Quan es van començar a marcir les flors, Francesca, la veïna, va deduir que al pis de la María Luisa, a la planta baixa de l'edifici, ja no hi vivia ningú. Tot sovint deixava la bicicleta aparcada al porxo de la casa per no haver-la de carregar escales amunt. María Luisa havia comprat el pis i, mentre hi va ser, se la veia vivint amb el seu company, un home més o menys de la seva edat, separat com ella, deien. Una senyora que havia treballat amb ella en un hotel netejant les habitacions explicava que vivia amb el seu marit, que se n'havia separat i que de resultes d'aquell episodi ja no l'havia vista més. Tenia família a Móstoles però no s'hi feia. Tampoc no s'aturava gaire a xerrar amb els veïns. En feia prou amb quatre paraules de cortesia per conservar-hi una relació cordial però distant. En sabien poca cosa però tothom li admirava el jardí.

María Luisa havia treballat una temporada netejant l'escala i entre tots li pagaven un sou. Un bon dia va deixar de fer-ho perquè no estava contenta amb el jornal que li pagaven i, de cop i volta, fa cap a sis anys, ningú no en va saber res més, ni d'ella ni del seu company.

Va passar el temps, el jardí es va embrutir i les plantes es van anar enfilant al seu aire. Els del gas van tallar el subministrament, després van arribar els de la llum i també la van tallar i, al cap de res, la companyia de l'aigua va precintar l'aixeta de pas. Tothom estava convençut que no hi havia ningú i quan els del banc en van tenir prou perquè no hi havia manera de cobrar els rebuts de la hipoteca, es van quedar el pis, el van treure a subhasta i el va comprar l'amo d'una ferreteria que es diu Jordi Giró. El 2003, un jutjat de Móstoles va requerir que la policia comprovés si el pis era habitat. Una patrulla s'hi va arribar. Van trucar al timbre i van tornar a comissaria convençuts que allà dins només hi havia aire.

Feia una setmana que s'havia calat foc en un apartament, un parell de pisos més amunt, i l'amo nou s'hi va arribar dissabte passat per mirar que no hagués passat res a casa seva. No era la primera vegada que en aquell edifici hi passaven coses estranyes. Ara fa un parell d'anys, un noi va matar la seva xicota i la va cremar allà mateix. Va ser un cas esfereïdor que va deixar els veïns tan esgarrifats com va quedar en Giró en entrar al pis i trobar la María Luisa morta, estirada al sofà del menjador. Li va caure l'ànima als peus.

La va trobar momificada. S'havia anat quedant eixuta, com es queden els cossos quan es combina un tipus de teixit amb la predisposició genètica, el corrent d'aire i unes condicions determinades d'humitat i temperatura. El procés de putrefacció s'atura i el cos queda com dissecat sota una capa de pell com de pergamí i es va encartonant. Ningú no va saber que la María Luisa era morta perquè el cadàver no va desprendre ni un vapor de podridura.