“Ningú no li proposarà ni li imposarà tuteles des de Junts, ni menys des de l’exili, si és investit president”, li ha respost la portaveu parlamentària de Junts, Gemma Geis, que ha reclamat per a la seva formació un paper “preeminent” en el projecte polític de la legislatura. Els negociadors aprofundiran ara la representativitat del Consell per la República, que Junts vol que es transformi en l’ens de consens per a la presa de decisions estratègiques i que ERC considerava partidista. Amb l’escull més gros en via de resolució, ERC insistia que ja no hi havia prou diferències per a blocar la investidura i demanava un “gest de responsabilitat”. Però Junts ha justificat el manteniment de l’abstenció recordant la falta d’un acord que concreti la unitat d’acció al congrés espanyol o els plans de contingència contra les negatives de l’estat, si bé accepta el marge d’exploració de dos anys que ERC i la CUP han pactat per a la taula de diàleg. També ha constatat que no han tancat el pla de govern, ni l’estructura ni el repartiment de funcions.

Un reguitzell d’arguments que fonts Esquerra rebien recordant que Junts havia volgut deixar tot això en un segon pla per a prioritzar un acord sobre les bases estratègiques de legislatura, embarrancat per les discrepàncies sobre el Consell per la República. Malgrat l’abstenció, Junts no vol ni especular sobre una repetició electoral ni posar en dubte que Aragonès ha de ser el nou president. Ho ha remarcat Geis. I, a diferència del discurs que divendres va pronunciar el president del seu grup, Albert Batet, avui en quarantena perquè és contacte estret d’una persona contagiada, aquesta vegada Junts sí que ha marcat perfil ideològic. S’ha desmarcat de l’acord tancat per ERC i la CUP qüestionant el pla pilot sobre la renda bàsica universal. Segons Geis, ha estat un acord “estèril”, perquè no ha portat Aragonès a la investidura i ha deixat en segon pla una força de trenta-dos diputats. L’adjectiu ha aixecat retrets.

Ve’t aquí la resposta de la CUP, en paraules de la portaveu parlamentària, Eulàlia Reguant: “No hi ha acords estèrils quan es parla de garantir drets, i la renda bàsica universal no es toca. I no perquè ho diguem nosaltres, sinó perquè és una eina bàsica per a garantir per primer cop un mínim d’autonomia a la ciutadania d’aquest país.” L’estira-i-arronsa anticipa allò que vindrà. Com aconseguirà encaixar ERC un eventual pacte amb Junts amb l’acord ja segellat amb la CUP que, a més, aquest partit vol millorar perquè el considera insuficient? D’aquí poden venir les complicacions d’ara endavant, malgrat que a les files d’Esquerra mantenen l’optimisme per a aconseguir d’encaixar el doble acord. La CUP insisteix en la necessitat de prioritzar el rescat social i de culminar la ruptura amb l’estat, deixant enrere una legislatura que va titllar d’autonomista. Una convicció que Reguant ha deixat anar com a advertiment: “Aquesta pot ser la legislatura d’un nou embat amb l’estat, depèn ara d’Esquerra i de Junts que no sigui la legislatura de l’embat de la gent contra el govern.”

Les divergències entre els socis de l’actual govern sembren arguments per als qui ja es veuen a l’oposició. La dirigent dels comuns, Jéssica Albiach, retreia a Aragonès que perseverés en l’intent amb Junts malgrat –deia– que l’amenacin amb una “bicefàlia”, que no li reconeguin el lideratge i que li vulguin “marcar” la política de pactes a Madrid. Els comuns albiren un govern “d’obsolescència programada”. I mentrestant el PSC reitera que “no té sentit repetir un fracàs” i adverteix del suposat perill que la presidència de la Generalitat quedi “segrestada”. Ciutadans vaticina a Aragonès que acabarà a la “paperera de la història” i el PP afirma que Junts vol “humiliar-lo”.

Una altra vegada s’han vist símbols antifeixistes quan Vox ha intervingut al faristol, i una altra vegada estols de diputats han sortit de l’auditori. I s’ha sentit, encara, un altre aclariment de Borràs, que ha precisat a Vox que divendres no es va exhibir una esvàstica a l’auditori sinó el cartell de Pere Català, encarregat per la Generalitat Republicana, amb l’espardenya d’un Mosso d’Esquadra trepitjant el símbol nazi. Caldrà, si més no, un altre debat d’investidura perquè Aragonès sigui elegit president. El candidat d’Esquerra insistia en la pressa: “Fa massa mesos que som en funcions i en interinitat.” Però Junts no s’ha mogut de la inconcreta referència als “dies” o “setmanes”, per bé que assegura que no vol esgotar els dos mesos de marge abans de la repetició automàtica d’eleccions. Pot ser que a partir d’ara hagin d’entomar les negociacions més dures. El pla de govern i el repartiment de departaments no és poca cosa. Tot allò que ERC i Junts han viscut aquests últims anys no ho esborra ningú, encara que estiguin decidits a tornar a compartir un govern.

Aragonès va començar a forjar-se el perfil com a futur 132è president de la Generalitat. Encara no té socis de govern ni prou aliats per a ser investit, però va voler exhibir optimisme dialèctic i marcar el rumb de la legislatura amb un programa de govern ancorat a l’esquerra, marcat per l’acord amb els anticapitalistes. Les prioritats: el rescat social (700 milions en els cent primers dies de govern, va prometre), un canvi de model productiu i fer front a la crisi democràtica. En l’horitzó, la defensa de l’amnistia i l’autodeterminació com a grans consensos per a resoldre el conflicte. I a mitja legislatura, la qüestió de confiança compromesa amb la CUP, a qui va agrair el suport, mentre feia crides al pacte a JxCat i als comuns. Va concretar el programa de govern proposant un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació, va refermar-se en la taula de diàleg (malgrat entendre la “malfiança d’alguns”), va mantenir-se en la creació d’una conselleria de feminismes i en la recuperació del Departament d’Universitats i Recerca, també en la creació del comissionat per als fons Next Generation, va refermar l’acord amb la CUP per a impulsar un pla pilot de la renda bàsica universal i evitar per llei els desnonaments de les famílies vulnerables i va prometre, entre més, un 2% del pressupost per a Cultura al llarg de la legislatura, però va passar de puntetes sobre la gestió dels Mossos d’Esquadra. El concepte més repetit: “la Generalitat republicana”.

ERC vol créixer a l’àrea metropolitana, guanyar terreny als socialistes catalans, i el discurs d’investidura també va ser això. Aragonès va combinar les referències a barris metropolitans com Sant Cosme o Llefià amb la Catalunya allunyada de Barcelona i la seva àrea d’influència. Va parlar de “un sol poble” i va barrejar referents polítics i intel·lectuals amb el propòsit, potser, de consolidar-se en el centre com el catch all party en què s’ha convertit ERC. Si ho pot fer el partit, ho pot fer el seu candidat a la investidura. Aragonès no vol ser únicament el president dels independentistes: “Vull ser el president de tots els catalans”, va dir. A ERC li va doldre que els diputats de Junts no n’aplaudissin el discurs.

Si una cosa va quedar clara durant el debat, és que ERC no pensa fer marxa enrere en l’estratègia d’acumulació de forces que l’ha portat a superar JxCat en el duel estratègic en què es va convertir el 14-F. Però els de Junts tampoc no semblen disposats a cedir. Batet va insistir que el Consell per la República havia d’exercir com a direcció col·legiada de l’independentisme, que el resultat d’un 52% dels vots els donava una “nova legitimitat”, i va posar el dit a les nafres de la legislatura anterior, recordant moments en què no van donar “una resposta unitària a la repressió”, com la investidura fallida de Puigdemont, de Turull, el fet que no pactessin una resposta conjunta a la sentència contra el procés o arran de la inhabilitació de Quim Torra. No volen un acord d’investidura sinó per a la legislatura. “Un govern amb projecte avança, un govern sense projecte fracassa”, va dir Batet, tot recordant que la definició de l’espai lliure d’Europa ja formava part dels acords per a engegar el mandat anterior. JxCat també va retreure a ERC que pactessin abans amb un soci parlamentari que amb qui se suposa que han de formar govern, recordant que ells tenen 32 diputats, i la CUP, 9. Un altre retret: “Si s’havia de defensar la legitimitat de la presidència, també s’havia de defensar el 30 de gener. I una insistència: “Pressionar Junts no funciona”.

La legislatura ha començat amb un intercanvi de papers curiós. Ara no és la CUP sinó Junts qui es fa esperar. La presidenta del grup anticapitalista, Dolors Sabater, ho constatava referint-se a la suposada lentitud en la presa de decisions de la CUP pel seu caràcter assembleari: “Doncs miri, hem estat els primers a fer els deures.” La CUP va remarcar que el pacte amb ERC era “de mínims” i que els seus militants havien pres una decisió estratègica que inclou, entre més propostes, treballar per a un nou embat, el qual consideren inherent a la lluita pels drets socials. Aragonès va assumir que no tenia un “xec en blanc” dels anticapitalistes, i es va mostrar partidari de millorar-lo abans fins i tot de la investidura. I novament el passat. La diputada de la CUP Laia Estrada va recordar a JxCat que el 3 d’octubre de 2017 no es va declarar la independència com s’havia dit i que el 10 d’octubre Puigdemont va suspendre la declaració d’independència. Tampoc no depenia d’ells, va dir, que Jordi Turull fos empresonat l’endemà del seu primer debat fallit d’investidura, molt recordat aquests dies per JxCat.

La via àmplia té dificultats per a obrir-se camí. Aragonès va allargar la mà a Junts però també als comuns, que van replicar a Aragonès que JxCat feia servir “la humiliació com a manera de negociar”. El republicà també va establir un diàleg cordial amb Salvador Illa que podria ser el preludi d’acords parlamentaris puntuals si la legislatura avança. “No farem una política d’obstrucció i de bloqueig”, va garantir el socialista. Però haurien de ser uns acords que, segons Aragonès, els socialistes defensessin també a Madrid. Illa li va garantir que l’ajudaria a activar la taula de diàleg si era investit, però va mantenir que també hi hauria d’haver diàleg Catalunya endins. Com podrà combinar Aragonès una voluntat d’entesa tan polièdrica és la gran incògnita a resoldre els dies que vindran. El republicà ho tornarà a provar dimarts, i no renuncia a res.

Si realment fos qüestió de dies, Aragonès podria ser investit en la segona votació. Borràs sospesa que el ple sigui dimarts i no diumenge, agafant-se a la interpretació que els dos dies reglamentaris han de ser hàbils i no naturals. D’aquesta manera, els dos socis de l’actual govern en funcions i la CUP tindrien quatre dies més per a intentar que les converses avancessin. Sí que és inevitable, de tota manera, que s’engegui el cronòmetre de dos mesos si Aragonès no obté demà els vots a favor de Junts i la CUP. Això afegeix a tot el procés una incertesa que ERC voldria tallar de soca-rel, per aconseguir la investidura demà mateix, malgrat les dificultats, i esprémer al màxim les possibilitats dels equips negociadors, si cal fins a l’hora de la votació de divendres mateix.

ERC proposa ara a Junts una reformulació del Consell per la República (CxR), que continua essent un dels principals esculls de les converses, que van continuar a la tarda. Esquerra veu “disfuncions” en la representació de les forces independentistes. El voldria més transversal i també recela de la presidència que hi té Carles Puigdemont, atès que concorre encara a les eleccions com a candidat de Junts. No obstant això, en el pre-acord que va tancar amb la CUP, tant Esquerra com els anticapitalistes relegaven el CxR per sota de l’òrgan de decisió col·legiada del procés, que consisteix en una mesa integrada per les tres forces i les dues entitats independentistes. Junts, tanmateix, vol que aquesta direcció estratègica l’exerceixi el Consell. Una altra divergència important és que tant ERC com Junts volen gestionar els fons europeus Next Generation. Aragonès pretén que depenguin d’un comissionat específic adscrit a la Presidència, mentre Junts demana que es quedin al Departament d’Economia, que dirigiria. Junts també aspira a capitanejar els departaments de Salut i d’Afers Socials que ara té ERC.

Esquerra voldria evitar una negociació agònica. Sostenen que no hi ha “diferències insalvables” amb Junts, i recorda indirectament a Junts que ells van complir la primera part de l’entesa fent Borràs presidenta de la cambra: “Si vam ser capaços de tancar un acord la vigília de la constitució del parlament, podem ser capaços de tancar un acord la vigília d’aquest divendres”, deia la portaveu parlamentària d’ERC, Marta Vilalta, en sortir de la reunió amb Borràs, a la qual va assistir amb el president del seu grup, Josep Maria Jové. Una anècdota va servir per trencar el gel en la conversa, i és que la vida s’obre pas malgrat la pandèmia i els tombs de guió continus de la política catalana. El president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet, va ser pare per segona vegada dilluns, i ahir es va connectar a la ronda de consultes amb Borràs per videoconferència des de l’hospital. La portaveu del grup, Gemma Geis, sí que va reunir-se en persona amb la presidenta de la cambra. En sortint de la reunió, va advertir que “previsiblement” demà no votarien a favor d’Aragonès.

Hi haurà una segona oportunitat d’ací a pocs dies. Però si les converses no avancen amb prou rapidesa, podria ser que Aragonès tampoc no fos investit amb majoria simple a la segona volta. No seria la primera vegada que les forces independentistes exhaureixen el límit legal de dos mesos per a tancar un acord d’última hora. Ja es va convertint, gairebé, en una tradició. Va ser així amb Puigdemont, en l’últim moment possible després del pas al costat d’Artur Mas forçat per la negativa de la CUP a fer-lo president; i amb Quim Torra, uns dies abans del coll de dos mesos que els havia deixat la investidura fallida de Jordi Turull, després d’un periple polític de gairebé quatre mesos d’ençà de la suspensió de la investidura a distància de Puigdemont.

Les assemblees parlamentàries obertes de la CUP van debatre ahir el pre-acord amb ERC i gairebé un miler i mig de persones que s’hi ha inscrit poden votar fins aquest matí. Tal com va avançar VilaWeb, la pregunta en arbre que han de respondre inclou donar suport al pre-acord o no (i per tant votar a favor o en contra a la investidura d’Aragonès). En cas que guanyi el no, també inclou la possibilitat que s’abstinguin igualment en la segona volta. La CUP afrontava la discussió interna amb posicions divergents, tal com va avançar igualment VilaWeb. Poble Lliure i Endavant-OSAN creuen que l’acord no és prou ambiciós, mentre que Guanyem Catalunya considera que “és un bon principi” per a anar més enllà.

Les dificultats dels independentistes per a tancar un acord de tres bandes, encapçalat per ERC, ha donat ales discursives a Salvador Illa. El dirigent dels socialistes catalans lamenta que les converses siguin “presoneres” de la CUP i de la “dreta catalana”. Però no va aconseguir presentar-se davant Borràs amb l’aval de cap més grup parlamentari que el seu. Va dir, això sí, que treballaven per obtenir més suport.

La tenalla d’ERC i la CUP no hi afegeix pressió, segons Junts, que voldria un acord que donés estabilitat al govern, que servir per a avançar cap a la independència i que no fos ni un Dragon Khan ni un Vietnam. Aquest és el pacte que, segons Elsa Artadi, voldrien tancar amb ERC. És un macroacord que sembla lluny de concretar-se i que, en tot cas, Esquerra considera que s’hauria d’encaixar amb l’entesa prèvia a què ja ha arribat amb la CUP. Arribats en aquest punt, la CUP no descarta d’entrar al govern. Ara, no ho vincula a la investidura sinó al programa, que encara han de veure. Pas a pas. I el primer, que arribarà divendres, serà el debat d’investidura. Mentrestant, a les files de Junts continua ressonant la possibilitat –si no tanquen un pacte que considerin prou sòlid– de donar estabilitat al govern d’Aragonès de fora estant. La premissa de què parteixen és que no es poden repetir les desconfiances de la legislatura passada i que, si la perspectiva ha de ser aquesta, val més ser fora de l’executiu.

