Tot i morir amb poques hores de diferència amb relació al director suec, el traspàs d'Antonioni –que feia anys que tenia limitades la mobilitat i la parla per un vessament cerebral– no es va fer públic fins ahir.

Antonioni va néixer el 29 de setembre de 1912 a Ferrara, en una família de l'alta burgesia. Va començar escrivint crítiques de cinema en diaris, des d'on va atacar el cinema feixista de Mussolini. El 1939 es va traslladar a Roma per estudiar cinema al Centre Experimental, un dels focus de resistència intel·lectual al feixisme. Les seves primeres experiències pràctiques al cinema es van iniciar el 1942 com a coguionista d'Una pilota ritorna, de Roberto Rossellini.

Precisament, la seva carrera va començar en ple neorealisme al costat de directors com ara Vittorio de Sica, Roberto Rossellini i Luchino Visconti, però les seves pel·lícules van significar una ruptura amb aquest moviment, reinventant un cinema que parlava del malestar de l'home modern i dels problemes i les protestes de les noves generacions. «Crec que els homes de cinema han d'estar sempre units, com a font d'inspiració, al seu temps. No tant per expressar-lo pels seus esdeveniments més crus i tràgics, sinó per recollir les ressonàncies que sonen dintre seu», va dir en un moment.

Es va convertir en el portaveu a la gran pantalla de la dramàtica falta de comunicació en la societat moderna, des de la seva primera pel·lícula, Crònica d'un amor.

Com Bergman, Antonioni també va donar molta importància a les actrius i se'l considera descobridor d'una de les més importants actrius italianes, Monica Vitti, que es va convertir en la seva musa i protagonista de moltes de les seves pel·lícules, com ara L'aventura, La nit i L'eclipsi. Aquests tres films, juntament amb El desert roig, van ser premiats als festivals de Canes, Venècia i Berlín, i van confluir en la dècada dels seixanta, quan també va rodar, ja als Estats Units, Blow up, per a molts la seva millor obra. Més endavant vindrien Zabriskie point i De professió: reporter, amb Jack Nicholson i Maria Schneider.

Des del 1986, quan la seva salut va empitjorar, la relació amb el cinema es va fer molt més esporàdica, fent col·laboracions en films corals o codirigint amb Wim Wenders Al di là delle nuvole, basada en un dels seus llibres, Bolos en el Tíber.