquesta relació de les T de Teatre amb el país?
—M.D.: Comença el 1993, quan vam anar-hi a presentar Homes… Ja fa molts anys! I ens va agradar molt i vam gaudir molt veient teatre d’allà.
—C.P.: Sempre diem que vam anar-hi amb Homes i vam tornar-ne amb Criatures, que va ser la producció següent. Hi ha molt bona connexió, ens hi entenem molt bé i ens agrada molt com fan teatre allà. A l’Argentina hi ha molta cultura del teatre, s’hi fan coses molt bones i molt diverses i ens agraden molt.

—Què diferencia més el públic argentí respecte del català?
—M.P.: El públic argentí és molt entusiasta!
—C.P.: És un públic molt entès, que ha vist molt de teatre.
—M.D.: Jo diria que són desinhibits. No els costa plorar amb tu o riure a grans riallades. Aquí riure és més fàcil, però allò de plorar amb el públic o que el públic plori amb tu costa més!
—A.R.: Entren molt en la psicologia dels personatges. Els entenen de seguida. Suposo que deu estar relacionat amb el fet que tots fan teràpia… A vegades, quan hi hem anat amb espectacles més rebuscats, amb molts monòlegs i centrats en els personatges, hi connecten de seguida. És molt fàcil per a ells enganxar-se a aquest vessant humà.
—M.D.: I també el fet d’expressar els seus sentiments com a espectadors.

—Sempre heu explicat que, com a companyia, heu hagut d’encarregar texts a mida perquè no n’hi havia gaires amb quatre personatges femenins de protagonistes. Ha canviat això aquests més de trenta anys que fa que treballeu plegades?
—A.R.: És difícil de trobar una obra amb quatre personatges femenins de la mateixa edat i que sigui equitativa. Crec que d’obres de dones, n’hi ha, i de dones de la nostra edat, afortunadament, cada vegada se’n fan més. Però és realment difícil de trobar una obra coral que sigui igual per a totes i que parli de nosaltres. Per això ja ni en busquem: l’encarreguem directament.

—Ja fa més de tres dècades que treballeu plegades i acabeu de presentar un nou espectacle. D’on traieu l’energia per continuar al peu del canó i amb ganes de fer coses noves?
—C.P.: Un dels secrets és que tenim molt clar que fem teatre perquè ens agrada i no perquè és allò que s’espera de nosaltres. Per això, hem anat fent coses tan diferents: a vegades l’hem encertada i a vegades no tant. Però ens agrada provar i, potser, equivocar-nos. Això ens manté encara amb ganes.
—A.R.: I moltes vitamines! Moltes vitamines!

—Fa uns quants mesos es va anunciar que tornaríeu a la televisió amb una nova sèrie a TV3, que es dirà Temps real. Què en podeu explicar?
—M.P.: Que serà una comèdia!
—M.D.: Que és al forn! Ara mateix l’escrivim.

—Per tant, no l’esperem per al 2026.
—C.P.: Sí, crec que ja serà cap al 2027.

—Contentes de tornar a TV3 i de no haver de respondre més preguntes sobre el retorn de Jet lag?
—MD: Sí, molt contentes. No torna Jet lag, però sí les T de Teatre a TV3.

—Com és que visiteu la perifèria del país? Actueu a Barcelona mesos després de Calldetenes.
—Albert Pla [A. P.]: Primer, l’alta burgesia i després ja anem a províncies.
—Peyu [P.]: Noi, primer hem d’anar on hi ha el poder, que és Calldetenes. S’ha de quedar bé amb les elits catalanes. On es concentra el gran gruix de catalans que puguin gaudir de l’espectacle? A Calldetenes. Llavors anem a llocs on hi ha menys gent, com Barcelona, a fer contents els quatre que hi viuen encara.
—A. P.: Prou pena tenen.

—Creieu que la gent de la capital entendrà l’humor o és massa complex?
—A. P.: És un humor molt primari.
—P.: Havent voltat una mica el cap de setmana…

—A l’obra sou dos malalts a l’hospital. Què teniu?
—P.: Bé, ell està molt malalt.
—A. P.: És que jo he pagat per estar sol a l’habitació. He pagat per estar sol i no és seriós que tu paguis a l’assegurança tota la vida i després et posin un idiota a l’habitació. No vull dir que siguis un idiota, sinó que em podria haver tocat un idiota.
—P.: I tant que podia, però en aquest cas està de sort i li toca compartir habitació amb mi. Jo aparec misteriosament en aquesta habitació, on representa que ell hauria d’estar sol perquè paga, i en aquest espai és on han de conviure: un que no voldria que jo hi fos. És clar, és un demèrit per als que paguem, ja que pagues…
—A. P.: Treballem i hem de mantenir els que no d’allò… Els de sota? Home…

—I la malaltia, quina és?
—A. P.: Jo he tingut tres càncers, cirrosi, hepatitis B, hepatitis malament. He tingut tuberculosi, he tingut neuropatia. He tingut narcolèpsia. He tingut… com era aquella que no me’n recordo?
—P.: Alzheimer.
—A. P.: Amnèsia.
—P.: Jo no estic malalt. Tos.
—A. P.: Tos, que era l’únic que no tenia, hòstia!
—P.: No sé què tinc, encara, avui. No sé què tinc. Són més les ganes d’estar a l’hospital que res més.

—I com acaba el problema?
—A. P.: Hòstia, no voleu que us expliquem res, però voleu que us expliquem el final? Aclariu-vos.
—P.: Exacte, el final no te’l podem explicar. Entremig hi ha unes lluites i es descobreixen coses d’aquests dos personatges, de qui són i de per què són allà.
—A. P.: Un drama shakesperià molt influenciat per Beckett, almenys ens han dit.

—Quan he vist que fèieu de malalts he pensat: chapeau. Som en un país on tothom viu envoltat de malalts, grans drames, psicòlegs, teràpia.
—A. P.: Home, és el pròxim pas a estar cansat. Perquè si t’hi fixes, sempre que preguntes a algú “com estàs?”, diu “molt cansat”. Jo ho trobo un demèrit, ho trobo lleig que la gent vagi dient que està molt cansada. “Perquè ara vinc d’Extremadura i he fet un concert i després no sé què.” Si vas amb aquesta actitud, és lògic que d’aquí passis a la malaltia… Mireu el Buenafuente.

—I al vostre voltant, gent amb problemes mèdics?
—A. P.: L’altre dia m’ho explicaves tu, Peyu, que un cuiner d’una festa major d’aquestes per a avis deia: “De primer, fideuà; de segon, vedella amb bolets. I com que són avis, no hi ha cap al·lèrgic, no hi ha cap celíac, no hi ha cap vegà. Així sí!” I una mica el món és així.
—P.: Els que es dediquen als càterings t’ho diran així: volen gent vella, volen senyors grans.
—A. P.: Mengen de tot i són sans.
—P.: No hi ha cap problema, no hi ha cap intolerant a la lactosa, no hi ha cap al·lèrgic de res, no hi ha vegans. Llavors un parell d’Almaxs, el dilluns a fer cua al CAP i ja està, tu.

—El públic que ve és gran o jove, pel que heu vist a Calldetenes?
—P.: És un espectacle que pot agradar a tothom. La meva filla té set anys i l’ha vist sis vegades i es peta el cul. Però no sé si és perquè sóc jo o li fa més gràcia l’Albert.
—A. P.: De fet, els meus fills, que són adolescents, van venir i em van dir: “Aquest està bé, aquest està bé. Hem rigut molt.” Tenen entre quinze i disset anys.
—P.: Al final som dos clowns. És un espectacle de pallassos amb una lectura més adulta per a la gent que segueixi bé el text.

—L’heu fet tres persones, el text. Coautors. Deu fer por ensenyar un text a l’Albert Pla i que no li agradi…
—A. P.: Nosaltres som seriosos. Som molt seriosos. El que més m’ha sorprès és que sigui la primera vegada que em portaven els deures fets abans. S’ha avançat!
—P.: L’Albert t’ho explica: era una competició per veure qui arribava més d’hora a l’assaig, perquè així tenies més possibilitats que el que proposaves tu s’acabés fent. Jo arribaré deu minuts abans i convenceré en Joan Roura i en Sanyes.

—Quina part de l’èxit de la vostra relació és Quimi Portet i el dinar que va ajudar a fer?
—P.: Els macarrons els vaig fer jo. Jo tenia la idea de fer Natura sàvia i tenia molt clar que volia que el tàndem fossin Albert Pla i Quimi Portet. I ho vaig dir a en Quimi. Vam dinar un dia a casa meva tots tres, vaig fer uns macarrons i som aquí.
—A. P.: Sí, home. Quan en Quimi et diu “fes”, has de fer. Ha tractat tota classe de bestiar, sí.

—Heu llegit Hamlet?
—A. P.: Jo, malauradament, he llegit Hamlet, sí. És soporífer. Sobretot si te’l llegeixes en català. En castellà també n’he agafat alguna versió. I en anglès, com que no l’entenc prou per a llegir Shakespeare, encara és més avorrit i pesat.

—Un film plegats, us hi veieu fent-lo?
—P.: Sí, hòstia, i tant. Gràcies, sort que algú ens ho ha preguntat i no ho hem hagut d’explicar nosaltres. Tenim la idea de fer una road trip, una fugida de dos personatges en un cotxe, i moltes explosions.

—Basat en la cançó “La juerga catalana” de Pla?
—P.: I en Shakespeare. No sabem què és exactament perquè, com que no hi ha els diners sobre la taula, encara no hi hem treballat prou. Però volem fer una pel·lícula.
—A. P.: Ja ho farem.

—Els polítics, habitualment per Nadal, volen fer una visita al teatre. Us hi podeu trobar el president.
—P.: No ha de passar res, no. Al principi, si ve i paga entrada com els altres…
—A. P.: Em sembla que no ha vingut mai cap polític a un concert meu. Almenys no m’ha saludat mai cap polític, ni tan sols l’alcalde o el regidor de Cultura.
—P.: Hi ha una cosa que molesta molt, que és quan et canvies i et diuen: “Hi ha el regidor de no sé què que et vol saludar.” I sempre hi ha algú que fa la broma: “És el que paga.” Bé, escolti, m’ha contractat ell, què voleu que li digui.

—Voleu afegir res?
—A. P.: Va, Peyu, gas.
—P.: Que vingui tothom a veure aquest espectacle i demostrem que es pot fer una comèdia de teatre en català i omplir aquest teatre tres mesos.
—A. P.: Quasi voreja el musical. Hi ha estones que cantem.
—P.: No és un musical. Ho notareu sobretot amb el preu: molt més barat. Hi ha uns personatges que no revelarem però com que som gent d’ofici…
—A. P.: I garrepes.
—P.: Ho interpretem tots nosaltres dos.

Les representacions aniran a càrrec de 68 grups repartits per 57 municipis, entre el 13 de desembre i el primer de febrer. La Coordinadora espera d’arribar a 73.000 espectadors i superar els 72.180 de la temporada anterior. “Es tracta d’una tradició cultural del país que es manté viva gràcies a l’esforç i la passió de més de 7.000 persones involucrades a crear un espectacle total”, ha assenyalat el president de la Coordinadora, Josep Peramiquel, que ha valorat la diversitat de texts de Pastorets i la “qualitat i innovació” de molts dels grups teatrals amateurs.

Per la seva banda, la directora general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural de la Generalitat, Carol Duran, ha subratllat el valor que té d’aconseguir que tantes persones es trobin per emocionar més de 72.000 espectadors. “Les institucions hem d’acompanyar i protegir aquest bé immaterial”, ha recalcat Duran, que ha recordat que, per fer-ho possible, el govern va aprovar el Projecte de llei del Patrimoni Cultural Immaterial.

El president de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya ha rebut positivament la incorporació de l’Associació Amics dels Pastorets de Llinars del Vallès dins l’entitat i ha valorat la llarga trajectòria dels Pastorets de l’Espluga de Francolí, que celebra cinquanta anys de representacions; Calaf, que arriba al centenari; i Berga i Vila-seca, que celebren cent vint-i-cinc anys.

Mesures d’accessibilitat als Pastorets de Mataró

Una de les novetats més destacades d’aquesta temporada 2025-2026 és la incorporació de mesures d’accessibilitat en diverses representacions dels Pastorets. Un dels grups que enguany incorporarà aquesta funcionalitat serà precisament el de Mataró, de la mà de l’empresa Aptent, amb subtitulació i audiodescripció per a arribar col·lectius amb discapacitat visual, física o intel·lectual.

Són 71 els grups teatrals associats a la Coordinadora repartits per 58 municipis del territori català: 36 grups de Barcelona (51,4%), 15 de la Catalunya Central (21,5%), 6 de Girona (8,6%), 5 del Penedès (7,1%) 5 del Camp de Tarragona (7,1%); 2 de Ponent (2,9%) i 1 de les Terres de l’Ebre (1,4%).

Sagarra entra a la Sala Gran

Així s’afanyava a escriure Ramon Pei, crític teatral de la revista Mirador, després de l’estrena de La corona d’espines, el 17 d’octubre de 1930 al Teatre Novetats de Barcelona. Pei era un jove lletraferit de Gironella, que llavors tenia vint-i-tres anys i freqüentava la Penya de l’Ateneu, presidida pel doctor en medicina sense exercici Joaquim Borralleras –estiuejant a Prats de Lluçanès– i on brillava l’agudesa de Sagarra. No tan sols això, l’autor de La corona d’espines era una de les signatures més preuades al setmanari fundat per Amadeu Hurtado, on estampava la seva columna setmanal titulada L’aperitiu, continuació de la seva observació de la vida des de la terrassa de l’Hotel Colon. Però el fet és que la crítica no es pot pas dir que fos de compromís, ni per quedar bé amb l’escriptor estrella de la publicació, perquè pràcticament podríem dir que les reaccions d’avui, noranta-cinc anys després, gairebé dia per dia, són les mateixes. L’estrena, dijous passat, de l’obra a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, amb direcció de Xavier Albertí –defensor a capa i espasa i sense complexos del patrimoni català–, ho va confirmar.

No es pot pas dir que Sagarra sigui al purgatori indefinit en què el desaparegut Lluís Permanyer se’l va trobar quan va publicar Sagarra vist pels seus íntims, l’intent més reeixit de biografia d’aquest colossal escriptor. Document imprescindible fins ara, perquè l’entrevista del company Andreu Barnils a Agomar de Sagarra, la darrera hereva de l’estirp, ens fa tenir l’esperança de veure nous estudis. Dèiem que d’acord, que potser com a prosista ja és al cel: les Memòries són generalment aplaudides per la seva prosa deliciosa. No discutim més –imbècilment– sobre la gran novel·la de Barcelona perquè Vida privada ja té el lloc d’honor que mereix, i la Ruta blava encara va sorprendre en la darrera edició als qui no l’havien llegida. Però tampoc no es pot dir que, malgrat que la seva qualitat és reconeguda a bastament, els actors estiguin farts d’assajar els seus texts, les companyies de portar-lo a escena i els teatres, tant públics com privats, de programar-lo. Quant al Nacional, el 2016 s’hi va estrenar La fortuna de Sílvia –sala petita. Quatre anys després, també al mateix espai descobríem Galatea, i han calgut cinc anys més perquè es tornés a representar un dels autors canònics del teatre català, ara sí, a l’amfiteatre gros. No cal que ens preguntem quants Molières es programen cada any a París, quants Shakespeares a Londres o quants Pirandellos a Roma. Més que res per no emprenyar-nos.

