Vet aquí una gran novel·la –de Don Delillo– recuperada, i una nouvelle correcta de Peter Handke (però que malgrat ser així, correcta i prou, recomanem). Cap d'elles ha estat traduïda al català, cosa que demostra, un cop més, que tenim un problema: acabem l'any amb una llarga llista de novetats que no es poden trobar en la nostra llengua. A diferència del que passava fa una dècada, avui dia es fa difícil aconseguir força traduccions al català d'autors estrangers. Se sol apostar per autors segurs (si bé Delillo i Handke són autors segurs). Òbviament el responsable n'és el mercat, el país. Això no convida a acabar l'any amb optimisme (malgrat que hi ha altres coses que sí conviden a l'optimisme, com el fet que els joves cada cop llegeixen més en català, encara que siguin best sellers infumables –però alguns d'aquests joves lectors aprendran a la llarga què és la bona literatura, independentment de com s'hi hagin endinsat–, i que algunes capes socials han deixat de veure el llibre com un objecte de culte i el compren com si fos un objecte de supermercat: almenys llegeixen). Així acabem l'any.

POR, MORT I TECNOLOGIA.
Seix Barral, a Biblioteca Formentor, ha recuperat Ruido de fondo, de Don Delillo, una de les obres més emblemàtiques de l'autor nord-americà, juntament amb Libra i Submón. Delillo ja fa temps que va diagnosticar alguns dels mals que ara patim; moltes vegades la diagnosi té alguna cosa d'apocalipsi. I Ruido de fondo –guanyadora del National Book Award l'any 1985– no només té alguna cosa d'apocalíptica, sinó de satírica i d'al·lucinatòria. El protagonista és Jack Gladney, un professor universitari especialitzat a estudiar –obsessivament– Hitler, que viu en una petita ciutat nord-americana amb la seva quarta dona i els fills que ambdós han tingut d'anteriors matrimonis. Aparentment viuen en una pau idíl·lica, però hi ha un soroll de fons: el dels mitjans de comunicació, les sirenes, les ones ultrasòniques i electròniques que ens envolten i que ens poden paralitzar. De sobte un terrible accident industrial provoca un escapament tòxic a l'atmosfera, un núvol de gasos letals que amenaça la ciutat –aquest núvol tòxic és una versió visible del soroll de fons–. La família Gladney haurà d'abandonar la seva residència enmig d'un clima d'histèria col·lectiva –la descripció de l'evacuació és memorable–, i Jack Gladney estarà exposat al núvol tòxic. Tant ell com la seva dona volen morir abans que l'altre, no tant per la por de la mort com per la por de la soledat.

Delillo va definir la novel·la com «una història sobre la por, la mort i la tecnologia. Una comèdia, per descomptat». «Podries dipositar la teva fe en la tecnologia», diu el protagonista: «Si t'ha conduït fins a aquest estat, també t'hauria de poder treure'n. D'això es tracta, amb la tecnologia; d'una banda, aconsegueix despertar el nostre desig per la immortalitat; de l'altra, amenaça amb la nostra extinció universal. La tecnologia és la naturalesa desproveïda de luxúria.»

Hi ha molts fragments que tenen intenció humorística, i d'altres que barregen humor i horror; vet aquí un dels mèrits de l'obra. Però tal vegada el mèrit principal consisteix a haver descrit a la perfecció quin és el soroll de fons de la vida actual de milions d'homes i dones, un soroll que té l'aparença de cosa suau, com en sordina –els senyals de les antenes de mòbil, per exemple, que no s'havien inventat quan es va escriure la novel·la– però que poden eliminar-nos. El soroll de fons és el soroll de la mort, o més concretament, de la por de la mort; i, per tant, el de la incertesa.

UN ALTRE DON JOAN.
Torna Peter Handke, amb Don Juan (Alianza), reinterpretant l'arquetip de Don Joan i del seu llibertinatge. Handke ens mostra un Don Joan que fascina les dones, sobretot amb la mirada, però que no és el seductor i el llibertí al qual la tradició ens té acostumats; al contrari, és un home aïllat, desorientat i turmentat per la pèrdua d'un fill, l'únic ésser al qual realment va estimar. Assistim a la seva estada de set dies en un alberg deshabitat, proper a les ruïnes del monestir francès de Port-Royal-des-Champs; allà explica la seva vida a un cuiner desocupat. Tot plegat amb l'estil que és marca de la casa, amb descripcions minucioses dels objectes i la natura, i amb menys pàgines –moltes menys pàgines– que les darreres obres de l'autor. Un autor que costa, que mai provoca indiferència, però que segueix lentament un camí que el fa únic. El dubte consisteix a saber on duu exactament aquest camí.