Opinió

 

<12/19>

Martxelo Otamendi

12.10.2013

15 d'octubre

Durant aquests últims anys, no hi ha hagut a Europa un cas com el GAL. La guerra bruta no la van inventar els governs espanyols; abans es va fer a Irlanda contra els republicans i a França contra els algerians. Però en el calendari dels horrors, el cas GAL és el més proper en el temps.

Han passat molts anys; dimarts farà 30 anys del començament del GAL. Han passat molts anys, i encara sabem poca cosa, perquè han volgut que sapiguem ben poc. I la major part d'allò que sabem ho devem a la valentia de molta gent de l'àmbit de la informació i a la feina incansable dels advocats, però no a la feina de policies ni de magistrats, encara que els hauria correspost a ells en un estat de dret.

Segons una creença molt estesa, totes aquestes qüestions se solen saber amb el pas del temps i se solen resoldre per una raó o altra. El cas del GAL serà una excepció, o caldrà esperar molt més temps encara.

Sabem què va passar. I per imaginar qui eren els que s'amagaven darrere d'allò, no cal fer un esforç gaire gran. És significatiu el cas de X, aquella persona a la que Garzón ni tan sols va arribar a anomenar pel seu nom.

Quan es fa la pregunta, molta gent assenyala Felipe González, l'ex-president espanyol. I és curiós el que diu Julio Anguita. Ha dit en veu alta i clara, moltes vegades, que X és Felipe González. Però González mai no ha portat Anguita a judici. En previsió del que pugui passar?

En aquesta era en la que es parla tant de la memòria i de la justícia, molta de la gent que treballa en aquests camps vol passar per alt aquell fantasma que es va crear fa trenta anys des del nucli de l'estat. Sembla que no convé esgarrapar-ne la superfície; no fos cas que emergís aquell qui tot el món creu que pot emergir. No fos que després no el puguin convidar a fer cap míting a la pròxima campanya electoral.

Editorial