Llepafils i populars

Dèiem que Sagarra no és a cap purgatori, i estudiosos, lectors i teatrers il·lustres s’han esgargamellat defensant-ne les virtuts. Però, com escrivia el 1982 el referit Permanyer, “no crec que aquest país dominat per la genteta, els mediocres i els botiguers, la burgesia baixa de sostre, els tastaolletes de la cultureta, arribin seriosament a adonar-se de la categoria excepcional de Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau. Pensem, per un moment, el que hauria estat Sagarra si hagués nascut a França… No sóc gens optimista respecte a les possibilitats de guariment del canibalisme cultural que tant ens caracteritza”. Molt més que les creus d’Alfons X el Savi, o la seva suposada adaptació al règim franquista –bé que hem metabolitzat el cas més problemàtic de Josep Pla–, els llepafils i mesquins a qui es referia l’il·lustre biògraf no li perdonen encara el caràcter popular.

Popular en la doble accepció d’haver estat algú que era conegut a tot el país, des dels salons aristocràtics d’on provenia per nissaga fins als cataus més tronats del districte V, on havia acompanyat els visitants francesos en les seves expedicions a la Barcelona més salvatge i estripada; des del lector culte que assaboria la seva prosa fins a l’analfabet que sabia de cor els seus versos; des de l’actor de teatre d’afeccionats que assajava el paper fins a l’intel·lectual de l’exili interior que s’havia de treure el barret davant el seu Poema de Montserrat. Però també algú que, més que estintolar-se en una torre de vori, maldava per ampliar el públic literari català, amb la poesia, la prosa i el teatre. I era capaç de fer-ho amb destresa en tots tres afers. La suposada facilitat de la ploma –aquell pixar versos que manta vegada s’ha recordat–, ha estat més un demèrit que no una virtut, en una cultura acostumada a recuperar cada setmana escriptors oblidats, com més obscurs i incomprensibles, millor.

La Gonyalons, gran dama

Encara ara, amb motiu de l’estrena al TNC d’aquest drama ambientat el 1793 quan els ressons de la Revolució Francesa arriben fins i tot a Solsona, a Sagarra li retreien el fet de ser un autor refractari a les avantguardes europees, que preferia connectar amb el públic per mitjà d’uns sentiments engalanats de qualitat dramàtica i exquisida llengua. Un démodé, per dir-ho com el titular, potser oblidant que tan solament cent anys abans de l’estrena de La corona encara es creia el català desterrat per a la República de les Lletres, segons la cèlebre frase de l’il·lustrat don Antoni de Capmany, i que l’ardu exercici de crear un públic i donar-los una dieta literària i dramàtica mengívola no era acomplert, malgrat que la dictadura anticatalana de Primo de Rivera que tot just finava aquell 1930, hagués convertit el fet d’adquirir un llibre en català en un petit exercici de resistència… N’hi ha prou de veure les cartelleres teatrals coetànies perquè ens caigui l’ànima als peus.

El fet és que avui, quan poden conviure i relacionar-se sense frens l’experimentació i els grans autors difunts, ves per on, el “llenguatge que va de la boca dels personatges directament a les oïdes de l’espectador” encara ens fascina. Un vers que en cap moment no tomba cap a la cantarella ni la rima forçada, sinó que flueix amb una lleugeresa i una naturalitat admirables. “L’espectador s’hi troba a pleret. L’autor àdhuc s’avança als seus desigs. Les tirades llargues de versos semblen desmentir aquest fet. És una aparença. L’espectador sap que la rèplica vindrà més plena i més contundent al final i l’espera i la saboreja per endavant.” I, si llavors Pei va poder escriure que “l’èxit de La corona d’espines va lligat íntimament amb la gran actriu que és Maria Morera, creadora insuperable de la mare Marta”, nosaltres ens permetem de parafrasejar-lo tot canviant-ne el nom per aquesta Àngels Gonyalons que ja podem posar a l’altura de les grans dames del teatre català que s’han consagrat dalt les taules del nostre teatre públic. Els veterans Abel Folk i Oriol Genís, o els joves Jan D. Casablancas i Júlia Roch van guanyar-se el públic, però aquesta Marta de la Gonyalons –pel cognom hem conegut sempre les grans actrius del país– trigarem molt a oblidar-la, com la corona de Sagarra ja podem dir que és de roses o de llorers.

Ho farà amb un espectacle anomenat “Fracaso Renal Agudo“, una creació d’Eduard Olesti que barreja textos de Mercè Rodoreda, Joan Sales i Blai Bonet, i que fa emergir —amb humor, música i un punt d’esperit carnavalesc— el fantasma del dictador. “Aquest espectacle es mou entre la solemnitat que mereixen les presències que invocarem i l’humor carnavalesc que demana una festivitat com aquesta. Serà un xou que acabarà en festola on tornarem a treure el cava de la nevera”, expliquen els organitzadors.

L’espectacle és un muntatge que combina poetes en escena (Núria Martínez-Vernis i Oriol Sauleda), música del Taller de Músics i convidades especials. Les entrades ja estan exhaurides, però també conviden tothom a assistir a les 00.00 al bar de la Beckett.

“Val la pena afrontar-nos a l’aniversari amb esperit festiu”

El director de la Beckett, Toni Casares, defensa la decisió de programar-la dient que els aniversaris han de servir per recordar el passat i veure quines lliçons en traiem. “Val la pena afrontar-nos a l’aniversari amb esperit festiu, sense mirar enrere, sinó amb una mirada centrada al present”, considera Casares.

Maria Bohigas, editora de Club Editor i còmplice del projecte, recorda que les obres triades destil·len “voluntat de no deixar-se empresonar” i una són un “gran fúria” que connecta amb la necessitat de mirar la història de cara. “Celebrem que ara i aquí puguem celebrar-ho. Té un sentit molt especial poder-ho fer en l’Europa contemporània”, ha dit Bohigas.

Per Eduard Olesti, autor i director, l’espectacle no té una narrativa novel·lesca, sinó que es refugia en “la capacitat del teatre per invocar allò que no hi és: el fantasma de Franco”. “És una festa, però amb regust tràgic, que amaga el que és terrible i horrorós”, assenyala. Es crea així una paradoxa: segons ells, un sol cos representava tot un sistema polític. I afegeix: “Que un cos mori impliqui la mort d’un sistema polític, sembla estrany”.

Durant la nit del 16 de juliol de 1918, Nicolau, Alexandra, els seus cinc fills i quatre criats van rebre l’ordre de vestir-se i anar al soterrani de la casa on feia dies que estaven retinguts pels bolxevics. Allà, la família i els criats es van col·locar en dues files per fer-se un retrat que, segons es va dir, s’estava fent per apagar els rumors que s’havien escapat. De sobte, una dotzena d’homes armats van irrompre a l’habitació i van abatre la família imperial. L’habitació es va tornar fosca. Hi havia pols i caos. Els que van sobreviure al tiroteig van ser apunyalats fins a la mort. Els bolxevics feia dies que debatien internament si era necessari assassinar-los o no. És legítim assassinar un líder polític que posa en risc la supervivència del seu poble? Quina és la manera legítima de fer-ho? Per fer la Revolució, havien de morir tots els Romànov?, també, les filles i el fill?, i, el lleial servei?

Carla Rovira Pitarch (Girona, 1982) amb obres destacades a l’esquena com Aüc, amb la companyia Les Impuxibles (2017) o Màtria (2018), torna a elegir un fet històric concret i contextualitzat per amplificar-lo i crear analogies amb el nostre moment present. Romanoff, estrenada el maig del 2025 a Eòlia Escena Emergent, mostra que aquell moment de crisi social i política té molts punts en comú amb l’època actual. La gent no pot accedir a l’habitatge, hi ha guerres, fam, pobresa. Sensacions vinculades amb “un món que s’acaba” i això era, precisament, el material amb el qual l’alumnat jove amb el qual treballa Rovira volia construir una història. “És una generació que ha rebut l’encàrrec de salvar el món en el pitjor moment” diu Rovira. Una de les intèrprets va proposar la història dels Romànov i la van anar construïnt col·lectivament. “La imatge dels Romànov, de sobte, em va articular moltíssimes coses” explica Rovira. Condensava una història familiar, política, de gènere.  Rovira que actualment està participant en un cercle de lectura d’El capital que fa el Seminari d’Economia Crítica Taifa assegura que “m’està interessant moltíssim tot el que escrivia Marx”. “És una generació que té la sensació que s’ha de fer una revolta, però no sap cap on” afirma.

“Aquest instant de canvi de règim polític em semblava un moment interessantíssim perquè nosaltres vivim en aquesta situació de molta dificultat, on una generació està rebent molts inputs que el món s’acaba”. Apunta al cas Mangione, el jove anticapitalista que va pegar-li un tret a l’exdirector executiu d’UnitedHealthcare perquè considerava que estava jugant i enriquint-se amb la salut de la gent i la privatització de la sanitat. “Arran d’aquest fet, Mangione s’ha convertit en protagonista d’històries i mems, i en tot un heroi per a certs sectors de la població. És un acte molt absolut pegar-li un tret a una persona al carrer i també molt simbòlic” diu Rovira, fent referència també a la mort dels Romànov que qualifica “d’acció radical”. Però, era necessari acabar amb la família reial? Diu que el significat de la mort, i com els drets humans vetllen per la supervivència de tots els éssers del planeta canvia a partir de la Segona Guerra Mundial, “en principi” precisa. “Dic en principi perquè ara estem veient tots els genocidis que hi ha al món i no li importa a ningú” afirma.

“Hi ha altres revolucions que han decidit no matar els seus dirigents o emperadors. La radicalitat del gest és necessària, però qui l’ha de portar a terme?” es pregunta. Aquella nit de l’any 1918 a Iekatareninburg, Rússia marca un abans i un després. “Hi havia una voluntat que el públic decidís si està bé matar una persona o no, però primer havíem d’explicar qui eren” explica Rovira sobre el text teatral que es desenvolupa en una presentació dels orígens de la família Romànov i tots els membres des d’una certa tendresa. “Fer un acte polític també té una conseqüència humana, i per això l’obra teatral aspira al fet que se’ls pugui conèixer a partir d’una certa humanitat. A mi em sembla simbòlicament important matar-los, però no vull oblidar que són humans” explica. De fet, diu Rovira que la humanització dels genocides és un assumpte cabdal i problemàtic, i en moltes ocasions, és utilitzat com a justificació recurrent en el discurs de l’extrema dreta. Explica que per un altre projecte està investigant el moment en què l’activista i comentarista ultraconservador Charlie Kirk, fundador de l’organització Turning Point USA i un dels aliats més visibles de Donald Trump, va ser assassinat a causa d’un tret que li van disparar durant una conferència a la Universitat de Utah. “La seva dona sortia plorant -oh my Charlie, oh my Charlie!- però estava tot molt pensat que utilitzen la humanitat per justificar-ho”, explica. “El discurs de l’extrema dreta constantment està basat en la humanitat, però és profundament polític”.

De fet, aquesta humanitat es va desplegant en les dues hores que dura la peça. En la institució monàrquica conviuen assumptes íntims amb el deure institucional, àmbits que no sempre són del tot compatibles. “Els Romànov van posar per davant les seves necessitats personals per sobre de les institucionals i, per tant, això genera un ecosistema  ultrafràgil” explica Rovira. “Ho veiem també avui dia amb la monarquia espanyola” rebla, reproduint una imatge simbòlica recent que és la presència dels reis en els pobles afectats per la dana del País Valencià i la reacció de la gent tirant-los fang a la cara.  “Jo pensava que ja tenia pebrots que els tiressin fang l’extrema dreta i no l’extrema esquerra! Estem en un moment de molta tensió i crec que necessitem actes simbòlics que ajudin a la població a reempoderar-se, penso en la flotilla de Gaza. El significat que va tenir per moltes de nosaltres, que no hi érem, però sentíem que en formàvem part” explica.

La dissecció dels polítics o els dirigents autoritaris a l’obra també es fa des de l’humor. “Es volien introduir una sèrie de conceptes com per exemple que Nicolau II era una persona que no estava capacitada per fer la tasca que li arriba de governar un país. El tsar sempre te l’expliquen com una persona molt incompetent però com un bon pare o una bona parella. De fet, el tsar semblava un paio bastant cultivat i que més que regnar li agradava fer coses de dinamització cultural. És possible que si a aquest senyor no li hagués tocat regnar, potser hauria estat el primer senyor “deconstruït” de la història monàrquica, sent un assassí i un antisemita enorme” explica Rovira.

L’espai escènic com un terreny utòpic
De fet, la peça sobre els Romànov també destaca perquè tots els interprets han pogut elegir el rol de gènere que volien representar. “No hem d’explicar el món com és sinó com voldríem que fos. Jo sempre dic que els espais escènics són espais utòpics. Abans hi havia la convenció que Hamlet l’havia de fer un home. I tu si et consideraves una dona podies fer de Gertrudis o Ofèlia” diu. “A mi, això em sembla una absurditat perquè el teatre és ficció. Si ens hem inventat els dracs no ens podem inventar el feminisme?” afirma. “La ficció ha de tenir possibilitat de fer el que sigui. I sobretot quan tinc tantes dones o dissidents de gènere al col·lectiu teatral se’ls ha de donar la possibilitat d’elegir”, diu Rovira. “El món teatral està ple de personatges masculins interessants i dones de farciment o com a mínim dones que no s’han sabut dirigir” exposa. “El monòleg de la dona del tsar és el típic monòleg d’una feminista blanca. Una reina poderosa que té la possibilitat d’explicar que ser reina tampoc és l’hòstia, que ser reina significa sostenir tot un país en el teu úter i tot això s’ha de poder verbalitzar i ha de poder ser un tema” clou.

