En el llibre Els altres catalans, que tanta fortuna va fer quan es va publicar a mitjan anys seixanta, Francisco Candel ja vaticinava que arribaria un dia que un xarnego, un fill o un nét de la immigració espanyola que el llibre retratava, governaria Catalunya. Candel no ho deia ben bé així perquè en aquell moment no podia o no li permetien preveure que temps a venir Catalunya recuperaria la Generalitat eliminada pel franquisme vigent, però s'entenia allò que Candel volia dir: que els xarnegos o els seus fills o néts tard o d'hora dirigirien el país des de l'activitat econòmica, sindical, cultural i, naturalment, política.

Doncs bé, la Generalitat es va recuperar fa trenta anys; en aquest temps ha estat governada per tres presidents de llinatges i orígens catalaníssims –Josep Tarradellas i Joan, Jordi Pujol i Soley, Pasqual Maragall i Mira–, i ara, des d'ahir s'incorpora al càrrec José Montilla Aguilera, fill d'Iznájar, Còrdova, fill d'aquella immigració que el profeta Candel va presentar en societat.

José Montilla va arribar a Catalunya, amb els pares, quan tenia 16 anys. Ahir els pares eren al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat observant com en Pepe era proclamat president del familiar país d'acollida i d'una institució de la qual, quan van arribar, ningú els devia parlar mai.

José Montilla va arribar del poble amb el batxillerat fet. Va seguir, aquí, estudis de dret i econòmiques que tot just va començar. Montilla, de 51 anys, pertany a una època en què tant els plançons de la immigració com de la burgesia van tenir la verdadera universitat al carrer, no perquè fossin un perdularis sinó perquè la universitat era una olla i perquè ells eren progres, els ara tan vilipendiats progres. Els joves del moment creixien en saviesa i bondat a còpia de freqüentar manifestacions, cinefòrums, teatres experimentals, happenings i organitzacions clandestines. Montilla va militar primer al maoista Partit dels Treballadors d'Espanya i més tard al PSUC, el partit per antonomàsia. En aquell moment portava barba i cabells llargs i és probable que a l'habitació de casa tingués –simultàniament o cronològicament– un pòster de Mao, un de Marx i un del Gernika. El dia del debat d'investidura, Montilla va acabar el discurs dient que els seus «referents i mestres» eren «Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall». Ni una paraula sobre Mao, Marx o Fidel Castro. Els progres són desagraïts.

José Montilla va ser durant 19 anys alcalde socialista de Cornellà de Llobregat. Bon alcalde? Mal alcalde? En tot cas va liderar el canvi espectacular de la ciutat, paral·lel al d'altres ciutats de Catalunya. Després va ser president de la poderosa Diputació de Barcelona i més tard, amb José Luis Rodríguez Zapatero, el cordovès passat per Catalunya va arribar a ministre d'Indústria. Polèmic i discutit ministre.

Militant del PSC des del 1978, Montilla va anar escalant posicions en el partit dels socialistes catalans que semblava patrimoni de Joan Reventós, Narcís Serra, Raimon Obiols i Pasqual Maragall, els catalanistes catalans. La profecia de Candel prenia forma de mica en mica. Serra, Obiols i Maragall, lectors d'Els altres catalans a principi dels anys seixanta, no ho van entendre fins que no van tenir al davant, fet tot un home, José Montilla Aguilera fill d'Iznájar, Còrdova.

Casat dues vegades, pare de cinc fills, és, de moment, un personatge enigmàtic, un misteri tancat en una closca. Proclama el govern eficaç i de gestió per damunt del debat identitari oblidant que tots els vaticinis de Candel s'han complert i que un dels que deixava anar en el llibre és que els xarnegos, els fills de la immigració, serien més catalanistes, nacionalistes i –com es deia llavors– separatistes que molts catalans de tota la vida.