Les forces policials, les entitats d'estalvis i les institucions públiques com ministeris, conselleries, ajuntaments i centres mèdics van ser els primers a utilitzar les videocàmeres per protegir les seves seus. Però la videovigilància ja ha passat al sector privat i les grans empreses s'han adaptat a aquest tipus de control per augmentar la seva seguretat, tant interna com externa.

Els aparells cada vegada són més exhaustius i, en ocasions, passen desapercebuts pels usuaris. Per aquest motiu, l'Agència Espanyola de Protecció de Dades intenta que les empreses registrin els seus fitxers i s'adaptin a una normativa. D'aquesta manera, s'analitza la incidència que té l'ús d'aquestes noves tecnologies sobre els drets fonamentals per concretar els límits que han d'existir en la intervenció pública, alhora que els ciutadans reben la informació del control videogràfic.

ELS INTERROGANTS
Si bé a àmbit teòric aquest gran interrogant sembla haver-se resolt amb l'existència d'una sèrie de garanties estàndard que introdueix la llei orgànica 4/1997, de 4 d'agost, per la qual es regula la utilització de videocàmeres per part de les forces i cossos de seguretat en llocs públics i el seu desenvolupament reglamentari, a àmbit pràctic existeixen conceptes jurídics indeterminats. En aquest sentit, es produeixen buits legals per donar resposta a una sèrie de conflictes sobre els drets fonamentals dels ciutadans i, sobretot, pel posterior ús que es pugui fer de les imatges obtingudes.