Retrocés en el discurs teatral
“Jo penso que en els darrers anys, crec que postpandèmia, hi ha hagut un retrocés en el discurs polític teatral. Aquests discursos prepandèmia feministes i antiracistes i contra l’lgtbifòbia que en algun moment pensàvem que havien penetrat, han anat desapareixent dels escenaris” assegura. “Jo em poso en aquesta generació que vam fer aquestes lluites. A mi se m’havia reconegut en aquest grup de creació de persones feministes. Crec que començava a entrar la idea que tota vivència artística és política i que hi havia un punt de partida ètic i polític que havia de regir la teva peça” explica.  “Jo sempre he creat des d’aquest lloc, també perquè he tingut el privilegi de poder-ho fer” assegura. “No vull dir que l’art ha de ser només utilitarista, que l’art no hagi de tenir utilitat també és profundament anticapitalista” indica. Rovira denuncia que el teatre viu en una precarietat constant. “Hi ha consum de l’emergència perquè és barata, hi ha consum de persones joves, hi ha consum de figures mainstream perquè t’ompliran una sala. Crec que la cultura és gestionada des d’una visió empresarial que depreda els territoris pels quals passa” diu Rovira. “Hi ha una voluntat capitalista de fer diners amb el teatre. No s’entén la cultura com un dret.  Les platees continuen sent de gent blanca i amb estatus econòmic”.

“Ara mateix en els grans teatres públics de Barcelona hi ha hagut un retrocés” diu. “Et dic una cosa: personalment a mi ningú m’està acceptant cap projecte. Porto tres anys rebent no a tot arreu”. De fet, explica un episodi en el qual s’ha trobat darrerament. “Fa poc vaig anar a un teatre públic de Barcelona, i la persona que dirigeix l’equipament em va dir: Mira, el terrorisme cultural entra per la porta! Em va semblar ultrasimptomàtic. Només perquè t’hagis queixat una mica ja s’utilitza el concepte terrorisme per criminalitzar els territoris d’esquerres. Per mi s’ha perdut la batalla cultural. Fes un cop d’ull a la cartellera de Barcelona. Jo no ho vull menystenir, però crec que estem en un moment d’urgència política per estar fent aquestes obres de teatre tan covardes i empresarials” diu, denunciant també l’actitud dels teatres vers el conflicte de Gaza. “Ara tots els teatres públics tenen un manifest de defensa a Palestina, fa dos anys que hi ha un genocidi, on éreu fa dos anys? Anem tard i malament”.

—Per què tituleu l’assaig “Aniquilació fallida”?
—Sobre la libido femenina hi ha dos relats. L’un, el de l’edat mitjana, diu que les dones som insaciables, que no en tenim mai prou, que els pecats de la carn són una cosa específicament femenina. I després ens trobem, al segle XIX, que de cop les dones no tenen pulsió sexual, són asexuades, són frígides. I a les pel·lícules dels anys setanta les dones sempre tenen mal de cap. I dius, com pot haver-hi dos relats tan oposats, i en quin moment hi ha un canvi de relat en tot això i per què? M’he dedicat a llegir molts llibres, i em vaig adonar que hi ha hagut una mena d’intent d’extermini del desig femení per part del poder, un poder que, naturalment, són els mascles. Això s’ha intentat d’aniquilar des de molts fronts: des de la psicologia, des de la biologia, des de les lleis, des de la religió. Però ha fallat. La libido femenina continua essent el que és, i per tant la història de la libido femenina és la història d’una aniquilació fallida.

—Recomaneu-me algun text dels llegits, si us plau.
—Hi ha un llibre que m’ha fascinat que es diu Hembras, de Lucy Cook, zoòloga. Rebat aquesta idea que les dones som com homes inacabats, i que el clítoris és un penis però petit. Que som com homes a mig fer. Doncs ella t’explica que el cromosoma femení, el cromosoma X, apareix 250 milions d’anys abans que el cromosoma Y. Vull dir que el sexe ancestral és el femení. O desmenteix la idea que les dones són naturalment monògames, basada en l’experiment de Bateman, de l’any 1948, que s’ha citat molt en el món acadèmic científic. És un experiment que es va fer amb mosques del vinagre i que ve a dir que, per una qüestió d’èxit reproductiu, els homes són naturalment promiscus. Es fa el salt i es justifica la promiscuïtat masculina. Aquest experiment el repliquen el 2012 (ho fa una dona, oh, sorpresa) i resulta que els resultats no són iguals, i que l’experiment original tenia tot de biaixos que no s’havien tingut en compte.

—I per què heu volgut fer un text sobre el desig de les dones?
—Perquè és un dels meus temes. I perquè veig un discurs públic que diu que les dones són menys sexuals, que tenim mal de cap i tal. I a la meva vida real, sovint, ha estat al contrari. Han estat ells els qui, ui, és que tinc son. O sigui, a sobre que em trobo amb això, després resulta que he d’aguantar que hi hagi aquest discurs?

—No he tingut cap mestre en l’art sexual: ni el meu pare, ni els meus germans, ni els meus amics. No tenim mestres.
—No, no hi ha mestres. I, de fet, jo vaig tenir una molt mala iniciació. En el sentit d’abusos. No em van violar, però vaja. D’abusos, m’atreviria a dir que la majoria de les dones n’hem patit. Mestres no n’he tingut, no. Ara, els homes i les dones podem llegir llibres, i podem mirar pàgines. Hi ha un sexòleg, un alumne molt cèlebre del món musulmà, Habeeb Akande, que és un paio amb qui també he parlat, i fa tota una explicació del plaer de la dona, de com s’ha de fer.

“Tenim un exèrcit de dones insatisfetes”

Fantàstic monòleg inclassificable de @CarlotaGurt al #FNP25!

“Una aniquilació fallida. La libido, la història i jo” @ajsantcugat @culturastc @siglomercantic @CasaClassics @dansaneu pic.twitter.com/n3YzqUEQE2

— Festival Nacional de Poesia (@FNPoesiacat) October 23, 2025

—L’espectacle és d’humor? És crític? És didàctic?
—La idea era que fos una conferència performativa, una conferència amb gràcia. Té elements de stand-up comedy, tot i que no és un espectacle d’humor. Ara, la gent riu, sí. I té aquesta cosa didàctica. També hi ha una part de la vida personal meva, hi explico anècdotes: aquí em van deixar tres paios a mitges, allà aquell em va obligar a fer-li una mamada, etc. Hi ha aquest punt.

—Per exemple, quina altra anècdota expliqueu?
—Quan vaig veure la meva primera polla, amb tretze anys. Vinc de llegir un fragment de Fanny Hill, una novel·la de John Cleland, amb tocs pornogràfic, en què hi ha un personatge que explica com la van desvirgar amb tretze anys. Diu que el membre masculí era l’objecte amorós de tots els seus desigs. És una descripció del plaer femení nul·la. A mi em sobta especialment aquesta descripció perquè, precisament, va ser amb tretze anys quan jo vaig veure la meva primera salsitxa. I és clar, jo, amb tretze anys, allò tort i estrany (perquè la tenia torta, el paio) no era en cap cas l’objecte amorós de tots els meus desigs. De fet, jo no havia vist mai ni el meu pare despullat, ni els meus germans, ni ningú. Per tant, hòstia, no gosava ni mirar-ho, o quasi.

—Era una parella, aquest noi?
—Ell tenia una parella. Jo tenia tretze anys, i ell en tenia vint-i-dos. D’aquests, en tinc uns quants. Explico que jo volia que m’estimés i ell volia una palla.

—Aquest és un titular: “Jo volia que m’estimés i ell volia una palla.”
—Pots posar-lo, pots posar-lo. També explico una altra història de terror de la meva adolescència. Jo tenia tretze anys i, home, jo ja volia fer-me uns petons o alguna cosa, però és clar, el paio, al cotxe, s’abaixa la bragueta, reclina el seient, m’agafa el cap, i avall!

—I aquest quants anys tenia?
—Aquest en tenia vint-i-un.

—I dieu que no vau veure mai cap cos despullat a casa, de petita?
—No.

—Jo, tots. Però, tot i això, he notat un cert pudor que he hagut de trencar. I penso, ara que tinc fills, ves que jo no l’estigui traspassant, el pudor que tinc.
—Els meus fills també són molt pudorosos. Segons diuen els sexòlegs, la qüestió important és normalitzar la conversa sobre el sexe, que és una cosa que jo no he sabut fer bé, tampoc. Que quan et llevis al matí, mentre esmorzes, puguis dir a la teva parella, “hòstia, quin clau, ahir, eh?”, perquè és una cosa que forma part de la vida. La idea que el sexe forma part de la vida. Els sexòlegs expliquen que els nens de primària, de cinquè, sisè, molts continuen pensant que els pares només practiquen sexe per tenir fills. Aquesta narració que el sexe és reproducció, aquest és el problema. Has d’anar comunicant que el sexe és plaer, i que la reproducció és una funció secundària per als humans. De fet, és un enfarfec, fins i tot. La funció primordial és el plaer, la comunicació, la connexió.

—A l’espectacle expliqueu alguna experiència positiva amb algun home?
—És clar que en tinc, passa que això no ho explico. Perquè estem parlant d’una aniquilació fallida. Parlo dels sumeris, de l’antiga Grècia, de l’edat mitjana, de les bruixes, de la Il·lustració, en una hora no m’hi cap.

—I per què no expliqueu les experiències positives?
—Perquè això no és narratiu, no interessa.

—Home, una mica d’esperança…
—Jo tinc moltes ganes de cardar, i el sexe m’agrada molt. Això sí que ho dic!

—Heu tingut experiències no heterosexuals? I quina conseqüència han tingut?
—Jo amb això no tinc gens de manies. N’he tingut unes quantes, d’experiències d’aquestes. Sí, he estat amb dones al llit. Jo em considero bisexual. Hi ha un estudi que diu que els homes heterosexuals s’escorren un 90%. Els gais, un 89%. Tothom es troba entre el 80% i el 90%. Però quan les dones es relacionen amb un home, la cosa està al 65%. Les dones amb dones sembla que va millor. Tenen xifres d’orgasmes similars als homes… Totes les dones tenim alguna amiga que no té orgasmes.

—Si l’amiga no té orgasmes, ho diu? En parla amb la parella? O aquí tots callats?
—Hi estic d’acord. Parleu-ne. Ara bé, si tu tens una parella que no té orgasmes, ho saps. Ho has de saber. Ella hauria de dir-ho, jo no dic que no. Ara, ell també podria dir, escolta, què passa? O podria llegir algun llibre. Hi ha un documental d’una senyora que es va muntar una secta de massatges de clítoris. Les estirava i tiqui-tiqui-tiqui. I la gent tenia il·luminacions, perquè per primer cop a la seva vida en tenien. Ella deia que era capaç d’estar al límit de l’orgasme durant una hora. I feia demostracions públiques amb periodistes. Però acaba molt malament, la cosa. Molt malament, potser hi havia submissió. Però vull dir sí, les dones també s’han d’informar, no dic que no.

—Voldríeu dir res que no hagi preguntat?
—Això és una conferència que té moltes dades darrere, hi ha una documentació molt bèstia darrere de tot. Hi posem una mica d’humor, hi posem el to, trobar l’equilibri. I a vegades penso, a les entrevistes, es quedaran només amb aquesta història que les dones no ens escorrem. I no és ben bé això. Sí que ens escorrem, moltes, almenys el 60% o 70%. Però la idea és que és un cúmul de factors. La incompetència masculina n’és un, però un i prou. No m’agradaria que semblés que he fet un monòleg que parla de la incompetència masculina, perquè no és això. Parlo també com afecta la filosofia, els metges. No és únicament que els homes al llit no ho facin bé. O que ho podrien fer millor. És una suma de molts factors. Els anticonceptius, la pressió estètica. Em fa por això, que ens quedem amb la idea que els homes són uns incompetents. No és ben bé la idea central.

El dia de la marmota n’aconsegueix vuit, L’herència set i La gavina sis, i es perfilen també entre les obres amb més possibilitats de guanyar algun dels guardons a la gala que es farà a Premià de Mar el 17 de novembre.

Pels premis a la millor direcció destaquen Àlex Rigola, Gara Roda, Oriol Burés i Víctor Casademunt (per Ànima), Julio Manrique, Oriol Broggi o Sílvia Munt. En les categories d’interpretació competeixen noms com Carlos Cuevas, Jordi Bosch, Nil Cardoner, Francesca Piñón, Marta Marco, Mireia Aixelà i Rosa Renom.

A més d’aquestes obres, La Quijá i Tots ocells opten a cinc premis, i Natural order of things en pot rebre quatre. Sis espectacles parteixen d’empat a tres nominacions: A Macbeth song, Dones de ràdio, El cor dels amants, La majordoma, Les mans i Pura passió.

Glengarry Glen Ross, L’aranya, Monument, Tirant lo Blanc i Una mena d’Alaska tenen dues nominacions cadascun. Per sota, hi ha onze espectacles amb una única candidatura: Ákri, Artemis, Bodas de sangre, Caramel, Els miserables, Hamlet.02, La mort d’un comediant, La tempesta, Les bàrbares, Totentanz i Tumbalafusta.

Pel Butaca al millor muntatge teatral competeixen dues obres de Bitó Produccions (Dones de ràdio i Les mans), tres del Teatre Lliure (El cor dels amants, L’herència i La gavina), dues del TNC (L’aranya i La tercera fuga) i Tots ocells de La Perla 29.

El Butaca a l’espectacle de petit format se’l disputaran Glengarry Glen Ross, La majordoma, Pura Passió i Una mena d’Alaska. El premi al millor musical serà entre A Macbeth Song, Ànima i El dia de la marmota. Ákri, La tempesta i Tumbalafusta són les candidates al millor espectacle per a públic familiar.

En la categoria de millor actriu de repartiment estan nominades Clara de Ramon (La gavina), Marissa Josa (Tots ocells), Olga Onrubia (La tercera fuga) i Teresa Lozano (L’herència). En el cas dels actors, els candidats són Carles Martínez (L’herència), Carles Pedragosa (La tercera fuga), Marc Soler (L’herència) i Ton Vieira (La tercera fuga).

El certamen arriba a la 31a edició i entrega un total de 23 guardons. Des de l’organització es remarca que enguany hi ha una gran diversitat de muntatges i gèneres, fet que es considera una mostra de la vitalitat actual de les arts escèniques catalanes.

La directora dels premis Butaca, Glòria Cid, ha dit que aquests guardons són “la festa anual del teatre, l’acte que uneix públic i professió en una celebració compartida”, i ha recordat que la tria recau directament en el públic amb el seu vot. Per això ha convidat tothom a votar a través del web premisbutaca.cat.

La lectura dels nominats s’ha fet a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm de Barcelona i obre el període de votacions al web premisbutaca.cat, que restarà obert fins el 10 de novembre. En total, una trentena d’espectacles opten a algun dels guardons.

Els premis s’han lliurat en una gala a la sala Paral·lel 62 i reconeixen les millors propostes i professionals que han passat per la cartellera barcelonina durant la temporada 2024-2025.

Mar i cel ha estat l’espectacle més guardonat, amb tres premis: millor espectacle musical, millor interpretació musical per a l’actriu Alexia Pascual i premi revelació per a l’actor Esteve Roig.