És clar que aquesta hipòtesi s’encavalca, dins les files de Junts, amb les travesses de consellers i les demandes de competències que ara són a les mans d’ERC, com una prova més que tot és obert i que, si hi ha acord, pot arribar al darrer minut, tot i que el malestar que exhibien ahir al vespre era notable. Per marcar la posició del partit, el secretari general de Junts farà avui una conferència. Jordi Sànchez parlarà després d’haver-ho fet ja Aragonès i la CUP. Un ball de preses de posició que recorda les conferències que van fer Artur Mas i Oriol Junqueras la tardor del 2014, després del referèndum del 9-N, en cerca de solemnitat i amb voluntat d’imposar el relat propi en el discurs públic, però sense banys de masses i amb mesures anticovid estrictes. Passa en totes les negociacions: és tan important què es diu (i sobretot la manera com es diu i on) com allò que no es diu. Fins ara, ERC i la CUP han combinat l’entesa amb una comunicació pública ben segellada, amb Junts al marge, decidits a començar les converses per la carpeta estratègica, la més difícil, i reivindicant un acord sobre les bases de la legislatura que no arriba.

Segons ERC, no hi ha esculls en la negociació amb Junts, sinó carpetes obertes, com la del paper que hauria de tenir el Consell per la República en la direcció del moviment independentista, tal com va avançar VilaWeb. “No és l’escull principal, és una qüestió més sobre la taula”, va apuntar Marta Vilalta. La CUP, a més, debatrà demà en les assemblees obertes parlamentàries què faran abans d’anunciar, dijous, les decisions preses. És sabut que les bases de la CUP són imprevisibles i caldrà veure si aquesta vegada hi ha divisió interna respecte al document tancat pels negociadors.

Si ERC i Junts tanquessin un acord, n’hi hauria prou que la CUP s’abstingués perquè Aragonès fos investit en la segona volta, diumenge. Però Junts va evitar de comprometre’s ahir a votar a favor de la investidura d’Aragonès, malgrat el pacte que van tancar per a fer Laura Borràs presidenta del parlament. De fet, la CUP es va abstenir tant en la investidura fallida de Jordi Turull com amb la de Quim Torra, amb la diferència que Turull necessitava els vots a favor per a poder ser investit en la primera volta abans de ser empresonat i que, com que Carles Puigdemont no podia votar des de l’exili, JxCat i ERC tampoc no tenien prou vots a la segona votació, que no es va arribar a fer. En canvi, com que estaven pendents de les euroordres, sí que van poder votar en la investidura de Torra, i amb l’abstenció de la CUP ja van tenir més vots favorables que no pas contraris. Aquesta vegada, amb la majoria independentista més àmplia que mai, no serà determinant el vot de Lluís Puig, tot esperant què decideix formalment la nova mesa sobre el seu dret de delegar el vot, tenint en compte que el ple d’investidura serà presencial i es farà a l’auditori de la cambra, igual que el ple de constitució.

Alhora, Borràs va formant el seu equip de confiança al parlament. Si divendres es va formalitzar el nomenament dels càrrecs del seu entorn més pròxim, amb Salvador Esteve com a cap de gabinet i Josep Elías com a adjunt (tots dos havien estat membres dels seus equips al congrés espanyol i al Departament de Cultura), ara preveu de rellevar Xavier Muro com a secretari general del parlament, segons que va explicar en una entrevista a TV3. El secretari general és nomenat per la mesa a proposta de la presidenta entre els lletrats de la cambra. També canviarà el  lletrat major, perquè Joan Ridao preveu de reincorporar-se a la universitat. La importància del secretari general és cabdal en una mesa amb majoria independentista que s’ha compromès a defensar la sobirania del parlament. Va ser Muro qui, el gener de l’any passat, va ordenar la retirada de l’escó a Torra en compliment de la disposició de la Junta Electoral i la mesa ho va avalar després, amb l’oposició de Junts per Catalunya. D’acord amb el reglament, el secretari general “és el cap superior de tot el personal i de tots els serveis del parlament i compleix les funcions tècniques de suport i d’assessorament dels òrgans rectors”.

Borràs es començarà a reunir avui amb els grups abans de proposar el candidat a la presidència. Començarà escoltant el PP i acabarà amb Vox. Demà es reunirà amb Junts per Catalunya, ERC i el PSC. Aquests dos últims proposaran a Borràs els noms de Pere Aragonès i Salvador Illa, i dijous la presidenta formalitzarà la convocatòria del ple d’investidura, divendres, del candidat amb més possibilitats. Amb l’aval de la CUP i tot esperant què decideixi Junts, serà Aragonès. I Illa, que haurà mantingut la candidatura fins al final, podrà dir que almenys ho ha intentat, cosa que Inés Arrimadas no va fer.

Si la CUP no entrés a l’executiu i totes dues forces es limitessin a bescanviar les posicions de la legislatura anterior, els republicans perdrien competències clau. Per trencar la lògica d’una simple inversió de carteres i marcar accent d’esquerres, Pere Aragonès ja va prometre en campanya una reestructuració del govern que inclouria la creació de dues conselleries noves (la d’Igualtat i Feminismes i la d’Acció Climàtica), i un comissionat del fons europeu que dependria directament de la Presidència i que dirigiria l’economista Miquel Puig. Una proposta, aquesta última, que ha estat interpretada per Junts com una expressió evident que ERC vol liderar les inversions estratègiques encara que perdi Economia i Hisenda, i que els de Laura Borràs pretenen gestionar dins el departament. Amb Borràs com a presidenta del parlament, es va esvair el principal interrogant sobre l’associació de la cartera d’Economia a la Vice-presidència, perquè a les files de Junts situen per al càrrec Elsa Artadi, amb experiència al departament i un ampli currículum com a economista. Però és que a Economia també hi ha, a hores d’ara, una altra joia de la corona: la secretaria de Difusió i Atenció Ciutadana, que gestiona la publicitat institucional i coordina els serveis d’informació i de comunicació corporativa de la Generalitat. És una de les vies més discrecionals per a repartir recursos als mitjans de comunicació.

El 2018, tots dos partits es van repartir les competències en comunicació. Junts controla la secretaria de Comunicació del govern i de mitjans, adscrita a la Presidència, de la qual depenen l’estratègia comunicativa del govern i les subvencions estructurals als mitjans en català i aranès, que s’atorguen d’acord amb l’audiència i l’abast; i ERC dirigeix la secretaria de Difusió, que el juny d’aquell any es va traslladar de la Presidència a la Vice-presidència i que té la potestat d’atorgar la publicitat institucional amb criteris més arbitraris. L’última memòria de la Comissió Assessora sobre la Publicitat Institucional, corresponent al 2018, es va publicar fa dos anys. Recollia que el Grup Godó havia rebut un 20% de la despesa total. Quant a premsa escrita, La Vanguardia va rebre 2.657.244 euros, el Punt Avui en va rebre 1.356.814, El Periódico 1.001.185 i el diari Ara 600.980. El Nacional i Nació Digital van ser els més afavorits pel repartiment quant a mitjans digitals, amb més de mig milió d’euros per a cada capçalera i les seves marques associades. L’any passat no es va fer públic l’informe del 2019.

Junts i ERC també van acordar fa tres anys un canvi de posicions en la presidència del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i les direccions dels mitjans públics. Però l’intent de pacte amb Ciutadans i el PSC al parlament per a executar els relleus al consell de govern va fracassar perquè Ciutadans se’n va desdir. Finalment, es va mantenir el repartiment de càrrecs heretat de la legislatura anterior, però amb una interinitat complicada i no alliberada de tensions. Aquesta vegada no es podrà repetir el vell patró. Amb l’entrada en vigor de la nova llei de la CCMA la tardor del 2019, els partits podran tancar els canvis de cadira al consell de govern, i després caldrà un nou acord parlamentari de dos terços per a escollir-los. Però en restaran fora les direccions de TV3 i Catalunya Ràdio, que s’hauran d’elegir a partir d’un concurs públic que n’hauria de prioritzar la professionalitat.

Les negociacions sobre l’estructura i el repartiment del govern poden anar acompanyades d’una paradoxa. I és que no sempre qui exerceix la presidència és qui té més poder de gestió. La legislatura anterior va ser ERC que va dirigir les polítiques de més impacte en la quotidianitat de la població, pel fet que tenen a veure amb els serveis públics bàsics. L’estira-i-arronsa negociador va fer que ERC dirigís el Departament d’Economia, lligat a la Vice-presidència, i totes les conselleries de més pes social: Salut, Educació i Treball, Afers Socials i Famílies. Uns departaments decisius i especialment sensibles per a afrontar la pandèmia que ara tornen a estar en disputa. Mentrestant, la conselleria d’Interior, que va originar conegudes incomoditats a Junts i que ara totes dues forces compten que assumirà ERC, continua essent la més complicada de dirigir per les incoherències que origina en les forces independentistes. Els republicans ja han obert camí amb la CUP començant a abordar mesures que consideraven urgents, com ara una moratòria dels projectils de foam, que forma part del pre-acord que han tancat, o l’entesa per a constituir una comissió parlamentària d’estudi sobre el model d’ordre públic.

Però perquè es formi un govern abans hi ha d’haver una investidura, i aquesta setmana serà decisiva. Si la CUP avala el pre-acord amb ERC, Aragonès podrà dir que té més suport que Salvador Illa per a ser investit, encara que no en tingui prou. De manera que Borràs haurà d’aclarir si proposa Aragonès o, en el cas que es mantinguin les divergències estratègiques que encallen les converses entre ERC i Junts, opta per engegar el rellotge de dos mesos per a la convocatòria d’unes noves eleccions. Ho podria fer constatant que cap candidat no té prou suport, amb un acte equivalent a una investidura fallida. No seria la primera vegada que es fa des de la presidència del parlament. Ja ho va fer Roger Torrent després de la inhabilitació de Torra, però aquell moment era molt diferent d’aquest. Aquesta vegada la manca d’acord pot obrir definitivament la capsa de Pandora.

Segons diverses fonts coneixedores de les converses, la CUP està disposada a donar un paper al Consell per la República, tot i mantenir-hi reserves. En un extrem hi ha Junts, que hi vol donar la màxima importància política, i en l’altre hi ha ERC, que ja va ser molt recelosa a l’hora d’entrar-hi, i que finalment va situar al consell de govern Isaac Peraire, el seu vice-secretari general de Vertebració Territorial i Partit Obert. El desembre passat ERC no va assistir a la convocatòria de l’Assemblea de Representants fundacional perquè considerava que actuava de manera “partidista”. En aquests mateixos termes es va expressar dimarts Meritxell Serret, diputada d’ERC i ex-delegada de la Generalitat davant la Unió Europea, en una entrevista a Nació Digital. “El Consell per la República ha tingut un biaix partidista i això l’ha debilitat”, va dir.

De fet, Serret no va entrar en aquest ens i va restar al marge de l’estratègia de l’exili encapçalada per Carles Puigdemont. Les dues forces mantenen divergències estratègiques clau que es traslladen a les funcions del Consell per la República i, a banda, ERC no ha vist mai amb bons ulls que el presideixi Puigdemont, adduint que manté, al mateix temps, el lideratge de Junts i una implicació electoral ben viva, com ara en les eleccions del 14-F, quan va ser el número u per Barcelona per a donar impuls a la candidatura de Borràs.

Les diferències se centren ara en la definició de la “direcció col·legiada” del moviment. Junts per Catalunya ha defensat que el Consell per la República ha d’encapçalar “el moviment independentista en tant que dipositari del mandat de l’1-O”, assumir la preparació d’estructures per a l’estat català en un “context segur” i també representar-lo internacionalment. Així ho establia el seu programa electoral, que propugnava l’aprovació d’una resolució al parlament que li reconegués aquest paper. També fixava que a aquest ens li correspon “articular la forca del teixit social, cívic i econòmic del país amb unes estructures polítiques que, quan calgui, facin la feina que no poden dur a terme les institucions estatutàries”. ERC no va incloure en el seu programa cap referència al Consell i la CUP, en canvi, sí que apuntava que podria servir per a superar el clima de divisió de les forces independentistes i la falta d’una anàlisi política compartida sobre què va funcionar i què no la tardor del 2017. Ara, feia un advertiment clau: sempre que aconsegueixi de “ser un espai realment plural, on es trobin les diferents formacions independentistes i es puguin acordar línies estratègiques més enllà dels cicles electorals i de la gestió institucional”.

L’estratègia amb què ERC va guanyar les eleccions, que fixa el diàleg i la negociació com a opció prioritària, és lluny de la versió preliminar del document “Preparem-nos”, que l’Assemblea de Representants del Consell per la República va presentar al desembre. Aquest document propugna que la independència només s’assolirà amb la confrontació amb l’estat, “de manera democràtica i no violenta” i acceptant-ne “els riscos col·lectius i personals”. És a dir, vol “revitalitzar i intensificar la revolta democràtica iniciada el primer d’octubre del 2017”. I fa una crida a preparar-se per a aquest moment de mobilització política, social i institucional.

El desplegament del Consell s’ha anat alentint per la pandèmia però, sobretot, per les diferències polítiques entre les forces independentistes. El pas següent que tenen previst és fer les eleccions per a l’Assemblea de Representants abans de l’estiu. Però també aquí serà clau el paper que hi tingui ERC, perquè, si no s’hi implica, difícilment serà representatiu de tot l’independentisme. Les discrepàncies sobre el Consell es remunten a la legislatura anterior i ja van marcar, de fet, les negociacions per a la investidura i la formació del govern que finalment va encapçalar Quim Torra.

La carpeta de les bases de l’acord de la legislatura que negocien ERC, Junts i la CUP també inclou les condicions sobre la taula de diàleg amb el govern espanyol i la coordinació de l’acció política al congrés, que Junts reclama que sigui acordada entre les forces independentistes. Però aquests punts, segons fonts coneixedores de les converses, també continuen oberts encara.

Els tres partits independentistes negocien ara un “decàleg”, segons Junts, per blindar els drets dels diputats de les ingerències dels tribunals. L’objectiu és intentar evitar que els encausats puguin perdre l’escó, com li va passar a Quim Torra per ordre de la Junta Electoral, sense que la pena d’inhabilitació fos ferma. El precedent de Torra també pesa sobre Borràs, investigada pel Tribunal Suprem per un presumpte fraccionament de contractes, i sobre vuit diputats més, amb diferents causes obertes: Roger Torrent i Eusebi Campdepadrós, per la darrera querella contra la mesa per desobediència; Meritxell Serret, tot esperant que el Suprem espanyol aclareixi el 8 d’abril si la processa per desobediència o hi inclou malversació; Lluís Salvadó i Josep M. Jové, per malversació a conseqüència de l’1-O; Dolors Sabater, acusada de prevaricació per la suspensió de llicències urbanístiques per a protegir l’edifici que ocupa una associació cultural que va acabant-lo comprant; i Pau Juvillà, que ha d’anar a judici per desobediència pels llaços grocs que el seu grup municipal tenia penjats a la Paeria de Lleida. A més, hi ha la peculiar situació de Lluís Puig, de qui Bèlgica va denegar l’extradició a l’estat espanyol.

