La costa gironina té, ara per ara, la concentració més gran de naufragis documentats, però això no vol dir que en altres zones de la costa catalana n'hi hagi menys. Una possible explicació és que el fons gironí, amb menys densitat de sorra que altres llocs, contribueix al fet que molts jaciments aflorin amb més facilitat que al Maresme o a la Costa Daurada, per exemple. Per entendre com es van produir, l'historiador Enric Trilla, que des de fa anys investiga els naufragis a les costes gironines, marca clarament tres períodes lligats amb els avenços: «La navegació amb embarcacions de fusta i vela, en què no es tenia el control absolut i precís en la navegació i que arribaria fins principis del segle XX; la introducció del casc metàl·lic, la propulsió mecànica a partir del 1850, amb més control d'una nau més robusta i, finalment, l'aparició del radar i sistemes de navegació electrònics, a la dècada de 1950, els quals permeten posicionar els vaixells i reduir els naufragis», remarca Trilla. En unes èpoques en què la navegació era molt precària s'ha de tenir present la complexitat de la zona del cap de Creus, on històricament hi han tingut lloc naufragis importants. Per exemple, la cala Culip, on s'han investigat vuit embarcacions romanes, era una perfecta trampa natural on moltes naus van entrar a refugiar-se, i van acabar tenint unes conseqüències funestes. A la Llosa de Palamós també han naufragat molts vaixells, com el San Isidoro , que durant una missió de transport de soldats de Roses a Palamós, i després de desembarcar-los, va xocar amb la Llosa, el 26 d'octubre del 1794.

EL TREBALL DEL «THETIS»