Xirinacs ha plegat, ha tancat el llibre de la seva vida, ha escrit a mà la seva última epístola als catalans i també, penso, als cristians; ha cantat per últim cop aquella cançó tan nostra de «vull ser lliure», i ha fet realitat el desig manifestat a la cançó: «ara mateix».

Xirinacs, al final dels anys seixanta, tot un símbol pels joves cristians independentistes, quan despuntàvem en les nostres primeres mogudes, pintades i manifestacions il·legals; quan apreníem el català com un estricte acte de reivindicació de la nostra terra; i quan volíem i sentíem, en els focs de camp i als cims de les nostres muntanyes, davant de la flama Gran Manitú, les nostres promeses per fer una Catalunya lliure: «Vull ser lliure ara mateix.»

Xirinacs, un testimoni davant de la Model, dia rere dia, exigint la llibertat dels presos catalans, i donant suport també al moviment per a la llibertat dels presos comuns de la COPEL. Com un arbre nu, com en Llach i l'Espriu, exigint la llibertat individual dels captius del règim feixista franquista que encara romanien a la presó per motius polítics o per causes comunes.

La famosa transició va obrir la Model i el 1977 va portar una primera part de l'amnistia, de la llibertat i de l'Estatut d'Autonomia (els tres punts de l'Assemblea de Catalunya), però Xirinacs va continuar lluitant fermament per la independència i la llibertat dels Països Catalans, que ara es veu cada cop més lluny.

Com un arbre nu, m'ha afectat l'adéu de Xirinacs, de tornada de les presons d'Alama (Pontevedra) i Texeiro (A Coruña), després de barallar-me per la llibertat d'altres presos polítics catalans, en el segle XXI, acusats de terrorisme. Tornava a casa i la tristesa m'ha fet sentir la sal d'una llàgrima, que em baixava mentre conduïa, a prop de Camallera.

Un vel de melangia m'ha semblat que s'estenia per damunt de la natura sencera, quan en Xirinacs cantava per últim cop la cançó «i abans de ser un esclau, enterreu-me sota el fang i deixeu-me viure en pau».

Els que encara cantem, a les nits d'estiu de lluna plena, més esclafats però amb serenor «vull ser lliure» et diem A-déu com a cant suprem.