Tenint en el punt de mira els Goya i en l'horitzó la possibilitat d'accedir als Oscar, Juan Antonio Bayona hauria pogut aprofitar aquests premis per llançar la seva candidatura a fites més grans, o també menystenir uns guardons de recent creació, però va demostrar que a més de ser un cineasta amb un futur prometedor és un gentleman, de manera que no va fer ni una cosa ni l'altra. «Que comencin per valorar-te a casa teva és molt important. Estem molt orgullosos d'aquest premi perquè, a banda del reconeixement que ens fa el públic cada setmana a les taquilles, que és molt important, no n'hem tingut gaires», va dir el director.

Bayona, J per als membres del seu equip, no va voler parlar sobre les possibilitats de guanyar altres premis més endavant. «No sé si puc guanyar perquè aquesta és la primera pel·lícula que he fet i no tinc altres referents per poder fer comparacions», va dir. Com tants d'altres, la seva muntadora, Elena Ruiz, també va debutar en aquest llargmetratge i en l'art de rebre i dedicar premis. Lògicament, va agrair el suport de J a tots els que, com ell mateix, comencen en això de fer pel·lícules i va explicar que una de les claus de la seva feina va ser mantenir l'equilibri sobre la línia que separa un drama d'un film de por. Òscar Faura, l'encarregat de la fotografia, també novell en tot això, va admetre que no s'esperava l'èxit obtingut: «La veritat és que és una sorpresa que ens ha superat una mica a tots, especialment per la gent que ens ha vingut a veure massivament, que és el millor premi.» «Durant el rodatge, J em deia que volia que es veiés tot, perquè si amb la llum jugàvem per tenir un negre absolut potser hauríem fet més por, però hauríem perdut informació.»

Per contra, els tres responsables del so van remarcar que sempre havien cregut en les possibilitats de Bayona i el seu film. «Sembla un novell, però no en té res. Ens ha explotat, ha tret el millor de tots nosaltres i n'hem après molt. Sempre hem cregut en aquesta pel·lícula, perquè el primer cop que la vam veure acabada ens vam posar a plorar i vam adonar-nos que era un bombó.» Ara ja només cal que les acadèmies del cinema estatal i nord-americà se'l vulguin cruspir.