Al contrari, perquè fins i tot ho han justificat. Un exemple el veiem en el programa ‘Al rojo vivo‘, de la Sexta, d’ahir. El presentador, Antonio García Ferreras, dóna pas a una connexió amb els periodistes que té enviats davant el congrés per a cobrir la manifestació. Explica primer que els policies i guàrdies civils que es manifestaven reclamaven una equiparació salarial amb els agents dels Mossos i de l’Ertzaintza. Un dels periodistes de la Sexta parla de ‘moments de tensió, envestint alguns companys periodistes.’ Han passat les imatges, en què es veu una companya seva de La Sexta sortint com pot, mentre és agafada i sacsejada, cridant ‘Sóc periodista, sóc periodista!’.

Agredeixen una periodista de La Sexta a la manifestació dels policies espanyols. pic.twitter.com/y2YY6IkV4n

— Miquel Strubell i Prats (@miquelstrubell) March 4, 2020

Just després es torna a veure Ferreras al plató. I diu: ‘És periodista, i de La Sexta, Maria Llapart… És clar, són antiavalots contenint els seus companys’, afegeix per a justificar que no hi hagués cap mena d’acció contundent per a frenar els manifestants i impedir que arribessin ben bé davant el congrés. I rebla: ‘Reclamen l’equiparació salarial que jo crec que és justa.’

En aquell moment no hi ha cap referència al setge contra Borràs, que passarà més tard. Però no en parlen ni durant el programa d’ahir ni durant el d’avui. Ni una paraula. Ni tampoc el diari El País a l’edició d’avui. Ni El Mundo, que sí que dedica una notícia a parlar de la manifestació, dient simplement que van trencar el cordó policíac, repassant la reivindicació salarial dels agents manifestants i destacant que la dirigent de Ciutadans, Inés Arrimadas, i el de Vox, Javier Ortega Smith, els van anar a donar suport. I tot plegat amb un titular que justifica l’agressivitat dels manifestants i carrega la culpa contra PSOE i Podem: ‘PSOE i Podem veten l’equiparació salarial dels policies amb els Mossos i inciten els agents en la seva protesta davant del congrés‘.

Sí que ha parlat de la persecució de Borràs avui el programa de Cuatro ‘Todo es mentira’ de Risto Mejide. N’és l’excepció. Mejide demana a Borràs per unes imatges de la part final del setge de què va ser objecte, i li diu: ‘Senyora Borràs, hem vist les imatges, i això és un escarn més. Els polítics haurien d’estar acostumats a això, no?’ Ella li respon: ‘Si a vostè li sembla que és un escarn més…’ I tot seguit li explica tot el periple que van viure ella i la seva cap de premsa, Nerea Martí, que vam relatar a VilaWeb. Una volta explicat, Mejide diu a Borràs que com a representant política ha de poder desplaçar-se amb seguretat i l’insta a explicar-li les novetats que hi hagi sobre el cas.

A Antena 3, Susanna Griso en va parlar, de la manifestació, a ‘Espejo Público’, mentre s’esdevenia, connectant fins i tot amb un periodista que fou empentat i sacsejat per policies antiavalots. Sense qüestionar en cap moment l’acció dels policies contra un periodista de la seva cadena.

Agredeixen un periodista d'Antena 3 a la manifestació dels policies espanyols. pic.twitter.com/c1jyIw0Hc0

— Miquel Strubell i Prats (@miquelstrubell) March 4, 2020

El tractament en general ha oscil·lat entre l’ocultació de la persecució de Borràs i la justificació de la protesta. Això malgrat la presència entre els manifestants del portaveu de Jusapol, Alejandro León, que l’any passat apareixia en un vídeo exhibint una navalla i dient que assassinaria molts menors immigrats. En un vídeo de la manifestació d’ahir, va acompanyat d’un individu emmascarat que diu ‘Tindreu guerra’ repetidament.

Este policía neonazi se llama Alejandro León. Dijo que asesinaría a menores migrantes cuando le regalaron una navaja. Fue sancionado con solo 20 días de suspensión. Es uno de los organizadores de la manifestación de Jusapol: "Vais a tener guerra. Esto solo acaba de empezar". pic.twitter.com/LNeLhCqK3w

— Fonsi Loaiza (@FonsiLoaiza) March 3, 2020

Durant el judici al Tribunal Suprem contra els presos polítics i a l’Audiència espanyola contra el major Trapero i l’ex-cúpula dels Mossos, les acusacions insistien a remarcar la suposada passivitat dels agents de la policia catalana amb els manifestants que es van aplegar el 20-S davant de la seu d’Economia de la Generalitat o els votants que van anar als col·legis l’1-O. I molts testimonis que portaven al judici al Suprem, que eren precisament policies i guàrdies civils, els acusaven de violents.

Un dels arguments per a justificar l’acusació de rebel·lió contra Trapero i l’ex-cúpula dels Mossos és que hi va haver passivitat amb els manifestants del 20-S, que quan encara eren uns centenars havien d’haver actuat amb contundència contra ells o bé haver fet un cordó per impedir que s’atansessin a l’entrada del Departament d’Economia.

Heus ací un vídeo que recull imatges de la manifestació d’ahir amb unes actituds molt més violentes, i amb desenes d’agents antiavalots que no feien res per aturar-los.

Fiscalia, aquí teniu un recull del bo i millor del que van fer al Congrés els vostres amiguets. pic.twitter.com/grlA4TlqVE

— Miquel Strubell i Prats (@miquelstrubell) March 4, 2020

Una diferència evident amb la manera com van reaccionar els policies espanyols quan uns altres manifestants, fa anys, també volien arribar fins davant el congrés, per a protestar contra la degradació del sistema polític i la creixent desigualtat social. Era el 2012, amb la convocatòria ‘Envolta el congrés’, dels impulsors del 15-M:

Això ha fet que la gastronomia quaresmal hagi esdevingut un subgènere de la cuina que aplega un bon reguitzell de receptes amb predomini del peix –sobretot el bacallà– i les hortalisses de temporada com ara col, bledes, carxofes… Com que la tradició dictava que només es podia fer un àpat al dia, les menges d’aquesta època solen ser molt calòriques i per això sovint es completen amb llegums i fruita seca. Però, tot i que amb la secularització de la societat ara ja gairebé ningú no fa magre, entre Carnaval i Setmana Santa encara es menja molt bacallà i els forns i pastisseries s’omplen de bunyols.

Però per què el plat estrella de la Quaresma és el bacallà i no cap altre peix? Perquè antigament, si es vivia lluny del mar, era molt complicat de mantenir el peix fresc i en condicions òptimes. Per això el bacallà, que ve de la mar del Nord i que es conserva en salaó, ha estat tradicionalment un dels peixos més segurs de consumir. Això l’ha convertit en un producte molt arrelat a la nostra cuina i, gràcies a la Quaresma, també s’ha tornat molt versàtil. El receptari tradicional aplega, doncs, desenes de receptes en què el bacallà és el plat principal i gairebé sempre les lliga amb el període quaresmal.

Algunes de les més populars són el bacallà amb samfaina, a la llauna, a la mussolina d’all, amb pebrot i tomàquet, a la catalana, que es fa amb fruita seca… Però el bacallà també es pot menjar amb arròs a la cassola, confitat amb patates o acompanyant cigrons i espinacs, un plat molt hivernal. Una altra variant força estesa són els bunyols i les croquetes, la brandada i el bacallà esqueixat. Perquè del bacallà, tal com també passa amb el porc, se n’aprofita tot: es pot menjar la tripa, que generalment es fa guisada o estofada, i les cocotxes, que són unes glàndules de teixit muscular que es poden menjar amb salsa, arrebossades o fregides.

La policia espanyola va decomissar aquella documentació dels mossos i, des de la direcció, van anar filtrant amb comptagotes alguns dels suposats documents a diversos mitjans de comunicació. Això va servir per a farcir la branca mediàtica de l’ofensiva contra la direcció dels Mossos d’Esquadra que encapçalava Trapero. La policia feia una tria dels documents, l’enviava a Lamela i l’anava filtrant. D’aquesta manera, es van anar publicant notícies falses i difamatòries contra el cos de la policia catalana.

Per exemple, va servir per a construir aquest article publicat a El Confidencial: ‘El govern va captar mossos com a espies en un pis franc després d’haver-ne recollit dades personals’. Una notícia que avui encara no ha estat rectificada per més que es va demostrar que era falsa.

Però no tan sols això. Hi ha molts titulars de mitjans que van fer servir les filtracions interessades de la policia espanyola per atacar els Mossos. Com la notícia que el 21 de gener de l’any passat va publicar El Periódico: ‘Els Mossos van intentar destruir l’alerta dels EUA sobre la Rambla‘, signada pel director del diari, Enric Hernández. Ja aleshores, VilaWeb va demostrar que el document de què parlava El Periódico no era pas autèntic.

Un altre diari, El País, deia: ‘Els papers que els Mossos volien cremar compliquen el futur de Trapero i Sànchez‘. La notícia deia coses com ara que ‘els documents que els Mossos pretenien cremar contenien informació altament comprometedora per al cos’ i agreujaven ‘la situació judicial del seu anterior cap, Josep Lluís Trapero, i dels dirigents de les entitats sobiranistes ANC i Òmnium, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart’. I afegia: ‘Els papers reforcen els indicis que ja hi havia de la col·laboració de la policia de la Generalitat amb l’independentisme i fan sortir a la llum una suposada trama d’espionatge.’ Un any després, sobre aquesta qüestió, el jutge diu: ‘Tota la informació s’ha obtingut amb mitjans legals, no hi ha cap intromissió en cap fitxer secret, no s’ha intervingut cap telèfon, no s’ha interceptat cap correspondència ni s’ha entrat a cap domicili.’

Més titulars. Aquest de La Razón, basant-se en una filtració feta a l’agència Efe: ‘Els Mossos van intentar cremar arxius sobre seguiments a dirigents del PP‘.

En la mateixa línia, El Mundo publicava que ‘els mossos que escortaven dirigents del PP i Ciutadans els espiaven per a la Generalitat.‘

També El Mundo: ‘Els Mossos pretenien destruir proves de l’1-O que els incriminaven’. Aquest diari citava una font de la policia que deia que hi havia ‘material molt sensible i clau’, i que es podien ‘apuntar comportaments delictius amb noms i cognoms tant de comandaments com d’agents dels Mossos’. I l’article concloïa que els documents corroboraven ‘que hi va haver seguiments sense autorització judicial, cobertura de vigilàncies i fins i tot dades sobre intervencions telefòniques que estarien sota sospita’. Tot això, totes aquestes afirmacions, avui les ha desmentides el jutge que va assumir la querella que van presentar contra els Mossos una quinzena dels suposats afectats, entre els quals personalitats destacades vinculades a Ciutadans i a entitats unionistes.

D’aquelles caixes de documentació, suposadament, en va sortir de tot a la premsa espanyola. A Ok Diario van titular: ‘Els Mossos van intentar destruir a la incineradora dues caixes amb documents sobre la casa reial‘.

A l’agència Europa Press, hi van filtrar una altra intoxicació: ‘Els papers dels Mossos d’Esquadra revelen que fins i tot van captar informació al Marroc en un casament d’un amic de Mohamed VI‘.

Els Mossos van portar les caixes de documentació interna a incinerar, tal com mana el protocol. Però la policia espanyola les va intervenir, les va analitzar, les va fer arribar a la jutgessa Lamela perquè bastís una instrucció acusatòria contra Trapero i la cúpula dels Mossos, i a la premsa espanyola perquè difamés. I aquella documentació interna es va acabar fent pública de manera parcial, manipulada i interessada. La pregunta ara és a qui s’hauria de denunciar per haver fet públic i filtrat tot això. De moment, el jutge del 22 no hi ha volgut entrar. I els titulars de la notícia de l’arxivament de la denúncia contra els Mossos no ocupen pas el mateix espai en tots aquests diaris que van ocupar els titulars acusatoris que hem repassat ací.

Guerra, muertos, sangre… Esto es Antonio García Ferreras y La Sexta. La cloaca del periodismo sensacionalista y tremendista. Sin la manipulación diaria de Ferreras, Griso y Ana Rosa es imposible entender la degradación intelectual de España para frenar el independentismo. pic.twitter.com/G385PlXqpe

— Kasper Juul (@KasperJuuI) December 10, 2018

Aquest és el dibuix que es fa de la situació política i social a Catalunya i de la posició del govern català en una de les principals cadenes de televisió de l’estat espanyol. D’ençà que el president Quim Torra va parlar de la via eslovena cap a la independència com un referent, pràcticament tots els mitjans espanyols i els mitjans catalans que subscriuen el discurs oficialista de Madrid contra l’independentisme han recuperat el concepte de la violència. Una violència que l’independentisme sempre ha evitat, i que precisament ha rebut de mans dels milers de policies espanyols que van reprimir a cops de porra els votants de l’1-O.

El concepte de la violència que apareix als mitjans de comunicació per a referir-se al procés d’independència de Catalunya torna a prendre força, amb el pretext de l’esment a la via eslovena, tot i que fins i tot els protagonistes de la independència d’Eslovènia han recordat que va ser pacífica i democràtica, i que la violència que hi hagué fou producte de l’atac de què van ser víctimes per part de l’exèrcit iugoslau. La violència aplicada a Catalunya, dèiem, torna a la primera línia, a portada. I això passa poques setmanes abans del judici contra els presos polítics per l’1-O, en què precisament la violència és l’element més determinant; la violència que la fiscalia, l’advocacia de l’estat, el jutge Pablo Llarena, els principals partits espanyols i els grans mitjans de Madrid han repetit manta vegada que hi va haver durant la tardor del 2017 al Principat; la violència que ni la justícia alemanya, ni la belga, ni l’escocesa ni la suïssa no han vist enlloc.

El concepte de la violència torna a ser portada aprofitant les paraules de Torra sobre Eslovènia i també les accions de protesta del CDR aquest cap de setmana passat, quan van tallar unes quantes hores l’autopista AP-7 i van alçar les barreres d’alguns peatges. Seguint el to i l’alarmisme de Ferreras a La Sexta, El País ha descrit aquestes accions com una prova d’una violència de l’independentisme intolerable. Ho ha dit en un editorial titulat ‘La farsa i el foc‘, escrit amb un to agressiu i amenaçador que recorda l’etapa (recent) del diari, prèvia a l’arribada de Sánchez a la Moncloa i a la de Soledad Gallego Díaz a la direcció d’El País. Vegeu-ho en fragments de l’article com aquest: ‘Totes dues intervencions [de Quim Torra i de Toni Comín a Brussel·les després d’haver-se referit a la via eslovena] van tenir lloc el mateix dia que les esquadres d’obediència paramilitar de l’independentisme tallaven la principal via d’accés a Catalunya, amb la passivitat dels Mossos ordenada pel comandament polític.’

Ni Ciutadans no havia anat tan lluny a l’hora de definir els CDR, anomenats repetidament ‘escamots separatistes’. El País, pel fet d’haver tallat carreteres i haver obert peatges una tarda de tornada de pont, els qualifica ‘d’esquadres d’obediència paramilitar’. L’editorial aprofundeix la interpretació tergiversada de la referència a la via eslovena que va fer el president Torra. ‘Reconeixen que un culte a la nació com el que ells propugnen és inseparable de la banalització de l’enfrontament civil […]. La farsa amb què les forces independentistes intenten convèncer-se a si mateixes que la seva causa és democràtica ha revelat aquests últims dies el foc del qual s’alimenta.’ Els partits i entitats independentistes són anomenats ‘partits i organitzacions ultranacionalistes catalanes’, equiparant-los de ple amb l’extrema dreta de Vox: ‘Es fa palesa la seva satisfacció, la seva necessitat de trobar-se cara a cara amb els qui són exactament el seu simètric, per tal de justificar l’espiral sectària que pretenen desencadenar.’

Com hem comprovat en fases anteriors de la repressió contra l’independentisme, aquesta gestació d’un discurs i d’una visió molt determinada de la realitat catalana per part de mitjans de comunicació espanyols amb una gran capacitat de penetració en l’opinió pública va acompanyada d’un discurs polític, i ambdós es retroalimenten. I aquí hi participen tots: PP, Ciutadans, PSOE, Vox, El País, La Sexta, Antena 3, La Vanguardia… Les declaracions de la portaveu del comitè electoral del PSOE, Esther Peña, que ahir llançava la primera amenaça d’aplicació del 155, en són una mostra. ‘Això ha arribat a un punt irrespirable’, deia referint-se a la situació política i social a Catalunya.

Cataluña: un fin de semana para olvidar y un Gobierno de España que actúa.https://t.co/nXCGhxtNzU pic.twitter.com/2TfvNJs2HQ

— Esther Peña Camarero (@estherpcamarero) December 10, 2018

El secretari general de Ciutadans, José Manuel Villegas, era més explícit. ‘El senyor Torra va fer una crida a la violència, perquè els seus cadells “collessin” als carrers, i ara veiem el senyor Torra posant damunt la taula la via eslovena, que és la via dels morts, la via de la màxima violència, la via que causa morts als carrers.’

