La Tere Guix em va sorprendre amb la seva il·lustració que en un principi vaig entendre més com una al·legoria que no com una icona. Vaig haver de demanar si era jo, perquè la prosopagnòsia que tinc em feia dubtar. Ja sé que és difícil d’entendre, però si m’ensenyen una fotografia meva que jo no he vist prèviament, no m’hi reconec. A vegades, quan em veig reflectida en un aparador o en algun lloc inesperat també penso que és una altra persona. Us podria explicar mil històries de prosopagnòsia però no cal. Com dic als meus alumnes, si us veig i no us saludo, no és que no us vulgui saludar, és que no us reconec. El meu cervell no veu el que veuen els meus ulls, no ho sé explicar de cap altra manera.

Espero haver estat capaç d’aprofitar les vostres idees per deixar un missatge prou clar: no hi ha llengües millors que unes altres, no hi ha llengües més riques ni més pobres que unes altres, no hi ha llengües cultes i altres que no ho són. I això no és un dogma, ho podem constatar cada cop que ens acostem a qualsevol llengua sense prejudicis. El miracle és que és això, que ens fa iguals, i per això és un greu error manipular-ho. Ara que ja s’acaben les vacances deixeu-m’ho dir: l’intent de manipular la llengua, ni que sigui amb finalitats nobles, és profundament reaccionari. Els parlants en sabem més que els savis, més que els dictadors, més que els social justice warriors. No deixem que ens manipulin.

Gràcies a tots els qui m’heu llegit i m’heu seguit. S’acaben les vacances i a la meva llibreta ja no hi queda cap full. Estigueu bons.

No fa gaire, també a Twitter, algú m’interpel·lava com a escriptora i jo no em vaig donar per al·ludida. Per mi, un escriptor no és algú que escriu llibres sinó algú que, com diu el diccionari del IEC, es dedica a la composició literària. Potser perquè no ser escriptora podria ser una de les frustracions de la meva vida, mai no em podria identificar com a tal. Tampoc no em sembla que n’hi hagi prou d’escriure bé, o de ser un bon fabulista o un bon narrador d’històries. Per mi, la diferència fonamental és que un escriptor és un creador de mons, i això també va relacionat amb la lingüística.

Hi estem tan acostumats que no en som conscients, però una de les característiques del llenguatge humà és que ens permet de referir-nos a coses que no són ni aquí ni ara i a crear mons sencers que l’única consistència que tenen és lingüística. Vaig començar aquesta llibreta de vacances parlant de prejudicis lingüístics. Doncs bé, un altre dels grans tòpics és que hi ha llengües en les quals no es pot parlar del futur. Karen Blixen deia bestieses com aquesta del massai i en podeu trobar altres casos, en publicitat, per exemple. El cas és que, justament perquè aquest tret és inherent al llenguatge, en totes les llengües es pot parlar del passat, del futur, de coses que no existeixen. En totes les llengües podem mentir. En totes les llengües podem crear i podem crear mons sencers. En aquest sentit, un creador de mons en una llengua sense escriptura, per mi, tindria la qualitat essencial de l’escriptor, només li faltaria la matèria.

I, atès que aquest havia de ser un article a cegues, podria establir una analogia entre els escriptors sense escriptura i els fotògrafs sense visió. Els uns narren sense poder fixar la seva creació i els altres miren sense poder veure allò que creen, perquè hi ha dons que transcendeixen les condicions materials.

A aquesta llibreta de vacances només li queda un full, però ja no hi ha temes pendents a la llista. Només em queda acomiadar-me. Ho deixaré per demà.

Fins als anys vuitanta, com a mínim, hi havia una gran diferència entre les llibreries de París i Londres pel que fa a la lingüística. Una diferència que reflectia clarament la política lingüística colonial de francesos i britànics. Per als primers, l’única llengua que valia era la de la metròpoli i per això rarament et trobaves amb descripcions de llengües o, més ben dit, gramàtiques i diccionaris que no fossin de les llengües habituals en l’àmbit acadèmic. Per als segons, els colonitzats eren incapaços d’aprendre anglès i per això creien que calia cultivar les llengües locals. Aquesta política lingüística també anava lligada a les respectives tradicions en l’estudi del llenguatge, més teòrica la dels uns, eminentment pràctica la dels altres.

El cas és que, mentre que a París acostumaves a trobar grans tractats teòrics, a Londres era un festival de gramàtiques i diccionaris. Com enyoro aquella Foyle’s on, a part de descobrir la col·lecció African Writers Series, hi vaig trobar una ala del segon pis dedicada a les llengües del món. A part d’una immensa secció de lingüística que també és al nou edifici. Però ja no és igual, aquella cosa boja de quan era la llibreria més gran del món ara ja s’ha perdut.

Mentrestant, a París va aparèixer L’Harmattan. Un lloc on et podies veure entre les llengües exòtiques i ara hi trobes una col·lecció pròpia amb descripcions de llengües de tot el món. La globalització té aquestes coses i amb algunes hi hem sortit guanyant.

Potser el més simptomàtic de tot plegat és la llibreria Mollat de Bordeu. La primera vegada que hi vaig anar, la secció de lingüística ocupava un immens pany de paret (potser deu metres) de dalt a baix. Al cap d’uns anys ja s’havia reduït a una humil prestatgeria que no devia arribar al metre d’amplada.

