Des del mateix moment que sectors tan històricament desunits com el dels músics i el dels responsables de les sales de concerts van començar a protestar per l'ordenança de locals de pública concurrència que tants debats ha centrat en aquest últim mandat, tothom –administracions incloses– va coincidir a reconèixer que, arran d'aquesta ordenança, es produeixen a Barcelona situacions per les quals, des d'una òptica cultural, n'hi ha certament per avergonyir-se.

Dos exemples citats insistentment per músics i programadors són flagrants. El primer: als pubs del carrer Ferran se'ls impedeix tenir-hi grups animant la concurrència amb versions desenfrenades de Molly Malone però, en canvi, se'ls permet projectar en una gran pantalla partits de futbol de la Premiere League. El segon: un jove no pot posar-se a prova com a cantautor en emergents vivers de la cançó com ara l'Astrolabi de Gràcia i el Mediterráneo de Balmes, però aquests locals sí que tenen el vistiplau municipal per fer sonar música enllaunada amb un major nombre de decibels que els d'una simple, malmesa i desendollada guitarra espanyola.

Evitar, doncs, situacions tan contradictòries com aquestes era una cosa que tothom ha coincidit a reconèixer que calia resoldre de la manera més ràpida possible, així que l'acord, el febrer passat, entre Ajuntament i sales perquè quasi dos-cents bars musicals de la ciutat puguin tenir pròximament música en directe va ser interpretat majoritàriament com una oda a la sensatesa.

VUIT MESOS SENSE CONCERTS
Les parets del London Bar del carrer Nou de la Rambla, on ja fa vuit mesos que no es fan recitals de cap mena, comencen a semblar una hemeroteca. Un retall extret de les pàgines d'Última hora el 1936 destaca el London com a espai de concentració dels artistes de circ. Al costat, un article publicat per Joaquim Roglan el 1990 a La Vanguardia avisa que el London, que congrega «tres generacions de bohèmia», continua tan viu com quan Miró i Gaudí hi acudien i Hemingway hi descobria els cigalons. La següent plana de diari, tanmateix, ja és d'enguany, i la propietària del London hi adverteix que la pressió municipal –multiplicada el juliol del 2005 amb la posada en marxa de l'anomenat tancament exprés, que permet a l'Ajuntament fer abaixar instantàniament les persianes a qui incompleixi normatives de soroll, aforament o de qualsevol altre índole– ha fet perdre al local un 60% de la clientela. La clientela, dimecres a dos quarts de deu del vespre, es redueix a dues parelles prenent la cervesa que els serveix un cambrer que, en una imatge d'alt contingut metafòric, agafa una guitarra que té a la recambra tan bon punt té un minut lliure i, amb més o menys fortuna, intenta tossudament unir tres o quatre acords amb un mínim de sentit. «Tots els innocents ploren», «El tabac mata, l'atur també» han escrit en dos folis penjats a la paret poetes de barra de bar que configuren paisatges habituals de locals d'aquesta mena. Finalment, un altre paper enganxat a la paret, ideat en aquest cas per l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya quan, al desembre, el tancament de La Paloma va fer esclatar el sector, deixa al marge la poesia: «M'agrada la música, jo també voto. Prou d'agressions a la cultura. No al tancament de les sales de música.»