Junts per Catalunya creu que, fins que no hi hagi sentència ferma, s’han de preservar els drets dels diputats i que s’ha d’estudiar la casuística per acordar les respostes de la majoria independentista de la mesa i evitar que es repeteixin els xocs de l’anterior mandat. Això podria requerir, en alguns casos, una eventual reforma del reglament del parlament, que inclouria també una modernització del funcionament després del sacseig que ha significat ja la introducció de les votacions telemàtiques a conseqüència de la pandèmia. L’anterior intent de reformar-lo, amb Junts promovent la regulació de la investidura a distància, va ser especialment lent i va quedar embarrancat per la falta d’acord entre Esquerra i Junts en les qüestions clau.

Sobre la taula de negociació també hi ha la reforma de l’article 25.4 del reglament, que estableix que la mesa ha de suspendre els drets i deures dels diputats acusats per delicte de corrupció quan se n’obri el judici oral. L’article no concreta els delictes i es remet a un dictamen de la comissió de l’estatut dels diputats si sorgeixen dubtes sobre la tipologia de delictes o el règim d’incompatibilitats aplicable en el curs de la suspensió. Borràs és investigada per prevaricació, frau a l’administració, malversació i falsedat, i aquest article pesa sobre la seva presidència tot esperant que el Suprem traspassi la investigació, com es preveu, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè completi la fase d’instrucció.

El nou parlament, mentrestant, fa les primeres passes. La mesa es reunirà per primera vegada amb qüestions ordinàries a l’ordre del dia, com ara la memòria de la diputació permanent, la proclamació dels diputats i els informes presentats pels electes o la comunicació de la formació dels grups parlamentaris que ja han decidit les presidències i els portaveus, segons fonts parlamentàries, tot i que el termini per a constituir-los no s’acaba fins a mitjan setmana vinent. Els dos socis de l’executiu no han entrat a definir encara quina ha de ser l’estructura del futur govern ni qui n’ocuparà les cadires, quan els moviments tectònics de la política espanyola fan preveure una inestabilitat que pot complicar la voluntat d’ERC de donar aire a la taula de diàleg entre governs, que s’hauria de reunir després de la formació del nou executiu presidit per Aragonès.

El terratrèmol electoral madrileny, amb la rèplica al govern espanyol inclosa, podria originar un enduriment del discurs dels socialistes contra l’independentisme, a banda de dificultar qualsevol gest d’acostament de posicions, ja sigui per la via dels indults o la reforma del delicte de sedició al codi penal, mentre creixen les especulacions sobre un avançament electoral espanyol.

“Segur que serà una nova excusa per a aparcar la resolució del conflicte”, ha dit Elsa Artadi sobre la sortida de Pablo Iglesias del govern espanyol. L’establiment de les condicions per a perseverar en l’intent de dialogar amb Madrid forma part de les bases de l’acord de la legislatura, però, i si el mateix executiu espanyol és finalment qui es gira d’esquena a la taula de diàleg? Si més no, la cosa més probable és que l’agenda madrilenya n’endarrereixi la represa. La convocatòria anticipada d’eleccions el dinamitaria.

No seria la primera vegada que Sánchez juga la carta catalana a conveniència. L’origen de la querella contra els membres independentistes de l’anterior mesa del parlament prové, precisament, de la batalla que va emprendre el govern de Pedro Sánchez poc abans de les eleccions espanyoles del 10-N contra la cambra per a impedir que s’hi parlés de la monarquia, el dret d’autodeterminació i la sobirania de Catalunya. Més d’un any després, a principi de març, la fiscalia va tornar a moure fitxa presentant una querella contra Roger Torrent i la resta de membres independentistes de la mesa per desobediència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Era un avís per a navegants poc després de les eleccions, quan faltaven pocs dies per a la constitució del parlament i l’elecció dels membres de la nova mesa. Els partits independentistes donen les querelles per descomptades. Borràs insisteix que treballarà per a preservar la sobirania del parlament i evitar les ingerències dels tribunals. Els partits independentistes en negocien la manera.

Ara Borràs transita per aquesta mateixa via política, però en el seu discurs no ha esmentat ni una sola vegada Torrent. No ha estat cap descuit, i possiblement Borràs no vol oblidar la legislatura presidida pel seu antecessor, amb qui tantes vegades es va enfrontar pels passadissos de la cambra qui aleshores era vice-president primer, Josep Costa, home de confiança de Borràs. Potser és perquè Borràs sap que el seu èxit o fracàs en el càrrec es mesurarà també amb la controvertida regla de la comparació: si segueix les mateixes passes que Torrent, contra qui tantes vegades va carregar JxCat, difícilment podrà sobreviure políticament a les contradiccions. En aquest joc de miralls invertits, el republicà li ha fet el traspàs simbòlic de la presidència amb el lliurament de la carta que Francesc Farreras, el darrer president a l’exili, va enviar el 1980 des de Mèxic, uns dies abans de les primeres eleccions al parlament restablert, per a passar el relleu a qui el presidís.

De manera que Borràs aspira a erigir-se en l’antagonista de Torrent. És previst que el republicà assumeixi ara una cartera del futur govern d’Aragonès, en una evidència més que amb la presidència del parlament ja no s’acaba res. I la dirigent de JxCat s’ha proposat de recuperar el llegat polític de Forcadell, que avui ha retornat a la cambra aprofitant l’efímera semillibertat del tercer grau. “El meu objectiu és continuar la feina allà on ella la va deixar, perquè cap tribunal ni cap presó ens farà renunciar a les nostres idees”, ha dit Borràs després d’haver estat elegida. No hi ha hagut sorpreses en el recompte de butlletes. Borràs ha obtingut la majoria simple en segona votació gràcies als vots d’ERC i de JxCat, i en contra d’Eva Granados, que ha sumat finalment els vots del PSC, els comuns, el PP i Cs, que també han apuntalat la socialista a la vice-presidència segona. La CUP, que recela de la possible “mala praxi” d’on parteix la investigació de Borràs al Tribunal Suprem, ha votat en blanc.

Finalment, cinc membres dels set de la mesa són independentistes. “La legislatura que avui encetem ha de marcar un punt d’inflexió en l’avenç cap a la independència de Catalunya, perquè així ho han volgut i decidit més de la meitat dels ciutadans”, ha al·legat Borràs. Caldrà veure fins a quin punt aquesta majoria independentista en l’òrgan rector de la cambra es manté unida o es trenca si afloren discrepàncies sobre com afrontar les intervencions dels tribunals de justícia o del Tribunal Constitucional, com va passar en l’anterior legislatura, però aquesta vegada amb la CUP a dins.

Borràs comptarà amb el suport de l’advocat de JxCat Jaume Alonso-Cuevillas com a secretari segon i, a la pràctica, com a mà dreta després de l’etapa compartida al congrés espanyol. Hi són també la republicana Anna Caula com a vice-presidenta primera, l’anticapitalista Pau Juvillà (avui absent, per haver estat contacte d’una persona positiva de covid) com a secretari tercer, i el diputat d’ERC Ruben Wagensberg com a secretari quart. ERC, finalment, ha presentat la candidatura de Wagensberg arran del fracàs de l’intent de negociació amb els comuns. Va ser un canvi precipitat d’ahir a la nit. Segons fonts coneixedores de les converses, els republicans van demanar als comuns gests per a facilitar-los l’entrada d’un membre a la mesa: un moviment en la investidura d’Aragonès, en el pressupost o en la defensa de l’amnistia. Però no hi va haver acord. El PSC, que ha situat Ferran Pedret a la secretaria primera, també havia obert contactes amb els d’Albiach per a intentar d’evitar que els independentistes obtinguessin cinc llocs a la mesa, però calia afegir-hi Cs i el PP, i no hi va haver prou consens. El resultat és que els comuns han descarrilat de la via àmplia d’Aragonès. “Avui arranca una nova legislatura amb cares noves però veient massa dinàmiques del passat. JxCat continua marcant el pas d’ERC”, escrivia a Twitter la dirigent d’En Comú Podem, Jéssica Albiach.

Per primera vegada a la història del parlament, en un auditori habilitat com a saló de plens amb totes les mesures anti-covid, dues dones s’asseien a la mesa com a vice-presidentes. Les dones continuen essent minoria a la mesa, però deixen enrere una altra en què tan sols n’hi havia una, i elles ostenten els càrrecs de més pes institucional. Aquest serà també l’hemicicle més paritari de la història, amb un 47,4% de dones diputades. I tot plegat coincideix amb l’entrada dels diputats de Vox, que han arribat a la cambra quan Santiago Abascal ha beneït la gesta davant els mitjans de comunicació des de l’única porta accessible del parc de la Ciutadella.

“El que no té cabuda en una democràcia ni en un parlament són la xenofòbia i el racisme, el masclisme i qualsevol mena d’opressió nacional o personal”, ha sentenciat Borràs. De moment, tots els partits tret del PP i Cs han teixit un cordó sanitari a l’extrema dreta. Però els seus vots compten i comptaran com la resta, si bé avui no s’han afegit a cap suma amb els altres partits. Conscient que té un dur competidor, Cs ha intentat de quedar com la força més bel·ligerant davant l’independentisme en el ple de constitució. Carlos Carrizosa ha protestat pel discurs d’Ernest Maragall, que encapçalava la mesa d’edat i que al començament ha donat la benvinguda a la diputada Meritxell Serret, acabada de tornar de l’exili. Els de Cs també han sortit de l’auditori “en protesta pel discurs de Borràs”. Els de Vox, potser perquè no han de demostrar res, s’hi han quedat. Després, els mateixos que van fer d’acusació popular en el judici contra el procés, han llançat un missatge que podia interpretar-se com una amenaça: vigilaran que la mesa no defugi la llei. D’entrada, la mesa haurà de decidir si compta el vot delegat de Lluís Puig, que avui ha quedat descartat per la majoria que constituïen els diputats del PSC i de Vox de la mesa d’edat.

Els inicis de legislatura i els canvis de govern que anticipen tenen l’aire fresc de la novetat, s’endevina la nostàlgia pels qui ja no hi són i van marcar un temps (adversaris polítics inclosos) i de vegades, com avui, hi ha retrobaments que es recordaran, com l’abraçada entre Serret i Forcadell. Feia més de tres anys que no es veien, separades per l’exili i la presó. També hi ha hagut un altre retrobament, simbòlic en aquest cas. L’abraçada que Borràs ha volgut fer al president Quim Torra just després d’haver estrenat el seu nou lloc a la mesa. I un poema. El que Borràs duia escrit a la màscara, amb uns versos de Joan Margarit que costaven de llegir: “La llibertat és una llibreria. / Anar indocumentat. / Les cançons prohibides. / Una forma d’amor, la llibertat.”

Potser sí que la tretzena legislatura, novament, tractarà de llibertat. De la llibertat, o no, del parlament i dels seus diputats, que fa temps que divergeixen en el significat de la paraula en uns anys en què la política ha normalitzat els judicis, la presó i l’exili. Fins on arribarà Borràs i la majoria independentista de la mesa? Per començar, la presidenta del parlament té dues setmanes per a proposar el candidat a la investidura que tingui més suports i que, amb l’estructura del pacte embastada entre ERC i JxCat, hauria de ser Pere Aragonès.

Borràs, pendent d’una possible inhabilitació, pretén marcar perfil polític propi des de la presidència, i caldrà veure fins on arribarà la majoria independentista per a defensar des de la mesa la sobirania del parlament, després d’una legislatura marcada per les crítiques de Junts a Roger Torrent i les acusacions de la CUP per l’acatament de les ingerències del Tribunal Constitucional. Amb Borràs a la mesa, Elsa Artadi es perfila com a possible vice-presidenta del govern de Pere Aragonès. L’opció de Borràs pel parlament cerca, entre més objectius, donar el màxim pes polític a la seva eventual inhabilitació. El seu cas, en investigació al Tribunal Suprem espanyol, passaria ara al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ara, Borràs podria perdre l’escó sense sentència ferma com li va passar a Quim Torra si, arribat el moment, la Junta Electoral actua com llavors i la mesa ho acata. El reglament de la cambra també estableix que, que quan s’obre judici oral a un diputat amb una acusació de “corrupció”, la mesa n’ha d’acordar “la suspensió dels drets i deures parlamentaris de manera immediata”.

L’executiva de Junts també ha proposat que l’advocat (i fins ara diputat al congrés espanyol) Jaume Alonso-Cuevillas ocupi una secretaria. La d’ERC ha triat Anna Caula per a la vice-presidència. Encara amb incerteses sobre el projecte i la composició del futur govern, Josep Costa, fins ara vice-president primer del parlament, no ha agafat l’escó que li pertocava després de l’esperada renúncia de Carles Puigdemont. En lloc seu, ha entrat a la cambra Glòria Freixa.

Les dificultats per a pactar una estratègia per a la legislatura han complicat l’entesa independentista per a la mesa, malgrat el convenciment previ de tots els actors que havien de garantir de tenir-ne la majoria, d’acord amb els resultats electorals. Les converses van esdevenir tenses perquè Junts no ha revelat fins aquest vespre el nom de la seva candidata, després d’una executiva que s’ha reunit quan ja tenien el suport explícit d’ERC perquè Junts presidís el parlament. I això ha molestat la CUP, sobretot. La CUP ja va aclarir que no pugnaria per aconseguir la presidència de la cambra malgrat estar disposada a assumir-la, però ha expressat recel perquè Borràs en sigui la presidenta. Sostenen que la causa de Borràs al Tribunal Suprem és de caràcter polític, però alhora pensen que parteix d’una “presumpta mala praxi” i que “l’independentisme no es pot permetre ni una ombra de sospita”. El Suprem espanyol investiga Borràs per presumptes irregularitats econòmiques en la concessió de diversos contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes, que podrien significar quinze anys de presó per prevaricació, frau a l’administració, malversació i falsedat.

Tanmateix, no cal que la CUP voti Borràs a la presidència del parlament, atès que pot sortir elegida en segona votació amb els vots d’ERC i Junts, en cas que no obtingui majoria absoluta a la primera. El candidat de la CUP per a la mesa és Pau Juvillà, encausat per presumpta desobediència pels llaços grocs que el grup tenia penjats a la Paeria de Lleida.

L’elecció és farà separadament: primer es votarà la presidència; després les vice-presidències (les obtenen els dos candidats que sumin més vots) i, finalment, les quatre secretaries, pel mateix sistema. Els diputats, que es congregaran a l’auditori i no a l’hemicicle per a garantir les mesures de seguretat necessàries anticovid, dipositaran els noms dels candidats en butlletes en una urna, sota la supervisió de la mesa d’edat, que integraran el diputat més gran, el republicà Ernest Maragall (setanta-vuit anys), i els dos diputats més joves, Alberto Tarradas (Vox) i David González (PSC), de vint-i-quatre anys i vint-i-sis.

El parlament veurà el retorn de Meritxell Serret, que exercirà com a diputada després d’haver comparegut davant el Tribunal Suprem espanyol. A primera hora del matí serà rebuda per una delegació encapçalada pel president sortint de la cambra, Roger Torrent. Serret podrà exercir el seu vot directament des del parlament mentre que Lluís Puig, des de l’exili, ha delegat el seu, i la mesa d’edat decidirà si és comptabilitzat o no.