Però potser el destí dels llibres de lingüística el vaig veure més clar que mai a l’efímera Bertrand de Barcelona. Com que els havien col·locat amb els diccionaris, la d de ‘diccionaris’ va voler que es trobessin entre les seccions d’autoajuda i esoterisme. En aquest context no m’ha de sorprendre que en Manuel Baixauli em proposés d’escriure un article a cegues. En seré capaç? Demà ho comprovarem.

La veritat és que no sóc gaire de no acabar lectures. Potser sóc més de lectures en diagonal, però en general quan començo un llibre l’acabo. No incloc en la categoria de ‘lectures’ els llibres de lingüística, que sí que són llibres que pots llegir només parcialment. Tampoc no hi incloc els llibres de poemes. En aquest cas, sóc bastant d’espigolar. Tret d’aquests casos, per què no hauria d’acabar una lectura?

Perquè he perdut el llibre. No m’ha passat gaire, però algun n’he perdut. Recordo el segon volum del Diari d’Anaïs Nin. Me’l vaig deixar en un quiosc de Tunis on havia anat a comprar el diari. He perdut més llibres, és clar. He fet molts trasllats a la vida i algun ha desaparegut en el trànsit. També n’he deixat i no me’ls han tornat. I també n’he perdut algun que deu estar mal col·locat en alguna prestatgeria de casa meva. Sempre dic que un llibre mal col·locat és un llibre perdut. I pot ser. Però tots aquests no són lectures inacabades.

Perquè està mal escrit. Alguna vegada m’ha passat. No acabar una lectura perquè no aguanto l’estil o perquè està escrit de manera descuidada, allò que comença una frase en primera persona i acaba en tercera o a l’inrevés. Per coses així, sóc capaç de no acabar un llibre.

Perquè no m’interessa la història. Difícil. M’agraden les històries i m’agrada que me n’expliquin. I les històries poden ser intranscendents, però si estan ben explicades vull saber-ne el desenllaç, per poc que m’apassionin. I, parlant d’apassionament, també tenia una proposta de fer un article sobre això. A veure si demà m’inspiro.

Un altre exemple és el de l’anglès. Hi ha qui defensa el mite que, si l’anglès s’ha expandit tant, és perquè és una llengua molt manllevadora. Aquesta interpretació vol ignorar la força bruta de l’imperialisme lingüístic, però a més és fal·laç davant l’evidència més transparent. El català, sense anar més lluny, manlleva molt més que l’anglès i no sembla que sigui una llengua en procés d’expansió.

La incorporació de nous elements en una llengua, en principi, ni suma ni resta, tot depèn de la familiaritat dels parlants amb les llengües d’on provenen les paraules manllevades i de la diversitat de les fonts. Si una llengua agafa elements de moltes llengües, generalment suma. Crec que ningú no s’ha sentit amenaçat per l’existència de paraules com carxofa (àrab), tomàquet (nahua), camisa (celta), samarreta (basc) ni d’altres d’incorporació més recent com ara xauarma (turc), sushi (japonès), eslògan (irlandès) o tom tom (hindi). Quan restem? Doncs quan la immensa majoria d’elements manllevats provenen de la mateixa llengua. I quan, a més a més, es manlleven trets estructurals. I quan, per si no n’hi hagués prou, es perden categories que són absents en la llengua interferenciadora. I tot això passa quan tota la comunitat és bilingüe en les mateixes llengües.

Com es pot combatre això? Islàndia ho va tenir clar, va reforçar el propi codi. Però això és força més complicat quan la majoria de la població no és prou competent en la llengua subordinada. Aleshores només queda una sortida: la diversificació. Quan les fonts del manlleu són múltiples, es contraresten les unes a les altres i cap llengua n’absorbeix cap altra. És el fenomen que es dóna en això que coneixem com a àrees lingüístiques. Què és una àrea lingüística?

Adreçar-se a un públic jove presenta un repte que no és gens fàcil: com fer entendre a algú de 10-12 anys (o més, o menys) que la diversitat lingüística és necessària? L’estratègia general és proposar activitats que estiguin relacionades amb elements que els siguin molt propers, des dels seus noms fins a la roba que es posen, els esports que practiquen o, en el cas que ens ocupa avui, allò que mengen.

Una de les activitats que proposem és demanar-los que ens diguin quin és el seu menú favorit. Un cop ja el tenen a punt, eliminem tots els ingredients el nom dels quals no vingui del català o el castellà, de manera que vegin que, sense les aportacions d’altres cultures, la nostra vida i, en aquest cas, la nostra alimentació seria molt diferent.

El menú ideal dels alumnes de segon d’ESO (segons les nostres observacions, és clar) és: de primer plat, pizza (italià) o macarrons (italià); de segon, bistec (anglès) amb patates (quítxua); per beure, coca (quítxua) cola (ewe); i de postres, iogurt (turc) o alguna cosa de xocolata (nahua). Ens hem quedat sense dinar.

