La celebració del 35è Congrés Eucarístic a Barcelona, l'any 1951, va motivar la construcció dels habitatges del Governador. L'escenari escollit per als actes d'aquesta celebració religiosa era l'avinguda Diagonal, un indret on hi havia grups de barraques que feien nosa. La marquesa Ana María de Mundet tenia uns terrenys a la muntanya, a la part alta del Verdum, envoltats de camps i de conreus. Els va cedir per construir allà habitatges per allotjar els barraquistes de la Diagonal. En poc més d'un any, es van construir 900 pisos. La gran majoria de pisos (més de 800) eren d'uns 20 metres quadrats, però també n'hi havia de gairebé 30 metres, i n'hi havia vuit, els més privilegiats, d'entre 30 i 50 metres. Els van inaugurar amb gran solemnitat el 10 de juliol de 1953.
En la memòria d'alguns veïns que hi van viure va quedar gravada l'escassedat de llum i d'aigua. Sentien que havien passat de viure en unes barraques a viure en unes altres. La potència elèctrica d'aquestes casetes no permetia tenir més de cinc bombetes de 20 watts cadascuna. Per tant, no podien tenir ni rentadora ni planxa. En tot cas, una ràdio, però si l'endollaven havien d'apagar tota la resta d'aparells. Per rentar disposaven de safareigs públics, però el preu per utilitzar-los era de 500 pessetes, aleshores una fortuna.
Aquells pisos es van construir en un indret incomunicat i sense serveis de transport. Aïllats i vigilats van viure fins a la democràcia.
Enmig de la febre olímpica algú va parar atenció en aquell indret on les condicions infrahumanes havien sobreviscut 40 anys, malgrat la provisionalitat. Davant dels ulls de tot el món, contrastava la celeritat prodigiosa amb què Barcelona es modernitzava i construïa barris sencers del no res amb la pervivència de racons com aquest polígon dins del barri del Verdum. Va ser aleshores quan el van batejar com «les casetes de paper».
Var ser la Generalitat, que en aquella època va assumir la responsabilitat de reparar els mals de la construcció d'habitatge públic durant el franquisme –per exemple els de l'aluminosi–, qui va assumir la responsabilitat de resoldre també la precarietat dels pisos del Governador. L'any 1993 es tancava l'acord amb els veïns. La fórmula era semblant a la que es va implantar en molts altres polígons amb habitatge deficient: se'ls expropiaven els pisos, s'enderrocaven i al seu lloc se n'hi construïen de nous que es lliurarien als afectats a un preu social, amb subvencions i ajudes per pagar les hipoteques.
La remodelació es va allargar catorze anys i alguns opinen que es van produir algunes «irregularitats» en el procés. Però els veïns no van esclatar en protestes fins fa un any, quan 35 pisos nous que havien sobrat no es van oferir als fills dels afectats. Asseguren que els ho havien promès. Però no tenen papers que ho demostrin. Tots els documents han desaparegut.