Com que ERC no ha presentat batalla per una segona secretaria (tot i que la suma independentista podria permetre que hi tinguessin cinc cadires) els comuns podrien obtenir-ne una. El PSC també havia obert negociacions per a intentar que els independentistes no ocupessin cinc llocs. D’acord amb el repartiment de vots, tot apunta que el PSC podria tenir-hi la segona vice-presidència, que podria ser per a Eva Granados, i una secretaria, per a Ferran Pedret. Qui no hi serà és Vox. El PSC, els partits independentistes, els comuns i la CUP també han tancat un acord per a afrontar la presència de l’extrema dreta a la cambra que inclou impedir que siguin a la mesa, a les meses de les comissions, a la coordinació dels intergrups i a la relatoria dels grups de treball. A més, volen mantenir un espai compartit durant la legislatura per a actuar coordinadament contra l’extrema dreta. Així comença la tretzena legislatura.

La lentitud de les converses ha fet que, dins de Junts, se senti amb més força un avís que dirigents del partit repeteixen des de després de les eleccions. I és que sense un acord estratègic per al mandat i sense una mesa amb majoria independentista que defensi la sobirania del parlament, Junts podria quedar-se a l’oposició i no entrar al govern. La falta d’aquest acord és el que ha complicat la decisió de Borràs, amb la incògnita afegida de quin marge de maniobra polític li pot donar la seva causa oberta al Tribunal Suprem, que hauria de traspassar-se ara al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En vista d’una possible inhabilitació, Borràs podria perdre l’escó sense sentència ferma si es repeteix la situació que ja va viure Quim Torra i, com va passar llavors, la mesa no desobeeix. A més, el reglament del parlament estableix que quan s’obre judici oral a un diputat amb una acusació de “corrupció”, la mesa n’ha d’acordar “la suspensió dels drets i deures parlamentaris de manera immediata”. Els matisos entre les forces independentistes sobre la consideració de causa política (o no) de la investigació de Borràs ja van aflorar durant la campanya electoral, a cavall de la necessitat d’ERC i la CUP de distanciar-se de qualsevol cas de corrupció i la denúncia de Junts que Borràs és objecte d’una persecució política. El Suprem espanyol investiga Borràs per presumptes irregularitats econòmiques en la concessió de diversos contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes, que podrien significar quinze anys de presó per prevaricació, frau a l’administració, malversació i falsedat.

El nom de Borràs no és pas l’únic de Junts que ha sonat per a ocupar la presidència de la cambra, que tot apunta que podria ser per a una dona. També ha sortit a les travesses el de la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, tot i que segons diverses fonts té poques opcions, i el de Gemma Geis, fins ara portaveu parlamentària. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Puigdemont deia que és Borràs qui ha de valorar si vol ocupar la presidència de la cambra: “Seria fantàstic que una dona presidís el Parlament i encara més que fos de Junts. És Borràs qui ha de decidir què vol fer”.

En cas que Borràs fes el pas per a presidir el parlament, fonts de Junts indiquen que Elsa Artadi podria ser la vice-presidenta, tot i que ella ha insistit fins ara que el seu lloc és a l’Ajuntament de Barcelona. Abans de tot això, tanmateix, les forces independentistes haurien de tancar un acord, i el ball de noms s’encavalca amb la constatació que el pacte no s’ha tancat i, al mateix temps, mantenen la porta oberta a passar a l’oposició.

L’última reunió d’ERC, JxCat i la CUP es va tornar a tancar amb discrepàncies i sense cap nom sobre la taula per part de Junts. En aquest context, la CUP va acusar Junts de voler “portar la situació al límit”, quan la majoria independentista és clau per garantir que la socialista Eva Granados no esdevingui la nova presidenta de la cambra. Ho va assenyalar així Eulàlia Reguant en declaracions a TV3.  En un comunicat, Junts va explicar que consideraven que havien d’acordar primer “les bases d’actuació i coordinació entre les forces independentistes” i després debatre l’elecció dels membres de la mesa. Junts va dir que triarien qui proposaven per presidir el parlament amb “procediments de validació interna del partit” i va demanar temps per a aplicar-los.

La falta d’un acord estratègic ha complicat la composició de la mesa i, de retruc, la formació del futur govern, perquè totes dues coses van lligades, i amenaça de repetir-se una situació com la que van viure ERC i Junts per Catalunya fa tres anys, quan van arribar a la constitució del parlament amb un acord embastat sobre qui havia d’assumir la presidència del parlament i de la Generalitat sense acordar com es faria la investidura de Puigdemont ni un projecte tancat per a legislatura.

La CUP reunia avui la Coordinadora Oberta Parlamentària per a acordar internament un marc polític d’actuació, amb marge de maniobra per a adaptar-se a l’evolució de les converses, segons fonts del partit. En un comunicat, la CUP  també expressava la seva preocupació per la “poca concreció” d’ERC i Junts per a les propostes que creuen urgents (com ara la moratòria per a les bales de foam, que els antiavalots no intervinguin en desnonaments i la Generalitat no es personi contra activistes independentistes i dels moviments socials) i les iniciatives que defensen per al mandat. En aquesta carpeta hi ha el pla de rescat social, amb una renda bàsica universal, el reforçament dels serveis públics i l’exercici del dret d’autodeterminació.

La separació ha singularitzat els dos projectes i, de fet, sectors de Junts consideraven que era el moment de desfer-se del llast ex-convergent, més encara després del cas Palau (amb la incògnita si el partit en sortirà perjudicat per la situació econòmica de Convergència, que va presentar un concurs de creditors) i amb el cas del 3% a l’Audiència espanyola. El 2018, el jutge José de la Mata va encausar el PDECat en la causa perquè va considerar que n’era el partit continuador, encara que el PDECat sempre s’hi ha desmarcat. I és que va néixer, precisament, de la necessària refundació de CDC el 2016, tot i que amb el temps n’ha reivindicat el llegat polític. El divorci amb Junts és encara en vies de negociació, com és el cas del repartiment dels actius a Madrid i als municipis. També és als tribunals, amb el judici pendent amb els de Carles Puigdemont per l’ús de la marca Junts per Catalunya. En aquesta causa, el PDECat va argumentar que la confusió entre les dues organitzacions per l’ús de la marca de JxCat per part dels de Puigdemont havia perjudicat els seus resultats el 14-F, en la mesura que es va generar “confusió” en l’electorat sobre qui es votava. La defensa de Junts va recordar que el partit d’Àngels Chacón i David Bonvehí havia obtingut tots els drets electorals i, a banda, la Junta Electoral va reconèixer el capital polític de Junts, entenent-lo com una entitat separada amb actius propis.

Més enllà dels arguments que han acompanyat el litigi, al partit s’han fet altres reflexions. “El PDECat no ha tingut altaveu parlamentari els últims anys, fruit de la nostra generositat per construir JxSí i JxCat i això ho hem pagat quan hem volgut recuperar les regnes del nostre projecte”, va declarar el portaveu del partit, Marc Solsona, en una entrevista a la Xarxa. El PDECat va quedar fora de la pugna pel vot útil i la dicotomia que van presentar en campanya, per aconseguir ser el partit que condicionés un futur govern independentista en comptes de la CUP, no va convèncer prou l’electorat. Malgrat això, la formació va aconseguir de singularitzar-se en el compte enrere gràcies, sobretot, a la presència mediàtica que li garantien els drets electorals que havia obtingut de JxCat (formalment, en tant que coalició entre el PDECat i CDC el 2017). Ara bé, van recórrer a la JEC perquè consideraven que la cobertura informativa de la seva campanya vulnerava la proporcionalitat, i els van donar la raó. De fet, la junta va desestimar el recurs que hi va presentar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, tot i que defensaven que el còmput global del temps de cobertura s’havia de fer durant tota la campanya.

Chacón va esprémer els debats televisius per mirar d’esgarrapar vots i va aconseguir perfilar el seu “model de país”. No han deixat de fer-ho després de les eleccions, malgrat l’impacte inicial per la desfeta. La vida política ha continuat a Madrid i als ajuntaments i en els debats polítics catalans, per exemple, han donat suport a les demandes de les tres-centes organitzacions empresarials que van condemnar els aldarulls durant les protestes per l’empresonament del raper Pablo Hasel i van demanar un govern amb una sensibilitat favorable a les empreses. Caldrà veure ara si el paper de Chacón es consolida en la futura direcció com a dirigent visible del partit, tot i que la renovació de la cúpula s’hauria de fer en l’assemblea.

Si el calendari electoral no es capgira, la pròxima cita electoral del PDECat seran les eleccions municipals del maig del 2023. Aquí es jugarà el gros del seu patrimoni institucional. Ara bé, el principal actiu que preserven en l’àmbit mediàtic són els quatre diputats al congrés, que és on han fet més visible el trencament amb Junts, retornant a la seva acció política el caràcter pactista d’herència convergent. No és previst que a la cambra baixa es modifiqui la divisió en dues meitats dels diputats de JxCat i el PDECat quan Laura Borràs i Jaume Alonso-Cuevillas agafin els escons al parlament, que es constituirà divendres vinent. Hi entraran dos diputats de Junts: Pilar Calvo i Josep Pagès. De manerea que es mantindran quatre a quatre.

Al PDECat estan convençuts que el seu espai electoral, el d’un centredreta independentista, existeix. I que JxCat, abraçant la transversalitat, l’ha abandonat, perquè ha virat cap a l’esquerra. Malgrat tot, el 14-F no van obtenir la resposta que esperaven. Ara el PDECat s’endinsa en la seva particular travessia pel desert. Però aquesta travessia és molt diferent de la que va fer Artur Mas a l’oposició durant els anys dels dos governs tripartits. Pot ser molt llarga i feréstega fora del parlament, i amb la incertesa que només les convocatòries electorals vinents en podran marcar el quilometratge. Novament, els electors decidiran.

Segons ERC, hi va haver avenços notables i les dues organitzacions van poder fer un pas endavant en la reunió d’ahir. La bona sintonia entre Esquerra i els anticapitalistes s’expressava després d’haver obert primer unes “línies de treball” per a abordar les reclamacions de la CUP sobre una moratòria en l’ús de les bales de foam, perquè els antiavalots no intervinguessin en desnonaments i perquè la Generalitat no fos acusació particular en causes contra activistes pel dret d’autodeterminació. Tenen la previsió de continuar-ne parlant aquests dies vinents en reunions de treball específiques.

Aquest és un esquema que ERC voldria aplicar també en els contactes amb JxCat, però assegura que no se’n surt. Segons el president del grup parlamentari, Sergi Sabrià, Esquerra vol aprofundir amb JxCat sobre el pla de rescat social i el pla de reconstrucció econòmica, però Junts sols està disposat a parlar sobre l’estratègia independentista. Ho va assegurar Sabrià en una entrevista a Ràdio 4 i la 2. “Pels catalans independentistes fins ara la primera preocupació era la independència. I ara ho són la feina, la salut i després la independència. Això vol dir que la independència passa a un segon pla? No. Però hem d’estar molt atents a tot el que passa”, declarava. I retreia a Junts que no volgués anar més enllà del full de ruta.

Un dels punts en què divergeixen és l’enfocament de la taula de diàleg. ERC creu que el fet que les forces independentistes hagin superat el 50% dels vots reforça la posició del pròxim govern en les converses amb Madrid, però no fixa cap límit per a perseverar en l’intent negociador, quan fa més d’un any de la primera reunió de la taula i no se n’espera cap més fins que no s’hagi format el nou executiu. En canvi, Junts vol evitar que l’intent de dialogar s’eternitzi. “No renunciarem mai al diàleg i a la negociació, però no podem viure en una ingenuïtat en la qual alguns usen permanentment el diàleg –parlo del govern d’Espanya– per mantenir unes posicions que són molt poc respectuoses amb el resultat de les urnes”, deia el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, en una entrevista a TV3.

Segons fonts de JxCat, la formació de Carles Puigdemont també és partidària d’aplicar el pla de xoc social i de rescat econòmic des del principi de la legislatura, més enllà de la perseguida unitat estratègica en l’àmbit nacional. Però insisteixen que hi ha d’haver un acord en tots els fronts polítics perquè no es repeteixin les divergències estratègiques que van aflorar contínuament en el govern de Quim Torra i Pere Aragonès.

“Tots els escenaris són oberts”, alerta la CUP, en paraules del diputat electe Xavi Pellicer. I dóna per fet que, perquè les negociacions en els àmbits socials i econòmics puguin avançar, els compromisos contrets també han de ser assumits per JxCat i els comuns, amb qui Esquerra espera tancar un acord a múltiples bandes, malgrat les dificultats que s’evidencien. Un exemple de les dificultats és el dels Mossos d’Esquadra. Malgrat les converses entre ERC i la CUP, JxCat insisteix que aquest debat no s’ha de fer a cop calent, coincidint amb les protestes i les actuacions policíaques que van començar arran de la detenció del raper Pablo Hasel. I, mentre manté la gestió del Departament d’Interior, no està d’acord que es parli d’aplicar mesures immediates en unes converses en què no participa. La consellera de la Presidència en funcions, Meritxell Budó, va avalar ahir l’ús de bales de foam i va demanar als partits que discutissin el model d’ordre públic al parlament “de manera serena i silenciosa” en la nova legislatura. Miquel Sàmper també havia demanat que aquest debat no es fes en les negociacions de govern sinó a la cambra. La CUP està d’acord a traslladar-hi el debat de fons, però insisteix que hi ha qüestions que no poden esperar.

Malgrat la situació, Jordi Sànchez va voler fer valer els “punts de trobada” que mantenen ERC i JxCat i va declarar que era important de saber si estaven disposats a ser “lleials” per no tornar a caure en els desacords. Sànchez espera que puguin donar estabilitat al mandat “sense soroll”. De moment, el soroll de les velles discrepàncies de totes dues bandes es torna a fer sentir.

JxCat continua assegurant que se centra en la unitat estratègica i que fins que no hi hagi acord no parlarà d’entrar al govern ni de la mesa del parlament. Per això han d’arribar a un acord abans de divendres de la setmana vinent, que és quan s’ha de constituir, a tot estirar, el nou parlament i formar la nova mesa, en què aquesta vegada també hi vol ser la CUP i en pot reclamar la presidència si arriben a un pacte de legislatura. JxCat lamentava ahir que la querella hagi estat motivada per una resolució i una moció amb redactats molt mesurats, que preteniem evitar una desobediència oberta al vet del Tribunal Constitucional a l’autodeterminació, la reprovació de la monarquia i la reivindicació de la sobirania del poble català. La resolució recollia que el parlament “reitera i reiterarà” tants cops com ho vulguin els diputats la defensa del dret d’autodeterminació i la “reivindicació de la sobirania del poble de Catalunya”. La fiscalia també hi ha inclòs una moció de la CUP que expressava la voluntat “d’exercir de manera concreta el dret a l’autodeterminació”.

Malgrat això, la querella no ha estat cap sorpresa, com ho constatava Josep Costa, vice-president primer del parlament: “La fiscalia ens ha posat avui la querella més anunciada de la història: estava a punt i han deixat passar el 14-F per interessos partidistes del govern del qual depèn.” També arriba quan és a punt de formar-se el nou parlament, tot i que no és l’únic lloc on JxCat també vol estendre la unitat d’acció dels futurs socis. També la vol a les cambres espanyoles i al Parlament Europeu, a més de les actuacions que s’emprenguin a l’exili.