Si mirem la carta d’un restaurant, és molt probable que hi trobem fins a trenta llengües diferents, si no més. Amb el canvi demolingüístic que hi ha hagut al nostre país, han arribat paraules noves d’arreu del món i moltes de relacionades amb la gastronomia. Una repassada al Cercaterm, del Termcat, mostra clarament que aquests darrers anys la nostra llengua s’ha nodrit d’un gran nombre de paraules de moltes llengües que ens permeten de parlar de múltiples sensacions del paladar. Fins i tot ens ha arribat una paraula –umami– que designa un sabor que abans no podíem anomenar. Totes aquestes paraules, però, són una amenaça per al català? Demà en parlem.

També podria haver orientat l’article cap a la metonímia, és a dir, la figura de la parla que consisteix a designar una cosa amb el nom d’una altra amb la qual té una relació de contigüitat. La llengua òrgan serveix per a anomenar també allò que parlem. Lluís V. Aracil deia que des del nord d’Europa fins a Nigèria, en totes les llengües es donava aquesta polisèmia. No puc posar la mà al foc per totes les llengües, però en haussa sí que és certa. I també el paladar serveix per a designar el sentit del gust.

Podríem establir un altre vincle entre la llengua i el paladar a partir de com parlem del gust, o, si ho voleu, la crítica gastronòmica. En moltes experiències estètiques, els qui no en sabem establim una diferència entre allò que ens agrada i allò que no ens agrada. Suposo que la diferència entre que una cosa ens agradi o no i saber per què ens agrada o no depèn, a part dels cànons estètics, de la connexió amb el creador. Si el creador sap fer-nos arribar allò que vol transmetre, és més probable que ens agradi o ens digui alguna cosa. Totes les creacions que ens arriben passen a formar part de nosaltres mateixos d’una manera o d’una altra. Les creacions culinàries encara més i d’una manera més orgànica, que, a més, roman a la memòria. Potser per això a vegades tens la sensació de menjar-te una obra d’art.

Però la veritat és que no volia parlar de cap d’aquests temes. Demà miraré de desenvolupar la idea que em va venir al cap quan em va arribar la proposta de parlar de ‘llengua i paladar’.

Pensava en tot això quan vaig conèixer l’existència de Prollema, un projecte que, segons llegeixo a la seva pàgina web, cerca: ‘Concreció permanent, que en l’actualitat es tradueix en el que entenem com a prollema. La pensem i presentem com a proposta complementària que cerca capacitar joves migrats sols en situació d’exclusió social severa com a ensenyants de la seva llengua materna de forma remunerada; garantint, alhora, els processos d’aprenentatge en les dimensions: educativa, relacional, sociocultural i en menor mesura, econòmica.’

Em sembla una idea sensacional. D’entrada, perquè dóna valor al capital cultural que aporten aquests joves i això és importantíssim. Jo he vist autèntiques transformacions en joves quan han constatat que allò que ells podien aportar tenia valor. A vegades és la simple constatació de les diferents maneres de comptar –en vam parlar en les tasques de confinament–, a vegades el descobriment de correspondències entre llengües que ningú no relacionaria, a vegades paraules manllevades. Poden ser mil coses, diferències o semblances, el que sigui, però qualsevol cosa que il·lumini la connexió entre tots els humans que és el llenguatge té el valor afegit de ser una contribució única que tots podem fer.

Joves sols que descobreixen que poden aportar una cosa importantíssima a la societat, joves que troben un vincle i que ens aporten noves mirades sobre nosaltres mateixos, joves que contribueixen a articular la diversitat lingüística del nostre país. Tan senzill com escoltar-los. Tan senzill com aprendre’n. Tan senzill com incorporar noves mirades tal com fa fer una de les propostes més difícils de desenvolupar. Demà us dic quina.

Tinc la percepció (tant de bo que equivocada) que la glosa s’associa a la cultura tradicional i, per tant, al català, mentre que allò que no deixa de ser l’altra cara de la moneda (rap, hip-hop, etc.) es veu com una manifestació trencadora i, més que a l’anglès, a casa nostra s’associa al castellà. Com si la llengua determinés a quina banda queda un exercici –la cançó improvisada– que, en el fons, és igual.

Segurament, cal preguntar-nos quins són els motius d’aquesta associació i, probablement, acabarem amb la resposta que no hi ha models. Però sí que n’hi ha i m’atreviria a dir que són els mateixos, atès que ambdós es fonamenten en la creativitat i la capacitat d’improvisació.

Com més va més ens adonem que desconeixem el repertori d’insults, paraulotes i similars en català; és a dir, tot allò que associem a la ruptura, la provocació, la procacitat i, en general, l’ús informal de la llengua. No sé si això és el resultat de l’associació del català a la llengua de l’escola i no a la de la vida, però crec que hi ha un gran potencial creatiu en l’associació d’ambdues tendències, la que dóna continuïtat a la tradició i la que pretén ser trencadora quan, massa sovint, només obeeix als criteris del mercat.

