El mandat va començar amb una mostra de bones intencions i de diàlegs interculturals –el Fòrum de les Cultures– i ha acabat amb un enduriment de la política contra el moviment esquàter, la prostitució al carrer i un càstig més gran als que ocasionen problemes de convivència. Ja no es balla samba als carrers de Barcelona. I si algú treu els bongos, no s'hi presentarà l'alcalde per ballar dalt de l'autobús sinó agents de la Guàrdia Urbana per posar una multa en aplicació de la nova ordenança de civisme. El mandat a Barcelona ha fet molts tombs i el PSC s'hi ha volgut adaptar canviant de candidat i de discurs.

Aquesta serà una de les incògnites que es resoldran la nit del 27 de maig: saber si des dels despatxos del carrer Nicaragua la van encertar quan, a pocs mesos de les eleccions, l'agost passat, van canviar d'alcalde i de candidat gràcies a una carambola política que va portar Jordi Hereu a l'alcaldia; Joan Clos, al Ministeri d'Indústria; José Montilla, al Palau de la Generalitat, i Pasqual Maragall, a una jubilació anticipada. En el cas de Montilla els va sortir bé. Hereu és, per al PSC, qui ha de tancar la renovació impulsada per l'aparell al capdavant dels llocs de poder de Catalunya.

Jordi Hereu, de 41 anys, format a Esade i amb un historial polític que passa estrictament per la política municipal, surt amb l'avantatge d'haver fet uns mesos d'alcalde, un temps durant el qual s'ha donat a conèixer i ha intentat guanyar imatge institucional. En això coincideix amb Joan Clos i amb Pasqual Maragall. Tots dos venien de les sales de màquines de l'Ajuntament i van accedir a l'alcaldia abans de passar per les urnes gràcies al fet que el seu predecessor marxés.

Al contrari que Artur Mas en les eleccions al Parlament, Xavier Trias no ha plantejat els comicis com un duel entre el tripartit i ell. Trias no ha buscat el cos a cos ni els atacs frontals a l'adversari. Els càlculs de Xavier Trias són empatar o superar per un o dos regidors el PSC i haver d'entendre's llavors amb un o uns quants membres del tripartit municipal perquè, per acció o omissió, li permetin accedir a l'alcaldia. L'optimisme de Trias es basa en els bons resultats que CiU va obtenir a la ciutat en les eleccions al Parlament, quan van superar els socialistes. El comportament electoral en les municipals canvia, però a CiU confien que el rebuig a la situació política nacional i la possibilitat d'obtenir l'alcaldia de la primera ciutat del país pugui tornar a mobilitzar tot l'electorat. Durant els últims dies Trias s'ha dedicat, sobretot, a lluitar contra les enquestes, que auguren un altre tripartit a Barcelona sense cap aritmètica alternativa possible, i ha convertit els actes electorals en arengues enceses per animar i mobilitzar els seus.

TRIAS TÉ PUJOL, PERÒ NO MAS
Xavier Trias no va de bracet d'Artur Mas, que fa campanya pel territori i deixa les mans lliures a l'equip de Trias a Barcelona. El suport incondicional l'ha trobat en Jordi Pujol. L'expresident s'ha abocat en la campanya de l'exconseller i l'està acompanyant en un periple intens per tots els barris de la ciutat.

ERC i ICV intenten fer valer la gestió de les àrees que han controlat i també allò amb què durant el mandat s'han apartat del consens de govern per marcar perfil propi: un urbanisme «més humà» –els republicans– i més drets civils i convivència –els ecosocialistes–, que es van oposar a l'ordenança de civisme.

El PP insisteix en el discurs que Alberto Fernández Díaz fa des del seu escó de regidor des de l'any 2003: més policies i seguretat al carrer, més pressió sobre els esquàters i més control de la immigració. Un discurs dur que, en l'aspecte identitari i lingüístic clarament espanyolista, intenta deixar sense espai Ciutadans.