D’altra banda, El fil invisible, d’Alícia Serrat, basat en el llibre original de Míriam Tirado, ha obtingut dos guardons: millor adaptació i millor espectacle familiar.

En la categoria teatral, Dones de ràdio ha guanyat el premi a millor espectacle teatral, i El principi d’Arquimedes ha estat distingit com a millor espectacle de proximitat.

Pel que fa a la interpretació, Oriol Pla ha estat reconegut amb el premi a millor interpretació per la seva actuació a Gola, i Míriam Iscla ha estat premiada amb el guardó a millor interpretació de repartiment per la seva intervenció a Lapònia.

S’han reconegut igualment propostes de dansa, circ, màgia, escena híbrida i òpera. Entre els premiats destaquen: Loneliness de la companyia Roberto G. Alonso (millor espectacle de dansa), Caramel de Les Impuxibles (millor escena híbrida) i Post-Clàssic de Tortell Poltrona (millor espectacle de circ i clown).

També han estat premiats Flipar de Jorge Blass (millor espectacle de màgia), Carmen de la Fundació Òpera a Catalunya (millor espectacle líric) i Molt soroll per res de Parking Shakespeare (millor espectacle de carrer).

A l’àmbit internacional, SIX. The Musical ha estat distingit com a millor espectacle internacional, Guateque ha guanyat com a millor musical de proximitat i El Tenoriu ha estat reconegut amb el premi a millor espectacle d’humor.

El 1975, durant els assaigs de l’espectacle Àlias Serrallonga dels Joglars, va sofrir un greu accident que li causà una paraplegia irreversible. Aquell fet va commocionar el món teatral català, però Rognoni no es va allunyar de l’escena. Pocs anys després, va tornar a pujar als escenaris amb La Claca, la companyia de Teresa Calafell i Joan Baixas, i va codirigir l’espectacle Mori el merma (1978), inspirat en Ubu roi d’Alfred Jarry, amb els dissenys dels titelles de Joan Miró.

El 1979 es reincorporà als Joglars com a ajudant de direcció i hi col·laborà fins al 1987. Paral·lelament, continuà creant amb Teresa Calafell, amb qui va treballar en muntatges com Deliri, i va participar en la cerimònia d’inauguració dels Jocs Paralímpics de Barcelona 1992, on rebé la Medalla Barcelona 92.

A partir de 1997 va encetar una nova etapa en la seva trajectòria, al capdavant del grup de teatre social de l’entitat Femarec, un projecte d’integració cultural i social destinat a col·lectius en risc d’exclusió. Des d’allà va impulsar nombroses produccions amb la voluntat de posar el teatre al servei de la transformació social. Rognoni va ser reconeguda amb diversos guardons, entre els quals el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Ciutat de Sant Cugat, el Premi Arlequí i el Premi Butaca.

Halo de Melania Olcina Yuguero a la coreografia i dansa i Fátima Cué, a la veu ha estat el segon espectacle programat avui. Un poema respirat i escoltat a través del cos, imaginat com un instrument de vent que inhala i exhala el relat d’una metamorfosi. El festival tornarà a distribuir les activitats en tres franges horàries i la meitat seran gratuïtes. Les produccions de dansa de Toni Mira i Magdalena Garzón; una lectura sobre Thoreau a càrrec de Carlos Cuevas al bosc del Gerdar; o la música de Tarta Relena, Salvador Sobral, Quimi Portet i Mayte Martín, seran alguns dels plats forts del Dansàneu. El festival també presentarà el retaule de Sant Martí d’Escalarre, que ha retornat cent anys després al territori, en el marc de l’eix ‘Patrimoni i comunitat’ que vertebra aquesta edició.

Els concerts del Dansàneu

Les propostes musicals inclouen el concert de les Tarta Relena, que presentaran el seu nou disc a la plaça de l’Església de Borén, o l’únic concert que faran aquest estiu el portuguès Salvador Sobral i la catalanoargentina Lucia Fumero, a la plaça Major de Borén. També s’ha programat una actuació de Judit Nedderman i Pau Figueres al cap del Port de l’estació de Baqueira-Beret, que s’estrena com a ubicació del Dansàneu i també acollirà una activitat astronòmica nocturna.

Anna Roig i Carles Belda presentaran Passar-la bé! a la central hidroelèctrica d’Esterri d’Àneu, i la premiada Mayte Martín portarà el seu espectacle Flamenco íntimo a l’església dels sants Just i Pastor a Son. El Dansàneu també homenatjarà els cinquanta anys de la trobada d’acordionistes del Pirineu, i el 150è aniversari del naixement del compositor Juli Garreta, amb les cobles Sant Jordi i la Principal del Llobregat.

Quimi Portet, Kalakan o Alosa són altres propostes musicals destacades del programa de la 34a edició. L’única producció pròpia d’aquesta edició estarà dedicada a la poesia i comptarà amb Andrea Motis cantant Corint i Herba de Prat (Poemes d’Àneu) amb Joan Díaz trio i recitació de Manuel Forcano.

La dansa es trasllada al poliesportiu d’Esterri

Aquest any el poliesportiu municipal d’Esterri d’Àneu s’habilitarà per a la dansa i com a zona polivalent en cas que calgui reubicar activitats per la pluja, i acollirà la cloenda amb el duet que formen Lali Ayguadé i Joana Gomila. A més, la central hidroelèctrica d’Esterri mostrarà el projecte de dansa vertical ‘Fargar’, de la companyia Berta Baliu, i una actuació dels Malfargats del Pallars.

La companyia Toni Mira portarà al Dansàneu l’espectacle Tempo, una coproducció del Mercat de les Flors interpretada per set joves ballarins, i la coreògrafa mallorquina Magdalena Garzón mostrarà la proposta Altars Profans.

Patrimoni i comunitat

Aquest any el Consell Cultural de les Valls d’Àneu, entitat organitzadora del Dansàneu, s’ha proposat reflexionar al voltant del vincle entre el patrimoni i la comunitat que li és pròpia. La tria d’aquest eix vertebrador s’ha fet amb motiu de la recent adquisició per part de la Generalitat d’un fragment del retaule gòtic de Sant Martí d’Escalarre, a la Guingueta d’Àneu, que ha tornat al territori un segle després i que ara custodia l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Es tracta d’una de les portes del retaule major de l’església d’Escalarre, que data del segle XV i va ser disgregat a inicis del segle XX per ser venut. La peça mostra la pintura Miracle de sant Martí, del Mestre de Son. El 30 de juliol el fragment tornarà a l’església d’Escalarre per tal que sigui visitable. L’historiador Albert Velasco en farà una presentació, en un acte que inclourà una acció performativa a càrrec del Cor Cererols i la interpretació d’un motet anònim de finals del segle XV ballat per Aleix Martínez.

A causa d’un problema tècnic, no s’ha pogut projectar el vídeo especial de comiat de la companyia, però el penjaran a les xarxes. Tanmateix, els integrants del grup sí que han fet discursos d’agraïment. Concretament, han parlat els directors de l’obra, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, i el director original, Joan Lluís Bozzo, tots visiblement emocionats. “Vull fer un agraïment a tres persones: Miquel Periel, Anna Rosa Cisquella i jo. No sabeu què ha estat aguantar-los durant cinquanta anys! Ha estat titànic”, ha dit Bozzo. “Mai cap de nosaltres tres, en cinquanta anys, no ha sentit la necessitat d’anar enlloc més. Sempre hem tingut molt clar que el nostre lloc era aquest”, ha afegit.

Cisquella ha donat les gràcies als cinc milions d’espectadors que els han seguit, i també ha dedicat un agraïment a les institucions que han ajudat a fer possible l’espectacle. Periel ha dedicat els agraïments als treballadors, unes 1.300 persones en els cinquanta anys de la companyia. I ha afegit un agraïment especialment als qui ja no hi són.

El musical és basat en l’obra d’Àngel Guimerà, una metàfora del conflicte perpetu entre cultures i religions. La música és d’Albert Guinovart i el text, de Xavier Bru de Sala. És, amb diferència, l’espectacle més conegut de Dagoll Dagom.

L’última representació tancarà un retorn que ha certificat l’èxit del musical. D’ençà que se’n va estrenar la quarta reestrena, el 19 de setembre de 2024, ha estat en cartell ininterrompudament durant 44 setmanes, amb un total de 304 funcions i 337.000 espectadors.

En aquesta darrera versió, Alèxia Pascual ha fet de Blanca i Jordi Garreta de Saïd, un repartiment especialment jove que ha contribuït a fer arribar l’obra a una nova generació d’espectadors.

Un fenomen històric del teatre català

La primera estrena de l’obra va ser el 1988 al Teatre Victòria, amb 352 funcions i més de 350.000 espectadors, fins el 1990. El 2004 va tornar, amb 374 funcions al TNC i al Teatre Victòria, amb 325.000 espectadors.

El 2006 va fer temporada a Madrid, València i Mallorca, amb 85 funcions i 36.540 espectadors més. El 2007 va arribar a Alemanya, al teatre The Opera Halle, on se’n van fer 14 funcions, amb més de 10.000 espectadors. I el 2014 es va reestrenar al Teatre Victòria, amb 356 funcions i 306.927 espectadors.

Per a aquesta reestrena, ja s’havien venut més de 150.000 entrades abans de començar. En total, d’ençà del 1988, de Mar i cel se n’han fet 1.631 funcions i l’han vista 1.556.535 espectadors.

Dagoll Dagom també s’acomiada

Dagoll Dagom també s’acomiada definitivament dels escenaris. En mig segle de trajectòria, ha fet 35 espectacles –23 dels quals musicals–, 8.657 funcions i 5 sèries de televisió. Les representacions han estat vistes per més de cinc milions d’espectadors.

A banda, ha contribuït decisivament a fer arrelar el teatre musical a Catalunya i a formar nous públics i generacions d’intèrprets i professionals del sector.

El búnquer ha estat tota una tendència, un format inèdit que ha enganxat públic de totes les edats i s’ha fet un lloc entre els programes més reeixits. Conversem amb Peyu, Dominguez i Rossell sobre el programa, anècdotes i la ronda d’El búnquer confidencial que fan al teatre Tívoli de Barcelona.

—El trobareu a faltar, El búnquer?
—Peyu [P.]: Sí, perquè no passa gaire que, en la carrera professional d’algú, una de les coses que faci sigui un fenomen com ho ha estat El búnquer. Amb tota la humilitat del món, de Leo Messi n’hi ha hagut un.
—Jair Dominguez [J.D.]: [Riu.] La següent cosa que fem, ja direm, hòstia, és que El búnquer…
—Neus Rossell [N.R.]: I que forma part de la nostra vida.
—P.: Exacte, de la vostra sobretot.
—N.R.: També! [Riu.]

—És un projecte que ha despertat més que passions, sobretot dins l’equip.
—J.D.: Però entre la gent que ens escolta, també.
—P.: Gent que es posava El búnquer per fer l’amor.

—Què dieu ara!
—P.: No ho sé, m’ho he inventat, però segur que trobem algú.
—N.R.: Escolta, al xat d’El búnquer, allà parlaven molt i…
—P.: Hi ha autèntics fans d’El búnquer que…
—J.D.: Sempre diem el mateix perquè és el més gros, però si en Kilian Jornet es posa El búnquer per anar a la muntanya, és perquè necessita aquell extra de dopamina.

—I hi ha alguna cosa d’aquelles que no veuen els espectadors i que trobareu a faltar?
—N.R.: El dinar, cap dubte! Ara m’anireu veient seca i serà perquè no dino [riu].
—P.: La Neus només menja bé el dia que ve a fer El búnquer, que cuinen els meus pares. La resta de la setmana, s’agafa un plat de pasta, una mica de sopa… Trobarem molt a faltar l’arròs a la cubana, els espaguetis, aquelles hamburgueses amb formatge.
—N.R.: Quatre per cap. Sempre deia això.
—J.D.: Oh, les pilotilles. Quatre per cap! I era impossible acabar-se-les. Però aquell moment era màgic, després de gravar durant tot el matí.

—Què n’heu fet, de les llaunes i tot aquell merder que hi havia a El Búnquer?
—P.: No he tocat res [riu].
—J.D.: Hi ha un lloc a Catalunya, no en diré el nom, on s’allotjava Francisco Franco, i no l’han tocat, aquell dormitori.
—P.: El búnquer és allà i de moment no el penso tocar. He tret l’aire condicionat i l’he pujat dalt les oficines, que tampoc no cal tenir-lo parat en un rebost.
—J.D.: Hòstia, tampoc no cal ser extremista [riu].

—Al fons, hi teníeu un mapa d’Osona amb xinxetes. Què hi triangulàveu?
—N.R.: Si vols pensar que hi ha alguna cosa…
—J.D.: Hi ha moltes coses ocultes. La gent del Corral no sap fer res sense coses ocultes i detalls en què ningú es fixa. Sempre els dic: però què feu, estem perdent el temps fent veure coses. Són primmirats i volen que tot estigui detallat, i això és sensacional. Perquè després ho fan de veritat i ho veus.
—P.: Tenim un equip de creadors que són molt primmirats amb aquestes coses. Sempre els dic que la gent té la ràdio de fons. Van rentant els plats, no es fixen en tantes coses. Però hi ha friquis que s’hi fixen.

—De quina mena de detalls parlem?
—P.: Coses estranyes com, per exemple, que al quart capítol de cada temporada hem fet un familiar d’un dictador, al setè capítol de cada temporada una persona que ha patit una desgràcia climàtica…

—Això és malaltís!
—P.: Ho és, sí, sí.
—J.D.: I aquesta temporada em deien, tu has de saber que estàs obsessionat amb Rosa Parks. A El búnquer hi ha molta més feina de la que es veu. Hi ha autèntiques bogeries. I amb això del lloc secret d’El búnquer, durant tota la primera temporada, s’emmordassava la gent que venia, se’ls emportava al cotxe i se’ls enduia fins allà.

—I en algun moment vau veure que fregàveu la il·legalitat.
—P.: No, em vaig canviar la furgoneta i no m’hi cabia la gent [riu].
—N.R.: Tot i que va ser maco que un cop ens van dir que ens havia trobat la policia.
—P.: La noia que portava el públic, amb els ulls embenats, va passar per la rotonda i hi havia els Mossos d’Esquadra. Però no els van parar, no els van dir res, van considerar-ho normal.

—Heu fet moltíssimes biografies. Us n’ha quedat cap?
—J.D.: Cada cop que sento alguna història d’algun personatge dic, hòstia, en l’hem deixada.
—P.: Goya, per exemple, no l’hem fet mai. Josep Lluís Núñez, Jordi Pujol, tampoc. N’hi ha molts.

