La llarguíssima història dels habitatges del Governador, també tristament coneguts com les «cases de paper», no s'ha acabat, per molt que fa un any l'administració la va donar per tancada, amb el lliurament dels 23 últims habitatges a afectats per la remodelació de tot el barri, que va començar el 1993. Hi ha encara un tros d'un d'aquells vells edificis construïts l'any 1952 per allotjar els barraquistes de la Diagonal, edificis que l'any 1992 van provocar la vergonya col·lectiva d'una flamant Barcelona olímpica. Està situat a la cantonada dels carrers d'Almansa i Góngora, envoltat d'un bon grapat d'edificis nous. I hi viu gent. Concretament tres famílies que han decidit no abandonar aquestes cases perquè són fills dels afectats per la remodelació del barri que, com que va durar 14 anys, han crescut i han format les seves pròpies famílies. I que ara reclamen que, tal com es va pactar l'any 1993 amb els responsables del Departament de Benestar Social i de Política Territorial de la Generalitat, que en aquella època van dirigir Antoni Comas i Felip Puig (CiU), ells també tenen dret a un habitatge digne i amb les subvencions i les ajudes que s'han atorgat al llarg de tots aquests anys als afectats directes i a alguns dels fills.

El pacte original, el que tots els veïns recorden que els van dir i repetir, però del qual no existeixen documents escrits, o almenys els veïns no els tenen, va ser que els pisos sobrants de la remodelació del barri serien de manera prioritària per als fills dels afectats. Van sobrar 35 pisos. Però no van ser tots per als fills dels afectats, sinó que es van sortejar entre veïns de tot el Verdum i, a més, en règim de lloguer.

Això va passar l'estiu de l'any passat. Indignades, aquestes tres famílies, que teòricament havien d'abandonar les últimes «cases de paper», no ho van fer. S'hi van quedar malgrat les incomoditats, la manca d'espai i els problemes de salut que això els pot generar. Un any després, aquestes tres famílies resisteixen a les «cases de paper» cada dia més convençudes que tenen raó.

«AMB ALTRA GENT HO HAN FET»
Laura Domínguez és membre d'una d'aquestes famílies. Viu al número 46 del carrer Góngora. Mare d'un nen, a aquesta jove de 22 anys i al seu marit els van proposar que abandonessin el pis en el qual viuen, que té uns 20 m², i que anessin a viure al pis dels pares d'ella. Els pares són afectats directes per la remodelació del polígon i van obtenir el pis nou en la darrera fase. Ni els pares de la jove, que van haver de suportar els 14 anys de procés de remodelació, ni Laura Domínguez estan d'acord amb aquesta situació. «Fa 31 anys que visc al Verdum, i la meva filla ha viscut 22 anys en una d'aquestes casetes, hem vist com han donat pisos nous a persones que només feia dos anys que vivien aquí, això no és just», es queixa la mare. La filla, encara és més contundent: «Jo no em penso moure d'on sóc fins que no m'ofereixin un pis en les mateixes condicions que els han ofert als altres, no me'n refio.»

El preu que han de pagar, però, és molt alt. El tros d'edifici que queda té 18 pisos, dels quals només n'hi ha tres habitats. Els altres estan tapiats. S'accedeix a les diferents plantes per unes escales exteriors estretes i malmeses. Fa poc van deixar de tenir llum a l'escala, a causa de l'enderroc d'una part del bloc. «Ens pressionen perquè marxem pel nostre compte», comenta Domínguez. El seu marit ha aconseguit posar llum al passadís d'accés a l'habitatge agafant el corrent elèctric de casa seva. Des d'aquest passadís es veuen alguns celoberts interiors plens de brutícia. Les plantes baixes tapiades fan que sigui difícil accedir-hi per netejar. «A vegades es veuen les rates campant», diu Domínguez assenyalant el lloc. «Hem presentat una denúncia davant de Salut Pública», comenta, «i hem anat a veure la Síndica de Barcelona», afegeix.

A dins de casa seva tot està a mà: amb un sol pas es pot anar de la cuina al bany i del bany al dormitori. No hi caben ni rentadores, ni armaris, amb prou feines una taula. Però la manca d'espai no és tan problemàtica com la brutícia i la insalubritat que els envolta fruit dels pisos tapiats. «A les nits em desperto espantada perquè sento els escarabats, m'aixeco i els aixafo amb el peu, però el dia que en trobi un a sobre el meu fill m'agafarà alguna cosa», confessa. Aquesta és només una de múltiples pors de viure en aquest indret. A la reixa del passadís de la planta superior un cartell avisa que «no toquin res que aquí viu gent». Diuen els veïns que els han entrat alguna vegada a robar ferralla i material pensant-se que l'edifici està abandonat.

Aquesta família i les altres dues, tot i les condicions en què viuen, se senten en una situació de força, perquè continuen allà al lloc de la vergonya i mantenen en peu una part de la història fosca del barraquisme vertical a Barcelona. «Hi ha, al barri, unes quaranta famílies més que no tenen tanta sort», comenta un veí del barri, portaveu dels afectats per la remodelació, Leon Sánchez, referint-se a altres fills d'afectats que també haurien volgut que els lliuressin els pisos que van sobrar, com asseguren que es va comprometre l'administració. Com que eren més interessants que la quantitat de pisos que hi havia, haurien acceptat un sorteig. Però no entre tots els veïns, com es va fer, sinó entre els fills dels afectats.

A JUDICI
El districte de Nou Barris mira cap a un altre costat. De fet, fonts municipals asseguren que la informació que tenen és que el procés de remodelació dels habitatges del Governador «està enllestit des de fa temps». Aquestes mateixes fonts, que recorden que aquest procés no ha estat ni és competència municipal, sinó que l'ha gestionat directament la Generalitat de Catalunya a través de l'empresa pública Reursa (Remodelacions Urbanes SA) i de l'Institut Català del Sòl (Incasol), manifesten que «alguna cosa estranya deu haver passat perquè les famílies que vivien a les antigues cases del Governador no estiguin encara reubicades».