Probablement, el noranta-nou per cent de les cançons que s'han escrit en tota la història de la música tenen a veure amb l'amor, i l'altra cara de la moneda, el desamor. Existeix la cançó d'amor perfecta? Jo crec que sí. Es titula Ain't no mountain high enough i segur que la coneixeu perquè últimament se n'ha abusat molt en el cinema i la publicitat. Escrita per a la factoria Motown per una parella de compositors (i cantants) tan sòlida com Nickolas Ashford i Valerie Simpson, Ain't no mountain high enough planteja la passió ideal: si em necessites, fes-me un crit, tant és on siguis i quantes muntanyes enormes i valls profundes hagi de travessar per arribar a tu, perquè seré allà. Cursi? Potser sí, però quan la cantaven Tammi Terrell i Marvin Gaye la cançó es convertia en una impressionant epopeia romàntica... amb tragèdia inclosa: durant una actuació, Tammi va caure desmaiada als braços de Marvin. Un tumor la va matar amb només 24 anys. Gaye, el playboy oficial de Motown aparellat tot sovint amb diverses cantants de la companyia, va iniciar llavors un període de recolliment i introspecció, durant el qual va concebre What's going on, un dels millors discos de tots els temps. Un consol relatiu.

Parlem de cançons d'amor, un gènere farcit de tòpics. Amb excepcions notables. Per exemple, Vitamina sol, d'Antònia Font (Coser i cantar, Discmedi), que diu així: «T'estim, jo volia fer un reggae / T'estim, crec que això és més un vals / Redunden aquestes paraules / damunt tot lo que hem fornicat.» Gens malament, com a aportació transgressora. Una altra transgressió brillant és Telescopi, de Plouen Catximbes (Telescopi, Propaganda pel Fet), que no té gaire res a veure amb l'astronomia, raonable o no. «Avui m'he comprat un telescopi / per mirar-te des del meu balcó. / Les estrelles ja no m'interessen / són més importants els teus mugrons.»

Fins i tot un grup més aviat dur com ara Antagònics pot mostrar el seu cor tendre, a T'estimo tant (Work in progress..., AN Records), on es poden escoltar aquestes paraules: «Que per tu jo volaria / pel setè cel d'en Jaume Sisa / amb el taxista d'en Pau Riba / i de volar no em cansaria.» I parlant de Sisa, en el seu últim disc (Ni cap ni peus, K Indústria) hi trobem versos tan inspirats com aquests: «Abraçats amb devoció, dansarem ebris d'amor / Vora el mar, sobre l'arena, seguirem la lluna plena. / Abrigats pel cel rogenc, esperant el sol naixent, / a la vida cantarem com un marrec a la pastisseria.» Perquè la cançó es diu així: Marrec a la pastisseria.

També els sabadellencs Rauxa obren el seu últim disc (Teràpia de grup, Música Global) amb una cançó d'amor o de necessitat imperiosa d'amor, titulada Brut, que inclou aquesta tornada: «Brut, que a l'amor no se li pot fer mal, que la cosa més bonica és saber que algú t'estima.» I La Puerta de los Sueños, experts en la matèria, canten en el seu últim disc compacte (Tres, Gorvijac Music) una declaració sorprenent: «Morin les balades d'amor. / No hi ha res de tu ni de nosaltres.» En tot cas, no s'acabaran d'avui per demà.