Posats a buscar paral·lelismes entre passat i present, Felip V podrien ser ara la Renfe, Aena i Red Eléctrica de España i el comte duc d'Olivares podria ser el secretari d'Estat d'Infraestructures Víctor Morlan, instal·lat a Barcelona. I Lluís Maria Xirinacs podria ser el nou Rafael Casanova. Les es de Renfe, Aena i REE, per a molts, continuen sent una fàbrica d'independentistes –ahir mateix Jordi Pujol va dir que n'hi ha més ara que fa tres anys–, tot i que aquest any, en lloc d'una derrota davant les tropes borbòniques, els optimistes poden instar a celebrar la victòria sobre els generadors. De fet, després de la derrota del 1714 va començar a Catalunya un període de revitalització econòmica perquè després de la guerra i malgrat la pèrdua de llibertats el país es va posar a treballar. Així que potser després del que el president José Montilla i el conseller Joan Saura consideren una crisi de creixement, Catalunya viurà un període de renaixença a partir de l'arribada del TAV, el traspàs de la gestió de Renfe i la nova terminal del Prat. Per no parlar de la construcció d'altres infraestructures que tenen en el que, segons recordava ahir el socialista Miquel Iceta, s'anomena síndrome NIMBY (Not In My Back Yard), la seva principal dificultat.

Una renaixença que paradoxalment segur que restaria partidaris de la independència i faria menys urgent refundar el catalanisme com proposa Artur Mas per fer front als nous reptes del país, que a més de les infraestructures són molts altres com ara la immigració, per citar-ne un. Mas no creu que hi hagi un problema de creixement, sinó que el tripartit és un llast per a Catalunya, com l'espanyolisme de Montilla, perquè prioritza l'eix esquerra-dreta i desactiva el catalanisme. Pel govern, això es resol amb patriotisme social, concepte que dóna cos doctrinal al pacte d'esquerres, consistent a abocar milions en polítiques socials. La unió del catalanisme ja són els pactes nacionals. Una via realista per dissimular els diferents accents catalanistes dins del govern, encara que els partits que el formen també admeten tots que cal repensar el catalanisme, però no unificar-lo eliminant accents, com sí que suggereix Pasqual Maragall. Pel PSC, cal repensar catalanisme i socialisme. Per ERC, cal repensar-ho tant, que l'horitzó és un referèndum d'independència el 2014, 300 aniversari del que demà se celebra. A ICV, desenganyat Pasqual Maragall, han quedat com els últims federals. Sigui perquè ERC viu una lluita intestina, perquè CDC afronta la travessa del desert i el debat sobre el lideratge o perquè els socialistes governen a tot arreu però tenen menys suport electoral que mai i perquè tots ells tenen congressos a l'estiu –amb corrents interns que es mouen– i cal posar al dia els idearis, és cert que alguna cosa està passant. Les enquestes assenyalen un augment del nombre de partidaris de la independència i dels qui creuen que Catalunya hauria de tenir més autonomia. Però, paral·lelament, creix la desconfiança en els polítics. I hi ha un seguit d'entitats sobiranistes amb diferents accents que van apareixent periòdicament al voltant dels partits. És aquí on encaixa la idea arriscada de Mas de refundar i ampliar l'espai del catalanisme perquè superi, també aritmèticament al Parlament, la lògica de l'eix esquerra-dreta. I és d'aquesta preocupació que a ERC han aparegut dos sectors crítics, inquiets per l'aparent incapacitat del partit de sumar electoralment aquest espai. Qui aconsegueixi canalitzar-ho, tindrà molt de guanyat.

CONGRESSOS DELS PARTITS
En el final de tot plegat hi tindrà molt a veure la voluntat del PSOE de desplegar l'Estatut, però sobretot la sentència del Tribunal Constitucional, que pot generar una crisi de magnitud imprevisible si l'interpreta restrictivament. Aquest any ha fet 75 anys de la retallada de l'Estatut de Núria a les Corts després que l'aprovés en referèndum el poble de Catalunya. La sentència, probablement, arribarà després de les eleccions espanyoles previstes pel març, el resultat de les quals pot determinar el futur de les aliances a Catalunya.