A la plaça de Sant Jaume de Barcelona hi havien col·locat moltes tanques, les mateixes tanques que hi posarien per evitar una allau de culers eufòrics a sobre dels jugadors triomfants del Barça. De gent n'hi havia, però més aviat poca. Diria que el públic ocupava menys espai que el pessebre que instal·len cada any al costat esquerre del Palau de la Generalitat.

Pel mig del passadís de tanques de ferro, periodistes, mossos d'esquadra i públic, hi va passar pla més gent que tots aquells ciutadans interessats per l'esdeveniment, a més dels passants i dels badocs. De curiosos, en vaig veure molts, d'anglesos, d'americans i d'asiàtics. Els uniformes de gala dels Mossos d'Esquadra són carnavalescos i donen per a bones fotos de record. Clic, clic, clic, clic, clic...

Un grup minúscul, de sis o set o d'una dotzena, victorejava tots els socialistes que reconeixien. Manuela de Madre i Montserrat Tura els van anar a donar la mà. Patxi López només els va saludar amb la mà. Al líder dels socialistes bascos una ciutadana li va llançar un ou. Va fallar l'impacte i els mossos de la secreta se la van endur. Aquell grup minúscul, de sis o set o d'una dotzena, va ovacionar més fort aquell basc somrient. D'aquell grupet de simpatitzants socialistes se'n va beneficiar Ernest Benach, president del Parlament, que va entrar en comitiva amb l'alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, al qual havia visitat prèviament. Pensava que després de Pasqual Maragall arribaria José Montilla i ningú més. Doncs, no. Quedaven Jordi Pujol, que havia calculat entrar el darrer. I Joan Clos, que va arribar tard.

Per aquell mig de poca gent hi van passar les patums del país, els que remenen les cireres, els que les volen remenar i els que no voldrien deixar de remenar-les. Hi van passar consellers, futurs consellers i exconsellers. Eren convidats i actors de primera.

Per l'entrada lateral del carrer del Bisbe, que va de Sant Jaume a la Catedral, hi havia una cua de convidats per seguir l'acte des de l'auditori, a la planta de sota del Saló de Sant Jordi, a on havien instal·lat una pantalla de televisió. Pels aplaudiments que van fer a Maragall i a Montilla, diria que molts tenien alguna relació intensa amb el Partit dels Socialistes. Els periodistes, cap a quatre-cents d'acreditats, havien d'entrar per la porta del darrere, pel costat del carrer i de l'església de Sant Sever.

Tots els que van poder entrar a Palau, en diuen «a Palau» i no pas «al Palau», van poder accedir a la recepció, que es feia al Pati dels Tarongers, que no és un pati, és una eixida, i els arbres fan taronges agres i són poc ufanosos.

Al Pati dels Tarongers devia haver-hi tres o quatre vegades més de gent que no pas a la plaça de Sant Jaume. Els convidats de primera, els convidats de segona i els de tercera van intentar saludar el 128è president de la Generalitat. Hi havia cua. A mig acte, Montilla ho va deixar tot per saludar els seus pares. Petons. Amor filial.

Pujol, Mas i els convergents es van voler estalviar la celebració. Maragall va deixar el Palau cinc minuts abans de les dues. Aplaudiments, salutacions i moltes llàgrimes.