El señor Torra se está saltando todos lo límites en Cataluña. Proponer la vía de la violencia y de los muertos es preocupante, pero el gobierno de Sánchez decide mirar hacia otro lado para mantenerse en La Moncloa. El 155 nunca debió ser levantado. pic.twitter.com/gAQ7OxQJDs

— José Manuel Villegas (@CiudadanoVille) December 10, 2018

El discurs de Villegas és gairebé calcat al de Farreras a La Sexta. A ‘Al rojo vivo’ insistia dimarts a reproduir imatges de carros de combat i morts per a parlar de la política catalana, i en una entrevista al coordinador general d’Esquerra Unida, Alberto Garzón, començava demanant-li si estava preocupat per aquestes últimes declaracions de Torra. Com si el president hagués anunciat una insurrecció armada. ‘Doncs sí, profundament preocupat, perquè a més de ser una bestiesa, destaca les contradiccions d’un moviment independentista que no tenia res a fer des de bon començament, però que va alimentar una retòrica excessiva.’ I mentre es diu això, a la pantalla es veuen imatges d’un tanc en flames. Ni tan sols Garzón, en aquesta entrevista, no gosa descartar categòricament i rotunda l’aplicació del 155 per la qual li demana l’entrevistador. ‘Nosaltres pensem que s’han d’obrir vies polítiques. Admeto que és difícil.’

Qui va un pas més enllà, provant de marcar el ritme al govern espanyol, és El Mundo. Reprodueix un esquema que vam veure que tant aquest diari com El Español i l’ABC van aplicar amb Mariano Rajoy, quan pràcticament ja havia descartat de fer efectiu el 155 a Catalunya, l’estiu de l’any passat. Ara El Mundo diu això en l’editorial: ‘Si el govern [espanyol] admet que Torra ha obert una via “sagnant”, no pot limitar-se a comentar els seus moviments, sinó que té l’obligació institucional i inexcusable de recórrer als instruments legals que tingui a l’abast per a garantir el marc de drets i de llibertats vigent.’ I continua: ‘La manera més eficaç de defensar l’estat de dret de tots els espanyols, inclosos els ciutadans de Catalunya, és aplicar l’article 155. I fer-ho sense complexos, amb un plantejament de llarg recorregut que inclogui la intervenció en el sistema educatiu i en els mitjans de comunicació de titularitat pública. Alarma la temeritat amb què el secessionisme flirteja amb la violència, però encara inquieta més que el govern de la nació no hi oposi la resistència adequada.’

Aquest editorial d’El Mundo és més revelador, perquè exposa clarament una part del propòsit de la construcció d’aquesta imatge mediàtica d’una Catalunya ‘sense llei’, ‘amb violència’ i amb un president de la Generalitat de qui diuen que vol morts als carrers i que corri la sang: l’anul·lació de l’autogovern, la supressió de competències, l’augment de la repressió. Per a l’opinió pública espanyola serà més fàcil d’acceptar, pair i justificar un altre 155 a Catalunya, l’enviament d’antiavalots violents de la policia a Catalunya, més detencions i més empresonaments, més repressió, en definitiva, si els destinataris són uns ‘ultranacionalistes’, uns ‘paramilitars’, uns ‘cadells de la kale borroka’, o gent disposada ‘a posar morts al carrer’. La darrera vegada que les accions dels CDR van ser criminalitzades per terra, mar i aire i equiparades a la violència dels anys més durs del País Basc fou la Setmana Santa passada, quan Tamara Carrasco fou detinguda i Adrià Carrasco va haver d’anar-se’n a l’exili.

L’article en què presenta les dades del sondatge diu: ‘En el precedent més pròxim del Gesop, de l’abril passat, el suport a un referèndum arribava a un 78,7% tot i que en aquell cas no es presentava la disjuntiva entre consulta secessionista o autonomista.’ Efectivament, no és igual demanar si estàs a favor d’un referèndum d’autodeterminació, en què la resposta és sí o no (o no ho vull respondre), que si ofereixes diverses opcions, diverses respostes possibles a una pregunta més genèrica. I això fa aquest sondatge d’El Periódico, que s’ha preparat per a dividir la resposta sobre el referèndum i tenir en safata unes dades que permetin de fer un titular, bastir l’argumentari d’un article i projectar una idea interessada sobre què vol la societat catalana. No és la primera vegada que es fa. La qüestió és tan simple com demanar als enquestats que trien l’opció d’un referèndum sobre l’autogovern si s’oposen a un referèndum sobre la independència. Això, El Periódico no ho fa. El CEO sí que ho feia en el darrer baròmetre, de l’estiu passat.

Amb una mostra més del doble de gran i amb les preguntes fetes en persona i no per telèfon, el Centre d’Estudis d’Opinió demanava als enquestats si estaven d’acord amb l’afirmació que Catalunya no tenia dret de fer un referèndum d’autodeterminació. Vegeu els percentatges de resposta:

Molt d’acord: 10,8%
D’acord: 8,3%
Ni d’acord ni en desacord: 7,6%
En desacord: 25,1%
Molt en desacord: 43,3%

Si el referèndum torna a la taula del debat polític, El Periódico el combat. Ha estat la posició del diari des de la campanya contra la consulta a Barcelona del 10 d’abril de 2011, amb el titular de l’editorial en portada: ‘Així, no’.

Fins a la campanya per a mirar d’aturar el referèndum del primer d’octubre:

No feia ni una hora que una furgoneta havia atropellat desenes de persones a la Rambla quan, encara enmig del pànic i de la confusió, El Periódico publicava una ‘exclusiva’ amb aquest titular: ‘La CIA va avisar fa dos mesos als Mossos d’Esquadra del risc d’atemptat a la Rambla de Barcelona.’ Tot un cop contra el cos de policia que des del primer moment de l’atemptat en va assumir la investigació i la cerca dels autors.

EXCLUSIVA de @ELPERIODICO: La CIA avanzó hace dos meses a los Mossos que la Rambla era objetivo del yihadismo. https://t.co/vmFsBRwDxV

— Enric Hernàndez (@Enric_Hernandez) August 17, 2017

Un temps després, es va demostrar que si hi havia hagut cap avís, havia estat adreçat als cossos de policia espanyols, i els documents que el diari va difondre posteriorment per mirar de justificar aquella informació van ser desacreditats pels experts.

L’actuació dels Mossos les hores posteriors –van aturar l’atemptat de Cambrils, van detenir presumptes membres de la cèl·lula, van establir la connexió entre ells en poc temps i van fer una gestió mesurada de la informació que difonien a la xarxa– va fer que no hi hagués dubtes sobre la professionalitat del cos. No solament això, sinó que també van rebre elogis, com els que recollia el diari The Washington Post, amb una veu experta que contradeia El Periódico. El director del Centre Internacional per a l’Estudi de la Radicalització i la Violència Política de Londres, Peter Neumann, declarava: ‘Jo no diria que les autoritats catalanes hagin fracassat a gran escala. De fet, s’han preparat de manera sistemàtica per a prevenir atacs aquests darrers anys.’ I posava l’exemple de la manera com van evitar el 2008 ‘un gran atac contra la xarxa de transport públic’.

El País i El Mundo ataquen menys de dotze hores després
La notícia d’El Periódico va sobtar, pel moment en què es publicava i contra qui anava adreçada. Però aquelles primeres hores després de l’atemptat eren les autoritats catalanes qui informaven i donaven explicacions de la situació de crisi, amb un ús extraordinari de les xarxes socials. Silenci del govern espanyol; Rajoy va trigar set hores a comparèixer, sense admetre preguntes i deixant de banda els Mossos en la reunió a la delegació de Barcelona. Malgrat això, l’endemà mateix de l’atemptat, els dos principals diaris de Madrid, El País i El Mundo, atacaven en sengles editorials el govern català i els polítics catalans per l’independentisme. I ho feien arran de l’atemptat. Rajoy era aplaudit.

Vegem-ho. El País deia: ‘Celebrem que Rajoy hagi decidit d’encapçalar, juntament amb la delegació a Catalunya, la supervisió de les operacions de resposta a l’atac.’ I afegia: ‘Lamentablement, el brutal atemptat terrorista que ha viscut Barcelona coincideix amb un moment de màxima confusió política a Catalunya. Un atac com aquest ha de ser un toc d’atenció que retorni a la realitat les forces polítiques catalanes, les quals –govern, parlament o moviments per la independència– han fet de la quimera secessionista l’única activitat de l’agenda política aquests últims anys. És l’hora d’acabar les absurditats democràtiques, la violació flagrant de les lleis, els jocs d’enganys, els tactismes i els oportunismes polítics.’

Bassets i la ‘turismofòbia’
Aquell mateix dia, el director adjunt d’El País Catalunya, Lluís Bassets, publicava aquest article en què alertava dels perjudicis d’un dels debats principals dels procés d’independència, que és el del paper dels Mossos. Concretament, deia que el debat sobre quina autoritat havien d’obeir els Mossos d’Esquadra podia causar ‘una fissura en la seguretat de tothom’, cosa que ‘de ben segur’ voldrien ‘aprofitar els terroristes’. A més, vinculava la matança amb la campanya d’Arran contra la pressió turística. ‘Les expressions i pintades que designen els turistes com a terroristes han trobat un ressò sinistre en l’atemptat. Segur que els seus eixelebrats autors no van arribar tan lluny en la seva imaginació, com tampoc no és lícit de pensar que les ments dirigents del terror hagin atès específicament aquestes crides de connotacions criminals. Però l’efecte sagnant hi és, a pocs dies de les apel·lacions contra els estrangers. El més suau que es pot dir és que hi ha una frivolitat irresponsable i en bona part culpable en les organitzacions polítiques que han emprès aquestes campanyes d’agitació de caire xenòfob i, lògicament, també en els qui s’hi associen o requereixen els seus vots parlamentaris.’

Ofensiva contra la CUP
Només quatre dies després de l’atemptat, l’editorial d’El País es titulava ‘Frenar la CUP‘. Es basava en les declaracions del dia anterior de la diputada Mireia Boya dient que la CUP considerava la possibilitat de no assistir a la manifestació del dissabte següent convocada a Barcelona per les autoritats catalanes amb el lema ‘No tinc por’. Una polèmica, amb crítiques incloses als anticapitalistes, que es repeteixen en ocasió de la concentració de commemoració del primer any dels atemptats, amb l’assistència del rei espanyol. Aleshores, ara fa un any, El País ho considerava una falta de respecte a les víctimes i a l’editorial demanava a Junts pel Sí, a qui qualificava de ‘ostatge de l’extremisme’ de la CUP, que hi tallés ‘d’arrel’ la relació.

Aquesta ofensiva mediàtica tenia un ressò polític immediat. Per exemple, això deia l’eurodiputat del PP Carlos Iturgaiz:

Gracias a @SM_FelipeVI y gobierno de España la #manifestación de #Barcelona no olerá a basura ya que no asistirán los guarros de la #CUP pic.twitter.com/QedrTPks2m

— Carlos Iturgaiz (@carlositurgaiz) August 20, 2017

Boya ho descrivia com a operació d’estat:

És una operació d'Estat, a cara descoberta. https://t.co/0xiW2kmSgJ

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) August 20, 2017

El Mundo anava més lluny
L’atac d’El Mundo recuperava una campanya de difamació contra polítics independentistes que havia començat Jorge Fernández Díaz quan era ministre de l’Interior, quan tant ell com mitjans espanyols relacionaven directament l’independentisme i el gihadisme. El Mundo deia a l’editorial de l’endemà de l’atemptat que Catalunya era ‘l’autonomia en què la comunitat islàmica’ presentava ‘més símptomes de fonamentalisme’. Hi afegia: ‘Això hauria de fer reflexionar les autoritats catalanes sobre una política d’acollida en què a vegades els interessos electoralistes, vinculats a l’independentisme, han passat davant de la seguretat nacional.’

A l’editorial del dia 19 d’agost, encara anava més lluny: ‘Avui no podem oblidar com el nacionalisme ha anat alimentant una veritable bomba en afavorir l’arribada d’immigrants de països musulmans en detriment dels de països hispanoparlants, com a part de l’estratègia de ruptura d’Espanya. Així, s’ha contribuït a convertir Catalunya en un dels centres neuràlgics per a grups salafistes. Res d’això no explica per si sol un acte de barbàrie. Però els responsables polítics estan obligats a reflexionar i a actuar en conseqüència.’

Les paraules manipulades de Puigdemont
No solament hi va haver l’expressió d’una línia editorial antiindependentista enmig de la tragèdia dels atemptats. També hi va haver mostres de manipulació per a mirar de reforçar la tesi que barrejava el procés independentista amb els atemptats. L’exemple més clar van ser unes declaracions de Carles Puigdemont a Onda Cero, l’endemà dels atemptats, que van ser tergiversades i difoses a pràcticament a tots els mitjans de comunicació espanyols amb titulars com aquest: ‘Puigdemont: “Els atemptats no canviaran el nostre full de ruta sobre el procés”.’

Arran d’aquestes suposades declaracions, el ninotaire Peridis va publicar una vinyeta a El País que va córrer com la pólvora, però que era feta sobre una base errònia, que eren unes paraules que Puigdemont no havia pronunciat.

https://twitter.com/rcalabria/status/898831413293666308

Alguns usuaris de Twitter van alertar de la fal·làcia. Per exemple, aquest:

https://twitter.com/llimoo/status/898938450979717121

En efecte, l’entrevistador d’Onda Cero demanava a Puigdemont si l’atemptat modificava ‘d’alguna manera els plans del govern de Catalunya respecte del procés independentista’. I la resposta del president va ser aquesta: ‘És que no entenc que hi tingui absolutament res a veure. Allò que no canviarà en absolut serà la nostra política de seguretat pública. Em sembla que barrejar una cosa que ha de ser una prioritat de resposta a l’amenaça terrorista i l’atenció a les víctimes amb unes altres coses és literalment miserable.’

Més exemples de mitjans espanyols que seguien aquesta mateixa línia, només un dia i mig després de l’atemptat. El Español deia a l’editorial: ‘Les actuals circumstàncies han posat de manifest com n’és, d’absurda, la independència. No és possible en una Europa subjecta a atacs com els que acabem de sofrir a Espanya […]. Ni Brussel·les no pot consentir que Catalunya sigui un perill per al continent com a porta d’entrada del terrorisme islamista, ni Catalunya no es pot permetre d’acabar fora de la xarxa d’auxilis mutus de la Unió Europea. És a dir, més enllà de l’estat espanyol, la Unió Europea mateixa no permetrà mai aquesta escissió dins seu […]. Puigdemont i els qui amb ell donen suport a la independència haurien d’aterrar a la realitat.’

Així és com presenta avui la caiguda de Rajoy la premsa espanyola que ha anat acompanyant aquests últims temps la maniobra de la nova dreta representada en Ciutadans. L’estratègia consistia a fer caure Rajoy mitjançant unes eleccions avançades, amb la sentència del cas Gürtel de detonant; i la moció de censura que va presentar Pedro Sánchez havia de ser un pont per a arribar a aquest avançament electoral que, de moment, no ha arribat. Perquè el sí al pressupost de Rajoy del PNB no s’ha traduït en el sí a mantenir Rajoy al poder.

‘El caos tomba Rajoy’, titula La Razón, que diu que Sánchez ‘dibuixa un govern temerari’: el mateix concepte que fa servir El Mundo en el seu titular de portada: ‘Rajoy es nega a dimitir i facilita el govern temerari de Sánchez’

El titular de la portada d’El País no va tan carregat, però sí que retreu a Rajoy el fet de no haver dimitit per facilitar un avançament de les eleccions i evitar que Sánchez sigui president. ‘Rajoy refusa de dimitir per facilitar unes altres sortides de la crisi política.’

Els editorials reflecteixen també el malestar entre els partits del bloc del 155 pel desenllaç que ha tingut la moció de censura. El País i El Mundo coincideixen pràcticament en tot: critiquen Rajoy, que acusen de no haver permès de precipitar unes eleccions amb l’esperança que les guanyés Albert Rivera, catapultat pels grans mitjans espanyols i per (gairebé) totes les enquestes.

Diu El País que tant ell com Pedro Sánchez són responsables d’una situació que el diari veu preocupant. ‘Els dirigents dels dos partits que han governat la democràcia mostren que no tenen confiança en si mateixos ni en els seus votants perquè renovin el suport que temps enrere els van donar […]. Assistim, en realitat, al duel entre dos polítics sense futur; a l’últim impuls, potser, de dos dirigents de dos partits que s’agafen desesperadament l’un amb l’altre contra el vent que els arrossega.’

Allò que més espanta El País és la voluntat expressada de ‘dialogar’ (només això, sense cap concreció ni compromís) amb l’independentisme: ‘Encara preocupa més si és possible el desig expressat pel candidat de ‘bastir ponts’ i ‘dialogar’ amb les forces independentistes catalanes quan se sap que aquest diàleg –com va deixar molt clar Tardà i va ratificar després Iglesias– només pot ser sobre el com i el quan es farà una consulta sobre la independència de Catalunya.’

I El Mundo: ‘Calia apel·lar al sentit d’estat del líder del Partit Popular, el qual, si més no com a últim servei a la nació i per patriotisme –un valor tan en desús com digne dels millors servidors públics–, havia d’haver assumit que aquest temps polític ha conclòs i haver presentat la renúncia al càrrec. S’hauria desactivat així la votació amb què aquest migdia conclou la moció de censura, en què Podem i les formacions sobiranistes ja han anunciat que donaran suport a Sánchez. I estaríem en un escenari que ens conduiria aviat a unes eleccions, avui més necessàries que mai.’