—Hi ha alguna família que us hagi picat el crostó per alguna biografia?
—N.R.: Alguna, sí…
—J.D.: Vam fer una dona catalana, millor no dir-ne el nom per no remoure, i es va intentar homenatjar-la. Una vida molt complicada, crec que vam fer una bona feina. Però com que resulta que som de la broma, en vam fer alguna, i ens van dir que quin mal gust, que la dona havia patit…
—P.: Normalment ens passa la contrària. Amb la biografia de Fèlix Millet que fem a El búnquer confidencial, hi ha familiars que ens van felicitar i ens van donar alguna anècdota més sucosa.
—N.R.: Però normalment la gent sap com funciona El búnquer, ja veuen que fem broma i que és la manera que no podem anar fent res.

—De tots els psicòpates, assassins i tarats que heu tractat, quin és el que us ha fet pensar: “Amb aquest, amb un parell de birres, en faríem amics”?
—P.: Molts. Sempre envejo no haver nascut al segle XVIII o XIX. Era un món molt més divertit. També et podies morir amb més facilitat.
—J.D.: Sí, i et podien vendre de petit.
—P.: Estava tot per inventar i tots aquests inventors bojos, tots aquests científics que intentaven enganxar gossos l’un amb l’altre i fer proves. Tot això era meravellós.
—J.D.: Amb el Rambo de Camprodon podríem ser amics perfectíssimament.
—N.R.: I aquella dona, que no sé com es diu ja, que es rebentava als bars.

—Manca mitja hora perquè estreneu El búnquer confidencial al Tívoli. Com esteu? Nervis?
—P.: No. També sabem que encara ens queda una altra setmana al setembre. Ho afrontem amb il·lusió perquè crec que hem explicat bé el final del programa i és una molt bona manera d’acomiadar-nos de la gent que ens ha seguit aquests cinc anys. És una festa col·lectiva. Quan fem El búnquer confidencial i tires la sintonia del programa i de cop i volta mil persones es foten a cridar eufòriques, és xulíssim. Quan ets a la ràdio, tens dotze persones allà de públic i saps que arriba a molta gent, però tenir l’energia de mil persones aquí cridant…
—J.D.: I crec que els últims quatre dies de setembre seran especials i tampoc ens en fem la idea, serà la traca final. Bé, i que s’acaba El búnquer.
—P.: Crec que no hi ha cap programa que ho hagi repetit tantes vegades [riu].

—Però ho enteneu, oi, que la gent ho trobi a faltar?
—P.: Sí, evidentment. Ha estat un fenomen, però també és bo que et trobin a faltar. Això és bonic, oi?

—Maradona, Putin, Hitler, Millet, Bin Laden… Què ho fa, que hàgiu elegit aquests personatges per a El búnquer confidencial?
—P.: Es va fer un buidatge d’una llista de personatges que crèiem que tenien suc, en va quedar algun al tinter, però vam intentar de fer una mica d’equilibris entre catalans, espanyols, internacionals. I ha quedat aquesta llista, que va de Montserrat Caballé fins a Ossama bin Laden. Tenim la samarreta aquesta amb tots els noms i un dia fent el cafè amb els tècnics aquí a Barcelona un guiri s’hi va fixar i no entenia res.
—J.D.: Era una gira molt estranya. Hitler a Vic.
—P.: I amb Froilán, per exemple, que és un nano jove i tal, però com que arrenquem posant una mica de context amb la seva mare, la infanta Elena, té molt suc. El part de Froilán és bastant graciós i les primeres paraules del seu pare, quan el va veure, encara més.
—J.D.: S’ha d’informar d’aquestes coses.

—Informació rigorosa.
—J.D.: Nosaltres ja vam dir des del primer dia que érem un programa de divulgació.
—P.: L’humor és perquè ens posem nerviosos fent periodisme [riu].

—I ara, si no fos poc, un programa de vint-i-quatre hores de El búnquer a 3Cat.
—N.R.: Ah, sí, ho vam dir, i estem ben bé allà.
—P.: I a veure quin capítol encertes. Suposo que hi ha una màquina i no pas un senyor que va clicant. Aquests canals, amb sinceritat, no els he entès mai.
—N.R.: És de fons. Mentre cuines.
—J.D.: A casa hi ha Plats bruts sempre de fons.

—A molta gent li costarà de pair la separació d’en Peyu i en Jair. Segons quins titulars, sembla una ruptura amorosa.
—N.R.: Llegia que se separaven i pensava, ah, mira [riu].
—P.: Ahir, vaig llegir un tuit de resposta a en Jaume del piano, que deia que era al Tívoli, i una dona li va dir: doncs que sàpigues que la relació entre en Jair i en Peyu s’ha trencat. La gent, per més que expliquis per què s’acaba El búnquer, intenta buscar-hi mil teories. I com que us han canviat l’hora, i el 155…
—J.D.: Que per què plegueu…

—No us ho tornaré pas a demanar.
—N.R: No, perquè ja ens ho va demanar l’Ariadna Oltra.
—P.: Pleguem pel Barça.

—Tenim clar quin recorregut farà en Peyu amb La Renaixença, el nou programa de 3Cat. I en el cas de Jair Dominguez i Neus Rossell, quin camí seguireu?
—P.: La Neus, pobra, no sap ni a quin col·legi va.
—N.R.: S’han equivocat a l’hora d’entrar les dades. Tenia plaça a Sant Gregori, era provisional, i després em van dir que en sabríem la definitiva el 9 o 10. No hi ha cap definitiva i diuen que ho faran el dia 16 perquè van entrar les dades malament i ho van col·locar tot malament. I ara, a saber què passa.

—I tots plegats, us anireu veient?
—P.: Suposo. A l’Està passant, no.
—J.D.: Per què?
—P.: Bé, a mi m’han dit que no.
—J.D.: De debò? Aquest tema s’ha de parlar.
—P.: En algun lloc o un altre ens veurem. Ja quedarem. Viviu a Banyoles, jo he d’anar a veure l’Albert Pla de tant en tant.

Ara, el Teatre Poliorama de Barcelona ha volgut tenir un gest de solidaritat amb algunes de les companyies de teatre afectades. A més, són tres companyies amb una trajectòria llarga: Albena Teatre, l’Om Imprebís i l’Horta Teatre, amb trenta, quaranta i cinquanta anys d’història, respectivament. La setmana vinent, el 25 de juny, arrancarà el cicle “Amunt el teló del Poliorama per València”, que s’allargarà fins l’11 de juliol.

“Aquest any en què sembla que l’estupidesa humana, tant a escala local com global, vol arribar a nivells estratosfèrics, marcians i plens de llim, els nostres germans del País Valencià ens porten una mica de llum de tota la que ells acumulen en els darrers anys de producció teatral. Ja que les vies oficials semblen completament obturades per la dana permanent que s’ha instal·lat sobre la nostra cultura i la nostra llengua, ens fa l’efecte que és un bon moment per a eixamplar les comunicacions i veure de prop què es cou als escenaris valencians”, diu Joan Lluís Bozzo, soci del Poliorama i un dels impulsors del projecte.

Un viatge per la memòria

La primera companyia que aterrarà en l’escenari de la sala barcelonina serà Albena Teatre, que representarà l’obra Waterloo. La gota freda va arrasar el seu magatzem a l’Alcúdia (Ribera Alta), i el material de tota la seua trajectòria va desaparèixer. “Haguérem de llançar sis camions de fem, imagina’t. Et desprens d’una part emocional, perquè és part de la teua història, i has de llançar al fem un material que ja no podràs reutilitzar perquè ha quedat molt danyat”, diu Carles Alberola, cofundador de la companyia.

Per sort, els materials de Waterloo, com que feien ronda, els tenien en un altre lloc, i gràcies a això van poder continuar. Amb tot, encara es ressenten de l’impacte de la gota freda. “Hi ha teatres a la zona zero que tardaran, en alguns casos, anys a tornar a estar en funcionament perquè quedaren absolutament destrossats. Altres s’han danyat i s’han anat recuperant. Ara cal també que la programació s’estabilitze i es programe d’una manera regular”, diu. En relació amb això, expressa agraïment cap als companys del Poliorama. “Són gent amb qui ens hem format i amb qui hem treballat braç a braç en projectes, i des del primer moment van pensar en aquesta possibilitat de donar-nos un aparador on poguérem mostrar els nostres espectacles”, diu.

Quant a Waterloo, és un monòleg interpretat per Alberola, un viatge per la memòria a partir d’una d’aquestes fotos familiars que amaguen moltes històries. L’obra pretén donar veu a aquells que ja no hi són. “Ningú no deixa d’existir mentre algú conta la teua història. I l’espectacle és un viatge per un fet que va marcar una família, des de la mirada d’un xiquet que va veure com el seu món, tot allò que més estimava, la seua família, el seu hort, es va esfumar, va desaparèixer, es va destruir, a partir de –com sol passar– insignificances que, en un moment determinat, fan que un dinar familiar es convertisca en una tragèdia”, diu.

Teatre a velocitat de vertigen

Del 30 de juny al 4 de juliol serà el torn de l’Om Imprebís, amb Hoy no estrenamos. En el seu cas, van perdre decorats, equips de so, de llum i, fins i tot, un piano de cua, que eren a casa d’un dels quatre actors que conformen la companyia. Però el perjudici més gran van ser les cancel·lacions. Per això ha volgut agrair a Tres Per 3 aquella primera gala de “Amunt el teló per València” al Teatre Tívoli, i ara també al Poliorama.

“D’aquesta desgràcia n’ha sorgit l’avinentesa que el públic de Barcelona conega unes obres i unes companyies. Curiosament, totes tres havíem tingut relació amb Catalunya, però semblava que s’havien trencat eixos ponts. De la mateixa manera que caldrà bastir ponts a Paiporta i Picanya, per on nosaltres passem diàriament, doncs hem de bastir també aquest pont entre el País Valencià i el Principat”, diu Santiago Sánchez, director de l’Om Imprebís.

La comèdia que presenten és un espectacle bilingüe que s’adapta al lloc on es representa, cosa que experiències úniques. “Sobretot és un gran homenatge al teatre i a la força i la capacitat que tenen les arts per a millorar la vida de la gent”, diu Sánchez. Quatre actors interpreten personatges que es multipliquen i es metamorfosen, en un teatre a velocitat de vertigen. Un espill social de tot allò que se’ls ocorre, amb la llarga experiència de la companyia en la improvisació.

La felicitat d’actuar

Per a tancar el cicle, l’Horta Teatre presentarà L’últim ball del 7 a l’11 de juliol. De la mateixa manera que les altres dues companyies, van perdre molt de material perquè se’ls va inundar el magatzem i, a més, també els va afectar la sala de teatre l’Horta, que tenen a la pedania de Castellar-Oliveral (València). “Ens va entrar aigua a tot el magatzem, al taller, el baix de l’escenari… Vam haver de netejar-ho tot, buidar-ho tot. Afortunadament, ens va colpejar, però no ens va tombar. Al cap d’un mes i mig vam aconseguir obrir”, diu Alfred Picó, coordinador de la companyia.

Per a ells, era important de reprendre la normalitat tan aviat com fora possible i la iniciativa del Poliorama n’és un al·licient. “Sempre hem dit que la millor manera d’ajudar-nos és facilitar-nos de poder continuar treballant. Ja fa uns quants anys que s’ha fet molt complicat el transvasament de companyies catalanes a València, de les companyies valencianes a Catalunya, i aquesta iniciativa és un punt d’inflexió que espere que intente apropar el nostre teatre a Barcelona, en aquest cas, i la gent puga gaudir de tres propostes molt distintes i molt divertides. Crec que és del millor teatre que es fa ara per València”, diu.

L’obra que presenten, L’últim ball, és una comèdia dramàtica en què dos vells actors anònims de les perifèries, que no coneix ningú, després de deu anys sense parlar-se, troben una oportunitat per a fer un últim ball junts. Interpretats per Picó i per Carles Alberola, un d’aquests actors ja està apartat del món laboral i l’altre malviu com pot. “Aquesta parella es retroba i s’adona que només és feliç quan actua, que només són ells quan pugen dalt un escenari i poden mostrar-se tal com són”, apunta Picó. A més a més, convida tothom a anar-hi perquè, probablement, serà el comiat d’aquest espectacle. “Serà un fermall d’or acabar una gira en un lloc tan emblemàtic i tan estimat per a nosaltres”, diu.

—Moltes de les vostres obres han tractat la qüestió del gènere, però aquesta potser és la que parla més directament de la masculinitat?
—Bé, una de les primeres, Beckenbauer, del 2005, ja parlava d’uns homes en crisi davant un home més cuidat estèticament. Ells s’emmirallaven en el seu referent, Franz Beckenbauer, un home home. Era una excusa per a abordar, des de la comèdia, la crisi d’una masculinitat. Al cap dels anys, amb l’onada feminista, la cosa és diferent, i la crisi que tenen els protagonistes d’aquesta obra, també.

—Un dels protagonistes va a veure una obra –se sobreentén que és Jauría, la que vau fer sobre el cas de la Manada– i en surt molt enfadat perquè considera que l’han atacat com a home. La rebuda que va tenir Jauría ha tingut res a veure amb la idea d’aquesta obra?
—Sí i no. Una part del públic de Jauría sortia del teatre remoguda i pensativa. Una altra part, especialment femenina, sortia tocada emocionalment. I hi havia una petita part del públic masculí que sortia enfadada. Em volia ficar al seu cap. No em sembla malament que s’enfadin, però per què s’enfaden? Jauría feia una denúncia molt directa, volia sacsejar, però podem afrontar aquesta evolució social des d’un punt de vista amable, còmic, i alhora donant eines? Jauría denuncia, però no dóna eines, i era el repte d’aquesta obra.

—Aquests homes enfadats després d’haver vist Jauría no us van dir mai res?
—No, però ho perceps. Quan surten de l’obra poden ser amables i dir que els ha interessat, però, durant la funció, com a espectadors som més sincers amb les nostres respiracions i reaccions. No podem ni volem fingir, a la butaca.

—Un dels protagonistes de l’obra assenyala als seus amics que no s’han vist mai plorar ni s’han dit t’estimo. Això surt d’experiències personals?
—Em sorprèn que, el 2025, encara senti pares que diuen als seus fills “no has de plorar” o “això és de nena”. M’impacta perquè en segons quins àmbits vivim en bombolles on això no passa, però quan en surts veus que està molt instaurat, és una cultura que ha passat de generació en generació. Se censura que els nens plorin. Tinc un nen d’onze anys i veig nens de la seva generació amb pares que encara els diuen això. Plorar no solament no és negatiu, és tan positiu com riure.

