Amb L'aventura, Michelangelo Antonioni es va permetre fer desaparèixer un personatge sense aportar explicacions i sense resoldre el misteri: Anna (Lea Massari) es fa de cop invisible en els límits d'una illa i mai més es tornarà a fer visible, ni tan sols convertida en cadàver. Amb la radicalitat d'aquesta absència, el cineasta italià va donar un gir l'any 1960 a l'aventura del cinema modern, que, havent començat amb el desig de mostrar la realitat, reconeixia així que aquesta és un misteri o que és un forat ple d'enigmes on tot pot desaparèixer.

Passats gairebé cinquanta anys, L'aventura continua sent un film referencial i inspirador que, en el moment en què la mort d'Antonioni du a fer una reflexió sobra la seva grandíssima obra, es presenta com una possibilitat d'entrar-hi per abordar-ne algunes constants. No només perquè amb aquesta pel·lícula comença la trilogia antonioniana (completada amb La nit i L'eclipsi i que possiblement arriba a ser tetralogia si s'hi afegeix el cromatisme d'El desert roig) sobre l'alienació, la incomunicació i la crisi de la parella. També perquè amb la d'Anna comença la desaparició d'altres personatges (sigui en un eclipsi, en l'horitzó del desert, en un paisatge abismal) amb la qual Antonioni fa present la colpidora fragilitat dels éssers, de les coses, de la identitat, de la memòria, dels sentiments.

Respecte a la fragilitat de la memòria i dels sentiments, Claudia (Monica Vitti, actriu fonamental del cinema d'Antonioni) s'adona de l'espantosa facilitat amb la qual està oblidant Anna mentre comença a mantenir una relació amb l'amant de la desapareguda. Però el mestre italià potser encara va arribar més lluny amb la seqüència final de La nit en què Jeanne Moureau llegeix a Marcelo Mastroianni una carta d'amor que aquest va adreçar-li anys enrere. Passat el temps, obert un abisme d'incomunicació i solitud en la parella, l'home no reconeix que va escriure aquelles paraules. Recentment homenatjada per Angelopoulos en un episodi del film col·lectiu Chacun son cinema en què Moureau recita un fragment de la carta en una sala on el fantasma de Mastroianni es corporifica en una imatge del film L'apicultor, és una de les seqüències més tristes de la història del cinema. També és a mesura que els anys han passat per l'espectador que aquesta seqüència (la pel·lícula i potser tot el cinema d'Antonioni) se li fa més comprensible i alhora més colpidora.

He sentit dir a Theo Angelopoulos que la poesia és misteriosa i que un dels exemples és el cinema d'Antonioni. El misteri deu tenir a veure amb la bellesa de les imatges concretes i alhora abstractes d'aquest cineasta amb un estil sobri i elegant. El misteri també fa que la significació de les imatges dels seus films no s'imposi, sinó que estigui oberta a la mirada de l'espectador. De fet, Antonioni és un dels cineastes que recorden que el cine és un lloc de la mirada. I que aquesta mirada ha de ser activa i còmplice per participar en l'aventura incerta del coneixement. Incerta perquè la realitat no vol ser atrapada. També el destí dels personatges: mai no sabrem l'aventura d'Anna en desaparèixer.

Si el cinema d'Antonioni és misteriós és perquè va fer-se amb la consciència que la realitat és un misteri. I que, com més a prop s'està d'aclarir-la, més s'escapa. Blow up, una altra de les fecundes obres mestres d'Antonioni, ho vol fer present de manera radical: quan el fotògraf culmina l'ampliació de les fotografies, amb el propòsit de descobrir i revelar un assassinat, la imatge resultant esdevé abstracta. El mateix cineasta va afirmar: «Sota la imatge revelada n'hi ha una altra, més fidel a la realitat; i sota d'aquesta, n'hi ha una altra. Fins a arribar a la vertadera imatge d'aquella realitat absoluta i misteriosa que ningú no veurà mai.» Potser tot plegat és una il·lusió. A la seva manera, Bergman també ho va fer present. Tots dos també van explorar el malestar d'una societat a través de la crisi de la parella. I van acostar-se amb profunditat i complexitat als seus personatges femenins. L'obra de tots dos continua oberta a l'aventura interminable de mirar-la.