Potser trobaríem el desllorigador en una mirada externa i sense prejudicis. Matthew Tree va descobrir en la literatura catalana dels anys trenta unes propostes avantguardistes que segurament no són vistes com a tal en les classes de literatura. Hi penso sovint quan m’arriben propostes creatives en català de joves de tot el món que han arribat a casa nostra. Joves que veuen en el català una manera de dir no, o de ser diferents, fins i tot de ser únics. Però també joves que s’han d’enfrontar al rebuig a causa de la seva tria. I potser, d’una manera discreta, Prollema ha trobat una via. Demà hi tornem.

A part de l’audiència, els arguments de Soyinka per a escriure en anglès acostumen a ser que escriure en llengües africanes promou el tribalisme (costa de creure que els escriptors tinguin tant de poder…) i, per tant, la divisió. Gaire coherent no és, però. Quan van alliberar Nelson Mandela, li va escriure un poema i va dir que li volia fer arribar la seva alegria de manera immediata i que escriure en ioruba hauria obstaculitzat aquesta immediatesa. Però també va dedicar un poema a Amalia Rodrigues i no ho va fer en portuguès. En aquest cas, es veu, la diferència de llengua no era un obstacle.

El problema de tot plegat no és la llengua en si. Com deia Mazisi Kunene, el debat sobre la llengua amaga el fet que els escriptors que opten per la llengua colonial no consideren els africans prou bons per a consumir els seus productes. El problema és que l’opció per la llengua colonial ha obstaculitzat l’accés a la literatura escrita en llengües africanes. Els occidentals hem comprat la seva mercaderia i ens hem sentit ètnics i cosmopolites alhora, mentre ens donaven gat per llebre. I el resultat de tot plegat ha estat, d’una banda, la volatilització de la literatura africana i, d’una altra, la consolidació de tots els estereotips perpetrada per autors a la diàspora o descendents d’africans a occident que, coneixedors dels nostres prejudicis sobre les seves cultures, ens donen allò que volem sentir. El mal són els altres i les coses horribles només poden passar a l’Àfrica o a l’Orient mitjà o on sigui que no sigui casa nostra perquè, si ho fessin, la seva carrera s’hauria acabat.

I ara torno a ser en una bifurcació pel que fa als temes proposats. Demà sabreu quin he triat.

Però va arribar el dia que l’anglès no tenia prou paraules per a expressar allò que volia. Resulta que els veïns del seu barri li van demanar que escrivís una obra de teatre per a representar al centre cívic. Quan s’hi va posar, es va adonar que la llengua en què vivien tots els intèrprets era el kikuiu i per això escriure l’obra en kikuiu va ser una conseqüència natural. El cas és que aquell escriptor compromès a qui ningú no havia fet cas ara arribava directament a l’audiència i la va sacsejar perquè, per fi, entenien de què parlava. El resultat va ser l’empresonament i l’exili. No ha estat l’únic cas a l’Àfrica d’escriptor condemnat per escriure en la seva llengua, segurament és el més conegut. Però el fet és que, mentre escriguin en la llengua colonial, cap problema. No cal, de totes maneres ningú no els llegeix. Però quan arriben al seu públic tot canvia.

El senegalès Ousmane Sembène escrivia en francès fins que es va adonar que així no podia arribar a la gent i va optar pel cinema en wòlof. Uanhenga Xitu, després de la independència d’Angola, va dir que abandonava el portuguès per dedicar-se a les llengües nacionals. Mazisi Kunene va escriure sempre en zulu. Potser no heu sentit els seus noms, però a casa seva van tenir el seu públic, cosa que no té Wole Soyinka. Sabeu qui és? Demà us ho dic.

La resposta a aquesta pregunta, quan n’hi ha, passa sovint per la ‘visibilització’ o l’audiència potencial. La creença que, optant per una llengua amb més parlants arribaran a un públic més ampli. La realitat és que això no passa gairebé mai i els que fan aquesta tria acostumen a passar sense pena ni glòria. A vegades demano als meus alumnes noms de grups catalans que cantin en anglès i rarament me’n saben dir cap. I vosaltres mateixos, sabríeu dir qui ha guanyat Eurovisió els darrers anys? Una enquesta d’urgència em diu que l’única cançó que es recorda és ‘Amar pelos dois’ i algú recorda Conchita Wurst però no què va cantar. És a dir, si recordem alguna cosa és allò que és diferent. Si no, tot es confon.

Quan algú opta per una llengua ‘gran’ com a instrument de creació opta també per un mercat saturat on és molt difícil fer-se un lloc. Si els parlants d’aquestes llengües ja no poden accedir a la creació diguem-ne autòctona, per què haurien d’interessar-se per algú que generalment només ofereix un producte d’imitació?

No fa gaire, sentia una entrevista radiofònica a la cantant Paula Valls, que canta habitualment en anglès i té també algunes cançons en català. Li van preguntar com era que havia cantat en català i ella va dir que perquè li ho demanaven. Paradoxalment, o no tant, segons va dir la periodista, va resultar que les seves cançons en català eren més escoltades que les que canta en anglès. Potser aleshores la qüestió no és tant l’audiència com una altra cosa que té a veure amb l’arrelament. Demà parlarem d’un cas que ha estat notícia a casa nostra fa poc.