Sigui com sigui, el centre de les actuacions serà al parlament i, precisament perquè la mesa serà un lloc clau per a entomar futures actuacions del TC, els anticapitalistes també flirtegen amb la idea de presidir-la en una legislatura de confrontació, tot esperant d’arribar a un acord sobre el projecte. La CUP, tanmateix, manté la banya clavada en els Mossos d’Esquadra, arran de les protestes del carrer. I és que les actuacions dels cossos de policia van fer impacte en les negociacions d’ençà del principi de les protestes per l’empresonament del raper Pablo Hasel. El govern ahir va provar de fer pinya amb els municipis on hi ha hagut enfrontaments entre manifestants i policia després de les crítiques a l’executiu per part de l’oposició, que creu que ha fet una defensa tèbia de les actuacions dels Mossos. JxCat i el conseller d’Interior en funcions van defensar una revisió del model d’ordre públic en seu parlamentària. Sàmper, que ahir va ser a la reunió de l’executiu i l’Ajuntament de Barcelona per a parlar dels aldarulls, va al·legar que ara, coincidint amb les negociacions per a formar govern, no és moment de qüestionar el model. Pere Aragonès, Meritxell Budó i Sàmper es van reunir amb Ada Colau i també amb més batlles de municipis afectats pels aldarulls.

Alhora, el darrer moviment dels comuns els ha allunyats encara més de l’acord de quatre bandes que cercava ERC. Els marges de l’entesa encapçalada per ERC es van cenyint a JxCat i la CUP. Ni Esquerra ni el PSC no estan disposats a explorar la proposta dels comuns perquè es formi un govern bipartit, d’ERC i els comuns, amb el suport extern del PSC. ERC reitera que té projectes contraposats amb els socialistes. I el PSC apunta que, en tot cas, el govern l’haurien de presidir ells, perquè van guanyar les eleccions en vots.

Però, a diferència de llavors, la campanya ja és passat i, amb els resultats electorals sobre la taula, i sense que el PSC hagi travat cap aliança parlamentària alternativa, la iniciativa d’Illa topa amb una realitat difícil per als socialistes, que ja no es pot maquillar amb l’agitació pre-electoral. I és que si els partits independentistes aconsegueixen d’arribar a un acord abans del 12 de març, que és la data màxima per a la constitució del parlament, Granados no presidirà el parlament. És clar que això, els socialistes, ho tenen coll avall. Però Illa vol evitar que més endavant li puguin fer els retrets que ell va fer a Inés Arrimadas. És a dir, la renúncia i la inacció. Perquè Ciutadans, malgrat que va guanyar les eleccions fa tres anys, no va optar a la investidura per a evitar la fotografia d’un fracàs, ni va tenir prou força per a presidir la cambra, malgrat reclamar-la. I per això Illa insisteix que pot formar un govern amb els comuns, com el PSOE amb Unides Podem, malgrat que el pacte de govern que sustenta Pedro Sánchez no passa un bon moment, ateses les nombroses divergències que han aflorat entre els socis, i que el PSOE assaja una primera entesa amb el PP per a la renovació del Consell General del Poder Judicial. Segons Illa, tanmateix, el govern bipartit “funciona i dóna un resultat bo al govern d’Espanya”.

Encara més, el candidat del PSC manté el lema electoral com a imatge corporativa: “President Illa”. I si ell encara pot ser president, Granados pot obrir una nova etapa al parlament i garantir des de la presidència que sigui “una cambra de diàleg” i que no es permeti “frivolitats” ni “jugar a trencar l’estat de dret”.

El president del parlament s’elegeix el dia de la constitució del parlament, en una urna on els diputats dipositen papers amb el nom del seu candidat. Guanya el qui obté la majoria absoluta dels vots a la primera votació o, si no ho aconsegueix ningú, el qui té majoria relativa a la segona. I els socialistes, de moment, són lluny d’arribar-hi –per bé que, això sí, pels resultats electorals els pertocarien dos llocs a la mesa. Per a JxCat, l’anunci d’Illa respon a una “estratègia propagandística”. Així ho qualificava la vice-presidenta del partit, Elsa Artadi.

De fet, Junts també aspira a obtenir la presidència del parlament si arriba a un acord per a governar amb ERC, per la mateixa lògica (aquest cop a la inversa) que va regir fa tres anys amb el pacte de govern que van tancar. Però ara que la CUP estudia si hauria de reclamar-la en cas que arribessin a un acord programàtic, el càrrec sembla especialment disputat. Sigui com sigui, les assemblees obertes parlamentàries de la plataforma electoral de la CUP-UNCPG ho debaten fins avui i el consell polític dels anticapitalistes de dissabte recolliran, en part, aquest debat, tot i que no han de votar cap document que hi faci referència.

Mentre continuen les reunions bilaterals i s’imposa una espessa discreció, s’ha obert una altra competició entre els partits per a marcar perfil contra Vox i erigir-se en el revulsiu de l’acord a què puguin arribar per a aïllar-lo. La CUP va fer públic que dimecres s’havia reunit amb ERC, JxCat i els comuns per a pactar com frenar “els discursos d’odi” de l’extrema dreta a la cambra. Segons els anticapitalistes, va ser una primera trobada d’un espai multilateral que es reunirà a banda dels contactes bilaterals dels grups per a esbossar un acord de govern i de governabilitat.

La CUP ho va explicar en un comunicat després de la difusió que van fer els comuns de la carta enviada per Jéssica Albiach a tots els grups parlamentaris. En aquesta missiva els emplaçava a una reunió per a acordar una estratègia conjunta amb l’objectiu d’impedir que l’extrema dreta instrumentalitzés el parlament. ERC va enviar un comunicat molt semblant, però els comuns no van voler incloure-s’hi perquè van dir que dimecres no hi havia hagut cap reunió formal sinó un primer contacte informal a la cambra. D’aquí venia l’emplaçament d’Albiach. I tot plegat passava l’endemà del dia que el PSC havia presentat un document propi amb propostes diverses per a intentar que Vox només ocupés els espais parlamentaris d’on la resta de partits no el podien expulsar. Segons la CUP i ERC, el PSC era convidat a la reunió de dimecres però no hi va assistir. Segons fonts del PSC, no van ser pròpiament convocats. La nova legislatura s’obre pas a batzegades.

Tant Junts com la CUP pretenen arribar a un pacte sobre el projecte abans de concretar la seva implicació institucional, tot i que, d’entrada, l’objectiu de Junts és entrar al govern i els anticapitalistes (amb divergències internes sobre el paper que han de tenir) constaten que els correspondria ocupar un lloc a la mesa de la cambra i, a més, estudien si haurien de presidir-la, tenint en compte que és un lloc clau per a defensar la sobirania del parlament i “fer front als atacs” del Tribunal Constitucional espanyol. Ho diu el document de base per a les discussions que entre avui i divendres faran telemàticament les tretze assemblees obertes parlamentàries de la CUP, i que en part recollirà dissabte el consell polític. Aquest consell obrirà el debat sobre el paper que ha de tenir la CUP a la legislatura, tot i que no és previst que aprovi cap document sobre això. Tanmateix, la presidència del parlament és un càrrec cobejat.

Seguint l’esquema de l’acord amb què Junts i ERC van pactar el repartiment de càrrecs la legislatura anterior, és un lloc que correspondria a la formació de Laura Borràs. Aquell acord partia d’una primera entesa que va ser especialment complicada de sargir per l’exili de Carles Puigdemont i que establia que Junts presidia el govern i ERC el parlament. Sobre l’assumpció de la presidència de la cambra, en parlava dilluns la portaveu de Junts, Elsa Artadi: “Seria la cosa més normal, però no hem començat a parlar de cap cadira, almenys per part de JxCat.” No obstant això, sí que són partidaris que la CUP entri a la mesa. També s’hi va referir la secretària general adjunta d’ERC, Marta Vilalta, que va considerar “lògic” que JxCat presidís el parlament, però que encara és aviat per a establir-ho.

Una cosa és la lògica d’un eventual pacte entre dos actors principals i una altra és la força real que poden arribar a tenir els anticapitalistes. Perquè si finalment hi ha un pacte entre els independentistes, ERC i JxCat dependran totalment de la CUP per a la investidura, i els precedents són clars. A principi del 2016 la CUP ja va tenir prou força per a vetar la investidura d’Artur Mas i enviar-lo a la “paperera de la història”.

L’actuació del president del parlament, Roger Torrent, va ser un dels principals punts de xoc entre JxCat i ERC durant la legislatura passada des de ben al començament del mandat. Les discrepàncies sobre com procedir, sense base estratègica ni una interpretació compartida dels fets de l’octubre del 2017, van començar amb l’intent fallit d’investir a distància Carles Puigdemont el 30 gener del 2018, que Esquerra no veia clar. I es va repetir successivament, amb la crisi per la suspensió dels drets dels presos polítics i de Carles Puigdemont com a diputats decretada pel Tribunal Suprem, i també amb la decisió de retirar l’acta de diputat a Quim Torra, executada pel secretari general de la cambra, Xavier Muro, en compliment de l’ordre de la Junta Electoral abans que el president de la Generalitat tingués una condemna ferma amb la pena d’inhabilitació.

A aquest càrrec, a més, tampoc no hi renuncia el PSC, malgrat que la seva elecció, el dia que es constitueixi el parlament, dependrà del suport que tingui. Salvador Illa vol que sigui per a “una dona i d’esquerres” i en proposarà el nom al seu grup parlamentari, en una reunió que faran dijous, segons que va explicar en una entrevista a La Sexta. El PSC farà avui una segona reunió amb els comuns. Tot i que les relacions entre el PSOE i Unides Podem no passen pas un bon moment a Madrid, Pedro Sánchez va defensar ahir que els socialistes i els comuns formin un govern en minoria que governi gràcies al suport extern d’ERC, encara que Aragonès sigui qui té més opcions d’aspirar a la presidència. Sánchez lamentava al senat que l’independentisme provi de “reeditar un govern fallit”.

Es mantenen els vets encreuats i n’hi ha que ho aprofiten per criticar els socis dels altres. En la seva primera reunió, la CUP va retreure a En Comú Podem l’aliança que tenen al govern espanyol. En concret, va dir que el PSOE era “l’actor necessari per a continuar garantint la unitat d’Espanya i els interessos econòmics i polítics del règim”. I com a exemple, esmentava la negativa dels socialistes espanyols a regular els preus dels lloguers. La CUP, tanmateix, instava els comuns a ser un “agent clau” en la ruptura amb el règim del 78 i a formar part d’un acord que impliqui un canvi de model econòmic, un rescat social, l’exercici de l’autodeterminació i l’amnistia. Segons En Comú Podem, van acordar de treballar plegats per fer front a l’emergència d’habitatge i climàtica i aturar projectes com el BCN World, l’autòdrom de Terramar i la prolongació de la C-32 entre Blanes i Lloret de Mar, a banda d’oposar-se a l’actual model policíac.

Precisament els Mossos d’Esquadra van tornar a sortir en la segona reunió entre la CUP i ERC que, segons la CUP, també va servir per a avançar en la “concreció de l’agenda social i nacional” de la legislatura. Això inclouria, segons Esquerra, un “canvi profund” en el model de seguretat i d’ordre públic, qüestionat per les tres forces independentistes, especialment després de les actuacions dels Mossos d’Esquadra en les protestes per la detenció del raper Pablo Hasel. ERC i la CUP promouran, a més, un Pacte Nacional Antifeixista amb organitzacions socials que inclogui un codi deontològic per als representants dels partits que subscriguin el pacte. Uns i altres informen de les reunions que van tenint, però s’han imposat discreció sobre els detalls, si més no de moment.

El malestar als Mossos d’Esquadra també s’ha incrementat a mesura que JxCat s’ha anat desmarcant de les actuacions policíaques, incloent-hi el conseller Miquel Sàmper, que demanava una revisió urgent del model d’ordre públic al parlament. Tots els sindicats policíacs s’han unit per reclamar una reunió amb el conseller en un moment en què els ànims dins els Mossos estan molt crispats. La flama d’Urquinaona reviu a carrers d’arreu del país amb la guspira de l’empresonament del raper, però pren cos amb la brasa d’un futur desesperançador per als joves (amb l’atur fregant el 40% entre els que tenen entre setze i vint-i-cinc anys, a Catalunya), la crisi social i econòmica generalitzada, el trencament de les relacions socials per la pandèmia, les regressions democràtiques i la repressió que no cessa, i una desafecció política disparada. D’aquí, potser, que el 14-F registrés una abstenció rècord. Que la baixada de la participació no es pot deure tan sols als efectes del coronavirus ho sembla indicar, també, el creixement del vot en blanc, que gairebé s’ha doblat (ha passat del 0,44% al 0,84%), i del nul (del 0,37% a l’1,43%).

Aquesta realitat no es pot deslligar d’una de les preocupacions que han compartit els partits independentistes, la necessitat de guanyar més legitimitat interna després del final abrupte de l’octubre del 2017. L’independentisme ha arribat per primera vegada al 51% dels vots i hi haurà més diputats independentistes que mai a l’hemicicle. La premsa internacional ha llegit així els resultats del 14-F i encara es pot complementar amb una anàlisi més detallada de les dades. El vot no independentista (incloent-hi el dels comuns) supera la meitat dels sufragis en un centenar de municipis, com retrata aquest interessant mapa de VilaWeb. Sobretot són ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, la costa tarragonina i la Vall d’Aran, però a la gran majoria s’hi repeteix el patró que el vot unionista ha anat perdent alguns punts d’ençà de les eleccions catalanes del 2015. A més, n’hi ha una trentena de nous on l’independentisme ha passat a ser majoritari.

Si posem el focus als municipis amb menys independentistes de l’àrea metropolitana de Barcelona, especialment rellevant per l’alt nombre de població que hi resideix, veurem un altre esquema compartit: ERC es consolida com a segona força, aquesta vegada darrere el PSC, i manté uns suports força estables (hi guanya alguna dècima o punt), i JxCat bascula entre la quarta i la sisena força, amb una base electoral també molt estable (tot i que hi perd alguna dècima o punt, que sembla traslladar-se al PDECat). La CUP acostuma a mantenir-se al setè o vuitè lloc, i també hi guanya algunes dècimes. A més, són municipis on l’abstenció ha estat especialment elevada. I malgrat tot, la presència de l’independentisme i, particularment d’ERC, es consolida.

Les causes de la penetració d’ERC a l’àrea metropolitana són diverses i s’expliquen per una estratègia que ve de lluny. Però potser la pregunta a respondre ara seria si l’independentisme ha aconseguit fer-s’hi un forat a conseqüència dels efectes del conflicte o per una tàctica més pactista i dialogada. I tot sembla indicar que ha estat la confrontació de la legislatura del 2015-2017 i la repressió posterior la que pot haver empès aquest creixement, que és lent, però alhora sostingut, i que l’estratègia d’ERC a Madrid hi ha impactat poc. Dos exemples. L’Hospitalet de Llobregat: el 2015 JxSí va aconseguir el 18,91% dels vots i la CUP el 5,97% (el 24,88% en total). El 2017, ERC tenia el 15,16%, JxCat el 7,87% i la CUP el 2,77% (el 25,80% en total).  Aquestes eleccions, amb una distribució de vot similar a la de fa tres anys, han arribat al 27,27%, sumant-hi el PDECat. Santa Coloma de Gramenet: els independentistes van arribar al 19,20% el 2015, al 20,99% el 2017 i al 23,65% diumenge passat. Són tan sols dues de les grans ciutats on l’independentisme és molt lluny de ser majoritari, però hi ha una tímida tendència a l’alça que es repeteix, amb Esquerra plantada al podi com a segona força. Una posició que dóna més rellevància als seus moviments. És en municipis com aquests on l’independentisme es juga més la legitimitat interna i caldrà estar al cas de com hi impacta l’estratègia que segueixin els partits independentistes a partir d’ara, si aconsegueixen pactar-la abans.