En canvi, La Razón fa pinya amb Rajoy, li disculpa no haver dimitit. ‘Rajoy hauria pogut dimitir i blocar la moció, tal com es va rumorejar, però no era aquesta la qüestió. No és res més que un intent dels socis de Sánchez de dissimular la seva enorme responsabilitat de convertir en president algú que no ha guanyat cap elecció i que ha portat el PSOE al seu nivell més baix […]. Rajoy no es mereixia aquest final. I no solament per la part personal, sinó per haver d’assistir a l’escena de veure com el PSOE rebia el vot dels partits independentistes, inclosos els pro-etarres de Bildu, com tots van repetir el mateix discurs i, sobretot, com Sánchez destrossava el pacte constitucional a Catalunya per a aconseguir el suport dels partits independentistes que van protagonitzar un autèntic cop d’estat a la legalitat.’

Aquesta tensió, aquesta agror expressada per aquests diaris reflecteix la batussa que s’ha vist al congrés espanyol ahir i avui entre els partits del 155. El bloc del tripartit que va pactar la suspensió de l’autonomia de Catalunya s’ha esberlat –amb baralles entre partits–, cosa que aboca la situació política a una incertesa i inestabilitat perllongades.

D’aquesta manera ho han presentat d’entrada els diaris esmentats i ho han reproduït alguns altres, com La Vanguardia i El Periódico, i agències de notícies com ara Europa Press, que han publicat teletips dient que la investigació vinculava el suposat desviament de fons al finançament ‘del procés’; uns teletips reproduïts tant per diaris espanyols com catalans; i una versió reproduïda per diaris com l’Ara, La Vanguardia i Nació Digital.

Eren prop de les nou del matí, i faltaven poc menys de tres hores perquè es fes pública la sentència del cas Gürtel. Però en aquell moment tota l’atenció mediàtica es concentrava en els escorcolls i les detencions que es deia que hi havia en edificis i despatxos de diverses entitats, de la Diputació de Barcelona i d’organismes de la Generalitat. D’on sortia la informació? Qui ho deia, que tenia a veure amb ‘el finançament de l’1-O’ o amb el ‘finançament del procés’? Alguns mitjans espanyols, els primers a fer-ho córrer, citaven ‘fonts de la investigació’. És a dir, la policia, i, més concretament, la UDEF; la mateixa unitat de la policia espanyola d’on va sortir un informe fals contra Artur Mas en plena campanya del 2012.

Però, poc després, el TSJC ha fet públic un comunicat sobre el dispositiu, deixant clar que la investigació era secreta, que feia més d’un any que es duia a terme i que tenia a veure amb el desviament ‘d’un mínim de dos milions d’euros en subvencions irregulars en matèria de cooperació al desenvolupament des de la Diputació de Barcelona mitjançant un seguit d’entitats’. Cap paraula sobre el procés independentista.

El País mantenia el titular en què esquitxava ‘el procés’ en aquesta investigació. I parlava de deu milions d’euros defraudats. Però dins la notícia ja explicava que el TSJC no parlava en cap moment del procés, i que era la policia qui sospitava que potser sí que hi havia relació. Poc després, el titular d’El País ha canviat, però ja feia hores que havien fet córrer l’ombra de sospita i la intoxicació; primer, deixant d’afirmar i de donar per bona la vinculació i atribuint-ho a la policia, i després, deixant de fer-ne el vincle. Aquestes són les tres versions del titular:

Una cosa semblant havia passat a La Vanguardia, que també es veia obligada a rectificar una altra informació falsa que havia difós inicialment: la (no) detenció de Francesc de Dalmases, ex-director de la Fundació Catmón i actualment diputat de Junts per Catalunya:

I la vinculació amb ‘el procés’ era explicada finalment d’aquesta manera a El País: ‘Segons les primeres estimacions de la UDEF, almenys 10 milions d’euros mai no van arribar a aquests projectes solidaris, sinó que van servir per al lucre personal i, presumptament, per a finançar el procés. El TSJC atribueix a l’entramat un frau “mínim” de dos milions d’euros i no fa referència a connexions amb el procés independentista.’ I, tot seguit, diu que ‘diversos dels implicats tenen un fort compromís independentista’.

El dispositiu policíac, amb el nom d’operació Estela, respon a la investigació del jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona, per presumpta prevaricació, tràfic d’influències, malversació de cabals públics, frau en subvencions i falsedat documental. Aquesta és la informació del jutjat. El ministre de l’Interior espanyol, José Ignacio Zoido, ha comparegut davant els mitjans i ha dit: ‘Serà la policia qui determini si s’han desviat fons destinats originàriament a la cooperació internacional per a finançar el procés independentista.’

Per cert, que Pedro Sánchez ha aprofitat el moment en què es difonien les primeres informacions del dispositiu, quan era entrevistat a la Cadena Ser, per fer també el vincle entre les acusacions de desviament de fons a la cooperació amb el procés independentista. I ho feia destacant la gravetat de voler fer servir diner públic ‘d’ajudes molt necessàries a països que tenen problemes de desenvolupament a finalitats espúries com la defensa de l’independentisme’.

HI ha uns altres diaris que sí que ho han destacat en les seves portades. En el cas de La Razón, el titular es concentra en la decisió de Llarena de ‘defensar la seva euroordre’, en comptes de destacar la decisió de la justícia belga. I a El Mundo opten per destacar que ‘tornen a humiliar Espanya’.

En el seu editorial d’avui, el diari insisteix en aquesta línia, però posant en dubte no pas l’estratègia ni la professionalitat ni [la manca de] el rigor de Llarena, sinó el mecanisme de l’euroordre, bo i dient que la negativa a extradir Comín, Puig i Serret ‘afegeix descrèdit a la figura de l’euroordre, ja molt malmesa després de la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein.’

La culpa és del sistema, i de la fiscalia belga, segons El Mundo, a qui acusa d’extralimitar-se i, encara més, de ‘vorejar el desafiament a un estat membre de la Unió’. Hi ha un atac a Bèlgica, ‘als errors de seguretat’, en una referència implícita a la descoordinació en el control de gihadistes que van cometre atemptats a París o a Brussel·les mateix, com si una cosa tingués a veure amb l’altra. El to és d’alarma, perquè el diari tem que Puigdemont i els altres exiliats utilitzin el mateix criteri per a aturar els seus processos d’extradició.

La culpa és de Rajoy
L’ex-director d’El Mundo i actual director d’El Español, Pedro J. Ramírez, ha estat més contundent en el seu vídeobloc, però en aquest cas ha carregat la culpa contra el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, a qui acusa d’haver deixat sortir de l’estat espanyol els membres del govern perseguits ara per la justícia espanyola. ‘Quan Bèlgica, Alemanya, el Regne Unit i Suïssa ens giren l’esquena alhora, potser resulta que el problema és nostre. I no em refereixo al Tribunal Suprem, que ha mesurat tot els seus passos amb intel·ligència i rigor, sinó al govern [espanyol]’, diu Ramírez.

A El Español també tenen por del que anomenen ‘efecte contagi’. Diuen que la fiscalia espanyola es planteja de demanar a Llarena que dicti unes noves euroordres de detenció i que n’activa una altra a Bèlgica ‘no només per a exhaurir les possibilitats legals de portar a Espanya Serret, Puig i Comín, sinó també per a evitar que Alemanya i Escòcia puguin ara esgrimir la mateixa excusa formal i declarar nuls els processos de lliurament de Puigdemont i Ponsatí.’

Però es veu que Llarena no ho veu clar, i que no sap massa què fer, segons la informació que publica avui El Confidencial. Aquest diari explica que el jutge del Suprem es planteja de ‘llançar la tovallola en la via internacional a Bèlgica i no aplicar una única solució per a continuar lluitant pel lliurament dels “ex-consellers”. Al Tribunal Suprem, afegeix el diari, ‘no veuen clar el camí per a continuar presentant batalla’, i tenen por que una nova euroordre tingui molts números de ser refusada de nou, amb el cost per a la imatge d’Espanya que significaria.

I és això que van fer amb Felipe González. Évole piulava una estona abans de començar el programa: ‘Felipe es desmarcarà avui fins i tot del discurs del seu partit: no he sentit gaires polítics del PSOE dir que preferirien que els dirigents polítics presos fossin fora de la presó o que no hi veiessin un delicte de rebel·lió.’

Unes hores abans ja havien fet córrer una declaració de González que és, sens dubte, notícia, dient que pensa que els dirigents independentistes haurien de ser fora de la presó fins que no hi hagi cap sentència ferma. L’ex-president espanyol era presentat en la campanya de màrqueting del programa durant les hores prèvies com una veu valenta, lliure i singular dins del PSOE i de la política espanyola d’aquests dies, capaç de sortir de la posició pètria, acrítica, sobre l’actuació repressiva del jutge Llarena. Però a mesura que avançava l’entrevista tot anava prenent un altre caire.

El pròleg de l’entrevista era una introducció amb imatges del parlament, del congrés espanyol, el Palau de la Generalitat, etc., amb sons i declaracions de fons de diversos episodis del procés independentista dels últims mesos. I acabava amb un frase, un títol (‘Ho capgirem?’) que contenia la tesi de l’entrevista, un missatge polític que a mesura que avançava el programa s’anava revelant i acabava aflorant plenament just al final, amb la lectura per part d’Évole del missatge que Oriol Junqueras havia escrit a González des de la presó, defensant el diàleg, i que l’ex-president espanyol acabava compartint, bo i precisant que s’havia de fer prescindint de Puigdemont, i de Jordi Sànchez, i investint un president ‘net’ per a fer ‘un govern efectiu’.

Aquest era l’eix sobre el qual es va anar movent l’entrevista al llarg d’una hora, durant la qual els matisos sobre el titular ganxo eren tan grans que gairebé en capgiraven el sentit. Perquè sí que és cert que González pensa que els polítics independentistes haurien de ser fora de la presó fins que no siguin condemnats, però no critica pas l’actuació de Llarena: en culpa Puigdemont. ‘Quan es diu que hi ha un risc de reiteració delictiva i sentim Puigdemont proposant Sànchez i endavant amb el procés, doncs sembla que el jutge té raó.’

I és aquí quan passem, de sobte, d’una cosa (l’ex-president que té el valor de dir que no els vol a la presó) a una altra (que Junqueras i ERC diguin que es desmarquen de Puigdemont i que se cenyiran a la constitució):

—Felipe González: Diuen que hi ha un risc de reiteració delictiva i sentim Puigdemont dient ‘Sànchez i endavant amb el procés’, doncs fa la impressió que digui al jutge ‘que sí, que sí, vostè té raó’.

—Jordi Évole: Però potser Junqueras no.

—F.G: Que ho digui. Que digui què s’ha de fer. El respecto, no coincideixo amb les seves idees. Que digui que el que s’ha de fer és recuperar la institucionalitat per sortir del 155. La institucionalitat és l’estatut d’autonomia en el marc de la constitució.

Junqueras és la peça clau, oposant-lo en tot moment a Puigdemont. Divideix i venceràs. Évole, sempre incisiu, amb una gran habilitat per a qüestionar i posar contra les cordes l’entrevistat, no li qüestiona que Puigdemont i Sànchez siguin apartats per abominables, o que no tinguin el dret polític de ser investits, perquè es van presentar a unes eleccions, van ser elegits diputats i poden tenir una majoria parlamentària que els voti. I en el cas de Sànchez, a més, amb una resolució de l’ONU que insta Espanya que li respectin aquest dret amb mesures cautelars.

El final de l’entrevista és més clar, en aquest sentit. González subscriu totes les paraules del missatge de Junqueras, en què fa una crida a ‘viure i conviure’ i per a ‘fer el bé i construir un futur millor per als nostres conciutadans i treballar per a millorar la nostra societat.’ Però després fa un pas més, i diu González: ‘M’agradaria convèncer-lo que ell té la responsabilitat de procurar que hi hagi govern, fins i tot en la seva situació personal, un govern efectiu a Catalunya d’acord amb l’estat i la constitució. Ara. Perquè comenci un procés clar de diàleg.’ Les condicions les posa ell.

Mentrestant, al llarg de l’hora que dura l’entrevista, González diu que els presos i exiliats van cometre sedició, que l’1-O no hi va haver tants ferits i culpa més els Mossos que no la policia espanyola i la Guàrdia Civil de la brutalitat contra els votants d’aquell dia.

González, un dels grans polítics nacionalistes espanyols, critica també el nacionalisme, perquè diu que ‘crea l’irredemptisme, una temptació supremacista, que és que el qui no pensi com jo és que no és català.’ L’independentisme català sempre s’ha volgut allunyar d’això, però Évole no li ho rebat. I això que González pren aquesta actitud mateixa que denuncia una mica més endavant en l’entrevista, quan menysprea amb somriure burleta inclòs els catalans que se senten desconnectats mentalment i emocional d’Espanya, els qui no pensen com ell. I aquí hi entra el menyspreu a tots els qui van votar Puigdemont a les eleccions imposades del 21-D.

Felipe González, el sinistre. Perquè el Felipe González, el valent no va durar ni un minut. I ni tan sols el fet que no hi vegi rebel·lió perdia valor quan quedava palès que l’entrevista s’havia enregistrat abans de la decisió impactant de la justícia alemanya tombant la rebel·lió inventada de Llarena. Quan en tres dies constates que mig Europa al·lucina amb l’acusació de rebel·lió, ja no té importància que González ho digui amb la boca petita i amb aire conspiratiu.

Perquè no s’ho esperaven. ‘Estem sols a Europa’, deia un alt càrrec del govern de Rajoy, segons El Español. ‘Ningú al govern no esperava aquest revés. Fonts de l’executiu asseguren que les conseqüències d’aquesta decisió no són només polítiques, que també […]. És com si el país tornés a l’època de la transició, quan Espanya havia de demostrar al món que després de quaranta anys de franquisme era una democràcia.’ El Confidencial hi afegia: ‘Un imprevist amb efectes demolidors per a l’estat i que ha sembrat el desconcert a la Moncloa.’ El més dramàtic, segurament, Arcadi Espada a El Mundo: ‘La decisió de l’Audiència Territorial de Slesvig-Holstein és una catàstrofe espanyola. Un 98. La confirmació de tantes guerres pàtries que guanyen els dolents.’

Perquè, com que no s’ho esperaven, la reacció ha estat de disparar contra tothom, sense demanar-se per què ni Alemanya, ni Suïssa, ni Bèlgica, ni Escòcia no comparteixen el relat obsessiu de la violència inexistent. Com si tothom estigués equivocat. Alemanya, Europa i, per descomptat, els independentistes. Piulet del director de La Razón, Francisco Marhuenda: ‘Això és un autèntic trasbals que enforteix l’independentisme. Jo crec que hi ha hagut un cop d’estat. M’agradaria saber què diria aquest tribunal si afavoríssim la independència de Baviera o de Hannover.’

Lo de hoy es un verdadero varapalo que fortalece al independentismo. Yo creo que ha habido un golpe de Estado. Me gustaría saber qué dice ese Tribunal si favoreciésemos la independencia de Baviera o Hannover #LaBrújula

— Francisco Marhuenda (@pacomarhuenda) April 5, 2018

La portada de l’ABC d’avui parla per si sola. I contrasta amb la que publicava només dos dies abans:

L’editorial d’El Mundo és molt agressiu. La culpa és d’Europa. ‘Es tracta de creure’ns o no que hi ha la Unió Europea, i que aquesta és el que diu que és: un espai d’aliances subscrites per països amics que es protegeixen dels seus vells atavismes mitjançant la confiança en el dret compartit, plasmat en figures com l’euroordre. La mateixa euroordre a la qual el jutge alemany acaba de desprestigiar, a més d’humiliar la tasca pacient i exhaustiva de les més altes magistratures espanyoles. El mal és profund, no solament per a Espanya, sinó per a les institucions comunitàries mateixes, assetjades per una onada euroescèptica que ara serà més difícil de contenir.’ I encara més: ‘Si aquesta és la confiança que els europeus hem de tenir en la solidaritat continental per a repel·lir cops d’estat interns, aleshores la UE és un projecte fallit.’

I l’extrem, com sempre, el trobem en Federico Jiménez Losantos. Cada dia, des de la seva tribuna a Es Radio, profereix insults, amenaces i desqualificacions de tota mena. Amb impunitat. I avui ho ha fet amb un discurs d’odi contra els alemanys, suggerint fins i tot de cometre atemptats a Baviera. Ha anat tan lluny que la policia de Munic ha dit, al seu compte oficial de Twitter, que en prenia nota.

L’obsessió per fer-ho pagar al preu que calgui
A part de la ràbia, hi ha la incomprensió i la inexistència d’una visió crítica que permeti d’anar a l’arrel del problema, a la revisió d’un relat creat per a perseguir, castigar i escarmentar. Això no hi és. Als polítics més agressius contra l’independentisme, generalment de Ciutadans i el PP, els ha costat de reaccionar. Albert Rivera venia d’haver piulat: ‘Un país federal com Alemanya tracta igual o amb més duresa penal la rebel·lió / alta traïció que l’Espanya autonòmica. Destruir una democràcia europea es paga car.’ I ha acabat reaccionant tard, i per posar en qüestió la validesa de les euroordres. Arrimadas no piula des d’abans de la decisió d’alliberar Puigdemont, i Xavier Garcia Albiol ha acabat reconeixent que havia ‘estat un cop dur.’

A això s’han aferrat a Madrid. Des de dins del Tribunal Suprem espanyol han fet córrer als mitjans que Pablo Llarena estudiava la possibilitat de presentar un recurs al Tribunal de Justícia de la Unió Europea contra la decisió de la justícia alemanya sobre Puigdemont. La fiscalia espanyola també ha dit en un comunicat que ho estudiava. I mentre no prenen la decisió, el govern alemany ha deixat clar que no són pas partidaris de reformar el mètode de les euroordres per a facilitar les extradicions. Tot plegat, una maniobra per a contenir el cop, per a netejar la imatge tacada de la justícia espanyola. ‘Llarena contraataca’, titulaven a El Español. És un exemple més que la culpa no serà mai seva, que no hi ha res mal fet.