El terme es va començar a emprar en l’àmbit del feminisme i, com que estic de vacances, no entraré en l’ús del gènere per a visibilitzar les dones, però sí que vull fer una reflexió sobre l’ús d’aquesta paraula quan es tracta de les dones. No fa gaire, la poeta Juana Dolores Romero deia, a l’entrevista que més l’ha ‘visibilitzada’: ‘Ser feminista és enviar a la merda tots aquells gestors culturals que ens volen “visibilitzar” per ser el subjecte discriminat de moda i no per la qualitat de la nostra obra.’ Llucia Ramis, en l’article ‘La dona invisible’ publicat a La Vanguardia el 10 de març de 2019, explica com passar desapercebuda li va ser útil per escriure les seves cròniques.

Crec que cadascuna a la seva manera ha fet evident el gran parany que és la visibilització per a les dones. Visibilitzar és un verb transitiu que, en aquest cas, té com a objecte les dones. A escola tots hem après com passar a passiva una oració amb verb transitiu. I qui és aquí el subjecte passiu? Efectivament, les dones. És a dir, quan ens visibilitzen, quan ens reconeixen, ens fan objecte. I jo vull ser subjecte. Ho he dit sempre: si hi som no cal que ens visibilitzin, ja ens veuran. I el que cal és lluitar per ser-hi. Demà parlarem d’altres lluites per a fer-se visible.

Entre els mites de la lingüística hi ha aquell que diu que els inuit –altrament coneguts per ‘esquimals’– tenen molts termes diferents per designar la neu. Albert Ventayol va publicar fa poc un article sobre la qüestió però, fins i tot en el cas que fos cert, algú pot creure que els inuit veuen més tipus de neu que nosaltres?

Generalment, quan detectem diferències d’aquestes entre llengües, més que de visions del món diferents, parlem d’això que en antropologia lingüística s’anomena ‘èmfasi cultural’; és a dir, si algun element és més rellevant en una cultura que en una altra, la llengua ho reflecteix. Però no cal comparar els inuit amb els tàmil. Un fuster segur que designa amb molts termes allò que per a nosaltres només és ‘fusta’, o un pintor o un tintorer segur que són capaços de designar molts més colors del Pantone que la majoria de nosaltres. I no perquè nosaltres en vegem menys, sinó perquè ells estan entrenats per diferenciar-los i en saben els noms. I això per no entrar en el lèxic professional o d’especialització que tots fem servir, ja siguem modistes o geòlegs.

I hi ha una altra objecció que potser és trivial de tan òbvia, però suposem que tots tenim una visió del món diferent segons la llengua que parlem. Com ho sabem? I encara més, com sabem que els altres veuen el món diferent? Com a afectada de prosopagnòsia us puc dir que allò que veiem amb els ulls depèn molt més d’allò que veiem amb el cervell que no d’allò hi ha a la realitat. Aquesta idea ha portat també a la creença supersticiosa que, si canvies la llengua, canvies el món, i per això hi ha qui creu que ‘visibilitzant’ solucionem problemes. Sí? Parlem-ne.

L’associació Volem Signar i Escoltar es va constituir amb l’objectiu de garantir l’accessibilitat, la comunicació i l’educació dels nens i joves sords amb igualtat de drets i oportunitats i no para de reivindicar l’accés a la LSC. L’any passat, aquesta associació va anar al parlament per informar dels problemes dels alumnes amb sordesa i em van convidar a assistir-hi. La sessió la presidia Josep Maria Jové i la diputada Sonia Sierra va ser la que es va mostrar més contundent en la defensa de la LSC. La veritat és que jo vaig sortir d’allà pensant que la LSC era víctima del foc creuat entre ERC i Ciutadans i fa poc n’he tingut la confirmació.

A començament de juliol, la diputada de Ciutadans va interpel·lar la consellera a propòsit de l’ús del castellà a TV3. Sierra va parlar de les tres llengües de Catalunya, català, castellà i aranès, i Vilallonga li va replicar que les llengües pròpies de Catalunya eren el català, l’aranès i la LSC. Em va semblar una oportunitat d’or per a Sierra per reblar la seva reivindicació i afegir la LSC a les llengües de Catalunya, però no, hi va tornar que eren català, castellà i aranès. Així que ara ja m’he convençut que la defensa de la LSC és pura hipocresia oportunista, qualsevol cosa que els serveixi als seus objectius però, a l’hora de la veritat, res.

La diputada Sierra va fer al·lusió a aquell tòpic que la llengua és una visió del món. Com que aquest també era un dels temes proposats, demà en parlo.

Ja que som de vacances, recordem que els germans Grimm també eren folkloristes i, en l’estudi de la variació de l’alemany, també recullen els contes populars que ara coneixem com ‘Els contes dels germans Grimm’. Si Wilhelm va aprofundir més l’estudi de la tradició oral, Jakob és una de les grans figures del comparatisme.

La idea que en la lingüística el fonament eren les llengües orals, doncs, era clara fins que arriba a la consciència una altra obvietat. La lingüística estudia la capacitat humana universal que és el llenguatge. Aquesta capacitat es realitza en les llengües, però, què passa quan algú no pot accedir a la llengua oral perquè és sord? La capacitat és la mateixa per a tothom, sords i oïdors. Si no es pot realitzar oralment, es fa amb gestos. I es desenvolupen les llengües de signes.