“Ha de ser la legislatura de preparació d’un nou referèndum”, afirmava Pere Aragonès al consell nacional d’ERC de divendres. Les negociacions diran si el mandat que ve és d’acumulació de forces, com proposa ERC, o si un possible acord amb JxCat i la CUP implicarà que la superació del 50% dels vots influeixi en el projecte per al mandat, més enllà de la reivindicació conjunta de l’amnistia. Esquerra marca els temps dins aquest bloc des de diumenge: va obrir les converses amb els partits independentistes (primer amb la CUP, després amb JxCat) i encara s’ha de reunir amb els comuns després d’una setmana de ressaca postelectoral. Com que l’ordre de les converses era especialment indicatiu aquesta vegada, no és menor que, al final, la primera reunió que han mantingut els comuns hagi estat amb el PSC. Un mirall imperfecte de Madrid al parlament, ara que les relacions dels socis al govern espanyol estan més desgastades que mai. Són tan sols el principi d’uns contactes que es poden allargar unes quantes setmanes més.

La CUP es va reunir ahir amb Junts i va tornar a posar el focus en els Mossos: no solament creuen que el model policíac s’hauria de transformar amb el nou executiu, sinó que reclamen que s’aturi immediatament “la repressió contra les mobilitzacions d’aquests dies”. La resposta de JxCat ha estat aixecar el to contra les càrregues dels Mossos, tot i que són ells que gestionen el departament. “Des de Junts valorem críticament les situacions de violència viscuda i els errors comesos per alguns agents de la BRIMO, que en cap cas poden quedar impunes”, van dir en un comunicat, en què també van qualificar de “innacceptable” la resposta de la policia.

El conseller Miquel Sàmper també movia fitxa i demanava al parlament que fes una revisió urgent del model. Creu que no pot tornar a passar que algú perdi un ull després d’un impacte com el que, segons que ha denunciat Irídia, va rebre una jove manifestant. Sàmper va reiterar que s’havia obert una investigació i, alhora, expressava solidaritat envers els agents que han rebut els efectes de destrosses com la de la comissaria de Vic. La valoració arribava en un moment en què alguns sindicats de policia pressionen el departament per l’altra banda. El Sindicat de Mossos d’Esquadra diu que els falta material i formació per a encarar situacions com la que hi va haver a Vic, i SAP-Fepol ha amenaçat de plantar-se (tot i que la policia no té dret de vaga) per una suposada falta de planificació dels comandaments, que atribueixen a pressions polítiques i a la criminalització del cos. I, més concretament, de la CUP.

La CUP es reunia amb Junts l’endemà de reunir-se amb ERC, amb qui van compartir el diagnòstic que el nou mandat hauria d’imprimir un tomb a l’esquerra i implicar avenços cap a la república. Per una altra banda, segons Junts, en la reunió amb la CUP van coincidir a valorar que el 14-F és una “oportunitat històrica” per a avançar en el conflicte polític. Per part de la CUP, hi havia Xavier Pellicer, Carles Riera i Eulàlia Reguant. El partit no ha designat cap equip de negociació fix, sinó que seran canviants i plurals, diuen, com la seva candidatura. L’equip de Junts, que es va estrenar a la reunió amb la CUP, serà integrat per Jordi Sánchez, Elsa Artadi, Josep Rius, Míriam Nogueras i Francesc de Dalmases.

Ahir Laura Borràs va anar a Waterloo per preparar les negociacions amb Carles Puigdemont i, a la tarda, l’executiva del partit va analitzar la situació, tot esperant de reunir-se amb ERC. Mentre el partit d’Aragonès persevera en la idea de bastir un govern plural que entronqui amb la via àmplia, i a més de la CUP i JxCat en vol parlar també amb els comuns, Junts insisteix a formar un govern independentista i no troba cap problema al fet que Esquerra hagi optat per obrir les converses amb la CUP. Alhora, insisteix que la superació del 51% dels vots ha de tenir conseqüències en la definició del full de ruta a seguir durant la legislatura.

Però l’ordre de les converses que ha començat ERC, com a guanyadora del bloc independentista, té una càrrega política important aquesta vegada. Després de la CUP, es vol reunir amb Junts. I, tot seguit, amb els comuns. ERC també va aplegar ahir telemàticament el grup parlamentari i aquesta tarda reunirà el consell nacional, amb Oriol Junqueras. La reunió amb JxCat es farà després del discurs de Gabriel Rufián abans-d’ahir al congrés espanyol, en què va instar els comuns i la CUP a fer que les esquerres predominessin al govern.

Encara falten setmanes de negociacions. El parlament s’ha de constituir abans del 12 de març, i no és fins llavors –quan s’haurà d’elegir el president i la mesa de la cambra– que els partits que ho aconsegueixin haurien de tenir apuntalades les parets mestres de l’acord. El PSC també ha emprès contactes pel seu compte per complir el compromís de Salvador Illa de sotmetre’s a un debat d’investidura, per bé que aquesta decisió l’haurà de prendre el nou president del parlament després de temptejar el suport dels candidats que hi vulguin optar.

Segons fonts del PSC, la comissió negociadora dels socialistes es reunirà avui amb els comuns, els seus potencials aliats prioritaris també a Catalunya. Formen part d’aquest equip Eva Granados, Alícia Romero, Ferran Pedret i Raúl Moreno. Els comuns han designat David Cid, Candela López, Jordi Martí i Conchi Abellán. En Comú Podem, a més, també té a l’agenda una reunió presencial amb ERC i estava pendent de fixar una data amb la CUP. Tot plegat, el mateix dia que el portaveu d’Unides Podem al congrés espanyol, Jaume Asens, reconeixia que preferiria un govern bicolor, amb ERC i comuns, que pogués governar amb l’abstenció del PSC. En una entrevista a Ràdio 4 i la 2, Asens veia difícil que hi pogués ser la CUP perquè –ha dit– tendeix a excloure’s. Però no dubtava a titllar d’investidura “fake” el propòsit que s’ha marcat Illa. Els contactes tot just han començat.

ERC va aplegar ahir la permanent i l’executiva per a concretar com encara les negociacions. Després dels primers contactes que ha tingut Aragonès amb Dolors Sabater, Laura Borràs i Jéssica Albiach, ERC pretén iniciar la ronda de negociacions amb la CUP. Després, amb Junts i els comuns. El parlament s’ha de constituir, a tot estirar, el 12 de març, i aleshores ja haurien de tenir l’esquelet d’un acord que involucrés els socis en l’elecció del president i la resta de membres de la mesa. Mentrestant, Salvador Illa no renuncia a res, encara que no tingui suport: ni a sotmetre’s a un debat d’investidura ni a la presidència del parlament. Amb tot, quant a la investidura, serà el nou president del parlament que haurà de proposar quin candidat sotmet al debat després de parlar amb tots els grups i de constatar-ne el suport.

Les eleccions han repartit noves cartes per a tothom però els independentistes es tornen a trobar amb la manca d’un full de ruta compartit. Les urnes han preferit el camí dialogat que propugna ERC, però JxCat insisteix que la disputa per l’hegemonia no s’ha resolt (s’han quedat a un diputat i a 35.000 vots d’ERC) i que l’independentisme ha superat per primera vegada el 50% dels vots. Per Junts, la fotografia que deixa el 14-F no desequilibra les diferències estratègiques. La CUP reforça el seu paper al parlament després d’una legislatura en què es va desmarcar del govern per autonomista. I tot plegat, amb les velles ferides encara obertes. Així doncs, JxCat i la CUP volen abordar primer de tot el projecte polític. Aquest continua essent el nus més gros.

“La pregunta clau no és qui hi haurà a les institucions sinó què hi farem, a les institucions. Anirem a buscar el què; el com i el qui ja el buscarem segons les converses”, deia el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, que alhora insistia en la formació d’un govern independentista. En la prioritat sobre el full de ruta immediat, coincidia amb la CUP. “Estem oberts a totes les possibilitats, però primer hem de saber per a fer què, per a fer-ho com, i d’acord amb això podrem decidir quin paper hi tindrem”, deia Sabater, en declaracions a TV3. A diferència de Junts, els anticapitalistes no tanquen la porta a cercar un acord amb els comuns, però reiteren que la prioritat és una entesa sobre el projecte.

Malgrat la proposta inicial, el PSC pot acabar entrant en el ball de possibles pactes amb ERC? Segons els republicans, no, perquè són partits antagònics. “És impossible un govern amb el PSC, som incompatibles”, deia a TV3 Oriol Junqueras. Madrid llançava un missatge per al qui el volgués interpretar, amb un nou moviment de la fiscalia, i no precisament en la línia del diàleg. L’endemà de les eleccions, presentava els recursos contra el tercer grau dels presoners polítics, i els jutges de vigilància penitenciària hauran de decidir ara, en primera instància, si han de tornar tots a la presó de manera immediata, com demana el ministeri fiscal. Els comuns, colpits per la “notícia molt negativa”, han demanat al PSOE que agiliti la tramitació dels indults i la reforma del delicte de sedició perquè els presos siguin alliberats. Albiach assegura no rendir-se i persevera en la necessitat d’una entesa entre el PSC, ERC i els comuns perquè “no hi ha cap altra alternativa”. Amb qui no vol negociar Albiach és amb la CUP i amb JxCat. Diu que els primers no creuen en el diàleg, tot i que podrien entendre-s’hi quant a mesures socials. I destaca dels segons que no comparteixen el model de país. “Aragonès sap, perquè hem estat molt explícits, que no podem anar enlloc amb JxCat. Insisteix en una fórmula que sap que no prosperarà”, deia la dirigent dels comuns.

Aragonès ha aprofitat el ressò internacional que han tingut les eleccions per a reclamar a la Unió Europea que s’involucri a trobar una “solució democràtica” al conflicte català. En una entrevista a la BBC, insistia a reivindicar un referèndum d’autodeterminació i l’amnistia per als represaliats. Mentrestant, el PDECat obre un procés de reflexió intern per a abordar el seu futur. El partit d’Artur Mas ha quedat fora del parlament però té quatre diputats al congrés espanyol, 170 batlles i 1.500 regidors. El seu consell nacional decidirà cap on avança, però David Bonvehí diu que representen un projecte polític de centre-dreta que existeix a la societat catalana. Ciutadans, mentrestant, evita l’autocrítica i refusa de fer canvis interns per a depurar responsabilitats per la pèrdua de trenta diputats. El PP va fer una apagada informativa després dels mals resultats de diumenge. Pablo Casado farà avui una intervenció oberta als mitjans a l’executiva del PP.

Però sobretot caldrà veure com ERC combina el trànsit per la via àmplia amb el millor resultat que ha obtingut mai l’independentisme, que per primera vegada ha superat el 50% dels vots i s’ha enfilat fins a 74 escons. Esquerra ha esdevingut el primer partit independentista i té la potestat de marcar el rumb. Podrà imposar la via del diàleg, però necessitarà que doni fruits per a sostenir-lo. Pedro Sánchez haurà de moure fitxa, tard o d’hora, i potser començant pels indults, però amb això tampoc no n’hi hauria prou. Perquè Aragonès probablement serà president però la disputa per l’hegemonia continuarà durant la legislatura vinent, aquesta vegada amb les posicions canviades amb Junts: els distancia un escó i més de 35.000 vots.

Aragonès ha marcat d’entrada els objectius que voldria: avançar cap a l’amnistia i l’autodeterminació i, alhora, continuar amb la gestió de la pandèmia i entomar la crisi econòmica i social. “És hora de resoldre el conflicte”, ha dit en castellà per a qui el volgués escoltar a Madrid. I després, en anglès, reclamava la intervenció internacional. I si Aragonès actuava ja, de facto, com un president que s’adreça als seus però alhora als poders amb els quals haurà de tractar, Junqueras reblava el compromís del seu partit amb la república, tot acabant de bandejar qualsevol hipòtesi d’una entesa alternativa a la independentista: “Estem compromesos a culminar aquest procés.”

ERC i JxCat semblen condemnats a entendre’s malgrat el pes de les motxilles que porten i no serà fàcil que acordin un programa de govern. Laura Borràs sosté que la superació del llindar del 50% en vots “ha de tenir conseqüències polítiques tant al govern com al parlament” i la CUP, que ha guanyat cinc diputats respecte a fa tres anys, voldrà tesar els acords per a avalar un futur de govern que podria tenir la mateixa composició (però a la inversa) que el de la legislatura anterior. Un govern, aquell, que feia autonomisme, segons que van criticar. Els anticapitalistes han defensat un referèndum, a tot estirar, el 2025, i reclamen “desobediència i unilateralitat” contra les sentències del Tribunal Constitucional espanyol per a defensar les necessitats bàsiques de la població.

Els resultats també confirmen que no hi ha espai al parlament per a un partit independentista clarament de dretes. El PDECat, amb els drets electorals heretats de JxCat i tota l’atenció mediàtica que això implicava, ha obtingut gairebé 77.000 vots i difícilment podrà sobreviure durant els anys vinents sense cap escó, malgrat la seva força municipal i els quatre diputats al congrés espanyol. Es confirma que el centre independentista s’ha desplaçat a l’esquerra, i el govern d’Aragonès voldrà marcar aquest accent. També es podria interpretar que la divisió de l’antic espai convergent ha passat factura a Junts. Amb els vots del PDECat hauria pogut superar ERC i mantenir la presidència de la Generalitat, però d’aquesta manera s’ha desfet d’allò que molts consideraven el llast convergent, incloent-hi l’ombra del 3%.

Vox és ja la quarta força al parlament i condicionarà per sempre el clima polític la cambra. L’extrema dreta s’ha desinhibit. Ignacio Garriga fins i tot jugava amb les paraules de l’històric eslògan antifeixista: “Hem passat, passem i continuarem passant.” Diuen que el seu projecte és de futur, que aquest és el primer pas. La resta de partits hauran de decidir ara com els confronten perquè el pes que han guanyat no sigui només el principi. D’entrada, ja han aconseguit de confirmar la residualització del PP, amb un escó menys dels quatre que tenia, i situar-lo en via de desaparició a Catalunya. Pablo Casado pot tenir una dificultat de lideratge greu a Espanya, i el judici per la caixa B del PP encara és viu.

Ciutadans ha tingut la caiguda d’escons més gran que s’hagi vist mai. Trenta diputats perduts entre el PSC i Vox. Inés Arrimadas se’n va anar a Madrid a falcar Albert Rivera i salvar el partit a costa de perdre forces al parlament i, no solament no ho va aconseguir, sinó que potser serà Catalunya que acabarà d’enfonsar Ciutadans. En canvi, Jéssica Albiach ha pogut mantenir el pes dels comuns. No serà possible el tripartit que anhelava, però podria arribar a acords amb ERC, encara que siguin aïllats i tampoc no es formi el “govern Frankenstein” que Albiach desaprova. A Aragonès també li convé d’entendre-s’hi i tenir un soci dins el govern espanyol que tibi el PSOE i permeti que l’etapa que s’obre doni algun fruit per a la distensió.

L’abstenció ha estat més alta que no preveien els sondatges, i la participació, d’un 53,5%, és la més baixa d’ençà del restabliment de la democràcia. Supera el rècord de les eleccions del 1992, quan les majories absolutes de Jordi Pujol deixaven poc joc al parlament. És una caiguda de més de 25 punts. I això és la pandèmia, és clar, però també la desmobilització que ha originat una legislatura de tres anys totalment marcada pels efectes de la repressió, de la falta d’una estratègia compartida de l’independentisme i de la incapacitat de l’unionisme de presentar una alternativa sòlida que esdevingui majoritària i permeti, com voldria Illa, girar full. Sembla que no, que els ciutadans no volen girar full. Que encara hi ha un conflicte polític a resoldre, aquí. I que el volen resoldre votant.