Hi ha, en canvi, l’obsessió perquè Puigdemont ho pagui, que no en surti indemne. I des de les primeres hores després de la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein, la premsa espanyola ha començat a especular sobre la manera com podrien salvar aquest desastre. ‘La causa que segueix el Tribunal Suprem contra Puigdemont continua plenament vigent i no ha estat invalidada’, deia El País en l’editorial d’avui.

Aquest mateix diari publica un article signat per un dels seus periodistes de l’equip d’investigació en què especulen com s’ho pot fer el Suprem per mirar d’imposar el càstig més alt possible a Puigdemont. Tot l’article es basa en una premissa no confirmada, que és el fet que el tribunal alemany accepti l’extradició per malversació. Donant això per fet, El País fa números, perquè troba que seria molt estrany que el president acabés tenint una condemna i els seus consellers una altra de força més alta. Per això, diuen, podrien canviar l’acusació de rebel·lió dels empresonats per la de sedició, que tindria unes condemnes en anys de presó semblants a la de Puigdemont per malversació. Tota aquesta especulació es fa també donant per descomptat que hi haurà condemna.

Aquest és el cor del problema i de la desolació, indignació, sorpresa i incredulitat a Madrid per la decisió de la justícia alemanya; el de comprovar que un tribunal pot actuar de manera independent en aquest cas. A Espanya, els partits, el govern, la fiscalia, els tribunals, els mitjans de comunicació van alhora i la condemna és previsible; els editorials, les portades, les declaracions públiques i les interlocutòries de processament són condemnes anticipades. A Alemanya, la fiscalia fa el seu paper, assumeix la petició de la justícia espanyola per a l’extradició i demana que es tramiti; però resulta que el tribunal no ho veu per rebel·lió i deixa anar Puigdemont. Independència judicial, separació de poders. Però això, que hauria de ser normal, fa trontollar tot el sistema de poder espanyol. I el paisatge és devastador i ple de fúria.

Felipe VI ha vingut a Catalunya per primera vegada després del referèndum d’autodeterminació i d’haver avalat la repressió: les agressions de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, l’existència de presos polítics, la persecució política, les causes generals contra ciutadans que no poden ni alçar la veu ni criticar els cossos policíacs que els van agredir… El cap d’estat del cop d’estat contra les institucions catalanes, el padrí del 155. I no es pot ni opinar sobre una posició com aquesta, ni encara menys criticar-la. Ho va fer Roger Torrent, ho ha fet Ada Colau i els milers de catalans que es van manifestar a la rodalia del Palau de la Música i que van sortir als balcons a repicar atuells. Però tots són presentats com a culpables, com els qui amenacen la prosperitat que porta el Mobile.

Ho fa La Vanguardia, en l’editorial d’avui: ‘Cal situar les accions polítiques i les protestes en cada context adequat, de manera que no perjudiquin els interessos generals del país.’ I alliçona els ciutadans que van sortir a protestar: ‘Això correspon a les autoritats en primer lloc i després també al conjunt dels ciutadans.’ Afegeix: ‘Cal esperar que el citat incident amb el rei, a més de les protestes ciutadanes, no tinguin conseqüències que vagin més enllà del simple simbolisme polític que han pretès […]. No ajuden gens les manifestacions ni les altres accions que es puguin dur a terme per utilitzar el MWC com a instrument per a internacionalitzar més els problemes polítics de Catalunya.’

En què es basa aquest missatge d’alarma i acusador adreçat a tots aquells qui volen aprofitar el MWC per internacionalitzar el missatge de condemna de la repressió espanyola contra l’independentisme? La resposta es podria intuir en aquesta notícia de l’edició d’avui, amb un subtítol prou contundent: ‘Els gests polítics inquieten els organitzadors perquè alteren l’estabilitat reclamada per Colau.’

Però si llegim la notícia, veiem que en primer lloc destaquen les declaracions de Carlos Grau, CEO del Mobile World Capital, dient: ‘No ens afecta la polèmica.’ Més clar, l’aigua. I la notícia diu tot seguit: ‘Els gests polítics arriben als organitzadors, que en prenen nota.’ Bé, qui ho diu això? El diari recull el punt de vista de John Hoffman, conseller delegat del GSMA, de qui diu que ‘cerca la perfecció’. Però tot seguit afegeix: ‘Encara que tothom li pregunti per la inestabilitat política, a ell li preocupa més una vaga de metro com la que el va portar a deixar les autoritats plantades en la inauguració oficial de fa dos anys.’ Encara més: ‘Si la picabaralla política no afecta el desenvolupament del congrés, la inquietud no creixerà, apunten fonts pròximes als dirigents del GSMA.’ I insisteixen que ‘una hipotètica repercussió en la quotidianitat de la fira’, com ara una vaga, ‘sí que posaria en perill el contracte que reté el congrés a Barcelona fins el 2023’.

Perquè és això que han insistit a dir públicament els responsables del Mobile: que tenen el compromís, si més no, fins al 2023 de fer el congrés a la ciutat. No hi ha motiu per a l’alarma, però vegeu les portades de la premsa espanyola avui:

Aquest missatge alarmista és multiplicat pels principals diaris de Madrid, amb titulars molt semblants que diuen que el MWC perilla per culpa de l’independentisme i que encara sort de Felipe VI que el pot salvar. En són exemples els titulars d’El País (‘El boicot al rei amenaça el futur del Mobile a Barcelona’), d’El Mundo (‘La plantada secessionista al rei amenaça el Mobile a Barcelona’), i el de La Razón (‘El Mobile, al govern [espanyol]: ‘De bromes, les justes’).

Si ens fixem en aquest últim titular, sembla que el diari dirigit per Francisco Marhuenda sí que ha aconseguit algú de l’organització del Mobile que ha manifestat d’una manera clara i contundent el malestar per les manifestacions i les crítiques a Felipe VI. Diuen que ‘des de l’organització tot l’any que adverteixen el govern [espanyol] que necessiten un marc d’estabilitat política i econòmica, deixant veure, alhora, la seva preocupació pel procés independentista’. Però no s’indentifica qui ho diu, tot i que en el titular es faci servir una declaració textual tan singular i contundent com aquesta.

Més aviat el text de la notícia fa pensar que no és que el diari tingui una font directa del MWC que els digui això, sinó que és la Moncloa qui diu al diari que els han dit això. Perquè la notícia es fonamenta en el comunicat que va fer córrer ahir el govern espanyol, mentre a Barcelona s’estenien les protestes contra Felipe VI i era a punt de començar l’acte inaugural al Palau de la Música, difonent el discurs amb què avui han obert a tota portada aquests diaris: ‘Les plantades i la falta de respecte fan perillar que Barcelona pugui continuar acollint en el futur un esdeveniment global de tanta importància.’ Això ho deia el govern espanyol, no pas el Mobile. Però el subjecte en tots els diaris espanyols és l’organització del congrés.

La manipulació de les protestes
Les concentracions contra Felipe VI d’ahir van ser molt nombroses i van arribar a aplegar milers de manifestants durant hores i repartits en diversos punts a la rodalia del Palau de la Música i de la Via Laietana, que fou blindada i tallada al trànsit. Al començament de les concentracions hi va haver alguns punts de tensió amb un grup de manifestants monàrquics molt minoritari, que va ser arraconat pel gruix de manifestants republicans. Aquests grup va tenir un comportament provocador i a voltes agressiu.

Però, malgrat l’evident diferència de to i de magnitud de les respectives manifestacions, ambdues van ser presentades en un pla equivalent. Els uns i els altres. ‘Els partidaris de Tabàrnia i els partidaris del CDR s’han encarat’, deien ahir a Catalunya Informació. Encara ho feia d’una manera més marcada La Vanguardia en aquesta notícia, titulada: ‘El centre de Barcelona, dividit entre concentracions independentistes i les favorables al rei‘. Com si la mobilització dels uns i dels altres fos equivalent.

I un cas encara més extrem: Noticias Cuatro presentava sobreimprès a la pantalla el següent titular en una connexió en directe ahir al vespre: ‘Cassolades i concentracions de suport al rei.’ Aquest titular amagava el fet que les concentracions eren contra el rei i no a favor; i d’una altra banda introduïa l’equívoc sobre els repics d’atuells, ensordidors i multitudinaris a tots els barris de Barcelona, fent pensar a qui es mirés aquestes notícies que també eren favorables al rei espanyol.

https://twitter.com/_ju1_/status/967868774182477824

Si la realitat és tossuda, tant se val. Expliquem-la tal com ens agradaria que fos.

La premsa espanyola accentua un fet inqüestionable: la divisió entre formacions republicanes, i l’aprofundeix i prova de treure’n tot el suc. Fins que l’enterrament del president legítim –i que té més suport al parlament elegit en les eleccions imposades del 21-D– sigui definitiu. L’estratègia mediàtica, que ara mateix és la mateixa de la Moncloa, consisteix a pressionar al màxim ERC perquè es desdigui, perquè renunciï a proposar Carles Puigdemont a la investidura. És la part del discurs d’ahir de Torrent que no els agrada: la fermesa en la defensa de Puigdemont com a president legítim; aplaudeixen, en general, el gest, però deploren les paraules. Aquest és el propòsit, i així l’han expressat avui els diaris.

El País publica que ‘l’anunci de Torrent va ser rebut amb alleujament per l’executiu’, que interpreta l’ajornament com una mostra de respecte a la legalitat. Diu que el govern espanyol i el PSOE ‘confien que ERC proposi un altre candidat’, alternatiu a Carles Puigdemont, ‘malgrat les pressions que vindran de l’entorn de Puigdemont i del carrer’. I diu: ‘Ningú no dubta ara en el govern [espanyol] que la presentació del recurs al Tribunal Constitucional va ser un encert. S’ha guanyat temps perquè els partits independentistes calibrin les conseqüències penals de mantenir la defensa de l’ex-president.’

El diari cita fonts de la Moncloa, segons les quals ‘l’esperança és que l’enfrontament que ahir va aflorar es mantingui i que es tradueixi en la proposta d’un nou candidat sense comptes pendents amb la justícia’.

El mateix diari en l’editorial assenyala una contradicció de Torrent: ‘Si tan segur està el dirigent republicà que l’únic candidat possible és l’ex-president, mantenir el ple hauria estat un acte de coratge. De la mateixa manera, no s’entén la seva crítica ferotge al Tribunal Constitucional per, tot seguit, recórrer-hi per a dirimir les diferències.’ Dit això, en la línia (novament) de la voluntat del govern espanyol, demana que ‘es consensuï una candidatura viable per a presidir la Generalitat.’

El Mundo titula: ‘Puigdemont i el procés queden en via morta: sense calendari i amb divisió en tots els fronts‘. En l’editorial, ‘I la llei va prevaler‘, el diari veu la decisió de Torrent com un acatament de la llei. ‘Per primera vegada des de l’adopció de la via unilateral, els dirigents separatistes van experimentar un rampell de realisme que els va aconsellar d’aturar-se abans d’estavellar-se, i no després.’ I s’encarrega de recordar que l’acatament no és pas ‘perquè l’hagin convençut les bondats de l’estat de dret’, sinó per la por de la presó. ‘Per a camuflar la claudicació es va elegir la fórmula de l’ajornament.’

L’ABC, en l’editorial, es declara més pessimista que no els altres diaris sobre la implicació de la decisió de Torrent, però coincideix en l’enfocament: ‘Si ERC sap que Puigdemont no serà president de la Generalitat, hauria de tenir el valor de pactar amb JxCat una altra alternativa sense menysprear durant més temps els catalans i les institucions.’

La descripció dels fets que fa el diari és la següent: ‘ERC va dir prou […]. El president del parlament desestimava en realitat l’anomenada “via Forcadell”, és a dir, s’ajustava a les mesures cautelars establertes pel Tribunal Constitucional i desencadenava una autèntica “guerra civil” dins del moviment independentista.’

A El Confidencial, el periodista Juan Tapia diu en aquest article que ‘l’independentisme sap que no pot rebel·lar-se una altra vegada davant el Constitucional. Per això, Roger Torrent va fer l’única cosa sensata que tenia a l’abast.’ Però diu que la decisió de Torrent té una vida limitada, fins a la decisió del TC sobre l’admissió a tràmit del recurs del govern. Què farà després l’independentisme? ERC voldria pactar amb Puigdemont que es retirés i elegir un nou president que pogués governar des del primer dia, com va dir Torrent.’

Tot seguit dibuixa una línia de confrontació entre ERC, per una banda, i la CUP i allò que ell anomena els ‘puigdemontistes’, per una altra; no situa el PDECat entre els partidaris de Puigdemont, i, de fet, acaba suggerint una aliança entre ERC i PDECat, que anomena ‘els realistes, els que creuen que el seu primer objectiu és recuperar ja la Generalitat i governar’. Ho rebla així: ‘Pot ser que l’independentisme retorni progressivament al possibilisme que va practicar durant tants anys. Un cert retorn al millor de Pujol i de Miquel Roca en el PDECat i a l’intent, de Carod i Puigcercós a ERC, d’entendre’s amb el PSC i el PSOE de Zapatero.’ I veu en la decisió d’ahir de Torrent el primer pas per a fer això.

Aquesta és la seqüència dels fets en què El País es deixa en evidència a si mateix:

1. La sentència: Dimecres el jutjat de primera instància número 20 de Barcelona va condemnar el diari El País a publicar una rectificació per un article en què afirmava que la televisió pública adoctrinava. TV3 va denunciar el diari per difamació després d’haver-se negat a publicar una petició de rectificació. I ara el jutge ha donat raó a TV3. L’article, titulat ‘Una setmana veient només TV3‘, criticava, per exemple, la cobertura de la vaga general del 3 d’octubre. El País també deia que el programa infantil ‘Info K’ havia fet servir les imatges de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per explicar què és un pres polític. Era una afirmació falsa, perquè al vídeo només hi apareixien els periodistes del programa.

Una altra de les afirmacions que feia El País en aquell article deia que Espanya ‘no existeix en els informatius de TV3’. ‘Entre el bloc català i el d’informació internacional tot just posen una notícia sobre actualitat espanyola, i aquesta setmana gairebé cada dia ha estat sobre el mateix tema: Gürtel. Espanya és Gürtel, a això s’ha reduït aquesta setmana’. Doncs bé, El País diu que és una dada indiscutible segons les dades que va analitzar aquella setmana. ‘Espanya es Gürtel’ és una metàfora per expressar el símbol de l’Espanya que es vol representar’.

El jutge va considerar que el diari fonamentava el seu article en dades inexactes i per això ha condemnat El País i el director del diari a publicar la rectificació en paper i la versió digital. La rectificació ha de ser amb el mateix tipus de lletra i la mateixa paginació.

2. Un editorial d’El País contra la sentència. El diari publica avui un editorial que es titula així: ‘Atac a la llibertat d’informació’, en què diu que ‘la sentència que obliga El País a rectificar una informació sobre TV3 posa en risc el dret de la crítica.’ Creu que invocar al dret de rectificació cada vegada que algú no li agrada una informació, pot suposar un atac a aquest dret fonamental. I diu que es tracta ‘d’una sentència desproporcionada’ que recorrerà immediatament perquè no posa en dubte la veracitat de la informació. I que el fons de l’assumpte és més greu encara perquè TV3 pot donar la seva versió dels fets i ‘no accepta una anàlisi crítica dels seus continguts’. A més, s’acaba queixant de la diligència de la justícia, dient que TV3 ‘ha trobat a Barcelona aquesta vegada, per fortuna seva, un jutjat extraordinàriament diligent que en un mes ha tramitat, vist i sentenciat la demanda’.

3. L’article contradictori del diari. El País publica en la mateixa edició d’avui un article de resposta que és un nou atac a TV3 i que té aquest titular: ‘El País respon la manipulació informativa de TV3’. I una de les coses que comença destacant és que ningú no l’obliga a rectificar. ‘Sostenir interessadament, com s’ha fet al llarg d’aquest divendres, que la sentència obliga a recrificar, corregeix o desmenteix la informació d’El País, és fal·laç. Garanteix només un dret de rèplica, i ni tan sols entra a verificar que les objeccions d’aquesta rèplica siguin certes. I no en són’. I tot seguit torna a repassar el contingut que difamava l’article objecte de la denúncia i la posterior sentència i el va reafirmant punt per punt.

4. El paper dels directius d’El País a Twitter. Tot plegat ha anat acompanyat de comentaris a la xarxa del director del diari, Antonio Caño, i del director adjunt, David Alandete. Caño, malgrat l’editorial crític amb la sentència que els obliga a rectificar, diu que ‘no hi ha cap sentència que desmenteixi la informació d’El País’:

https://twitter.com/antonio_cano_/status/951798166336229376

I Alandete fins i tot nega la literalitat del que es queixa l’editorial del seu diari, quan diu: ‘És fals el que diu TV3, que la sentència obligui a rectificar, corregeixi o desmenteixi la informació d’El País. Garanteix únicament un dret de rèplica.’

Es falso lo que dice TV3, que la sentencia obligue a rectificar, corrija o desmienta la información de EL PAÍS. Garantiza únicamente un derecho de réplica. EL PAÍS recurrirá la sentencia.

