En Joan Martí fa un cop d'ull al terreny per fer-se una idea de per on es mourà. «Si són terres toves és més complicat de concretar la profunditat i la quantitat d'aigua que hi circula. El pitjor de tot són els guixos. El terreny millor és el que té roques», comenta amb la certesa que dóna l'experiència acumulada en els vuit anys que fa que busca l'aigua que passa a sota dels nostres peus. Martí és un dels nombrosos saurins que hi ha a les comarques de Girona, uns personatges que no es poden treure del cim l'aura de misteri que solem donar a les coses que no acabem d'entendre. «De misteri res, el que passa és que captem unes sensacions que la majoria no noteu», assegura. Sigui com sigui, els saurins deuen ser efectius perquè no paren de treballar i darrerament, encara més. Durant tot el 2007 en Joan Martí va tenir uns seixanta encàrrecs, mentre que aquest any ja ha fet 42 recerques arreu de les comarques de Girona, sempre a petició d'empreses perforadores de pous.
Un cop observat l'escenari, en Joan s'endinsa en un camp de conreu. L'instint el fa situar en un punt determinat, es para i treu un rellotge de butxaca que subjecta delicadament amb la mà dreta i deixa caure a plom. Al cap de res, el pèndol es belluga cap als laterals, suaument. Massa suau, no anem pas bé. Ara l'home es desplaça una mica enllà i repeteix l'operació. Aquí, el rellotge comença a fer uns moviments enèrgics cap a un costat i cap a l'altre. «M'està marcant que just aquí sota hi ha una vena i la direcció que té», respon quan li demanem que ens expliqui què està passant. «Hi ha força aigua i no és a gaire profunditat» és la seva diagnosi en aquesta demostració, feta a petició nostra. Si volguéssim obrir un pou en aquest camp –uns terrenys de la Vall de Bianya triats a l'atzar–, hauríem de buscar la intersecció de dues venes, recomana. Doncs som-hi.
No hem fet ni deu passos quan el rellotge que porta a la mà comença a fer moviments en cercle, que van augmentant de velocitat. «Aquí!», assenyala el saurí. Hem tardat menys de cinc minuts a trobar un punt adient. Si tenim en compte que en vuit anys només ha fallat dos cops –assegura en Joan–, la probabilitat que realment surti aigua és molt alta. «Una altra cosa –aclareix– és concretar la quantitat d'aigua que trobaríem, això sí que costa d'afinar.»
UNA VERGA, UN RELLOTGE, UN ROC...
Martí va iniciar-se en aquesta feina quan un company amb experiència el va convidar a provar-ho. Va descobrir que tenia sensibilitat i es va animar a seguir. Primer feia servir una verga –«d'olivera, que és molt flexible»–, que se subjecta amb totes dues mans, paral·lela al terra i assenyala la proximitat de l'aigua tombant-se cap amunt. «Ja pots fer força, que no l'abaixes», diu. Al cap d'un temps va canviar-la pel rellotge perquè se sent més a gust amb un pèndol. N'hi ha que fan servir una simple pedra lligada amb un cordill.Normalment en Joan fa de saurí els caps de setmana, però ara també en fa els vespres dels dies feiners. Els seus honoraris són alguns centenars d'euros, «que resulten una misèria al costat del gran benefici que en treu l'amo de l'aigua», diu l'home. Hi ha qui no creu l'efectivitat dels saurins, però el cert és que són molt buscats darrerament.
)