En joc hi ha la presidència de la Generalitat i la formació d’un govern de coalició, la consolidació o la pèrdua de la majoria independentista (i, a més, la imposició de l’estratègia a seguir i l’avaluació del percentatge de vots), el futur de Ciutadans després de la previsible caiguda electoral i la força amb què Vox entrarà al parlament. I tot plegat amb l’excepcionalitat d’un operatiu electoral inèdit, l’allau de 30.000 al·legacions de ciutadans que justifiquen per què no poden formar part de les meses i la complicada situació de les 96.000 persones que, segons el Departament de Salut, estan en quarantena per ser positius o contactes estrets i a qui se’ls ha recomanat de votar en l’última franja de la jornada.

El PSC ha avisat que “el bucle independentista s’alimenta en part de l’abstenció”. Salvador Illa, acompanyat un altre cop de Pedro Sánchez, ha demanat de “concentrar” el vot en la seva candidatura per doblegar la “corba de la confrontació”. Els socialistes han espremut fins a l’últim segon la signatura del document amb què els partits independentistes s’han compromès a no pactar la formació de govern amb el PSC, cosa que l’assenyala com el rival directe del moviment. Illa ha insistit que aquells que no vagin als col·legis demà falcaran “la foto de Colón” de l’independentisme. El vot útil per aquesta banda no està en discussió, malgrat l’intent de Ciutadans de no perdre pistonada. Carlos Carrizosa ha assegurat que el vot que vagi a Ciutadans serà l’únic que no decebrà al constitucionalisme perquè el PSC s’ha “venut” a ERC i a Podem. Ciutadans tan sols desitja que el bloc del “No” tingui un escó més que els independentistes. Perquè si no és així, difícilment es podrà formar un govern alternatiu al que poden encapçalar Pere Aragonès o Laura Borràs, en funció de quina de les dues candidatures quedi primera.

ERC i JxCat han rivalitzat fins al final per a ser percebuts com el vot útil independentista. Borràs ha demanat que les urnes estiguin “plenes a vessar” de vots, i ha llançat un missatge als votants que ara es poden decantar pel PDECat per advertir-los que el seu vot pot ser decisiu perquè Junts s’imposi al PSC. Junts confia que la campanya els situï al capdavant, com els va passar el 21-D, i Borràs esdevingui la primera presidenta. L’acte ha reunit Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn, Meritxell Borràs, i Toni Comín i Lluís Puig des de l’exili, a banda de Carles Puigdemont.

Els presos d’ERC també han estat amb Aragonès al tancament de la campanya, que ha estat un conjur compartit perquè el partit torni a presidir la Generalitat des del restabliment de la democràcia. Si Aragonès demanava una victòria contundent, Oriol Junqueras ha apel·lat a la senzillesa d’emetre el vot en comparació amb la condemna dels presos, com ell mateix, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell: “Si nosaltres no ens hem rendit dins les presons menys encara us heu de rendir vosaltres davant una urna, perquè les urnes són la nostra arma, la nostra eina, el nostre instrument.” Marta Rovira i Meritxell Serret han intervingut en l’acte per videoconferència.

La CUP ha fet una crida a frenar l’entrada de Vox al parlament, amb qui els anticapitalistes pugnen per obtenir escons a Tarragona, Lleida i Girona. També ha carregat contra els partits amb què manté frontera de vot: ERC, JxCat i En Comú Podem. El PDECat, en canvi, s’ha reivindicat com un vot que permet de consolidar la majoria independentista, tenir un “bon govern” i frenar la influència que hi pugui tenir la CUP. Volen projectar el llegat de Convergència cap al segle XXI. A l’altra banda de l’espectre ideològic, la candidata dels comuns, Jéssica Albiach, ha reclamat al PSC i ERC que deixin enrere els vetos creuats i els ha preguntat si seran la causa d’una repetició electoral per la tossuderia de no voler pactar. Segons Albiach, si els voten a ells, garantiran el “canvi”.

Hi ha dos partits que molt probablement experimentaran turbulències internes demà a la nit si els resultats no desmenteixen la previsió dels sondatges. Un és Ciutadans, a qui una caiguda en picat podria posar en dificultats després de l’enfonsament al congrés espanyol que va arrasar la carrera política d’Albert Rivera. L’altre és el PP. Pablo Casado s’ha bolcat en la campanya, i un mal resultat i el sorpasso que els pot fer Vox pot complicar-li la supervivència política, sobretot després de la confessió de Luis Bárcenas i del judici sobre la caixa B del PP.

A partir de demà a la nit, s’obre una nova etapa de negociacions per a possibles pactes i crisis organitzatives si els resultats no s’ajusten a les expectatives. No és res de nou, és el cicle vital de la política. Però els candidats del 14-F, que per primera vegada s’estrenen tots a les urnes, sempre podran dir que van viure la campanya electoral més estranya de les seves vides.

Lluny de preocupar-se’n, els candidats continuen aprofitant el descrèdit de la política per mirar d’esgarrapar vots i erigir-se, ells sí, en dirigents de fiar, amb una credibilitat autoconstruïda a cop de fets i declaracions, però sempre relativa als ulls de l’adversari. Perquè si tots es creguessin el document, uns quants s’haurien quedat sense campanya quatre dies abans de les eleccions. I sembla que de tot en pot sorgir una oportunitat, però les candidatures han hagut de resituar-se. JxCat, que té una bossa important de vot fronterer i indecís amb ERC, i que ha alertat de la possibilitat d’un acord entre Esquerra i el PSC, s’hauria quedat sense aquesta reserva per a marcar distàncies amb Aragonès. Així que ha sembrat dubtes sobre la fiabilitat de la signatura d’ERC. Laura Borràs ha qüestionat que hagi estat Sergi Sabrià i no el candidat qui ha signat el document. “La gent pot confiar en la meva paraula, s’ha mantingut sempre. Jo vaig subscriure el document, i la credibilitat de cadascú l’atresora, o no, en funció del que diu i fa”, ha dit en una conferència de premsa a EFE. També ha demanat d’estendre’l a Madrid, on Esquerra va facilitar l’aprovació del pressupost a Pedro Sánchez o la llei Celaá.

ERC, en canvi, ha pogut brandar una prova que acreditaria la certesa del que deia. “No arribarem a cap acord. No hi ha cap possibilitat”, s’ha refermat respecte del PSC. Amb la rúbrica, tanmateix, Aragonès ha acabat decantant-se per provar de disputar a JxCat i la CUP el vot dubtós. Per contra, el gest podria allunyar els indecisos que sospesaven si decantar-se per ERC o per les butlletes del PSC o els comuns. ERC és el partit que té fronteres obertes amb més candidatures, de manera que la signatura no era menor. També ha al·legat que Sabrià va signar el document perquè el candidat no hi era quan l’entitat va anar a la seu d’ERC a cercar la signatura. Quant a la CUP i el PDECat, en canvi, els efectes de la signatura per a les seves propostes són menors.

Qui clarament n’ha sortit beneficiat ha estat Illa. El PSC ho ha aprofitat per expulsar-se les acusacions de voler pactar amb ERC que li fan el PP i Cs, i per a acabar d’erigir-se (amb un argument més) en el vot útil antiindependentista. Perquè són els independentistes que l’assenyalen. El candidat del PSC ha vist en el document “la foto de Colón dels independentistes”, encara que no n’hagi sortit cap imatge conjunta més enllà de la fotografia del paper, amb els DI esborrats. Els socialistes també han provat sense èxit que aquest titular esmorteís el que ha originat la seva negativa de fer-se una prova d’antígens abans del debat de TV3 i del de La Sexta d’avui. Però el cas és que, malgrat servir-se’n per una banda, una part del seu electorat també pot haver percebut que ara tindrà menys possibilitats de ser investit encara que guanyi les eleccions. Només podrà pactar amb els anomenats constitucionalistes, i sotmetre’s a un debat d’investidura en què podrien ser decisius els vots de Vox, si l’independentisme no té majoria. Illa ja tenia pocs aliats, però el document esvaeix els dubtes de què també es beneficiava.

Els comuns han perdut la seva opció preferida per a governar i alhora un dels puntals del discurs de Jéssica Albiach. Però al mateix temps podran equiparar ara ERC i JxCat i reivindicar-se per l’esquerra. “La hipoteca d’ERC amb JxCat no acaba mai”, ha escrit la candidata a Twitter.

A Ciutadans i al PP, les signatures els han desmuntat un dels arguments estrella de la campanya. Per això Cs també ha qüestionat la fiabilitat del moviment. “El PSC en té ganes, Podem n’està boig i d’ERC no me’n crec la paraula més que del PSC”, ha dit Carlos Carrizosa, maldant per mantenir viva la possibilitat d’un tripartit. El PP ha fet això mateix. El president del partit, Pablo Casado, ha advertit que els socialistes i Esquerra tornaran a pactar igualment. Creu que, com que Sánchez necessita els vots d’ERC per mantenir-se a la Moncloa, hi pot haver una aliança a Catalunya. “Per molt que signin els independentistes, tornaran a pactar-hi com van fer Montilla i Maragall.”

De manera que el document ha agitat una campanya descolorida per la repetició dels mateixos missatges i que semblava destinada a esgotar-se per inanició informativa fins diumenge. Això, i Illa amb la prova d’antígens. Amb la credibilitat sempre qüestionada, els electors decidiran diumenge qui es creuen més.

La xifra

Més de 30.000 persones han presentat al·legacions per a no formar part de les meses electorals, segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ja són un 37% dels qui han estat convocats per sorteig.

La frase

La Junta Electoral espanyola ha evitat de pronunciar-se sobre l’incompliment de Vox del protocol de campanya del govern per a evitar riscs de contagi. En canvi, ha instat el conseller d’Interior a prendre “totes les mesures necessàries que permetin de fer els actes públics de campanya electoral de Vox i qualsevol altra formació política, tot evitant que es produeixin actuacions violentes o intimidatòries”.

Els sondatges apunten que l’augment de l’abstenció pot perjudicar més les candidatures no independentistes. Pot ser que una part del seu electorat s’activés excepcionalment per a mirar de frenar el procés i ara es podria quedar a casa si no veu la unitat d’Espanya amenaçada, mentre que l’independentisme conserva un grau de mobilització més alt. En canvi, el darrer sondatge del Centre d’Investigacions Sociològiques indicava que els electorats de les candidatures independentistes de fa tres anys estan més decidits a votar. Un 73,5% dels votants de JxCat, el 64,9% d’ERC i el 74,1% de la CUP declarava que aniria a votar “amb tota seguretat”; en canvi, hi anirien el 45,3% del PP, el 55,2% de Ciutadans, el 58,4% del PSC i el 54,7% dels comuns. La resta es dividia a l’hora de puntuar amb xifres la seguretat amb què votaria, tot i que es destacaven els que ja havien decidit que no hi anirien: el 12,9% del PSC, el 12% de Cs, el 8,8% dels comuns i també l’11,1% d’ERC.

És a dir, que pot ser que aquesta vegada hi hagi una part de l’electorat que opti per no votar, perquè considera que aquestes eleccions no seran tan decisives per al futur de la política catalana com ho van ser les plebiscitàries del 2015 o les darreres, convocades per Mariano Rajoy i amb l’aplicació del 155 després de la declaració d’independència al parlament. A més, pot ser que es torni a l’anomenada abstenció diferencial, que tant havia caracteritzat l’electorat català. És a dir, votants que participen a les espanyoles però que tenen tirada a no fer-ho a les catalanes. Aquest comportament s’atribuïa a sectors de la població que se sentien menys identificats amb les institucions catalanes o bé que consideraven que aquestes eleccions no tenien tanta importància com les espanyoles.

La pandèmia també ha fet baixar la participació arreu. Es va veure a l’estiu al País Basc (amb una davallada històrica del 51%) i a Galícia (del 49%, la més baixa d’ençà del 1981). Per això, un element a tenir en compte a l’hora d’avaluar el possible impacte de l’abstenció relacionada amb el coronavirus podria ser l’edat de l’electorat de les candidatures. Votarà menys la gent de més edat per por d’agafar la covid? Hi ha partits que tenen els votants més envellits que uns altres? Més dades, també extretes de l’últim sondatge del CIS. Les candidatures amb electorats més joves són la CUP (un 36,2% té menys de 34 anys) i els comuns (que en té un 32,1%). La resta de forces tenen percentatges alts de votants de més de 65 anys: el 45,3% del PP, el 37,6% del PSC, el 30,7% de Junts, el 22,9% d’ERC, el 16,1% dels comuns i el 13,8% de la CUP. No tenim dades sobre les franges d’edat dels votants per correu que, segons xifres del govern, ja són 229.504. Són el 80,6% dels qui ho han sol·licitat. L’executiu també ha calculat que diumenge hi haurà 70.000 o 80.000 persones contagiades o que són contactes estrets que hauran de decidir si van a votar o no. D’aquests, el nombre d’infectats seria d’uns 14.000. Es recomana que vagin als col·legis entre les set i les vuit del vespre.

A la incertesa sobre l’abstenció, se n’hi afegeix una altra. La de la gran quantitat de gent que ha decidit el vot durant la campanya o que el decidirà aquests dies. Per tot plegat, les estimacions dels sondatges són especialment complicades de fer. I encara més si, com sembla, la victòria pot anar de pocs vots. Amb el triple empat tècnic entre el PSC, ERC i JxCat, qualsevol error o encert de les candidatures pot ser determinant.

La xifra

601.000 espectadors van veure ahir el debat electoral de TV3 i Catalunya Ràdio. El programa va tenir una quota de pantalla del 26% i el minut d’or va ser a les 22.38 de la nit, amb 830.000 persones davant el televisor.

La frase

Tots els partits han criticat avui que el candidat del PSC, Salvador Illa, fos l’únic que es va negar a fer una prova de covid-19 abans del debat. Una decisió especialment significativa tenint en compte que ha estat ministre de Sanitat. Illa s’ha justificat dient: “Els protocols no aconsellen de fer-ho en un context com aquest ni en aquestes condicions”, i ha afegit que no sobren proves PCR ni d’antígens.

L’extrema dreta pot rebentar qualsevol discussió política. El debat ha estat força endreçat fins que Garriga ha trencat el joc amb un discurs que no entén en complexitats i cerca, amb una retòrica inflamada, el vot espanyolista més radical i alhora el dels treballadors més colpejats per la crisi i la precarietat, sense escrúpols ètics i atiant l’odi a la immigració. Així ha estat en el prime time televisiu, i així serà quan es constitueixi el nou parlament, sense que la majoria de les forces polítiques hagin trobat encara la manera de desmuntar el seu discurs. “Diu que tancarà TV3 i no para de venir a TV3”, li ha deixat anar Fernández, furgant en les contradiccions de qui vol eliminar l’autonomia de Catalunya però, alhora, pretén ocupar un escó al parlament.

El frec a frec al podi

Dos candidats han rivalitzat per a exhibir un clar perfil institucional: Pere Aragonès i Salvador Illa. El candidat d’ERC ha defensat la gestió del seu govern i ha cercat contínuament el cos a cos amb el del PSC. “Entre el PSOE i Catalunya, vostè sempre tria el PSOE”, li ha retret, volent desmerèixer l’autonomia amb què governaria si arribés a la presidència. Aragonès ha volgut esprintar en la pugna que, segons els sondatges, mantenen ERC, el PSC i JxCat per a guanyar les eleccions. I ho ha fet amb xifres, retraient a Illa la desconeixença del detall i indirectament donant valor al bagatge que li ha donat la vice-presidència per a entomar una crisi econòmica i social. Aragonès somreia quan els adversaris el situaven momentàniament al centre, com a focus de crítiques per la gestió al govern, i insistia en la idea que només ell pot aplegar aliances que vagin des dels comuns a la CUP. Un titular: pretén vincular la seva eventual investidura amb un acord de pressupost. Ell és un home d’estabilitat, venia a dir, que ho vol tenir tot lligat des del començament.