— David Alandete (@alandete) January 12, 2018

Un periodista de TV3, Nicolás Valle, li ha recordat el text de la sentència:

pic.twitter.com/8WPd7YLW7q

— Nicolás Valle (@NicolasValle) January 12, 2018

Valle també enumerava una per una les difamacions que la jutgessa obliga El País a rectificar:

El Juzgado de 1ª Instància 20 de Barcelona condena "El País" a publicar una rectificación por el reportaje "Una semana viendo solo #TV3" que, según el juez, falsea datos.https://t.co/zEcNXHcKt1
pic.twitter.com/6h51EySWmJ

— Nicolás Valle (@NicolasValle) January 11, 2018

David Alandete ha maldat per fer creure que les informacions sobre la repressió brutal de la policia espanyola contra els votants van ser falses, que hi ha va haver un cas de ‘fake news’ a Catalunya, i que hi va haver una ingerència russa en aquest cas. Fins i tot va arribar a parlar-ne en una comissió d’investigació al parlament britànic, on no va poder demostrar les seves acusacions i va quedar en evidència. Es pot veure en aquest vídeo de Russia Today:

Tres expertos fueron a Reino Unido a contarlo todo sobre la injerencia rusa, pero se olvidaron las pruebas en casa
Por @inafinogenova pic.twitter.com/wnTQoX8oaY

— RT en Español (@ActualidadRT) 22 de desembre de 2017

Este puede ser el plan: Los cuatro de Estremera se comprometen a acatar la legalidad, Junqueras president, Puigdemont exiliado de por vida y olvidado, un Gobierno de Cataluña que actúe de acuerdo con sus competencias, la inversión vuelve, el IBEX sube y alivio general. Qué tal?

— Alejo Vidal-Quadras (@VidalQuadras) January 1, 2018

Aquest és segurament l’extrem més esperpèntic d’un discurs que ha anat imposant-se entre alguns mitjans de comunicació de Madrid i opinadors unionistes i que presenta les diferències dins de les files de l’independentisme com ‘una guerra fratricida’, com una pugna sagnant i irresoluble. S’hi agafen amb una barreja de desig, d’esperança i de prec perquè l’única manera que tenen de revertir el resultat del 21-D és que els guanyadors es barallin.

I, de diferències, és clar que n’hi ha hagut i que n’hi ha, entre Junts per Catalunya i ERC. Començant per la desavinença sobre la llista unitària i acabant pel to d’algunes declaracions, com les de Carles Mundó dient que ‘seria sorprenent que Carles Puigdemont no tornés’, les de Gabriel Rufián dient que ‘no es pot tenir un president per Skype’ o les d’Elsa Artadi destacant que no fer president Puigdemont seria ‘tornar al marc mental del 155’, però en cap cas aquestes discrepàncies han agafat el to de ruptura.

La mínima fricció és amplificada en alguns mitjans espanyols. Però la cosa més rellevant d’aquestes últimes setmanes, d’ençà del 21-D, és la voluntat de crear la controvèrsia, mirant de precipitar la batalla, generant mala maror, contraposant la situació de Puigdemont a l’exili (‘fugit’) amb la de Junqueras empresonat. D’entrada, es presenta ‘el fratricidi’, en paraules del periodista i dirigent de la FAES José Antonio Zarzalejos en aquest article a El Confidencial. I ho fa així: ‘A l’escenari polític català, no hi caben Puigdemont ni Junqueras. Hi ha d’haver un fratricidi metafòric. O l’un o l’altre. Les contradiccions, les rancúnies, les distàncies emocionals i els projectes diferents dels dos partits independentistes són de tal dimensió que els seus dirigents s’han convertit en adversaris irreconciliables.’

Qui furga més és el periodista d’El País Lluís Bassets, que demonitza Puigdemont en aquest article, dient d’ell que ‘va deixar a l’estacada la seva gent, el vice-president Junqueras i bona part del PDCat, i ara pretén que una votació tan complexa com la del 21-D es converteixi en el mandat per a recuperar el despatx que va abandonar abans que ningú emetés cap ordre d’arrest contra ell.’ L’acaba qualificant de traïdor i de covard, i el contraposa a Junqueras, de qui diu que ‘és un exemple de coherència i dignitat’.

En el propòsit de desprestigiar Puigdemont, Bassets va més enllà en aquest altre article que escriu com a reacció al discurs de Cap d’Any del president des de Brussel·les. Un article en què arriba a dir: ‘Puigdemont no és el president dels catalans des de cap punt de vista.’ I afegeix: ‘Tampoc no ho és des del punt de vista de la legitimitat de les urnes, ja que no va ser ell qui va treure més vots en les eleccions el 21-D sinó la líder de Ciutadans Inés Arrimadas. Però, el que és pitjor, no ho és tampoc des del punt de vista pràctic. Puigdemont no pensa en el conjunt dels catalans.’

El to dels dirigents dels partits espanyols té una clara voluntat de ridiculitzar Puigdemont, dient d’ell que ‘es relaxa’ o que ‘es delecta’ veient una òpera a Gant mentre Junqueras és a la presó. Sempre mirant de generar el greuge per facilitar l’enfrontament. Els extrems a què arriba aquesta lògica, com el del ‘pla’ de Vidal-Quadras, arriben a ser grotescos. N’és un altre exemple aquesta notícia del diari ABC: ‘Puigdemont celebra l’Any Nou a Brussel·les amb un membre de Terra Lliure’. En aquest cas, hi ha, d’una banda, l’obsessió per cercar o inventar vincles de l’independentisme català amb el terrorisme; i, d’una altra, la de mirar de fer veure, com en el cas de l’òpera, que Puigdemont s’ho passa la mar de bé a Brussel·les, que res d’exili: ‘La fugida a Brussel·les de Carles Puigdemont no li ha impedit de rebre l’Any Nou amb la seva muller i amb els mateixos amics amb qui té per costum de menjar el raïm […]. Van comptar amb la típica parafernàlia de la nit de Cap d’Any: espanta-sogres, barrets de colors i ulleres estridents.’

I si, malgrat tot, hi ha declaracions o missatges conciliadors entre els uns i els altres, o bé són ignorats o bé, com hem vist aquest dimarts, són presentats com una rendició. És ben il·lustratiu en aquest sentit el titular de la notícia d’El Periódico sobre les declaracions del portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, dient que els republicans treballen només amb l’opció que Puigdemont sigui president. El diari titula: ‘ERC es postra [un sinònim d’agenollar-se] a la voluntat de JxCat‘. Divideix i venceràs.

‘Així s’adoctrina també a les escoles de les Balears i de la comunitat valenciana’, es titula una notícia d’El Mundo. Conté testimonis anònims de pares que es queixen que la comunicació de les classes on assisteixen els seus fills, matriculats a classes en català, es facin justament en català. A la notícia, hi ha testimonis que assenyalen escoles i instituts concrets, on s’havien fet accions ‘en favor de la pau i de la democràcia’, tal com ho expliquen els mestres mateix, després de la violència policíaca de l’1-O. També denuncien que en un centre es convidés el raper Valtònyc, que havia estat condemnat a tres anys i mig de presó acusat d’injúries a la corona espanyola i enaltiment del terrorisme per lletres ofensives contra Montoro, De Cospedal i més polítics. Un cas que fou arxivat per la inspecció educativa.

També és deplorable, segons la notícia, que en un institut de Palma es fes un comentari de text de la lletra de la cançó ‘Jo vull ser rei’ dels Pets; o que hi hagi mapes o murals amb el mapa dels Països Catalans. Les entitats ‘gonellistes’ com el Círculo Balear apunten i El Mundo dispara contra ‘l’adoctrinament’.

Al País Valencià també hi ha adoctrinament, diu la notícia d’El Mundo. Perquè el llibre Valencià, Llengua i Literatura, de 3r d’ESO, diu que Jaume I fou rei de Catalunya i Aragó. En aquest cas és una entitat blavera, Plataforma Valencianista, qui assenyala l’objectiu. I la premsa espanyola amplifica l’acusació.

La cosa arriba a l’extrem de retreure que els alumnes d’una escola d’Alacant pintessin en unes samarretes les quatre barres en ocasió de la Diada del Nou d’Octubre. La mateixa entitat blavera va presentar una queixa al Síndic de Greuges dient que hi mancava una franja blava. Cap pare no es va queixar, segons la notícia.

Pau Alabajos i Dragui, adoctrinadors
Abans de la publicació d’aquesta notícia ja hi havia hagut uns primers casos de publicació de notícies en la premsa espanyola sobre ‘adoctrinament’. Com aquesta, a l’ABC, que recull una denúncia de la Federació Catòlica d’Associacions de Pares d’Alumnes de València (FCAPA) contra centres escolars de la Ribera Alta i Bunyol que utilitzaven la cançó de Pau Alabajos ‘València, 9 d’Octubre’ en ocasió de la Diada del País Valencià. L’escrit de la FCAPA va trobar ressò primer al diari i, seguint la cadena, la notícia fou utilitzada per una diputada del PP, Verónica Marcos, per demanar la dimissió d’Alabajos, que és regidor de Torrent (Horta). Així ho explicava Núria Cadenes en aquest article.

L’últim cas l’hem vist a l’informatiu d’aquest dimarts a Antena 3, en què van arribar a acusar l’entranyable Dragui, de la sèrie de dibuixos animats ‘Història de Catalunya’, del 1988, d’adoctrinar xiquets valencians. Concretament, es va assenyalar d’adoctrinament una escola d’Alfafar perquè als alumnes de sisè de primària els havien fet veure el capítol de la sèrie sobre el rei Jaume I. ‘Uns quants pares han denunciat la projecció d’aquest vídeo amb mentides sobre la història. Una nova mostra d’adoctrinament, aquesta vegada fora de Catalunya’, deia la presentadora de l’informatiu. I, després, la veu narradora de la notícia –en què es veu una imatge del drac protagonista de la sèrie, en Dragui– diu: ‘Jaume I ja no és d’Aragó, sinó només el Conqueridor. Comença l’expansió de Catalunya, només de Catalunya.’

.@A3Noticias fent periodisme-merda per a criminalitzar l’escola valenciana. pic.twitter.com/QT3svpxdCT

— Talp Eudald (@TalpEudald) 22 de novembre de 2017

Un dia després de l’emissió d’aquesta notícia, un grup d’ultres va atacar l’escola, el CEIP Orba, on van fer malbé portes d’accés i de despatxos. Des d’entitats ultres s’assenyala, els mitjans de comunicació espanyols i partits com Ciutadans i el PP ho amplifiquen, i la mateixa ultradreta acaba atacant, tancant el cercle.

‘La Catalunya que ve: així s’adoctrina a les Balears i a la comunitat valenciana’, deia aquesta notícia recent d’El Español. Una notícia il·lustrada amb el mateix mapa dels Països Catalans que Albert Rivera va utilitzar dimarts al congrés espanyol per a demanar, amb el suport del PP, que hi hagi un òrgan d’inspecció que controli el contingut de les classes a les comunitats autònomes, és a dir, a Catalunya, al País Valencià i a les Illes. La iniciativa de Rivera fou tombada, perquè el PP i Ciutadans sols no tenen majoria al congrés. De moment.

Dilluns al matí va trucar a la redacció una lectora que ens volia explicar un cas de discriminació de què havia estat víctima. ‘Em dic Margarita Camps Coll i dissabte no vaig poder agafar un avió de Barcelona a Menorca perquè ens en van fer fora, a mi i a una altra dona que em va voler defensar.’ La Margarita m’explicava fil per randa com va viure ella l’experiència d’estar asseguda en un seient a tocar de la sortida d’emergència; com una hostessa li va demanar que fiqués les seves pertinences al compartiment superior; com ella li va respondre en català, l’hostessa li va replicar ‘vostè m’ha de contestar en castellà, o és que no el parla?’, una passatgera la va defensar i totes dues van acabar fora de l’avió després d’una discussió.

De tant en tant, ens arriben testimonis de gent que denuncia haver patit situacions injustes i que vol denunciar-les. Però no són tants els qui gosen fer públic el seu nom complet, moltes vegades per por. La Margarita, veïna de Ciutadella de 72 anys, no en va tenir, de por; no ho va dubtar, i de seguida va deixar clar que estava disposada a fer-nos arribar tota la documentació que fes falta per a demostrar la veracitat del seu testimoni. Ens va enviar una fotografia del bitllet del vol que no va poder agafar i del de l’endemà a primera hora, tots dos des de Barcelona amb destinació a Maó. I també ens va enviar la fotografia de la còpia del full de reclamació per l’incident que va patir i que va fer arribar a la companyia aèria.

Amb els bitllets, ens confirmava que havia hagut de sortir d’un avió que tenia previst d’agafar aquell dissabte; el full de reclamació no deixava de ser un altre document que explicava la seva versió dels fets, però amb l’afegit que a nosaltres ens donava més dades sobre la seva identitat (i que vam esborrar convenientment quan vam publicar-lo) i que deixava constància per escrit a la companyia de la seva queixa. A part, vam aconseguir el contacte amb la segona passatgera expulsada, amb qui vam parlar més tard.

Abans, però, tal com hem fet en altres casos semblants de denúncia pública d’un cas de vulneració de drets d’un client o consumidor d’un servei, vam parlar amb la Margarita una segona vegada perquè ens repetís, fil per randa, el relat dels fets. En vam prendre nota i vam trucar a la companyia per contrastar els fets, però Vueling va dir-nos que no volia donar explicacions i que si les passatgeres volien fer reclamacions, ja serien ateses pels canals oficials. Una setmana després dels fets i d’haver enviat les reclamacions, la companyia no ha respost ni a una passatgera ni a l’altra.

També vam palar amb la segona passatgera afectada, però va preferir mantenir l’anonimat mentre no tingués com a mínim una resposta de Vueling. I encara no la té. Ens va explicar una versió dels fets que encaixava amb la de Margarita Camps, amb algun detall més. Tot plegat va ser exposat en aquesta notícia que vam publicar dilluns al vespre i que va acabar tenint un impacte enorme a la xarxa. Molta gent a Twitter va protestar immediatament adreçant-se al compte de Vueling, que responia a tothom amb el mateix missatge model:

Liz, lamentem els inconvenients als nostres passatgers. Totes les tripulacions d’avions basades a Barcelona parlen català. Estem mirant què va passar i poder respondre a través dels canals oficials.

— Vueling Airlines (@vueling) November 13, 2017

Al cap de poca estona, van començar a aparèixer missatges a Twitter d’usuaris que deien que la informació publicada per VilaWeb era falsa. Per argumentar-ho, feien córrer un missatge difós inicialment per aquest perfil anònim:

https://twitter.com/_albertux_/status/930131040492023809

Podria ser que la companya d’aquest individu viatgés efectivament en aquell avió, però no teníem cap prova que això fos així, cap nom, cap bitllet d’avió. Per tant, informativament no podíem contrastar una versió com aquesta amb la que publicàvem. És curiós que, immediatament, aquest missatge qualificant de falsa la notícia per la versió de la xicota fos replicat per desenes i desenes de perfils anònims, com si tots ells de cop i volta tinguessin la mateixa xicota havent viscut la mateixa escena i explicant-la amb les mateixes paraules.

La perversió del ‘fake news’
El diari Menorca.info també va publicar una notícia d’aquest incident, havent parlat també amb Margarita Camps, i amb un titular semblant al de VilaWeb: ‘Dues menorquines, expulsades d’un vol de Vueling per haver parlat en català’. Uns dies més tard, el mateix diari va aportar un primer testimoni identificable, amb nom i cognom, d’aquell mateix vol, el d’Esperança Arbau. Explica que anava en els primers seients de l’avió i que va veure com ‘una dona d’una cinquanta anys (la passatgera que va ajudar Margarita Camps) sortia cridant en castellà que les feien fora de l’avió’. Però res més; no va presenciar la discussió.

I aquells que diuen que tot plegat és un cas de fake news? Que és ‘una bola que no t’has de creure’, com diu el Huffington Post? Doncs, com podeu veure en la seva notícia, fonamenten tota l’argumentació en el fet que hi va haver un perfil anònim de Twitter, que presenten com el d’un ‘professor de Barcelona’ que no es vol identificar, que va fer un fil de piulets a Twitter amb tot d’informació que suposadament confirmava que tot era mentida. Doncs bé, aquesta informació reveladora eren comentaris de suposats testimonis agafats de la notícia de Menorca.info que afirmaven que la versió de Maragarita Camps era mentida. Però cap d’ells no donava la cara ni el nom, no se’n podia confirmar la identitat ni la presència a l’avió.

Més coses que deia aquest ‘professor de Barcelona’, de nom @reds9, per mirar de fer veure que la notícia era falsa i que formava part d’una campanya d’intoxicació independentista. Per exemple, escrivia que la notícia de VilaWeb va ser repiulada mil vegades i que el comentari del president Puigdemont enllaçant la notícia a Twitter, cinc mil. Com si això demostrés que els qui repiulen són ‘bots’, és a dir, robots. Dient això demostra un desconeixement profund de com funciona la xarxa i de com es viralitzen els continguts, i sobretot posa de manifest un mal que pateixen, per exemple, el govern espanyol i els partits del 155: la negació obstinada d’una part importantíssima, majoritària, de la societat catalana, que viu, que pateix, que somia, que treballa, que escriu i llegeix i que ho fa tot en un marc mental que no és el seu, el que volen imposar; una gent que repiula notícies i continguts que considera escandalosos i alarmants perquè evidencien una realitat que no els agrada reconèixer que existeix. Com els manifestants de dissabte passat a Barcelona en solidaritat amb els presos polítics, com els dos milions de vots independentistes de fa dos anys, com les garrotades de la policia l’1-O. No existeixen, i la gent que repiula una notícia així tampoc no pot existir. Per tant, són robots. Demostren una gran ignorància del potencial de la xarxa quan diuen que cinc mil repiulets al president són fets per bots perquè no entenen el poder que té un piulet d’un president amb mig milió de seguidors a Twitter, que piula des de l’exili amb mig món pendent de què fa i què diu.