En el moment que la lingüística es fa conscient d’aquest fet, han de canviar moltes coses. Penseu que els dos primers trets de disseny del llenguatge humà són el canal vocal-auditiu i la transmissió irradiada i la recepció direccional, és a dir, que el so es projecta en totes direccions i el receptor pot localitzar el lloc d’on surt. Un cop s’incorporen les llengües de signes, aquests dos trets ja no són vàlids com a característics del llenguatge. Ara que ja sabem que les llengües de signes són llengües com totes, potser que parlem de la LSC.

Un lingüista no és un corrector. Crec que el fet que els correctors de mitjans de comunicació s’autoanomenin ‘lingüistes’ ha creat molta confusió. És clar que un lingüista pot ser corrector si té la formació adequada (si no, no) i que un corrector pot ser un lingüista, també si té la formació adequada, però els seus objectius són clarament diferents. Un lingüista intenta entendre el llenguatge, un corrector dicta com ha de ser la llengua (generalment, l’estàndard). Davant d’un error, un lingüista es pregunta per què es comet, el corrector el rectifica. Un lingüista rarament es preocupa de la llengua escrita, un corrector hi té un àmbit de treball preferent.

Un lingüista no és un poliglot. Hi ha molts, molts, molts!, lingüistes monolingües. A més a més, alguns que no ho són actuen com si ho fossin. Fins i tot n’hi ha que es declaren al·lèrgics a les llengües. Actualment, en la lingüística podríem dir que hi ha dos grans blocs: el que s’anomena generalment lingüística formal, que és la lingüística sense llengües, i el que alguns anomenen lingüística funcional i uns altres lingüística i prou, que és la que no concep l’estudi del llenguatge sense llengües.

Un lingüista no és un filòleg. Un filòleg es basa sobretot en els textos, un lingüista es basa sobretot en l’oralitat. Un estudiant de filologia té moltes possibilitats de dedicar-se també (o sobretot) a la literatura; un estudiant de lingüística pot acabar la carrera sense saber qui és Carner (per bé que, a la UB, el departament i bona part de les aules són a l’edifici Josep Carner). Un filòleg té moltes possibilitats d’acabar essent professor de llengua en un institut, o de treballar en el món editorial. Un lingüista hi pot acabar, també, però no ho té tan fàcil.

Per voler contrastar els textos amb altres manifestacions del llenguatge he dit que el lingüista es basa sobretot en l’oralitat. Això no és exactament així. Demà us explico per què.

L’any passat em van encarregar la glosa de Ko Tazawa com a guardonat amb el Premi Internacional Ramon Llull. Per fer-la vaig llegir la seva obra completa i, quan parlava de l’experiència dels seus fills quan van arribar a Catalunya per adaptar-se a l’escola, explicava que el gran havia adoptat el paper de Songoku, els seus companys l’havien identificat amb l’heroi de Bola de drac i el nano havia trobat una via per participar en la vida de l’escola. Ko Tazawa també menciona la qüestió de la violència, però transigeix perquè creu que és més important la convivència.

També en els darrers mesos he vist com molts joves parlaven amb nostàlgia de Bola de drac, no tant pel contingut com per la llengua. Pel que sembla, cap generació posterior ha tingut un referent en català com l’han tingut ells i això, en un moment on la cultura audiovisual està ocupant tots els espais té greus conseqüències en els usos lingüístics. “Fer un tiktok en català? Papa, però què dius…”

Així que Bola de drac va aconseguir ser un referent per a una generació que, si no ens espavilem, potser serà la darrera. I com ens hem d’espavilar? Tant de bo tingués la resposta però, com deia Quim Monzó, aquest mon ja no és el meu i, segurament, si la tingués no seria la bona. Hi ha un grup de gent, però, que amb una sabata i una espardenya ha endegat una plataforma de continguts audiovisuals en català, el Canal Malaia. Desitjo que aconsegueixin crear aquest referent que és tan necessari, i puguin crear un entorn on els continguts audiovisuals en català siguin tan naturals com les cançons de Bola de drac. De moment, ja han plantejat una qüestió que demà comentaré.

Potser en la recuperació de l’aula es va perdre de vista el pati, i l’esport i el lleure i els esplais… Mentre es lluitava per aconseguir que el català fos la llengua vehicular de l’ensenyament, s’anaven perdent altres espais, àmbits que afavorien l’ús espontani de la llengua. Ja fa molts anys, un estudi de Joan Domingo sobre els usos lingüístics a l’ensenyament a l’Anoia mostrava que l’assignatura que més es feia en castellà era la gimnàstica. La qüestió és que darrere del pati hem perdut també l’aula i això no es diu. O potser ni ens n’adonem.

Sovint em retreuen que expliqui anècdotes. Les anècdotes no són proves, però il·lustren fenòmens. I ara, cada cop més, ens trobem amb pares de nanos de deu anys o dotze que expliquen alarmats, o incrèduls, o sorpresos, que els seus fills parlen en castellà amb els amics catalanoparlants com ells. Fa poc m’ho explicava un amic d’una neboda que sempre li havia parlat en català i ara li parlava en castellà. No fa gaire, Andreu Gonzàlez explicava a Twitter que la seva filla de dotze anys parlava a tothom d’entrada en català. Un noi de la seva edat li deia que això el posava nerviós i una noia de la mateixa edat li preguntava per què ho feia.

