David Madí, portaveu de CDC i director de les darreres campanyes de CiU –és l'autor intel·lectual del famós DVD contra el tripartit, ja està tot dit– acaba d'enllestir un llibre de prop de 400 pàgines que es titula Democràcia a sang freda. Les interioritats de la política catalana. Un llibre en el qual Fèlix Riera, director editorial del Grup 62 que el publica, té dipositades totes les esperances i atencions perquè com saben ell, l'autor i tothom hi ha molts lectors que l'esperen des que se'n va anunciar la sortida. Sobretot els dirigents del PSC, ICV i ERC, arquitectes i inquilins del tripartit, que són els que surten més malparats i rebregats, com si d'una segona entrega d'aquell DVD es tractés. L'èxit d'aquesta mena de llibres depèn molt dels que hi surten vilipendiats.

A la portada del llibre David Madí hi apareix vestit de general Patton amb les quatre barres al darrere. Avui, assegut al seu despatx de CDC al carrer Còrsega, l'autor, que s'ha deixat la guerrera i les botes a casa o al camp de batalla i va amb mànigues de camisa i calça mocassins, em diu: «Em faig meva l'afirmació segons la qual la política és la guerra per uns altres mitjans; sortosament, hi afegeixo.» Tot el llibre és ple de referències militars. Calia? «És inevitable. La mateixa paraula campanya que apliquem a les contesses electorals té un origen militar.» Però és que a més a més el títol, A sang freda, té una cosa de crim amb ecos de Truman Capote. «Aquí ja entrem en el terreny de la crítica i la denúncia. El meu llibre és una crítica a la política a sang freda que practiquen els partits que conformen la coalició que ara governa la Generalitat.»

D'aquí a una estona parlarem de les parts més fortetes del llibre, de les parts que els amics i els enemics de David Madí esperen amb delectació, morbositat i fins i tot una mica de masoquisme. De moment hem de dir, perquè el lector impacient no arribi a conclusions precipitades, que el llibre de David Madí no és un llibre sinó que en són dos. El primer és la narració descarnada, en canal i molt amena de les campanyes electorals que l'autor va dirigir en favor d'Artur Mas i en contra de Maragall, Montilla, Carod i Saura. El segon llibre, el que comença a la pàgina 283, constitueix una reflexió, gairebé un assaig o una tesi, sobre el futur de Catalunya políticament, econòmicament i socialment parlant, i sobre la relació que el país ha de mantenir amb les democràcies que l'envolten. Un clam que David Madí, representant de la CDC jove, de la CDC «postpujoliana» i postolímpica, dirigeix al seu país i als seus habitants perquè superin la «dolça decadència» i acceptin els reptes de la globalització i en comptes de seguir el model de països històricament molt prestigiosos però en l'actualitat decadents s'enganxin a l'exemple del dinamisme dels països emergents. El discurs de Madí està bé, l'anàlisi que fa de França o de la Gran Bretanya és de analista fi, però no s'acaba de percebre una unitat entre la primera part del llibre, la de les campanyes, i aquesta, la de reflexió. «Doncs una és la conseqüència de l'altra. La segona part, que és la que prefereixo, és la catedral. La primera part és el camí per arribar-hi.» Un camí que és com un calvari, i ara no pensava en la corona d'espines de Carod i Maragall. «La primera part indica el que no s'ha de fer mai en política i que els partits i dirigents del tripartit han practicat sistemàticament fins arribar al desprestigi actual. El tripartit: un pacte entre perdedors lligat amb engany abans de saber-se els resultats electorals.»

El tripartit és l'exèrcit de Pancho Villa. José Montilla i el seu equip de quatre o cinc són estalinistes. El PSC és l'únic partit leninista que es manté a Europa. Carod és un egòlatra i un líder nefast per al nacionalisme. Saura voldria reeditar la txeca del carrer Sant Elies... Una mica dur, oi? «És el retrat d'unes persones i uns partits que han rebaixat la qualitat democràtica, que amenacen els mitjans de comunicació, que no admeten cap altra veritat que no sigui la seva.»

Perdoni, senyor Madí, però aquí observo la flaquesa del seu llibre. Si els altres, els adversaris –els enemics, per dir-ho amb paraula bèl·lica– són tan dolents, tan mediocres, i vostès són tan bons i disposen, com afirma, de la millor maquinària electoral d'Europa i el millor candidat de tots, com és que vostès es troben per segona vegada a l'oposició i ells per segona vegada al govern? «Sempre hi haurà una tercera oportunitat.» Sí, però de moment el senyor José Zaragoza, el seu homòleg al PSC, es pot presentar, com va fer davant uns universitaris, dient que és l'home que va fer president el candidat que no havia guanyat les eleccions. No preferiria vostè trobar-se en el seu lloc? «La guerra no ha acabat. El meu llibre no és un llibre pessimista. Si França ha pogut reaccionar a la depressiva herència de la postguerra i el Maig del 68 que arriba fins a Jacques Chirac, nosaltres també podem sobreposar-nos a la depressió electoral que es viu a Catalunya després que els mediocres hagin sumat i facin una política de despatxos marcada per la por.

El llibre parla de com es pacta un debat electoral a la televisió i de les misèries que fa aflorar, de com es munten els mítings, de com els directors de cada campanya de cada candidat miren, s'espien i miren de fer-se fintes, de sorprendre i descontrolar l'adversari. De vegades fa riure, de vegades fa rumiar i de vegades fa plorar. L'elector algun cop s'entristirà sentint-se titella dels uns i dels altres.

Sap què trobo a faltar en el llibre? Les interioritats del pacte final del nou Estatut i de les converses entre José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas, aquella tarda de tant fumar. «Hi ha coses que necessiten temps. Potser en un altre llibre.» De moment vostè guanya batalles però no guerres. Ens ho explicarà en el llibre de la batalla final? «No dubti d'aquest llibre i d'aquesta victòria.»