—Forma part d’una regulació emocional.
—Sí. Per què hem censurat el fet de plorar? Segurament he vist plorar els meus amics, però no amb la freqüència que els he vist riure. Per què em costa més amb els amics que amb la meva parella o família? A algun dels actors li van preguntar quant feia que havia plorat, i ningú no ens preguntaria quant fa que hem rigut, ho fem un o uns quants cops el dia. En canvi, plorar, en el cas dels homes, sembla extraordinari. Jo ric tan sovint com ploro, però, tot i que tinc facilitat per a plorar a casa, segurament en tinc menys per a fer-ho en públic, per barreres imposades d’allò que s’espera de mi com a home.

—S’esmenta el concepte de “precarietat emocional”. No són solament les dificultats per a plorar, és la incomoditat amb la tristesa dels altres en general. Dols que se superen jugant a bitlles o sortint de festa… Què volíeu transmetre, sobre les relacions d’amistat entre homes?
—Són uns rituals que creuen que s’ha d’evitar la tristesa. No és aplicable només als homes, vivim en una societat en què es dóna molt de valor a la nostàlgia en positiu i a la felicitat immediata i constant. La tristesa també s’ha d’abraçar, passar, entendre, ser-hi pacient… Ells han buscat sempre la satisfacció, felicitat i rialles immediates. Quan han tingut crisis emocionals no han estat capaços d’acabar d’abraçar o preguntar, què necessites? Tenen la idea molt clara de divertir-se i no pensar, oblidar les coses dolentes. Però, què en fem, de les coses dolentes? Les enterrem i acaben petant.

—Un dels amics, el xef, els fa tastar uns plats per transportar-los a aquests moments de crisi emocional. Per què hi heu volgut introduir l’element de la cuina?
—Tenim relacionada molta cuina contemporània amb un viatge al passat, amb la nostàlgia: el brou de l’àvia, els macarrons de la padrina… Però que el passat sigui reconfortant perquè érem petits no vol dir que fos millor. Què passaria si aquests gustos ens fessin viatjar a moments no tan agradables? És el que els passa als personatges. I què passa si la nostàlgia la maquillem nosaltres? Un dels personatges diu que el dia que van anar a jugar a bitlles després d’un funeral va ser un gran moment, però l’altre li fa veure que allò que es pensava que era tan alegre a ell li havia deixat una ferida profunda perquè va ser un moment trist i no va afrontar-lo amb maduresa. Hi ha una reflexió sobre la nostàlgia idealitzada.

—També sobre l’herència paterna, sobre la relació de molts homes amb un pare impenetrable emocionalment. És una experiència força comuna?
—No tinc un pare autoritari, però sí que m’ha costat molt veure’l mostrar les emocions. No ens vam assabentar fins al cap d’un temps que havia patit assetjament a la feina. Va ser impactant, jo ja era un adult, però no ens ho transmetria perquè creia que la seva obligació com a pare de família era amagar-ho, resistir i dur diners a casa. Aquest rol tan ancestral de voler protegir duu a entendre que t’has de mostrar com una roca, però hi ha una altra manera de fer-ho. La funció protectora la poden fer tots dos i la vulnerabilitat es pot mostrar sense deixar la família a la intempèrie.

—Quan el feminisme assenyala les carències emocionals de molts homes, hi ha crítiques que diuen que és una caricatura, que no és generalitzable. Temeu aquesta crítica?
—Parlo de tres personatges concrets, no de tots els homes. Un no té problemes perquè fa un procés. N’hi ha un que té moltes dificultats per a obrir-se emocionalment i un altre fa un esforç per ocultar el que pensa. En una hora i mitja aquests personatges fan un viatge que normalment una persona faria en mesos o anys… Però que hi ha gent que vol aparentar duresa i que veu les emocions com a debilitat és cert. Ara hi ha un jovent que es planteja retornar a una masculinitat que estava qüestionada i que és nociva. I hi ha coses empíriques: quan fem drames, molt rarament un espectador masculí heterosexual plora al teatre.

—Ho heu observat?
—Els qui fem teatre ho sabem. Et poden contestar, és que no m’ha emocionat. Pot ser, però com és que les dones del teu voltant sí que tenen aquesta facilitat per a deixar-se anar? Només el fet de justificar-se ja explica que hi ha un problema, igual que el fet d’enfadar-se. Per exemple, a Jauría, els acusats de la Manada eren cinc homes que coneixien un nombre de persones limitat. Cent, dues-centes? Per què milers i milers de persones els defensaven? Per què et posa en crisi el cas d’uns homes que no coneixes? Per la seva lectura social. Si t’enfades és perquè hi ha alguna cosa darrere. Qualsevol home enfadat per la condemna a la Manada és perquè sap, de manera més conscient o menys, que en algun moment ha fet alguna cosa punible.

—Heu esmentat els joves que refusen el feminisme. Caldria parlar més de com el patriarcat perjudica els homes?
—Sí. Hem d’escoltar i entendre que cadascú porta una motxilla i el seu perquè. Són coses que ens agradaria que evolucionessin ràpidament i es necessiten dècades, molta paciència. Es necessitaven moments de denúncia directa, però a la vegada necessitem moments no sé si de pedagogia, però d’entendre la motxilla de tothom. No parlo de qui comet un delicte, sinó de qui pensa que aquell delicte no està tan malament.

—Més que de desconstrucció de la masculinitat, caldria parlar de què es construeix?
—Sí. El personatge del Mateu, per exemple, s’ha adaptat a tot això de manera maquillada per agradar a la seva ex-dona, que l’ha deixat. Es veu jutjat pels amics i els fills i no sap ben bé cap a on anar. No tenim les eines, el diàleg o la possibilitat de veure si el que fem està bé. Hi ha societats molt pitjors en aquest sentit. En la societat japonesa, els homes no fan mai petons ni abraçades als fills. Afortunadament, aquí som força emocionals, però podem fer passes cap a millor. Conec homes que expliquen alguna cosa, els cau una llàgrima i demanen perdó de seguida. No ho facis!

—Al principi heu parlat de la voluntat de donar eines. Aquest ha de ser un dels papers del teatre? Com es compatibilitza amb l’art?
—L’eina no ha de ser evident, i si ho és, m’he equivocat. L’eina és en el procés dels personatges, que es diuen coses que no els agraden dels altres. Busquen un camí per a aconseguir plorar davant els amics. Crec que hi ha gent que s’hi pot sentir identificada, però també hi haurà un percentatge alt de persones impermeables, que no tindran ganes de preguntar-se què han estat identitàriament o emocionalment tota la vida. Uns altres veuran que el que no sabien posar en paraules és el que passa a l’obra. Sempre aspires a tocar el cor d’un o dos espectadors…

—A vegades s’acusa algunes ficcions que fan denúncia social de ser alliçonadores.
—Les històries estan ben o mal explicades, però que hi hagi gent que ja no vol entrar-hi perquè es parla d’aquest tema s’explica per un moment de contrareformisme. Un “fins aquí, vull tornar a la meva zona de seguretat, no tolero més canvis”. Però és problema seu. Jo he fet aquesta obra, però també Jauría, La dansa de la venjança, Mala broma… I un dels eixos centrals sempre ha estat aquest tema. Precisament perquè hi ha un intent de regressió hem de dir ben clar que no volem tornar enrere, sinó abraçar el que ens ha portat de bo el feminisme.

Hem parlat amb Nelo Gómez perquè acabe el seu discurs i per parlar de la situació de la seua professió, de l’errada que pot significar introduir el castellà per guanyar audiència en els mitjans públics, o del maltractament a la llengua i la cultura per part de les autoritats valencianes.

Gómez és una de les cares i les veus més conegudes de la televisió i de l’escena valenciana amb la participació en sèries tan populars com L’Alqueria Blanca.

Fem l’entrevista en l’amfiteatre del Parc de Capçalera de València, i de la motxilla trau un cor pesant i lluent que és el guardó que va rebre dilluns. Diu que arran d’aquell discurs ha rebut molts missatges de coratge, però també alguns altres que demostren incomprensió de la situació al País Valencià.

—Ens vam quedar amb ganes de saber com acabava el vostre discurs el dia del lliurament dels premis.
—L’última frase deia que ens volen colar el discurs que emetre en valencià resta audiència en la televisió, però són els mateixos que ens volen dir que el valencià ens resta en la vida. I davant l’odi, sempre guanyarem les persones amb bon cor, i llavors aixecava el guardó. Per deu segons no ho vam concloure en la gala.

—És una excusa, això de l’audiència?
—És una excusa. No parlaré de la consciència de país que hem de tenir, de la responsabilitat social d’un mitjà de comunicació públic. Parlaré de les xifres d’audiència. Ens avalen, també. Les produccions més vistes tant d’À Punt com de l’antiga Radiotelevisió Valenciana sempre han sigut en valencià. Sempre pose l’exemple de L’Alqueria Blanca. Moltíssims espectadors castellanoparlants ens paren pel carrer perquè veuen la sèrie. La gent es quedarà en la pantalla si oferim un producte de qualitat, que siga atractiu, que ens interesse. Jo també ho faig com a espectador. No busque una llengua concreta quan llegesc o quan vaig al cinema. Busque una història.

—Què té L’Alqueria Blanca, heretada de Canal 9, que encara enganxa la gent?
—Eixa és la pregunta màgica. Si algú sabera la fórmula de l’èxit, la repetiríem. En aquest cas, és clar que respon a alguns trets que podríem dir que són la identitat de la casa, que és apropar-te al públic amb una història d’arrel, completament autòctona, que en un principi s’allunyava de qualsevol posicionament polític i quedava en una trama costumista. Ara ha evolucionat cap a coses més atrevides, en aquesta última etapa. Així i tot, no sabem què fa connectar els espectadors.

—Segur que hi ha lectors de VilaWeb que es pregunten si continuarà.
—No ho sabem. La gent ens ho pregunta molt. Ara mateix resten per emetre sis capítols de l’última temporada que estan gravats, però que s’han quedat a la nevera. No ho sabem perquè la conjuntura econòmica d’À Punt ja sabem quina és. Un pressupost molt ajustat ja fa difícil de mantenir la graella i fa gairebé impossible produir ficció, que és el que més costa.

—La ficció és una bona manera d’enganxar la gent perquè consumesca productes en la nostra llengua. I és una de les coses que més es critiquen d’À Punt, que no aposta per això.
—Som conscients que, difícilment, pots apostar més si no tens més pressupost. També hi ha una qüestió de voluntat institucional, perquè tu tens un pressupost i pots dedicar-lo a ficció, a entreteniment, informatius… Però sí, la ficció és fonamental per a fidelitzar l’audiència. Si té alguna cosa bona, és que, si trobes la claueta que obri tots els panys, pots fidelitzar-la al llarg d’anys, com ha estat el cas de L’Alqueria o altres ficcions.

—Tornant al discurs, vàreu esmentar el vostre pare, aragonès, com a exemple que la llengua no té a veure amb el lloc on naixes, sinó amb el lloc on t’estimes viure.
—I tant! Mon pare és valencianocallant, però quan diem això que el valencià és digne per a fer negocis, per a fer l’amor, mon pare emprava la llengua amb les clientes dels ultramarins que visitava. Fins i tot, per a guanyar diners, és necessari el valencià. I et diré més. A casa, fins als quinze anys, la llengua vehicular era el castellà. Jo vaig fer el canvi de llengua amb ma mare, que sí que era valencianoparlant i que s’expressava sempre així amb les meues ties. Jo vaig entrar en la línia en valencià, per les amistats. Fou un any que també vaig entrar en una ficció fixa, a Canal 9, una novel·la, que diuen, i al remat, utilitzava el valencià en la faena, amb els amics, i a casa, no. Era absurd.

—Aquestes retallades a À Punt coincideixen amb les de l’AVL, la minva d’hores de català a les escoles…
—De vegades, em sent idiota per defensar la normalitat. Que el poble valencià vulga viure en valencià, fins i tot els castellanoparlants, on hem arribat? És que estem defensant en les gales que volem la pau, que no volem la guerra, que volem que la televisió valenciana parle valencià. Que volem estudiar en valencià… Jo no vull pensar que ve un monstre i que està tot pensat per a eliminar l’autonomia d’un país, però és que, al remat, els fets et fan pensar això.

—Potser no és un monstre, però sí que és un pla, una campanya.
—L’altre dia, quan deien que volien estrangular l’AVL… És tot un símbol. El llenguatge també expressa la voluntat, els fets. Comencem amb el llenguatge i després passem als fets. Amb això de la tele i l’excusa que donen de l’audiència, em torne carabassa. Hem tingut reunions amb el nou equip directiu i diuen que volen guanyar audiència a les comarques castellanoparlants i que el 90% de la programació continuarà en valencià. Crec que entrem en una contradicció. Si el 90% de la graella és en valencià, què passa, que el 90% de temps els castellanoparlants no et miraran? Tu vols guanyar audiència només per a eixe 10%? I damunt et carregues els de doblatge? Pretens que una persona que fa zàping passe per la cadena i que espere el minut concret en què emets eixe contingut en castellà per a sintonitzar À Punt? No! La llengua no és el problema.

—Quin és?
—Ells, i tots, saben que hi ha un problema de marca. Encara ens passa factura. La dreta es va dedicar a fer que la criatura, si podia ser, no nasquera. Ara ens adonem que el problema de fonament que tenim és la marca. Si t’has dedicat a menystenir-la… A més, diuen que el sistema de mesurament d’audiències no és fiable, tampoc, que els audímetres de Kantar no són suficients. Llavors, si dius que el model de mesurament no funciona, tota la resta ja no té trellat.

—El premi us el van donar com a millor actor de doblatge. En quina situació es troba el doblatge al País Valencià?
—En termes de professionalitat, està bé. En el meu cas, jo vaig formar-me en doblatge quan va tancar Radiotelevisió Valenciana. Fou una etapa en què molts professionals van decidir de reciclar-se o explorar noves vies, i ara tenim unes generacions que s’han format. Ara bé, tornem al mateix lloc. Alguns diran en els comentaris, quan vegen aquest entrevista, que només pensem en la pagueta i bla, bla. Sense diners, no hi ha torrons. Ara tenim uns dinerets, que no són gaires, i el doblatge continua viu. Però els espectadors no ho poden veure perquè s’emet en castellà com a primera opció… El problema serà quan definitivament no tinguem els diners.

—Els premis anuals són també un moment per a reflexionar sobre la professió. Com esteu, els actors del País Valencià?
—Mai no estem bé al 100%, com cap professió, supose. Tots els col·lectius tenen reivindicacions. Nosaltres tenim una dependència més directa de com s’estructura la política cultural i això depèn de les institucions. Cada vegada més, la iniciativa privada fa, en molts casos, el que no fa la pública, però encara depenem de com articule l’administració les línies de treball. Actualment, no és que siguen dolentes, és que no n’hi ha. Vivim amb un Institut Valencià de Cultura, amb canvis de personal continu, amb unes direccions que no s’assenten i quan s’assenten, presenten uns programes que diuen que faran menys producció pública per a no sobrecarregar el personal de la casa. I en el cas de la tele, igual. Necessitem uns gestors que ens coneguen. És que no ens coneixen. Em preocupa, més enllà de la mala política cultural, la mediocritat d’algunes persones de les quals depèn el desenvolupament de la meua feina. De tot el sector que és indústria i que repercutim en el PIB.