Val la pena tenir present que aquesta és la generació que, segons l’afirmació més famosa de la sociolingüística catalana (Rafanell i Rossich: ‘El procés de substitució del català quedarà sentenciat d’aquí a uns cinquanta anys’) és la que deixarà de transmetre el català als fills. Per tant, potser que ens dediquem a aquesta colla. Què podríem fer? Demà en parlarem.

Sovint es confon la immersió amb la llengua vehicular de l’ensenyament. La immersió és un programa específic per a contextos on la llengua vehicular de l’ensenyament és diferent de la llengua de l’entorn. És a dir, si existeix algun poble o algun barri on el català és la llengua habitual de tothom, a l’escola no es fa immersió sinó que el català és la llengua vehicular. En els llocs on això no passa, cal que l’escola proporcioni aquest entorn. Per què cal? Doncs perquè com a societat tenim (o hem de tenir) la voluntat de donar les mateixes oportunitats a tothom.

Aquesta vocació d’igualtat és l’aspecte fonamental de la immersió i per això no s’entén com s’ha pogut tractar en tants casos d’una manera tan poc compromesa, començant, moltes vegades, pel Departament d’Educació mateix.

Un altre aspecte que acostumem a oblidar és que la immersió és un programa que s’aplica a l’ensenyament primari. A secundària, potser perquè se suposava que la feina ja s’havia fet a primària, en realitat no es va fer res en termes d’immersió i, tal com va explicar Ernest Maragall en la jornada ‘La llengua catalana a l’ensenyament secundari’, quan es va detectar que alguns professors continuaven fent les classes en castellà es va pensar que era cosa de quatre, que amb el temps això canviaria. El cas és que quan es va veure que la tendència anava just a l’inrevés de la previsió, què vam fer? Fixar-nos en el pati. Demà hi farem una volta.

Jo puc entendre que, si creus que has fracassat en un projecte, no ho vulguis reconèixer. Rectificar és una de les coses més difícils de fer i més encara si ho has de fer públicament. Però no puc entendre que, quan constates que les coses no funcionen, no modifiquis les actuacions. Dit en altres paraules, puc entendre que, amb tots els esforços que s’han fet per a recuperar la llengua, sigui molt difícil admetre que no han servit de gran cosa. No puc entendre, però, que no s’hagi fet res per a rectificar aspectes substancials.

Qualsevol persona que, en qualsevol situació, es trobi amb els seus drets lingüístics conculcats, si intenta defensar-se, el més probable és que sigui titllada d’integrista, fanàtica o, en fi, tots aquests epítets que ja coneixem. És a dir, la persona que opta per la llengua marcada, queda ella mateixa marcada. I, en aquests casos, qui la protegeix? Com és que no hem aconseguit un ambient que ens permeti de sentir que quan parlem la nostra llengua fem la cosa més natural del món i no una reivindicació? Tant parlar de l’apoderament, per què no ens apoderem amb el nostre comportament lingüístic i aconseguim que no sigui percebut com una anomalia o, que no em facin riure, una imposició?

Reconec que jo mateixa apel·lo sempre a la responsabilitat del parlant. Ara mateix sóc a punt de treure un llibre amb el títol El futur del català depèn de tu. Però si ho faig és perquè crec que, si confiem en la política lingüística, en quatre dies ens quedarem sense llengua. I malgrat tot, jo espero que hi hagi una política lingüística que faci entendre que la llengua no és un apèndix gestionat des d’una direcció general sinó un projecte de país amb què tothom està implicat. Una mena d’immersió lingüística general. De la immersió en parlarem demà.

Articles anteriors
Ací podeu llegir tots els articles de la sèrie ‘Llibreta de vacances de Carme Junyent’ publicats fins ara. La sèrie té 31 capítols més un d’extra com a epíleg. Us recomanem que els llegiu seguint-ne l’ordre numèric des del començament:

–Twitter i els gossos caganers (1)
–Espai i temps (2)
–Hi ha llengües primitives? (3)
–Abstractes (4)
–La revolució (5)
–Els disbarats del segle XIX (6)
–Els europeus i les llengües africanes (7)
–El negre (8)
–Sobre la Nova Història (9)
–Serveix de res l’obscurantisme (10)
–Veritats que no ho són (11)
–Apoderament lingüístic, un projecte de país (12)

En principi, el color dels egipcis és intranscendent, com el de tothom, de fet. I segurament que, com a cruïlla de pobles diversos, la coloraina dels egipcis era bastant variada. El discurs, però, havia fet forat i als anys seixanta del segle XX, anys de tantes lluites, va aparèixer el senegalès Cheikh Anta Diop amb la seva teoria que els antics egipcis eren negres. No és que dir que eren blancs fos un disbarat, és que era fals.

Una vegada més, ens trobem amb el principi que, per demostrar una teoria, n’hi ha prou amb ignorar tot allò que la contradiu, i amb aquesta divisa, Diop es va dedicar a investigar els nivells de melanina de totes les mòmies que va poder. No li van permetre d’examinar les del museu del Caire, segons ell perquè els egipcis d’ara no volien acceptar que els antics eren negres.

