La primera idea de la variant de la Bisbal es remunta a la meitat dels anys setanta, quan es va plantejar un vial per la Terrera, al nord del nucli. La urbanització dels terrenys va impossibilitar aquesta opció, i l'equip de redactors del pla general supramunicipal que havia encarregat la Diputació va optar per fer una carretera de dos carrils, pel sud. Aquell equip estava format per Joan Escribà, Dolors Nadal, l'exalcalde del PSC Ramon Romaguera i Marisa Molinas, entre altres, i van dissenyar una via que connectés la Bisbal amb els pobles del costat, i que gairebé no passava per cap altre terme municipal. Tot i no haver-se executat mai, aquest dibuix ha sigut la base de les opcions sud que s'han presentat més endavant.

Fins al 1993 no es va a tornar a parlar del tema. Les cues eren cada vegada més importants, sobretot durant les vacances i els caps de setmana, i la Generalitat va treure a informació pública un estudi informatiu amb quatre possibles traçats: sud-1, sud-2, nord amb túnel i nord sense túnel. La sud-2, que representava l'opció sud tradicional, era l'opció preferent. Finalment, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques Josep Maria Cullell, vista la manca de consens, va decidir ajornar el projecte. Qui el va succeir en el càrrec, Artur Mas, el 1996 va anunciar que tiraria la variant endavant, però tampoc no ho va complir. El següent a ocupar la conselleria va ser Pere Macias, que no va entrar de ple en el tema. Macias es va centrar en la ronda actual, inaugurada el 2004, ja que van acordar amb l'alcalde Romaguera que aquest era el projecte prioritari. «La ronda ha funcionat molt bé i ha tret molt de trànsit, i en aquells moments des del govern vam prioritzar desencallar els trams entre Palamós i Palafrugell, i de Vidreres a Platja d'Aro, més que la Bisbal», recorda.

Finalment, i abans que Joaquim Nadal fos el conseller dels dos últims governs i presentés aquest estiu un nou estudi a informació pública, va ser Felip Puig qui va assumir el projecte, el 2002. Va presentar només tres opcions pel nord, a les quals més tard es va afegir una opció pel sud «perquè no es pogués negar el debat», recorda Puig. «Ens vam trobar una situació bloquejada, i veient-ho amb distància, vaig considerar que l'opció nord era la més raonable. Amb en Romaguera vam parlar, i estava disposat a arribar a un acord», assegura. Aquest projecte, com tots els altres, tampoc no va tirar endavant. Va ser fidel a la història.