—Això, hi ha poca gent que s’ho creu. Amb les xifres a la mà, pocs gestors polítics ho entenen.
—Però per què sempre es mira la cultura com que li estem llevant a algú una partida? No. És perfectament compatible. És que nosaltres també som un servei públic. Nosaltres no llevem res a ningú. Nosaltres ho donem a tothom. Durant la pandèmia, tot el món recorda com estiguérem connectats als llibres, a les sèries, a les pel·lícules. I després, mira, ens n’oblidem. Hi ha estudis que diuen que cada euro invertit en cultura repercuteix entre 16 euros i 20 euros de retorn de la inversió. És que encara que es recuperàs eixe mateix euro, o encara que no es recuperàs, l’administració ha de fer el seu paper.

—Acabem de tenir una mena d’eclosió de cinema valencià fet en la nostra llengua, però la producció venia de temps enrere. No sé si ara continua aquesta línia i anirem trobant-nos amb més films.
—Tant de bo! Però en les noves ordres d’ajudes s’ha retallat la partida pressupostària. Hi ha diferents categories: A, B, C i D. La A és per a produccions cent per cent valencianes, amb equip autòcton i llengua vehicular també pròpia. La B, per a aquelles coproduïdes en altres territoris de parla catalana i la C i la D, el cinema espanyol. En la A, és clar que tots els valencians hi podíem optar, i així ho hem vist, amb protagonistes, actors i actrius valencians. És possible i, fins i tot, com s’ha demostrat en el cas de L’àvia i el foraster, o de Valenciana, que a més, funcionen en taquilla. En el cas de la A, s’ha retallat mig milió d’euros. En el cas de la B, de quatre que se’n feien, ho han deixat en una, 350.000 euros, i això fa que a la pràctica ningú s’hi vulga presentar. I en el cas de la C i la D, la partida ha augmentat, però el pes que tenim és molt petit. Jo no vull eixir dient, “toma, tu café, gracias”. Així no es fa la indústria. Vindran rodatges de fora, seran ací unes setmanes i se’n tornaran a Madrid o a Barcelona i ja estarà. L’altre dia, en la gala, una companya em deia: he vist l’última (no diré la sèrie) i tots els actors valencians eixien de fons i desenfocats.

—Hi ha hagut exemples reeixits de coproducció entre À Punt, IB3 i TV3, és una bona fórmula?
—Era una bona fórmula, però no volem que siga l’única. Quan no tens més pressupost, pots dedicar-lo només a això perquè és més barat que assumir tu al 100% una ficció pròpia. Passa que qui més paga té dret a més part del pastís. És una fórmula bona perquè això també és reciprocitat entre cadenes en llengua catalana. La fórmula ideal, que també es va plantejar en la gala, és que es puguen mantenir coproduccions amb 3Cat i IB3, però que no estiga renyit amb tenir dues sèries en horari de màxima audiència, i una diària, una sitcom, un drama i un fulletó diari en antena. I la compra de drets per a les produccions de l’Institut Valencià de Cultura. I que la ficció tinga tot el món treballant i tots els espectadors gaudint-ne, perquè és com l’anècdota, ai, mira, aquests són valencians… i què? Encara ho veiem com una cosa exòtica.

—Feu promoció de la cultura en diversos formats i també a les xarxes socials. Sou un influenciador?
—Artista i empresari, influenciador, no sé quina és l’etiqueta. Ens trobem. La gent que ens dediquem a fer país ens trobem.

—Sempre us trobeu els mateixos?
—Cada vegada som més. Això també és bo. No som els quatre gats de sempre, uns de més mediàtics que uns altres.

—Protagonitzeu els Apunts de llengua de la plataforma d’À Punt, que malgrat la política exterminadora continuen en línia i ben actius.
—És el miracle. L’altre dia érem amb el cap de política lingüística de la Generalitat i tornem al mateix lloc. Estem agraïts per la normalitat. Que un projecte que considerem necessari, que va nàixer amb un govern anterior, es mantinga a l’actualitat és un símptoma de normalitat, perquè, si el projecte és necessari, per què no mantenir-lo? Però és de veres que quan tot és neguit, de sobte, aquestes coses t’il·luminen i penses, ah, sí, és possible que es mantinguen les coses. També et diré que em preocupa una miqueta tot aquest guirigall que s’ha muntat a les xarxes perquè se m’assenyala públicament. Jo no sóc treballador fix de la casa. Sóc un col·laborador, i el meu contracte de col·laborador pot acabar en una conversa de cafè.

—N’hi ha hagut gaire, de rebombori?
—El mòbil no parava. No ho havia vist mai.

—En positiu, supose.
—En positiu, però sempre tens les notes discordants. Per ambdues parts. Un sector més blaver que et diu la història de sempre, i un sector barcelonocèntric, o no sé com dir-ho, que tampoc no entén la realitat del País Valencià. De fet, jo utilitze el glotònim “valencià” en aquesta entrevista perquè és la manera natural que tenim els valencians de parlar de la nostra llengua, i tots tenim clar que la compartim amb catalans, balears i altres territoris. És una evidència històrica i filològica.

—Quins projectes teniu, ara?
—Sobre l’escenari no tinc res, aprofiteu per a contractacions [Riu]. Comencem la tercera temporada d’Apunts de llengua, si res no canvia, i continuem fent doblatge, locució d’espots…

—Teniu por que la intel·ligència artificial es perfeccione i les veus que encara sonen poc humanes milloren les vostres i us substituesquen?
—Sí. Tenim molta por. Ja succeeix. En imatge encara és més difícil, però ja ho veiem i ens ho mengem, però en so, és molt més fàcil i ja passa.

—De fet, aquesta entrevista, si algú no pot llegir-la, o no ho vol, la podrà escoltar gràcies a la IA.
—Exacte. Sí. Els sindicats d’actors treballem junts en l’àmbit internacional i hem aconseguit coses com ara que la majoria de les grans distribuïdores hagen acceptat un pacte que és que les nostres veus no es puguen usar per a alimentar o entrenar la IA. De fet, quan jo emet una factura, ho faig constar així. Si no, què ens queda? El menjar, també? Arribarem a això del cinema de ficció de menjar pastilletes? Juan Roig, l’altre dia, deia que les cuines desapareixerien de les cases. El meu xic és arquitecte i sempre busca que la cuina siga un espai de trobada. Trobar-nos, trobar-nos. Ara que vivim en una societat tan individualista, ens hem de trobar. De fet, agraïsc que aquesta entrevista siga presencial.

—Voleu afegir res?
—Que la política no ens amargue, per favor. Que jo no vaig en contra de ningú. Que el meu discurs de l’altre dia intentava trobar un punt de trobada per als qui convivim en les dues llengües en el dia a dia. Jo ho tinc clar, la consciència nacional, el compromís lingüístic, per una banda, però per damunt de tot això hi ha l’amor. Tant d’odi! Com es pot odiar una llengua? Però si és teua! De fet, com poden dir que s’imposa una cosa que és teua? Com? I com pots dir-ho si no ets capaç ni de dir bon dia? I em dius a mi com he de parlar? Vas repartint carnets d’això és valencià, això no… Per favor. Estimem-nos una miqueta més. Per això m’agrada que el guardó siga un cor.

Sí que parla del Teatre Lliure, és clar, una institució que coneix bé per dins i que l’ha acompanyat, i ocupat, i preocupat, en uns quants moments de la seva vida. Graells parla de la seva relació amb Lluís Pasqual, Josep Montanyès i Fabià Puigserver, tres grans del teatre català. No té pèls a la llengua quan cal criticar algú, com Ferran Mascarell, per exemple. Graells també és un gran del teatre, i gran pencaire, però sovint s’ha situat en segon pla, a l’ombra dels qui s’enduien medalles i titulars. S’hi ha situat o l’hi han situat, que això a vegades és difícil d’escatir. És simptomàtic que a la xarxa es trobin ben poques entrevistes amb ell. Aquesta conversa pausada en un racó del jardí de l’Ateneu Barcelonès vol contribuir humilment a reconèixer els seus mèrits i fer-lo una mica més conegut del gran públic.

—Amb l’excusa que acabeu de fer setanta-cinc anys avui ens dedicarem a mirar una mica enrere, si us sembla bé…
—I tant. De fet, hi tinc un cert hàbit, perquè una de les moltes coses que he fet és d’historiador i això vol dir que, inevitablement, mires enrere. Ara mateix vinc de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona que hi ha a la Casa de l’Ardiaca. M’agrada el segle XIX i m’agraden les històries familiars.

—Doncs parleu-me una mica de la vostra, va. Naixeu a Terrassa el 1950, en quin entorn familiar?
—Era un entorn de típica burgesia mitjana del tèxtil. I va durar poc perquè el meu avi matern es va morir quan jo tenia només un any i les dues filles van haver de liquidar el negoci quan va arribar la crisi del tèxtil. Aleshores vam anar a viure a Barcelona, sempre amb aquella sensació de ser una família vinguda a menys. I si anem una mica enrere en l’arbre genealògic, de seguida tots són pagesos i menestrals, com pràcticament tothom, encara que alguns facin veure que no.

—Quina influència hi té l’escoltisme, en la vostra educació?
—Com que a la vida he fet moltes coses, quan em demanaven pel meu ofici sempre deia que era un home de fer feines. I això, en part, ve de l’època de l’escoltisme, que em va donar una determinada manera de considerar la col·lectivitat, el país, la llengua, la cultura, etc. També va ser un dels meus primers actes de revolta personal. Vaig plegar perquè no suportava tota aquella mena de funcionament paramilitar i les jerarquies i graduacions. La militarització inherent al senyor Baden Powell, que aquí l’escoltisme catòlic va heretar i no va saber adaptar, em tocava molt la pera. A més, era com una mena de premonició del que seria el servei militar.

—Un servei que vau fer o no vau fer?
—No el vaig fer, no. Un any abans em vaig posar unes ulleres amb una graduació una mica accentuada i quan vaig anar a fer la revisió a l’Hospital Militar em van declarar inútil per curt de vista. Em va costar una diòptria i mitja, però vaig guanyar un any i mig de vida.

—Camí lliure per a anar a la universitat.
—Correcte. Filologia catalana. Vaig començar a la Central, perquè en aquella època corria la brama que la nova universitat que havia d’obrir, l’Autònoma, era de l’Opus. Però aleshores, a través del Batista i Roca, vaig conèixer Oriol Pi de Cabanyes, que hi feia la carrera, i em va explicar que de l’Opus res de res. Al contrari, que allà hi havia tots els professors represaliats de l’època de la Caputxinada i m’explicava meravelles d’en Molas, en Fontana, en Termes… De manera que vaig demanar el trasllat i vaig continuar amb la primera promoció de filologia catalana de l’Autònoma.

—S’hi respirava llibertat a l’Autònoma d’aquella època?
—No, aleshores encara no. Érem molt pocs, un centenar entre totes les especialitats de lletres. Tot era molt familiar, amb grups reduïdíssims i fent el vermut amb els professors després de classe a la plaça del monestir de Sant Cugat. Era molt diferent del que jo havia viscut l’any de la UB, on els professors no sabien qui eres. Al principi érem tan lluny i érem tan pocs que no venien ni els grisos. Ara, sempre que hi havia una convocatòria, baixàvem a Barcelona, és clar. Per a mi, l’Autònoma va ser una experiència d’ensenyament de primera.

—Hi ha algun professor que us marqués especialment?
—Joaquim Molas, sens dubte. A més, mal m’està el dir-ho, jo era dels alumnes destacats. Però li va passar l’encantament amb mi perquè no li agradava la meva dèria per Maria Aurèlia Capmany. Encara que tothom donava per descomptat que, quan acabéssim, jo i algun altre passaríem a ser professors d’uns estudis que havien augmentat molt d’alumnat, no va ser així. Va optar per agafar la segona divisió, i ja sé que algú se m’enfadarà per dir-ho. Tampoc no em va doldre gaire, perquè el mateix mes que vaig llegir la tesina i em vaig llicenciar ja començava a fer classes a l’Institut del Teatre.

—El vostre interès pel teatre neix a la universitat o ja venia d’abans?
—Abans de la universitat el teatre m’interessava molt vagament. El que m’apassionava era el cinema, hi anava compulsivament. El teatre el vaig descobrir quan a l’Autònoma vaig conèixer una persona amb qui vaig tenir una relació molt especial, que era Lluís Pasqual. Anava al curs següent, ell era de la segona promoció. Feia d’actor al Grup d’Estudis Teatrals d’Horta i em portava a moltes estrenes. Amb ell vaig entrar en el món del teatre. Després, quan vaig acabar la universitat, Xavier Fàbregas sabia que m’agradava el teatre i havia fet la tesina sobre Joan Puig i Ferrater, i va proposar el meu nom a l’Institut del Teatre, avalat per Jaume Melendres, a qui coneixia de fer el llibre d’entrevistes La generació literària dels 70.

—De què hi fèieu classe, a l’Institut del Teatre?
—Vaig començar fent-hi seminaris de recerca parateatral. Per exemple: quins elements teatrals trobem en festes tradicionals com la Patum i el Pi de Centelles? Doncs vinga, tots a repassar l’Amades. Després van seguir seminaris de literatura dramàtica, teatre psicològic americà, teatre dels autors catalans de la represa. I com que em vaig anar ficant en el món del teatre també per altres vies, a l’Institut fins i tot hi vaig acabar dirigint tallers de pràctiques.

—Té un punt autodidacte tot això, no?
—Totalment! A l’Autònoma no havia fet cap matèria específica de teatre perquè no n’hi havia. Allò que més s’hi acostava és un seminari d’història de la música. Però jo era un lector avidíssim, llegia molt. Tot el que havia escrit Xavier Fàbregas d’història del teatre català, per exemple. A més, una cosa portava a una altra. Quan Pep Montanyès va fundar el Teatre de l’Escorpí i m’hi va convidar, li vaig dir que sense ser actor ni director no sabia gaire què fer-hi, però ell em va dir que em volia per les meves idees. Doncs de seguida feia una dramatúrgia de Terra Baixa. Per tant, autodidacte, sí. A vegades ensopegava més i a vegades no tant.

—En quina òrbita us movíeu políticament?
—Jo era claríssimament independentista i revolucionari i de tot, però no militava enlloc. De fet, no vaig arribar a militar mai enlloc, i aquesta és una de les anècdotes que vaig explicar en el llibre sobre Jaume Fuster. Resulta que a Oriol Pi de Cabanyes, amb qui compartia moltes batalles i trajectòria, li van proposar d’entrar al PSAN i ho va acceptar. Però a mi no m’ho van dir mai. Un dia que anàvem amb Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver amb cotxe els vaig preguntar per què. Silenci. Hi insisteixo i més silenci. Fins que la Maria Antònia, que era molt llançada, em diu: “Coi, Graells, perquè ets marieta i si t’hagués agafat la policia, a la primera hòstia ho hauries cantat tot!” No deixa de ser una anècdota significativa de l’època.

