A manca d'una acadèmia catalana del cinema, els premis Barcelona de cinema, impulsats i atorgats per diferents associacions del sector cinematogràfic català (actors, directors, productors, guionistes, empresaris de cinemes...) van viure ahir la seva sisena nit i la pel·lícula més forta de l'any, com a mínim pel que fa a la seva repercussió en taquilla, va sortir clarament reforçada i , a més, va aniquilar films menors, com el de Joan Marimón. Quan es van saber les nominacions, el director de Pactar amb el gat, la gran revelació pel fet de ser un film gairebé desconegut, ja havia anunciat que no solament no esperava rebre cap premi, sinó que esperava un triomf clar d'El orfanato, film en què han participat molts dels seus alumnes de l'escola de cinema. I així va ser.

El primer premi que es va lliurar, el de director novell, ja va ser per a Juan Antonio Bayona, marcant el que seria l'inici d'un degoteig constant de premis per al film de terror. Visiblement emocionat, el jove cineasta va mostrar el seu agraïment especialment als seus pares, «que van ser molt valents de venir a Barcelona i pujar una família». A partir d'aquí, van venir els premis més tècnics –a la millor direcció artística, fotografia, muntatge i so– i el que reconeixia la interpretació de Belén Rueda en un film en què, en trobar-se en una situació semblant a la que li ha tocat viure en la vida real, va haver de posar-se contra les cordes. La cirereta va ser el triomf final en la categoria de millor pel·lícula, que comença a impulsar el film cap als premis de l'acadèmia estatal i cap als Oscar, si és que l'acaben triant entre les cinc finalistes.

El d'El orfanato és el triomf d'un film per al gran públic, però Catalunya no és Hollywood (per a les coses bones i les no tan bones) i amb el reconeixement a Ficció s'ha premiat una manera molt diferent de fer cinema, com explicaven els seus protagonistes. Cesc Gay, director i coguionista, ho tenia molt clar: «Prefereixo el premi a millor guionista al de millor director perquè jo vaig començar escrivint, que és el més important i el que està més mal pagat.» La seva obra, pel fet de ser en català –també va rebre el premi en aquest apartat (!?)– i pels molts silencis era «molt difícil de produir», motiu pel qual va lloar la tasca de Marta Esteban, qui produirà el seu pròxim film, en castellà, i també Dieta mediterránea, el pròxim treball de Joaquim Oristrell, un dels que més ha treballat per prestigiar els premis d'una cinematografia que ahir, malgrat tot, en algun moment va quedar perfectament retratada. I si no, com s'explica que el premi del film d'animació anés a parar directament a Nocturna, l'únic film competidor? «És una llàstima. Fer pel·lícules així és un patiment», constatava un dels seus directors, Adrià Garcia. També va sobtar la sinceritat d'un dels directors del proclamat millor documental, Can Tunis, que va admetre que «fins fa quatre dies no en sabia res, d'aquests premis». El film, estrenat justament ahir en un sol cinema barceloní i premiat en festivals de Tarragona, Madrid, Màlaga i París, vol ser un cant a «l'enteniment entre les diferents races».

La nit del cinema català va tenir temps també per premiar Carlos Saura, que es va proclamar «mig català» amb el guardó internacional, i de recordar el recentment desaparegut Antoni Ribas. «Ell hauria dit que aquest premi és per la constància, la rauxa i la utopia, tres virtuts de les quals feia gala», va recordar ahir un dels seus familiars. Al cinema català també li anirien molt bé.