El PSOE de Zapatero tornarà a governar a Espanya quatre anys més i ho podrà fer amb una majoria aritmètica que, si no idèntica, és molt semblant a la de la passada legislatura. És a dir, sense majoria absoluta però amb la possibilitat d'arribar a acords puntuals amb grups minoritaris, en funció de les necessitats del moment. El gran pas endavant del nou govern de Zapatero, però, és que ja parteix d'una experiència de govern que el fa fort i, sobretot, coneix la debilitat de tots els altres. El preu que haurà de pagar en la legislatura que ara comença serà, amb tota probabilitat, molt més baix que el de la legislatura que ara acaba. Una mostra d'aquesta nova situació, per exemple, serà la desaparició de grups parlamentaris tan significatius com ERC i IU-ICV. Al marge del grup socialista i del popular, quedaran només el de CiU i el del PNB i, la resta de representants, qui sap si encabits tots en un gran grup mixt, tan inacabable com inefectiu.

Aquesta nova situació, en la qual Duran i CiU podrien tenir un protagonisme important si saben negociar-ho bé, no hauria d'amagar el gran protagonisme que adquireix en la nova legislatura un grup sense grup: el dels socialistes catalans. Amb 25 diputats (a l'hora de tancar aquesta crònica), el grup sense grup dels socialistes catalans es converteix en el principal element de pressió política que disposa Catalunya a Madrid. Ja sabem que, per una llei inexplicable, el PSC sempre guanya a Catalunya quan es tracta d'eleccions a les Corts espanyoles. I no només sempre guanya, sinó que és capaç de guanyar més cada vegada. Això, independentment de les desgràcies naturals o provocades, dels retards o de la insuficiència d'infraestructures, de les mitges veritats o de les mitges mentides, de l'espoli fiscal i de la síndrome imaginària coneguda com la del català emprenyat. Sol, el PSC, ha tret més diputats que tots els altres partits catalans junts. És per treure's el barret. Però no només això. Hi ha més diferència de diputats entre el PSC i el PPC a Catalunya que entre el PSOE i el PP a Espanya. ZP deu la victòria al PSC. I de passada, a Catalunya. Si Catalunya tingués la mateixa resposta electoral que té Espanya, ara seríem davant d'un govern de Rajoy.

L'amistat PSC-PSOE fa impensable que Chacón i els seus facin passar una legislatura traumàtica a Zapatero, però una cosa és que siguin amics i no es facin mal i, una altra de ben diferent, és que el PSC no actuï com a interlocutor vàlid de Catalunya per desencallar les assignatures pendents i per evitar la desafecció hipotètica que va anunciar Montilla. Les promeses ara s'hauran de complir, i qui ha de marcar l'agenda, en la pròxima legislatura, no és ERC, ni tan sols ICV, sinó el grup sense grup del PSC. Montilla hi tindrà alguna cosa a dir. En la mesura que el PSC assumeixi el protagonisme, quedaran fora de joc, d'una tacada: CiU, ERC i ICV. Si el PSC s'amaga un altre cop sota la gran capa del PSOE, potser continuarà guanyant eleccions, però la lleialtat amb el país quedarà en dubte per sempre més.