—Us guanyàveu la vida fent classes?
—En aquella època jo feia moltes coses, però la majoria no em donaven diners. Sí que tenia una beca de la Fundació Jaume Bofill i em passava la vida a la Casa de l’Ardiaca mirant diaris i fent fotocòpies de diaris per documentar llibres que després feia Josep Benet. També en vam preparar un sobre marxisme i qüestió nacional catalana que es va publicar signat amb pseudònim. Doncs Pi de Cabanyes i jo vam passar tardes i més tardes mirant premsa i fent malabarismes perquè el fet que un parell de paios només miressin premsa marxista dels anys trenta no arribés a oïda de la policia. També cobrava a Serra d’Or, on vaig entrar gràcies a Albert Manent i al cap d’un temps vaig estrenar-hi la secció de lletres.

—Al teatre heu fet tots els papers de l’auca: de traductor i adaptador fins a autor i promotor, tret d’un, que és el d’actor, oi?
—He fet d’actor dues vegades a la vida. Per obligació. Quan era professor de l’Institut del Teatre, quan Mario Gas i tots els àcrates van obrir el Saló Diana, hi va haver gent com Juanjo Puigcorbé, Ricard Borràs i alguns altres, que se n’hi van anar. Van deixar el taller de pràctiques que es feia en aquell moment, que dirigia Jaume Melendres, amb el Tartuf de Molière. Reunió de crisi. Vinga, que aquí hi ha molts professors que també són actors. Però entre excuses dels uns i dels altres, només vam quedar en Montanyès i jo. Em va tocar fer de Tartuf i ell d’Orgon. Em vaig haver d’aprendre la rastellera de rodolins de Joan Oliver. El segon cop va ser molts anys després, a Terrassa, en una obra que es diu Els aprenents de bruixot, que la vam fer no amb actors sinó amb directors, crítics i altra gent. L’obra és una taula rodona amb gent de teatre i a mi em va tocar el personatge que repartia els torns de paraula, que és una cosa que dominava de tantes assemblees i reunions que m’ha tocat presidir.

—El Teatre de l’Escorpí que heu mencionat abans, on a més de Montanyès també hi havia Fabià Puigserver, és l’embrió de l’actual Teatre Lliure?
—Jo diria que va ser la transició cap al Lliure. En Montanyès feia molts anys que era amb el seu Grup d’Estudis Teatrals d’Horta i amb el Teatre de l’Escorpí va fer una cosa similar, on evidentment ningú no cobrava. Però en Fabià de seguida va veure que allò no anava enlloc i que calia fer un salt endavant. El teatre d’aficionats, per molt bo que sigui i molt que s’assagi, és una cosa, i el teatre professional n’és una altra. Va ser així com ells dos, amb Lluís Pasqual, que acabava de tornar del servei militar, i Pere Planella, van ser el nucli inicial del Lliure. Dels deu actors inicials del Lliure, quatre venien de l’Escorpí, dels que havien fet el Quiriquibú de Joan Brossa. I al cap d’uns quants mesos em van venir a buscar a mi. Jo els vaig dir: “Per què no m’ho vau dir d’entrada?” Com els banyuts, vaig ser dels últims a assabentar-me’n, que obririen un teatre a Gràcia, malgrat que els coneixia tots i col·laboràvem sovint.

—I per què no us ho havien dit d’entrada?
—Lluís Pasqual em va explicar que havien volgut començar amb el mínim de gent imprescindible perquè fos viable. Pasqual i Puigserver van ser els qui ho van engegar de veritat. Quan em van venir a buscar era per posar una mica d’ordre a l’empresa, perquè sembla que el gerent que tenien no els funcionava. Vaig començar gestionant La Setmana Tràgica, que havia de durar dos caps de setmana i va acabar rodant tot un any per Catalunya i València. La promesa és que més endavant podria fer dramatúrgies, però després d’uns quants anys de fer de gerent me’n vaig cansar i vaig plegar.

—Com era aquell Teatre Lliure inicial, del 1976? Era un oasi de llibertat?
—No, era com un convent! Ens passàvem tot el sant dia allà. No només hi havia assajos i representacions, sinó que calia netejar, fer el vestuari, els cartells. Tot. Aquesta és una de les raons per les quals va funcionar inicialment, que és que efectivament funcionava amb molt pocs recursos externs. Els pocs diners que hi havia venien d’una subvenció de l’associació de personal de “la Caixa”, perquè aleshores no hi havia administracions per a subvencionar res. Parlem del 76 i el 77. Aquella embranzida, entusiasme i plena dedicació inicials van fer que allò fos quelcom diferent del model existent, el dels grups de teatre d’Horta, de Sants o del Nord de la Ciutat. Fins a l’any 83, quan Lluís Pasqual se’n va a Madrid a dirigir el Centro Dramático Nacional, són set anys molt intensos en què el projecte es va consolidar. El Lliure va significar una nova manera de fer teatre a Barcelona.

—Un teatre molt lligat al barri de Gràcia dels orígens…
—Al centre de Barcelona, els teatres s’havien convertit en cinemes o pàrquings o bingos. Per tant, calia defensar la perifèria. Gràcia aleshores era perifèria i no hi anava ni Déu, tret de la festa major. El Lliure va contribuir a posar de moda el barri i a incorporar-lo a una nova centralitat. Va començar a haver-hi molts restaurants i moltes més activitats, i el Verdi.

—Al cap d’uns quants anys hi vau tornar, al Lliure.
—Fabià Puigserver em va cridar perquè volia reposar Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny, de Brecht, i, com que va tenir un problema de drets amb la Fundació Kurt Weill i amb la totpoderosa Helene Weigel, va decidir que en faríem un plagi. A mi em va encarregar els diàlegs i a Feliu Formosa i a Miquel Martí i Pol les parts cantades. L’obra s’havia de dir Ascensió i caiguda de la ciutat de Bossa-Soni i passava a Barcelona. El projecte no es va arribar a dur a terme, però jo vaig reconnectar amb el Lliure i vaig començar a fer traduccions, em vaig implicar en les celebracions del desè aniversari, el projecte de futur… I fins avui, que encara sóc membre de la fundació.

—Passeu per alt una crisi, l’any 2000, en què éreu codirector del Lliure amb Lluís Pasqual i vau plegar per desavinences amb Ferran Mascarell relacionades amb el trasllat a la nova seu de Montjuïc i el model teatral. Aquesta almenys és la versió oficial que n’ha quedat.
—L’oficial i la real! En Mascarell és un dels personatges més nefastos que hi ha hagut en la cultura d’aquest país. És d’aquells que creuen en el despotisme il·lustrat: tot per al poble, però sense el poble. Ell ho fa tot per la cultura, però sense la gent de la cultura. Manen els polítics perquè són els representants de la sobirania popular. Però resulta que el Lliure va crear deliberadament una fundació privada amb participació dels ens públics, perquè les decisions continuïn en mans dels creadors i dels artistes, no dels polítics. Si vols, quan tinguis el Teatre Nacional, fot el que vulguis, perquè només serà teu, però el Lliure no. A més, en Mascarell és obvi que volia afavorir l’empresa Focus i la seva ànsia d’expandir-se i monopolitzar-ho tot.

—Però per què plegueu l’any 2000?
—Pasqual Maragall va encarregar un projecte per a integrar el Lliure, el Mercat de les Flors i la part escènica de l’Institut del Teatre a Lluís Pasqual, que tornava de dirigir l’Odéon de París. La Ciutat del Teatre se n’havia de dir. A les reunions, Mascarell, com a representant de l’ajuntament, només repetia: “I si això no es fes?” Al cap d’un quant temps Maragall va plegar i va assumir l’alcaldia aquest geni de la política que és el senyor Joan Clos. Quan pensàvem que Mascarell, que era regidor de Cultura, liquidaria definitivament el projecte, Clos va anunciar en una conferència de premsa que la Ciutat del Teatre s’havia de fer. S’havia de fer perquè Fabià Puigcorbé (sí, va dir “Puigcorbé”) s’ho mereix tot, i encarrega a Mascarell que ho faci possible. Aquí també ens vam encallar per embolics entre les administracions i un projecte que es percebia molt vinculat a l’ajuntament. Fins que Lluís Pasqual va dir que ja n’hi havia prou i que no havia d’aguantar que aquest senyor [Ferran Mascarell] ens digués què havíem de fer i què no. Montanyès, que era un home molt possibilista, va dir que havíem de tirar endavant i que després, amb els fets acomplerts, les coses s’acaben arreglant. Va ser ell qui va capitanejar el tram final de la nova seu del Palau de l’Agricultura. Però el patiment no li va prendre ningú, i ves que no el portés a la tomba.

—Treballar i viure el dia a dia al costat de gent amb caràcters i suposo que egos tan forts com el de Fabià Puigserver, Lluís Pasqual i Josep Montanyès no sempre devia ser fàcil?
—Alguna vegada m’han dit que jo era el tot terreny del Lliure. L’he dirigit tres vegades, però perquè tocava. No he tingut mai cap problema de protagonisme en el sentit que em pot haver sabut greu en un moment determinat de veure que algú altre es penja una medalla d’una cosa que saps que és teva, però no ha estat mai una raó excloent. Val a dir també que tant Puigserver, com Montanyès, com Pasqual en una època –no últimament– eren gent que valorava molt la teva feina i et venia a buscar amb un gran respecte per les teves propostes. També hi ha gent amb qui no parlo perquè caràcter en tinc, però per damunt del caràcter sempre hi ha hagut la feina. Els lideratges no tan sols els he respectat molt, sinó que he fet tant com he pogut per apuntalar-los. Els lideratges són necessaris i si jo no em poso al capdavant és perquè hi ha aquesta persona que té més carisma, o més capacitat, i jo si cal ja passaré l’escombra.

—No sé si n’hem de fer res, però abans m’ha semblat entendre entre línies que amb Lluís Pasqual havíeu estat parella?
—Sí que ho vam ser, però d’aquella manera que s’era parella en aquell temps, que és que n’hi havia no sé quants més. Va ser una època, sí. Després ens hem distanciat, per motius que no fan al cas.

—Canviem de tema. Heu traduït molt de teatre a la vostra vida. Implica algun desafiament especial traduir teatre?
—Sí, el domini de l’oralitat. Passa molt sovint que ens arriben textos que estan molt bé, segurament no diuen cap mentida respecte de l’original, però no hi ha manera de posar-se’l a la boca. Garranyic-garranyec. El teatre és un acte de comunicació. Tantes vegades m’han demanat d’arreglar traduccions! Però no, jo no arreglo traduccions. Només un cop ho vaig fer, perquè hi havia un repartiment fet i una gent a punt de començar a assajar. Els textos han de funcionar quan es diuen i ho poden fer amb tota la riquesa de la llengua. Bé ho aconsegueixen traductors com Feliu Formosa, Carme Serrallonga, Bernat Desclot, o aquell traductor de Shakespeare, com es diu?

—Salvador Oliva?
—No, Salvador Oliva era un desastre! Joan Sellent volia dir. Fan servir una llengua culta, però fluida. Com a traductor, una de les coses que més m’han costat de suportar és quan –per sort, escasses vegades– ve algun actor o una actriu i et diu: “Amb això m’hi entrebanco.” Gairebé sempre tenien raó. L’Anna Lizaran era una experta a detectar fragments que no fluïen.

—Ja que parlem de llengua, voleu entrar en l’etern debat sobre l’estat de salut del català? He llegit que una de les primeres campanyes que vau impulsar era sobre el català a l’escola…
—Sí, tenia dinou anys. Amb Oriol Pi de Cabanyes vam organitzar una campanya amb Òmnium Cultural que els va aportar molts socis i encara no ens han donat ni les gràcies. Jo estic molt desesperat en aquest aspecte, perquè a Terrassa, on visc, si surts del centre és raríssim que sentis parlar en català. Fins i tot al centre, nois i noies de totes les edats, des que comencen a parlar fins passats els 20, és rar que els sentis parlar en català. Quan vivia a prop d’Olot era una altra cosa, és clar. Allà fins i tot els immigrants parlen català entre ells. Però són excepcions. L’assimilació lingüística de la immigració castellanoparlant, la dels anys 60 i 70, s’ha produït molt parcialment, però el que no s’aconseguirà de cap de les maneres, exceptuant casos que trauran a TV3 de tant en tant, és assimilar la immigració llatinoamericana. Ells han vingut a Espanya i no els faràs entendre mai de la vida que han de parlar una llengua diferent. No sé quin remei té això. Ara posaran no sé quants professors més d’adults per als qui vulguin aprendre català. Però tampoc no els pots obligar a punta de pistola a aprendre’n.

—Per anar acabant, parleu-me de la vostra implicació amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), una institució amb la qual heu estat vinculat gran part de la vostra vida, incloent-hi uns quants anys de presidència.
—A l’AELC hi he fet de vocal, de tresorer, de secretari, de vice-president i de president. Quan vam fer el llibre La generació literària dels 70, a tots els entrevistats ja els preguntàvem com veurien l’existència d’un sindicat o agrupació que defensés els seus drets professionals. Primer ho vam intentar amb la recuperació del PEN, però no va acabar de funcionar, i al cap d’uns quants anys, el 1977, es va fundar l’AELC. Hem fet molta feina, sovint poc visible, i hem evitat unes quantes coses absurdes, com que es digués Associació d’Escriptors i Escriptores. Quan vaig plegar vaig estar molt content que em substituís la Bel Olid. Feia temps que es reclamava una presidenta, però jo sempre dic que a més de ser dona ha de fer-ho bé. No només per figurar, com ha estat el cas de tantes presidentes i secretàries del PEN, on les dones tenen agafat el poder des de fa quatre dècades i no el deixen anar! Ara hi ha la Laura Huerga. Vols dir, una editora per defensar els drets dels escriptors?

—A què us dediqueu actualment? Els homes de fer feines no es jubilen mai.
—Bàsicament em dedico a fer d’historiador. He publicat cinc llibres d’història local, de Terrassa. Tres són edicions de textos teatrals d’autors terrassencs i dos d’història política, o político-social-econòmica. És com ho passo millor, fent recerca. Puc passar-me hores mirant premsa del segle XIX, que és digitalitzada, o que, com avui, gairebé has d’agafar amb pinces. Aleshores vas descobrint coses i vas refent una mica una història que sovint ha estat molt mal explicada pels mateixos historiadors locals, que massa sovint també no van més enllà dels arxius de Terrassa.