Tota l’argumentació per a dir que és mentida una notícia que té un testimoni amb noms i cognoms i en què s’ha demanat la versió de la companyia aèria es basa en coses que diuen perfils anònims a la xarxa que diuen el contrari. Cap prova. El nou fake news consisteix a dir que les notícies contrastades que et fan quedar malament són fake news. I repetir-ho moltes vegades. Oi, Alfonso Dastis?

Els dies posteriors al referèndum, amb l’opinió pública encara en estat de xoc pels cops de porra, empentes, puntades de peu, trets de bales de goma i estirades de cabells, els representants del govern espanyol es passejaven pels platós de televisió i estudis de ràdio de tot l’estat dient que l’actuació policíaca havia estat proporcionada i que, si hi va haver cap acció de força per part de la policia, fou deguda a l’oposició que presentava la gent concentrada als col·legis. Com que les imatges que acompanyaven aquestes declaracions que emetia la televisió espanyola de torn amagaven sempre les agressions de la policia que tots hem pogut veure a les xarxes, el relat quedava rodó i amb un llacet.

El món ho va veure en directe
Però resulta que el dia del referèndum les principals cadenes de televisió de tot el món eren a Catalunya enregistrant imatges a molts col·legis, començant pel de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president, Carles Puigdemont, i que fou el primer de ser assaltat. Els agents antiavalots esbotzant els vidres del polisportiu a cops de mall i arrossegant gent per terra, empentant sense miraments la gent que es trobaven davant amb les mans alçades, en actitud pacífica, tingués l’edat que tingués, fos qui fos, van fer la volta al món des d’aquell moment.

En canvi, Enric Millo, Sáenz de Santamaría i Rajoy mateix anaven fent declaracions com si tots aquells ferits no hi fossin, menystenint-los completament, repetint que la policia espanyola i la Guàrdia Civil havien fet allò que havien de fer i de manera proporcionada. Perquè feien complir la llei. I punt. Per això, l’endemà passat de l’1-O, quan el ministre d’Afers Estrangers espanyol, Alfonso Dastis, fou entrevistat per Christiane Amanpour, la periodista s’escandalitzava sentint-lo dir que ‘no hi va haver un ús excessiu de la força’.

Presentadora de CNN flipando con lo q dice el ministro de Exteriores de España @AlfonsoDastisQ mientras salen las imágenes de la represión. pic.twitter.com/NgOCkVckpa

— Juan Miguel Garrido (@Juanmi_News) 2 d’octubre de 2017

I ella hi insistia: ‘Torno a veure les imatges i veig com els colpejaven, amb puntades de peu, centenars de persones han estat ferides i molts han hagut d’anar a l’hospital. Veient això, creieu que vau actuar correctament per evitar que els catalans no anessin a votar per la independència?’ Com que Dastis continuava responent, impertorbable, que ‘no hi va haver excessos’, Amanpour li va etizbar: ‘És difícil d’escoltar-lo dient que Espanya és una democràcia europea forta i un país lliure mentre envia la seva policia contra homes, dones i nens que només volien votar. Entenc que potser el vot era políticament inconstitucional, però realment aquesta era la manera de reaccionar?’

De fet, el dia mateix del referèndum Dastis ja es va trobar amb un periodista anglès, de la cadena Sky News, que havia vist en un col·legi electoral, in situ, la violència de la policia contra els votants i que li retreia en directe unes escenes ‘inacceptables en l’Europa del segle XXI’.

“We have tried to be proportionate” says Spain’s Foreign Minister after police clashes left hundreds of people injured in #Catalonia pic.twitter.com/JfLAsKLxIb

— Sky News (@SkyNews) 1 d’octubre de 2017

Aquesta vegada Dastis també feia l’orni. ‘Escolteu, no estic segur que hàgim vist les mateixes imatges’, deia. Aquesta era la manera de reaccionar del govern espanyol: no, jo no he vist les imatges que dieu que heu vist. La negació de la realitat. Això no ha passat. Com que les televisions espanyoles no ensenyaven el cap obert d’una senyora gran, les empentes a un avi, el trau d’una dona ni l’acarnissament de diversos agents contra un noi indefens que rebia una pluja de cops de porra al cap, doncs això no havia passat.

Evidentment, aquesta estratègia no funcionava, i desenes d’articles i de reportatges en mitjans de tot el món explicaven de quina manera un govern d’un estat de la UE agredia la seva població que va a votar pacíficament. Fins i tot el diputat de Ciutadans Juan Carlos Girauta alertava Dastis al congrés, amb un punt de desesperació, que la diplomàcia espanyola no controlés les informacions que publicaven els mitjans de comunicació del món sobre la violència de l’estat espanyol.

C’s pregunta pq no es va controlar que els mitjans de comunicació internacionals no van amagar la violència de la policia española l’#1Oct pic.twitter.com/ZsjHzoxp4H

— Miquel Buch (@MiquelBuch) 11 d’octubre de 2017

Canvi d’estratègia
Arran d’aquesta evidència, el govern espanyol no s’ha pas quedat plegat de braços i ha activat una nova estratègia que consisteix a incloure Catalunya dins els fenòmens polítics i comunicatius del món empastifats per les ‘fake news’, les notícies falses. Si Catalunya s’associa a ‘fake news’, si hi ha hagut casos d’imatges o informacions falses sobre aquells fets dramàtics, aleshores tot és qüestionable. Aquesta era la idea de la Moncloa: que això s’escampés pels mitjans internacionals.

I hi hagut alguns articles que han alertat de la circulació d’imatges falses sobre la repressió del referèndum a Catalunya. Ho hem vit en aquest article de l’ex-director del The Guardian Peter Preston, que recordava que algunes imatges de ferits que van córrer per la xarxa l’1-O no corresponien a aquell dia, sinó a actuacions policíaques anteriors. ‘No és que les càrregues de la Guàrdia Civil no fossin violentes o espaordidores –diu Preston–, sinó que hauríem esperat una mica més de diligència sobre les imatges de les manifestacions del referèndum català.’

També el Washington Post publicava fa pocs dies un article amb declaracions d’una responsable del compte de Twitter @malditobulo que explicava alguns dels casos d’imatges i informacions falses sobre el referèndum del primer d’octubre. En efecte, aquell dia, i també i sobretot durant el dia de l’aturada general del 3 d’octubre, van circular per les xarxes socials, especialment a Twitter i WhatsApp, moltes imatges o rumors que no corresponien amb la realitat. Per exemple, la foto d’un ferit que en realitat era de les protestes de miners a Madrid el 2012, o la foto d’un home que va circular a Twitter amb l’acusació de ser un infiltrat de la policia en les manifestacions del 3 d’octubre, o l’anunci de la mort de l’home que va tenir un infart durant els atacs policíacs en un col·legi de l’1-O, quan en realitat no havia mort.

És innegable que durant aquells dies va circular molta informació no contrastada, i que sobretot WhatsApp és un dels canals per on més es multiplica. Aquests articles alerten els periodistes que en poguessin fer cas. Però el govern espanyol va tan lluny que es posa en evidència, i fa malbé la seva estratègia. En comptes d’anar introduint subtilment, pels mitjans de què disposi, en l’opinió publicada internacional la idea que s’ha d’acabar dubtant de tot allò que es publica sobre la repressió a Catalunya, és capaç de plantar-se en una entrevista en una cadena de prestigi com la BBC i dedicar-se a dir que són falses les imatges que la cadena emet mentre parlen amb ell.

Tenir la barra de negar allò que veus
Això es va poder veure aquest cap de setmana passat en l’entrevista que el periodista Andrew Marr va fer a Alfonso Dastis. Aquest fragment d’entrevista és un dels vídeos més vists de la BBC i la incredulitat del presentador per allò que li deia el ministre espanyol ha fet la volta al Regne Unit.

Spanish FM @AlfonsoDastisQ on Catalonia crisis: “There has been a lot of alternative facts and fake news” https://t.co/zwVkMxFi9X #Marr pic.twitter.com/NvSgSW3J5F

— BBC News (World) (@BBCWorld) 22 d’octubre de 2017

‘Moltes d’aquestes imatges s’ha demostrat que són falses’, deia Dastis. ‘De debò?’, li preguntava Marr. I el ministre li deia que si hi havia hagut cap ús de la força havia estat ‘limitat i per causa de provocacions’. I ho deia en el moment que s’emetien unes imatges que havia enregistrat un equip de la BBC directament, a l’escola Pau Romeva de Barcelona.

Muy curioso porque la mayoría de las imágenes mostradas las grabamos un equipo de BBC en Pau Romeva el #1O https://t.co/4hXPiIw7p2

— Esperanza Escribano (@esperanzaec) October 22, 2017

I més periodistes britànics van reaccionar sorpresos per les declaracions de Dastis. Andrew Connell, de la cadena Sky News, hi afegia un vídeo que havien enregistrar a Barcelona per comprovar de primera mà com disparaven bales de goma contra la gent, com se sentien els trets, i fins i tot ells mateixos eren a punt de ser-ne víctimes.

Dastis talked of a “provoked use of force” on ref day. Sky News reported on use of rubber bullets in Barcelona pic.twitter.com/xhb6Ms2V3I

— Andrew Connell (@andrewiconnell) 22 d’octubre de 2017

El conflicte entre Catalunya i Espanya continua essent un dels principals focus d’atenció internacional, i més encara aquesta setmana, quan el parlament donarà resposta a l’intent de cop d’estat per part del govern espanyol que el senat espanyol validarà. Hi ha desenes d’articles cada dia, alguns de favorables i alguns de crítics amb la posició catalana. Però és innegable que l’intent de la Moncloa de fer empassar a la premsa internacional el relat que cada dia construeix la premsa espanyola ha estat un fracàs. Vegeu, si no, a tall d’exemple, la portada d’El País l’endemà de l’anunci de les mesures del 155 acarada amb la del diari britànic The Independent:

I la diferència de tractament de l’escandalós empresonament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Enfront del menyspreu i la humiliació amb què el tracten la majoria de grans mitjans espanyols, un vídeo com aquest del Wahsington Post, parlant amb les seves parelles, Txell Bonet i Susanna Barreda, constitueix la millor mostra de la derrota del relat de la Moncloa; de l’intent infructuós de difondre la seva ‘realitat’ i de netejar una imatge que s’ha embrutat per sempre.

És la penúltima mostra del punt a què ha arribat el discurs de l’odi que han anat coent els mitjans espanyols durant mesos mentre Rajoy forjava la repressió. Un discurs que prepara el terreny per a justificar-ho tot.

La benedicció de Felip VI
Felip VI va comparèixer el dia 3 d’octubre al vespre, després d’un dia sencer de manifestacions multitudinàries a tot Catalunya en una jornada d’aturada general, per pronunciar un discurs en que avalava la via repressiva del govern de Rajoy contra l’independentisme. Es va adreçar especialment als ciutadans de Catalunya que se sentien ‘preocupats per la conducta de les autoritats autonòmiques’, dient-los que no estaven sols i que tenien tot el suport i solidaritat de la resta d’espanyols. Ni una paraula sobre els centenars de ferits que feia només dos dies havien estat víctimes de la brutalitat policíaca. El rei espanyol va prendre una posició clara en el conflicte. Però sobretot, amb la seva compareixença extraordinària, d’una gran duresa de contingut i de forma, va emparar l’acció repressiva que vindria, d’una banda, i el discurs polític i mediàtic que l’acompanyava, d’una altra.

Ja fa mesos que veiem com s’ha anat construint un relat per a justificar la repressió a Catalunya, des del moment que Junts pel Sí i la CUP van polir diferències i Sáenz de Santamaría va enterrar la falsa operació ‘diàleg’. I amb la data del referèndum ja fixada, aquest estiu vam veure un aperitiu d’allò que va arribar després: l’hostilitat de la majoria dels mitjans espanyols contra l’independentisme l’endemà mateix dels atemptats del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils, seguida d’una campanya de desprestigi contra els Mossos d’Esquadra, tan bon punt es va evidenciar que el govern català era capaç d’actuar com un estat independent en matèria de seguretat i d’emergències als ulls de tot el món, en una situació de gravetat extrema.

L’atac contra l’escola catalana
Amb la campanya de l’1-O, l’atac contra els Mossos, personificat en el major Josep Lluís Trapero, ha tingut continuïtat en l’àmbit de l’ensenyament, una fixació recurrent de Ciutadans i del PP en els intents de dinamitar el sistema d’immersió lingüística a Catalunya. És en l’ensenyament que hem vist els últims exemples d’imposició d’un discurs mediàtic a Espanya, que consisteix a criminalitzar mestres, directors de centres, pares i fins i tot alumnes en una pretesa campanya de persecució dels no independentistes. L’atac (i la mentida) cerca el conflicte lingüístic. Vegeu les declaracions del ministres d’Afers Estrangers, Alfonso Dastis, aquest cap de setmana passat en una televisió francesa: ‘Si aneu a Catalunya sentireu parlar català. Els qui tenen dificultats són els qui volen parlar en castellà.’ El periodista li demana si és cert que a les escoles es pot aprendre anglès, francès i català però no espanyol, i Dastis respon que sí: ‘Sí, sí, l’espanyol és discriminat a les escoles públiques catalanes’, diu. L’entrevistador se sorprèn. Vegeu-ho al minut 6.00 de l’entrevista:

https://www.dailymotion.com/video/x647bqn#tab_embed

El discurs polític i el discurs mediàtic es compassen. Quan Dastis deia això, els mitjans espanyols ja desfermaven una nova onada d’informacions per criminalitzar l’escola catalana. Un dels exemples més cridaners és el que va publicar El Mundo la setmana passada: ‘Nens, avui no farem matemàtiques, farem Infocat’. Una ‘notícia’ que, d’entrada, no encerta ni el nom del programa informatiu per a infants de Televisió de Catalunya, ‘Info K’. Un dels subtítols diu: ‘les escoles de Catalunya adoctrinen els nens l’1-O i canvien les assignatures bàsiques per una nova matèria: Infocat.’ La notícia es basa en les declaracions d’alguns pares i mares anònims que es queixen que alguns professors no es van veure amb cor de fer classe l’endemà de la repressió policíaca del primer d’octubre, o per una circular informativa d’una escola sobre la jornada de vaga general del 3 d’octubre. Tot plegat, amb una conclusió: no deixen ‘cap altra opció’ a aquests pares que anar-se’n de Catalunya.

Els mitjans espanyols dibuixen un escenari en què els independentistes persegueixen els qui no ho són, i una situació de minorització, silenci i assenyalament. I tot plegat mentre el govern espanyol parla de totalitarisme i de cop d’estat i el portaveu del PP al congrés espanyol diu que el govern català fa accions pròpies del nazisme. Felip VI els diu a tots: ‘No esteu sols’, i no solament deixa via lliure sinó que ordena a les institucions de l’estat espanyol que actuïn. La repressió és més fàcil de justificar si els qui la reben són responsables d’actuacions inhumanes; per això els independentistes són deshumanitzats, és a dir, hom els nega pràcticament la condició de persona. Per això Felip VI no va dir ni un mot per a les víctimes de la repressió policíaca de la jornada del referèndum, que no eren pas solament els centenars de ferits, sinó els milers, milions de catalans que van ser sotmesos a tot un dia de terror policíac.

‘Espejo público’ transmet un clima irrespirable
La culminació del discurs sobre la persecució dels unionistes a Catalunya la vam veure divendres en el programa ‘Espejo público’, a Antena 3, que és presentat per Susanna Griso. ‘Tres estudiants ens expliquen com és estudiar a Catalunya i denuncien l’elaboració de llistes d’alumnes que no són independentistes’. El vídeo, de poc més de tres minuts, té un començament inquietant: sobre un fons negre amb música de piano de fons, unes lletres sobreimpreses avisen l’espectador que ‘les següents entrevistes s’han fet fora del recinte universitari per temor de represàlies de grups independentistes’. Temor, represàlies, por… Aquesta frase, i les declaracions que vénen després, transmeten la idea que a Catalunya el clima és irrespirable, que hi ha ‘grups independentistes’ que persegueixen la gent pel simple fet de no pensar com ells, fins i tot en un espai de llibertat com la universitat.

Tres estudiantes nos cuentan cómo es estudiar en Cataluña y denuncian la elaboración de listas de alumnos que no son independentistas pic.twitter.com/cOws24M4oR

— Espejo Público (@EspejoPublico) 13 d’octubre de 2017

El periodista es troba amb aquestes tres estudiants en un bar. Expliquen la permissivitat del rectorat de la UAB pel que fa a la suposada repressió de què són víctimes; parlen d’escopinades, d’insults i de cops a la taula perquè no se senti què diuen quan volen parlar a classe. En cap moment el reportatge no diu que un dels testimonis milita activament a Societat Civil Catalana i a Ciutadans, una dada sobre les preferències i motivacions polítiques de les protagonistes que és essencial.

