Tothom sap qui era Dalí, però algú coneix Maria Eugènia Balcells, pionera del cinema i de l'art experimental a Catalunya? Hem sentit parlar a bastament de Frederic Mompou, però a Anna Bofill Leví, una de les compositores catalanes amb més repercussió, qui la recorda? Aquests són alguns exemples (n'hi ha molts més) que constaten un fet evident: la memòria cultural catalana s'escriu amb nom d'home. Això no vol dir, però, que les dones no hagin destacat en diversos àmbits científics i culturals en el passat, malgrat que els han posat pedres a les sabates i les han relegat al rol de mares.

Per portar a la memòria aquesta genealogia femenina injustament silenciada i «rescatar de l'oblit les nostres àvies, les nostres mares i les nostres germanes» –en paraules de la professora Pilar Godayol, editora del llibre– que van lluitar per la seva llibertat, el grup de recerca Estudis de Gènere: Dona i Societat de la Universitat de Vic elabora des del 2002 un buidatge biogràfic de les catalanes més rellevants de tots els temps fins a les nascudes el 1950. De moment han assolit més de tres mil entrades. Catalanes del XX se centra en el segle passat i recull gairebé dues-centes dones que «han sofert molts canvis i contradiccions, des d'aconseguir el dret de vot fins a incorporar-se plenament al mercat laboral».

Eva Espasa ofereix un petit tast de les nombroses actrius que han alimentat l'escena catalana: Margarida Xirgu, Maria Morera i Franco, Maria Vila i Panadès... Algunes d'aquestes actrius, com ara Núria Espert, «han agafat les regnes de la direcció artística i empresarial de les seves carreres i han esdevingut dones de teatre totals». Montserrat Comas Güell parla de les bibliotecàries, una professió pràcticament en mans femenines. Aquest capítol, que parteix del nom de la número u de la primera promoció de l'Escola Superior de Bibliotecàries, Consol Pastor i Martínez, reflecteix les tipologies de biblioteques i la seva evolució, així com el pes que han tingut a l'hora de lluitar perquè s'edités en català. Pel que fa a les científiques, M. Teresa Julio tracta les dificultats legals que van tenir les primeres dones que van voler estudiar medecina, com ara Elena Maseras i Riera, la primera a matricula-se a la facultat del carrer del Carme, el 1872. Només cal recordar que del 1882 al 1910 es va prohibir a les dones l'accés als estudis secundaris i, el 1911, a les universitats.

Una història diferent van viure les compositores, tal com explica Clara Sanmartí, que també tracta les intèrprets de música. Eren dones educades en famílies benestants, que es veien sovint relegades a compondre cançons infantils o sardanes. Francesca Bartrina estudia les dramaturgues, amb noms com ara Dolors Monserdà, Mercè Rodoreda i Carme Karr, i les narradores, amb una tria de 15 escriptores, entre les quals hi ha Carme Riera, Maria Antònia Oliver i Isabel-Clara Simó.

Altres àmbits estudiats són les il·lustradores (Carme Sanmartí i Roset), les mestres (Antoni Tort Bardolet), les esportistes (Montse Martín), les periodistes (Gemma Redortra), les pintores i escultores (Carme Sanmartí i Roset), les poetes (Lluïsa Cotoner), les polítiques (Joan Solà) i les traductores (Pilar Godayol). Cada capítol inclou un recull bibliogràfic i el volum es tanca amb un índex de biografiades.

En una societat androcentrista, la dificultat bàsica de l'equip d'investigació ha estat trobar informació i documentació de les dones estudiades. Una prova d'això és que l'editora no va trobar cap especialista que acceptés el compromís d'escriure sobre les empresàries.

La carrera de Carme Riera com a narradora es va iniciar als vint-i-sis anys, quan, igual que Roig i Oliver, va guanyar el premi de narració Francesc Puig i Llensa amb Te deix, amor, la mar com a penyora (1975). La importància d'aquest text per a la literatura catalana i l'estimació que li ha mostrat el públic lector (gairebé ha arribat a quaranta edicions) li donen el privilegi d'encetar una carrera d'escriptura marcada per la qualitat literària, la llibertat temàtica i expressiva...