Hi ha una curiosa coincidència en la trajectòria de Michelangelo Antonioni i de Roberto Rossellini que fa que tots dos hagin acabat tancat la seva filmografia sota la invocació de Michelangelo. Rossellini va enregistrar a la Capella Sixtina Concerto per Michelangelo (1977) i Antonioni va rodar l'any 2004 un curtmetratge titulat Lo sguardo de Michelangelo, on ell mateix, amb el cos paralitzat com a conseqüència d'una embòlia que li impedia parlar, visita el Moisès de Michelangelo. La coincidència artística no és casual, ja que els dos grans cineastes italians han passat a la història pel fet de ser els apòstols de la modernitat i per haver reflexionat sobre què significa veure el món més enllà de la realitat. De fet, les conquestes de Roberto Rossellini a Viaggio in Italia tenen una clara extensió en la tetralogia que Antonioni va realitzar als anys seixanta integrada per L'aventura (1960), La nit (1961), L'eclipsi (1962) i El desert roig (1964). Mentre Rossellini, en la Itàlia dels anys cinquanta, confiava en la força del miracle com a camí per donar sentit al món, Antonioni va manifestar-se profundament laic, reconeixent que el misteri estava en la incapacitat de la mirada per anar més enllà de la superfície de les coses.

Des d'aquesta perspectiva, la pel·lícula que millor resumeix les troballes del cinema d'Antonioni és Blow up, inspirada en un relat de Julio Cortázar. En ella s'hi explica la història d'un fotògraf que retrata una parella fent-se un petó en un parc anglès. En el moment de captar la fotografia només hi ha calma. Un cop arriba a l'estudi i revela les imatges, el fotògraf s'adona que darrere allò que veia s'hi amagava alguna cosa estranya, fins i tot sinistre. Com més l'amplia, la imatge es fa més evanescent, fins a desembocar en una imatge abstracte. Blow up explicita que el gran problema del cinema és el de la seva inscripció en allò visible. Els cineastes que confonen que allò visible és allò real no saben captar els misteris del món, els bons cineastes han de ser capaços de trobar les epifanies que revelin la complexitat de les coses. Al llarg de la seva filmografia Antonioni no ha fet més que qüestionar-se el poder de les imatges, observar els seus límits per tal de configurar un nou espectador. Al cap d'uns anys, les seves pel·lícules continuen sent terriblement modernes perquè consideren l'espectador com un ésser actiu davant la pantalla, que construeix els seus propis itineraris i sap trobar en els silencis i els temps morts una nova forma de narrar sobre el món. En els darrers anys, l'herència d'Antonioni ha esclatat amb força en determinat cinema mundial, sobretot asiàtic, i s'ha convertit en un dels mestres més citats i imitats.