Aquesta vegada la resta de candidats no han regalat a Illa la centralitat que cercava. Malgrat ser, probablement, el més interpel·lat, no ha aconseguit repetir l’efecte del debat a RTVE: el “tots contra Illa” no funcionava enmig d’una discussió més polièdrica, amb rèpliques encreuades i objectius divergents d’uns candidats que sabien que s’hi jugaven molt. “Tothom s’adreça a mi i no puc contestar”, ha al·legat Illa. “Menys fums! Aquí rebem tots”, li ha contestat, àgil, Fernández, acabant-li de desmuntar un intent poc reeixit. Illa ha provat d’erigir-se en futur president enumerant les propostes del seu programa en cadascun dels àmbits del debat i amb el perfil institucional heretat de la cartera ministerial. Només baixava a la brega quan l’anaven a trobar. Per exemple, quan Aragonès li ha demanat que deixés clar que no seria investit ni per activa ni per passiva gràcies al vot de l’extrema dreta. Illa ho ha repetit unes quantes vegades: “Ni per activa, ni per passiva, ni per perifràstica.” Però no s’ha compromès explícitament a no sotmetre’s a la investidura si les sumes no li surten sense Vox. Al contrari, Illa promet fer tot allò que Inés Arrimadas no va gosar fer.

Si Aragonès i Illa exhibien ànsia per projectar-se de facto com a possibles presidents, Laura Borràs ha tingut en canvi un paper més discret en la pugna. Perquè una cosa és actuar com a tal, i amb l’exhibició pràctica intentar convèncer l’electorat, i una altra és dir-ho com si fos gairebé un desig. I és així com ho ha fet Borràs. Agafant-se als sondatges, la candidata de JxCat ha constatat que és l’única amb possibilitats reals d’esdevenir la primera presidenta, cosa que ha enfurismat Jéssica Albiach i Ángels Chacón, que li ha retret que era una “candidata tutelada” per Carles Puigdemont. La presidenciable de Junts ha perseguit menys que els altres el cos a cos amb els adversaris i no ha espremut el temps amb la rapidesa d’alguns. I això que Borràs ha deixat anar el titular informatiu de la nit: si és presidenta nomenarà conseller de Salut Josep Maria Argimon, actual secretari de Salut Pública.

Carlos Carrizosa ha agitat l’espantall del tripartit, com també ho ha volgut fer Borràs. Però, en aquesta campanya, Ciutadans no reïx a fer creïble el discurs que el 14-F no hi ha res escrit, diguin què diguin els sondatges, i ja es conforma que els contraris a la independència sumin un escó més. El candidat de Cs ha tastat la descol·locació amb què probablement es trobarà al nou parlament, amb Illa ocupant el paper principal en el bloc anomenat constitucionalista i Vox i el PP fent-li la tenalla per l’extrem. Malgrat tot, ha intentat d’erosionar el PSC: “Són la marca blanca del nacionalisme a Catalunya”, li ha dit.

Menys bregada en el debat parlamentari que la resta de candidats, Dolors Sabater ha cercat l’empatia amb la gent del carrer: “Me’ls escolto i em poso a la pell dels qui segueixen aquest debat.” A diferència del que va fer Carles Riera a RTVE, Sabater no s’ha encarat a Vox i ha mirat que fos el moderador qui tallés Garriga. Tampoc no ha arrencat el compromís de la resta de forces per a recuperar una quarantena de lleis retallades o suspeses pel Tribunal Constitucional. Per una altra banda, la cap de cartell dels comuns, Jéssica Albiach, ha provat de marcar Aragonès tot cercant la contradicció en la seva idea d’obrir el govern a JxCat, CatECP i la CUP, i presentant-se novament com l’única defensora del tripartit. Ha culpat el PSOE de les polítiques del govern espanyol que podrien perjudicar-la electoralment, com ara l’encallament de la llei per a regular els lloguers. I també ha mirat de punxar unes quantes vegades Borràs, estirant el clàssic antagonisme anticonvergent que ja caracteritzava Iniciativa i que ara cohesiona els comuns.

Chacón ha esgotat una de les últimes oportunitats per a aconseguir representació a l’hemicicle. Recordant l’ascendència d’Artur Mas, ha posat el focus sobre l’eliminació de l’impost de successions, la defensa de la concertació la lluita contra les ocupacions de pisos. Fernández li ha recordat que va ser consellera del govern de Quim Torra. Era un retret perquè, segons que ha argumentat, no va fer llavors això que promet ara. Sembla que el PP ha vist un filó en el votant de dretes que, perdut en la fragmentació del vell espai convergent, es pot sentir desemparat i sense representació al parlament després del 14-F. Potser és també per això que Pablo Casado (ara que li convé desmarcar-se de Mariano Rajoy per l’impacte de la confessió de Luis Bárcenas i el judici per la caixa B del PP) assegurava a RAC1 que no va compartir la manera com Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría van afrontar l’1-O. Ara diu que les porres s’havien d’haver evitat. Tres dies de campanya i a votar.

L’operació Illa només haurà aconseguit el seu objectiu si el PSC guanya les eleccions, encara que després no tingui socis per a governar i torni a haver-hi una majoria absoluta independentista (amb un nou repartiment d’escons, i veurem si d’hegemonia, dins el bloc). De manera que li convé situar-se al centre de totes les crítiques i afavorir que els altres es disputin el títol de principal contrincant: com més dividits, millor. Com que a ERC li interessa la contrària, Aragonès ha insistit en el cara a cara i, Laura Borràs, quan n’ha tingut l’oportunitat, ha reiterat la conveniència de fer un trio. Però a Illa li convé plantar-se al centre, ésser flanc de crítiques de tots: si al debat de TV3, per activa o per passiva, aconsegueix un nou “tots contra Illa”, com ja va passar en el de RTVE, tindrà una bona part del camí fet fins diumenge. El PSC no ha anat a convèncer el vot frontissa que manté amb ERC i s’ha mantingut fidel a l’opció de retenir el vell electorat de Cs, com a bastió majoritari a recollir el vot antiprocés, per bé que, per l’extrem, ningú no guanya Vox en espanyolisme. I l’ascens abrupte de l’extrema dreta pot ésser una de les principals sorpreses de diumenge a la nit.

El frec a frec entre ERC i JxCat d’aquests últims dies també serà clau. Esquerra té l’avantatge de poder aplegar molt vot indecís, però alhora dispers, i que termeneja amb candidatures tan diferents com JxCat, la CUP, ERC i els comuns. Això els dóna un gran marge per a créixer. Però alhora és molt difícil que el pugui retenir tot, aquest vot, malgrat els intents durant la campanya de situar-se al centre i de convertir-se en “partit arreplegador” que ho pugui aglutinar tot. Junts, en canvi, parteix de l’avantatge de tenir un electorat molt mobilitzat, cosa que pot ser clau si creix l’abstenció, perquè, passi què passi a la resta, els seus semblen més disposats a anar a votar. En canvi, és una incògnita fins a quin nivell baixarà la participació i si retornarà l’antiga abstenció diferencial, que el procés i l’activació de l’unionisme havien dinamitat. És a dir, l’abstenció de l’electorat que tendeix a no votar a les eleccions al parlament però que en canvi sí que vota a les espanyoles perquè les considera més decisives. Aquest retorn al vell patró podria perjudicar sobretot els partits anomenats constitucionalistes.

Girona i l’avantatge de Junts en escons

En la pugna entre ERC i JxCat, a Junts també l’afavoreix d’entrada l’avantatge de vots que pot obtenir a Girona, on el sistema de proporcionalitat regulat a la llei electoral fa més barats els escons. Fa tres anys, Carles Puigdemont va aconseguir set diputats per aquesta demarcació, i Oriol Junqueras 4. A Lleida, el resultat fou de 6 a 5. I no cal recordar que JxCat va superar llavors Esquerra per només dos diputats i poc més de 12.300 vots. ERC va passar davant de Junts a Barcelona, però només per un diputat, igual que a Tarragona. Ara també li pot ésser més difícil de rendibilitzar la progressiva implantació que ha anat aconseguint a l’àrea metropolitana de Barcelona. Però caldrà veure com afecta Junts el vot que perdrà cap al PDECat, i que és la seva fuita més important, segons el CEO.

Alguns sondatges han apuntat aquests dies que hi pot haver una força que guanyi en escons i una altra en vots. Res de nou: va passar el 1999, quan CiU va obtenir més diputats però menys vots que el PSC, i el 2003, tot i que aleshores Pasqual Maragall sí que va poder governar gràcies al Pacte del Tinell. Sigui com sigui, la resolució de la pugna de tres serà determinant i s’exhaureix el marge perquè qualsevol tomb de la campanya pugui canviar les coses abruptament.

La xifra

El director general de Participació i Processos Electorals, Ismael Peña-López, ha garantit avui que el 99% de les meses electorals té els “membres suficients” per a constituir-se. Justament ahir havia obert la porta a no fer públic l’escrutini diumenge, segons què decidís diumenge la Junta Electoral espanyola i la taula de partits, atès el percentatge de meses que no s’haguessin pogut formar.

La frase

El PP tem que Vox el superi diumenge en escons, amb la incògnita afegida del perjudici electoral que pot patir per la confessió de Luis Bárcenas i el començament, avui, del judici de la caixa B del partit. Alejandro Fernández ha advertit que hi ha moviments populistes d’ultradreta europeus, com ara els de Le Pen, Salvini i Bossi, que “també prometien l’Arcàdia feliç i han acabat originant inestabilitat, crisi, conflicte i manca de convivència”.

La fotografia

Després de la picabaralla d’aquest cap de setmana entre JxCat i els comuns per la retirada de cartells electorals a Barcelona per part dels serveis de neteja, aquesta tarda Junts ha tornat a penjar un cartell seu al fanal de la discòrdia del carrer d’Astúries. L’ajuntament va advertir que no era un lloc autoritzat per a penjar cartells, tot i que és una pràctica habitual dels partits.

Els fanals seran sempre nostres @JuntsXCat @LauraBorras @KRLS pic.twitter.com/sLlg4zCLwF

— Núria Balada (@nuriabalada) February 8, 2021

El govern ha previst que es pugui produir una situació insòlita el 14-F, més enllà dels equips de protecció individuals per als membres de les meses i de totes les mesures especials que ja s’han pres per a garantir el procés electoral: que la impossibilitat de constituir un nombre significatiu de meses pugui portar a no fer públics els resultats de l’escrutini diumenge a la nit. No seria fins al cap de dos dies, com preveu la llei, que podrien votar els electors de les meses que faltessin, i no s’anunciarien les dades fins llavors per impedir que aquests votants poguessin fer un vot més tàctic, potser influïts per l’escrutini de diumenge. Seria una decisió que el govern prendria amb la Junta Electoral espanyola i els membres de la taula de partits que han acompanyat tot el procés, i ho podrien decidir a partir de les 10.00 del matí, que és quan se sabrà definitivament quantes meses han fallat. Ho ha explicat avui a RAC1 el director general de Participació i Processos Electorals, Ismael Peña-López, però no ha volgut especificar a partir de quina quantitat de meses no constituïdes es tindria en compte la possibilitat de reservar les dades de la votació.

Això és perquè, segons fonts del govern, no treballen amb aquest supòsit. Creuen que tots els plans previstos faran possible que les meses es puguin constituir i que, si s’arribés al cas que no se’n pot formar alguna, serien tan poques que l’escrutini es desenvoluparia i es faria públic amb normalitat i, més tard, s’afegirien els vots de la mesa o de les meses que faltessin. S’entén que seria un nombre tan petit de vots que impediria que aquesta perícia del “vot tàctic” pogués realment capgirar els resultats. Els vots per correu s’afegeixen al recompte de les meses la mateixa nit electoral.

La llei electoral espanyola no va preveure, ni de lluny, que es poguessin fer unes eleccions enmig d’una pandèmia. I els partits no van fer a temps les modificacions legislatives necessàries per a facilitar la votació, malgrat els precedents basc i gallec. Amb tot, haurien de fallar moltes coses perquè s’arribés a una situació extrema, tenint en compte que hi ha dos suplents per cada titular dels tres membres de cada mesa. Hauria de passar que un nombre significatiu de les persones notificades per formar-ne part no es presentessin als col·legis malgrat els riscs d’enfrontar-se a una responsabilitat penal, fins i tot en els casos que hagin presentat al·legacions i no hagin estat acceptades; que els ajuntaments no hagin reposat amb nous sortejos les persones a qui les juntes de zona han eximit de l’obligació acceptant-ne les al·legacions; i que, com a últim recurs, a les meses on no hi hagi prou gent a primera hora del matí, les juntes electorals de zona tampoc siguin incapaces de trobar relleus abans de les 10.00, que és l’hora màxima que fixa la llei electoral espanyola per a constituir les meses quan sorgeixen problemes. I és en aquest últim supòsit on cada junta pot optar per fer moure els suplents que hagin sobrat de les altres meses (com ha demanat la junta de la demarcació de Barcelona a les juntes de zona de la seva àrea) o recórrer a bosses de voluntaris, que alguns ajuntaments preparen en cas que la seva junta de zona opti per aquesta solució.

Però una cosa és la teoria i l’altra, la pràctica. Més de 20.500 persones designades com a membres de les meses han presentat al·legacions. Això és un de cada quatre. I potser no tots els ciutadans acceptaran que la seva junta electoral de zona no els admeti les excuses i encara presentaran més recursos, i potser n’hi ha que no sabran que, si no reben resposta, han d’anar igualment al col·legi electoral. Perquè en aquest cas, el silenci de l’administració és negatiu: no els dóna la raó, sinó que els la nega. Així que en els pròxims dies, mentre els partits acabin d’afinar les últimes crides al vot útil, hi pot haver encara més confusió al voltant de les eleccions. I a aquesta confusió s’hi afegeix, també, la por que poden tenir alguns votants de contagiar-se diumenge, malgrat els esforços del govern per a establir franges recomanades de votació. Això per no parlar de les persones contagiades o contactes estrets que ja no puguin votar per correu i que hagin de decidir si van a votar o no, malgrat el risc de saber-se potencialment contagioses.

Tot això que passa, ja se sabia. Ho va advertir el mateix govern en un dels informes que acompanyava el decret amb què pretenien ajornar les eleccions al maig. El govern va avisar, literalment, que les eleccions posaven en risc “la legitimitat del procés electoral en pràcticament la seva totalitat”. No cal recordar que el PSC va ser l’únic partit a refusar l’ajornament, amb els sondatges apuntant favorablement a l’alça l’anomenat efecte Illa. I finalment el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va decidir que les eleccions s’havien de fer el 14-F i no al maig. Que no sigui que uns resultats no satisfactoris, que la previsible caiguda de la participació o dels seus votants porti a algun partit a qüestionar-ne els resultats políticament o fins i tot a impugnar-los. Que no sigui que la conveniència política d’alguns passi per sobre de qualsevol escrúpol ètic, tant com s’ha imposat el costum que els tribunals ho hagin de decidir tot.

La xifra

Unes 82.000 persones haurien de presentar-se diumenge vinent a les 8.00 del matí per a constituir les meses als col·legis electorals. Un terç són els titulars de les meses i els altres dos terços, els suplents.

La foto

Ciutadans ha decidit carregar directament contra Salvador Illa acusant-lo de mentider a l’autobús de campanya.