Com és habitual, també va cercar proves en les llengües. I què hi trobem? Doncs que, segons ell, les llengües africanes deriven de l’antic egipci i, per demostrar-ho, es va dedicar a comparar-lo amb el wòlof, la seva llengua. Les correspondències que hi va trobar són dignes de les parèmies de ‘El català, mare de totes les llengües’, com ara que pluja en alemany es diu ‘gotescauen’ i similars. No cal dir que l’africanística ha deixat córrer aquestes teories, que no deixen de ser racisme invers, perquè no hi ha per on agafar-les.

Per què ens aferrem a les nostres veritats encara que tot ho contradigui? Per què ens obstinem a seguir vies mortes si en tenim tantes que ens podrien portar molt més enllà o, si més no, a explorar possibilitats? Demà farem un salt de la teoria a la pràctica per mirar de trobar una resposta.

Quan Atatürk va voler modernitzar la llengua turca es va trobar amb l’oposició de molts turcs, cosa habitual cada cop que s’intenta actualitzar o modificar un sistema d’escriptura, un estàndard o el que sigui. Només cal pensar en la reacció que hi va haver aquí quan es van suprimir els diacrítics per entendre com es devien prendre passar del sistema d’escriptura àrab al llatí i incorporar una gran quantitat de termes nous perquè la llengua servís als usos del moment. Per a molts, introduir paraules de llengües europees anava contra els principis fonamentals de la societat turca.

En el moment més encès del debat, però, va aparèixer una teoria providencial. La teoria de la llengua solar, segons la qual el turc seria la mare de totes les llengües i, per això, no es tractava d’incorporar termes aliens sinó de recuperar els que els eren propis, atès que totes les paraules de totes les llengües tenien origen turc. No se sap si Atatürk es creia aquesta història, però li va anar bé i li va donar per la seguida.

Li aniria bé a algú la creença que les llengües romàniques vénen del català? Potser podríem fer una pregunta més genèrica: serveix de res, l’obscurantisme? Però ja que parlem d’història, demà n’explicarem una de molt, molt obscura.

Tot va començar amb la hipòtesi que Colom era català. Francament, ja els el regalo. I Cid Campeador encara més. Ja n’hi ha prou amb aguantar la creu de la pròpia història per a reivindicar personatges que no ens haurien d’omplir d’orgull, precisament. Aquest ha estat per a mi el punt més feble de la Nova Història i trobo que Stefano M. Cingolani ho expressa de manera magnífica: ‘Per tal de reivindicar i engrandir la història catalana s’empren els arguments típics de la història castellana, castellanista o anticatalana’ (p.239).

Pel que fa a la pretensió que grans obres de la literatura universal (el Quixot, etc.) han estat escrites en català, d’entrada ja em sembla un menyspreu de les grans obres de la literatura catalana (que no són prou bones, que n’hem d’anar a trobar fora de casa?), però sobretot la negació del fet essencial que les obres de creació ens pertanyen a tots els humans.

Entre els arguments unionistes contra la independència hi havia aquells que deien que no volien renunciar a Machado, a García Lorca i, en fi, a la cultura castellana. Que potser han renunciat a Proust, Dante, Shakespeare, Tolstoi, Kunene, Tagore o Kawabata? Voler apropiar-te de tot allò que es crea és una forma més d’imperialisme i la negació que qualsevol pugui sentir seva l’obra de Mercè Rodoreda o de Víctor Català.

Però les propostes de la Nova Història no són un bolet aïllat, demà les lligarem amb altres.

Una altra qüestió són expressions com ‘posar-se negre’, ‘llista negra’, ‘mà negra’, ‘ovella negra’ i tantes altres que no tenen res a veure amb el racisme sinó amb un ús metafòric dels termes de color. De la mateixa manera que ens posem negres, també ens podem quedar blancs o en blanc i jo diria que això no és precisament positiu, però ningú no ho entén com un insult. I segur que tots preferim tenir números negres al compte que no números vermells. El negre, efectivament, és un terme que acostuma a tenir connotacions negatives, però en totes les llengües del món, les africanes incloses.

No fa gaire, Viktor Bautista i Roca posava a Twitter aquest refrany suahili i la seva interpretació: ‘Siku nyeusi, fedha nyeupe’ literalment diu ‘dia negre, diners blancs’. O sigui, després d’un dia de treball dur vénen uns bons diners. En zulu n’hi ha un que diu ‘akungwe ingenabala elimyana’, ‘no hi ha cap lleopard sense una taca negra’, que ve a dir que ningú no ho fa tot bé, i en ioruba, ‘a ki ifi ele dudu sinu ki a tu ito funfun jade’, que vol dir, ‘si a dins hi tens sang negra, no escups saliva blanca’. En ioruba ‘sang negra’ vol dir ràbia. Si ens entretenim a cercar els usos de ‘negre’ en diferents llengües africanes, comprovarem que els significats afegits són molt similars als que tenim en les nostres llengües.

També aquí la ideologia, ni que sigui progressista, pot obstaculitzar el coneixement i, com veurem demà, això no passa només en el camp de la lingüística.