Ha mort Xirinacs, el Xiri, com se'l va conèixer durant uns anys. M'agradaria dir que la mort de Xirinacs ha estat incòmoda, com incòmoda va ser la seva trajectòria. Però em temo que no serà del tot així. Aquest país, no sé si com a conseqüència de segles d'insatisfacció col·lectiva o per manera de ser individual, s'adapta perfectament a les incomoditats i, si cal, les ignora. Incomoden les negligències de Renfe, les d'Aena, les d'Acesa i les d'Endesa, perquè afecten el plaer efímer, però les de la raó, sempre poden esperar o desesperar.

Xirinacs va ser un referent, però un referent d'un temps i d'un país que ja no existeixen. Xirinacs va ser un mite, però Catalunya ignora els mites propis i, els que no ignora, els desmunta per prescripció cosmopolita. Xirinacs va ser una lluita èpica en un país tancat per vacances pagades.

Si es fes una enquesta de població sobre el grau de coneixement del personatge, segur que els que no saben o no contesten serien majoria. Llegint ahir algunes informacions sobre la mort de Xirinacs, elaborades per mitjans de comunicació que se suposen competents, vaig llegir que Xirinacs havia estat «exsenador» durant la transició i que havia estat el senador més votat de l'Estat. Vaig plegar de llegir. No en saben res. O no els interessa. La mort de Xirinacs passarà com un tràmit. Igual que la seva vida. Xirinacs era un mal negoci, en un món tallat pels patrons del mercat.

És possible –no sé si probable– que el llegat de Xirinacs ressorgeixi en un futur. No el llegat escrit, que és excessivament conceptual en un país que s'alimenta políticament de gags i d'altres facècies anecdòtiques, però sí el llegat vital: la voluntat de les persones i dels pobles és sobirana, i aquesta sobirania es pot exercir amb radicalitat si es fa per mètodes pacífics i no violents. Renunciar a aquesta premissa ni és humà ni és democràtic.

Desconec si el sistema assembleari globalitzat que impulsava intel·lectualment Xirinacs, un cop aplicat, seria més just que el sistema de partits vigent. Però imagino que no. La gent prefereix que la manin, encara que després obeeixi amb desgana. La gent prefereix tenir models per copiar, encara que després els critiquen. La gent que s'absté de votar un cop cada quatre anys és difícil que s'avingui que li consultin cada presa de decisió. Però en el fons hi ha una democràcia deficitària i Xirinacs no es limitava a criticar-la, sinó que hi aportava solucions. El mal del país, però, com diu la dita, no vol sorolls, i aquesta lògica és la que feia Xirinacs incòmode. Què hi farem.

Els representants polítics de Catalunya van renunciar a l'autodeterminació, paradoxalment, quan van ser elegits representants incloent en els seus programes l'autodeterminació. Però, després de tants anys sense representació, què s'havia de fer, canviar els representants per usurpadors. En un país que es mou per la màxima «qui eleccions passa, legislatures empeny», tampoc no era possible.

El que sí que és possible és que noves generacions de catalans, més desacomplexats, descobreixin algun dia Xirinacs, al costat d'altres referents incòmodes, i quan la inèrcia de tres segles de colonialisme desaparegui, Xirinacs entri amb tota normalitat a la galeria dels catalans il·lustres, universals i precursors de la pau plena. Com sempre ens ha passat als catalans, amb uns segles de retard, vaja.