Testimonis manipulats
En aquell cas, els testimonis deien allò que s’inscrivia en el discurs preconcebut. Però, si no és així, es manipula el sentit d’allò que diuen mitjançant el muntatge, i avall. Això els va passar a dues joves, el testimoni de les quals fou manipulat en una notícia de l’informatiu del vespre de Telecinco del 4 d’octubre. La notícia parlava de ‘topades violentes entre joves’ en la jornada de manifestacions per l’aturada general, unes mobilitzacions multitudinàries i pacífiques que van contrastar amb algun incident aïllat a càrrec de petits grups de manifestants unionistes. Però, justament, aquests incidents van ser elevats a la categoria, el to i l’ambient que expliquen a Espanya que es viu a Catalunya.

El relat que es crea diu que la violència la causen i l’executen els manifestants independentistes. L’enorme rebuig que han desfermat accions com l’assalt a la Generalitat i la detenció d’alts càrrecs, les mesures repressives prèvies al referèndum i, sobretot, la violència policíaca contra els votants el primer d’octubre no han estat capaços de transformar un moviment cívic i pacífic en un moviment violent. Malgrat això, si la realitat no s’ajusta a allò que pretenen que passi, elaboren el relat del tumult: amb notícies com aquestes en mitjans espanyols que acompanyin les querelles de la fiscalia per sedició. Per justificar la condemna per sedició, cal que hi hagi accions tumultuàries; i si no n’hi ha, s’inventen.

Violència omesa i escarn
De la mateixa manera, la violència que han hagut de suportar els independentistes és ocultada (com hem vist en el discurs de Felip VI), menystinguda (com hem vist en les declaracions de responsables polítics del govern espanyol com Enric Millo i Juan Ignacio Zoido) o ridiculitzada i escarnida. I això ho han fet alhora mitjans de comunicació i partits. Ho han fet amb la jove que fou arrossegada per terra en un col·legi electoral, a qui van colpejar i van fer mal als dits d’una mà. Marta Torrecillas fou víctima d’una agressió d’agents de la policia en un col·legi electoral, com es pot veure en aquest vídeo:

Primerament, va explicar que li havien trencat uns quants dits d’una mà, perquè li ho havia semblat després d’haver rebut l’atenció mèdica. Però després va rectificar i va explicar que no els tenia pas trencats. Aquest cas ha estat agafat com a argument fins i tot per part del president espanyol, Mariano Rajoy, per mirar de desmentir i de qüestionar les imatges de violència que han fet la volta al món. A El Mundo van arribar a publicar un article titulat ‘Marta “dits-trencats” i la gran mentida de l’1-O‘, en què graten en la seva vida privada i personal. I es fixen tant en la qüestió dels dits trencats que tant els fa que fos arrossegada escales avall i vexada. I això que en publiquen la imatge escandalosa.

El cas de Marta Torrecillas va ser explotat fins al límit en articles de diaris i en tertúlies de televisions espanyoles. El periodista Eduardo Inda la va escarnir fins a tal extrem en una tertúlia a ‘El programa de Ana Rosa’, a Telecinco, enmig d’una connexió en directe amb el parlament amb la periodista Mayka Navarro, que aquesta no va poder suportar més la pressió i va acabar plorant. Ni tan sols hi va haver consideració per la periodista en aquella situació, i va acabar essent acomiadada per part de la presentadora amb un to burleta: ‘Mayka, a plorar una mica i ara tornem, que se t’escorrerà el rímel.’

Hem vist que la violència rebuda pels independentistes és banalitzada, menystinguda o amagada. Però, per més que sembli contradictori, també ha estat aplaudida. La sortida de vehicles de la Guàrdia Civil de diversos indrets d’Espanya venint cap a Catalunya enmig dels crits ‘a por ellos’ no fou criticada per ningú del govern espanyol. Silenci del PP i del PSOE. I de Ciutadans, és clar. Un missatge i una imatge d’odi com aquella no va merèixer cap denúncia de cap autoritat de l’estat espanyol. Encara més: dies més tard, passat l’1-O, van córrer imatges d’agents de la policia espanyola fent el mateix crit. I cap condemna, tampoc.

No tan sols això, sinó que el dirigent del PP català, Xavier García Albiol, va arengar els agents de la policia espanyola que eren a Calella per donar-los ànims per les concentracions de protesta que hi havia arran de la violència que havien practicat el primer d’octubre. I en aquell discurs, fet per un dirigent d’un partit sense responsabilitat de govern a un cos policíac, García Albiol parlava dels ‘catalans de bé’, assenyalant, doncs, els catalans dolents. ‘Us demano molta força, perquè els catalans de bé, que som els catalans que també ens sentim espanyols, us necessitem. S’ha de lluitar i s’ha d’aguantar.’ Us imagineu que Anna Gabriel o Gabriel Rufián anessin a una comissaria dels Mossos d’Esquadra a arengar els agents? Com reaccionarien, tots els mitjans espanyols?

Albiol assenyala qui són els catalans dolents contra els que han d’actuar els cossos policials fanatitzats. Persecució ideològica selectiva. pic.twitter.com/7oM2dFCXu2

— Dolors Sabater Puig (@mariadolorsa) 3 d’octubre de 2017

La distinció entre catalans bons i catalans dolents també la va fer el rei espanyol Felip VI en el discurs del 3 d’octubre. és una distinció que també queda clara quan un reporter de Telecinco explica en una connexió en directe a Barcelona qui són els catalans que dominen els carrers i que intimiden i qui els que no gosen sortir de casa:

I si, per tot plegat, ara que ja hi ha dos presos polítics catalans, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a Òmnium se li acut de difondre un vídeo de denúncia demanant ajuda a la comunitat internacional, de seguida apareixeran mitjans que han publicat mentides sobre Catalunya, com El País, per dir que el vídeo és mentida.  No queda espai per a res.

Com a mostra, la portada d’avui del New York Times, amb el tema català ben destacat en portada:

El diari nord-americà publica també aquest perfil de Carles Puigdemont, en el qual diu que el president ha aconseguit ‘moure el debat sobre la qüestió de la independència als arguments sobre si els votants tenen el dret de decidir sobre la condició d’estat.

Dijous, tres dies abans de l’1-O, l’edició digital del diari britànic The Guardian destacava a la portada la notícia dels experts de les Nacions Unides en drets humans denunciant la repressió contra el referèndum català.

Justament el diari The Guardian, com més grans mitjans internacionals, ha elaborat reports i vídeos explicatius dels motius de l’independentisme català i el procés que ha menat fins a l’1-O.

Un altre vídeo d’aquest dijous destacable és aquest d’Al-Jazeera, que reflectia la força de la manifestació d’estudiants i de la concentració de bombers en favor de l’1-O, que els mitjans espanyols han deixat en segona línia o simplement han ignorat.

Veiem com mitjans internacionals es fan ressò de les mesures repressives que no s’expliquen prou als mitjans espanyols. Una altra mostra d’això, també d’avui, és aquest article del diari anglès The Independent, que informa del tancament de desenes de webs independentistes per part de la Guàrdia Civil, i que es fa ressò de la crítica del govern: ‘Això que fan, de blocar l’accés a aquestes webs, és el que fa Turquia, la Xina i Corea del Nord.’

I de mesures repressives, l’edició europea del diari Politico en fa un recull ben ampli en l’article titulat ‘Com trencar una revolució‘. Les enumera totes. I en conclou: ‘La mà dura d’Espanya ha enfurismat milions de catalans per això que Puigdemont ha descrit com una repressió totalitària. La majoria dels observadors esperen protestes multitudinàries si els catalans no poden votar, i hi ha poca certesa sobre què succeirà després, si Puigdemont o el parlament declaren la independència unilateralment.’

El Financial Times i el potencial econòmic de Catalunya
Però si hi ha un article demolidor avui sobre l’ofensiva mediàtica espanyola contra l’independentisme és aquest del Financial Times, que examina el potencial econòmic de Catalunya i el presenta com un dels incentius que alimenta més l’independentisme, per la viabilitat que podria tenir un estat català. L’article apareix justament quan el ministre d’Economia espanyol, Luis de Guindos, nega aquesta viabilitat i diu que una Catalunya independent seria un desastre.

L’article destaca, per exemple, que ‘el PIB per cap de Catalunya és similar a la mitjana de la UE, i més alt que el del conjunt d’Espanya’. I realça sobretot la força de l’activitat industrial a Catalunya, la gran quantitat d’empreses que hi ha en comparació amb moltes comunitats autònomes i l’empenta que la inversió estrangera dóna a aquesta activitat. ‘Catalunya és una regió atractiva per a la inversió estrangera. Més de 1.000 empreses estrangeres hi han invertit en projectes greenfield des del 2003, en gran part d’Europa occidental. Catalunya va rebre més de 43.000 milions de capital, la quantitat territorial més alta d’Espanya i més d’una quarta part del total estatal.’

Afegeix que la inversió estrangera ha servit per a crear 26.000 llocs de feina i que hi ha ajudat ‘l’ambient propici per a fer-hi negocis i la bona salut de les institucions educatives’. Rebla l’anàlisi destacant que Catalunya s’ha recuperat abans de la crisi econòmica. Amb tot, també destaca algunes febleses a tenir en compte, com ara el creixement del deute de Catalunya.

La contundència dels corresponsals envers la Comissió Europea
Finalment, el relat negatiu que el govern espanyol pretén imposar sobre el procés independentista català es troba reflectit en alguns articles, com aquest de The Economist, que deplora les condicions en què preveu que es farà el referèndum, critica el poc suport explícit de governs de tot el món cap al govern català i qüestiona el suport popular que té. Però avisa: ‘Rajoy pot guanyar la batalla legal, però la guerra política amb Catalunya és lluny d’acabar.’

En contraposició, aquesta setmana és ben il·lustratiu de veure les compareixences de premsa dels portaveus de la Comissió Europea a Brussel·les. Els corresponsals de mitjans internacionals hi han repetit ara i adés les preguntes sobre la posició de l’executiu comunitari envers el referèndum català. Les respostes sempre són evasives, sense manifestar cap posició, però les preguntes són demolidores: qüestionen la qualitat democràtica de l’estat espanyol i parlen de la possibilitat real de la independència de Catalunya.

Ho vam veure dimarts, de manera molt contundent:

I avui ha tornat a passar. Ho ha resumit Aleix Sarri, assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa (PDECat) en aquesta sèrie de piulets a Twitter:

Avui els periodistes internacionals han tornat a cosir a preguntes la Comissió Europea sobre Catalunya. Intento fer fil amb vídeos

— Aleix Sarri i Camargo (@aleixsarri) September 28, 2017

1. Periodista francòfon: "Què farà la Comissió Europea si guanya el Sí en el referèndum de diumenge?" pic.twitter.com/RdoEIb5wCl

— Aleix Sarri i Camargo (@aleixsarri) September 28, 2017

2. En @er1cmau, un dels sèniors de Brussel·les, ha demanat a la Comissió Europea si pensa actuar com a mediadora entre Catalunya i Espanya. pic.twitter.com/L48TjuZdgX

— Aleix Sarri i Camargo (@aleixsarri) September 28, 2017

3. En @LorenzoConsoli preguntant de nou sobre el tancament de webs. pic.twitter.com/r8LAKQr8OP

— Aleix Sarri i Camargo (@aleixsarri) September 28, 2017

4. Last. Mireu la cara de no saber on amagar-se del portaveu. El silenci de la @EU_Commission és una vergonya per tots els europeus. pic.twitter.com/8bNriElSKb

— Aleix Sarri i Camargo (@aleixsarri) September 28, 2017

Desesperació amb Rajoy
Arran del cop d’estat contra la Generalitat del 20 de setembre, pràcticament tots els mitjans espanyols van fer pinya entorn de l’estratègia de Rajoy. Era una qüestió d’estat. Però a hores d’ara ja ha esclatat la crítica a Rajoy per no haver estat capaç de prendre políticament les regnes de la situació. I el lloc on s’ha fet més visible és en l’editorial d’avui del diari El País, que fins ara havia acompanyat absolutament l’estratègia de la Moncloa.

L’editorial comença així: ‘Pot ser estratègia o incompetència, però, en qualsevol cas o interpretació, l’actuació del govern d’Espanya en aquest moment –enmig de la crisi d’estat més forta que ha viscut el país possiblement des del 23-F– és desconcertant, insuficient, voreja la irresponsabilitat i, naturalment, és mereixedora d’una ferma reprovació.’ Perquè, segons el diari, Rajoy ho ha deixat tot a les mans del fiscal general, i troba ‘inacceptable’ que tots els ministres s’espolsin les puces de sobre quan els demanen per les mesures que es prenen i les sortides que pot tenir la crisi.

‘És inadmissible que el president i els seus ministres continuïn sense donar la cara davant del país’, diu l’editorial. I afegeix: ‘De debò el govern [espanyol] no té res a dir als ciutadans, catalans i no catalans? No cal explicar les mesures coercitives imposades per la justícia? No se sent obligat a assumir la responsabilitat d’aquestes mesures? No hi ha cap projecte per defensar, cap pla per exposar, cap política per impulsar?’

La part més sorprenent d’aquest editorial ve al final, quan diu que el govern espanyol encara és a temps de fer alguna cosa, però que ‘ja no servirà per a evitar l’1-O’.

El referèndum, inevitable
És això que comença a fer por: que el referèndum es faci i hi hagi una gran participació, malgrat tot allò que han arribat a dir. Els dirigents del govern espanyol van començar dient, just després del cop del 20 de setembre, que el referèndum ‘havia estat desactivat’, amb les detencions, els escorcolls, el segrest de deu milions de paperetes i els atacs contra les webs que n’informaven. Però, pocs dies després, una vegada publicades les dades dels col·legis i les meses, veient que els preparatius del govern anaven endavant, van canviar el missatge que és impossible de fer l’1-O per aquell que ‘no podrà ser un referèndum perquè no es farà amb garanties’. Les garanties que ells mateixos s’han escarrassat a impedir.

Aquest discurs es trasllada també a la premsa espanyola, en forma de crítica al govern espanyol, per no haver pogut evitar una votació que compten que es farà, tot i que proven de menystenir-la. Del no es farà a un titular com aquest del diari El Español: ‘El govern [espanyol], camí de permetre un altre 9-N amb urnes al carrer‘.

També ho enfoca així el periodista Joan Tapia en aquest article a El Confidencial, en què veu a venir ‘una mena de consulta participativa com la que Artur Mas va fer el 9-N del 2014’. En l’article de Tapia també hi ha una crítica oberta a la via repressiva per la qual ha optat Rajoy, per la ‘desproporcionalitat’ de mesures com l’amenaça a més de set-cents batlles i la detenció d’alts càrrecs de la Generalitat. Per a reforçar la reprovació al govern de Rajoy, agafa dades d’una enquesta recent d’El País segons la qual el 82% dels enquestats opinava que el govern espanyol havia contribuït ‘a enfortir l’independentisme’. I fa notar una dada que va restar molt amagada d’aquella enquesta: que justament hi ha un 82% de catalans que són partidaris ‘d’un referèndum pactat i legal sobre la independència’.

‘L’angoixa’, segons Juliana i Gabilondo
Són només tres botons de mostra d’això que Enric Juliana anomena avui ‘Angoixa a Madrid’. Un article sobre el vídeo d’una colla de gent a Huelva aclamant els guàrdies civils que sortien cap a Catalunya amb el crit de ‘a por ellos, oé’. ‘El vídeo és un terrible espot per a l’immobilisme de Mariano Rajoy’, diu el periodista.

Per acabar, una de les veus més reconegudes entre els analistes a Madrid, la del periodista Iñaki Gabilondo, que en el seu videobloc també dóna per fet que, ‘per més que segur que no hi haurà un referèndum com a tal, alguna cosa sembla que es podrà votar. Com i quant?’. Gabilondo compta que diumenge al vespre hi haurà ‘alguna dada comptable i molta informació no comptable d’un gran interès’. En l’anàlisi va més enllà, i ja es fixa en la declaració d’independència. ‘Espero i crec que no faran la DUI’, diu Gabilondo, que agita l’espantall del 6 octubre per les coincidències del calendari. En tot cas, el referèndum com a cosa inevitable, la DUI en l’horitzó i la incapacitat de Rajoy de saber-hi respondre políticament inquieten cada vegada més els cercles d’opinió de Madrid.

Avui agafem un exemple simptomàtic de l’assumpció d’un discurs que consisteix a vincular l’independentisme –i ara ja les institucions catalanes– amb els pitjors mals del món. Avui el programa ‘Espejo público’ d’Antena 3, presentat per Susanna Griso, ha convidat a parlar sobre el ‘órdago independentista’ (‘el desafiament independentista) un ‘expert informàtic’, Manuel Huerta, que ha acabat dient que això que fa el govern català per mantenir la web del referèndum visible és ‘una estratègia que utilitzen entitats mafioses, de crim organitzat i Estat Islàmic’. Vegeu-ho a partir d’1 hora i 8 minuts d’aquest vídeo.

L’escenificació que fa ‘Espejo público’ és xocant, perquè presenta el cas dels independentistes que fan servir totes les argúcies per a poder consultar la web del referèndum com si el contingut que hi hagués fos delictiu, com si els responsables de mantenir-ho fossin criminals que viuen a l’ombra i que mouen uns fils complicats d’entendre però que amenacen les nostres llibertats.

Una veu en off greu damunt una música de tensió i intriga, diu: ‘Cerquem webs amb informació detallada del procés. Les mateixes que la Guàrdia Civil ha blocat per ordre judicial.’

En el reportatge, el periodista que visita al despatx l’expert informàtic li demana: ‘Què heu descobert?’ I aquest respon: ‘Si intentem navegar des de qualsevol IP espanyola ens trobarem la circumstància que qualsevol origen espanyol té blocat l’accés a aquesta pàgina. Però si simulem navegar des de qualsevol altre país la web és accessible, amb tots els seus links.’

Diu el reportatge: ‘Puigdemont mateix, a Twitter, revelava com accedir a aquestes webs.’ I el delicte, en pantalla: ‘Aquí tenim una de les webs blocades i que, tot i així, continua funcionant.’ L’expert diu: ‘Sí, sí, aquí tenim tota la informació sobre la famosa descàrrega de les butlletes de vots, les instruccions per anar a votar…’ I situen en el mapa del món ‘els servidors independentistes’.

Esglai, perquè ‘blocar la web internacionalment trigaria mesos’. La veu greu confirma la naturalesa delictiva de tot plegat, dient: ‘Oculten el seu anonimat. Una forma d’operar semblant al cibercrim’.

És el moment en què l’expert amolla la seva gran anàlisi: ‘Aquesta mena d’estructures les utilitzen entitats mafioses, de crim organitzat, és un modus operandi molt semblant al de l’ISIS. Quan van tombant coses ja tenen una sèrie de coses preparades.’

Tot molt normal.

Bé, n’hi ha que encara van més lluny:

I no és cap fake. Comproveu-ho ací.

El ‘Telediario’ d’avui a les tres del migdia és un exemple d’una pràctica habitual en aquests informatius: hi ha una insistència a presentar aquest referèndum com un acte il·legal, indesitjable i irrealitzable i, al mateix temps, es fa campanya pel no, bandejant absolutament tots els arguments de l’independentisme.

Telediario – 15 horas – 18/09/17

La referència constant a la situació política a Catalunya és el ‘desafiament a la llei’.

Primer es fa un retrat de la situació de Catalunya, amb una referència al segrest de material de campanya, talment un decomís de droga, amb el mateix tractament visual i el mateix llenguatge. Després, hi ha una referència a la presència de policia espanyola en un acte d’enganxada de cartells a Tarragona amb actitud provocadora, però simplement s’hi diu que els agents s’ho miraven i que no hi van intervenir.

Tot seguit, s’ensenya un comunicat d’un col·lectiu d’advocats que amenaça els ciutadans membres de les meses que poden incórrer en un delicte si hi van. Mentrestant, destaquen que Arran demana d’assenyalar membres del govern municipal de Lleida. Una declaració de Santi Vila, tallada i descontextualitzada –dient que ‘la pressió que han rebut aquests batlles és suportable, no en fem un alarmisme excessiu’– afegeix gravetat a l’acció d’Arran. Però Vila es referia a les declaracions de batlles del PSC que diuen que se senten pressionats.

Tot seguit l’informatiu de TVE passa a parlar dels batlles del PSC, amb declaracions del portaveu del PSOE Óscar Puente, que diu que els fills de batlles del PSC són increpats a l’escola per culpa del referèndum. Pablo Casado, del PP, diu que la CUP ‘i els cadells d’Arran’ es dediquen ‘a pintar dianes i ara a assenyalar.’ I acaba: ‘És més propi de règims totalitaris.’ Pràcticament cap referència als batlles perseguits; només per recordar que demà començaran a declarar a la fiscalia.

Més coses: funcionaris del sindicat CSIF denuncien que directors de col·legis, conserges i policies locals han començat a rebre pressions perquè col·laborin en ‘el referèndum il·legal’ (diu el text de la notícia) del primer d’octubre.

I, vist tot aquest panorama gairebé opressiu, arriba la campanya pel no en el relat del Telediario, amb aquest enunciat: ‘La hipotètica secessió de Catalunya no restaria pas exempta de conseqüències econòmiques.’ Es fa ressò d’unes declaracions del ministre Luis de Guindos: ‘Catalunya quedaria fora de l’euro i de la UE, els bancs marxarien de la regió; el 75% dels seus productes haurien de pagar aranzels i hi hauria un empobriment de la població.’

Contrapunt? Santi Vila dient que l’anunci de ‘plagues bíbliques’ no ajuda ‘a resoldre la situació’. I aleshores, més dades a favor del no, perquè Fátima Báñez també fa campanya. ‘La màxima garantia per als espanyols i per als catalans és la caixa única de la seguretat social. És la màxima seguretat per als pensionistes, visquin on visquin.’

I canvi de tema.

La Sexta: ‘L’estafa democràtica’
A La Sexta es reforça, en l’informatiu d’avui al migdia, la idea que el referèndum és ‘una estafa’, perquè ha pres un gran protagonisme el manifest de personalitats que es defineixen d’esquerres i que ataquen el referèndum. Fora de les notícies més vinculades al dia, com la proposta de Podem, el recurs de la Generalitat a la intervenció i les declaracions del PSOE, el manifest hi té el pes més gran.

Agafen declaracions de Fernando Colomo, director de cinema, dient: ‘Aquest referèndum és il·legal, no és legal, no és democràtic.’ Critiquen durament com es va aprovar la llei del referèndum al parlament. ‘Semblaven més aviat unes corts franquistes que un sistema de parlament democràtic, o una mena de ficció o de paròdia del que hauria de ser una llei democràtica’, diu Jiménez Villarejo. I això ho acompanyen d’imatges de les sessions al parlament. Hi ha també declaracions de l’advocada Cristina Almeida: ‘Imposen la legislació a tota la majoria. El comportament i l’ús pot ser un absolutisme.’

Colomo hi insisteix: ‘El català anirà a votar en els mitjans rurals amb una il·lusió i amb una mena d’expectativa que s’ha creat que seran més feliços si són independents.’

Diu la veu narradora de la notícia: ‘A més d’ells firmen el manifest intel·lectuals com Javier Marías, Mariscal, Juan José Millás i Isabel Coixet.’ I recorden la posició que va expressar la directora de cinema: ‘Jo no estic a favor de la independència, no crec que sigui una bona idea, ni que arregli els problemes de ningú.’ Defensen una Espanya plural on hi hagi reconegudes totes les identitats.

Tot plegat, acompanyat d’una terminologia assumida per gairebé totes les televisions espanyoles ‘consulta il·legal’, ‘opacitat’… En aquest informatiu de La Sexta es veu una altra incongruència: es remarquen totes les accions policíaques i judicials per a impedir el referèndum i s’acusa alhora al govern de la Generalitat de no ser prou clar amb l’organització del plebiscit, en qüestions com la targeta censal i els col·legis electorals: ‘Què passa amb el cens? I les meses electorals?’ I hi inclouen declaracions de Maza dient que els que vagin a les meses podrien incórrer en delicte.

A Informativos Telecinco el to és semblant, però el llenguatge és més obertament hostil, justificant i fins i tot acompanyant el PSOE en el seu acostament a l’aplicació de l’article 155 contra l’autonomia de Catalunya. ‘Amb la deriva que pren la situació catalana, el PSOE ja no descarta l’aplicació del 155. Quan els independentistes van vulnerar la legalitat, el PSOE es va resituar.’

Finalment, el comú denominador en tots tres informatius és aquest: el govern català només ha trobat el suport internacional en Maduro ‘a la consulta il·legal’.

Aquest és, en resum, i agafant una mostra aleatòria, el relat dels fets d’aquests dies a Catalunya que es fa des de les principals televisions espanyoles.

I així, any rere any, sense que hi hagués l’esperada baixada del suflé. El plantejament mai no va ser: ‘com els podem convèncer que quedar-se a Espanya és la millor opció?’ Perquè la tradició política espanyola s’ha basat en la repressió i la persecució de l’independentisme, tant quan era minoritari com ara que és políticament central. Mai l’estratègia no va ser la seducció. I ara tampoc. O sigui que, si no hi ha violència, què podem fer perquè n’hi hagi? La resposta és la provocació.

‘Si no hi ha violència, inventem-la’
De mostres de provocació n’hi va haver des del primer moment, però de manera inconstant. Quan es van fer més evidents va ser en moments d’alta tensió política, com els dies previs al 9-N o al 27-S. Però segurament és ara, quan el Parlament de Catalunya ha aprovat un marc legal propi, quan hi ha convocat oficialment un referèndum sobre la independència, que pren més cos l’estratègia de la provocació i de la construcció d’un marc discursiu basat en la violència. Si no hi ha violència, inventem-la.

És important destacar que els exemples que exposem tot seguit sobre aquesta construcció mediàtica de la violència tenen lloc la vigília de la Diada, quan hi haurà una mobilització que s’espera que superi totes les precedents, per la voluntat de donar suport a la convocatòria del referèndum i donar resposta a les accions repressives que l’estat espanyol duu a terme contra aquest referèndum.

‘Agredeixen gairebé el nostre reporter’
La resposta a la repressió es planteja en termes pacífics, com es va poder veure en la concentració de protesta contra l’assalt de la Guàrdia Civil al setmanari El Vallenc, a la capital de l’Alt Camp. Les imatges de càntics, paperetes, urnes i clavells són pràcticament inexistents a les portades dels diaris espanyols: la imatge icònica de la gent protestant pacíficament davant d’una policia militar que escorcolla un mitjà de comunicació no interessa.

Fins i tot, s’ha viralitzat un incident amb una reportera de TVE que feia una connexió en directe des de Valls. Una manifestant se li va plantar just al darrere exhibint una bandera en el moment de la connexió i el càmera va córrer a empènyer-la per a fer-la fora d’allà. Tot i això, la reportera va dir: ‘sembla que gairebé agredeixen el nostre reporter’. Aquest vídeo la desmenteix.

Durant setmanes i mesos s’ha parlat de manera insistent de ‘cop d’estat’ a Catalunya des d’alguns dels principals mitjans de Madrid. La semàntica que acompanya ‘el cop’ –o ‘la violència’ i el ‘segrest’ (utilitzat en diverses portades l’endemà de la convocatòria de l’1-O)– s’ha instal·lat en l’imaginari. Aquest era el propòsit de tot plegat. I la primera explicació que dóna la reportera de TVE en directe és la de l’agressió.

Però a part d’aquest incident, veiem com avui dos mitjans com La Sexta i El País no només no es queixen de l’escorcoll a El Vallenc sinó que posen en comú, precisament, l’ús del concepte de la violència.

Ho fa el director d’informatius de La Sexta i presentador del programa ‘Al rojo vivo’, Antonio García Ferreras, quan diu que veu a venir que hi haurà violència. Ho explica amb aquestes paraules: ‘Jo crec, i espero equivocar-me, que a dia d’avui això acabarà en tensió i violència al carrer. I això em preocupa. Sempre he vist Catalunya com un símbol de civisme i de convivència, i espero que aquest seny s’imposi a la rauxa als carrers. Però a dia d’avui em preocupa molt i crec que tot això pot acabar amb tensió seriosa al carrer a partir del dia 2 d’octubre.’

I també ho fa el president d’El País, Juan Luis Cebrián, en aquest article titulat ‘Visca Catalunya!’, en què qualifica de violència l’aprovació de la llei del referèndum i la llei de transitorietat i compara aquesta etapa política amb la del terror que es va viure durant la Revolució Francesa i la del 6 d’octubre del 1934. ‘No és només el govern de les majories, sinó també el respecte a les minories i la submissió a la llei, allò que defineix el sistema. Aquest inclou les regles per a reformar-se, i si algú vol canviar-les al marge s’aboca necessàriament a exercir la violència. Violència, en definitiva, encara que en un grau menor, va ser el que hi va haver en les últimes sessions del Parlament de Catalunya. Els atribolats dirigents de la secessió, ja gairebé constituïts virtualment en convenció encara que ells no ho sàpiguen, haurien de recordar que aquesta etapa revolucionària va desencadenar el terror, l’única manera de fer callar els dissidents.’

El propòsit d’aquest discurs pot ser doble: per una banda, fer més fàcil de justificar davant l’opinió pública (sobretot l’espanyola) les mesures repressores que es puguin emprendre a Catalunya. De fet, les intervencions de la Guàrdia Civil a la impremta de Constantí i a El Vallenc segueixen aquest model. I per una altra banda, inculcar la por i el temor en l’opinió pública (sobretot la catalana). La vigília de la Diada és una bona ocasió per a agitar espantalls. I així ho fa El Confidencial quan fa córrer una suposada informació segons la qual ‘centenars d’anarquistes arriben a Barcelona des d’Europa la vigília de la Diada’. Aquest article diu que es prepara ‘una agitació al carrer’ amb vista a l’1-O. I planteja un panorama com aquest: ‘Mentre que les institucions estan controlades per Junts pel Sí i la CUP, els carrers seran només controlats per la CUP, cosa que deixa el govern català en mans dels radicals, que són els que modulen la tensió ciutadana.’ I afegeix: ‘El que es tem és que les revoltes es facin en diverses ciutats simultàniament.’

…el contrapunt
El contrast de tot plegat, com sempre, el trobem fent un cop d’ull als mitjans internacionals. I avui trobem aquest article de l’edició europea del diari Político, un dels més influents en les institucions europees, que parla de ‘l’art de les manifestacions catalanes’ i que repassa el civisme, l’enginy i el caràcter multitudinari de totes les manifestacions de l’Onze de Setembre.

Tant l’article d’Enric Juliana com l’editorial de La Vanguardia agiten l’espantall dels fets del 6 d’octubre del 1934 i critiquen la manera com s’ha arribat fins aquí i la gestió del ple que va fer Carme Forcadell, que Juliana opina que serà aprofitada pel govern espanyol per a fer ‘un pas més en la seva escalada’. Juliana recorda, en aquest sentit, que Soraya Sáenz de Santamaría va recórrer ahir al terme ‘dictadura’, i que conceptes com aquests només s’utilitzen quan es prepara una acció molt contundent.

Dictadura, cop d’estat, segrest… Són efectivament els termes que predominen en les portades i els editorials dels diaris principals de Madrid:

‘Fermesa davant del cop totalitari del separatisme’, diu El Mundo en l’editorial d’avui. A més de denunciar ‘el cop a l’estat de dret’, el diari s’esglaia per ‘la imatge esfereïdora dels diputats separatistes cantant “Els segadors” amb el puny alçat’. S’hi poden trobar expressions com les següents: ‘una agressió totalitària’, ‘la rebel·lió dels separatistes’, ‘república orwelliana’, ‘alçament totalitari’, ‘pensament únic’, ‘fractura social’, ‘aturar el cop tirànic dels secessionistes’, ‘la divisió que es viu al carrer’, ‘les llances separatistes’… I, enmig de tota aquesta tempesta semàntica pròpia d’un film de terror, hi ha dues coses a destacar, de l’editorial: la crida al govern espanyol perquè prengui mesures, inclòs (encara) l’article 155 per a prendre competències a la Generalitat, i un aplaudiment a Coscubiela: ‘És obligat de ressaltar la simbòlica intervenció del portaveu de Catalunya Sí que és Pot, Joan Coscubiela, en la sessió d’ahir, en què va denunciar l’”actuació antidemocràtica sense precedents” dels secessionistes i no es va acomplexar pels aplaudiments que va rebre des de les files del PP, PSC i Ciutadans.’

Coscubiela també ha rebut elogis a El País, en l’article de Xavier Vidal Folch que presenta el PP, Ciutadans i el PSC com els ‘nous rebels’, com els actors d’una resistència civil que rebutja la il·legalitat. Doncs bé, del portaveu de CSQP, Vidal Folch diu que tal com va dir encertadament el diputat ‘comuner’ Joan Coscubiela, cap majoria parlamentària no és il·limitada ni pot suspendre els drets dels parlamentaris.

En l’editorial, El País també fa gala de conceptes com ‘el zenit de la radicalitat i la tensió en el desafiament contra la democràcia espanyola’, i considera que s’han invocat ‘fantasmes dictatorials’. I afirma que el pla secessionista ja ha fragmentat la societat catalana. Considera que la resposta que, de moment, hi dóna el govern espanyol, la presentació d’un recurs al Tribunal Constitucional, és adequada i proporcionada.

Hi ha un cert tancament de files entre els mitjans espanyols sobre la resposta del govern espanyol a la convocatòria del referèndum. Potser per una certa prudència, abans de saber com serà aquesta resposta, no hi ha gaires crítiques. No és el cas de l’histriònic Jiménez Losantos, però sí, per exemple, del locutor Carlos Herrera a la Cope . ‘Ara què farà, el govern de l’estat espanyol? No anar amb contemplacions, esperem. Ha de tenir el suport de totes les forces polítiques decents i ha d’activar l’actuació dels tribunals.’

Un gran contrast
El contrast entre la majoria dels mitjans espanyols i la premsa internacional és evident. En comptes de ‘segrest de la democràcia’ i ‘cop d’estat’, a The Guardian, per exemple, llegim ‘Catalunya votarà sobre la independència malgrat la ràbia de Madrid‘. L’agència Reuters, per una altra banda, ha publicat una notícia amb el títol ‘El Parlament de Catalunya aprova la llei per a fer el referèndum d’independència’, destacant que la majoria del parlament hi ha votat a favor, malgrat que el govern espanyol considerava que el referèndum era il·legal. I la britànica BBC ha publicat un títol molt directe: ‘El Parlament de Catalunya aprova el referèndum d’independència’. Amb prou feines hi ha cap referència al filibusterisme dels grups unionistes ahir al parlament; sí que es parla, en canvi, de la fúria que hi ha a Madrid.

Vegeu també: La premsa internacional destaca l’aprovació de la llei del referèndum i passa per alt el boicot de l’oposició